(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 de juny del 20011)

La creixent importància dels mitjans de comunicació eixits de les noves tecnologies és indiscutible. Lo correu electrònic quotidià, l’omnipresent telèfon mòbil, les pàgines webs, blocs i llistes de distribució i les xarxes socials (Twiter, Facebook…), juntament amb les edicions digitals dels diaris o el jove e-book formen part de la vida de molts. Estar connectat és una manera de viure que comunica les persones i les fa iguals. Es pot fer tant des d’una vila de 300 habitants pel Matarranya com al mig d’una gran ciutat; no importen tampoc les diferències d’edat, de sexe, de religió ni de preparació cultural, o almenys no són un gran impediment a l’accés als recursos tecnològics. Les comunicacions virtuals mos fan iguals i universals, i permeten ampliar les nostres possibilitats de sociabilitat, membres tots d’una gran família de gent a qui escrivim o llegim o amb qui podem xarrar i debatre a distància. Los nous mitjans també –ho hem vist al nord d’Àfrica, al Pròxim Orient o a la plaça de Catalunya— poden motivar l’acció ciutadana reivindicativa gràcies a un poder de convocatòria fabulós.
Al mateix temps que creixen les relacions i interaccions virtuals van perdent pes les institucions clàssiques: partits polítics, sindicats i associacions, sobretot entre els més joves, poc motivats per unes estructures superades per les connexions tecnològiques amb la seua fascinant rapidesa i el seu peculiar individualisme associatiu: ni juntes directives ni estatuts ni planificacions. Potser els partits encara continuen renovant les seues “noves generacions” amb jòvens que s’encaminen a la política per amor al lideratge, al bé públic o a un modus vivendi ben remunerat. Però al sector més altruista, la quota anual, la convocatòria per carta a l’assemblea o les reunions periòdiques, lo dinar de germanor o els programes d’actes habituals pareixen ara fills d’una altra època, amb unes dinàmiques molt establertes i lentes. La mitjana d’edat dels afiliats a les diferents associacions (culturals, sindicals, socials…) ha anant envellint en paral•lel als seus fundadors i, així, la seua renovació generacional resulta insuficient i pareix precària la seua continuïtat.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 16 d’abril del 2011)

Acaba d’eixir el recull Literatura oral a Faió, Favara, Maella i Nonasp de Carme Oriol, Pere Navarro i Mònica Sales, publicat a Calaceit per l’Associació Cultural del Matarranya, llibre de 270 planes i un disquet, amb contes, cançons, endevinalles, refranys, etc., del Baix Matarranya. Fa escassament vint anys no teníem quasi res recollit de literatura oral en català, no ja a les quatre viles esmentades al recull, sinó en tot l’Aragó. Contràriament al que passava als altres territoris de llengua catalana, on trobem molts erudits i afeccionats de la literatura popular que en fan reculls ja des del segle XIX, al nostre país no hi ha hagut quasi res paregut fins a la dècada dels noranta del segle passat. Això significa en el cas d’una literatura doblement discriminada per popular i per catalana, que en prou ocasions hem fet tard per recollir segons quins gèneres, especialment cançons llargues, i també molts contes que sovint només ens arriben fragmentàriament –una cosa semblant ha passat amb la literatura popular en aragonès. La desídia i la volguda ignorància tenen aquest preu. Tanmateix encara és molt el que s’ha pogut arreplegar, i arreplegar-ho en català, i no majoritàriament en castellà, com havia passat, malauradament, en un recull anterior del mateix Baix Matarranya. També en el recull que comento hi ha textos amb presència del castellà, i això no és cap especificitat de la literatura de la Franja, com s’ha dit, sinó de qualsevol territori amb població més o menys bilingüitzada –en rigor a tot el món tret, potser, dels països de llengua anglesa. I per tant tampoc no ens hauria d’estranyar de trobar literatura popular en català als territoris propers de llengua aragonesa, castellana, occitana o sarda. Amb el present recull, que ja és el tercer de la comarca del Baix Aragó-Casp, s’hi disposa de molta literatura popular en català, i ara convé que se li done un bon desplegament tant a l’església, cantant goigs i nadales, com a la festa –festivals de jota– i a l’escola; i tant a la part de llengua catalana com a la de castellana de la comarca.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 d’abril del 2011)

A la Col•lecció que dirigeix Rodolf Sirera a Teatre Tres i Quatre Edicions València, podem trobar al numero 52 La Nova Europa de John London, traduïda al Català per ell mateix i amb revisió de Josep Lluís i Rodolf Sirera.
The New Europe: Escenes from a Unified Continent va ser escrita i estrenada a l’any 2000 al teatre White Bear Theatre de Londres, i llegir-la avui és una molt bona invitació a fer exercici de reflexió.
John London, nascut a Londres al 1965, i a qui essent professor a la Universitat Goldsmith College de Londres on imparteix Història del Teatre i anàlisi performàtica, tot just acaben de fer-li públic durant aquest hivern passat el llibre: Contextos de Joan Brossa per la editorial Publicacions de la Universitat de Barcelona, fa més de quinze anys que està interessat pel teatre català trobant entre els seus treballs les traduccions a l’anglès dels dramaturgs Sergi Belbel, Rodolf Sirera i Lluisa Cunillé entre d’altres dramaturgs consolidats amb què compte en aquests moments la llengua de la nostra escena. I és a banda de tot això que la ferma trajectòria de John London traduint textos teatrals alemanys, italians, portuguesos, hebreus, romanesos, espanyols i catalans permet que trasllueixi a La Nova Europa el seu coneixement global de les ferides, les llagues i les cicatrius d’un continent vell de darrer terç del segle XX, que racionalment pretenen fer-se dir germans, però que encara suren entre mig de l’odi, la ignorància, la incomprensió i la intolerància que els han provocat les grans guerres.
Es tracta d’un text teatral valent on es succeeixen escenes de les situacions quotidianes que ens va suposar pels ciutadans europeus aquells primers pactes d’unificació, obrir-nos les portes entre nosaltres i descobrint-nos com a possibles iguals. I aleshores, és quan trobem a burgesos catalans amb irlandesos travant amistat amb uns espanyols que el primer que apunten és que no entenen els catalans; a uns anglesos amb por de viatjar a Portugal, a uns francesos rient-se per la manca de bon vi britànic, a turistes americanes menjant-se una hamburguesa després de fer-se retratar durant un passeig per la ruta Shlindler; a una guia alemanya disculpant-se públicament, un cop més, per l’holocaust que li han ensenyat a l’escola que van fer els seus avantpassats; a un romanès demanant asil polític a Espanya després que li ho hagin denegat als països baixos; a unes criatures de qualsevol barri de Roma demanant-ne entre elles si els feixistes son els bons o els dolents perquè pel que senten dir a casa seva, molt clar no els hi està quedant; i finalment, la revelació d’unes paraules que es feien plausibles com el Somni d’Orwell per una Europa unida, expressades per ell a París als anys vint, que acaben sent en realitat extractes dels primers capítols de l’autobiografia d’Adolf Hitler, Mein Kampf quan residia a Viena, abans de la primera guerra mundial.
Per un o per uns altres, per part dels culpables i per part dels altres culpables també, del que es pretenia en dissenyar la nova Europa, al que en aquesta nova escena humana avui vivim… Sí, crec que l’exercici retrospectiu que provoca, enalteix aquesta peça.
Marta Momblant

Vaig conèixer Tomàs Bosque cap al 1970. Als pobles nous els capellans jóvens d’Alcanyís havien convocat una trobada d’Acció Catòlica i nosaltres, estudiants dels últims anys de l’institut, hi vam anar perquè els teníem com a professors de religió. En aquest encontre, on hi va anar gent de tot el Baix Aragó, hi havia un concert on hi va participar un jove músic de la Codonyera que cantava en la nostra llengua. Mai m’havia parat a pensar que algú pogués cantar tal com parlàvem i molt bé per cert. Anys més tard, diria que al 77, Tomàs escrivia un article en català a la desapareguda revista aragonesista Andalán sobre el tren de Tortosa. L’Àngel Serres, company de vila, fent-se ressò de l’article, em va escriure seguint el model utilitzat pel Tomàs. Jo estava a la mili i recordo que l’Àngel em va fer saber que Tomàs havia gravat un disc on hi havia dos cançons en la nostra llengua i em va fer arribar les lletres. A partir d’aquell moment, les nostres cartes sempre serien escrites en la llengua de la vila. A més, a la mili, en el Gabinet de Dibuix on estava destinat a Valladolid, vaig coincidir amb nois de Flix, València i les Illes i em vaig adonar que ens enteníem perfectament i, per tant, parlàvem una mateixa llengua que era la catalana. Per a mi, tota una descoberta. Després, en un viatge a Saragossa, recordo que amb l’Àngel vam visitar en Tomàs establert en aquesta ciutat definitivament. Més tard només tenia referències del cantautor a partir dels treballs d’investigació publicats per l’Artur Quintana que havia comprat una casa a La Codonyera i que tenia una forta amistat amb en Tomàs. Vam coincidir posteriorment en la recopilació del Molinar i amb l’ASCUMA a finals dels 80. El 1995 ens va proposar col•laborar en una columna setmanal a La Comarca i vam acceptar el repte. Des de llavors hem coincidit en altres projectes i espero seguint col•laborant per molts anys.

‘La Comarca’ 19 de novembre del 2010

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de novembre del 2010)
Escena Humana… a les arenes per la Carmen

La punyent gran Romança de la Flor (La Fleur que tu m’avais jetée) d’aquesta obra mestre que és l’òpera Carmen que Georges Bizet composà al 1875 basant-se en la novel•la que prèviament Mérimée escrigué una trentena d’anys abans, és sens dubta una de les petites grans gemmes d’expressió humana que conté l’imaginari artístic, poètic i musical que ha estat capaç de generar-se des del mon occidental.
I en realitat, la referència al “mon occidental” és tot un dir… perquè, per exemple, pel filòsof alemany Friedeich Nietzsche, qui sembla que també s’escoltava incansablement aquesta ària -a banda de prefigurar Els Superhomes i fer trontollar el sistema de classes socials durant tot el segle XX amb les burdes interpretacions que mal destrament es van extreure de les seves teories – va voler al seu torn afalagar la bellesa de l’òpera tota, i als escrits per El cas Wagner del 1888 diu així: “Aquesta música és serena, però no té una serenitat francesa o alemanya. La seva serenitat és Africana”. Sí senyor. Això era la Península Ibèrica pels europeus: l’encapçalament d’Àfrica. O Àfrica en sí mateixa. Entès com a món exòtic i voluptuós, enfrontat al cartesianisme francès, cal, doncs, recordar que Les Cigarreres de L’Havanera del I primer acte, són un calc de la descripció que en Théophile Gautier ens fa arribar en el seu relat del Voyage en Espagne al 1845, qui entre d’altres cosses va quedar, per sobre de tot, corprès de les reminiscències àrabs de l’Andalusia, amb les seves dones i amb els seus colors i amb els seus toros… I fent-ne reconeixement popular d’aquesta font d’inspiració, Mérimée n’escriu la novel•la, ja que les notes de’n Goutier han estat les responsables d’haver creat aquest misticisme folklòric per a la estrangeria de Pirineus a munt. Per tant, com és sabut, Carmen no és la immersió d’un món vist des de dins, sinó la visió dels francesos sobre Espanya. Llicencies de l’art, podríem al•legar… Admetrem que cada vegada és més i més diluït aquest llastre que encara ens precedeix, no el fet de ser Africans – que potser fora tan de bo-, sinó la projecció que se n’ha derivat, generalitzant el caràcter espanyol que encara persisteix.
I amb tot, quants de nosaltres, realment, desitjaríem haver pogut virar aquest angle d’apreciacions en detriment d’haver-nos deixat perdre el plaer de gaudir avui d’aquesta Carmen…?
Que contradictòria que pot arribar a ser la nostra escena humana…!

Marta Momblant Ribas