(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2011)

Molts dels grans dramaturgs de la història han estat també poetes. O fins hi tot, primerament grans poetes. Per citar-ne alguns, només alguns, faré crida pel bé de la memòria col•lectiva que ja a l’antiga Grècia els dramaturgs eren nomenats, poetes, des de Sòfocles, i mirem-nos després Shakespeare, o Oscar Wilde, amb Lorca o ara l’Albert Mestres, i, així en podríem anar anotant… I és que el seu amor per la paraula, la seva, més ben dit, reverència, per la paraula, aquella que professen intrínsecament els poetes a l’hora d’atrevir-se a sortir de la mètrica per intentar navega entre les aigües de la Dramàtica, fa que els suri, fins hi tot sense voler, bellesa.
I d’aquesta manera, fem atenció a Cinta Mulet i Grau.
Paraula bella, que d’un text escrit, el fa desitjar ser dit.
Això també és teatre. I diem “també”, expressament, per bé que, sí, el teatre és moltes coses, és, per exemple, conflicte, crítica social, judicis de valor, emocions… i totes elles imprescindibles; però no oblidem -que darrerament sembla que ho fem- que també és paraula. I la paraula que es escrita, i després dita, amb bellesa, ens apropa al plaer, un plaer semblant al que proporciona la música, —mots en lloc de notes per aconseguir melodies, cadències, ritmes, embrancades com estan pel seu parentesc en el si de les arts—, i amb aquest plaer és com se’ns complementa la quintaessencia dimensió del fet teatral.
Amb Cinta Mulet i Grau intuïm aquesta experiència en el transcurs de la seva peça, Qui ha mort una Poeta, tota una capbussada a la Poesia Escènica. I és entre els títols de Teatre Contemporani d’Arola Editors a l’abril del 2007, en la seva acurada col•lecció Textos a part, que s’hi inclou aquest bucle dramàtic de la poetessa d’Horta de Sant Joan. Tres veus de dona desprenen de les seves llagues femenines punyents sagetes. De denuncia. També de ressentiment. I de decepció. Que no per belles, menys doloroses. Retornant-nos aquest valor de paraula, al públic se li oferirien impactes carnals confrontats als impactes sublims: també per la anihilació de la pròpia veu poètica planyent la pròpia poesia i, en equació directe, l’ànima humana, la qual, divaga, perduda. El clam d’aquestes tres veus de dona que en harmònica fusió en fan una, esdevé dramàtic per l’encantament del seu so, pel contingut directe. I poesia, mort i bellesa són prou elements com per omplir bé, tot un escenari, que d’aquesta manera, Cinta Mulet ens porta de la mà, per la seva, d’Escena Humana.

Les festes d’agost d’enguany a Vall-de-roures van iniciar-se amb un merescut homenatge a Ramon Puyo Serrano, més conegut popularment com a Ramonet. Un personatge molt estimat per la població, entre altres coses, per la seua dedicació a una part important del folklore popular: la jota. Ramonet va nàixer a Queretes el 1927 i, de ben menut, va formar part de la rondalla de la vila. Més tard, va casar-se a Vall-de-roures i va passar a col•laborar activament amb el grup local Aires del Matarranya. Es va implicar en la recuperació del bolero de Vall-de-roures, ell és l’autor de la lletra, la peça més destacada del repertori folklòric de la capital del Matarranya i que s’interpreta i balla cada any el dia de Sant Roc a la plaça complint la tradició des que es va recuperar, al principi de la dècada dels cinquanta. Anys més tard, quan l’edat i les obligacions no li ho permetien seguir la rondalla, va organitzar, amb altres companys cantadors de jota, les trobades dominicals. Primer al bar Maestrazgo de Vall-de-roures des del 1991 i, més tard, al Casino. Reunions que s’inicien puntualment a les nou del matí. Per a celebrar la seua implicació amb el folklore, els seus companys de trobada, van oferir-li un emocionant festival de jotes en el pati exterior del castell de Vall-de-roures que va congregar un total de vint-i-dos cantadors de jotes i una rondalla, on hi havia participants d’un ampli territori. Del Baix Aragó: Nonasp, Samper de Calanda i Híjar I Matarranya: Vall-de-roures, Queretes, la Portellada, Beseit, Mont-roig, Pena-roja i Massalió. Algunes de les lletres interpretades feien referència a l’homenajat. Al final de l’acte Ramonet, amb vuitanta-quatre anys i visiblement emocionat per l’encontre, va tindre encara ànims i il•lusió, per a interpretar una jota en solitari i seguidament unes altres acompanyat amb tots els amics cantadors participants en la vetllada folklòrica. Enhorabona Ramonet!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 d’agost del 2011)

Les diputacions provincials s’han posat en qüestió. Vella institució creada al 1836, fruit de l’oposició popular a la invasió francesa de 1808 i les Corts de Cadis, es mirada com un residu inútil en temps de crisi perquè duplica competències i multiplica càrrecs en forma de diputats indirectes elegits entre els regidors municipals.
Per contra, les províncies de 1833 tenen bona salut; són la circumscripció electoral que produïx diputats i senadors estatals i, per tant, garantia de la democràcia directa i l’actual sistema de partits. Los concursos de bellesa, iniciativa empresarial decidida per jurats sui generis i un paripé de votació telemàtica, també són provincials. Però no importa haver nascut a la província en qüestió per a representar-la com a guapo o com a polític. Candidats “cuneros” van repartint-se des de la Restauració lo número u de les llistes de les províncies amb menys consciència identitària, juntament amb los locals, a la caça d’un escó obtingut a base de promeses que programen los imprescindibles assessors de campanya que ningú mai los reclamarà perquè ningú recordarà més avant qui és lo seu diputat. Dones de mides irreals, retocades i hiperblanc sonriure permanent; hòmens depilats i musculats amb roba metrosexual…, tots diuen representar territoris i repetixen altres frases estereotipades intentant provar que els guapos també pensen. No m’agraden eixes fires ràncies de bestiar humà ni en la tradicional versió femenina ni en la seua recent clonació masculina. No m’agraden tampoc les llistes electorals tancades, fruit de l’habilitat personal dins de l’estructura dels partits, ni els diputats que se desentenen dels seus representats quan ja s’han acomodat bé a Madrid.
A la tele apareix sonrient la Miss Espanya Paula Guilló Sempere a punt de marxar cap al Brasil al concurs de Miss Univers 2011. Diu que vol fer un bon paper representant “a la mujer española”; ni rastre de la terra terolana de conveniència a les paraules de Miss Teruel 2010, nascuda a Elx: valdria per a diputada. Posats a triar maneres de representar, preferia les difuntes matrícules de cotxes amb la “TE”.

Maria Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de juliol del 2011)

Del sastre a casa passant pel banc dels acusats. Aquest és el camí que hauria de recórrer el president de la Generalitat Valenciana, Sr. Camps, per un evident delicte de suborn impropi. Després de cinc dies sense dir paraula, el Sr. Rajoy va fer un comunicat on defensa l’honorabilitat del Sr. Camps, perquè “ningú es corromp per tres vestits”, l’honorabilitat d’un mentider, suposo volia dir . Tant d’enrenou només per tres vestits? Que va acceptar els vestits i altres peces, i va mentir, ho sabem ara i ho sabíem abans.
Per què els imputats en el cas de la trama corruptiva Gürtel van fer aquests regals a ell i al altres companys de partit? Per què el Sr. Rajoy no ha tingut mai la valentia, o senzillament l’honradesa, d’enviar a casa el Sr. Camps? Què sap el Sr. Camps que podria fer trontollar la carrera política del Sr. Rajoy? Quina és la veritat dels de Gürtel, del PP de València i el finançament il•legal del partit? El ciutadans tenim dret a saber-ho i els valencians més encara.
Ara tractaran de cercar qualsevol estratagema per evitar les entrades i sortides al jutjat. “Ofrezco mi sacrificio a España”, “soy inocente, completamente inocente” ha declarat fent-se el màrtir. Per a què la pena sigui, de moment, només monetària i mínima, sense inhabilitació política, evitant també una possible pena de presó, els altres s’autoinculpen, “ergo” són culpables.
Hauria d’haver dimitit fa temps. Tant de bo no s’hi hagués presentat a les eleccions… On és el codi ètic del PP? Quina cara més gruixuda! Sempre no els pot sortir bé. Una colla d’impresentables. I els altres tres imputats deixaran també la política?
L’han votat majoritàriament, diuen els del PP. Això no vol dir altra cosa que: o els votants no es creien els presumptes fets delictius del Sr. Camps i dels seus companys , o no els importava perquè ells haguessin fet el mateix.
Ha trigat prou, però aquesta vegada, el Sr. Camps farà el camí del sastre a casa. Passarà pel banc dels acusats? I els valencians seguiran votant majoritàriament el PP?
Jo em pago els vestits,
digué el senyor Camps:
eren els vestits
de feia deu anys.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de juliol)

Henrik Ibsen, va viure del 1828 al 1906 dedicant la seva vida a ser un boníssim retratista del seu temps, un autor que va ser capaç d’observar la rabiosa societat i que a través d’una poderosa teatralitat dins les seves obres, donà representació als moviments de l’opinió pública tot comunicant-ne un fort impuls. El dramaturg noruec va viatjar per tota Europa i va ser capç de contemplar la realitat des de diferents perspectives, el seu legat és un testimoni de successos i d’idees i, com d’altres autors a la seva època que també, amb retrospectiva, ens fan el servei d’historiadors a través del seu suposat treball a la ficció, Ibsen ens és imprescindible a l’hora de catalitzar un segle XIX tan revolucionari com ric i agosarat en propostes.
Peces com Els Apareguts, Hedda Gabler, Solness el Constructor, Peer Gynt, i la tant celebrada entre el feminisme occidental Casa de Nines, son textos insignes per entendre el desenvolupament d’una societat que pugna per desarrelar-se dels vells estigmes de consciència col•lectiva. Els diàlegs de tota la dramatúrgia d’Ibsen, sustentats per un ferm canemàs tan teatral com social, son una revaloració de la personalitat d’un segle sencer. Qui s’oposa per manca de perjudicis a la defensa de la vella moral puritana, moral oficial per la societat en vigor, percep com en tota obra del seu autor, la condemna, aconseguint l’efecte d’esdevenir l’antiheroi, i acabar sempre digne de ser odiat. I la seva obra, referent al llarg del segle XX a partir de la revisió d’aquesta moral tan toscament assentada, ens exigeix agraïment en refermar la supremacia d’una societat que amb prou ull crític, era capaç d’auto detectar-se i superar-se.
I és davant d’això que, paradoxalment, incita la curiositat conèixer si els compatriotes d’Ibsen, seran capaços de “retratar” amb la mateixa capacitat de crítica de la seva moral de fons, l’actual escena humana que en tan mala hora estan vivint, quan un segle després d’idealització cívica, aquests darrers temps el món escandinau ocupa el nostre punt de mira, i no precisament per ser significatius d’un exemple a ser seguit.

És estiu, i per tant, hi ha més gent pels carrers. Tots fugint de les grans massificacions de població. Alguns se retrobaran en la densitat de població per les platges de Salou. I altres s’hi podran allunyar en lo retorn al poble.
Gran i terrible història la de l’emigració del món rural a la ciutat. Los avantpassats van abandonar esta terra. Marxaven del treball al sol, de les poques perres per a gastar, per una promesa de bon futur, un bon jornal, l’alliberació del jou familiar, la jornada de vuit hores, per a capacitar-se professionalment, per a anar a la Universitat… Los dies d’estiu s’omplin d’eixa història recent.
Diuen que es note la crisi, i part han redescobert casa sos pares o sos iaios. Un format de turisme econòmic, i integrat al territori. Redescobrixen la terra familiar, que anys més tard encara manté la lluita per sobreviure, per fer-se lo seu espai al món globalitzat. I és que no s’està mal.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 d’agost del 2011)

He visitat els Museus Vaticans per quarta vegada i he eixit amb la mateixa sensació que la primera, quan no em deixaven entrar adduint que no tenien canvi.
Els Museus tenen milers de visitants diaris, molts més que qualsevol lloc de la ciutat eterna. Jo només sóc un número. Però puc extraure algunes conclusions:
-És el museu més car que conec amb diferència i no fan cap tipus de descompte si no ets eclesiàstic.
– El visitant no pot triar les seccions a visitar. Hi ha un itinerari fixat que t’obliga a fer uns quants quilòmetres vulguis o no vulguis i a passar pels mateixos llocs. Ho fan per regular la visita de la Capella Sixtina, però no en volen saber res de posar numerus clausus. Aquest sistema fa gairebé impossible visitar bé algunes seccions, que encara ni conec. Això no passa a cap museu.
-Aquesta Capella està sempre plena de gom a gom. No et deixen seure a terra ni a les escales i la manera en que et fan callar, perquè-diuen-que-allò és un lloc sagrat, és humiliant.
-Cada vegada hi ha tancades més seccions al•legant que no tenen prou personal. Per suposat no et donen cap informació.
– És el museu amb més llocs de venda de souvenirs que conec (amb molta diferència). L’església té clar que Jesucrist quan reaccionà tan iradament contra els mercaders del temple, no es referia als mercaders del seu propi Corpus. Per això un amic meu diu d’aquest lloc que és el bordell més ben organitzat que coneix. (I que Miquel Àngel i Rafael em perdonin)
Malgrat tot això, la gent s’obstina en visitar aquest local encara que només siguin a Roma un o dos dies (completant la seva estada amb la Basílica de Sant Pere).
Us puc assegurar que Roma no sols té esglésies, places i monuments meravellosos (tots ho sabeu), si no que té una xarxa de palaus i museus excel•lents, ben organitzats, molt didàctics i a bons preus, la majoria gratuïts per als majors de 65 anys i en els que no cal patir l’excés de supèrbia i falta d’humilitat que destil•la aquest lloc.

Antoni Bengochea

La delicada situació en qué es trobe el patrimoni mont-rogí vinculat amb la religiositat i les creences populars és molt preocupant. I ja fa temps que hi pelejo. Concretament des del 1993, quan vaig publicar el meu primer treball referit a la malaventurada ermita de Santa Bàrbara. I és que, per diverses causes, al llarg dels anys, eixe patrimoni s’ha anat empobrint i degradant de tal manera que en estos moments ha quedat reduït a una iglésia, una ermita i unes poques restes de les altres dos ermites, de les diferents capelles, dels santets i de les creus que hi havie a les eixides de la vila i pel terme. Les causes són diverses. En primer lloc trobem los conflictes bèlics que han castigat Mont-roig amb particular duresa, pero a continuació apareix ja la irresponsabilitat i la desídia a l’hora de posar en valor, de protegir i de conservar eixe patrimoni. La llum roja es va encendre entre Nadal de l’any 2009 i Pasqua de 2010, quan es va comprovar que havien desparegut dels seus llocs les escasses restes que quedaven de la creu de Sorolla i dels Santets. Inmediatament es va donar la veu d’alarma, però, sorprenentment, a Mont-roig ningú en sabie res del parador d’aquelles peces. La qual cosa es fa difícil d’entendre ja que estaven situades a pocs metres de la carretera nacional i per a poder-les carregar es deguere necessitar maquinària. En aquell moment també es va alertar a l’Ajuntament, però desconec si els responsables del govern municipal d’aquell moment van fer alguna gestió amb la finalitat de localitzar i de recuperar els elements desapareguts. Ara, passat lo temps, es fa difícil comprendre qué se n’ha fet i quin profit se n’ha pogut traure ―si és que se n’ha tret algun. En tot cas, en esta matèria, la situació és tan difícil que als mont-rogins no mos quede cap altra solució que actuar decididament si volem evitar que es pergue o desaparegue el poc que mos quede.

(Publicat a la columna “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís de l’1 de juliol de 2011)

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juliol del 2011)

Hi estic d’acord, faig meu aquest encapçalament que vaig llegir fa uns dies al Diario Vasco.
Feia referència a unes frases que va pronunciar un germà d’una víctima d´ETA, en relació a la legalització i el nou poder emergent de Bildu.
Les frases eren les següents: “s´ens ofereix una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”. Aquesta és la que més em va colpir. Però també afegia: “S’està perdent la batalla contra la deslegitimació del terrorisme” o “la democràcia és avui més dèbil”. No sé si aquestes expressions estan carregades de raó, però sí d´un profund sentiment, i comprenc que per als familiars de les víctimes és quelcom insuperable.
Però un desgraciat paral•lelisme em fa pensar que aquestes són en realitat les bases de la nostra democràcia i són les que es van establir a la Constitució del 78.
Efectivament, la nostra Constitució es va poder edificar tancant amb forrallat el llibre del passat més recent, i oferint-mos “una pau negativa, amnèsica, basada en l’ocultació i l’oblit”, i gràcies a aquest plantejament es va “anar perdent la batalla contra la deslegitimació del franquisme”, règim totalitari que practicà l’opressió i el terrorisme d’estat durant gairebé quaranta anys, produint, entre altres coses, moltes més víctimes que les d´ETA (independentment que s´estigui o no d’acord amb les xifres que dona Paul Preston en el seu llibre “L’holocaust espanyol”). També aprofito per recordar-vos que ETA va sorgir com a reacció als “25 años de paz” i si Espanya no hagués estat un règim dictatorial, possiblement d’aquesta banda terrorista no n’haguéssim sentit ni parlar mai. Per tot això i acabant amb aquest maleït paral•lelisme, la democràcia espanyola “és avui més dèbil”que les altres democràcies occidentals, perquè va néixer, créixer i es va desenvolupar en la Pau de l´Oblit, pilar bàsic de la tan gastada expressió “nuestra ejemplar transición”.
Tampoc això que dic sé si està carregat de raó, però sí d’un profund sentiment solidari amb els milers de víctimes del franquisme, amb les associacions per la Memòria Històrica o amb les persones que directa o indirectament van patir l´holocaust de Mauthausen.

Antoni Bengochea