La Franja

Source: Qui s’acorde del Molí Siscar?

Qui s’acorde del Molí Siscar?

Tomás Bosque

En çagueries del segle passat es va promocionar lo Barranc Fondo, i colles de turistes anaven amunt i avall per l’estretor del Mesquí més salvatge de roques assolsides, i coves naturals aprofitades per çarrar bestiars d’ovelles i cabres. I descobrien que a la nostra Vall, tan pareguda en tot al Matarranya, n’hi havie llocs prou interessants per passar un dia bo als peus del tossal de Sant Josiap. Fent paradeta a migdia, al Refugio-restaurant del Daniel i la Carmen (ara tancat), per recuperar energies i emprendre la baixada cap on s’ajunte el riu en lo Moreral. Perque allí es trobe lo casalici mig assolsit del vell Molí Siscar, on encara es conserven les parts mecàniques fonamentals: lo carcabà en la roda tota rovellada, les moles de pedra i la bronça plenes d’enruna, lo gallipont de la çèquia que regave els camps fins al terme de la Torrocella, i la bassa en lo cup per on caïe l’aigua a la roda hidràulica.

Dels quatre molins de farina que va arribar a tindre el Mesquí, tres estaven al terme de Bellmunt: el Siscar, que ere el més potent; el de Pio Membrado que estave enfront del Refugio esmentat; i un altre més amunt del que no tenim dades. Del Molinet de la Codonyera, sol queden algunes pedres soltes on s’ajunten lo riu i la Vall del Lloc, I encara que d’aquella indústria només ens queda l’açut i la bassa, ara plena de freixers i maleça, lo seu nom perviurà llarg temps a la toponímia. Perquè lo Molinet, pels de la Codonyera, es tot lo que hi ha als voltants d’aquell molí de farina del que mon pare digueve que tenia una mola molt bona.

Tornant al Molí Siscar, afegirem que mai és tard per imaginar projectes a llocs tan excepcionals com el paratge on està situat; i el que representa per la gent de la Vall del Mesquí, especialment pels de la Codonyera i la Torre. Un paisatge sorprenent, en l’aigua justeta, però encara així es podria recuperar. El 50% és propietat dels antics regants, i l’altre 50% —diguen— de la família Molins de la Codonyera. A veure si s’animen los propietaris per fer alguna cosa.

Tomás Bosque. Viles i gents

Source: Corbates antiquadesLuismi Agud 31 07 2023

No cal dir quina és la noticia principal d’aquesta setmana. Les meravelloses eleccions, que fan una aparició estel·lar cada quatre anys —si hi ha sort— i ens recorden que vivim a un país lliure i democràtic… o no?

El sistema que coneixem va aparèixer a França, al segle divuit. Per a ells, era tota una innovació que tothom tingués lo dret a decidir qui els governaria, encara que fore cada quatre anys. Eixe sistema va anar passant, no amb massa facilitats, per la Europa i Amèrica del segle dinou, fins que podríem considerar-lo en crisi a principis del vint. Lo sorgiment de generals amb bigots curiosos, que alguns s’atreveixen a dividir en feixistes i comunismes no deixa de demostrar que el sistema electiu estava sofrint problemes severs.

Però diuen que la metralla canvia a les persones, i després de vore com la pólvora va deixar a seixanta milions de persones sense respirar, la classe política de mitja Europa s’ho va replantejar: potser era millor tornar al sistema d’abans, que almenys no feia que la gent es matés entre ells constantment. I així estem, després de tres segles, seguint amb un sistema vell i caducat que, per por o per vagància, no ens atrevim a millorar.

Si de veritat creus que el teu dret a la política es redueix a depositar un paperet cada quatre anys; si de veritat consideres que confiar amb eixos pinotxos amb camisa és participació activa a la política, asseu-te al sofà, posa’t l’aire condicionat, i no cal que t’aixeques fins les eleccions de 2027. I si de veritat formes part de l’esperit fart de tanta corbata i tan poca vergonya, ves amb cura, los llops orwellians de l’estat t’observen amb recel.

Luismi Agud – Viles i gents

Source: Lo museu de Nonasp

Este mes d’agost, al Museu Etnològic de Nonasp, estam celebrant lo 25 aniversari de la seua creació. Un dels nostres objectius
Lo museu de Nonasp

Estela Rius14 08 2023

5

Independiente

Este mes d’agost, al Museu Etnològic de Nonasp, estam celebrant lo 25 aniversari de la seua creació. Un dels nostres objectius —entre altres— és crear noves sinergies en altres entitats i aubrir-mos a nous horitzons. És per això que al llarg d’este mes d’agost tenim la sort de comptar amb tres estudiants universitàries en pràctiques.

Dos d’elles venen de la Universitat de Torí (Itàlia). Una és graduada en Comunicació Intercultural i estudiant d’Antropologia i Etnografia, i l’altra és graduada en Llengües Estrangeres i estudiant del grau en Traducció. La tercera d’elles ve de la Universitat de Saragossa i és estudiant de Física.

Les estudiants italianes venen a través del programa de mobilitat universitària UNITA, en què participe la Universitat de Saragossa, junt a unes altres dotze universitats europees entre les que es trobe la de Torí. La estudiant de Saragossa, participe de la modalitat de l’Erasmus Rural que té establert la Diputació de Saragossa amb la UNIZAR per afavorir la realització de pràctiques als municipis de la província.

La seua estada al Museu Etnològic de Nonasp s’emmarque a dins del programa «prácticas en el entorno rural de la Universidad de Zaragoza». D’esta manera, totes les estudiants tenen una beca de la Universitat de Saragossa que els cobrís tots los «gastos» d’allotjament, manutenció i una petita contraprestació econòmica.

Al Museu Etnològic de Nonasp realitzaran diferents faenes, com donar atenció als visitants, oferir visites en altres llengües (italià, anglès i francès), catalogar les peces del Museu, fer petites restauracions, posar lo Museu en relació amb la ciència (aprofitant que està inclòs a la ruta científica que organitze la DPZ a la província), traduir documents a altres idiomes, etc.

En definitiva, es tracte d’una acció més per seguir sumant i seguir creixent com a entitat i com a Museu. I tu, ja has visitat lo Museu Etnològic de Nonasp?

Estela Rius – Viles i gents

Source: Un Burger King a la plaça Major

L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes)
Un Burger King a la plaça Major

Carles Terès21 08 2023

Comentar

Independiente

L’altre dia, amb motiu de la presentació del mapa toponímic del nostre poble, em van cridar de la ràdio. Anava de camí cap a una cita important i no els vaig poder atendre (des d’ací els demano disculpes), però em van donar l’oportunitat de fer una petita declaració per a il·lustrar la notícia i més avant ja en parlaríem amb temps.

Recordo que em van preguntar per quin motiu havíem fet esta faenada que mos havia ocupat tants anys —i que encara està en procés, ja que mai no s’acaba—. Jo, mentre mirava de no entropessar amb los altres vianants de l’Avenida, vaig soltar la cançoneta de sempre: que la toponímia és un patrimoni immaterial que si es perd, mai més no podrem recuperar, ni tan sols enviant las fuerzas y cuerpos de matinada a cals veïns. Lo nom que els habitants han donat des d’antic a cada indret del territori, ens n’explica la història, les persones que hi van viure, es usos que tenien, la forma o mil detalls més. I és una mostra fefaent de la llengua que s’hi parla des dels segles medievals.

Em vaig doldre que esta riquesa, en no poder-se tocar, comprar ni vendre, no s’aprecia. Per això cal que tots los pobles recopilen la toponímia ben de pressa, perquè cada volta queden més pocs que la coneguen. I després venen los cosmopolites de pa sucat amb oli i ens rebategen los llocs amb paraules sense cap arrelament al territori (i en castellà, como dios manda i para que todos nos entendamos). Així la Costa esdevé «la Serpiente» i les Viles de Finestres (lo poblet de la Ribagorça on mon pare va fer de pastoret) «la Muralla China». Esta destrucció, vaig manifestar, és com si enderrocaren l’església de Sant Bernat per fer-hi un Burger King.

Arribats an este punt, la persona que m’havia telefonat em va agrair les paraules i vam quedar que ja em faria l’entrevista tan bon punt hagués enllestit la gestió que m’ocupava. Encara m’espero (suposo que l’actualitat mana). I és que les paraules, si no s’escriuen, se les endú el vent. Com la toponímia.

Carles Terès. Viles i gents

Source: Clots i tapiats | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 13 de maig del 2023)

Els clans, pobles, nacions i imperis quan s’apoderen d’uns altres solen sotmetre’ls a genocidi: esclavitzant-los, i quan això no és viable, s’esforcen en destruir-los la llengua i la cultura que aquella conforma,  o també, per fer més via, els forcen a desterrament, a l’exili o els assassinen. Els exemples, com tothom sap -o hauria de saber-, són legió, i les excepcions comptades. Els vençuts fugen, si en tenen ocasió, i com que no sempre es poden endur els béns, miren d’amagar-los: les joies i monedes en clots, i els llibres i papers, tan valuosos i fràgils, tapiant-los a les parets de les cases, tot confiant en un possible retorn. De gerres enclotades amb joies i monedes n’hi ha exemples a muntó des d’antic, però no sovintegen els llibres i patracols entapiats. Us en parlaré de dos exemples que em toquen de molt a prop, i que entenc que no us haurien de deixar indiferents. El primer entapiat es de Calanda, a tocar de ca meua a la Codonyera, l’any 1988 quan en fer obres en una casa on ara hi ha un espai a les carreres de Jesús i Nueva aparegué entapiat un sac amb textos alcorànics, de litúrgia i dret musulmà en àrab i en ‘aljamia’. La casa havia estat dels Moferaig, rica família de mercaders documentats des del XV, i  que el 10 de juliol del 1610 foren deportats il·legalment per l’Estat. De la família Moferaig se’n perden les noticies després de la deportació. L’altre entapiat va ser a Barcelona al 21 de la carrer de Sant Pau, al Raval, també no gaire lluny de casa a Gràcia. Allà de 1901 a 2021 hi havia hagut l’Editorial i Llibreria Millà, especialitzada en teatre català. Quan al gener del 1939 era imminent l’ocupació de Barcelona pels sediciosos, els Millà temeren, amb raó, vist com aquells procedien, que els destruirien el ric fons de textos teatrals catalans, i seguint l’exemple dels Moferaig, els entapiaren. Tingueren més sort que els calandrins: el 1945 els van anar traient de l’entapiat i venent-los d’amagat a qui tenien confiança.

Artur Quintana

Source: Comparacions odioses, o no | Viles i Gents

Source: La campana que plore | Viles i Gents

Source: L’estigma de la pagesia | Viles i Gents

Source: Ai de les llengües minoritàries | Viles i Gents

(Publicat al diario de Teruel el 3 de juny del 2023)

Ben bé que sabem els resultats de les últimes eleccions… El que ha passat a l’Aragó ha passat en moltes més comunitats autònomes i ajuntaments: l’enfonsament dels partits d’esquerres i l’augment més que significatiu dels partits de dretes i ultradretes. Pel que fa a nosaltres: a l’Aragó el PP amb la ajuda del PAR, han estat, en anteriors legislatures, veritables esmotxadors o més encara, anorreadors dels drets lingüístics, amb relació al català i l’aragonès, dues llengües pròpies. Només cal recordar les excentricitats del Lapao i el Lapapyp per canvis legislatius, la dissolució de l’Acadèmia de la Llengua, la no convocatòria dels premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero, etc. En aquests moments, les associacions i les persones que lluitem defensant el català i l’aragonès tant a l’escola com a la societat en general, estem força preocupades pel rumb que pot encetar la política lingüística i de la cultura en general quan el nou govern de la DGA, les noves diputacions i ajuntaments prenguin les regnes del poder. La pregunta que sempre faig, tal vegada millor dit, em faig és: per què les llengües i allò més substancial de la cultura com l’ensenyament han de ser com un penell que es mou segons el vent polític que bufa amb més força? No seria més útil, coherent i racional per la societat que aquest temes sortissin de l’atzar dels canvis polítics i fossin el fruit de decisions tècniques i acadèmiques? També es cert que l’actuació política en molts casos respon a criteris que una majoria de la ciutadania està disposada a admetre o a deixar passar per sobre com les qüestions culturals i de la llengua. Malauradament és així. Aviat veurem l’actitud dels nous mandataris envers aquests temes. Voldria conservar un bri d’esperança sobre la possibilitat de que aquests nous mandataris respectessin el que ara tenim, que no es massa, fruit del Departament d’Ensenyament, Cultura i Esport-Direcció General de Política Lingüística del govern, encara, actual; i dels lluitadors per la llengua catalana.  Aviat ho veurem, tot i que, sento que el meu bri d’esperança ha començat a marcir-se. Seré sincer de debò, no tinc cap bri d’esperança: tornarà el desmantellament lingüístic, el malaltís esperit catalanofòbic i la multiplicitat de llengües fictícies aragoneses.

José Miguel Gràcia              

Source: Pensar per natres mateixos* » Temps de Franja

// Luismi Agud Sorli

Una nit de novembre de 1811, 300 obrers van assaltar una fàbrica tèxtil a Nottingham, Anglaterra, armats amb martells. Lo seu objectiu no era atacar als obrers ni als empresaris que hi havia, sinó als telers de cosir, que acabaven de sortir com una innovació tecnològica pocs mesos abans. Eixos atacants havien segut expulsats d’una fàbrica semblant uns mesos abans, per culpa de la introducció de màquines molt similars, que no cobraven cap jornal, no necessitaven vacances i eren molt més ràpides que un obrer. Aquest atac no és un cas únic. Eixos obrers que havien perdut la faena per les màquines van acabar creant el Luddisme, i es dedicarien a destrossar màquines industrials durant trenta anys, suposant una seriosa amenaça per a la economia britànica.

No resulta difícil comparar eixa mateixa incertesa amb la recent intel·ligència artificial, que és capaç de contestar a qualsevol pregunta en qüestió de segons. Per suposat, mestres i investigadors poden sentir una por a perdre el treball pareguda a la que els Luddites van experimentar. La diferència és que ara la rebel·lió a martellades és impossible: no es pot assaltar cap lloc, perquè els programes són una cosa tan immaterial com les idees. I la història ens demostra que es pot destruir tot, menys les idees.

Però podeu estar tranquils. Hi ha una cosa que un programa informàtic mai sabrà fer: pensar. Tots s’afonen a les profunditats de l’Internet per copiar informació i escriure un text coherent. Però cap d’eixos programes sap analitzar críticament lo que acaben de llegir, ni tindre una opinió que no estigui ja escrita prèviament per algun internauta avorrit. Només saben vomitar, com un estudiant fent un examen de Història.

La creativitat i la imaginació és, i sempre serà, una característica exclusiva de la condició humana. Lo dia que un ordenador creo obres d’art per natres; lo dia que un ordenador penso per natres, haurem fallat com a societat.

*   *   *

Los Grecs tenien un conte sobre com es va crear la societat, que avui en dia coneixem gràcies a Plató: quan Zeus estave creant als humans, se li va preguntar com distribuiria l’ofici per a fabricar calçats. Ell va dir que hi hauria un sabater per cada cent persones. Li van fer la mateixa pregunta per als fusters, i la resposta va ser similar: un per cada tants ciutadans. Van continuar preguntant-li durant hores, amb la mateixa contestació, fins que van sortir les humanitats. A la qüestió de com distribuiria l’art, la filosofia o la política, ell va dir que no hi hauria un filòsof per cada cent humans, ni un artista, ni un polític. Totes i cada una de les persones a Grècia havien d’aprendre i participar d’eixes ciències, d’eixos oficis.

Lo motiu és clar: les mateixes sabates que fa un sabater aquí les pots trobar al poble del costat; les cadires que fa un fuster estan tant aquí com allà, i les mateixes ferradures les faran quasi idèntiques a la ferreria de l’altre poble. Però les idees són una cosa pròpia de cadascun. És responsabilitat de cada persona cultivar-les. És responsabilitat de cadascú aprendre d’història, de filosofia i de política.

Perquè un altre pot fer les cadires que tu utilitzaràs, i les sabates que tu calçaràs. Però mai ningú podrà crear les opinions que pensaràs: tu, i només tu, has d’encarregar-te de fer-ho sense que ningú es clavo a eixe procés. Lo dia que realment algú ens digue com hem de pensar, raonar i opinar, haurem fallat com a societat.

*Publicat a La Comarca, el 2 i el 9 de juny de 2023

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca, Viles i Gents, 12/5/2023

L’any 2015 un programa electoral proposave que «el Estado y las Comunidades fomentarán la fusión de municipios» i un dels seus representats sentenciave que «alrededor de los pueblos más pequeños siempre suele haber una capital comarcal, más poblada, en la que se centralizaría la gestión de los servicios públicos municipales». A les properes eleccions tindran menys alcaldes que habitants té un poble sense ajuntament.

La lògica d’un ajuntament a un poble menut se pot veure també en les Comarques. La decisió sobre la prioritat d’una màquina per a llevar la neu és diferent depenent si el polític viu a Ràfels o a Saragossa: patir una nevada refresque les idees. Segurament lo Matarranya no tindrie l’explosió turística dels últims anys sense el paper de la Comarca. Però si fore un procés que s’ha donat naturalment, si es decidire a Saragossa, segurament serie encara més insostenible, despersonalitzat, i copat per grans empreses. Lo mateix per a política forestal, escoles infantils, o transport dels pobles sense escola….

Però als nostres pobles los mesos abans de les eleccions són una efervescència per a omplir llistes electorals, «mos falten los de detràs», «tenim lo relleno però ningú vol ser primer», «farem una llista entre dos partits»… i algun poble per desgràcia acabe sense cap candidatura. I és que presentar-se a un ajuntament d’un poble és una decisió valenta: exposició pública, cunyats dient-los com haurien de fer la llista, com haurien de gestionar el poble, crítiques com si foren polítics professionals… i pocs agraïments per la faena feta i les hores invertides.

A les bones democràcies implicar-se en la gestió no és una opció: és una obligació. I és que segurament que tot canviarie si implicar-se a la gestió d’un poble fore rotatori i obligatori. Tots los del poble han de passar per l’Ajuntament! Segur que el nivell de cunyadisme de les barres del bar se rebaixarie. Com als pobles a on tots passen per la Comissió de Festes. Tots som conscients de què és organitzar unes festes, i les dificultats per a posar-se d’acord.

Per això, abans que escomenceu: un reconeixement a aquells que tos poseu en política municipal, que regaleu hores del vostre temps al poble, que patireu mals comentaris d’algun veí inconscient dels vostres esforços, i tindreu pocs reconeixements. Gràcies! Especialment als més jóvens. I especialment a les dones que trenqueu lo camí de tota la vida. Gràcies a totes i tots!

Gràcies a l´escàndol que va produir la paròdia que van fer a TV3 sobre la Mare de Déu del Rocío. Em va semblar tan graciós com poca solta, però no fins al grau d’indignació que van mostrar alguns polítics o periodistes (fins i tot utilitzant paraules malsonants, insults i afirmacions molt greus). Jo no veig enlloc una ofensa als andalusos ni al seu accent. He vist a les “xirigotes” i als carnavals de Cadis enfoten-se’n de l’accent català, dels independentistes o dels polítics condemnats. Però també han fet paròdies humorístiques de la Setmana Santa amb peanyes de mares de déu, fins i tot de cristos, i no s´escandalitza ningú. A mi m’escandalitza més que el govern andalús no l’importi carregar-se Donyana, que és patrimoni de tota la humanitat. O el documental antropològic “Rocío”, que es va filmar l´any 1980 i que va ser segrestat i prohibit per Adolfo Suárez, pel fet de mostrar un punt de vista que no era l’oficial de l’església. La pel·lícula té un plantejament laic, i posa de manifest des de l´origen feudal de tots els cultes marians, fins a la falsedat de les aparicions (són totes falses, com el culte a les tombes apostòliques), el classisme de les germandats rocieres, la irracionalitat i l’embrutiment dels comportaments dels vilatans, l’exclusiu masclisme, on la dona és totalment passiva al ritual, així com el negoci descontrolat de la germandat principal (i de l’església en general), i el testimoni de la implicació d’algunes germandats en un cas brutal de repressió franquista al principi de la guerra civil.  Continuar llegint… Rocío | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 d’abril del 2023)

Lo Dia del Llibre, ara internacional, eixe gran invent comercial dels llibreters de Barcelona ja fa un segle, torna alegre cada 23 d’abril. A Catalunya, lo cavaller sant Jordi acompanya les ventes de llibres en la de les de roses, que continuen regalant los hòmens a les dones que estimen, símbol llegendari de princeses traspassat al temps del feminisme empoderat. A Aragó, la posició al santoral de l’antiu patró de l’estament nobiliari a tota la Corona ha determinat la festa oficial de la comunitat, en època de classes socials sense déus ni protectors de ficció. La seua litúrgia es desplega per a la ciutadania en protocols públics gestionats des dels centres de poder autonòmic: l’edifici Pignatelli del govern d’Aragó organitza dos dies de música i jocs; i el Palau de l’Aljaferia, seu de les Corts, obre portes del 22 al 24 i s’il·lumina en los colors de bandera quadribarrada, mentres lo seu president va el dijous a Terol i el divendres a Osca. Tradició moderna i per decret, acabarà arraïlant? Fora de l’oficialitat, la festa llibresca agarra força espontàniament, ocupant los carrers. La plaça d’Aragó i el passeig de la Independència a Saragossa, enguany en més de 100 parades i uns 350 autors que firmaran exemplars i regalaran clavells, marca pròpia.  Continuar llegint… La tradició del llibre | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de març del 2023)

Vivim uns dies estranys enmig d’una estació que ben prompte dixarà d’existir, d’una calor que sofoque i, al mateix temps, d’un fred que no acabe de marxar. La primavera. Eixa primavera tan florida a la nostra terra on tots los matisos del color rosa envaeixen lo paisatge i l’horitzó esdevé un mar càlid on dixar-se perdre durant hores, captivada per les olors de la natura. I, dins d’este oceà de futurs fruits, mos delectam a fer fotografies i no traspassam la barrera del fons de pantalla, perquè es bonic, perquè impressione, perquè impacte veure l’abundància de tantíssims arbres en flor, no traspassam eixa línia entre allò que veem i allò que podem veure. Extensions de monocultiu inesgotables que oferixen una vista agradable per als humans, però que també provoquen un estrès al sòl, gens acostumat a nodrir-se d’unes mateixes arrels quilòmetres enllà, a munt i en qualsevol punt cardinal que pugues albirar. Extensions de conreu de terra seca abocades al regadiu per allò que en diuen canvi climàtic.   Continuar llegint… Quan tot s’asseco | Viles i Gents