La puja
Aquells qui, fa una cinquantena d’anys, van visitar els nostres pobles, si es van fixar únicament en les maneres rústiques, és probable que tragueren la conclusió que la ruralia matarranyenca vivie ancorada en el primitivisme. Res més lluny de la realitat, ja que la capacitat d’autoorganització que tenien les nostres comunitats és més que destacable. A tall d’exemple mos centrarem en lo funcionament del forn de la Vila de Mont-roig. En aquella època els masovers eren los únics que tenien forn a casa. Els vilers havien d’acudir necessàriament al forn públic. Allí hi treballaven dos persones, que eren remunerades únicament amb espècies, és a dir, amb una part d’allò que es portave a coure. Eren lo forner i la pugera. I el que percebien pel seu treball es coneixie com “la puja”, que a Mont-roig estave fixat en una peça per a cada un per trentena enfornada. Com és natural, lo forner ere el responsable del bon funcionament del servici. Y la pugera ere l’encarregada de subministrar rama al forn, de controlar la correcta aplicació de la puja i de dirigir cada dia el sorteig de les enfornades entre les usuàries del dia següent. D’enfornades se’n feen quatre, o com a molt cinc, cada dia, entre les onze del matí i les tres de la tarde, coincidint amb les hores. I en cada una es donave servici a quatre cases. Al sorteig li dien “lo turno”, i també “a traure número”, i consistie en qué, just al migdia del dia anterior a aquell en qué volien enfornar, es reunien les interessades a la porta del forn per a sortejar l’ordre a seguir. I ho feen traent de l’interior d’un topí metàl•lic unes pecetes de plom gravades amb un, dos, tres, quatre o cinc puntets que es corresponien amb l’ordre de les enfornades. En definitiva, es tractave d’antics sistemes, establerts pel costum inveterat, i perpetuats en el temps, destinats a regular l’ús del servici i les pacífiques relacions entre els diversos agents. Tot un model.
Publicat al periòdic La Comarca, columnma «Viles i gents», del 27 de gener de 2012
No es pot dir el mateix de la Sagrada Família, temple dedicat a un sol deu. Aquest edifici, que fa 129 anys que és en construcció, mai serà —segons els clàssics— “monumental”, perquè té grandesa, però no senzillesa. Suposo que això al senyor Gaudí poc l’importava. Tampoc a la burgesia o a la cúria religiosa d’aquella època de bonança econòmica. Evidentment la Sagrada Família és sublim (això ningú ho dubta) però no és ni senzill, ni ferm, ni sever, ni auster. Al contrari: és complicat, excessiu, exterior, ostentós i qualsevol cosa menys ferm. Quins valors pot representar aquest espectacular exabrupte?: doncs la vanitat, la supèrbia i l’ostentació de l’ésser humà i d’una religió que potència totes aquestes característiques. En definitiva: un monument notablement impropi de l’època en que vivim, on contínuament es parla d’austeritat. Un monument anacrònic, que no es construeix al servei de l’humanitat; tot al contrari, és l’humanitat la que es posa al servei d’ell. Com a l’època de les grans catedrals medievals, que duraven segles en acabar-se (si s’acabaven) i que no es feien a la mesura de l’ésser humà (considerat, segons aquella mentalitat, indigne d’obres tan sublims), sinó A.M.D.G.: AD MAIOREM GLORIAM DEI.