Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

Viles i Gents :: Divos Mediàtics :: May :: 2012.

A. Bengochea Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

 

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 d’abril del 2012)

 

Quan m’iniciava en això que en diuen música clàssica era Karajan. Era igual una simfonia de Beethoven que una òpera de Verdi o Wagner. S’havia de comprar Karajan. Vaig voler adquirir unes Estacions de Vivaldi pel grup I Musici i el botiguer es va disculpar, però a canvi em va oferir les de Karajan, que era el “millor director del món”. En realitat la meva curiositat em duia a voler saber si hi havia vida musical a més a més de Karajan.
Més endavant, quan ja havia descobert que sí, em van preguntar si hi havia més tenors a més de “Los Tres Tenores”. Allò em va recordar la infantesa, quan Mossén Vicent ens endinyava allò de “¿Quántos dioses hay?”, i la resposta era que només hi havia un Déu en tres persones diferents. El “Tres Tenors” eren, doncs, les persones de la Santíssima Trinitat Tenoril. Era impossible que n’hi hagués més.
Fa ara uns anys, un ingenu company de fatigues em va informar de que havien descobert un senyor que venia mòbils i que era un tenor que cantava com Pavarotti. No és que cantés com un professional, no com Pavarotti.
Fa uns mesos un alumne em va dir que a “El Hormiguero” havia sortit el millor pianista del món, un tal Lang Lang. I ara fa uns dies el vaig veure a la tele en un d’aquests realitys de talents, i la meva estimada Paula Vázquez tampoc dubtava en presentar-lo com el millor. Al menys no va dir que era l’únic. En realitat Lang Lang és l´únic pianista de nivell que surt per la tele. Evidentment això el converteix en el millor.
Però potser el cas més agosarat és el del meravellós tenor lleuger Juan Diego Flórez, que fins i tot molts dels bons aficionats a l`òpera consideren el millor tenor de l’actualitat. El problema és que aquest eminent belcantista, que converteix en or tot el que canta, no interpreta mai als grans compossitors operístics: Monteverdi, Händel, Mozart, Verdi, Wagner, Puccini, Bizet o Richard Strauss.
En aquest circ dels intèrprets mediàtics, ple de simplificacions dràstiques i de ximpleries, en quin lloc queden els grans CREADORS de música? En quin lloc queda l´ART? En quin lloc queda…el públic?

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Dessucats, desentesos, dessoluts i sociables :: May :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 de maig del 2012)

No resulta infreqüent qualificar la intel·ligència amb adjectius per tal de concretar diverses aptituds, característiques o àmbits a on s’aplica: emocional, social, empresarial, digestiva…, i inclús intel·ligència artificial, que és pura creació científica. La intel·ligència humana té una part de do natural i una altra d’aprenentatge al llarg de la vida, ja sigue en la parcel•la relativa als coneiximents objectius, la que implica les emocions o la que es produix dins de la nostra vida social. Estos dos raders aspectes —emocional i social— més que ser conseqüència de l’educació rebuda —que també— són fruit d’anar amb los ulls ben oberts mirant què està de més o de menys en un moment determinat, què molesta o què resulta més agradable o convinent. Som animals polítics —va dir fa segles Aristòtil—, membres de la “polis”, éssers socials des de la família en què naixem, l’escola a on deprenem, l’àmbit del treball o els espais de la festa i les celebracions.
N’hi ha persones que, independentment del seu coeficient intel•lectual, resulten analfabetes socials enmig d’una situació quotidiana en què han de tractar amb d’altres. No és mala fe sinó un defecte d’atenció i de perspectiva, que es plasma en diferents actituds i graus. Estan los que pequen per defecte: un dessucat, que és curt de paraules, o qui fa el desentès, és a dir, com qui no se n’entera, encara que el tema sigue important. I, per contra, tenim los que es passen de la ratlla creient que ho fan més que bé: xarraires sense control, los que criden i no escolten o els dessoluts, amants d’excessos que fan nosa als del voltant. Un dia se van trobar un dessolut, un desentès i un dessucat al voltant d’una taula d’un bar, i a punt van estar de fer conversa, però no van poder ni ganes tenien. A la vora, quatre o cinc més molt sociables van aconseguir parlar a crits tots alhora, i l’intent conversacional va quedar en monòlegs paral·lels a on cada un reia la seua pròpia gràcia.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: El Banc Central Europeu, un nyap :: May :: 2012.

J. M. Gràcia Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 de maig del 2012)

Com sabem, el BCE és el banc central de la moneda única europea, l’euro. La seua funció principal consisteix a mantenir el poder adquisitiu de l’euro i, amb això, l’estabilitat de preus en la zona de l’euro. Molt minsa i pobra és la seua funció en períodes de creixement i normalitat, que converteix el BCN en gairebé un nyap en els períodes de crisi. Tenim un exemple ben proper de l’actuació del BCE ben recentment: quins acords o mesures ha pres en la reunió de Barcelona —400 policies per cada assistent— davant l’anguniosa crisi que tant ens afecta a alguns països? Cap ni una, seguir amb el manteniment del tipus d’interès al u per cent i recomanar més i més retallades. Un tipus d’interès que només serveix per a que els bancs puguin refinançar-se, pagant el u per cent, però que el països han d’anar a buscar els diners als “mercats” financers, pagant el que sigui: Alemanya el 0,2 per cent, Espanya i Itàlia entre 5 i 6, Portugal i Irlanda entre el 10-12, Grècia el 20 o 25 per cent (en alguns moment ha arribat al 500 per cent). Altrament dit, Alemanya podria tenir un deute cinc vegades superior al d’Espanya o Itàlia i pagar la mateixa quantitat com a interès. Com han de sortir de la crisi els països més afectats? Per a què serveixen els Bancs nacionals dels estats dels països de la UE? Formen part del gran nyap i prou. O canvien substancialment les funcions i actuació del BCE, o ho tindrem molt magre alguns països per superar la crisi. No té cap sentit que un banc central que té el control d’una divisa, no tingui la capacitat de finançar tots els Estats que formen part d’aquest banc. Per aquesta mancança, són els “mercats” financers mundials el que agafen el poder i actuen amb criteris d’especulació a curt termini, i fan moure el risc cap el país que els interessa més. Tot el que no sigui caminar cap un BCN molt similar al de la Reserva Federal dels Estats Units i amb unes regulacions clares, serà perdre el temps i portar alguns països envers l’aprofundiment de la crisi o a la fallida total.

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Pena-roja i Vallibona, pobles germans :: May :: 2012.

Pena-roja i Vallibona, pobles germans

C. Sancho Categoria: Article Viles i Gents

La setmana passada en esta mateixa columna Natxo Sorolla escrivia sobre la Rogativa de Pena-roja a Vallibona que se celebrarà el proper 18 de maig. Ara en ve al record la que es va organitzar el 1984 que va aconseguir un notable èxit i molta repercussió a la comarca. Desideri Lombarte va crear per a l’ocasió una obra de teatre que feia referència al fet que rememorava. La va escriure en la llengua de la vila i va ser representada per veïns de les dos poblacions, tota una novetat en aquells anys on el nostre català sempre s’ocultava en els actes públics i solemnes. Per primera vegada es representava a l’interior de l’església de Pena-roja una obra dramàtica en la nostra llengua, interpretada per veïns de les nostres viles i escrita per un autor pena-rogí. Ramon Boj, secretari de l’ajuntament mort prematurament, i Desideri Lombarte van ser els impulsors des de Pena-roja de l’agermanament del 1984. Un any abans Desideri ja havia escrit un llarg poema sobre el fet històric que titulava ‘La processó de Vallibona’, on narra la tradició, i que es va recollir posteriorment en el poemari Romanços de racó de foc i poemes de vida i mort-1987-. Més tard, dos versions de l’obra de teatre representada aquell juny del 1984 van ser publicades per la Diputació General d’Aragó en la col•lecció en català Pa de Casa: Pena-roja i Vallibona, pobles germans-1987-. Un volum que engegava la col•lecció. Es donaven els primers passos per al reconeixement i dignificació de la nostra llengua i s’iniciava la trajectòria literària del més representatiu poeta i investigador en català i el més prolífic i polifacètic autor que enguany compliria 75 anys. Si la festa de la setmana vinent és una gran celebració popular, Ramon i Desideri hi van posar, aquell any, molta il•lusió que van contagiar l’activa població pena-rogina.
-Publicat a La Comarca 11 de maig 2012-

Viles i Gents :: Escena Humana… vista a partir de Brossa :: May :: 2012.

Escena Humana… vista a partir de Brossa

M. Momblant Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte19 de maig del 2012)

El passat 26 d’abril a les set de la tarda Arola Editors ens va convidar a assistir a un acte que tot entrellaçant arts i cultura va sobreeixir els paràmetres convencionals de la mera presentació d’una nova publicació. Tal i com hauria d’escaure’s sempre que es parli de l’obra de Joan Brossa, un dels autors més prolífics del nostre segle XX, un dels eixos d’avantguarda a casa nostra, una de les més atractives projeccions internacionals des del si de la Catalunya franquista fins a la darreria del mil•lenni. Aquella tarda, els assistents d’aquest acte vam poder harmonitzar poesia escènica, avantguarda, literatura, exposició plàstica, text i moviment, i criteris d’edició be en funció de continguts, be per cronologies, be per intencions dels creadors pel que fa al moment de composar una obra i pel que fa al moment de decisió en revisar-la. L’acte va ser, doncs, tot un regal pel seu estimulant giravolt intel•lectual. La intenció de tot plegat: des d’aquesta edició d’Arola Editors apropar el teatre de Joan Brossa als lectors i facilitar la tasca a la gent d’escenari. La seu fou al MACBA, al Centre d’Estudis i Documentació del Museu d’Arts Contemporani de Barcelona, on la pròpia plaça dels Àngels per la que s’hi ha d’accedir, ja ens ofereix fora la vitalitat del que veuríem exposat dins, en fer-nos creuar un escenari prou eloqüent de la urbe del segle ja clos, amb els seus grafitis i el seu trànsit de “monopatinadors” incansables. Tot pren sentit. El mateix sentit que per en Joan Brossa tenia el seu particular “enraonar a partir del silenci”. Un sentit que no podem catalitzar amb els paràmetres consensuats pels normatius. Hem d’aprendre a veure-ho amb uns altres ulls, i a copsar-ho sense copsar-ho, a deixar que ens entri, i senzillament, gaudir-ho. Com abans en el més surrealista de Lorca, el més arriscat de Dalí, el més absurd de Beckett, el més…. de…, tants altres valents – no molts, però,- que van saber descompondre la realitat en bocins nous. Aquella tarda vam poder gaudir de tenir a les mans la Poesia escènica I: al voltant de Dau al Set, de Joan Brossa i agrair des de la taula de presentació les intervencions de Jordi Coca, doctor en arts escèniques, dramaturg i autor del primer llibre sobre Brossa l’any 1971 i de molts articles sobre la seva obra, la de Glòria Bordons, curadora del llibre, amb la seva nodridora dialèctica, qui tenia al costat un gran home de teatre, l’Hermann Bonín, i ambdós patrons de la Fundació Joan Brossa, com també hi era l’entranyable presència a darrera hora del gran amic i company de creació de’n Brossa el compositor Josep Mª Mestres Quadreny, i finalment, Mela Dávila, cap del Centre d’Estudis i Documentació del MACBA. Paral•lelament s’havien exposat els manuscrits inèdits del llibre publicat i d’altres documents de l’època. I, per acabar, hi va haver un epíleg sorprenent: la representació d’El pas, una petita peça teatral inèdita de 1946, a càrrec de la interessant interpretació de Laura Aubert, Javier Beltrán, Ricard Farré, David Marcé i Guille Vidal, que molt encertadament ha dirigit en Moisès Maicas -en total coherència del que precisa la poesia escènica-, amb la col•laboració de Toni Giró, Jordi Palà i Anna Tantull en la confecció de l’espai i dels elements.
Una tarda d’escena humana, complerta.
Marta Momblant

Viles i Gents :: Catòia :: May :: 2012.

Catòia

A. Quintana Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 de maig del 2012)

Fa un mes escàs que l’editorial saragossana Gara d’Edizions ha publicat Lo libre de Catòia de Joan Bodon, l’obra mestra de la novel•lística occitana contemporània, en versió castellana. És una bona, molt bona notícia, car l’escriptor occità no ho té fàcil per a fer-se conèixer fora del seu país. I això és així perquè l’occità no figura entre el reduït cànon de llengües que tot bon lector sol considerar que n’ha de llegir les noves publicacions, i que són, tret de la llengua pròpia, l’anglès sobretot, i menys l’alemany, el castellà i el francès, i a tot estirar algun títol de d’italià i de les llengües escandinaves. Entre nosaltres hi ha una clara simpatia vers el país veí, especialment en cercles aragonesistes, record potser del gran passat comú, quan la Corona d’Aragó tenia més territoris al continent que no pas a la península, els reis d’Aragó feien poesia en occità i en aquesta llengua legislaven els burgesos de Jaca. Tanmateix fins ara tot això no s’havia manifestat en la traducció d’obres occitanes. La versió castellana de Catòia podria marcar un bon començament. Gara d’Edizions projecta fer una versió aragonesa de Catòia, i si això esdevé realitat, els aragonesos podrem llegir aquesta obra en qualsevol de les nostres llengües – ja fa anys que Catòia s’ha traduït al català, i s’ha reeditat fa poc. A la novel•la s’ hi descriu la vida, al primer terç del segle passat, d’ una família de la petita pagesia de Roerga, darrer representant en aquell país de la Petita Església, una escissió del catolicisme, que mai no ha acceptat el pacte entre Napoleó i el Papat, i que es manté ferma fins al moment actual en la seua fe. L’obra ha tingut dues interpretacions prou diferents: s’hi ha vist, per un cantó, la impossibilitat de la socialització cap a la llibertat en una societat dominada pel fanatisme religiós. Mentre d’altres creuen que la resistència entossudida dels darrers representants de la Petita Església ofereix un paral•lelisme clar amb la difícil situació del occitans. La fi d’Occitània –escriu Robèrt Lafont-, que obsessiona Bodon, s’hi pot llegir en transparència.

Artur Quintana

Viles i Gents :: Himnes :: June :: 2012.

Himnes

A. Bengochea Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol


(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de juny del 2012)

Això dels himnes nacionals és un problema. La majoria estan creats contra algú o contra alguna cosa, que de vegades es troba en el mateix país. Normalment s’exalta una visió parcial del país en detriment d’altres visions (també parcials). De vegades els himnes tenen com finalitat anar en contra de altres himnes. La música i la lletra pretén ser majestuosa; en realitat és hipertrofiada i buida, si més no bastant violenta. La finalitat és exaltar i commoure a la gent d’una comunitat d’una manera primitiva e irracional, tenint en compte que, en els himnes, la comunitat es troba per damunt de les persones i de la raó.
Els Segadors és un himne emotiu i bonic, però, malgrat tindre un context de resistència a l’opressió totalment justificat, no pot evitar el caràcter virulent i el fet que s’oposi conceptualment a l’himne espanyol, que és una marxa reial. Tots dos himnes romandran sempre enfrontats. Per resoldre el problema algun dels dos (o els dos) haurien de desaparèixer. També La Marsellesa, musicalment molt notable, té una lletra molt agressiva que resulta ofensiva a tots els estats monàrquics. Però també totes les monarquies defensen un status propi de l’Antic Règim, considerant que hi ha persones superiors a les altres pel seu naixement. Crec que al segle XXI és una ofensa a la racionalitat de l´ésser humà.
La Marcha real (ex Marcha de Granaderos) és un himne exclusivament monàrquic. La seva música és militar: és una marxa per a desfilar (per això tolera molt malament l´incorporació de lletra), i, malgrat que s’ha ralentitzat i reorquestat, és de baixa qualitat musical i poc emotiu. A més a més comporta un problema insoluble: no es pot deslligar-lo de la manipulació que va fer d´ell la dictadura franquista, quan, braç alçat, es cantava emparellat amb allò del Cara el Sol.
Així, doncs, és difícil d’acceptar un himne que és exclusivament monàrquic i militar i que, i -això és un cas únic dins dels països democràtics occidentals- que no s’ha deslligat de l’anterior règim dictatorial.
Mentre no endevinéssim la tecla (com sembla que han fet els asturians amb el seu), això dels himnes és un embolic. I sobren provocacions futboleres!

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Tossuts a més no poder :: June :: 2012.

J. A. Carrégalo Categoria: Article Viles i Gents

Sorprenentment, amb l’article “Gràcies i adiós” del passat 13 d’abril, la Carmeta Pallarés donave per tancada la columna “Un foradet en chapurriau” que havie vengut publicant a La Comarca des de 1989. Vint-i-tres anys de columnista donen per a molt. Té raó la ginebrosina. Però, ho dic de tot cor: em sap molt mal que plego. Sobre tot perquè, independentment de l’ortografia emprada, per als seus lectors —entre els quals m’incloc—, los “foradetes” han segut sempre un entranyable reducte de serenor, de cordialitat, de saviesa i de senzillesa. Unes virtuts que són l’expressió de la bondat de l’autora. Certament ho dic amb la veu de l’afecte, ja que la Carmeta m’honore des de fa molts anys amb la seua amistat. Una amistat que trobe el seu origen en les comuns aficions com a lletraferits impenitents que som. Però també és cert que durant estos anys, en referència a la llengua, la Carmeta i jo ham mantingut llargues i afables però intenses converses. I per tal causa puc afirmar que els nostres criteris no són gaire divergents. Només diferim en la forma de presentar-la. Los dos utilitzem un llenguatge molt pròxim al popular. Però ella, tossuda a més no poder, hi aplique una ortografia amprada majoritàriament del castellà amb l’argument que si no ho fere així la gent no l’entendrie. En canvi, jo, tossut com una mula, aplico punt per agulla les normes ortogràfiques de la llengua catalana adduïnt que cal que els lectors s’esforçon una mica per a què, a poc a poc, siguen capaços de identificar la seua llengua a nivell escrit. En tot cas, des del primer dia, la Carmeta s’ha mantingut absolutament fidel als seus criteris. I en estos anys, les posicions, tant la seua com la meua, no s’han mogut ni un milímetre. Però ara, la ginebrosina —a ella li agrade més l’apel•latiu familiar “rabós/rabosa” aplicat als veïns de la seua vila— mos ha cedit lo simbòlic testimoni del deganat als columnistes del “Viles i gents”. Natres ja en portem desset, però serà tot un mèrit estar tants anys com ella. Carmeta, amiga: una fraternal abraçada.

Viles i Gents :: L’estrapalici contemporani :: June :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 9 de juny del 2012)

 

Les borses del món baixen i els treballs amenaçats de tants ciutadans no anuncien perspectives positives de futur. Les fatalitats econòmiques s’han convertit en tema central de conversa, impulsat un dia i un altre des de les primeres pàgines dels diaris i dels audiovisuals. Resulta clar que l’economia és una base organitzativa sobre la que s’aguanta l’engranatge social i el fa moure, però jo, que no en tinc massa idea, desconfio dels entesos —economistes o polítics—, que un dia diuen una cosa i l’altre una altra i són bastant menys fiables en les seues prediccions que els hòmens del temps.
Al nostre voltant més immediat n’hi ha un gran “estrapalici”, un moment en què se trenquen estructures, grans bancs, països…, fent molt soroll. Tot això vol dir esta paraula, que sempre hai sentit a casa, aplicada a qüestions més domèstiques i concretes. No apareix al diccionari d’Alcover-Moll, enorme dipòsit dialectal, però la reivindico com a onomatopeia molt gràfica del desgavell actual. És segur que, mirant la història, trobarem èpoques més fràgils i bastant més difícils, però no tenien los nostres avantpassats uns mitjans de comunicació que anaven repetint com una lletania tots los mals, fent-los encara més presents. La ignorància és una planta opiàcia. No la reivindico, és clar, però sí la possibilitat d’assumir una certa distància. La llarga nit dels temps de l’Ancien Régime, vençuda per la llum de la Il•lustració, mos va brindar los drets humans: a la vida, al treball… En paral•lel la complexa economia de mercat va substituir l’agrària de subsistència, facilitant lo benestar. Potser un canvi de discurs ajudaria a destacar el ciutadà per damunt del contribuent i del votant, i les persones en lloc de les xifres i l’apocalipsi econòmic.
Final de curs: és temps d’exàmens i ja s’oloren les rebaixes, la collida de moltes fruites i les vacacions d’estiu. Un bolígraf roi —o roig o vermell, com vostès vullguen— va tatxant faltes d’ortografia, lèxiques i gramaticals dels meus alumnes, un altre gran estrapalici, que haurem de millorar per evitar-ne molts altres.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Lo futur Parc Natural del Matarranya :: June :: 2012.

Publicat a La Comarca el 15 de juny de 2012

Lo passat 5 de juny se va anunciar que es proposarà convertir la vessant matarranyenca dels Ports de Beseit en Parc Natural. Esta proposta clou un procés que es va iniciar a la banda catalana l’any 2001 en lo Parc Natural dels Ports, va continuar a la banda valenciana en l’aprovació del Parc Natural de la Tinença de Benifassà l’any 2006, i clourà en l’aprovació en menys de dos anys del Parc Natural dels Ports de Beseit a la banda del Matarranya, segons allò anunciat.

Lo format de Parc Natural és divers, i mentre a la Terra Alta, Baix Ebre i Montsià abrace un espai continu d’unes 35.000 hectàrees, a la Tinença de Benifassà el Parc se forme de moltes zones discontínues que sumen unes 5.000 hectàrees. En tots los casos la major part dels nuclis de població i terres d’aprofitament econòmic queden fora del Parc Natural, per a compatibilitzar-ho en l’activitat humana.

Aragó compte en quatre Parcs Naturals: Posets–Maladeta que comprèn també territori de la Franja a la Ribagorça, Guara al nord d’Osca, lo Moncayo, i les Valls Occidentals a Hecho i Ansó. En un nivell superior de protecció hi ha el Parcs Nacionals, que a Aragó se represente per Ordesa–Monte Perdido, i a on s’ha proposat sumar Posets–Maladeta també.

Les diferències entre el Parc Natural i Parc Nacional són essencials. Los Parcs Naturals pretenen compatibilitzar les activitats humanes en la protecció del territori, i al seu interior s’hi poden trobar tota classe d’activitats d’explotació dels recursos. Per contra, en lo nivell superior de protecció dels Parcs Nacionals no es permet l’explotació dels recursos naturals. És esta diferència que convertix un Parc Natural als Ports en un gran potencial de futur per al Matarranya. Permet a preservar l’explotació dels recursos que han fet possible mantindre població fins avui dia, i a la vegada obrir-lo a un futur de potenciació del turisme i la conservació de l’espai natural.

Lo Matarranya dedique la major part de la seua força productiva en l’agricultura i la ramaderia. Cal conservar este teixit productiu perquè és la base essencial sobre la que se sustente el territori. Però a més, cal diversificar i modernitzar l’economia per a l’aprofitament de la nostra reraguarda natural. Serà positiu que compatibilitzem la preservació de la nostra activitat humana i la millora de les oportunitats per a les generacions més jóvens.

Espanya en un atzucac « Lo finestró del Gràcia.

 

Article per a la columna Lo Cresol del Diario de Teruel

Qui podia preveure fa pocs anys que Espanya arribaria a la situació en que es troba avui, un veritable atzucac. Amb un atur del 25 per cent, totes i cadascuna de les mesures, dites anticrisi, només fan que augmentar-lo. Retallades i més retallades i cap actuació o ajut per incentivar el consum i la producció. Desballestades unes poques institucions financeres, s’introdueixen amb la resta al mateix sac del rescat, i es tracta d’ocultar responsabilitats dels gestors. Quan més falta fa la recuperació de la credibilitat del poder judicial, no hi ha manera de que es renovin els membres del Tribunal Constitucional; i a més, el president del Consell del Poder Judicial i president del Tribunal Suprem manté una actitud incomprensible envers les seues despeses de viatges. Quan més imprescindible és la confiança internacional cap a Espanya, tenint en compte la necessitat de nou finançament públic o per a renovar els venciments, més baixa ha caigut la credibilitat espanyola pel seu enfonsament econòmic, per la mala gestió del Govern en front de processos com el de Bankia i per l’obscurantisme informatiu, altivesa i enganys a la ciutadania. Mai Espanya havia sortit en tantes portades dels mitjans informatius internacionals, però per criticar-la o riure’s de l’actitud de Rajoy. Es necessitarien mitjans informatius seriosos i objectius d’àmbit estatal, i veieu quanta “carcùndia” hi ha a Madrid. I més que en tindrem després d’assaltar TVE per part del PP. En compte de cercar l’enteniment de totes les terres d’Espanya, el Parlament espanyol perd el temps amb les xiulades a l’himne.

El poble espanyol, anorreat per la pèrdua de drets, roman entre l’estoïcisme i la por, tot i que, en el límit, aquests poden transformar-se en desesperació, i d’aquí a la crispació social i la violència només hi ha un pas. L’exemple més recent és la protesta per les retallades (63%) del sector de la mineria de Lleó, Astúries i Terol. Darrere les marxes i manifestacions estan emergent alguns actes violents com les pressions personals, talls de carreteres o atacs a les forces públiques amb tota mena d’objectes i coets dirigits. Compte, que aquestes coses no se sap mai com poden acabar. Com sortirem de l’atzucac i de la crisi? Canviant de remei. I al voltant, Europa al caire del suïcidi col·lectiu.

                                                                                                   José Miguel Gràcia  

mitjançantEvolució i «disseny intel·ligent» « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 8 de juny de 2012

L’altre dia vaig veure un documental sobre l’avanç, als Estats Units, dels partidaris que s’ensenyi la ideologia del «disseny intel·ligent» —és a dir, que Déu va crear Adam i Eva directament i de manera deliberada— dins l’assignatura de biologia. Aquí a Europa els adeptes d’aquest despropòsit són molt minoritaris, però als EUA hi ha molts llocs on la Bíblia s’interpreta de manera literal. Com que de beneits no en tenen un pèl, els creacionistes han ordit un discurs molt civilitzat per assolir que als instituts s’ensenyi aquesta teoria al mateix nivell que la de Darwin. «Es tracta que els estudiants tinguin tota la informació per a poder triar quina els convenç més» argüeixen. Els professors de biologia entrevistats, científics i cristians fervents alhora (el reportatge estava fet en centres evangèlics), es desesperaven en veure que tot l’esforç per a explicar als seus alumnes la diferència entre ciència i religió era en va. Alguns es plantejaven fins i tot de deixar la docència. En aquesta línia, a l’Aragó també ens toca desesperar-nos explicant que la nostra llengua és català, tal i com ho corroboren totes les autoritats filològiques del món. I que no per això som menys aragonesos que ningú, sinó tot el contrari. L’avantatge que tenim és que els que mantenen la descabellada teoria de l’eclosió miraculosa d’un idioma diferent en cada vila de la Franja, no han pogut elaborar un discurs versemblant, malgrat que alguns polítics no tenen inconvenient en atiar aquesta ignorància. Per sort, la gent de la Franja que empra la llengua familiar per a fer creació literària, no té cap dubte: la llista d’autors franjolins d’expressió catalana és llarga i reeixida. Jesús Moncada, per exemple, va sonar com a candidat al Premi Nobel. I és que encara no ens hem begut (tot) l’enteniment.

Discurset per l’entrega del premi Guillem Nicolau « L’esmolet.

Divendres 8 de juny de 2012, 20.30 hores, pati de «Capitanía», Saragossa

Gracias primero al Gobierno de Aragón por haber convocado este premio en catalán, una de las dos lenguas patrimoniales que tenemos en Aragón.
Quiero agradecer también al Jurado por considerar mi novela Licantropia merecedora del Guillem Nicolau. Esta novela ha sido posible gracias a Artur Quintana, que me animó a escribirla y sobre todo a Celia, que me ha regalado todo el tiempo que he necesitado y el paisaje de Torredarques, quizá el principal personaje de Licantropía.
Por último, un agradecimiento muy especial a mis padres: Ramon, de Estopanyà (en la Ribagorza) y Roser, de Queretes (en el Matarranya), porque ellos me transmitieron este idioma, me enseñaron a quererlo y a respetarlo. Esto mismo es lo que intentamos hacer Celia y yo con nuestras hijas, Adriana y Tuabech. Por eso confiamos que nuestro gobierno hará todo lo posible para que ellas no sufran también de este vergonzante analfabetismo en su lengua materna, como nos ha pasado a las generaciones que nacimos en otros tiempos más hostiles a la cultura y a la diversidad. Porque si dejamos perder este patrimonio tan vivo, tan rico, tan nuestro, que son el catalán y el aragonés, no podremos ir a reclamarlo a ningún museo ni a ninguna autoridad competente.
Muchas gracias a todos y espero que disfrutéis de la lectura (de este libro o de cualquier otro).

Antes de terminar, voy a decir estas palabras también en catalán, porque, además de ser la lengua de algunos de los aquí presentes, es bueno que todos puedan disfrutar de sus colores y matices, aunque no la acaben de entender ni estén acostumbrados a escucharla aquí en Zaragoza:

Gràcies primer al Govern d’Aragó per haver convocat aquest premi en català, una de les dues llengües patrimonials que tenim a l’Aragó.
Vull agrair també al Jurat per considerar la novel·la Licantropia mereixedora del Guillem Nicolau. Novel·la que ha estat possible gràcies a Artur Quintana, que em va animar a escriure-la, i sobretot a la Cèlia, que m’ha regalat tot el temps que he necessitat i el paisatge de Torredarques, potser el personatge principal de Licantropia.
Finalment, un agraïment de tot cor per als meus pares: Ramon, d’Estopanyà (a la Ribagorça) i Roser, de Queretes (al Matarranya), perquè ells em van transmetre aquest idioma, em van ensenyar a estimar-lo i a respectar-lo. Això és el que intentem fer la Cèlia i jo amb les nostres filles Adriana i Tuabech. Per això confiem que el nostre Govern farà tot el possible per a què elles no pateixin també aquest vergonyós analfabetisme en la llengua materna, com ha passat amb les generacions que vam néixer en altres temps, més hostils per a la cultura i la diversitat. Perquè si deixem perdre aquest patrimoni tan viu, tan ric, tan nostre que són el català i l’aragonès, no podrem anar a reclamar-lo a cap museu ni autoritat competent.
Moltes gràcies a tots i espero que us ho passeu bé amb la lectura (d’aquest llibre o de qualsevol).

Reportatge fet per Arredol

Títol: Licantropia
Autor: Carles Terès Bellès
Colección Literaturas de Aragón. Serie en lengua catalana.
Gobierno de Aragón. Dep. de Educación, Universidad, Cultura y Deporte.
Zaragoza 2012
ISBN: 978-84-8380-307-3

Perdurar « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i Gents», 27 d’abril de 2012

La diada de Sant Jordi la vam passar amb uns bons amics al seu refugi de la Mangranera, enmig del bosc que cobreix bona part del terme de la Freixneda. El dia era magnífic; ni massa càlid ni massa fresc, i per això, havent dinat, ens vam arribar al convent de la Mare de Déu de Gràcia. Jo no el coneixia personalment; és a dir, n’havia vist força fotos, però mai no hi havia posat els peus. Com que vam anar-hi pel camí de dalt, l’estructura se’ns aparegué com un transatlàntic encallat al fons del barranc. Primer vam albirar algun element arquitectònic il·luminat pel sol entre les fosques capçades dels pins, després la baluerna completa. Tinc una flaca pels despoblats: viles, masos, ermites o convents abandonats exerceixen sobre mi una atracció irresistible. No hi ha res com el formigueig que hom sent enmig dels rastres desolats d’un lloc abans ple de vida (humana). El convent, amb la seua absurda magnitud, no era una excepció. Façanes altíssimes plenes de finestres que només mostraven el cel, guarniments de pedra, columnes i voltes ensorrades. Dins l’església a cel obert, una figura de la Mare de Déu entre ofrenes dels romeus. I el mosaic amb la partitura de l’himne corresponent. (Anava a escriure “naturalment en castellà”, però està clar que, tenint en compte l’idioma dels fidels, de “natural” no en té res. ) Rere aquest altar hi ha la gran balma on suposo que la Mare de Déu s’aparegué. Allò que em cridà l’atenció va ser els grafits que omplien totes les parets, alguns d’ells ben antics. Això em va dur a reflexionar sobre l’instint de perdurar que ens posseeix, encara que això suposi embrutar un recinte com aquell. Perdurar deixant el nom en qualsevol indret, construint un edifici desmesurat, omplint internet amb les nostres fotos. O escrivint una columna en un idioma destinat, diuen, a no perdurar. O així pareix que ho volen els que hem triat per a què ens governin.

Divendres 8 de juny de 2012 la Presidenta del Govern d’Aragó i la Consellera de Cultura faran entrega dels premis literaris del Govern d’Aragó. L’acte serà a les 20h, al saló d’actes de l’antiga Capitania General (Pça. Aragó, 9). Carles Terès rebrà el premi Guillem Nicolau en literatura en català, Oscar Latas en literatura en aragonès, Angélica Morales de poesia en castellà, “Un día me esperaba a mí mismo” al llibre millor editat i l’Editorial Acribia a la trajectoria professional.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.