Skip to content

Archive

Category: Viles i gents

Viles i Gents :: Hereves de la meua llengua :: September :: 2012.

 

 

M. D. Gimeno Categoria: Article Viles i Gents, Lo Cresol

 


(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de setembre del 2012)

Tinc dos nebodetes saragossanes rosses, guapes i, contràriament al tòpic capil•lar, molt espavilaetes. La perspectiva del seu passat és curta i el feliç present de la infància va fent futur sense saber-ho. Les dos miren la vida i deprenen en un entorn bilingüe asimètric en què predomina la llengua castellana de la família materna i de la capital aragonesa, però a on té una feble presència diària la llengua del pare matarranyenc, qui, per raons insondables, no els parla de cap altra manera que com los nostres avant-passats. Contràriament al mètode listen&repeat prescrit als moderns manuals d’aprenentatge idiomàtic, mon germà s’ha limitat, lent i segur, a parlar i deixar que les seues filles li contestaren com vullgueren, amb resultats inclinats clarament cap al castellà fins fa dos dies. Davant la meua impaciència filològica, sempre m’ha replicat tranquil: “Deixa estar, ja ho parlaran”.
En efecte. Este estiu ha revelat que les estructures lingüístiques catalano-occidentals s’havien ficat dins dels dos meravellosos cervells de la Inés i la Pilar, i les paraules han començat a brollar, seleccionant-les en funció de l’idioma dels seus interlocutors amb l’agilitat que tenim la gent bilingüe de terres de frontera. Però també parlen català entre elles i inclús alguna volta l’una corregís l’altra. Resulta curiós que les germanetes que viuen a Saragossa utilitzen de forma natural i fluida la parla autòctona a diferència d’alguns fills de famílies mixtes del poble, monolingües perfectes no se sap si per un complex d’inferioritat o de superioritat. En vespres de marxar, després de setmanes vivint al Baix Aragó, li vai advertir a la gran que ja no s’acordaria de parlar com a la nostra vila en tornar, i ella molt segura me contesta tocant-se el cap: “Tia, està tot ací dins”. Als ulls dels xiquets lo món és gran i sorprenent i, alhora, tan reduït com la mida pròxima. Un viatge a Tarragona i els zàpings a les cadenes de tele catalanes els ha aportat un notable descobriment: “Ui, parlen com nosaltres!”, una lliçó per comentar a alguns adults veïns nostres.

María Dolores Gimeno

Viles i gents.

 

Els pianos de Motorland

Com és ben sabut, als circuits de carreres de tot el món senyalen les corbes en unes lloses de paviment irregular perquè els pilots, que sempre apuren al màxim la traçada, nóton clarament quan se’n surten de la pista i puguen corregir el sentit de la marxa. I com semblen tecles de piano se’ls ha quedat eixe nom per sempre. Pianos difícils i perillosos que hi fan tremolar als bòlids que els trepitgen.

 

Els circuits més clàssics i internacionals sempre han pintat els pianos en blanc i vermell; però en trobem alguns  de colors diferents a un mateix circuit, com passe al famós “sacacorchos” de Laguna Seca; el cas dels circuits italians massa plens de banderes italianes; o el que fan los valencians, que pareix que sigue l’origen de tot això que comentem.

 

Ací a Motorland, com si fore una compensació pel nom en llengua estrangera que li han donat, s’ha buscat de forma explícita una rotunda  originalitat casolana, multiplicant els colors de la bandera aragonesa a cada piano del circuit, amunt i avall pel terra de les pistes, a la vora de l’Estanca plàcida i indiferent als negocis de la política, que rellueix al sol del migdia  projectant en totes direccions les bondats del Baix Aragó.

La solució, que a primera vista sembla espectacular, podrie tindre efectes secundaris que no han pres en consideració els que han decidit pintar de bandera aragonesa trossos interminables de les pistes de Motorland. Perquè la bandera, símbol d’un poble, es pot posar a infinitat de llocs; però hi ha llocs on mai s’haurie de posar una bandera. Mos ferem unes preguntes per entendre millor el que dic: S’atrevirie el President del Madrit a pintar totes les escales i caminadors del Bernabeu repetint els colors de la bandera espanyola? Serie una bona idea pintar la Verge del Pilar al terra de la porta d´entrada del seu Temple, a la capital d’Aragó?

Viles i gents.

El Museu del Pastor

Els bestiars de les nostres viles, com és el cas de la Vall del Tormo, van desapareixent a poc a poc. Els jóvens ja no volen apostar pel tradicional pastoreig perquè és un ofici massa solitari, sacrificat i amb una escassa rendibilitat econòmica –mos diu Amado Timoneda que ha dedicat més de 40 anys a la professió. La seua vocació a l’ofici, ara ja jubilat, l’ha permès guardar per a més tard exposar tots els materials i ferraments que ha utilitzat per a realitzar la seua faena de pastor. Així ha reconvertit l’antiga tenda situada a la planta baixa de la vivenda familiar, ara tancada, en el Museu del Pastor. En este espai únicament s’hi troben exposades les peces que ha fet servir amb el seu bestiar.

Però és que ell sempre ha sigut curiós i ordenat i ha volgut reciclar materials antics i els fets amb les pròpies mans. Alguns collars que portaven les seues cabres i ovelles estan confeccionats de velles corrioles de molí en desús, ha recuperat esquelles antigues que tenen un millor so que les actuals i les clavilles dels collars han sigut decorades pel propi pastor. El museu està obert a tothom que passe per la Vall del Tormo i que es vullga interessar pel món del bestiar. Dins de l’espai expositiu tenim diferents objectes: fotografies, trofeus de fires, garrots, morrals, barrets, collars, esquelles, esquellots, boços per a borregos, ferramentes per a esquilar el bestiar, marcar les orelles, tallar cogues, posar xapes… Menció especial per a les creatives i artístiques clavilles que aguantaven les esquelles, fetes de fusta de ginebre, que el pastor gravava ajudat per l’estraleta i la navalla quan la rabera estava pasturant tranquil·lament. En té centenars en el museu i totes diferents. L’Amado ha volgut fer un espai d’homenatge a la seua professió i mostrar a les generacions futures la dura i sacrificada vida dels pastors.

Viles i Gents :: Trobades d’amics :: August :: 2012.

(Publicat a La Comarca el 3 d’agost del 2012)
El mes d’agost és el mes d’estiueig per excel•lència, les viles del Matarranya s’omplen de visitants i les poblacions estan més actives que mai. Gent als carrers, a les terrasses dels bars, a les piscines, a les instal•lacions esportives, al riu… Aprofitant este augment de població i notorietat es fan les festes majors, les setmanes culturals i els actes més destacats de l’any. Tot llueix perquè ara hi ha gent per a tot: per a organitzar i per a participar en els events. Natres, com cada any, els quintos i quintes de la Vall del Tormo nascuts al 52 mos reunim abans de les festes majors de la vila per a sopar i fer una llarga i intensa vetllada al voltant de la taula. Una tradició que molts quintos i en altres viles també fan. És una trobada molt agradable i emotiva perquè si no fore així, alguns de natres que vivim fora del poble, rarament coincidiríem i perdríem totalment el contacte i la relació. En la reunió comentem de tot i més: els evidents canvis físics a conseqüència del pas del temps, les noves situacions que es van produint, tant personals com a nivell de poble i les anècdotes d’infància i joventut. Cada any repetim les nostres “batalletes”: l’escola que vam viure, les primeres penyes, les anècdotes dels quintos i la mili, els records del cine i ball del tio Gabriel, l’equip de futbol, els banys al riu, les malifetes dels dissabtes a la nit, les vivències de les festes…
Fa uns dies em va comunicar l’Ernesto, els altres anys ho feie la Tere, que el sopar es farà a Arenys de Lledó, a l’hostal Casa Laure i Maria José, que és també una mica de la Vall. Així que estarem com a casa. A més, enguany, la trobada tindrà una significació ben especial perquè la quintada celebrem los seixanta anys. Felicitats a tots!

Viles i Gents :: Moncadianes :: August :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 4 d’agost del 2012)

En Jesús Moncada és vist per molts només com a escriptor, malgrat que sempre ha estat pintor i escriptor, si bé amb èpoques de més predomini d’una activitat artística sobre l’altra: del 1960 al 1980 el dibuix i la pintura, i a partir del 1981 la literatura. Tanmateix la pintura queda arraconada des del moment quan, als inicis de la dècada dels vuitanta del segle passat, Moncada decideix dedicar-se quasi exclusivament a la literatura, i no ha començat a ser coneguda i degudament valorada fins després de la mort de l’artista el 2005. En aquest sentit tenen un gran paper els llibres que passo a comentar. Prames de Saragossa i Pagès Editors de Lleida, dues editorials que si no existissen ja, s’haurien d’inventar, han presentat aquests darrers mesos una part molt considerable de l’obra moncadiana, centrada en la producció d’aquest autor com a pintor i dibuixant. Prames ha publicat en la seua col•lecció As tres Serols–Las Tres Sorores–Les Tres Sorors el volum Jesús Moncada. L’univers visual. Llapis, tinta i oli. El Universo visual. Lápiz, tinta y óleo, llibre d’art amb nombroses reproduccions amb la coloració corresponent: des dels linòleums en blanc i negre als olis de colors llampants, sempre perfilats. El poeta i crític d’art Pedro Pablo Azpeitia classifica la producció pictòrica d’en Moncada en tres èpoques cronològicament determinades que anomena Quaderns negres, Quaderns grisos i Quadern eclèctic, de dibuixos els dos primers i de pintura el tercer, i marcats tots ells per l’expressionisme, i en el cas del tercer també per la pintura metafísica, sense abandonar-hi mai, això sí, l’expressionisme. Pagès Editors recull a Dibuixos i caricatures de Jesús Moncada a cura de Mercè Biosca i amb pròleg de M.P. Cornadó 150 mostres a tot color d’aquesta activitat de l’artista desenvolupada a partir de 1982, i que fins ara havia estat escassament divulgada. És tracta de dibuixos concebuts com a dedicatòries de llibres seus a amics i companys, il•lustratius també de la pròpia literatura i d’aspectes quotidians de l’artista, amb els seus alter ego: la Xuta Cassandra, el Cocodril Nelson i el Menjapedres. Ambdós llibres: un encert i un plaer.

Artur Quintana

Viles i Gents :: La ciutat eterna :: August :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 11 d’agost del 2012)

Així és com s’anomena a Roma, però val la pena preguntar-se el perquè. En primer lloc cal dir que cap ciutat té tant patrimoni i que les riqueses artístiques repartides pels palaus i les esglésies són gairebé inigualables.
Però tres són les obres que fan a Roma especialment única (i les tres relacionades amb l’Esglesia catòlica-cristiana): El Coliseu, el Panteó i la Capella Sixtina. Cap ciutat del món pot presentar tres obres d’aquesta magnitud. La relació de l’Església amb la Capella Sixtina és obvia, però la que té amb les dos obres de la Roma imperial és totalment oposada: gràcies a l’Església (que el cristianitzà al segle VI) el Panteó és el monument més ben conservat de l’antiguitat clàssica; gràcies a l’Església (que el considerà un enemic de la cristiandat i l’espolià en varies ocasions), el Coliseu és una ruïna (il•lustre, però ruïna).
El Coliseu i el Panteó són dos obres Mestres de l’arquitectura i de la enginyeria. Més harmoniós, equilibrat i artístic ( i espiritual i còsmic) el Panteó, punt de partida de tots els edificis cupulars, observatoris, planetaris, etc., i primer edifici de l’historia que donà importància arquitectònica a l’espai interior; més grandiós i espectacular el Coliseu, macroestructura de peu de cinquanta metres d’alt i cinquanta i cinc mil persones de cabuda, punt de partida de tots els estadis moderns. Els dos eren edificis d’utilitat pública i es van construir en un temps curt (quatre anys el Panteó i sis o set el Coliseu). Bellesa, monumentalitat i matemàtiques al servei de d’utilitat pública. La ciència i l’art al servei del futur.
El treball pictòric de la Capella Sixtina representa l’esforç d’una persona per imposar la seva llibertat individual sobre el poder omnímode de la jerarquia eclesiàstica, obrint noves portes a la humanitat. I assoleix l’harmonia entre allò que és sagrat i allò que és profà, entre la transcendència espiritual i d’humanisme, el cristianisme i el paganisme, fent palès un estudi gairebé científic —física i psicològicament— de l’ésser humà, presentat com diu la bíblia: a imatge i semblança de Deu.
Roma ofereix moltes coses més, però només en aquestes tres en té prou per representar d’utòpica, però molt humana idea de l’eternitat.
Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Guarnir, enramar i abanderar les festes :: August :: 2012.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 18 d’agost del 2012)

Ara són dies de festes majors a moltes poblacions de la nostra terra, que es dediquen als diversos sants patrons que presidixen altars, capelles i celebracions. Ben sovint des de la fundació de cada poble, i sobre un substrat pagà, s’han anat passant un seguit de tradicions religioses: misses, professons, folclore… Tot configura una manifestació col•lectiva que es manifesta en públic. Mos mudam als actes principals i preparam los millors plats: guarnim lo nostre vestit i la taula. I enramam carrers i cases particulars de diverses maneres perquè tot ha de demostrar alegria festera amb color i luxe.
En l’evolució de la festa patronal tradicional s’han anat incorporant elements laics lligats al moment, i així es programen nous actes musicals o esportius i també s’afegixen símbols moderns. Abans los dies previs a la festa, les dones preparaven los llançols més ben bordats o la millor colxa de ganxet de la família per ficar-ho al balcó, i més si pel carrer havia de passar la professó. Les amigues i veïnes, que coneixien les millors peces de l’artesania local, en les ocasions festives podien tornar a mirar-se-les. Algunes cases continuen enramant-se així, expressió d’uns temps en què les mans femenines s’ocupaven en manufactures artístiques, però a poc a poc, ja des de l’anterior règim, s’han anat imposant les banderes. Contemplar ara les que pengen als balcons particulars resulta un curiós exercici sociopolític. Tenim aquells que fiquen només una bandera o una altra, o l’estatal o l’autonòmica de les quatre barres, i qui, més integrador, posa les dues, amb o sense escut, però també algun atrevit reivindica un altre sistema amb la tricolor republicana. No hai vist exhibida cap estel•lada per les viles de la Franja Sud. També observo la moda de guarnir-se amb banos, barrets, samarretes, cinturons i rellotges amb los colors roi i groc hispànics, amb o sense bou Osborne, no sé si fruit d’una afirmació identitària, de la passió esportiva per la Roja extesa a l’expedició olímpica o de l’atracció del top manta de les paraetes ambulants dels immigrants africans a les nostres festes.

María Dolores Gimeno

Viles i Gents :: Eterna polèmica :: August :: 2012.

Fa pocs dies uns quants joves del Matarranya han decidit oferir (a preu de cost i a través del grup de Facebook “Matarranyejant”) unes samarretes amb la llegenda “Sóc del Matarranya i parlo català”. I ho fan per a mostrar la voluntat que es mantingue la denominació de català a la nova llei de llengües d’Aragó. És com dir allò tan obvi i antic de: “sóc aragonès i parlo català”.
Jo també sóc del Matarranya i parlo català. Per tant, celebro la iniciativa. Però això, que pareix tan elemental, hi ha persones de bona fe que, per desconeiximent o per causa dels prejudicis, es neguen a considerar-ho. Interiorment s’autoexcusen pensant que no voldrien ser vistos o catalogats com a aragonesos de segona pel fet de parlar una llengua denominada “català”. I això és així per causa de les connotacions pejoratives que determinats col•lectius li han adjudicat a tal denominació durant els raders decennis. Com si ser aragonès fore un obstacle per a poder parlar català. Com si els aragonesos de parla catalana no forem tan aragonesos com qualsevol altre. Però estan també aquelles altres persones que no volen ni sentir-ne parlar. Entre estos hi ha els anticatalanistes recalcitrants. Aquells qui, invariablement, neguen en públic tindre res contra Catalunya, quan lo cert i segur és que el seu anticatalanisme els hi done vida. Ells senten la permanent necessitat de reivindicar lo seu aragonesisme d’eixa manera. “Tu parla com vullgues —argumenten—, mentres no digues que és català. Li pots dir com te dono la gana, però mai català. Ah!, i sobretot tingues en compte que només val per a parlar, que esta llengua no es pot escriure”.
Lamentablement la polèmica sobre el català a Aragó va pel camí d’eternitzar-se. Tot indique que als negacionistes, però particularment als d’eixa corrent que es dediquen a la política, els interesse mantindre-la viva passant per damunt dels criteris científics i de la raó.

(Publicat a La Comarca el 24 d’agost de 2012).

Viles i Gents :: Pobresa infantil :: August :: 2012.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 25 d’agost del 2012)

No penseu que aquest títol es refereix a països africans o a zones allunyades del nostre país; ben al contrari, fa referència a nosaltres, a la pell de brau. No fa massa temps vam conèixer que hi ha dos milions dos cents mil nens a Espanya dins del que es considera pobresa o en gran risc de estar-hi, altrament dit, que viuen en llars per sota del llindar de la pobresa segons l’OCDE. I el que és més greu, aquesta xifra, que ha augmentat un deu per cent en dos anys, s’ha assolit quan el nombre global de nens disminuïa, per reducció de la taxa de naixements i per el retorn dels emigrants als seus països d’origen. Només tres països europeus, Romania, Letònia i Bulgària ens superen en aquesta esfereïdora taxa de pobresa. En un país amb 6 milions d’aturats i amb 1,7 milions de llars on tots els seus membres són a l’atur, no podria ser d’altra manera.

Per establir el llindar de la “pobresa relativa”, els experts ordenen de menor a major els ingressos de les famílies de tot un país i seleccionen el valor situat al centre (la mitjana). D’aquesta manera, les famílies amb ingressos que no arriben a un determinat percentatge d’aquesta xifra es consideren en situació de “pobresa relativa”

A banda de l’exactitud o coherència del sistema de càlcul, no hi ha cap mena de dubte que la pobresa en general i l’exclusió social augmenten dia rere dia a Espanya. I són els nens els més fràgils del sistema, els subjectes passius sense veu, però que en el futur reflectiran amb cruesa les conseqüències, perquè, a més, la pobresa familiar va acompanyada del deteriorament de la sanitat i de l’ensenyament. Per entendre de debò què és la crisi econòmica, hauríem de deixar a part, al menys de quan en quan, paraules com decreixement econòmic, retallades, atur, prima de risc, dèficit i deute públic, rescat, FME, BCE, Bundesbank, CEE; i pensar que, en la Espanya actual, molts nens hauran de deixar el menjador escolar per no poder-lo pagar, que a classe estaran més desatesos perquè seran més, que no podran tenir tot el material escolar necessari, que es quedaran sense beques, que els Ajuntaments reduiran les ajudes, etc., etc. I potser també, alguns nens aniran a dormir mal sopats o gens sopats. Això són també els efects de la crisi.

José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Escena Humana… a Horta de Sant Joan. :: September :: 2012.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el 1 de setembre del 2012)

El teló de fons, aquesta vegada, la façana gòtica il•luminada de l’església de Sant Joan Baptista. L’escenari, un entarimat gentilesa de la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament d’Horta de Sant Joan sota cura personal de Soraia Roig que junt amb l’equip tècnic de so i de llums van vetllar per l’òptima qualitat del bastiment de l’espectacle. La platea, la Plaça de l’Església. Perquè això és el que vam acabar tenint, un petit gran espectacle de Poesia i Música el vespre del 16 d’agost, que ni els millors somnis de nits d’estiu podrien desitjar. També per la resposta del públic, en una plaça plena, asseguts a l’aire lliure i en rigorós respecte teatral, ens retornaven amb la seva reverència a tots aquells que érem a l’escenari la germanor que les Veus de l’Aragó i de Catalunya s’intercanviaven de paraula un camí més, tant és en terres de frontera d’una banda com de l’altra.
Cinta Mulet ens va convocar a tots. Ella ha estat l’ànima d’aquest recital que ha dissenyat a consciència i amb objectius molt determinats ja que les veus, a més de ser les de les literatures d’ambdues bandes de l’Algars, havien de ser també interconnexió de generacions, i sota aquesta pauta, ens ha valgut la pena treballar a tots. Cinta Mulet va anar a cercar la participació dels joves del seu poble natal i va trobar la tan efectiva com afectuosa rebuda de l’Associació de joves “Passeu-me la bota”. Un grup de joves es van a vindre a assajar durant les seves vacances estiuenques la dicció i la interpretació de poemaris i diàlegs dramàtics que dels autors convidats s’havien d’elevar: d’aquesta manera l’estructura de l’espectacle era la recitació d’un text d’autor consagrat, acompanyat a l’escenari per un rapsode i, fent combinar cadències poètiques amb variants dialectals per ritmes interpretatius i timbres de veus, ens han aguditzat les oïdes. I parlant de regals auditius, per arrodonir aquests intel•ligent proposta de Cinta Mulet, les intervencions de paraula s’intercalaven amb les sensibles i eloqüents peces al piano de la també jove intèrpret Ester Vilar, i el preludi i cloenda del jove i valent saxofonista hortolà Jan Agut.
Així, doncs, vam poder gaudí dels poemes A rel de foscor i llum d’espera de Merxe Llop de Nonasp acompanyada de l’èmfasi d’Enric Serrano; vam deixar-nos portar per la força dels versos de Esfera. Traspunt en la Serena i D’un sol esclop de Juli Micolau de La Freixneda acompanyat per la delicadesa de Rosanna Rel; vam xalar de valent amb la interpretació de la brillant lectura dramatitzada que ens va fer la jove actriu i promesa escènica Gal•la Sabaté a duo amb l’envellutada veu d’en Roger Dobon del text teatral Fora de temps, fora de lloc d’una servidora, qui va tenir el paler de dirigir-los a més de tenir també l’honor de fer volar al vent un fragment de La Venta de l’Hereva; vam escoltar els versos extrets de El somni d’un riu i Els castells de la memòria de l’Alfredo Gavin de Tarragona que en no poder fer acte de presència va ser exposat per la clara declamació de la rapsoda Lorena Vives amb l’ajut de l’Enric Serrano de nou. I aquesta vacant no la vam haver de lamentar perquè en el seu lloc vam poder deixar-nos seduir pels mots del més jove dels autors, el tarragoní Adrià Tàrrega amb Boques en Calma que tot i precoç, prou profund i madur; i per acabar, Isabel Ortega que va venir de Tarragona ens va emocionar a partir de Runa Plena, Nòmada, Medusa i encara ens va deixar estrenar alguns dels seus poemes inèdits molt ben a compassats per Anna Maria Gil.
Una Escena Humana que escau a la capacitat de convocatòria que algú com Cinta Mulet mereix haver-se guanyat.

Marta Momblant

Viles i Gents :: Barrica :: September :: 2012.

 

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de setembre del 2012)

Una gran característica de la idiosincràsia de molts espanyols, per damunt de l’entusiasme per les curses de braus, el cante jondo o la Roja, és l’afany d’anar contra el propi patrimoni format per les llengües minoritzades –aragonés, basc, català, …. Això va d’actituds capcioses, cíniques, o malèvoles, a afirmacions dites amb absoluta “bona fe” -aqueixes són les pitjors. Vegem algunes mostres d’aquest Cabinet des Horreurs: dels primers s’emporta la palma la normativització patoisante oficial aplicada al gallego-portuguès de Galícia, i segueix l’Avantprojecte de Llei de Llengües del Govern d’Aragó, o les recents accions dels Governs Balear i Valencià contra el català dels seus conciutadans, passant per la inactivitat legislativa de tots els governs d’Aragó per a impedir la patuesització de l’aragonès. Totes aquestes actituds són capcioses i un excel•lent model de cinisme, però això sí, sempre mantenen les formes i no cauen mai en els insults que podeu llegir cada dia a la xarxa. Exemple més sinistres és el d’un catedràtic universitari que titlla de mancats de qualsevol solvència els que declarem que l’aragonès és una llengua; tètric el cas d’aquells oficials de la marina que per matar el tedi al vaixell feien parlar els mariners gallecs en gallec, cosa que els provocava suprema hilaritat. Dels exemples de “bona fe, que són legió, el més conegut és el del president Adolfo Suárez que declarava que això del català sí, però que calia ser seriosos i no pretendre que en català es pogués fer física quàntica. També a alguns estrangers se’ls ha encomanat aquest afany destructivo-intolerant, i així tenim les recents declaracions del director d’Air Berlin contra el català o les medievals d’un pelegrí francès a Sant Jaume segons el qual els bascs no parlaven, sinó que lladraven. Hom podria creure que totes aquestes accions anaven només contra les llengües minoritzades, però he observat que també van contra el castellà d’Aragó. A Ólvega, a Castella prop d’Aragó, en una fleca una senyora va demanar “Una barrica”, al moment un senyor que hi era va saltar: “Barrita! Estamos en Castilla!!”. Aquella senyora sempre més dirà: “Barrita, la Pilarita, …”, no fos cas que … .

Artur Quintana

Viles i Gents :: Wagner :: September :: 2012.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 15 de setembre del 2012)

 

Quan es parla de Richard Wagner amb gent no massa aficionada a la música, el primer que els interessa de la seva personalitat és la relació d’aquest insigne artista amb el nazisme.
A la seva obra musical no hi ha cap referència a doctrines que puguin semblar nazis, i que obres com la tetralogia L´Anell del Nibelung o Tristan e Isolda (possiblement les seves creacions més extraordinàries) es poden considerar fins i tot esquerranes. Una altra cosa és que el nazisme s’apropiés a posteriori del seu art, o que dels líders salvadors espirituals Lohengrin o Parsifal es fessin paral•lelismes amb Hitler o altres possibles líders nazis. Nietsche també va patir aquesta manipulació.
Wagner va ser esquerrà de jove i va participar activament als actes revolucionaris de Dresde de 1848 (ja no era tan jove), la qual cosa li va costar un exili d’Alemanya que va durar 13 anys. En aquella època compartia afinitat amb les idees del socialisme utòpic de Proudhon i fins i tot va ser amic personal de l’anarquista Bakunin. Que fossi nacionalista era propi de tots els romàntics (possiblement ara també) i més tenint en compte el context històric que li va tocar viure: la unificació de la nova nació alemanya. Verdi tenia una posició semblant i més pamfletària, però, en canvi, passa per ser humanista i progressista.
El gran error de Wagner (que de vell va ser més contradictori) va ser el seu libel antisemita El judaisme en la música, escrit en 1850, en una època en que estava exiliat, carregat de deutes, i amb molts problemes per fer estrenar les seves óperes, en gran manera a causa de la influència del compositor jueu Meyerbeer i de la seva i altres camarilles de crítics. Aquest impresentable pamflet és més una rabiosa venjança que un seriós assaig ideològic. També cal dir que el mateix artista va tenir bastants amics jueus al llarg de la seva vida. Per altra banda, i paral•lelament, no tots els anticatalanistes (i més ara) són feixistes o franquistes.
Que els nazis s’apropiessin d’aquest veritable revolucionari de la història de la música, simplement és simptomàtic de que tenien més bon gust musical que altres sistemes totalitaris criminals.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: El Museu del Pastor :: September :: 2012.

Viles i Gents :: Neoludisme radical :: September :: 2012.

(Publicat a La Comarca el 7 de setembre de 2012)

Des dels seus inicis Internet i la informàtica han tingut detractors radicals. Són pocs, no són la majoria. Però són persones que en el seu moment s’han negat a portar mòbil perquè “qui em vol parlar, ja sap a on estic”. S’han negat a tindre un PC per a fer faena a l’Institut perquè “no és necessari per a fer un bon treball”. S’han negat a fer-se un correu electrònic perquè “qui em busque ja sap lo meu telèfon”. S’han negat a posar-se Internet al mòbil perquè” ja en tinc a casa”. S’han negat a fer-se Facebook perquè “és una pèrdua de temps”. O s’han negat a fer-se Twitter perquè “allà només se parle de tonteries”.
Los neoludistes fan de totxo a les rodes de les noves tecnologies. Sobretot en les etapes inicials, fins que s’hi adapten. Tal com evoluciona la seua penetració, van moderant-se i desapareixent. Inicialment són incapaços de veure que una mateixa tecnologia mos pot ser útil a uns i invàlida a altres. Però una tecnologia no és inútil en sí mateix.
En les primeres etapes del procés són radicalment fanàtics. Se ceguen davant los avantatges i els inconvenients de qualsevol tecnologia. Són fanàtics obviant que qualsevol adopció de noves tecnologies va lligat a una etapa d’adaptació. I per tant, no entenen que quan els telèfons mòbils passen a ser universals no es parla de res més, i la gent encara no sap silenciar-los i al mig d’un acte solemne pot sonar un telèfon despistat. O que quan tots es fan un compte a Facebook pareix que no hi ha cap forma més ni millor de comunicació.
Però quan les coses se calmen, s’acaba creant un consens i cadascú usa les tecnologies com millor s’adapten a la seua vida i les seues relacions. Adaptem la tecnologia a les nostres necessitats. Que en definitiva, d’això es tracte.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.