La Franja

Hai escrit diverses vegades sobre l’hostal de la Placeta de Mont-roig. Conegut com l’Hostal Vell, o simplement com l’Hostal, lo casalici ere propietat de mon iaio Miguel (Miguel Sancho Pedrola). Però, des que es van casar, qui va regentar l’establiment va ser ma iaia Adoracion (Adoracion Peris Guarc). I l’excel•lència de la seua cuina va arribar a tindre una gran anomenada. De caràcter enèrgic, i austera en el minjar i en el vestir, per a moltes persones del seu temps l’Adoracion va ser el paradigma de la persona treballadora. I a casa nostra s’explicave, amb evident satisfacció, que no s’havie assentat mai a la taula, per a cap minjada, si no ere per alguna causa molt excepcional; i també que s’alimentave bàsicament dels rosegons de pa que passave per les paelles i les cassoles dels seus guisos abans d’escurar-les. A l’hostal hi parave gent dels Ports, del Baix Ebre, del Matarranya i de tot lo Baix Aragó, i encara d’allà dellà d’aquelles terres. I la gran majoria arribave atreta per la fama de la cuina de l’Adoracion, de la que es die, com a gran mèrit, que els seus millors plats eren los que fee a partir dels remostrons. Les mondonguilles que preparave eren úniques, i estaven molt alabades, però entre els seus múltiples plats brillave amb llum pròpia el de les “pataques adoracionistes”. Recordo, com si la estiguera veent, aquella espurneta d’il•lusió als ulls, quan, sent ja molt velleta —va morir als noranta-i-cinc anys—, en poc temps li vaig portar notícia, primer d’un sinyor de Girona i poc més tard d’un altre que vaig conèixer casualment al Nou Camp, i que, els dos, quan van saber que era de Mont-roig, em van parlar amb afecte de l’hostal i de la bona cuina de l’Adoracion. Ma iaia va fer del treball una virtut, però tant l’hostal com la cuina, a més de vida li van aportar també grans satisfaccions.

Publicat a la columna “Viles i gents” del periòdic La Comarca de l’11 de gener de 2013

(Publicat al Diariuo de Teruel, el dissabte 19 de gener del 2013)

La Música i la Ciència en Progrés, aquest és el títol d’un dels treballs que Arola editors ha tret a la llum la passada temporada en la seva col•lecció d’Assaig d’aquest compositor manresà emblema de la música contemporània al nostre país. Mestres Quadreny nascut al 1929, va gaudir d’una formació científica a l’hora que musical essent deixeble de Cristòfor Taltabull. La música de Mestres Quadreny es distingeix per un esperit de renovació permanent del llenguatge i per la incorporació de noves tècniques tant en la pròpia composició com en l’ús dels instruments; Peça clau en el trencaclosques creatiu que han significat les complicitats entre Joan Brossa, Miró, Tàpies, Villèlia, T. Codina i Joan Prats, esdevé punta del iceberg en l’aportació que la seva reflexió, a dia d’avui, ens fa arribar damunt els canvis dels paradigmes artistico-socials al llarg dels darrers prop de cent anys.
A La Música i la Ciència en Progrés, se’ns convida a fer un passeig paral•lel per la història de la música -per tant, la de l’art- i la del progrés científic -per tant, la del filosòfic- i veiem com, des de Pitàgores fins a la generació de postguerra, en un mon on sembla que la especialització cognitiva hagi de ser una via de sentit únic, la interrelació dels aparents antitètics, art i ciència, ens capacita de visió global, dotant-nos de la tan preuada perspectiva del tot, ja que en aquest plaent assaig, se’ns recorda que ambdós nusos del coneixement resideixen, essencialment, al mateix embrió humanista.
Més enllà d’una enumeració històrica de la música i de la ciència, d’aquest tractat en sura un apassionant perquè de tot plegat apostat en la condició humana que hi ha al darrera de cada innovació, de cada invent, de cada nova filagarsa de la qual ha estat irresistible la temptació d’estirar, impulsant o intercedint en la nostra evolució. En un acurat us del català assagístic, en son reconfortants, per exemple, l’exposició que se’ns fa de Beethoven a Hanslick retornant a Brahms, o l’aproximació o allunyament del sentimentalisme versus la forma o la raó del tombant del XIX al XX, o la transcripció del text de Darwin de l’Origen de les Espècies, talment un cant a la vida.
Agraïm a la publicació d’aquesta obra el llegat de repensar de nou la nostra escena humana.

Marta Momblant

(Publicat el dissabte 25 de gener del 2013)

No fa gaire s’ha publicat Refranes del Aragón que se fue (Saragossa: Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias de Zaragoza, Gara d’Edizions 2012) a cura d’en José Luis Aliaga Jiménez, conegut investigador de la llengua aragonesa. El llibre és l’edició molt reelaborada de l’obra Colección de refranes, modismos y frases usados en el Alto Aragón que havia escrit l’any 1902 en Benito Coll y Altabás, i havia quedat inèdita fins fa pocs anys. Amb molt bon criteri el curador ha presentat per temes els refranys que en Coll havia ordenat alfabèticament i hi ha afegit uns pocs refranys trets d’unes altres fonts, indicant-ne sempre la procedència. Són refranys recollits de les nostres tres llengües: n’hi ha, doncs, en aragonès (no gaires), en castellà estàndard (bastants), en castella d’Aragó (molts) —que Aliaga mai no anomena així, sinó de cinc o sis maneres diferents (castellano rural, vulgar, vulgarizante, subestándar popular …)—, i català d’Aragó (no gaires). Els textos aragonesos són escrits en ortografia castellana —l’única coneguda a l’època—, mentre que els textos catalans vacil•len entre l’ortografia castellana i la catalana, aquesta evidentment prefabriana. Els refranys van precedits de dos pròlegs molt informatius d’Aliaga: un per a tothom, i un altre per al públic sense curiositat filològica. Recomano encaridament prescindir d’aqueixs distinguos i llegir els dos pròlegs com si fossen un de sol, perquè si encara avui en dia es poden dir coses sobre l’aragonès com “el lenguaje de nuestros refranes es afrancesado en el Pirineo” (p.18), tal com denuncia Aliaga, tothom hauria de llegir la informació del segon pròleg. Només una observació: Aliaga indica (p. 21, nota 12) que el procés de substitució de l’aragonés és “(quizá irreversible)”, dos mots que sobren, car tota llengua ben documentada, com és l’aragonesa, per molt agònica que es trobe, fins i tot si fos morta, sempre podrà ser reversible. Però prou comentaris: llegiu els pròlegs, hi aprendreu moltes coses útils i aclaridores, i fruïu dels refranys, des dels turolencs: A Sant Martí, posa’t a cullí, de la Torre de Vilella, fins als pirinencs: Pa Nadal , cada güella en su corral.
Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 2 de gener del 2013)

Jo entenc per música clàssica totes les manifestacions històriques de la música culta, des del cant gregorià i els trobadors fins a les darreres creacions de la avantguarda electroacústica o els minimalismes contemporanis. Per suposat el jazz també. Quan equivocat estic.
Perquè he gaudit de la música dels trobadors, d’esplèndids madrigalistes com els Scholars, d’agrupacions com les d’en Jordi Savall, Al Ayre Espanyol, English baroque Soloists o Les Arts Florissants amb programes de música antiga (anterior al barroc) o pròpiament del barroc (inclòs el gran Monteverdi). I he disfrutat amb la música de cambra que va des de Telemann a Stockhausen, Cage, Dusapin o Saariaho, passant pels millors quartetistes de corda: Haydn, Mozart, Beethoven, Schubert, Brahms, Bartok, Webern, Schönberg, Shostakovich o Janacek.
Però tot això ha desaparegut.
Què s’ha fet de la música contemporània?: de l’Ensemble intercontemporain de Boulez o de la London Sinfonietta?; i del barroc, què se’n ha fet? Què passa amb el gran Bach? Què s’ha fet de Trevor Pinock, del cor Monteverdi, de Koopman, de Suzuki, de Hogwood, de Minkowsky, de Kuijken o del Concentus Musicus de Viena?. I dels fills de Bach o Stamitz i l’escola de Manheim…I de les simfonies Londres del pare Haydn?. I dels grans compositors del segle xx…és que estan apestats? Quin perill!: Strawinsky, Xenakis, Messiaen, Gerhard, Ligeti, Lutoslawsky, Bartòk, Falla o Britten (del que enguany es celebra el centenari).
I el Lied…on és? Perquè d’òpera ni en vull parlar.
Doncs sembla ser que això no és música clàssica, perquè fa fugir a l’instruït i exquisit públic que va als concerts. Perquè aquest públic (segons els organitzadors) només vol els quaranta principals, els Hit Parade, els divos mediàtics i la música orquestral de la segona meitat del XIX.
No fa gaire un amic em va dir que si programaven allò que jo demanava (Bach, Haydn, Webern, Messiaen, Britten o les darreres simfonies de Mahler) el pùblic encara fugiria més. Bé, ja ho tinc clar; si la clàssica són els quaranta principals i l’endogàmia musical contínua, sóc jo el que sobro, aquest no és el meu món. Ja vindran temps millors o sempre em restaran els passats…o els discs. Adéu.

Antoni Bengochea

A principi de desembre vam saber que no es donaven els premis instituïts pel Govern d’Aragó Arnal Cavero i Guillem Nicolau que es concedien a obres escrites en aragonès i en català respectivament. Ara ens diuen que es fusionaran en un sol premi que s’atorgarà a obres escrites en qualsevol de les llengües o modalitats lingüístiques de la nostra comunitat. Esta és la segona vegada que s’interromp la concessió del Guillem Nicolau, instituït pel Govern d’Aragó iniciativa del Conseller de Cultura i Educació José Bada, originari de Favara. La primera supressió va córrer a càrrec de l’Hipòlito Gómez de las Roces president aragonès del 1987 al . 1991. Aquell singular polític que va pronunciar la històrica sentència, només arribar al poder: “quemaré todas las gramáticas catalanas”. Poca autoritat deuria tindre el personatge perquè a les escoles de la Franja els alumnes seguien estudiant el català amb la gramàtica corresponent. El 1995 es va tornar a convocar ininterrompudament fins 2011. Recordem que aquest últim any el va guanyar el nostre company de columna Carles Terès amb la novel•la “Licantropia”.
A nivell municipal des del 2004 l’ajuntament de Pena-roja convoca una altre guardó que premia textos en català i en castellà. Es tracta del Concurs de Relats Breus Maties Pallarés que enguany ha celebrat la novena edició. El segon premi l’ha obtingut l’escriptora beseitana Susana Antolí amb una narració en català titulada “Ironies”, un relat de maquis i masovers, d’amor i odi ambientada al Matarranya. Precisament esta mateixa autora va guanyar el Guillem Nicolau el 2006 amb el poemari “Tornem a ser menuts”.
Així que des de la supressió per part del Govern d’Aragó del Guillem Nicolau per guardonar obres escrites en català, l’ajuntament de Pena-roja és l’única institució aragonesa que concedeix premis a la creativitat literària en la nostra llengua que, com molt bé diuen les bases del concurs, no és altra que el català.
Publicat a La Comarca l’1 de febrer del 20013

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de febrer del 2013)

El programa de mà de l’espectacle que es va poder veure al Circol Maldà de Barcelona del 23 de gener al 17 de febrer d’enguany, s’ha encapçalat d’aquesta manera: Senzilament complicat és una preciosa miniatura en el conjunt de l’obra dramàtica de Thomas Bernhard. La peça -que el dramaturg va escriure el 1986 per al gran actor Bernhard Minetti- oscil•la entre la tragèdia i la comèdia, entre la follia i la consciència màxima, entre la soledat i els deliris de grandesa.(…)
I això mateix és al que vam poder assistir els espectadors d’aquesta coherent producció de Bohèmia’s.
Durant aquests dies, però, qui tenia el privilegi de fer parlar el personatge de Bernhard era en Josep Minguell, de llarga trajectòria fiançada pel Mètode, d’un treball interpretatiu meticulosament composat per petits mons a parir de cada un dels girs del tex, dels pensaments del personatge, de les reflexions d’un temps.
Thomas Bernhard, un significatiu humanista que transmeté amb coherència vida i acció en llengua alemanya durant el S. XX, una veu clarobscur no tan llunyana, un pensament intens, un autor que travessa el seu representant a l’escena.
Coherents els mots ben encabits dins un espai escènic que tan aixoplugava al personatge com als espectadors: el Circol Maldà amb el seu nostàlgic decadentisme era essencialment l’Espai, per acollir aquest treball.
L’harmonia de base venia donada per la traducció al Català de l’Anna Soler Horta, de nou rica, des enfarfegada, intensament volàtil. Atributs tots molt d’agrair damunt d’un escenari, i més encara quan es tracta d’autors l’Existencialisme dels quals, ens empremta la ment.
De l’escena a les mans, aquest text es pot gaudir en plaent lectura en l’edició que Lleonard Muntaner a posat a disposició del públic en la seva col•lecció Teatre.
I de les mans a l’escena, aquest difícil, gaire bé inaudit -avui més que mai!- pas que han de fer els directors per a posar dempeus una dramatúrgia, n’és responsable de la seva coherència en Moisès Maicas, que amb la seva proposta aconsegueix el tan cobejat repte de cassar intel•lectualitat i fet teatral per aquesta arriscada Escena Humana.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de marçdel 2013)

Darrerament he passat uns dies amb uns bons amics calaceitans que em contaren una anècdota de Don Santiago Vidiella i Jassà, el conegut polígraf calaceità. Ells l’havien sentida de boca d’un avantpassat que l’havia viscuda. Vidiella, que sempre havia escrit en castellà la seua extensa obra -recordareu aquella gran activitat seua com a director del Boletín de Historia y Geografía del Bajo Aragón-, va rebre l’any 1916 un encàrrec de l’Orfeó Calaceità per fer-hi unes conferències de tema local. Don Santiago va entendre que si se tracte d’un convit amorós de pa de casa, convé que tot sigue de casa, i no ho pareixerie totalment si desgranarem la conversa EN CASTELLANO , i per tant havia de ser en la llengua dels oients, i va justificar encara amb més arguments el fet de parlar-hi, per acabar dient No me cal esforçar en demanar la benevolència i atenció de l’auditori perquè tos conec i sé que sou carinyosos i atents. Però les coses van eixir malament i ací ve l’anècdota. Hi havia un ball programat per a després de la conferència, i el públic estava delerós per anar-hi. S’impacientaven, i xerrotejaven entre ells, que això de parlar de coses tan conegudes com del tronc de nadal, el tema de la conferència, i a més en una llengua que tothom sabia, no tenia cap mèrit ni interès, que qualsevol ho podia fer i no calia conferència. Més valia que callés. L’enrenou va anar augmentant, i no faltaren crits ni insults: ‘Calla, pesat! Pudent! Tronc de Nadal!’. Don Santiago va acabar la conferència com pogué, i dies més tard les tres més que faltaven. I aleshores a casa, imaginem-lo ja més asserenat, posà una nota al text de les conferències que resumida venia a dir que tot plegat l’havia desplagut, però tanmateix li agradava si significava que el públic volia que les coses serioses es fessen en castellà. Aquesta nota ha estat posteriorment comentada, amb gran encert, per J. Ignacio Micolau com una mostra punyent de la consciència lingüística escindida de tants aragonesos de llengua catalana aleshores i en l’actualitat.

Artur Quintana

Quan era jovenet pensava que això de dur croses ere cosa de gent gran necessitada d’ajuda per a resistir les xacres pròpies de la vellesa. Però en un determinat moment vaig comprendre que, en potència, tots les podíem haver de menester i, sobretot, que les croses podien ser també mentals.
Jo ja començo a estar carregadet d’anys, i és més que probable que d’ací a poc temps necessita les croses físiques. Perqué de les psíquiques ja fa molt que en depenc —més per culpa de les males passades de la memòria selectiva que no per la mala memòria en sí. I és que, per una o altra raó, el meu cervell es veu incapaç d’assimilar els noms de determinades persones. Per tal motiu, per a solucionar eixos lapsus, lo meu subconscient va idear —o això em pensava jo— un sistema de “paraules-crosa” que consistïx en crear un vincle mental entre individus que es diguen igual. Per exemple: com que no hi ha manera d’assimilar el nom Susanna de persones amb les que tracto esporàdicament, només em cal establir un lligam entre elles i una Susanna molt coneguda per a qué em vingue de seguida a la memòria; i una cosa pareguda passe amb los Bernat, per als que recórrego al patró de Torredarques.
Fins fa poc anava jo tan feliç per la vida convençut que això ere una peculiaritat meua i que es tractave d’una solució molt enginyosa. Però a casa del pobre les alegries duren poc. I és que, fa alguns dies, unes persones del meu cercle vital m’han fet baixar dels núgols quan m’han dit que eixe sistema és absolutament habitual i que elles també l’utilitzen. Espero que em comprengueu: haver hagut d’acceptar que no es tracte de cap genialitat no ha sigut fàcil; i el meu desvalgut “ego” se n’ha ressentit.

Publicat a La Comarca, columna “Viles i gents” del 22 de febrer de 2013