La Franja

(Publical al Diario de Teruel el dissabte 25 de maig del 2013)

—La llengua comporta un aspecte identitari molt fort— ens insistia el Justícia d’Aragó. Podem acceptar la denominació Aragonès, però no Català. Suposaria acceptar la catalanitat d’un territori nostre. Això, mai.
Aquest és l’argument més ferm per eliminar el Català de l’orbita lingüística aragonesa. No es pot de cap manera cedir territoris a una Catalunya separatista, enemiga ancestral de la identitat aragonesa. Perquè és clar que el Castellà no té cap connotació identitària. És la llengua amplament utilitzada —i que, a més a més, identifica la unitat territorial aragonesa. Com el seu nom indica, no hi ha res més aragonès que el Castellà, que conforma un imperi que, des de Saragossa, irradia per tota la resta d’Espanya, gran part de l’Amèrica Llatina i amb un bon nombre de parlants als Estats Units. Aquesta és la realitat actual i la que té importància. Que la llengua castellana sigui forànea a l’origen, o que comencés a desenvolupar-se a les nostres terres al segle XV —al menys 250 anys després de la presència de la catalana i aragonesa, a la que poc a poc a anat suplantant— no té cap importància: son coses d’un passat molt remot, coses d’abans.
Els noms de les llengües no s’ha d’imposar (com volen fer els filòlegs), cadascú pot posar-li els noms que vulgui, sempre que siguin noms de llengües aragoneses. Res s’ha de prohibir (bé, es pot fer una excepció amb la paraula català, pel perill que comporta). Així, doncs, tot el que es parla a l’Aragó és llengua aragonesa: hi tenim una Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO), una altra pròpia de l´Àrea Pirenaica i Prepirenàica (LAPAPYP), i un altra que es situa més enllà del bé i del mal i que és pròpia de totes les àrees, és a dir, pròpia de la Unitat Territorial Aragonesa (LAPUTA). Com veieu l’acrònim coincideix amb un territori dels “Viatges de Gulliver” que, per la seva cacofonia, donà molt que parlar en la seva època. Cap problema, també lapao coincideix amb una llengua minoritària xinesa. El que importa és la llibertat, la tolerància i, sobre tot, sobre tot, actuar amb molt, molt d’aragonesisme.

Antoni Bengochea

Ningú en suficient capacitat d’abstracció pense que hi ha una frontera lingüística entre el que parlem los del Matarranya/Mesquí, i el que parlen los de la Terra Alta o els Ports. Los parlants no canvien de llengua en passar la frontera. Però hi ha cert sector obsessionat en pensar que el dimoni català saquejarà les nostres terres. Com si el nostre futur se decidire diàriament a Tortosa, Tarragona o Barcelona, i les Lleis de Saragossa i Madrid foren il·lusions òptiques. Però ni tan sols eixe sector creu que no parlem català. Tal com dirie un adolescent, tot això és postureo. I postureo és una nova paraula d’Internet que posa nom a una vella tradició: comportar-se més per imatge i aparença que per una motivació real.

La nostra Consellera (PP) ha encapçalat los sectors polítics als que els aterra la realitat catalanoparlant. I això ha acabat en què l’única forma de recordar la Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental de la Comunidad Autónoma és dir-li LAPAO. Posteriorment Serrat es va trobar aïllada encapçalant este bunker boinarosca i va afirmar davant los mitjans que “en Aragón no se habla ‘lapao’ sino catalán, jo també parlo català”. Tanta volta per a arribar al mateix bancal?

Un altre cas més proper és lo de María Herrero (PAR). Defensava que “la noticia ha molestado bastante a algunos de nuestros vecinos porque no llamamos catalán a lo que ellos quisieran que lo fuera”. Però els fets són que Herrero realment no creu en esta obsessió segregacionista. Tos explicaré una anècdota. En època electoral participava als mitings locals que es fan al Matarranya, a on los representants locals se dirigixen a l’auditori en la llengua del poble. Maria Herrero s’aproximave als electors dient que l’entén, perquè va estudiar a Lleida. I la pregunta és: si realment creguere que parlem aragonès no veurie la contradicció de relacionar el català de Lleida en la nostra llengua? En definitiva, són postureos lingüístic per a emergir electoralment l’anticatalanisme. La pena és que entre postureo i postureo mos juguem la diversitat lingüística.

(Publicat al Diario de Teruel, el 6 d’abril del 2013)

Poc més podrem afegir a una expressió escènica que a la pica del seu llarg recorregut ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Teatre de Catalunya només l’any passat, quan encara pot seguir escalant amunt en altres serralades, apostada com ha estat per un bell cúmul de trajectòries artístiques, composades a partir de fèrtils bancals culturals, rics en creativitat, sedimentats per reflexions del tot quallades.
Amb tot, ens plaurà de donar un cop d’ull d’àliga voleiant l’escena, per gaudir dels factors a partir dels quals els seus components humans han tingut prou capacitat d’harmonitzar les seves forces, ja que hi han confluït, per començar, la nostra benvolguda i colpidora Carme Sansa i Albert, intèrpret tant de mots com de melodies a més d’haver esdevingut un dels referents en l’activisme socio-cultural al nostre país, essent per ella per qui celebrem el Premi Nacional del 2012; ella monologa la proposta que amb el director Xavier Albertí, rellevant personalitat teatral en haver pres cura de la dramatúrgia contemporània, especialment en la nostra llengua, així com de la restauració d’un teatre musical d’arrels pròpies per la que no ha escatimat demostracions d’estima i qui ens serà director del Teatre Nacional de Catalunya a partir del Juliol del 2013, dèiem, ha desenvolupat ara aquesta visió per a l’escena de Vostè Ja Ho Entendrà a partir del text del novel•lista italià Claudio Magris. El prestigiós germanista italià nascut a Trieste l’any 1939, Catedràtic de Llengües Germàniques de la Universitat d’aquesta mateixa ciutat, que ha conreat una obra literària formada sobretot per novel•les i assaigs en els quals reflexiona tant sobre la idea d’identitat i tolerància com també sobre les ideologies del sXX a la llum de la conflictiva història d’Europa a partir d’un revelador pensament filosòfic, ha estat nomenat l’any 2011 Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. I de rebre’l aquí, a casa nostra, n’ha estat en part responsable Anna Cassassas que d’ençà la seva dedicatòria a la traducció literària del francès i l’italià al català principalment, apropant-nos, entre d’altres, a les obres de’n Magis, en el cas de Vostè Ja Ho Entendrà publicada per Edicions 1984 dins la col•lecció Mirmanda, s’ha revelat ella mateixa també al 2011, autora de l’assaig El ritme de la prosa.
A Vostè Ja Ho Entendrà, és la pròpia Eurídice qui ens expressa, en acabat, perquè es negà a seguir Orfeu en baixar a cercar-la més enllà de tot infern conegut. No ens ha d’estranyar gens, doncs, que la eròtica força de la paraula, única, punyent, hieràtica, dita per Carme Sansa, en el poètic so que se’n desprèn d’aquesta bella traducció, ompli de llum aquesta escena humana sempre enfosquida pel trasbals que ha produït, des de l’inici dels temps en la nostra imaginació aquest mític relat.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el 6 d’abril del 2013)

Poc més podrem afegir a una expressió escènica que a la pica del seu llarg recorregut ha estat guardonat amb el Premi Nacional de Teatre de Catalunya només l’any passat, quan encara pot seguir escalant amunt en altres serralades, apostada com ha estat per un bell cúmul de trajectòries artístiques, composades a partir de fèrtils bancals culturals, rics en creativitat, sedimentats per reflexions del tot quallades.
Amb tot, ens plaurà de donar un cop d’ull d’àliga voleiant l’escena, per gaudir dels factors a partir dels quals els seus components humans han tingut prou capacitat d’harmonitzar les seves forces, ja que hi han confluït, per començar, la nostra benvolguda i colpidora Carme Sansa i Albert, intèrpret tant de mots com de melodies a més d’haver esdevingut un dels referents en l’activisme socio-cultural al nostre país, essent per ella per qui celebrem el Premi Nacional del 2012; ella monologa la proposta que amb el director Xavier Albertí, rellevant personalitat teatral en haver pres cura de la dramatúrgia contemporània, especialment en la nostra llengua, així com de la restauració d’un teatre musical d’arrels pròpies per la que no ha escatimat demostracions d’estima i qui ens serà director del Teatre Nacional de Catalunya a partir del Juliol del 2013, dèiem, ha desenvolupat ara aquesta visió per a l’escena de Vostè Ja Ho Entendrà a partir del text del novel•lista italià Claudio Magris. El prestigiós germanista italià nascut a Trieste l’any 1939, Catedràtic de Llengües Germàniques de la Universitat d’aquesta mateixa ciutat, que ha conreat una obra literària formada sobretot per novel•les i assaigs en els quals reflexiona tant sobre la idea d’identitat i tolerància com també sobre les ideologies del sXX a la llum de la conflictiva història d’Europa a partir d’un revelador pensament filosòfic, ha estat nomenat l’any 2011 Doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona. I de rebre’l aquí, a casa nostra, n’ha estat en part responsable Anna Cassassas que d’ençà la seva dedicatòria a la traducció literària del francès i l’italià al català principalment, apropant-nos, entre d’altres, a les obres de’n Magis, en el cas de Vostè Ja Ho Entendrà publicada per Edicions 1984 dins la col•lecció Mirmanda, s’ha revelat ella mateixa també al 2011, autora de l’assaig El ritme de la prosa.
A Vostè Ja Ho Entendrà, és la pròpia Eurídice qui ens expressa, en acabat, perquè es negà a seguir Orfeu en baixar a cercar-la més enllà de tot infern conegut. No ens ha d’estranyar gens, doncs, que la eròtica força de la paraula, única, punyent, hieràtica, dita per Carme Sansa, en el poètic so que se’n desprèn d’aquesta bella traducció, ompli de llum aquesta escena humana sempre enfosquida pel trasbals que ha produït, des de l’inici dels temps en la nostra imaginació aquest mític relat.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de març del 2013)

Enguany és l’aniversari del naixement de Beppe Verdi (també de Wagner): 200 anys.
Un filòsof pro-germànic (i un xic estalinista) conegut meu, sempre reia quan hom parlava de Verdi: per a ell (un bon aficionat a la música) Wagner era revolució, innovació, poesia, profunditat, espectacle total. Verdi era llisament la xaranga. Era com comparar la filosofia i la disciplina germànica amb la superficialitat i la frivolitat dels mediterranis; El rigor sociopolític alemany enfront del caos italià (i, de passada, espanyol). Evidentment aquest sabut era poc aficionat a l’art, i, clar, com tothom sap, els italians, tenen poc que dir en això de l’art.
És fàcil despreciar a Verdi perquè tenia com norma complaure al públic, al…”vulgo”, com deia en Lope. Era una vergonya per als romàntics, que inventaren allò del “Geni Creador”, un ésser superior i carismàtic que havia de guiar els gustos grollers del públic analfabet. Wagner era un geni, Verdi un “entretenidor” d’ignorants. Perquè poc mèrit tenen moltes de les seves composicions artesanals (els “anys de gal•leres deia ell) I poc mèrit té Rigoletto: “la Dona é mobile”i quatre refilets més (com la melodia de la Juanita Banana), o Il Trovatore, teatralment infumable i musicalment sorollós, o La Traviata, melodrama patètic i actualment inversemblant, o l’Aida, principalment una marxa triomfal trompetera amb desfilada de figurants i elefants de Botswana per a representar a les places de bous.
En realitat Verdi es veu com un populista, un demagog musical, que va acumular una gran fortuna i va dedicar els darrers anys de la seva vida a fer obres de beneficència, per a ser acomiadat com un heroi nacional. Mentrestant, després de l’impressionant Don Carlo, passava el temps composant ja per a n’ell mateix als setanta i pico d’anys una tragèdia tan perfecta, moderna i commovedora com Otello, o una brillant màquina teatral que obre les portes del teatre musical del segle XX: Falstaff (acabada als vuitanta anys), només per a que Schiller, Shakespeare i els musicòlegs li acabessin també donant la raó.
Enveja, pura enveja (es compren, perquè no tothom té la sort de compartir intimitat amb una muller extraordinària, la seva guia i ajuda: Peppina Strepponi).
Llarga vida a Verdi.

Antoni Bengochea

Hi ha gent que trobe una faena perquè simplement és bona, i n’hi ha altra que és col•locada perquè complix un perfil de confiança. Esta segona via de col•locació molts la identifiquen en l’enxufe de familiars i amics. Ja la coneixeu…

En realitat, crec que els puestos de confiança són necessaris, perquè fa falta posar persones de confiança dins los grans organigrames per a assegurar que el projecte funcionarà en los paràmetres que s’ha dissenyat. No és tant important lo perfil tècnic d’eixe treballador com la confiança que mos done la persona per imposar la línia del que s’ha dissenyat. I si l’empresari ho fa mal, l’empresa morirà al joc del lliure mercat, i avant.

Però les empreses privades no són com les empreses públiques. Perquè és difícil avaluar quin és lo millor perfil per a ocupar un puesto de treball públic. Perquè els ajuntaments, comarques, províncies, autonomies o estats no “cauen”. Si els responsables ho gestionen mal, simplement pugen los impostos i ja tenen resolt lo forat. Només és en les crisis que les administracions no poden tapar els forats i s’evidencie que alguns funcionaris i polítics han de saltar per la seua mala gestió.

La forma de fer una administració mes eficient passe per la transparència. Los ciutadans han de fiscalitzar la funció pública, per a que no es faiguen excessos. Internet ajude a difondre, per exemple, que els diputats espanyols són capaços de “perdre” 50 iPads en només un any, i aixina els ciutadans saben a qui han votat. A nivell local, la transparència passe per fer plenament públics los processos de selecció de personal, fer accessible la informació dels sous i rendes dels polítics, saber quins puestos són de confiança, i per què ho són…

Clar, que tot no és tan simple. I les interferències entre política i grans empreses són terribles. Aznar és assessor extern per un jornal mastodòntic de l’empresa que ell mateix va privatitzar, Endesa. I el mateix per a Felipe González en Gas Natural. Això diu molt de com està de podrit lo sistema, suposadament lliure. Per això cal exigir transparència i fiscalitzar el poder.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 23 de desembre del 2012)

De “declaració d’amor” se subtitula el darrer llibre d’en Günter Grass Grimms Wörter (Les paraules dels Grimm), publicat enguany, declaració d’amor a la llengua alemanya. I en Grass ho fa comentant des de tots els punts de vista possibles molts mots de la seua llengua que figuren, o falten, al Deutsches Wörterbuch (Diccionari alemany ) d’en Jacob i en Wilhelm Grimm, publicat del 1854 al 1954, el Diccionari Català-Valencià-Balear de la llengua alemanya, mots que l’atrauen especialment, sobretot per amor o per vergonya, seguint amb llibertat l’ordre alfabètic. I així hi figuren Weltschmerz i Weltanschauung, paraules que poc o molt han entrat en el nostre català, i, evidentment, Volk i Wagen, però també Konzentrationslager (“camp de concentració”), d’origen castellà —recordeu que els primers Konzentrationslager foren creats a Cuba pel general mallorquí Weyler—, Endlösung (“la solució final”, eufemisme per l’Holocaust) o judenrein (“net de jueus”). A través de tota aqueixa inexhaurible parauleria en Grass descriu els treballs i els dies dels germans Grimm, grans germanistes i indoeuropeistes, autors de llibres i llibres sobre aquests temes, i hi presenta els patiments que sofriren en la inacabable publicació del Wörterbuch. I per si encara no n’hi havia prou els Grimm aplegaren, amb especial interès per part d’en Wilhelm, els Contes per als infants que tothom coneix. En Grass dialoga amb els mots i amb els Grimm, i els conta, ell també, la seua pròpia vida i la història alemanya dels darrers dos-cents anys. Aquests meravellosos Grimms Wörter només tenen un mal: són de difícil, per no dir impossible traducció. I és llàstima, llàstima gran, perquè són un model que es podria aplicar de manera pareguda al nostre Diccionari Català-Valencià-Balear, amb uns autors, mossèn Antoni Maria Alcover i en Francesc de Borja Moll, que no eren germans com els Grimm, però sí com si haguessen estat pare i fill, si no de dret, de fet, ambdós grans romanistes, i mossèn Alcover arreplegador com en Wilhelm —no tant en Jacob o en Moll— de contes d’infants. I tant els uns com els altres amb una història dels seus països igualment de turmentada.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2012)

—S´ha de espanyolitzar Catalunya— va dir l’ínclit senyor Wert.
D´acord. Però possiblement més s’hauria d’espanyolitzar Madrid o Aragó (molt castellanitzades). I més encara Castella o la mateixa Espanya.
El problema d’aquest personatge (i de molts espanyols) és que no s’expressa bé, i que confon Espanya amb Castella. Perquè en realitat ens està comunicant que s’hauria de castellanitzar (més encara) Catalunya. I això és rebutjar la realitat per imposar una idea.
És cert que Castella (amb Andalusia) és la comunitat més característica d’Espanya, la més arquetípica (o potser arquetòpica), però no vol dir que sigui sinònim d’Estat Espanyol. Perquè la realitat espanyola és el conjunt de totes les seves comunitats, amb les seves peculiaritats i les seves diverses llengües i cultures. I per molt que el castellà sigui la llengua més parlada i tingui el dret d’anomenar-se espanyol, Espanya no és ni de lluny Castella (de moment).
Catalunya és amb Madrid la comunitat que conta amb més espanyols de tot arreu (entre ells molts aragonesos), la més plural. Però mentre a Catalunya els drets de les dos llengües (castellà i català) estan totalment garantits, a Madrid no es pot dir el mateix. Per això inferim que Catalunya és la comunitat espanyola més representativa.
Més flagrant és el cas d’Aragó, que funciona com si fos una extensió (o un barri) de Castella, i que només reconeix la llengua castellana (estrangera en origen) i no les seves autòctones (català i aragonès). També accepta amb normalitat la numeració dels reis castellans, com si fossin d’Aragó o d’Espanya, anomenant així Alfons XII al que hauria de ser VI d’Aragó o I d’Espanya, o Felip II al que en realitat és I d’Aragó i I d’Espanya. Curiosament critica o se’n riu de la numeració que fan els catalans dels reis d’Aragó (Pere III en lloc de Pere IV, etc.).
Per tot això, i perquè Espanya és una realitat (plural) i és com és, i no una idea a imposar, s’ha de descastellanitzar i s’ha d’espanyolitzar més, i això s’ha de fer a tots els territoris.
Espanya (i ho sento pels que ho enyoren) ja no és una “Unidad de destino en lo universal”.
Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 29 de desembre del 2012)

—S´ha de espanyolitzar Catalunya— va dir l’ínclit senyor Wert.
D´acord. Però possiblement més s’hauria d’espanyolitzar Madrid o Aragó (molt castellanitzades). I més encara Castella o la mateixa Espanya.
El problema d’aquest personatge (i de molts espanyols) és que no s’expressa bé, i que confon Espanya amb Castella. Perquè en realitat ens està comunicant que s’hauria de castellanitzar (més encara) Catalunya. I això és rebutjar la realitat per imposar una idea.
És cert que Castella (amb Andalusia) és la comunitat més característica d’Espanya, la més arquetípica (o potser arquetòpica), però no vol dir que sigui sinònim d’Estat Espanyol. Perquè la realitat espanyola és el conjunt de totes les seves comunitats, amb les seves peculiaritats i les seves diverses llengües i cultures. I per molt que el castellà sigui la llengua més parlada i tingui el dret d’anomenar-se espanyol, Espanya no és ni de lluny Castella (de moment).
Catalunya és amb Madrid la comunitat que conta amb més espanyols de tot arreu (entre ells molts aragonesos), la més plural. Però mentre a Catalunya els drets de les dos llengües (castellà i català) estan totalment garantits, a Madrid no es pot dir el mateix. Per això inferim que Catalunya és la comunitat espanyola més representativa.
Més flagrant és el cas d’Aragó, que funciona com si fos una extensió (o un barri) de Castella, i que només reconeix la llengua castellana (estrangera en origen) i no les seves autòctones (català i aragonès). També accepta amb normalitat la numeració dels reis castellans, com si fossin d’Aragó o d’Espanya, anomenant així Alfons XII al que hauria de ser VI d’Aragó o I d’Espanya, o Felip II al que en realitat és I d’Aragó i I d’Espanya. Curiosament critica o se’n riu de la numeració que fan els catalans dels reis d’Aragó (Pere III en lloc de Pere IV, etc.).
Per tot això, i perquè Espanya és una realitat (plural) i és com és, i no una idea a imposar, s’ha de descastellanitzar i s’ha d’espanyolitzar més, i això s’ha de fer a tots els territoris.
Espanya (i ho sento pels que ho enyoren) ja no és una “Unidad de destino en lo universal”.
Antoni Bengochea