La Franja

Viles i Gents :: :: June :: 2013.

Viles i Gents :: Dalí segueix portant cua :: July :: 2013.

Com s’esperava, l’èxit de l’exposició de Dalí està sent aclaparador. L’esplèndida mostra del Reina Sofia va camí de batre rècords. Per què: és el millor?, és el que més agrada a la gent? Una opinió m’ha sorprès sobre totes, la de la crítica d’art Georgina Adam: “Dalí agrada molt perquè el compra tothom”.
Això em sembla una “boutade”o, millor, un acudit.
Després de passar tres hores (totalment insuficients) a l’exposició madrilenya, vaig poder confirmar l’interès per l’obra d’aquest geni-histrió-bufó de Figueres. I em vaig dedicar, entre altres coses, a escoltar opinions, observar reaccions, i fins i tot, a conversar d’algunes coses. Així vaig poder constatar cares d’estupefacció i incomprensió de molts, u opinions tan curioses com: “no comprenc gairebé res, però és un gran detallista, observeu com ha pintat aquest tros de pa, aquest ull o aquesta mosca”. També vaig poder observar, una vegada més, la decepció del públic davant del “Chien andalou”, o com la minúscula i poètica “Persistència de la memòria” passava desapercebuda.
El surrealisme és un moviment comprensible, però difícilment interpretable. Què atreu al públic, doncs, d’en Dalí, que no atreu d’un Tanguy, Miró, Ernst, o Magritte? Jo aportaria tres coses: misteri, academicisme figuratiu i morb.
El MISTERI es propi de tots els surrealistes i, en general, de les avantguardes. Atreu al públic àvid d’imatges inquietants e innovacions. L’ACADEMICISME FIGURATIU és alabat sobre tot pels públics conservadors, que valoren l’elaboració artesanal. Això eliminaria a companys com Miró, Klee o el mateix Picasso, o amb una iconografia més abstracta (Ernst, o Tanguy). Ens quedaria Magritte, tan inquietant i acadèmic com Dalí, però que té molts menys elements morbosos (malaltissos o sexuals). I el MORB, atreu a tots: progressistes i conservadors.
Per això Dalí atreu a tots els públics. La qual cosa no vol dir que el comprenguin o que el gaudeixin. Molts es queden amb la juvenil noia de la finestra. Atracció, comprensió i plaer estètic no van de la mà, i la distància entre el geni i el pallasso ambiciós venut als dòlars i al franquisme (la mostra evita aquest aspecte) és massa propera en aquest artista notòriament sobrevalorat.

Antoni Bengochea

Viles i Gents :: Al pedrís :: July :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el disabte 6 de juliol)

Lo pedrís és un banc de pedra adossat a la frontera de la casa, al costat de la porta. O ho era. Abans les cases de les viles eren d’una altra manera i tenien pedrissos, un bon puesto per assentar-se quan començava el bon temps, a partir de mitja tarda i a la nit a la fresca. Era un espai de molta sociabilitat del grup de veïns, per fer la xarraeta i sobretot per vere i comentar qui passava. Al costat del pedrís les cadires envaïen les voreres i la calçada, poc transitada, fent rogle.
Als rogles que encara perviuen per les nostres viles n’hi ha sobretot gent gran. Tenen una dura competència amb los vehicles veloces i les noves sociabilitats a les terrasses dels bars o davant d’una pantalla de tele. I és una llàstima perquè allí lo temps s’atura, adquirint una dimensió tranquil•la i estiuenca, subjecte a l’espai que dominen los que estan assentats sobre els que passen, que han de saludar primer i que a voltes s’aturen. És un entremig entre el carrer i la casa, zona particular i de tots, de persones que es troben, intercanvien una simple comunicació fàtica o conten notícies: qui ha arribat de fora, quans dies se quedarà al poble, què coses t’han passat, què tal va la salut, com estan los parents, coses més generals…
Algun en queda encara, però estic segura que molts no saben què és un pedrís. És lo destí de les coses que dixen d’utilitzar-se, que es queden sense paraules. N’ham perdut moltes altres juntament amb les cases, que defora tenien gatera –gats sense amo que eixien i entraven—, anelles per lligar els bagatges i picaports, i a dins pallisses, cisternes i trulls a la planta baixa i solonars al pis més alt. No n’hi havia porter automàtic; no en calia, la porta estava sempre oberta i, com que n’hi havia confiança, en marxar la gent de la casa dixava la clau detràs de la gatera.

María Dolores Gimeno

Viles i gents.

Escriptors, paisatge, Cid i Calatravos (Natxo Sorolla)

Per a qui s’ho mire des de fora, la Cogulla és un tros de monte. Pot ser un bon paisatge, però n’és un entre tants que tenim. Fa uns dies presentàvem a Pena-roja l’últim topseller de la literatura matarranyenca: Licantropia, de Carles Terès.

D’una llegenda d’un pastor que misteriosament desapareix a la Cogulla renaix una exitosa història contemporània d’hòmens llops. L’obra no només arreplegue l’últim premi de literatura en català del Govern d’Aragó, si no que apareix ben ressenyada a la premsa del país. És fascinant veure com la nostra literatura relligue el passat, lo present, i el futur. I no només ho relligue en les històries que explique, si no també en una realitat que construïm dia a dia.

La Cogulla és coneguda a una banda com la Camiseta, nom que prové de la llegenda, i a l’altre com la Tossa. També és punt d’interseccions, perquè per la serra hi passe el meridià 0 (Greenwich), i es troben Torredarques, Mont-roig i Herbers. Com totes les puntes de frontera, unix simbòlicament. Gràcies a les recopilacions de Desideri Lombarte sabem que Menéndez Pidal hi situa allà la batalla de Tèvar, entre el Cid i el comte de Barcelona. Del botí que es va emportar el Cid hi ha l’espasa Colada que després s’atribuirà a Jaume I. Unes coses i altres són discutides, perquè el topònim Tèvar no s’ha mantingut viu, però les reflexions provenen del text de donació dels dominis de Mont-roig a l’Ordre de Calatrava, que situen Tèvar al límit en Pere Eroles (l’actual monte de Pereroles a Morella). 

I reprenent als Calatravos i els nostres escriptors, Desideri Lombarte va relligar d’una forma excel•lent la història dels Calatravos amb una obra de teatre, que este dissabte es representarà per tercera vegada a Pena-roja en el marc de la fira d’oficis. Sense els escriptors del territori només veuríem una serra i un pinar a on hi ha hòmens llop, lo Cid, l’espasa de Jaume I, les ordres de Calatrava o Greenwich.

El ridícul de la consellera de Cultura | Lo finestró del Gràcia.

Columna de Lo Cresol del Diario de Teruel

“Recentment Dolores Serrat ha fet unes declaracions a l’Heraldo. A la pregunta: Aquest curs no l’abandona la polèmica per la Llei de Llengües. Aquest cop amb abreviatures. Eren necessaris la lapao i la lapapyp?, contestava: “Aquestes denominacions no existeixen. Ha estat molt desafortunat que això sortís d’Aragó perquè ha posat en ridícul les llengües i modalitats lingüístiques de la nostra terra. Entenem que el 95% dels aragonesos parla castellà, però un 5% parla diferents llengües i modalitats i cal defensar-les.” “S’ha fet una lectura malintencionada que ha provocat que no s’entengués fora d’Aragó i es ridiculitzés. I això és una falta de respecte”.

Anem per parts consellera Serrat: com que no existeix la LAPAO i la LAPAPYP a la llei, si són els acrònims  d’un reguitzell de paraules que vostès han introduït a la llei per evitar les denominacions del català i l’aragonès. D’acord amb vostè no existiria el PP, el PSOE, la CHA, la DGA, ni la UNIZAR, ni la RAE, ni la DPT, ni el pla FITER, per exemple. Si s’haguessin quedat a l’Aragó aquest “noms”, dóna a entendre vostè, que ja estaria bé, però com a sortit fora… Qui ha posat en ridícul les llengües d’Aragó han estat vostès, però qui realment ha quedat en ridícul ha estat vostè. És l’única cosa per la qual ha reaccionat, ho entenc, tot i que ja no hi ha remei, vostè —de Ripoll i catalanoparlant— carregarà per sempre amb la LAPAO i la LAPAPYP. Miri, el 100 % dels aragonesos parlen castellà i a un 5 %  d’ells els ha esborrat el nom de la seua llengua. Bé, ha volgut esborrar-se’l, però no ho aconseguirà. On és la manca de respecte? Miris a vostè mateixa i als del seu voltant i no li caldrà cercar-lo en altres parts i col·lectius. Tothom ha entès molt bé l’objectiu de la seua Llei de Llengües.

El que per a vostè, suposo, és el animus narrandi, per a mi i per a molts és més animus injuriandi, i per a molta gent de fora d’Aragó ha estat només animus jocandi. Encara hauria d’estar contenta i agraïda.

Elogi del dialecte | L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 5 de juliol de 2013
Quan vaig estudiar disseny gràfic a l’Escola Massana, el dibuix era una de les matèries principals (tot i que hi havia qui afirmava que als dissenyadors no ens calia saber-ne, de dibuix). Vaig tenir com a professor en Ramon Noé, un tortosí tocat per la gràcia de l’art i de la pedagogia. Jo, que venia de ser «el que millor dibuixa de la classe», vaig aprendre les moltes coses que em mancaven per a fer-ho una mica correcte. La primera lliçó d’en Noé a aquell grup d’aprenents d’artista súpermoderns era que si volíem distorsionar la realitat, fins i tot si aspiràvem a l’abstracte, primer havíem d’entendre les proporcions, la llum, la realitat que volíem dibuixar. Recordo la primera esbroncada cordial: «Mira noi –em va dir posant-me una mà sobre el muscle mentre l’altra, que aguantava un ‘Ideales’, assenyalava el meu gargot– si li vols fer les cames curtes, primer has de saber dibuixar-les proporcionades. Després ja estrafaràs la figura d’esta xica [la model] de manera que quedo bé, perquè sabràs per què les hi escurces, les cames, quin és l’efecte que vols transmetre.»
Això mateix es pot aplicar a la llengua. Per a saber escriure en el propi dialecte, primer n’hem d’aprendre les normes. Avui dia, per exemple, hi ha un grup molt potent de creadors que utilitza de manera natural i desacomplexada el dialecte del seu poble o del seu barri. Sense cursives ni cometes, tal com raja. Una generació que ha tingut la sort d’aprendre EN català a l’escola. Els envejo el domini, la seguretat que comporta saber com s’escriu allò que parles a casa, sense vacil·lacions, i poder-ho aplicar a totes les facetes de la vida i el coneixement. M’imagino l’esclat creatiu si això fos possible aquí a l’Aragó, amb el català tan bell que encara s’escolta pels carrers. Somniar és gratis (i encara no ho han prohibit).

Llibres bons per a l’estiu (més enllà de les llistes de vendes) | L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 118, juliol-agost 2013

No tinc costum de fer ressenyes dels llibres que he llegit, però darrerament me n’he endut sorpreses tan gratificants, que no em puc estar de compartir-ho amb vosaltres. I més ara, que ja tenim l’estiu a sobre. Una de les satisfaccions que porta el publicar un llibre, és l’intercanvi que inevitablement acabes fent amb altres autors. No només de llibres, és clar, sinó de les coses diverses de la vida que, fet i fet, en un escriptor acabaran esdevenint literatura. Això m’ha brindat l’oportunitat de llegir-me’n de no gaire coneguts. En comentaré dos, per ordre cronològic de lectura: Narcolepsia (Alrevés 2012), de Jordi Ledesma, és una novel·la que t’atrapa a la primera pàgina i no et solta fins que te l’acabes. Narra la peripècia d’un xiquet de la Barceloneta que, de manera fortuïta, es converteix en narcotraficant. A partir d’aquí, el seu ascens és vertiginós. El periple vital i geogràfic del protagonista ens du de la misèria a l’opulència desmesurada, de Bellvitge a Sinaloa. Tot sense perdre la tensió ni la versemblança. Si no hagués conegut personalment l’autor, hauria cregut que es tractava d’un narco penedit. L’altre llibre, també en castellà, és Crisis de gran mal (El Aleph, 2011), de Jesús Gil Vilda, un aragonès establert a Barcelona. Aquesta novel·la és un altre periple vital, en aquest cas d’un enginyer que es va enfilant en els llocs de poder d’una gran multinacional. Ha d’executar decisions que van en contra del que creu, però té l’esperança que, en arribar més amunt, podrà canviar el curs de les coses. També ens trobem amb una narració addictiva, que et submergeix en el món dels taurons corporatius. Una altra obra que sembla escrita per un novel·lista anglosaxó de primer nivell, i que en canvi, per motius que se m’escapen, costa de trobar a les llibreries. No mireu les llistes de vendes i descobriu bons autors.

Sortir de la crisi | Lo finestró del Gràcia.

(Publicat al Diario de Teruel, columna Lo Cresol, el dissabte 8 de juny del 2013)

“El curt espai d’aquesta columna pot semblar tan insuficient com impropi per a tractar d’un tema de la complexitat de la crisi econòmica, tot i que, a vegades, cal  sintetitzar al màxim per poder veure, no tot el bosc, si no només els arbres més grans del bosc. Ras i curt, només conec dues formes per poder créixer econòmicament i reduir l’atur, condició necessària per deixar enrere o superar la crisi: augmentar les exportacions i/o incrementar el poder adquisitiu dels ciutadans.

Exportar no és gens fàcil, més encara, molt difícil. Es necessita un bon producte i de preu competitiu, i a més, un mercat amb poder adquisitiu suficient. En aquests moments, quan la crisi econòmica s’estén per tota la UE, i els països emergents inunden el món de productes, l’increment de les exportacions, passa a ser gairebé una quimera.

El primer efecte de les retallades, que en la majoria dels casos es converteixen en nous acomiadaments o reduccions de sous i pensions, és la reducció del poder adquisitiu dels ciutadans, altrament dit, un encongiment de la demanda interior, la qual cosa produeix decreixement econòmic i atur. La crisi s’aguditza.

És ben cert que el dèficit públic no pot continuar als nivells actuals, però si només es brandeixen les retallades per reduir-lo, és gairebé pitjor el remei que la infermetat. Aquest és el gran error: quan es calcula la futura reducció del dèficit sumant les retallades —reducció de personal, baixada de sous i pensions—, om oblida del seu efecte negatiu, el qual, de vegades, potser superior, per la depressió de la demanda interna, a l’estalvi previst. La reducció del dèficit públic en situació de forta depressió econòmica, precisa de terminis llarguíssims i retallades de despeses molt selectives. Per què no es va incloure a la Constitució Espanyola un topall de l’atur, en compte d’un topall del dèficit públic? El FMI diu ara que es va equivocar amb Grècia al no avaluar els efectes negatius de l’austeritat, perquè tot ha empitjorat en aquell país. No trigaran massa a fer el mateix comentari respecte a Espanya. Ai! si no fos pel turisme…”

Mitges veritats, mentides senceres | L’esmolet.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 10, juny 2013
Recentment, i com era d’esperar, han començat a contraatacar els defensors de la nova llei de no-llengües. En un dels darrers escrits, l’articulista de torn posava com a aval de les seues tesis un grapat de noms que jo poso en quarantena, no tant per la solvència (que en algun cas també) sinó per veure el context i la profunditat de les seues declaracions. No parlo perquè sí, sinó per experiència pròpia. El primer expert que anomena, el catedràtic de prehistòria Antonio Beltrán, el vaig conèixer a la Portellada —crec que l’any 1996—. Vaig assistir a una conferència sobre la cultura de la vila on va afirmar-hi que allí s’hi parlava «aragonés antiguo». Sorprès per aquest estirabot, en acabar l’acte vaig atansar-m’hi. Amb tot el respecte, fins i tot amb timidesa, vaig explicar-li que la meua experiència em demostrava que els catalans i franjolins ens enteníem en el mateix idioma i sense cap dificultat. Li vaig il·lustrar amb uns quants exemples de primera mà. Molt amable, em va contestar que «es normal que así sea —va dir-me— porque en Barcelona y Cataluña hablan también aragonés antiguo». Jo, alleujat, vaig contestar-li «Entonces estamos de acuerdo! Hablamos el mismo idioma, lo único es que le damos nombres distintos». Ell, somrient, va assentir. En aquell moment em vaig sentir reconfortat. Hauria volgut que els assistents, que ja passaven cap al bar, sentissin aquella resposta del catedràtic Antonio Beltrán, declaració inequívoca de la unitat de la nostra llengua. A mi tant me feia, el nom.
Però ara he vist que no, que als nostres representants, els que cobren dels nostres impostos, els que haurien de treballar per al nostre benestar material i cultural, els importa més el nom que la substància, el fetge que el cervell. No crec que a la seua vida privada actuïn igual. Seria massa depriment.

Viles i Gents :: Documents medievals i renaixentistes en català :: May :: 2013.

Viles i Gents :: Sobèrbia :: April :: 2013.

Viles i Gents :: Sant Jordi, lo nostre patró? :: May :: 2013.

Viles i Gents :: Un Sant Jordi literari :: May :: 2013.

Viles i Gents :: Anticonstitucionals, analfabets i mentiders :: May :: 2013.

Viles i Gents :: De secà :: May :: 2013.