La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 17 d’agost del 2013)

L’etern conflicte espanyol amb la Gran Bretanya, per la sobirania del Penyal de Gibraltar s’ha tornat a escalfar pel llançament de blocs de formigó al mar des de Gibraltar. Espanya ha intensificat els controls de entrada, la qual cosa ha produït interminables retencions. També prepara accions legals i estudia portar l’assumpte al Consell de Seguritat de les Nacions Unides, fent front comú amb Argentina, en aquest cas per la sobirania de les Malvines. D’altra banda, David Cameron ha dit que està preparant “accions legals sense precedents”. Tot acabarà en res.
Algú pensa que la Gran Bretanya, algun dia, transferirà la sobirania del Penyal a Espanya o les Malvines —“hermanita vuelve a casa”, com diu la cançó d’Ariel Ramirez i Atahualpa Yupanqui— a l’Argentina?
No seria més fàcil i democràtic deixar parlar els ciutadans dels territoris qüestionats? Los “llanitos” ja ho han fet en dues ocasions i en ambdues s’han manifestat favorables a romandre com estan. Que es faci un referèndum a les Malvines i sabrem el que pensen els habitants d’aquelles terres. No sé si cal preguntar als de Melilla i Ceuta si volen seguir pertanyent a Espanya, en tot cas, si el regne del Marroc, presenta formalment reclamacions de sobirania, es fa una consulta als ceutís i melillencs i es posen els resultats sobre la taula. Per què no s’ha fet encara el referèndum al Sàhara. I si preguntéssim als habitants del Comtat de Trevinyo, ara de Burgos, si volen pertànyer a Àlaba, de la qual estan envoltats? Té dret Catalunya a decidir per majoria el seu futur com a poble independent o restar a Espanya com ara? Qui por gosar dir que no és pas un plantejament ben democràtic?
Se’ns omple la boca de paraules i frases com: llibertat, democràcia, drets ciutadans individuals i col•lectius, dret de decidir, etc.; i quan algun país, nació o grup de ciutadans volen exercir-los apareixen els drets històrics, els antics tractats, els drets derivats de la conquesta, la sobirania compartida, les interpretacions restrictives de les constitucions, etc. Si alguna cosa és prou manipulable, aquesta cosa és la història. I què en penseu de les normes i els drets constitucionals? S’apliquen tots amb la mateixa diligència?

José Miguel Gràcia

Publicat a La Comarca del 30 d’agost de 2013

A Jim Dunbar li han diagnosticat “arribatardisme”. Un escocès dret i fet, de 57 anys, que de tant arribar tard, ha anat a fer-s’ho mirar a l’hospital. A la cita en lo doctor, evidentment, no ha arribat en hora. I li han diagnosticat que fa tard per malaltia. Explique que a un dinar en una amistat pot arribar 3 hores tard, o pot fer perdre el transbordador d’unes vacances col•lectives per arribar 4 hores tard. És conscient del problema que té. I no és perquè no hi poso empeny en resoldre’l: una vegada havie d’anar al cine a les 19:00h. Es va aixecar a les 8:15h del matí, donant-se 11h per mentalitzar-se que no podie arribar tard. I a pesar de tot, va fer 20 minuts tard.
Evidentment, hi ha un factor individual. Hi ha gent que tendix a fer tard. Com també hi ha gent que arribe molt abans de l’hora, estant al puesto 10 minuts abans. Quan los dos pols se troben, la cita mai escomence bé. Als 10 minuts prematurs se li sumem los 10 minuts de retard, i queden 20 apassionants minuts de soledat desassistida.
Però a més del factor individual, hi ha un factor cultural. Als països mediterranis la col•lectivitat respecte a qui fa tard, sent habitual que els actes públics escomençon 5 o 10 minuts tard “perquè encara no han arribat tots”. Per contra, altres cultures com la suïssa o la japonesa tenen fama de puntualitat, fins nivells d’histèria.
Dono per fet que una societat puntual és més productiva, perquè el temps és un recurs escassíssim, i no el podem anar perdent. Però sent sincer, sóc dels que tendixen a fer tard. Sempre apareix una última cosa per a fer, “aprofitant este ratet que quede”, i que finalment se convertix en un retardador. Però d’aquí a lo de Jim Dunbar hi ha un tros. ”La meua família no em creu i pensa que estic posant excuses”, diu. I a la família no li falte raó.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 3 d’agost del 2013)

Si fa un més intentava trobar el meu lloc entre la caòtica munió que concorria a la macroexposició de Dalí del Reina Sofía, fa uns dies em passejava tranquil i silenciós pels amplis i solitaris espais del MNAC a Barcelona, reflexionant i deixant-me envair per l’art d’Antoni Tàpies. Dos catalans universals. Salvador Dalí, promocionat per l’espanyolisme, té un públic massificat (Àvida Dollars l’anomenava Breton), de tota mena i condició (molts, molts espanyols), que alimenta la seva megalomania i el seu narcisisme (al menys el del Dalí-Actor). Antoni Tàpies, promocionat pel catalanisme, és un ferm intel•lectual amb tendència a l’interiorització i a la espiritualitat, i obté allò que transmet: amplitud, silenci, un espai per a la reflexió i poca, molt poca gent (i pocs, molt pocs catalans). Curiosament, mentre que Dalí (home espectacle) es mou com peix a l’aigua en els formats petits i les miniatures, Tàpies (home interior) impacta més en els formats amples i murals. Així, paradoxalment, a la exposició daliniana hi ha molta gent intentant observar obres petites, i a la tapiana hi trobem molt espai buit davant d’obres bastant grans. Tots dos artistes, d’importància similar per a la història de l’art, tenen un component surrealista que els fa de difícil comprensió des d’un punt de vista racional. Dalí és més abstracte i subjectiu, però amb una expressió formal molt acadèmica. Tàpies es més realista de contingut i, de vegades, de materials, però formalment antiacadèmic (i informalista). També la relació que mantenen amb el públic els diferència: mentre que a Dalí infravalora el públic (la comprensió de la seva obra no l’importa; ell és un ésser superior que alimenta a les masses indocumentades), per tant el públic té permís de quedar-se amb la bellesa formal superficial o amb qualsevol detall, Tàpies (que potser sobrevalora el públic) busca un espectador molt més actiu que s’impliqui en el procés creatiu i en la comprensió de l’obra. Per al públic burgès l’obra tapiana és lletja, pobra, poc decorativa; i el món artístic català té una tradició (que arranca amb el gòtic i culmina amb el modernisme) molt, molt burgesa. Per això Tàpies (tan catalanista ell) té un problema amb els seus paisans.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 10 d’agost del 20139

La quera és un insecte. Viu a gust dins del moble, que recorre de dalt a baix. Rosega amb insistent nyec nyec, fica ous, se multiplica… Discreta, deixa la marca del minúscul forat i una fina polseta davall. Del moble passa a la biga —o igual venia d’allí— i se’n va al barandat, al marc de la porta, a un altre moble… Una mà fumiga forat a forat lo que es veu i a cegues a la part oculta, un dia i un altre. Massa fronts oberts. Formen part de la casa gran i vella dels pares i dels seus records. Allí està el llit, també corcat, tauletes amb àlbums de fotografies, solonars buits, llibres atossalats en caixes, roba d’altres temporades que es guarda per si toca disfreçar-se, algun Rosebud amagat de la infància… Tot hi cap enmig de l’amenaça de les queres. Són los corcs de la fusta.
Los queruts són diminutes queres humanes que s’obstinen a rosegar espais més grans, més difícils, sense desfallir a cop de queixa. Alguns ho fan un a un, però funcionen millor junts, en grup, en associacions de distinta tipologia. Viuen dins de la immensa peça social, construïda durant segles, amb fusta dels propis boscos, i apunten als drets humans en general o en particular als avantatges civils, les reivindicacions lingüístiques, los abusos individuals o col•lectius, les arbitrarietats, etc. La mà fumigadora també és ací més ampla i potent, i mira d’acabar amb los queruts insistents a cop de llei. Però ells, a poc a poc, mos a mos, van aconseguint modificar la duresa imposada i variar algunes normes injustes, rígides o absurdes. No fan en estos casos una tasca oculta sinó oberta en converses particulars, cridant al carrer o gràcies a la difusió vertiginosa de les noves xarxes socials. Són éssers vius i continuaran reproduïnt-se seguint la llei de la vida, més potent que les seues mínimes dimensions, que no convé menysprear. Queres humanes, queruts del món, uniu-tos!

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 27 de juliol del 2013)

Darrerament he llegit el text d’un blogaire que se sorprèn que entre els catalans tant l’obra com la persona d’en Machado siguen molt ben vists i considerats, malgrat que aquest poeta en els seus escrits manifeste un profund anticatalanisme. Machado efectivament escriu, amb desvergonyiment, quan l’adveniment de la República, que Los catalanes no nos han ayudado a traer la República, pero ellos son los que se la llevarán. Quan es preparava l’Estatut d’Autonomia de Catalunya del 1932 el qualifica de atraco en economia i d’intolerable a l’ensenyança. Més tard, al Mairena, diu dels catalans: desconfiad siempre … suelen ser españoles incompletos de quienes nada grande puede esperarse. Realment penós, però entenc que el blogaire encara s’hauria de sorprendre més que Machado, un home que en altres temes sempre mostrà ser extraordinàriament crític i honest, pogués fer seues les infàmies i matusseries de l’anticatalanisme, difondre-les i defensar-les. En descàrrec del poeta s’ha de dir que en els darrers dos anys de la seva vida, refugiat en terres de llengua catalana —primer a València, després a Barcelona i finalment a Cotlliure, on va morir—, va mostrar l’enteresa i la dignitat necessàries per a poder substraure`s a l’abassegador anticatalanisme de la gran majoria dels seus —i dels nostres— conciutadans. A Barcelona llegia en lengua catalana, i no deu ser casualitat que esmente pel seu nom justament Maragall, mossèn Cinto, Ausiàs Marc i Llull, els màxims poetes dels tres grans territoris de la llengua catalana: Catalunya, el País Valencià i les Balears —els Països Catalans, doncs. Ja a les acaballes declararà: Qué bien nos entendemos en lenguas maternas diferentes, cuantos decimos .. bajo un diluvio de iniquidades ‘Nosotros no hemos vendido nuestra España’ y el que esto se diga en catalán o en castellano en nada amengua ni acrecienta su verdad. Que Machado fos anticatalanista durant tants anys no ens hauria de sorprendre gaire —vista la seua formació i ambient era quasi inevitable—, però sí que no pogués alliberar-se del seu anticatalanisme fins que no va conviure dos anys amb catalans sota les difícils circumstàncies de la Guerra.

Artur Quintana i Font

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 20 de juliol del 2013)

La Banqueta, amb dringant traducció al català de Ricard Borràs i escrita per un dels nostres contemporanis dramaturgs francesos, Gérald Sibleyras, ens ha arribat al Teatre Poliorama fins el 31 de juliol per a formar part del Festival de Teatre del Grec que tots els inicis d’estiu es pot gaudir a la ciutat de Barcelona.
Aquesta comèdia que tan destrament ha sabut establir Paco Mir en ser un dels homes de teatre més calidoscòpics amb què compta la nostra escena, ens indueix amb l’efectivitat de la seva direcció i la lucidesa de la seva adaptació, per una escena humana d’allò més sucosa, la del conflicte en la convivència.
Bé ho projecta un dels personatges en fer-nos la següent reflexió: “L’hàbitat d’una parella reflexa el seu estat anímic, és una mena de metàfora que manifesta el progrés o l’erosió de la seva relació. En el nostre cas, com no vivim junts, el nostre hàbitat és aquesta banqueta.”
I és que es tracta d’un duetto de pianistes, una parella artística, dos homes que després de vint-i-cinc anys tocant a quatre mans i compartint la mateixa banqueta damunt la qual deleixen al més exigent dels públics melòmans internacionals, han arribat a la cruïlla de la seva crisis existencial, i prova de la seva erosió n’és la inversemblant, però divertidíssima per absurda, visió de com els minva la seva la banqueta, fins al punt en què els serà impossible tornar a seure-hi plegats.
La funcional factura de la posada en escena que la producció de Botarga i Vania ha estat admirablement capaç d’assumir malgrat els durs temps que corren per les iniciatives privades, es disposa amb coherència al servei dels dos actors encarregats de l’escumós duel dialèctic, Ricard Borràs i Pep Ferrer, ambdós proven un cop més una assentada reputació en l’esgrima de les complicitats escèniques, més importants que mai en aquests cas, ja que s’ha d’estar molt ben cohesionat quan la tanda febril que exigeixen aquestes rèpliques tan plenes d’humor com de sentit han de ser interpretades al servei de la discòrdia.
Paco Mir, elegantment, ens ha complagut amb aquest text en escena doblant reptes: fer-nos riure mentre ens deixa pensant.
Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 1 de maig del 2013)

Les oronetes comunes, blanc i negres, són aus que van i venen. Fugen del fred cap a terres de calor a fer el seu niu. Metàfora d’emigrants i viatgers a la recerca de treball o nous horitzons, s’instal•len a un perxe al carrer, o davall d’un ràfec, d’una finestra o el balcó d’una casa. I es queden mentre el temps acompanya. Discretes i prudents, n’hi ha oronetes que volen rutinàriament des del poble d’origen, a on passen les vacances, a la ciutat de destinació, a on treballen, i així passen la vida entre l’espai rural (inhòspit i buit durant l’hivern però ple d’humanitat i alegria als estius) i la massa urbana, sovint entre dues regions i maneres de fer, de viure i, inclús, de parlar. És un feit estacional i repetit durant la història, creador de noves identitat, ambidextres, amb la memòria de les raïls, que s’estimen, i el gust pel present a on residim. Nihil novum sub sole.
A voltes s’assimilen tant al nou entorn que poden acabar de caps de la colònia amb la que es mouen. Són les oronetes líder. En tenim exemples ben destacats a la comunitat aragonesa, la qual han arribat a presidir: Hipólito Gómez de las Roces, Emilio Eiroa i Luisa Fernanda Rudí, procedents d’Astúries los dos primers i sevillana l’actual presidenta. De la vila gironina de Ripoll, “bressol de Catalunya”, és la nostra consellera de Cultura Dolores Serrat. Precisament a Catalunya, terra de destinació de tants aragonesos en diverses èpoques migratòries, va acabar de consellera de Governació Maria Eugènia Cuenca, filla de Calataiud, i és sabut que Josep Antoni Duran i Lleida, president d’Unió Democràtica de Catalunya, partit de la coalició governant a la comunitat veïna, és d’El Campell a la Llitera oscense.
Quina és la pàtria del polític oroneta? Importa el seu origen administratiu? N’hi ha una identitat intrínseca immutable o cal crear-ne una de nova fora de l’espai originari? Un és d’a on naix o d’a on vol? I les pobres oronetes de la frontera, d’a on són?

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 8 de juny del 2013)

El curt espai d’aquesta columna pot semblar tan insuficient com impropi per a tractar d’un tema de la complexitat de la crisi econòmica, tot i que, a vegades, cal sintetitzar al màxim per poder veure, no tot el bosc, si no només els arbres més grans del bosc. Ras i curt, només conec dues formes per poder créixer econòmicament i reduir l’atur, condició necessària per deixar enrere o superar la crisi: augmentar les exportacions i/o incrementar el poder adquisitiu dels ciutadans.
Exportar no és gens fàcil, més encara, molt difícil. Es necessita un bon producte i de preu competitiu, i a més, un mercat amb poder adquisitiu suficient. En aquests moments, quan la crisi econòmica s’estén per tota la UE, i els països emergents inunden el món de productes, l’increment de les exportacions, passa a ser gairebé una quimera.
El primer efecte de les retallades, que en la majoria dels casos es converteixen en nous acomiadaments o reduccions de sous i pensions, és la reducció del poder adquisitiu dels ciutadans, altrament dit, un encongiment de la demanda interior, la qual cosa produeix decreixement econòmic i atur. La crisi s’aguditza.
És ben cert que el dèficit públic no pot continuar als nivells actuals, però si només es brandeixen les retallades per reduir-lo, és gairebé pitjor el remei que la infermetat. Aquest és el gran error: quan es calcula la futura reducció del dèficit sumant les retallades —reducció de personal, baixada de sous i pensions—, om oblida del seu efecte negatiu, el qual, de vegades, potser superior, per la depressió de la demanda interna, a l’estalvi previst. La reducció del dèficit públic en situació de forta depressió econòmica, precisa de terminis llarguíssims i retallades de despeses molt selectives. Per què no es va incloure a la Constitució Espanyola un topall de l’atur, en compte d’un topall del dèficit públic? El FMI diu ara que es va equivocar amb Grècia al no avaluar els efectes negatius de l’austeritat, perquè tot ha empitjorat en aquell país. No trigaran massa a fer el mateix comentari respecte a Espanya. Ai! si no fos pel turisme…

José Miguel Gràcia