La Franja

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 26 d’octubre del 2013)

Com és ben conegut, el magnífic Palau de l’Aljaferia de Saragossa es va construir el segle XI per a servir de residència al rei musulmà de la taifa de Saragossa. És el monument d’art islàmic situat més al nord d’Europa. El 1492 es va convertir en residència dels Reis Catòlics, després va passar a ser seu de la Inquisició i més tard caserna militar.
L’any 1868, la “Comisión Provincial de Monumentos” de Saragossa va donar al “Museo Arqueológico Nacional” diverses peces de gran valor, entre elles, dos arcs mixtilinis i un rosetó. En aquell temps, aquest museu s’estava formant a Madrid i les peces donades del Palau de l’Aljaferia eren uns restes més, afectats pel procés de deteriorament de tot el monument.
Amb motiu de l’Exposició Internacional del 2008 i commemorant el 25è aniversari de les actuals Corts d’Aragó, el “Museo Arqueològico Nacional” —estava tancat en aquells moments per reformes— va deixar temporalment a les Corts d’Aragó o al govern d’Aragó els dos arcs mixtilinis i el rosetó esmentats per a que s’exposessin a l’entrada de la sala de sessions del Parlament aragonès. Atès que el condicionament de l’ària medieval del museu de Madrid fa temps que s’havia acabat, el ministre de Cultura del govern espanyol va demanar, el 5 de març de l’any passat, les peces prestades. Implícita o explícitament el govern d’Aragó i els partits polític aragonesos, sempre han manifestat la seua decisió de no retornar les peces d’art prestades. Tot i que, el 16 d’octubre passat, el diputat de la CHA, Chesús Yuste, va defensar en la Comissió de Cultura de les Corts espanyoles una iniciativa no de llei en la que es demanava la cessió de la propietat dels esmentats arcs a les Corts d’Aragó. La petició va ser rebutjada amb els vots en contra del PP, abstenció del PSOE, CiU i UPD i a favor la CHA i la resta de l’esquerra. Fa un temps, una iniciativa similar també va ser rebutjada a la Comissió de Cultura de les Corts d’Aragó pels vots en contra del PP-PAR amb l’excusa de que s’estava negociant.
Amb referència als conflictes territorials d’obres d’art, Aragó sempre ha mirat cap al Llevant, ara ho fa o ho hauria de fer també dirigint els ulls cap al Ponent. O si voleu, amb un ull a cada costat.
Quan de bé ens hagués fet a tots, abans de qualsevol reclamació de béns, aixecar els corresponents “meaculpes” per la deixadesa i oblit seculars envers l’art en general a les nostres terres!

José Miguel Gràcia

Bona part dels meus records de la infància passen per un rosari, comú entre la xicalla de l’època, de tamborinades, barrocos, tossades i croquinots. Avui penso, no sense nostàlgia, que per a la gent menuda d’aquell temps, mantindre l’estabilitat pels carrers de Mont-roig —empedrats amb còdols i cantals—, es convertie, diàriament, en una heroïcitat. Una qüestió tan difícil com poder disposar d’alguna perreta per a comprar quatre confits. Jo, trist de mi, no tenia mai un ral. I per tal causa em considerava l’etern “desperrat”. Així, no ere estrany que, cada any, amb les primeres calors, aguardara impacient l’arribada del senyor Joan Font i de la seua muller, en l’esperança que, amb ells, com sempre i com per art de màgia, canviarie dràsticament la meua sort.
Fee tants anys que aquells barcelonins estiuejaven a l’hostal de mons iaios que havien passat a ser com de la família. I ere en les sobretaules familiars quan lo senyor Font mos fee jugar a “la carteta”, en la que, al crit d’ “un, dos, tres, lo qui parlo carteta” —al temps de donar tres rítmics copets amb la palma de la mà al palmell d’una criatura—, el primer de la reunió en rompre el silenci havie de pagar una pesseta. Premi que s’endurie el qui fore capaç d’aguantar-se sense parlar fins al final. I, curiosament, ere sempre ell lo qui es descuidave i parlave. I per un d’aquells encerts, de manera invariable, era jo lo qui guanyave —la meua persona ere el centre d’atenció, ja que les germanes o eren molt menudes o encara no havien naixcut.
“Lo sinyor Joan” tenie la precaució de portar les pessetes en bitllets, perquè —segons die— a “la carteta” s’hi havie de jugar amb paper. I deu fer una quorantena d’anys, en memòria de les estades mont-rogines i de les glorioses sobretaules, va tindre el detall de regalar-me’n uns quants, nous, sense cap arruga ni doblec, que tenie guardats per a mi des que era com un bolet. Los recordo, a ell i a la seua senyora, amb molt afecte.

Article publicat a La Comarca, columna “Viles i gents”, lo divendres 8 de novembre de 2013

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 24 d’agost del 2013)

Quan tenim la sort que se’ns tradueix un bon text per a l’escena a la nostra llengua, ho hem d’emfasitzar. Encara avui. O potser, més i tot, avui. I en traduir-lo, no només ens referim al benaurat llegat que suposa per a la nostra idiomàtica la transposició dels trets característics d’una parla d’una llegua determinada a una altra, la nostra, amb tots els elements que els diàlegs teatrals exigeixen, com ara son, tot pensant-ne uns pocs, els d’esventar els girs característics d’uns sectors socials en particular, o l’aportació viva, a tot oient, de les expressions pròpies d’una gerga, o l’assumpció diferencial oral que els micro-contextos socials i culturals ens transmeten en tant al ritme i la cadència que emprin… Així i tot, i complint-se el que s’ha apuntat fins aquí en el cas que avui ens ocupa, per traducció d’un text teatral volem dir, també, que d’una sola detonació en surtin reeixides diverses dianes a l’hora. Posem per cas, la de la possibilitat magnífica que se’ns ofereix de portar un text a escena; d’un text d’altres terres i cultures que no son la nostra, cap a l’escena de casa; d’un, que de primer és restringit a la comprensió d’uns pocs privilegiats pels quals el seu original no els és críptic, a arribar fer-lo accessible per a tothom que hi estigui interessat sense cap més esforç que el de sortir de casa seva i desplaçar-se a un teatre. I adonar-se aleshores, que de llunyà, aquell text, no en té tant. O fins i tot, en el cas d’Àlies Gospodin, gens. I tot plegat pel mòdic preu d’una taquilla inversa que el passat mes de febrer la Sala Beckett de Barcelona-Obrador Internacional de Dramatúrgia en coproducció amb Bohemia’s, l’Ajuntament de Mataró i tota la companyia al ple que s’havia embarcat en l’agosarada aventura de posar dempeus aquest text, van instaurar de manera pionera entre el públic al capdamunt d’aquesta crisi esperpèntica que estem vivint. Per això mateix paga la pena fer-ne referència retornant a la memòria aquesta peça del jove dramaturg alemany Philipp Löhle, autor de l’obra que en la seva llengua original fou estrenada al 2007 a l’escenari del Schauspielhaus de Bochum, devent aquesta complaent traducció a l’Anna Soler Horta en la honesta producció dirigida per Moisès Maicas i multiinterpretada per Mireia Aixalà, Pau Sastre i Jacob Torres, tot rotant els dotze més u personatges que s’hi debaten. I d’això mateix, de debat es tracta, i aquí és on apropem aquest argument al primeríssim ordre del dia: de qüestionar-nos el sistema capitalista, quan en Gospodin decideix optar una forma de vida que suposi “agafar al capitalisme pels ous”. I per tal d’aconseguir-ho desenvolupa un dogma que s’estampa escrit a una paret de casa seva, per a no perdre’n la referència cada dia del mon en aixecar-se pel matí:
Núm. 1: Marxar no resol res!
Núm. 2: Els diners no han de ser necessaris!
Núm. 3: S’ha de renunciar a les propietats!
Núm. 4: La llibertat és no haver de prendre decisions!
En clau propera al teatre de l’absurd, les escenes es succeeixen en l’alternança de diàlegs sempre entre Gospodin i un sol dels altres personatges, i de monòlegs de qualsevol dels altres, tot exposant en trepidants imatges descriptives – prou belles, més pròpies de la narració que no pas de la dramatització- les trifurques i el desempar de Gòspodin en la seva cerca per aconseguir materialitzar el seu dogma. I en aquesta cursa desenfrenada, talment féssim saltirons damunt còdols decurs avall quan no volem que la riuada ens enxampi, a voltes de puntetes, a voltes relliscant i banyant-nos fins el genoll- aquesta història ens fa passar com aquell qui no vol la cosa per sobre de tots els punts forts i els punts febles que el capitalisme ha deixat en la nostra actual forma de vida. Agraïm, doncs, a tots els implicats, l’esforç que ha suposat compartir aquesta Escena Humana amb tots nosaltres, tot comunicant-vos a través d’aquesta producció.

Marta Momblant

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 7 de setembre del 2013)

S’han superat totes les expectatives; s’han batut tots els rècords. És ell, el millor, el “geni” (INVENTOR o CREADOR de coses admirables). El cas és que ell es considerava “genial” per les seves idees, pels aspectes conceptuals, no per la realització formal de les seves obres, que titllava de limitada en comparació amb els grans mestres. Però el públic no pensa el mateix, sobre tot l’internauta, que el classifica sempre com un dels cinc o deu millors pintors de l’històrica (o el millor), i el valora molt per davant d’artistes més ben considerats per la crítica especialitzada (i per Dalí mateix) com Giotto, Rafael, Tizià, Vermeer, Rubens, Rembrandt, El Greco, Goya o Picasso. Això li semblaria a n’ell (que no va conèixer internet) molt, molt surrealista. Només una comparació amb Goya ens donarà una mostra d’allò que podem considerar genial. Goya va destacar en tots els estils i manifestacions artístiques de la seva època: barroc, neoclassicisme, academicisme, rococó i romanticisme, a més de ser el millor retratista, pintor d’història i gravador. També creà l’expressionisme. Dalí va practicar només dos estils: el surrealisme, al que va arribar l’últim, després de imitar (o copiar) a tots els mestres anteriors (i gràcies a Miró, que va ser el seu San Joan Baptista a París) i l’academicisme. També va practicar un decadentíssim pompierisme (pintura pomposa), disfressat de pintura d’història (per suposat franquista).
L’art de Dalí és intel•lectual, complicat, retortigat, i en general poc expressiu (considerava que l’art no havia d’expressar sentiments). Va fer passar per seves obres que no ho eren, fins hi tot va signar teles en blanc que pintors “negres” realitzaven. L’obra més apreciada pel públic de la mostra de Madrid és una del seu període de formació (21 anys): Figura a la finestra. I les més innovadores (del “geni creador”) o no agraden o el públic no les compra i passa de llarg, com la pel.lícula Un chien andalou, que li va donar gran fama, o una mena de dibuixot amb la silueta d’un Sagrat Cor que diu que escup al retrat de sa mare. I només hem parlat de l’artista, no de la persona.

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 21 de setembre del 2013)

Rajoy ha contestat la carta de Mas, en diumenge i amb l’adreça equivocada, on diu que el diàleg està obert. Mas li dirà que una majoria del poble de Catalunya vol decidir el seu futur ja. Rajoy contestarà que la Constitució espanyola i les lleis ho impedeixen, i ell ha de complir-les. Mas dirà que tot es qüestió de voluntat política, i afegirà que el Parlament de Catalunya haurà de tirar endavant la Llei de Consultes catalana, perquè també vol complir la legalitat. Rajoy, un xic més enèrgic, que la portarà al Tribunal Constitucional. I fins aquí arribarà el diàleg, un temps perdut, mentre els desitjos dels catalans envers un referèndum per dir que sí a la independència anirà augmentant dia rere dia. Els partits polítics i les organitzacions cíviques pro independència empenyent de valent al president. Mentre tant els jovents catalans, allunyats de tot sentiment d’espanyolitat, estan veient una porta oberta a un futur il•lusionant que, per a ells, és la independència, Els seus pares: uns són tant o més independentistes que els seus fills, i molts d’altres, castellano-parlants, amb dubtes, tenen estelades a casa. I uns altres més…
De què haurien de parlar Mas i Rajoy?: de com cercar una sortida política, que ara ja és urgent, per poder portar a terme la consulta. Això seria el més democràtic i racional, i tal vegada es convertiria en una mena de fre de les ànsies separatistes d’una part de la població de Catalunya, en veure que es fa cas de la seues demandes. Tant les lleis com les constitucions tenen escletxes, per tant les interpretacions d’alguns preceptes no són pas les mateixes per a tothom. Les sentències del Tribunal Constitucional normalment es decideixen per petites diferències. Si hi hagués voluntat política de debò es trobaria una solució o es retocaria la Constitució (amb una trucada telefònica es va canviar fa molt poc temps). Les coses van per un altre camí. Espanya, com sempre, arribarà tard. Si la Constitució espanyola és una llosa que aixafa el dret de expressar-se dels ciutadans de Catalunya, Espanya té un greu problema de convivència, llibertat i democràcia.

José Miguel Gràcia

-publicada a La Comarca el 6 de setembre del 2013-
La llibreria Serret de Vall-de-roures compleix trenta anys. L’Octavi va començar la seua activitat amb setze anys en un reduït espai als baixos de la casa dels seus pares però de seguida el local va resultar insuficient. Així que va haver de traslladar-se a un altre lloc més ampli situat a la cruïlla de la carretera amb el carrer principal que acaba a la vila.
Pas obligat que afavoria les possibilitats comercials de la llibreria. Després vindria la pionera presència activa a través d’internet i la necessitat d’acollir la llengua del territori de la mà de l’Associació Cultural del Matarranya que publicava la seua primera col•lecció al principi de la dècada dels noranta. La llengua catalana significava trencar fronteres i arribar a nous amics perquè és el mitjà que uneix la Franja amb les veïnes comarques ebrenques i les valencianes dels Ports. Arriben les primeres presentacions de llibres i la participació en projectes i trobades literàries i culturals: Congrés Matarranya Màgic(2003), Solstici d’estiu(2004), Autors i editors ebrencs, Fira del llibre de Móra d’Ebre, Novel•la negra, presentacions amb música, Homenatge a Moncada(2012), tertúlies literàries, Bouesia(2013)… La seua activitat ha merescut el reconeixement a través de premis: el Nacional de Cultura de Catalunya(2009) i Franja. Llengua i territori(2008) d’ASCUMA. Amb motiu de la concessió del primer guardó els amics li vam dedicar el volum “Octavi Serret. De Vall-de-roures al món”(2009). Ha coeditat diverses obres col•lectives: “El riu que parla”(2006), “Galeria ebrenca”(2008), “Ebre blook”(2009), “Madera de blog”(2008), “Il•lusions i incerteses”(2010), “Lletres de casa”(2009), “Un riu de crims”(2011) i “Tren de Val de Zafán”(2011). I altres individuals: “Los follets del Matarranya”(2009) i “La dama del Matarranya”(2009) de F. Javier Aguirre i “Memòries d’una desmemoriada mula vella”(2008) de Desideri Lombarte. El mes d’agost, per celebrar l’aniversari dels trenta anys, van passar per la llibreria una bona tria dels millors escriptors en llengua catalana i castellana. Ara, més actiu que mai, té com a projecte establir uns premis literaris en especial referència al territori i a la llengua. Per molts anys Octavi!

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de setembre del 2013)

La revista digital de teatre Episkenion naix des de València de les cendres d’una altra gran fita, Stichomythia, de la que els seus components humans se’n senten hereus tot i que no estrictes continuadors. Episkenion, en contrast amb la seva predecessora, és una revista que es gesta afora de la Universitat però amb decidida vocació universitària. Per tant, emmirallada en l’au Fènix, podrem dir d’Episkenion que gràcies a l’esforç titànic i altruista del seu comitè de redacció compost per Remei Miralles Tomás, Rosa Sanmartín Pérez i Josep Lluís Sirera Turó es tracta d’un colós renaixement. I és que: Nunca es siempre en teatro.
En un total de dues-centes setanta pàgines hi ha reunits un comitè científic de vint-i-cinc components d’universitats de tot el món, partint de tot l’estat Espanyol —entre ells Mercè Saumell i Àlex Broch de l’Institut del Teatre de Barcelona als qui destaquem aquí tot pagant el deute que la influència tan pròxima de la seva tasca ens representa—, seguint per altres principals universitats d’Europa, Hispanoamèrica i els Estats Units, i amb més d’una vintena de col•laboradors encarregats de sis grans seccions, Artículos, cinc estudis crítics teatrals pròpiament dits; Experiencias, dues de les tres que s’exposen sorgides del seu entorn més immediat, la Comunitat Valenciana: Teatro de lo Inestable i Francachela Teatro que en erigir-se teatre instrument de denuncia social, transcendeixen tota sort de localismes; Testimonios, amb la profunda i estimulant entrevista que Robert March entaula amb Juan Mayorga; Hemeroteca amb la que ens obsequia el mateix J. Lluís Sirera i el dramaturg Rodolf Sirera amb el seu Teatro Español 1978-1992 damunt el qual ja en feia reflexió i crítica l’any 1993; Textos, la secció que donarà cabuda a peces escèniques que a més del seu interès pel propi valor dramàtic ho siguin també per l’aposta als llenguatges renovadors: tres en son en aquest primer número, una d’ells, l’eloqüent dramatúrgia de Julio Fernández Peláez, i les altres, parafrasejant la decidida voluntat que es manifesta des de l’editorial de fer una revista oberta a totes les llengües de la península, son dos textos escrits en català: l’un des de UK, el del sempre paradigmàticament provocador —estètica i intel•lectualment— treball de John London, i l’altra, el d’una servidora sota signant d’aquesta Escena Humana; I per acabar, contundents Reseñas de textos dramàtics. A la revista pròpiament dita, però, que pot ser descarregada a la web oficial www.episkenion.com , encara hi ha entrada a una setena secció que gaudeix de vida pròpia: No somos crític@s.
El repte és gran, tal i com diu en Josep Lluís Sirera en la declaració de les directrius científiques que exposa al seu brillant pròleg Por los caminos del teatro, ja que fora de la comoditat de l’àmbit acadèmic que oferia fins ara la Universitat de València, hi ha des d’Episkenion la condició de mantenir el rigor acadèmic dels articles seleccionats i el risc dels textos dramàtics que aquí es publiquen. Tot plegat sense deixar de ser conscients de la problemàtica que suposa l’escassetat de revistes acadèmiques especialitzades en investigacions teatrals a la hora de fer públics estudis sobre el teatre hispànic i llatinoamericà contemporanis. Estudis, segueix establint J. Lluís Sirera, que han de contribuir a nodrir el nostre coneixement i a enriquir la pràctica escènica propiciant noves lectures crítiques i encetant nous debats. Un dels quals, i en tot cas el que avui destacarem en la nostra Escena humana, és el per què des d’Episkenion es vol afrontar tal risc, i la resposta queda contundentment servida en plasmar els moments paradoxals que viu la vida teatral espanyola, i en particular la Valenciana, essent aquesta, lògicament, la que els queda més a prop, en tant la crisi econòmica i social del moment castiga cruament a tots els professionals del teatre, guillotinant a un bell munt d’iniciatives alternatives a l’institucional. I amb tot, des d’Episkenion s’obre una petita escletxa per la que s’ha d’escolar una brisca ni que sigui feble, d’oxigen, amb la que s’enalteixen l’esforç dels que tossudament creiem en una altra manera de concebre i d’expressar l’escena. Des d’Episkenion, queda, doncs, declarat que davant aquesta situació, havien de fer el possible per ajudar a la professió teatral, brindant-los-hi una plataforma crítica i compromesa amb la seva tasca; una plataforma que permeti visualitzar iniciatives, d’altra manera condemnades, tot i el seu interès, al silenci.
En consideració a aquesta deferència, no ens queda més que agrair pregonament a tota la formació d’Episkenion que se’ns rescati del crematori en vida que és el mutisme, la no existència, i ens posi, d’aquesta manera, damunt l’Escena Humana.

Marta Momblant

De rareses i de manies, poques o moltes, tots en patim. De manera que lo qui no té un all té una ceba i jo també n’haig de sofrir unes quantes. Sovint em passe que contravenint los meus bons propòsits, tinc el mal costum de corregir les altres persones quan diuen algun barbarisme. En la mateixa línia, com que sóc un impacient, no puc evitar acabar les frases dels demés. Pot parèixer una broma però no em quedo tranquil si no comprovo vàries voltes que el cotxe està ben tancat. Molts camins em sorprenc tornant a casa per a assegurar-me que no m’haig dixat obertes ni la porta, ni les aixetes de l’aigua i del gas. A més, reconec que no puc sofrir vore un quadre desnivellat sense adreçâ’l. Lo ritual de la dutxa no és cap broma ja que m’ensabono seguint sempre un mateix ordre ben estricte. Per a fer la migdiada, tant se val si fa calor com si fa fred, m’haig de posar els calcetins. I així, d’este estil, en podria explicar una rimera.
Generalment, en l’esdevindre diari, confonem les rareses i les manies com si foren una mateixa cosa. Però no ho són. Tot i que entre les unes i les altres hi deu haver un punt intermedi, no? Això em fa cavil•lar en allò meu dels calcetins durant les migdiades. Certament, si no me’ls poso no puc agarrar la son. Serà raresa? Serà mania? En quin costat estic realment?
Ara que, pensant-ho bé, no sé perqué em preocupo tant. Hi ha gent molt més extravagant que jo. Com aquell conegut que dormie, tant a l’estiu com a l’hivern, despullat de pèl a pèl però sempre amb guants. I és que lo qui no s’aconforme és perqué no vol.
Diu lo refranyer que tots los rius tenen les seues eixides. Però jo, en esta matèria, a voltes tinc unes eixides com lo riu Tastavins. I no puc fer-hi més!

Publicat a La Comarca, columna «Viles i gents» lo divendres 27 de setembre de 2013

Ja fa temps que es parle de l’encariment de les matèries primeres, i de l’abaratiment dels preus pagats al productor. Tant fa si és l’agricultura o les granges. I és que podíem llegir fa poc que el gorrino està sent més rentable a les borses americanes que el propi petroli i l’or. És a dir, aquells que tenen immenses fortunes per a invertir, tenen l’oportunitat de fer més diners invertint en la producció de gorrinos que no invertint en petroli o en or. Paradoxal, no?
La pujada beneficie els inversors, però no als nostres productors. I la clau està en l’escala de l’economia. Cada vegada hi ha més comerç internacional, i el planeta per complet és un únic mercat. La major compra americana a Xina ha estat una companyia processadora de carn, i això ha fet reaccionar els mercats, que esperen que pujarà de preu la carn de gorrino. I evidentment, los inversos dirigixen los seus capitals cap a on hi ha negoci.
Lo mercat de les matèries primeres cada vegada depèn més de poques empreses, però que cada vegada són més immenses. I este mercat fluctue constantment per l’especulació sobre els futurs, és a dir, sobre la producció dels anys que venen. Lo benefici és tal que la producció futura es compre avanç que se sembro, de tal manera que els inversors s’asseguren la part de benefici corresponent.
I és que estem instal•lats en la societat de la informació. Val més la informació (i l’especulació) que no el propi producte que comprem o venem. A pesar de tot, la corrent principal de l’economia del Matarranya és lo sector primari: agricultura i ramaderia. Per això diem que el futur del Matarranya cotitze al Dow Jones. La pròxima vegada continuarem reflexionant sobre els efectes socials d’esta cotització del Matarranya.