De rigor i tergiversacions | Viles i Gents.

De rigor i tergiversacions

França al natural | Viles i Gents.

França al natural

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 22 de febrer del 2014)

Les fronteres entre  nacions no  responen a motivacions de geografia física, les anomenades fronteres naturals, sinó a motivacions culturals, per tal com són creacions humanes. Només per casualitat es correspon la frontera natural amb la cultural: és el cas  d’Islàndia, i poques més n’hi deu haver. Les fronteres culturals són la norma: pensem només, en les de Portugal o en les de Suïssa. Malgrat aquesta evidència França sempre s’ha esforçat en justificar el seu imperialisme sobre alemanys (Alsàcia-Lorena), bascos (Iparralde), catalans (Catalunya Nord), …, amb les anomenades fronteres naturals. Això a França tothom ho té plenament interioritzat, com mostra l’anècdota viscuda per mi a Espira, a Alemanya. Un comunista francès, teòricament lliure de xovinisme, ens féu una conferència i en referir-se a Espira va dir una frase com ara: Ací, més enllà del Rhin …, que va provocar la hilaritat de tots els presents, conferenciant inclòs, perquè Espira és més ençà del Rhin, vist des de França. El conferenciant havia estat víctima de la política-ficció oficial francesa que pretén que el Rhin és la frontera natural amb Alemanya. S’ha de dir que França només aplica el mite de la frontera natural quan li convé, altrament l’oblida. Així veiem que en haver de precisar la frontera entre França i Alemanya al nord d’Alsàcia, els francesos imposaren que havia de ser natural. Decidiren que la frontera seguiria un rierol, la Lauter. Això tenia per als francesos un inconvenient: la frontera natural deixava del costat alemany l’única vila grandeta de la comarca: Weißenburg. Aleshores els francesos van declarar que això de les fronteres naturals no valia i es van quedar Weißenburg, rebatejat ara Wissembourg. És el mateix que van fer quan la Guerra Gran, en decidir que calia dur la frontera natural dels Pirineus a la nova frontera natural de l’Ebre. L’inconvenient era que la vila més important d’aquest territori —Catalunya sencera ja havia estat incorporada a França— era Saragossa, que quedava, hélas, més enllà de l’Ebre. Van fer el mateix: declararen que això de les fronteres naturals no valia, i inclogueren Saragosse a França. Coses de política-ficció.

 Artur Quintana   

A la conquesta de la Roca | Viles i Gents.

A la conquesta de la Roca

Òperes i succedanis

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de març del 2014)

Diuen que a Saragossa agrada molt l`òpera. Aviat es veuran al Principal dos obres mestres del repertori: Madama Butterfly i Carmen; i possiblement el teatre s’omplirà. Totes dos obres necessiten de 70 o 75 músics, d’unes grans intervencions corals, i d’una notable parafernàlia escènica amb exotisme i figurants (en el cas de la Carmen s’hi ha d’afegir soldats desfilant i un cor de xiquets), a més a més de cinc o sis cantants de primer nivell. Fa poc les van fer al Liceu i una entrada digna (si tenies sort) costava al menys 60 euros. Aquí, en canvi, una ganga: Les entrades més cares a 35.

El problema és que el fossat del Principal no admiteix més de 35 músics, i el petit escenari no molts coralistes; i als cantants els paguen una misèria (lógicament no poden ser de molt prestigi). Però és igual, el públic saragossà ho troba fantàstic, i la relació qualitat-preu la considera magnífica, i com és un públic molt humil, que no es pot permetre el luxe de viatjar i pagar preus estratosfèrics (famílies senceres han d’anar tots el diumenges al futbol), doncs perfecte: Visca el succedani!! Perquè també venen a la Romareda el Barça i el Madrid a bon preu: és clar, ni rastre de Cristiano, Casillas, Ramos, Benzema, els Xavis, Iniesta, Cesc o Messi; pero tots contens: és el Barça (B) o el Madrid (Castilla).

Afortunadament la “Asociación Aragonesa de la ópera Miguel fleta”, poc a poc, passet a passet, i amb molt d’esforç, està començant a pal·liar aquestes carències. Després de l’esplèndida producció del “Kaiser von Atlantis” de l’any passat, anuncia una segona per a finals d’abril i l´1 de maig: L´Elisir d´amore (ópera de menys nivell que les esmentades, però apta per a representar-la al Principal) amb un bon repartiment i l’esperat debut operístic a la seva ciutat del millor cantant aragonès dels darrers 35 anys: el gran Carlos Chausson. Al menys això no serà un succedani (evidentment els preus més elevats). Es faran dos representacions i serè un bon moment de calibrar si aquí agrada el cafè o la xicoira.

Antoni Bengochea

mitjançantÒperes i succedanis | Viles i Gents.

Pelats com un vimi | Viles i Gents.

Pelats com un vimi

(Publicat al Diario de Teruel el disabte 8 de març del 2014)

L’economia ocupa una posició rellevant a la premsa del nostre món, convertida en notícia contínua per la complicada conjuntura mundial. Coneixem los noms dels banquers, dels ministres del ram, de les autoritats financeres internacionals, dels empresaris més rics segons Forbes i d’altres rànkings, de les temudes agències de qualificació que fan i desfan… Al costat de tot este sistema mediàtic de rics i poderosos està la classe mitjana, una massa nombrosa en descens, i els pobres sense nom. Són nivells diferents que no tenen connexió entre ells a la manera dels estaments de l’Ancien Régime. Envoltant-ho tot, los tecnicismes del gremi econòmic (actius, índexs, preferents, cotitzacions, PIB, prima de risc, minijobs…) han passat al lèxic estàndard dels profans en la matèria, que continuen sense entendre-la.

Ara els indicadors prenen vida pròpia i mos anuncien un panorama optimista, que solament noten a l’estament superior: un circuit del luxe que viu una happy hour sense fi. I així entre els que estan damunt i els demés va obrint-se una bretxa cada volta més gran. És l’acabament del somni de la classe mitjana, patidora pacient de retallades o, més dramàticament, espectadora d’un atur que es fa endèmic. De l’aurea mediocritas (la daurada mitjania que predicava Horaci) pel treball digne i els drets assegurats al buit de la falta d’ingressos i perspectives, pitjor quan avança l’edat. Si bona part de la societat occidental, que s’havia malacostumat al benestar de l’alegre consum, viu ara les renúncies quotidianes, alguns dels seus han caigut dins del forat sense solució de la pobresa endèmica. Nous temps difícils, que va descriure Dickens al segle XIX, o els temps moderns que filmar en blanc i negre Charlot, ara en pantalla de plasma de molts colors. Lo resultat pareix més dur per comparació amb allò que va ser: dels nous rics al nous pobres, pelats com un vimi. No podem fer massa cas als gurus de la ciència predictiva econòmica que parlen de brots verds, impossibles de créixer a vimis que fa temps que estan secs.

María Dolores Gimeno

15 | març | 2014 | Viles i Gents.

Les misèries del Matarranya al Dow Jones

(Publicat a La Comarca, 14/3/2014)

Natxo Sorolla

Fa algunes setmanes reflexionàvem a este espai sobre els nivell de globalització de l’economia del Matarranya, bàsicament agrícola i ramadera. Als inversos internacionals en ocasions els és més rendible invertir en les produccions futures de cereals que no en petroli, i per tant, lo preu del prenso puje a gust de les cotitzacions internacionals, i el preu del gorrino varie pels moviments càrnics de les superpotències econòmiques. I és que en la societat de la informació, val més la informació sobre els valors futurs que el propi producte que comprem o venem.

Al Matarranya, los efectes socials d’esta globalització són clars: l’entramat bàsic de l’economia matarranyenca és l’empresa familiar, i la cooperativa és la ferramenta de comercialització i abaratiment de serveis. Per això, la fluctuació dels mercats jugue males passades a les empreses familiars, que no tenen suficient capacitat per a suportar canvis de preu polaritzats.

I mentre, en tertúlies nocturnes, és habitual sentir afirmacions com «quan lo gorrino anave car no tos queixàveu tant», o «cap any hi ha bona collita per a l’agricultor, sempre queixant-tos». En lo fons, són les tertúlies de la misèria. Perquè de misèries discutim. La piràmide de població del Matarranya està completament envellida. Només cal analitzar els èxits del sistema d’empresa familiar si observem lo número de fills i filles d’agricultors i grangers del Matarranya que han seguit lo negoci dels seus pares, o s’han pogut quedar a viure al seu poble. Al sector primari encara no ha arribat lo sou fix a final de mes, la setmana anglesa, i les vacances pagades. I això és lo que es va a buscar a fora. Evidentment, tenim un futur ben fotut. Que només és conseqüència de la misèria present.

Podem discutir si el cotxe d’un és més gran que el de l’altre, però les empreses familiars del Matarranya no deixen de ser un bolet en el marc global, que poden desaparèixer en una bufada del Dow Jones. I mentre, algunes vies per a millorar la posició del nostre producte al mercat implosionen per l’eterna divisió implícita entre misèries. Això sí, el que no és una misèria són los sous que s’emportave algun (miserable) gerent (de misèries).

Nacionalisme banal | L’ esmolet.

Aquest és el títol d’un assaig de Michael Billig, catedràtic de ciències socials a la Universitat de Loughborough (Regne Unit). Parla dels nacionalismes “inadvertits” que no són altres que els de les nacions amb estat. I és que estem avesats a anomenar nacionalistes només als que reclamen uns drets per territoris que formen part d’un estat. Segons Billing, el sentiment nacional dels estats es vertebra a travès d’una sèrie de “recordatoris” constants –ell els anomena banals– que omplen la vida diària: la bandera als edificis públics, les seleccions esportives… Això converteix l’espai que habitem en l’espai de la pàtria. He recordat alguns articles que he llegit, també en aquest periòdic, titllant el nacionalisme de mal que cal eradicar, doncs és la font de tota desgràcia. Crec que l’afirmació és excessiva, doncs tal com hem vist, tothom, fins i tot qui no s’ho pensa, té alguna cosa de nacionalista. Jo no m’hi considero. Em costa trobar la utilitat a fronteres i exèrcits, i no m’emocionen les seleccions. L’únic que vull, com tants d’altres, és respecte i comprensió. Respecte per la nostra cultura i llengua, comprensió per la defensa de la seua supervivència. No vull fronteres, ni exèrcit, ni enemics. Només que totes les cultures que convivim dins el mateix estat tinguem un tracte equitatiu, al marge de si som més o menys minoritaris. Vull sentir que la nostra llengua –i el basc, i l’aragonès, i el gallec…– no és una nosa que provoca rebuig a la gent que no la té com a pròpia; que si venen a viure entre nosaltres els faça il·lusió d’aprendre-la, encara que només siga pel mínim respecte que mereix la terra que t’acull.
Per a això, que aparentment és tan senzill, només hi ha una fórmula: tractar els altres com voldria que em tractessin a mi.

La Comarca, columna «Viles i Gents», el 26 de gener de 2007

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

AVÍS: la web de Viles i gents (i de Lo Cresol) ha canviat de domini. Aquí anirem recuperant l’hemeroteca.

Avui ix en La Comarca el meu Viles i gents, que haig dedicat a un tema que em preocupa: el futur Parc Natural dels Ports al Matarranya. Em preocupa perquè el veig com un ventall d’opcions per a adequar l’economia a un camp amb un marge més adequat a les perspectives de futur. Ni el turisme és una vareta màgica, ni el Parc ens resoldrà la vida, ni la població jove deixarà d’emigrar. Però dibuixa una perspectiva més àmplia per reconvertir la nostra indústria, que com dic, està en crisi permanent. O està en crisi almenys des dels anys 40 que a la gent li va donar per aspirar a emigrar. Per a dibuixar l’exemple clar de Tamarit-Binèfar m’han ajudat uns lliterans de pro, amb recursos bibliogràfics suficients (i escàners de qualitat): Alberto Gasquet, Pep Espluga i Ramon Sistac.

Lo tren que va perdre Tamarit i el Parc Natural al Matarranya

(Publicat a La Comarca del 24/1/2014)

Lo tren de Bot arribave quan pot. Però a Tamarit de Llitera no van veure ni el fum. La construcció de la línia ferroviària entre Barcelona i Madrid (1863) tenie programada una estació a Tamarit, que per aquell moment comptave en 4.668 habitants. Però les pressions de les elits a esta obra i al posterior Canal d’Aragó i Catalunya van ser molt importants: «Diuen que no se ferà/el canal de la Llitera/perquè no vol firmar/el senyorito de Codera». I en lo cas del tren així va ser: los enginyers van respondre el canvi de trajecte dient “pues no veréis ni el humo”, i la línia es va desviar fins a Melusa.

Binèfar, que en aquell temps ere un poble de 1.583 habitants, va ser el principal beneficiari de la construcció a la Llitera. Perquè l’obra, juntament en los regadius del Canal, va resultar ser un punt d’inflexió que va convertir la Llitera en graner de Catalunya. Les conseqüències no van ser poques per a Tamarit: l’any 1965 va perdre la capitalitat del partit judicial, Binèfar va guanyar la capitalitat en la comarcalització aragonesa, i l’any 2011 Tamarit tenie 3.625 h. i Binèfar 9.424 h. Lo tancament de la poderosa elit de Tamarit va relegar el poble a una posició secundària. Los suposats interessos d’una minoria van abocar el poble a la pèrdua del tren del futur.

En l’actualitat, al Matarranya, estem en un procés de reconversió econòmica que no deixe de ser paral·lel: d’una economia que encara se sustente en una agricultura i ramaderia en crisi constant, hi ha propostes per facilitar la transició a atractiu turístic que mantingue (almenys una part de) la població jove. I una de les peces clau en este procés ha estat la proposta del Govern d’Aragó per convertir l’àrea més alta del Matarranya en Parc Natural, com ja ho és a la banda catalana i valenciana.

Però alguns propietaris de pinars s’oposen frontalment, de manera pública, a reforçar la figura natural de l’àrea. Evidentment, tots los actors han de participar activament de la construcció del futur comú, i els debats sobre el procés són necessaris i s’han de traduir en una situació de guany general. Però vigilem que les posicions no s’enrocon, perquè temptegen que al Matarranya puguem perdre el tren del futur.

Natxo Sorolla

Iguals o uniformes | L’ esmolet.

Iguals o uniformes

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

La Comarca, columna «Viles i gents», 17 de gener de 2014

El ‘Movimiento’ | L’ esmolet.

El ‘Movimiento’

Això del Facebook, fa que a voltes t’emboliquis en debats sense eixida. Ho intento tenir més o menys controlat: algun “m’agrada” i anotacions amables. Tanmateix, a voltes em toquen la fibra i caic en el parany. La darrera ha estat en comentar les presentacions del “Movimiento ciudadano” (la franquícia de ‘Ciutadans’ fora de Catalunya) per les Espanyes. No vaig poder evitar d’escriure-hi “Quan arribeu a Aragó ens acabareu d’esclafar o ens ajudareu?”. La cosa venia a tomb perquè l’abril del 2010, quan Ciutadans es va posicionar en contra de la descafeïnada Llei de llengües de l’anterior executiu, vaig mantenir un intercanvi de missatges amb el Subsecretari d’Acció Política de C’s, Koldo Blanco, per tal que m’expliqués quin mal hi havia en reconèixer per llei que a Aragó es parla aragonès i català i concedir uns pocs drets als seus parlants —drets que no incloïen ni la cooficialitat. No va haver-hi manera: només em parlava dels patiments del castellà a Catalunya, ni una paraula d’Aragó. Això va corroborar les meues sospites, o sigui, que l’objectiu real d’aquest partit no són els drets lingüístics de l’individu (l’individu: un altre dels seus conceptes-força), sinó la supremacia del castellà. I això és el que m’indigna. Preferiria que fessin com altres formacions, que ho reconeixen obertament i sense vergonya. Tots tenim dret a pensar com vulguem, sempre ho defensaré. Per això prefereixo un partit que em sigui franc, que no s’emboliqui en giragonses de “llibertats individuals” o “peculiaridades linguísticas” per assolir, “sin que se note el cuidado”, la dissolució dels nostres idiomes. En realitat exerceixen una mena de supremacisme lingüístic que vol confinar les llengües no castellanes d’Espanya a l’àmbit domèstic i residual. És a dir, condemnar-les a la desaparició. Quan ho reconeguin, tot i no compartir-ne l’ideari, els respectaré.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 120, gener 2014

Lleis tan retrogrades com efímeres | Lo finestró del Gràcia.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 30 de novembre)

No s’entén la facilitat, la pressa i la gosadia amb les que legisla el Partit Popular, o potser sí, mitjançant decrets-lleis o lleis aprovades a les Corts amb la seua majoria absoluta. Són normes de tipus general o purament ideològiques que precisarien l’acord, encara que numèricament no el necessitin, d’altres forces polítiques, a fi i efecte d’evitar canvis dràstics quan arribi al poder un altre partit, o el PP perdi la majoria, la qual cosa és més que evident en aquets moments. No sé si és producte de la seua prepotència adduint els onze milions de persones que els van votar, o un sentiment d’ingenuïtat en pensar que tot allò que legislin restarà per sempre. Jo em decanto per la primera alternativa  d’intenció claríssimament involucionista.

Tot aquest afany legislatiu del PP podria tenir un sentit si les reformes tinguessin com a destí els canvis tan necessaris dels partits polítics i de gairebé totes les institucions de l’Estat —caduques i desprestigiades pel gruix de ciutadans— i el canvi de model social i econòmic, que algun dia s’haurà de fer, si volem que els ciutadans tornin a confiar en el seus dirigents i les seues institucions, en injectar un xic d’il·lusió a la societat i no malmetre més encara l’Estat del benestar.

Per contra, el que tenim és la llei d’Educació de Wert que no la vol ningú amb l’excepció del PP; la reforma laboral en vigor i les modificacions que estan preparant i que buidaran de drets la legislació laboral existent; les reformes de la justícia de Ruiz-Gallardón amb tots els membres de la magistratura en contra; el projecte per a reformar la llei de l’avortament; la llei de Seguritat Ciutadana que s’està gestant, etc., etc. Tot el conjunt està pensat per anar cap enrere, en alguns aspectes retornar a la situació preconstitucional.

Se equivoca el PP si pensa que amb les seues lleis podrà barrar el canvi social. Tot se n’anirà en orris quan els ciutadans, de manera tan plausible com desitjada, mitjançant les seues paperetes a les urnes, empenyeran el PP cap a l’oposició. Si més no, és el gran desig que molts tenim. Només un dubte: tenim realment uns bons substituts?

                                                                                               José Miguel Gràcia

Viles i Gents :: Profecies :: October :: 2013.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 12 d’octubre del 2013)

10 d’octubre de 2013. Avui fa 200 anys que va néixer Verdi.

Al principi de Novecento de Bertolucci, un bufó (símbol del secular endarreriment de la pagesia italiana) anuncia: “Verdi è morto”. Amb ell, moria el XIX. Avui celebrem el seu naixement, la seva vida i la seva obra. La vida i la obra d’un home que, amb l’acrònim del seu cognom, va donar il•lusió a la nova Itàlia, i que representa els valors i la mentalitat de tot el seu segle.

Les obres de Verdi són plenes de turbulències i d’humanitat. De vegades es critica el seu tremendisme, però… què es podia esperar d’una persona que, als 26 anys, havia perdut a la seva estimada muller i als seus dos fills? A punt de tirar la tovallola, un gran èxit el catapultarà a la fama: Nabucco. El seu cor d’esclaus esdevé tot un cant a la llibertat. El mestre Muti l’utilitza avui per protestar contra les retallades a la cultura i reivindicar l’òpera com símbol i essència d’Itàlia.

Partint del melodrama belcantista i romàntic, que feia furor en aquella època, Verdi inicia un viatge que el durà cinquanta anys més tard a la culminació de l’òpera italiana: les dos peces shakespearianes de maduresa: Otello (74 anys) i Falstaff, (80 anys), un drama i una comèdia humana com mai s’havien vist a l’òpera, amb una continuitat dramàtica sorprenent i una riquesa musical totalment al servei de l’expressió dramàtica. Ni rastre de l’òpera de números per a lluïment dels “divos” de torn; ni rastre del virtuosisme belcantista. El vell Verdi ens deixa a les portes del teatre líric contemporani. Mai un compositor madur havia arribat tan lluny. Entremig Macbeth, obscura, innovadora e incompresa; la Traviata, principi de l´òpera realista (crítica a la hipòcrita i conservadora burgesia); la humanitat de Rigoletto; frescos històrics com el regicidi de Ballo in Maschera o la llegenda negra espanyola en Don Carlo; la síntesi entre l’exotisme romàntic i la Grand Òpera francesa en Aida, i especialment la originalíssima adaptació a la tradició italiana de les innovacions del drama musical wagnerià.

Per tot això, en un dia com avui, volem brindar per Verdi.

Antoni Bengochea

mitjançantViles i Gents :: Un brindis per Verdi :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Ballen com abans :: October :: 2013.

Viles i Gents :: Ramon Segura, un capellà afrancesat :: October :: 2013.