Zona zero? | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de maig del 2014)

Un 14 de giner de 2012 vai publicar ací la columna “Acotolar paraules”. Primer “cresol” d’aquell any, havia decidit que titularia les columnes successives per ordre alfabètic, de l’A a la Z, lletra inicial rara. (Ho vai trencar en dos ocasions de pes al 2013: per l’incògnit Sant Jordi i pel Pilar incontestable.) Com a segon i principal criteri, eixa paraula havia d’estar en perill d’extinció dins del meu català franjolí, amenaçat per la fagocitosi de la llengua castellana veïna. És un procés de substitució intralingüística que va engollint termes habituals amb curiosos procediments de sufixació o menjant-se’ls del tot. “Hai alquilat la casa” pot dir tranquil·lament un veí qualsevol del Matarranya, la mateixa persona que no gosaria dir en castellà: “He llogado la casa”; o algú del Mesquí, bocí Baix Aragó encara catalanoparlant, tancarà un grifo quan en lo seu castellà mai diria “cierra l’aixeta del agua, por favor”. Les paraules que designen instruments obsolets, faenes agrícoles que ja no es fan, animals desapareguts o plantes desconegudes acaben totes a la fossa escrita de diccionaris, estudis lexicogràfics o dèries conservacionistes d’alguna cresolaire com jo, que de l’arbre caigut fa la columna. Cultismes i tecnicismes (als àmbits acadèmics, la religió o la política) o topònims de geografies externes –de Marruecos a Nueva York—, tota una història lluny dels avantpassats, no cal dir a on les anam a emprar.

Mirant l’ampolla mig plena en perspectiva, han continuat apareixent estos cresols sabatins igual que les “Viles i gents” de La Comarca d’Alcanyís. La col·lecció “Lo trinquet” de l’IET té publicades cinc obres, les dos raderes d’autors de Pena-roja: Les aventures del sastre Roc d’Arça, novel·la pòstuma de Desideri Lombarte, i Menú: cuina del cor, poemari de Cesc Gil. L’Ascuma, que enguany fa 25 anys, ha encetat una col·lecció d’història amb Queretes: La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938), d’Encarnita i Renato Simoni. I la Licantropia torredarquina de Carles Terès ha rebut una acollida i crítiques immillorables. Són lletra escrita molt viva. No s’acotolaran les paraules ni nosaltres.

 María Dolores Gimeno

Any Desideri Lombarte | Viles i Gents.

Escena Humana… davant El setè cel | Viles i Gents.

La cavalleria prussiana i el burro guit | Viles i Gents.

Queretes. La col·lectivització d’un poble aragonès durant la Guerra Civil (1936-1938). Calaceit: ASCUMA 2013. (L’Aladre. Història 1) | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 de març del 2014)

Amb aquest títol s’acaba de publicar, i aquests dies es presenta, aquest llibre dels historiadors Encarnita i Renato Simoni, suïssa ella d’origen aragonès i llengua catalana, i suís ell de llengua italiana. Hi descriuen amb moltíssim detall, i amb tot l’alè vital, la col·lectivització de Queretes, al Matarranya, segons els pressupòsits del comunisme llibertari durant poc més d’un any, i al mateix temps la vida en una comunitat rural als anys trenta. L’obra es fonamenta en els comptats materials d’arxiu que els autors han trobat i sobretot en les riques fonts orals recollides en nombroses enquestes el 1976 de testimonis d’aquelles experiències. És ben sabut que en aquests tipus d’enquestes, i més si es tracta d’un tema tan tabuïzat al nostre país com el del comunisme llibertari, sovint no donen bons resultats. Aquest no és el cas del present llibre. Hi ha ajudat molt el fet que un dels historiadors fos nadiua de Queretes, i no poc que les enquestes es fessen a la gent en la seua llengua, majoritàriament, doncs, en català. Això obrí moltes portes als Simoni, i permeté que l’autocensura i temors es reduïssen considerablement. De l’obra existeixen dues edicions anteriors en castellà (1982) i en italià (2006). La que ara es publica és una nova versió actualitzada i millorada en moltíssims detalls, fruit tant de noves fonts com de revisió de les ja existents. Un punt que voldria destacar és que al llibre no se’ns escamoteja la qüestió lingüística, contràriament a la quasi totalitat d’obres que tracten de les col·lectivitzacions llibertàries sota el Consell d’Aragó, que la ignoren olímpicament. Els Simoni escriuen que El castellà era la llengua de “l’altre”, del perceptor d’impostos, de la guàrdia civil, de l’escola i de l’església; en general de l’autoritat i de “l’estranger”, que en la comunicació formalitzada, sovint negava al llaurador el dret d’expressar-se en la llengua que havia après en el seu entorn familiar, cosa que podia crear al camperol unes situacions incòmodes i fins i tot dramàtiques.

 Artur Quintana

Els camins de l’anticatalanisme | Viles i Gents.

Benvingut Greco | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 d’abril del 2014)

Hi ha artistes que, com els bons vins, guanyen amb els anys: es el cas del Greco.

El seu present no va ser fàcil ni gloriós. D’evolució lentíssima, va fer les primeres obres interessants a Venècia quan ja tenia la trentena, i les primeres veritablement mestres a Toledo quan ja s’apropava als quaranta. Va abandonar Venècia (que ell pensava el seu destí artístic) per a vindre a pintar a l’Escorial i va ser dràsticament rebutjat pel rei Felip I (segon de Castella) per ser massa exòtic. Es buscava una decoració homogènia, sense “egos”, perquè per a aquest menester ja hi era el rei. Es va quedar a Toledo a falta d’altre esperant millor fortuna, i a la ciutat imperial el van aguantar perquè no hi havia res millor. Ara tot són festes i beneplàcits, però la seva estància toledana va estar carregada de problemes; sistemàticament infravalorat, els seus pleits amb les institucions foren permanents.

Amb l’entrada del realisme formal del barroc, va ser immediatament oblidat i així es va mantindre fins que el reivindicaren alguns pares de la modernitat com Manet o Cézanne. Amb la celebració del tercer centenari de la seva mort (1914) i gràcies a influències, entre d’altres, d’en Picasso, la majoria de les obres que ara es poden contemplar al museu del Prado van eixir a la llum (es conservaven als magatzems del museu i en mal estat). En aquella época el Greco no tenia sala pròpia al Prado i només s’exposaven alguns retrats (el Caballero de la mano en el pecho sempre es considerà el prototip d’auster i espiritual cavaller castellà, que és com dir Espanyol) i la Trinidad era la joia de la col·lecció.

Malgrat que la situació crítica d’aquest artista genial ha canviat notòriament, el gran públic té dubtes i el segueix considerant extravagant (la teoria del defecte visual encara té adeptes) i obres extraordinàries com la Inmaculada Ovalle del museu de Santa Cruz no són valorades ni pels toledans. Molta de la seva obra més avançada roman als Estats Units, ja que es va malvendre perquè no tenia prou vàlua. Ara torna per un temps limitat. Aprofiteu l’ocasió.

 Antoni   Bengochea

Lo xiquet i la xuta | Viles i Gents.

Forats negres | L’ esmolet.

Diuen que un forat negre és l’expressió màxima del mal. Un lloc d’altíssima força gravitatòria on tot el que entra dins el seu horitzó d’esdeveniments és atret i reduït al no-res. No se n’escapa ni la llum. El mal absolut.

Em vénen al cap escenes d’holocaust, d’assassins en sèrie, d’inquisidors. Tot allò que la persona pot fer per infligir dolor i destrucció en els seus semblants, en el seu entorn. Instintivament en busquem la motivació: terroristes moguts per obediència a un déu o una idea; criminals impulsats per l’amargor d’una infantesa atroç; egoistes sense escrúpols que anteposen el propi benefici al benestar general. Necessitem trobar-hi una explicació. No podem acceptar que un humà sigui capaç de fer el mal sense motiu i conscientment. Si ho fem, assumim que tots duem dins el germen de la maldat extrema. I ens converteix, en certa manera, en culpables i còmplices. El forat negre, en canvi, és la destrucció inexorable i total, el no-res incomprensible (qui pot imaginar un punt de densitat i gravetat infinites que arriba a un volum nul i a un radi zero?).

D’adolescent –quan les preguntes inútils omplien les hores que haurien d’haver estat d’estudi– em preguntava si no érem altra cosa que els pobladors d’un electró que formava part d’un àtom que componia una cèl·lula integrada dins un ésser colossal i possiblement racional. Una cèl·lula potser portadora d’una malaltia que calia destruir per a què l’ésser del que formàvem part sobrevisqués. Si persistia en el somieig davant el llibre obert, arribava a la conclusió que el gènere humà érem la infecció del nostre planeta: ens multiplicàvem sense aturador i consumíem l’hoste que el sustentava.

Això és el que, ja d’adult, em passa pel cap quan veig la incapacitat d’entesa (pitjor: la voluntat de no entesa) entre els que compartim aquest racó de no-res que és el nostre recer. Ni tan sols la nostra insignificança és capaç d’agermanar-no.

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 d’abril de 2014

Una simulació d’un forat negre de 10 masses solars, vist des d’una distància de 600 km amb la Via Làctia com a fons (d’angle obert: 910°)

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils | Viles i Gents.

Llarga vida a Clàudio, emperador dels humils

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 25 de gener del 2014)

Clàudio ens ha deixat, però la seva obra perdurarà per sempre.

No el vaig veure dirigir mai en directe, però he disfrutat amb ell moltes vegades, amb els seus discos, vídeos, concerts televisats, etc. I sobre tot, he disfrutat amb la seva presència, amb les seves idees, amb la seva persona.

Primer vaig conèixer els seus enregistraments. Amb ell vaig descobrir a Rossini i la meravellosa Carmen de la Berganza. Després van vindre Strawinsky (La Consagració) i Ravel (Bolero i els concerts amb la Argerich), els seus Verdis, les imponents simfonies de Mahler o l’emotiu Wozzeck amb la Wiener Philarmoniker. El meu disc preferit: El Supervivent de Varsòvia de Schönberg y obres orquestrals de l’intensíssim Anton Webern (DG).

Després em vaig assabentar de la seva portentosa carrera amb la Simfònica de Londres, o els seus vint anys a la Scala de Milà i posteriorment també a la Staastsoper de Viena, que el va reconèixer amb dos Concerts d’Any Nou (no memorables, aquell ambient decadent i fatxenda no era per a n’ell, persona tímida i humil). També recordo els seus emotius Requiems de Verdi, sobre tot el de 2002, després de recuperar-se (és un dir) de la seva greu malaltia.

Però sobre tot admiro la persona, que vaig començar a conèixer amb la seva tasca amb la Filharmònica de Berlín, a la que va rejovenir i democratitzar després de la llarga etapa amb el feixista Karajan: “No em diguin “maestro”, el meu nom és Clàudio”.

Amb ells va demostrar el seu compromís amb “l’empestada” música contemporània o va renovar totalment l’interpretació de les simfonies de Beethoven amb criteris historicistes. I la seva tasca amb les orquestres joves (o per al públic Jove), o la seva obra social, com els concerts a les presons o als hospitals, o el recolzament al revolucionari sistema musical veneçolà.

Per a un gran humanista con ell, la cultura era de gran valor, perquè “era com la vida, i la vida és bella”, però sobre tot l’importava “escoltar”: a la música o a les persones, li era igual, sobre tot “ESCOLTAR”.

Gràcies “maestro Abbado”; perdó: Clàudio.

Antoni  Bengochea

Iguals o uniformes | Viles i Gents.

Iguals o uniformes

(Publicat a La Comarca el 31 de gener de 2014)*

A Espanya, potser a causa de l’herència deixada pel Decret de Nova Planta, costa d’entendre la diferència entre ser iguals i ser uniformes. En nom d’una pretesa “igualtat” no s’assumeixen amb l’entusiasme que correspondria les singularitats dels seus territoris. Sóc el primer defensor d’aquesta igualtat, ja que, si som iguals, és que tots tenim els mateixos drets. La meua família, per exemple, som aragonesos de parla catalana. Per què no podem tenir els mateixos drets que els aragonesos castellanoparlants? Està clar que el fet de tindre una llengua comuna és un gran avantatge. Les peripècies històriques han fet que a Espanya sigue el castellà: cap problema, sempre que els meus compatriotes de llengua castellana sàpiguen, assumisquen que el nostre idioma té els mateixos drets que el seu. És a dir, que les meues filles haurien de poder estudiar EN la llengua de casa (que també és la d’una part del territori) i usar-la amb la mateixa naturalitat amb la que ells fan servir el castellà. Si el que volen el meus benvolguts paisans és que xarrem com ells i prou, on és la igualtat? Jo només hi veig uniformitat. Fa més de 30 anys que tenim democràcia i Estat de les autonomies, però per algun motiu, en l’imaginari dels monolingües i els assimilats (sovint més radicals que els propis monolingües, ja que consideren que el seu idioma és un xapurrejat), els que tenim una cultura no castellana no tenim els mateixos drets. Molts dels que ens governen (i per extensió molts dels seus governats) consideren que tot el que no és castellà no és prou espanyol. I només s’ocupen de defensar una de les llengües que es parlen a l’Estat: la més forta. Penso que en aquesta incomprensió gairebé orgànica rau l’origen dels desitjos d’alguns de separar-se.

Carles Terès

Escena Humana… a el Drac d’Or | Viles i Gents.

Escena Humana… a el Drac d’Or

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de febrer del 2014)

Hi ha una dicotomia que ve d’antic entre els escenaris occidentals: treball de primera figura i comprimaris al voltant, o treball de companyia on la potent energia coral ens dona com a resultat un fet teatral brillant i absolutament quallat; afegim-hi divertiment i transgressió i tindrem el cas de la peça que fins el 16 de febrer es pot veure al Teatre Akadèmia de Barcelona on se’ns està oferint El Drac d’Or. Teatre en estat pur. Àcidament, els actors transvestits en dones i les actrius interpretant homes, violacions i violència, prostitució i esclavització, misèria humana i paròdia cultural, se’ns fa entrar en un món tant absurd com real. Cinc actors interpretant vint-i-dos personatges d’edats o gènere indistints en un espai buit i l’univers asiàtic d’una cuina d’un restaurant de menjar ràpid vietnamita, xinès i tailandès al si de qualsevol ciutat europea del nostre temps se’ns apareix. Olors, esquitxos d’oli, peles de verdures, ànecs caramel·litzats penjats i decapitats, woks espetarregant, greix pel terra, per les parets i pel sostre que regalima, esdevé tangible en l’imaginari dels nostres ulls. Les complicitats descarades i frontals que detonen Òscar Molina, Mingo Ràfols, Bàrbarà Roig, Clara del Ruste i Oriol Casals en la trepidant successió d’escenes ben cohesionades pel seu director Moisès Maicas, es projecten divertides i cruels a la vegada. El gest és net. Els canvis que els  intèrprets articulen per ells mateixos en passar d’un conflicte a l’altre son vertiginosos i, sense cap artifici, esdevenen espectaculars. Plaer de joc escènic. Essencial, sense presumpció ni gratuïtat, producció i text queden ben amalgamats. Roland Schimmenlpfennig, autor de  Der goldene Drache a qui ha traduït de l’alemany Anna Soler Horta al més ben temperat dels ritmes escènics que ofereix la llengua catalana, planteja agosaradament damunt el paper mateix prestidigitació en la teatralitat i resolució en la denuncia, tal i com, lluny d’amagar-se’n, ens ha deixat ben palès al seminari de dramatúrgia avançada que gràcies a l’Obrador Internacional de Dramatúrgia ens ha ofert recentment el mateix autor a la Sala Beckett Poblenou. Risc i aposta, doncs, per part de la jove productora Teatre Invisible en residència al Teatre Akadèmia, que en aquesta nostra Escena humana ens fa fer-nos un tip de riure… per no haver de plorar.

 Marta Momblant

Any Desideri Lombarte | Viles i Gents.

Any Desideri Lombarte

(Publicat a La Comarca el divendres 7 de febrer del 2014)

La mort prematura de Desideri Lombarte el 1989, en plena activitat creativa, va significar la pèrdua física de l’escriptor però mos va deixar el seu testimoni i la major part de la seua obra a punt de publicar. En estos 25 anys després del seu traspàs, el seu record és ben present, i s’ha aconseguit editar 12 originals inèdits. Una exposició, Ataüllar el món des del Molinar(2002), a càrrec de Pepa Nogués, amb la seua obra ha anat recorrent escoles, instituts, biblioteques, centres culturals i entitats per donar a conèixer l’escriptor matarranyenc. Tant a l’Aragó com a Catalunya. Artur Quintana va  publicar el seu Epistolari(2002), que recull la correspondència de la seua etapa creativa i investigadora. Dos CD han recopilat recreacions musicals dels seus poemes: Quedarà la paraula(2002) del grup Túrnez i Sesé i Una roella al cor. Homenatge a Desideri Lombarte(2002) una gravació col·lectiva de diferents músics. L’ajuntament de Pena-roja, la seua vila, li va dedicar un carrer, el concurs anual de pintura de la població porta el seu nom i cada 7 i 3 anys respectivament es representen dos obres de teatre escrites per Desideri:  Pena-roja i Vallibona, pobles germans(1987) i La visita dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja(1992). El Duo Recapte també ha interpretat els seus textos arreu del territori. Inclús han teatralitzat la seua trajectòria poètica a partir del seus propis versos. Molts cantants i grups musicals, aragonesos i catalans, han recreat la poesia del pena-rogí: Los Draps, Àngel Villalba, la Coral del Beseit, Quico el Célio, Jean-Pierre i Mallén, Anton Abad, Mallacan, Temps al temps, el Santi no ve, Ya babé, Miquel Blanc, Montse Castellà, Xeic!… La biblioteca de institut de Vall-de-roures porta el seu nom.

I és que la seua obra sempre ha estat ben present en estos 25 anys sense l’escriptor. Per això, des d’ASCUMA volem commemorar el 2014 com l’ANY DESIDERI LOMBARTE amb un programa activitats culturals ben diverses i on busquem la màxima participació per estendre encara més el coneixement de l’escriptor pena-rogí.

Carles Sancho

La furgoneta dels Acero | Viles i Gents.

La furgoneta dels Acero

(Publicat a La Comarca el 14 de febrer del 2014)

Els fets delictius del robatori de la furgoneta dels Azero, en la que hi van destrossar les portes del restaurant Neres de la Torrocella per endur-se’n la màquina ‘traga-perres’, i també els instruments musicals dels coneguts artistes del rock, ha demostrat altra volta que la seguretat ciutadana pels nostres pobles està ben descuidada.

Però aquesta notícia, que torne a sembrar d’intranquil•litat la comarca, ha desviat una miqueta l’atenció d’un altra que s’ha produït a nivell nacional, segurament més bona pel conjunt dels territoris al voltant d’Alcanyís.

M’estic referint a la cancel•lació del procés de privatització de la sanitat madrilenya i la seguida dimissió del polític que la encarnava, el conseller Fernández-Lasquetti, que han estat a punt de consumar un negoci redó ocupant la Sanitat Pública en nom del liberalisme econòmic, doctrina de la que hi són tant amics els actuals governants.

Dic notícia bona pel Baix Aragó, perquè eixe canvi de política a la capital de l’Estat, forçat per la ciutadania, la Marea Blanca i una majoria dels professionals sanitaris, a casa nostra hi podrie significar (segons es comente entre els metges de l’Avinguda d’Aragó), que es parare del tot el projecte del nou hospital, de construcció privada; i que ens quedarem com ara estem, a esperar temps millors. Perquè, vist lo que ha passat a la Comunitat de Madrid, els polítics com la senyora Rudi, que segueixen a ulls clucs els plans privatitzadors del Govern, ho podrien tindre fotut, en les pròximes eleccions, com no facin aviat marxa enrere i atenguen les demandes de la majoria de la població, tant poc partidària de la privatització de la Sanitat. Esperem que els rebentapisos que han assaltat el restaurant Neres, siguen castigats de manera exemplar per la Justícia. I els que afavoreixen el negoci privat en la sanitat del Baix Aragó, tinguen el correctiu electoral que mereixen.

Tomàs Bosque

La ullaeta | Viles i Gents.

La ullaeta

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 15 de febrer del 2014)

 Per fer la ullaeta es necessita habilitat. Resulta fàcil tancar breument un dels dos ulls però no tant mantindre ben obert l’altre mentrestant. És sobretot un gest simpàtic de complicitat d’un emissor que, molt sovint, vol transmetre un missatge dissimulat a un receptor concret, mirant d’ocultar-lo a la gent que té al voltant. Això tampoc no és fàcil. Amb menys dissimul i amb certa audàcia, també pot tindre la intenció d’expressar atracció o afecte. Part del món codificat les imatges, podríem dir que com a gest val més que mil paraules.

Tant és així que en esta societat nostra de la comunicació ràpida, instantània, l’expressió facial ha migrat als suports tecnològics: sms, whatsapps, xats…, en forma d’emoticons o de la seua alternativa combinant signes de puntuació. Ací la ullaeta és un signe important i diversificat. Tenim la simple i amb nas i amb una mica de sofisticació la que fa la burla amb la llengua ;P o la que està rient al mateix temps ;-D. Són nous codis que mos permtissen abreviar el discurs escrit entre les presses de la vida moderna, frenètica però molt comunicada. J Del gest físic amb significat que ha passat de generació en generació, podria acabar desapareixent substituït per la seua icona? Continua la gent fent la ullaeta a la vida real o és ja, solament, un signe virtual?

La ullaeta té dins seu la virtut de la transformació. I és que abans de viatjar a les tecnologies com a imatge, es va constituir en frase feita i, més que això, en una metàfora d’ús corrent en àmbits cultes: tal pel·lícula que “fa una ullaeta” a un determinat director, a una altra pel·lícula…, expressant no ja complicitat maliciosa sinò reconeixement intel·lectual, homenatge.

 Reflexió final: imagino que el codi de la ullaeta, com la resta de gestos, no és universal, així que potser convé evitar-lo fora del nostre entorn, on tots coneixem encara lo seu significat. Perquè tot i el perill de desaparició, qui no ha feit la ullaeta alguna volta? O a qui no li n’han feit alguna?

María Dolores Gimeno