Quan los maleïts jóvens no acudixen al ball (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües.

Versió ampliada de l’article publicat al Viles i Gents de La Comarca del 29/8/2014

Quan los maleïts jóvens no acudixen al ball

Natxo Sorolla

Han tornat les festes dels pobles i tot continua igual que sempre, en l’honorable diferència que la discomòbil s’ha convertit en l’únic espai de totes les festes en què els jóvens ixen de les penyes. Lo meu títol és volgudament polèmic, més que no l’excel·lent i equilibrada forma en què ho proposa la maellana Loli Gimeno a la columna germana Lo Cresol del Diario de Teruel (2/8/2014). Ella no en culpabilitze als jóvens, sinó que parle de manera molt encertada de divorci generacional irreversible.

Maleïts jóvens, sempre transgredint. Foto de Nebulosa Gràfica http://www.nebulosagrafica.com/

Bourdieu, un sociòleg d’origen occità, retratave a “El ball dels solters” la crisi de la societat agrícola. I ho sintetitzave en una simple imatge: “Equipats en boina i jaqueta obscura passegen al voltant de la pista de ball, murmuren i riuen de manera ostentosa, però no ballen”. Eixos eren los hereus, fills primogènits, i pilar de l’antiga societat agrícola, que la modernització havie deixat ja sense esperances de casar-se als seus 30 anys. Lo ball funcionave com a mercat de noves parelles, i els mossos−vells s’arraconaven als costats de la pista, igual que s’arraconave la seua posició a la nova societat.I potser ham de mirar-mos los nostres balls en òptica social. Si sou jóvens i del Baix Matarranya tos haureu sentit repetidament que “tos tanqueu a les penyes i no aneu més que a la discomòbil”, i si sou jóvens i de l’Alt Matarranya tos haureu sentit repetidament que “veniu a radera hora i quan s’acabe la orquesta tot és demanar #otraotraotra!”. I si ja hau passat la línia que separe els mossos de la resta de món civilitzat, estareu a l’altra banda de la batalla i tos haureu vist repetidament retraent a un jove lo que correspongue a la vostra zona. I és cert, perquè hi ha dos dinàmiques contraposades: a l’Alt Matarranya los jóvens son d’orquestra, i al Baix Matarranya són de discomòbil. I a tot arreu són de penya. Perquè la penya és l’espai natural de llibertat d’un jove. Allà no ha de donar explicacions a la generació dels pares sobre les seues estratègies d’apropament al gènere oposat: ja en té prou en la vigilància contínua d’amigues i amics, si a este li a dit això i a l’altra li ha comentat que si volie anar a fer una volta. Allà tampoc ha d’evidenciar com s’ho ha fet per a incrementar la seua oratòria, i com és que l’ha combinat en una inexplicable merma de la vocalització. Una distància calcada a la que els pares necessitaven respecte els iaios. I aixina eternament. Com és natural, la penya és un espai de llibertat generacional que fornix al jove de ferramentes per a aprendre a fer-se adult. Però a pesar de tot, a l’Alt Matarranya ham conservat eixe esperit intergeneracionald del ball. I suposo que les raons cal buscar-les en com estructurem les festes, en general.

La perspectiva doble de conèixer una mica les dos zones permet entendre la realitat baixmatarranyenca que descriu Loli. Crec que hi ha dos factors importants que diferencien les Festes d’uns i altres, i que poden ajudar a que els jóvens recuperon la Plaça com a centre de la seua festa. D’una banda, cal donar espai als jóvens en l’organització de les Festes, donar espai a les penyes, reforçar aquelles activitats que els fan participar, cal deixar-los controlar més lo mercat social, i en definitiva, donar-los més poder. I de l’altra, a l’Alt Matarranya el ball és universal, públic i gratuït per als jóvens dels pobles veïns, i aixina la Plaça, i no la penya, es convertix en l’espai natural per a diversificar el mercat dels aparellaments en los/les del poble del costat. Allà es pot iniciar una conversa o una complicitat que pot acabar collant a la penya. Eixa rastrera de drets en què obsequiem als nostre benvolguts pobles veïns se financie perquè també s’universalitze el pagament de les Festes a tots los residents, a manera de tarifa plana, però obligatòria. Donar més espai social als jóvens i universalitzar les festes poden ser dos vies per a que els jóvens recuperon la Plaça.

Aragonese Language in 21st | Viles i Gents.

Calaceit | Viles i Gents.

Tres escriptors aragonesos | Viles i Gents.

Programes de festes | Viles i Gents.

Escena Humana… en Estripar la terra | Viles i Gents.

La frontera | Viles i Gents.

La frontera

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 d’agost del 2012)

L’establiment exacte de la frontera lingüística entre el castellà i el català a l’antiga comarca del Matarranya pareix que havia de ser faena fàcil, ja que ací, contràriament al que passa a la Ribagorça, no hi ha parlars de transició. N’hi hauria hagut prou de fer com recomanava Josep Pla: deia que allà on quan dius “Bon dia!” et contesten també amb un “Bon dia!”, ja saps que parlen català. Semblava, doncs, que aquesta faena havia de ser bufar i fer ampolles, però va costar Déu i ajuda arribar a saber si, posem, la frontera passava entre Bellmunt i Fórnols, o si anava entre unes altres viles. No va ser fins al 1949 amb la publicació de Noticia del habla de Aguaviva de Aragón pel filòleg valencià Manuel Sanchis Guarner que es començà a divulgar el traçat exacte de la frontera. No hi havia ajudat gens que per part dels nostres filòlegs se seguís la doctrina monevista, precedent directe de l’actual facaisme governamental, segons la qual tot el que es parla a l’Aragó es aragonès, i en conseqüència: si a l’Aragó només es parla una llengua, no és possible establir-hi fronteres lingüístiques. Una doctrina de lingüística-ficció que no compartien els filòlegs d’altres països: alemanys, catalans, francesos. Tot plegat va provocar que en la primera meitat del segle passat la frontera tingués uns límits prou erronis. El més gruixut venia de la confusió entre la Canyada de Beric i la de Benatanduz com a localitat fronterera de llengua catalana. Quan aquest error es corregí, se seguí deixant del costat castellà no solament la de Beric, ans també Bellmunt i la Torre de Vilella. I així fins a Sanchis Guarner. Però encara Badia i Margarit deixava el 1950 fora del domini català aquestes tres localitats. És llàstima que la lletra adreçada el 1918 per Maties Pallarès a en Francesc Martorell de l’Institut d’Estudis Catalans no transcendís, i encara, fins al 2010. L’autor hi declarava que feia molts anys que estava persiguint saber quins pobles parlaven català i quins no, i descrivia exactament la frontera. Ens hauríem estalviat moltes marrades.

 Artur Quintana

Programes de festes | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’agost del 2014)

A punt de tornar les festes majors, arriba puntual a casa lo programa corresponent. Se pareix als dels anys anteriors. La tapa és lo dibuix guanyador del concurs celebrat entre els escolars: enguany està la torre, segurament l’edifici més repetit, per més emblemàtic, al llarg de la història dels programes. Les pàgines centrals contenen les fotos de les “dames d’honor”, grans i xicotetes, i les envolten un llistat dels actes programats. No falta la salutació de l’alcalde, que fa balanç de lo que ha pogut fer i projecta lo que farà, i a continuació escriuen lo capellà, una mestra i també –enguany— algun veí important a la política o en algun àmbit professional: tenen l’estrany títol “saluda de…” en lloc del corrent i correcte “saludo”. Per suposat, ningú escriu en català, la llengua de comunicació habitual al poble que es pot estudiar a l’escola de forma optativa dins del marc legal vigent a l’autonomia aragonesa. Pocs però més interessants són los articles que revisen algun aspecte de la història local i de les tradicions populars o que es detenen en coses curioses de la vila. La majoria de les pàgines les ocupen anuncis comercials de tendes, bars i negocis locals, tot i que han anat reduint-se estos raders anys de crisi.

En format només ha canviat lo blanc i negre inicial pel color que ara tenen les pàgines institucionals i alguns dels anuncis, segurament més cars. Los actes són també els mateixos: ball a la plaça i a la glorieta, processó patronal, carreres pa grans i xiquets, estirar la corda, partit de futbol amb rivals de la zona, festival de jota, bou de foc, berena popular, focs artificials des del riu… La gent se mudarà, enramarà les cases, prepararà bons dinars i farà penyes. En certa manera, resulta tranquil·litzador que tot continuo igual que sempre. L’únic afegit últimament és la disco-mòbil pals jòvens, que preferixen tancar-se a les seues penyes i apareixen en algun moment avançat de la nit, lluny dels balls de l’orquestra. Única i significativa novetat d’un divorci generacional irreversible.

María Dolores Gimeno

Ximpleries de monos.

• Jueves, 14 Agosto 2014 00:00
• Escrito por  Lluís Rajadell

Tres escriptors aragonesos.

• Domingo, 03 Agosto 2014 00:00
• Escrito por  Tomàs Bosque

Calaceit.

• Lunes, 28 Julio 2014 00:00
• Escrito por  Carles Sancho

Focs que van escomençar fa 50 anys | Viles i Gents.

Natxo Sorolla

Article publicat a la columna Viles i Gents de La Comarca (18/7/2014)

De nou, aquí tenim l’estiu mediterrani. La fresca pot ser el trending topic dels carres una setmana, i la següent ho pot ser la xafogor que no es pot aguantar. I aixina passarem l’estiu, entre calors, fresques, pedregades, pistines gelades, tronades en sec i, també, els ulls de cara al pinar. Qualsevol aulor a fum pot despertar la desesperació per confirmar que no és cap foc. Perquè el patiment pel pinar és consubstancial al Matarranya. Som mediterranis, i el foc és part dels nostres estius.

En los focs mos vam criar, quan de repent tocaven campanes de foc, i veiem marxar Land Rovers plens de pares nerviosos, i tractors i cisternes carregades. Finalment podien passar els guàrdies civils preguntant a on ere el foc. Natres pujàvem en les mares a les pistes que ixen del poble, i observàvem com elles recaptaven lo flux d’informació sobre l’estat del foc i dels voluntaris. Potser a la nit podíem veure tornar eixes tropes de gent en una espina al cor perquè la cosa continuave cremant.

Tal com creixíem, lo foc continuave formant part dels nostres estius. I ara sí que, ja com a adolescents, acompanyàvem als pares per a aprendre el difícil art d’apaciguar la natura. Los grans focs també inundaven les nostres televisions. I a vegades des de la pantalla estos focs espantosos saltaven a casa nostra, com a Sorita o a Nonasp, i despertaven la solidaritat de la frontera.

L’extinció de focs se va anar professionalitzant, i es va anar barrant lo pas als voluntaris. Però el foc continue fent socialitzar lo patiment. I quan hi ha morts, la socialització arribe a les ciutats, i per tant, les televisions tenen permís per a socialitzar el patiment a nivell nacional. Este domenge es compliran los 5 anys del gran foc d’Horta que es va emportar la vida de quatre bombers. TV3 ho va commemorar en un reportatge, desgranant-s’hi debats bàsics. Uns apuntaven la necessitat de tenir les forces necessàries en lo moment necessari, perquè la major part dels pinars cremats ere provocats per pocs focs que no s’havien atacat en lo moment inicial. Altres consideraven que el foc ere part de la nostra natura mediterrània, i que calie evitar els mals personals i materials, però que en certs moments s’havie de deixar cremar si no estave garantida per complet la seguretat dels cossos d’extinció. Altres destacaven que la massa de combustible que s’havie produït en les últimes dècades havie superat el límit humà i tecnològic per a controlar-los. En definitiva, cal re-aprendre a gestionar els pinars si no es vol aprendre a “conviure” en los focs. En tot cas, me quedo en la frase del caporal dels GRAF de Lleida: “Aquest foc no va començar el 20 de juliol, va començar fa 50 anys amb l’abandó rural. 50 anys que amb 50 minuts desapareixen”.

Obsolet (?) | L’ esmolet.

Obsolet (?)

Sóc dels que, 10 anys després del seu “assassinat”, continua treballant principalment amb un programa de dibuix vectorial anomenat Freehand (FH) —és a dir, ‘mà lliure’. No sóc l’únic que ho fa, però això no deixa de ser motiu d’escarni per part de les generacions més joves i, sobretot, dels informàtics. El problema gran al qual ens enfrontem els “FH lovers” és que, per a poder treballar-hi en els equips actuals, hem de fer mil giragonses. Si haig de ser sincer, a banda d’algun petit detall amb el qual ja he après a conviure, no hi trobo a faltar res, en aquest programa. Tot el que vull fer, m’ho fa de manera ràpida i eficient. Jo que vinc del disseny pre-digital, encara em meravello d’aquestes eines tan potents. Lletrasets, rotrings i paral·lexos dormen el son dels justos en calaixos que mai no em cal obrir. De fet, si els hagués de tornar a utilitzar, hauria de fer un curs de reciclatge.

El tema de l’obsolescència em porta de cap —igual que a molta gent, pel que vaig veient. M’ha llevat la il·lusió d’adquirir nous equips, tant si són per a la feina com per a ús domèstic. Teles, cotxes, telèfons, tablets o el que hi vulgueu afegir. Per nous i fantàstics que pareguen als catàlegs o quan te’ls ensenya el venedor, saps que al cap de poc hauran quedat superats. I en no gaire temps més, obsolets. Són matrimonis de curta durada: mentre pronuncies ‘sí, vull’, ja saps que aviat hauràs de buscar-te’n una altra.

Miro les eines de treballar la terra que tenim al poble. Algunes, quan les colpeges, canten. “Bon acer”, em deia mon pare a l’obrador d’esmolar. En un racó d’armari hi tinc també una ampliadora Durst, petita però de qualitat, a la que vaig comprar un nou i lluminós objectiu Comparon (Schneider Kreuznach) per aconseguir uns millors resultats. (Mai no acabaria.) Un dia o altre en farem un museu, a Torredarques. Em pregunto, però, que els quedarà a les nostres filles quan tinguen la nostra edat. Tot és tan virtual, es consumeix tan de pressa, que potser només hi haurà imatges mentals transferides de cervell a cervell. En fi.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 122 juliol-agost 2014

L’alienígena desconcertat | L’ esmolet.

No sé si som conscients de l’aberració que suposa la diferència que hi ha entre l’ús del català en l’espai mediàtic i en la vida quotidiana a la zona catalanòfona d’Aragó. És ja una cosa normal, instaurada de fa segles (instaurada per qui?) i, per tant, assumida com a ‘natural’. Us convido a fer el clàssic exercici d’imaginar un extraterrestre que es planta al mig d’una de les nostres viles. Hem de suposar que és un alienígena amb el do de llengües (en realitat durà un descodificador universal —universal de debò, o és a dir, que funciona a tot l’univers— integrat al seu cervell). Estadísticament, la llengua que sentirà serà, en quasi un 90%, el català. Segurament, entrarà al cafè per socialitzar una mica. Fullejarà els diaris, es mirarà els cartells que hi ha per les parets. Hi haurà engegada la tele, que, com és habitual, sintonitzarà un canal fet a la pròpia comunitat autònoma. “Alguna cosa no encaixa” li dirà el processador de dades. Tornarà a parar l’orella, per si abans ha comès alguna errada. Les converses que l’envolten, efectivament, són en un idioma diferent de tots els mitjans de comunicació que ha vist al local. Algú prem un comandament i canvia el canal. Ah! Des de la pantalla, un espècimen femení s’adreça als parroquians en la llengua que parlen. Pareix que tot torna a la normalitat. Però una veu s’eleva per damunt de les altres: «Trau a n’estos catalans, home! Torna a ficar Telearagón! Estem a Aragó!». El del comandament sospira i torna al programa d’abans. És evident que qui ha nodrit d’informació el nostre extraterrestre s’ha descuidat de posar-hi una bona ració de sociologia. Imperdonable.

Ara tornem a la realitat i pensem-hi. Costa d’entendre que a la Franja, el lloc on més es parla català (de moment), no hi hagi una presència proporcional d’aquesta llengua en mitjans de comunicació. A no ser que ens deixem cegar pels prejudicis, una de les debilitats més esteses del gènere humà. Aquest problema no el té l’alienígena. Per això el seu desconcert.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de juliol de 2014

Escrit mentre preparava la ponència per al curs “Gestionar la diversidad lingüística de Aragón“, celebrat a la Facultat de Ciències Socials i del Treball de la Universitat de Saragossa

La boira transparent | L’ esmolet.

Hem anat a votar. (Ben de matinet perquè sóc suplent de suplent i cal ser-hi a les vuit.) El dia és una mica rúfol, frescal sense ser fred. No arriba a ser allò que se’n diu amenaçador.

Per a passar l’estona, voltem per camins no gaire allunyats del poble. El sol va eixint de tant en tant i converteix l’ordi, que comença a rossejar, en un mar verd lluent jaspiat de daurats. És inevitable fer-ne alguna foto —tot i saber que, malgrat l’aparença professional de la càmera, no captarà la magnificència dels matisos, la profunditat del paisatge. Les fotos! Consumin ‘bits’ a cabassos amb les fotos, algunes prou belles, d’altres entranyables, la majoria potser sobreres. Hi ha qui s’apressa a compartir-les sense pudor a la xarxa. Gent generosa que omple els nostres murs amb instantànies dels seus quefers, alguns més interessants que d’altres. Jo també ho he fet, però no gaire —no per cap escrúpol, sinó més aviat per mandra. I allà es queden, omplint cada cop més espai dels meus discs durs. M’agafa vertigen d’imaginar els milers de milions d’imatges que cada dia s’emmagatzemen en tota mena de dispositius, que circulen per l’espai en totes direccions en forma d’ones, impulsos o ves a saber quin estat eteri. Si hi penso massa, m’imagino atrapat en una teranyina infinita de dades, que travessen el meu cos en totes direccions.

A la font del Moliner, em miro l’aigua que embadina el camí, el fang calcigat pel bestiar. En l’aigüeta hi vibren algunes criatures efímeres. Una mica més enllà, entre les carrasquetes que s’enfilen pel coster rocallós, costa d’imaginar els fils invisibles que transporten informació. Potser no n’hi ha, en aquesta clotada fèrtil. Tanmateix, a la butxaca, hi duem sengles mòbils, petits, discrets, però sempre amatents. No me’l miro, però possiblement rebrà alguna engruna de cobertura. O sigui que aquest locus amoenus —l’aire net, els arbres salvatges— és solcat per la boira transparent de la informació.

Cauen, per fi, quatre gotes. Ens apressem cap a la vila, que l’urna ens espera.

La Comarca, columna «Viles i gents», 30 de maig de 2014