El 1979, amb disset anyets, el dissenyador Joan Fors em va agafar d’aprenent. L’estudi era a tocar de la Model, a tres quarts d’hora d’autobús. Al llarg de la ruta m’entretenia a comptar quants rètols hi havia en català, que aleshores no n’eren gaires (ja duia el ‘tema’ de sèrie, es veu). Els matins me’ls passava retocant originals amb gouache blanc, muntant textos, revelant fotos i fent molts encàrrecs. Era un món fascinant —ara en diríem multidisciplinar. Per això, en acabar el COU (aleshores hi havia el ‘nocturn’) vaig decidir d’entrar a l’Escola Massana, en aquell moment la més prestigiosa i, sobretot, l’única assequible per als meus pares. Poc després, la vida familiar es va complicar força, però això ja és tota una altra història. Continuar llegint… L’ofici i el desfici | L’ esmolet.

La trampa | L’ esmolet.

Recordo la primera vegada que vaig treballar amb un ordinador, un PC amb un programa que amb prou feines ens servia per composar textos. L’any 92, però, vaig descobrir la màgia veritable quan vaig tocar un Mac. No podia ser que allò que veia a la pantalla esdevingués un producte gràfic corpori. De cop i volta vam poder prescindir de molts serveis externs i del munt de material amb el que muntàvem les maquetes per a presentar als clients i els originals d’impressió. Van fer-se innecessaris un bon grapat de professionals, abans essencials per a fer possible la materialització d’una idea. Això em va permetre instal·lar-me a Alcanyís l’any següent. No hi havia Internet, però era factible muntar un estudi fora de les grans capitals i la seua àrea d’influència. Van ser uns anys d’eufòria, en veure que la tecnologia escurçava els terminis d’entrega i les dificultats logístiques. Però ara, més de vint anys després, la realitat es manifesta en tota la seua cruesa. Amb el maquinari ens tenen agafats del coll. Cada volta que s’ha de canviar un aparell sorgeixen un grapat d’imponderables. Això converteix cada renovació en una batalla que deixa una estesa de cadàvers dolorosos: aparells que funcionen perfectament però que ja no són compatibles, ja sia per la connexió, ja sia perquè els fabricants no consideren rendible actualitzar-ne el software. La tan esbombada sostenibilitat queda en un no-res. Hem d’invertir en noves màquines (que en pocs anys quedaran obsoletes), mentre les deixalleries es van omplint de productes en perfecte funcionament.
No sé com es pot aturar, aquest desastre, si fins i tot la gent que en som conscients ens veiem obligats a participar-hi. Suposo que és la conseqüència del creixement infinit a què la societat sembla abocada. En la pròpia frase hi ha la contradicció: cap creixement pot ser infinit, però per algun motiu —com sempre, econòmic— tothom mira (mirem) cap a una altra banda.

La Comarca, columna «Viles i gents», 16 de gener de 2015

“Putos moros!” | Viles i Gents.

Natxo Sorolla

A pesar del títol, no penseu que exposaré els grans de mals de la immigració, del contacte de cultures i els problemes de les identitats contraposades. Possiblement, tot lo contrari. Però son dos paraules recurrents que se solen conjuntar en la llengua col•loquial. Si busqueu ara “putos moros” a Twitter trobareu multitud de piulades sobre la demanda del Parlament Espanyol (també pel PP) pel reconeixement del nou Estat palestí. Si continueu amb la qüestió dels nous Estats, busqueu “putos catalanes” per a veureu lo “lladres” que són tots. I tants altres “putos” en què tos podeu il•lustrar sobre aversions diverses.
“Moro” no té un origen pejoratiu. S’origine a partir de “Mauritània”, la província de l’Imperi Romà que englobave Marroc, Algèria i l’actual Mauritània. Però a pesar de tot, la rígida línia de separació cultural, ètnica i lingüística entre Europa i Àfrica ha acabat utilitzant la denominació despectivament per a incloure pobles diversos i contraposats. Potser rememorant un dels principis de propaganda de Goebbels, per a tindre un bon enemic, cal simplificar-lo. I a pesar que erròniament se sol pensar que tots eixos “moros” són d’ètnia i llengua àrab, la majoritària dels nostres immigrants són de llengua i cultura amaziga. Són aquells que els romans, ironies de la història, després d’envair-los a base de sang i ferro, los va considerar bàrbars, que els ha donat el nom amb que se’ls coneix popularment: berbers.
Ningú es culpable de nàixer a on naix, ni ser fill de qui es fill. I els “moros” han tingut la desavantatge de ser fills d’altres “moros”. I des d’aquí, des del nord d’Àfrica, vam apostar per integrar-mos a Europa en un sistema d’immobiliàries, sol i platja, que només requerie treballadors poc qualificats i jornals baixos. Per això els “moros” mos van vindre tan bé. Los vam dixar vindre aquí a treballar del que els “rics” ja no volíem fer. I aixina ho van fer fins l’any 2008. Actualment, a pesar de la crisi econòmica, los rebrots racistes i els disturbis als barris immigrants no han estat importants. Potser perquè qui més ha pagat les conseqüències de la crisi han estat precisament los immigrants: “primer els d’aquí”. Són los primers que s’han quedat sense faena, doblen les taxes d’atur dels autòctons, i han estat víctimes de les retallades socials, a pesar de no comptar en un madalap familiar. I tot i que són los que més patixen la crisi, fa uns dies l’Alcalde de Vitòria (PP) afirmave que “argelinos y marroquíes viven principalmente de las ayudas sociales y no tiene ningún interés en trabajar”. Mentre part de la cúpula del bipartidisme està imputada, les portes giratòries no paren i les targetes black no són una excepció, l’enemic és lo de més avall de tot. A esta estratègia de dissuasió en llengua col•loquial li podríem dir fer un “putos moros!”.

“Sempre s’ha fet així” | L’ esmolet.

“Sempre s’ha fet així”

Moltes coses les acabem fent per inèrcia, perquè “sempre s’ha fet així”. D’esta manera s’han mantingut les tradicions, els costums, els idiomes. Afortunadament evolucionem, tot i que sovint aquesta evolució comporta l’adopció de rutines alienes a la nostra manera de ser. I acabem afirmant, d’aquests nous costums forans, que “açò sempre s’ha fet així”.

És el passa, per exemple, amb les festes. Els meus conveïns de Torredarques, saben que la Festa Major no és la data més desitjada del meu calendari. No ballo gaire, ho confesso, i menys encara allò que sona a les places majors i poliesportius, tant se val si toquen els darrers èxits de la ràdio o si les senyoretes es canvien de roba a cada cançó. Em diuen que a les festes “sempre s’ha fet així”. Sempre? No. Conten que, abans, quan érem més pobres, venien músics armats de gaites, tabals, bandúrries i guitarres. Diuen la gent gran que es divertien. Sí, i sense focus, pampallugues ni altaveus gegantins. Érem pobres i es veu que ignorants.

El primer dia de novembre d’enguany vam portar al poble una colla de jovenets carregats de guitarres, violins, bandúrries, gaites i tabals. Duien alguns micròfons i altaveus (això sí, modestets). I va ser començar a tocar i veure com s’il·luminava la cara de la gent que omplia la plaça. I tothom ballant al so d’aquelles jotes, masurques i fandangos. Fins i tot els meus peus se’m van rebel·lar i m’arrossegaren a l’ull de l’huracà (no, no havia begut).

Estic parlant de la jornada dedicada a revifar el Ball del Poll, amb la imprescindible i inestimable col·laboració d’Espai de So, els germans Lluís-Xavier i Miquel-Àngel Flores i tota la Rondalla dels Ports. La crònica ja la vau poder llegir a Comarques Nord [vegeu galeria fotogràfica] i a La Comarca. Ens vam divertir molt: grans i menuts, jubilats i fadrines, fins i tot els adolescents, sempre pendents dels xiulits del seu smartphone. Tot plegat fa que em qüestioni si cal tanta parafernàlia, tants decibels per a fer festa. I si paga la pena renunciar a tantes coses per aconseguir tan poc. No sé. Potser és cosa de l’edat.

La Comarca, columna «Viles i gents», 14 de novembre de 2014

[Més fotos del  bureo i ball del poll a Torredarques amb la Rondalla dels Ports]

Desideri Lombarte…l´empremta del poeta | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)

Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.

 Antoni Bengochea

Els Premis Serret de Literatura Rural | Viles i Gents.

Monosíl·labs del Mesquí | Viles i Gents.

L’home misteriós | Viles i Gents.

Sense descans | Viles i Gents.

Clarió | Viles i Gents.

Clarió

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de setembre del 2014)

Fa tres anys, davant la discriminació del català a l’escola, han sorgit, venturosament, patriotes aragonesos, pares de família amb infants menuts, que han creat “CLARIÓ. Associació de Pares del Matarranya en defensa del català”, perquè aquest patrimoni aragonès que és la llengua catalana es continue transmetent de pares a fills. Enfront de la desídia i inoperància del Govern, quan no agressió oberta, declaren que volem fomentar l`ús de la llengua materna entre els sagals dins i fora de l’àmbit escolar’. CLARIÓ fa trobades lúdico-culturals –les ALIFARES CLARIÓ ja van per la tercera-, xerrades i tallers de formació per a pares i mestres, ofereixen materials didàctics i de difusió de la llengua …. Tot allò que els nostres governants haurien de fer, i no fan o desfan. Ja sabeu com és de difícil de tirar endavant una faena com la de CLARIÓ, sovint amb la indiferència, quan no animadversió de tants, i per això, i per tot el que fa, CLARIÓ mereix l’ajut de tots els aragonesos que no volem la destrucció del nostre patrimoni. Com tothom sap els nostres governs, tant el comunitari com el central, de sempre treballen per a destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és la llengua catalana que parlem a la Franja Oriental. No serveix de res que tinguem una Constitució i un Estatut que estableixen que el català de l’Aragó és un ric patrimoni que cal protegir, fomentar, estudiar … . El Govern actua com si en relació al català de l’Aragó no valguessen les prescripcions constitucionals i estatutàries i persegueix i discrimina la pròpia llengua catalana amb empenta i eficàcia. Els resultats no es fan esperar: l’ús del català de l’Aragó va retrocedint, especialment entre els infants, i en bastants de pobles de manera alarmant. L’escola, una de les més bones institucions per al foment de la llengua pròpia, és també una de les millors per a destruir-la, si es dedica a perseguir-la –com així fa. Encara hi ha mestres d’escola, i no pas pocs malauradament, que entenen que la seva missió es fer desaparèixer tant l’aragonès com el català d’Aragó. Calen més CLARIONS.

Artur Quintana

Subirachs i la porta de la Corona d’Aragó | Viles i Gents.

(Publicat el dissabte 11 d’octubre del 2014)

L’Arxiu de la Corona d’Aragó, abans Arxiu Reial de Barcelona, està situat al barcelonès Palau del Lloctinent des dels seus orígens al 1314; hi ha una altra seu des de 1994 al carrer Almogàvers amb los fons documentals: i des de 2007 un patronat integrat pels presidents autonòmics corresponents als antius territoris lo presidís. L’edifici històric, ara destinat a usos institucionals o divulgatius, conserva el seu encant al nucli de la ciutat vella: pati gòtic, escalinata majestuosa, sostre enteixinat… que fan un bell contrast amb la porta de l’escultor Josep Maria Subirachs, de 1975.

Esta porta, que comunica amb lo Saló del Tinell de l’antiu Palau Reial, es presenta com un gran mural en bronze de 350×210 cm. amb la síntesi plàstica de la millor història de l’antiua Corona. I és que l’artista —pintor, gravador i escultor traspassat enguany— sempre va estar molt atent a la simbologia, que en este cas combina una sèrie molt significativa d’elements, entre els emblemes, la dimensió geogràfica i la lingüística. Un Sant Jordi, patró de l’estament nobiliari aragonès, destaca dret i marcial a la part esquerra, sobre el drac vençut; i al seu costat la princesa que ha salvat mira la ciutat de Mallorca. Sobre ells lluïssen la creu del Sant, l’escut de les quatre barres i els de cada integrant del Regne: Catalunya, Aragó, València, Balears i Sicília. A la dreta un mapa del mar Mediterrani reproduís l’expansió territorial de la corona a l’Edat Mitjana. Hi ha inscripcions diverses, noms de personatges històrics, la mà del mateix artista –convertida en fetitxe dels turistes que la toquen— i un plafó amb un plànol a escala de la mateixa porta explicant-se a sí mateixa. També apareixen les llengües d’ús als diversos territoris: llatí, aragonès, català i castellà, amb fragments de la Crònica de San Juan de la Peña, de la Crònica de Jaume I o Llibre dels Feyts i d’una carta de Jaume II al papa Climent V. La difícil situació de la llengua catalana a les escoles de la Franja podria millorar d’existir la voluntat integradora de l’Aragó d’abans.

 María Dolores Gimeno

Cloenda de l’Any Desideri Lombarte 2014.

• Lunes, 20 Octubre 2014 00:00
• Escrito por  Carles Sancho

Viles i Gents | Columnes d’opinió des del Matarranya.

Natxo Sorolla

Publicat a La Comarca el 10/10/2014

Dos economistes nordamericans (Acemoglu i Robinson) han intentat explicar per què alguns països, com Espanya, fan fallida en crear economies avançades. I apunten que el principal problema són les elits extractives, que conformen un sistema de captura de rendes que permet, sense crear riquesa nova, detreure rendes de la majoria de la població en benefici propi. En síntesi: los països en fallida permanent són los que tenen elits que capturen la riquesa que es produix al país, però no la inverteixen en la millora, si no que només se preocupen per conservar el sistema que els manté com a elits. Per tant, eviten la innovació, perquè la democratització els podrie substituir com a elit.

La proposta teòrica em fa pensar en les elits matarranyenques que durant lo segle XVIII, XIX i principis del XX van controlar terres i voluntats als nostres pobles, a base del control dels jornals. Eixos terratinents posseïen grans propietats per l’únic mèrit que havien mostrat a la vida: ser fills d’altres grans propietaris, que a la vegada també tenien com a únic mèrit ser fills d’altres propietaris. I aixina indefinidament. Eixes elits hereditàries també van copar els llocs funcionarials locals perquè eren los únics que es podien permetre el luxe de gastar diners en l’educació dels seus fills. I també van ser els que primer van emigrar per a engrandir la burgesia urbana, exercint professions liberals, comerciants… Este comportament, potser no volgut, va funcionar com un mecanisme extractiu: la riquesa dels jornals dels treballadors locals no va revertir en la creació d’empreses locals innovadores i a l’adaptació de les existents, si no que va ser capital que va acabar emigrant en los seus amos, condemnant una mica més lo nostre futur. Lo concepte també em recorde a la inversió que empresaris i autònoms locals fan actualment sobretot en immòbil fora del territori,fent créixer economies alienes. Però això és tema per a un altre dia.

Com també va ser tema un altre dia la similitud en dos casos que explicàvem: l’elit terratinent de Tamarit que va aturar l’arribada del tren i la modernització, i la decisió de PP, PSOE i PAR de Vall-de-roures contra el Parc Natural al Matarranya. Com és lògic, estes dinàmiques d’aturar la innovació només tenen en compte l’opinió dels propietaris. Los que només tenim jornal, de moment per decret, formem part de la majoria silenciosa.

Identitats? | L’ esmolet.

Identitats?

El 24 de setembre, vaig participar en una taula rodona anomenada “Identidad nacional”. Formava part de les jornades “Demandas de indentidad”, organitzades per la revista Crisis i el grup de la UNIZAR Riff Raff. Els dies anteriors s’havia parlat d’Identitat i multiculturalisme i de l’Europa de les identitats. Naturalment la qüestió, tot i ser enfocada des d’una perspectiva amplia, tenia com a rerefons la situació a Catalunya. Els meus companys de taula, David Pérez Chico, Bernardo Bayona Aznar [llegir ponència] y Juan Manuel Aragüés, són professors de filosofia a la Universitat de Saragossa, i tenen un profund coneixement del tema. El moderador, Fernando Morlanes, director de Crisis, va fer-ne broma en presentar-me: “Carles no es filósofo” (tots vam riure). De fet, la meua assistència era deguda, suposo, a la meua condició de franjolí més o menys “activista”. Aquesta circumstància fronterera, sumada al fet que vaig créixer en un suburbi barceloní castellanoparlant dels 60, em va fer començar la meua intervenció amb una confessió: quant més vell em faig, menys entenc el que vol dir “nació” i tots els seus derivats. I amb aquesta premissa, vaig preguntar-me: els habitants de la Franja, què som? Què hem de ser? Què s’espera que siguem? La resposta, si la mirem sense prejudicis, seria: aragonesos de llengua catalana. Però aquest fet tant normal ens l’han convertit en un problema identitari. Aquests darrers anys he tingut la sort d’anar coneixent uns quants aragonesos no franjolins que tenen clar el valor de la llengua catalana com a patrimoni cultural propi, la senten seua i la defensen. (Per desgràcia no apareixen gaire als mitjans que omplen el nostre espai mediàtic.) Està bé protegir la natura i el patrimoni arquitectònic, jo també ho faig, però no podem descuidar aquest element essencial que és obra dels nostres avantpassats, i que dóna nom a muntanyes, plantes, sentiments… I que (mai no em canso de repetir-ho) serveix per a tot: per a estimar, per a aprendre matemàtiques o per a parlar del temps que fa. O per a escriure aquest article.

La Comarca, columna «Viles i gents», 3 d’octubre de 2014

Desideri Lombarte…l´empremta del poeta | Viles i Gents.

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 30 d’agost)

Han passat vint i cinc anys des de que Desideri ens va deixar…vull dir físicament. La seva figura no ha fet més que engrandir-se. Ja tothom l’assumeix com el POETA DEL MATARRANYA. Els que hem aportat el nostre granet de sorra per difondre la seva figura, realment podem estar contents. I, a més a més, això no ha fet més que començar. No és gens fàcil ser la icona d’una terra. Ho va ser en vida José Antonio Labordeta. Desideri va morir massa jove, no li va donar temps, però ho és ara, que no és poc. Enguany se li han fet molts actes d’homenatge per tot arreu i per part de molta i diversa gent. D’ara en davant encara n’hi faran més. Perquè la gent li ret homenatge d´ una manera espontània. No va ser fàcil començar a difondre la seva obra, però ara molts pregunten com es poden adquirir els seus llibres. Perquè la seva paraula arriba fàcil, natural. Desideri passejava la seva bonhomia de manera tan natural com equilibrada; era observador i un punt somarda. Una de les seves il·lusions era convertir-se després de mort en un timó de flor menuda, florir i ser l’aliment de les abelles que convertirien en mel la seva flor. Ho ha aconseguit: músics, llauradors i pastors, professors i estudiants, artistes plàstics, carnissers, pescadors, enginyers i tècnics de so, paletes, oficinistes, abocats, metges, jubilats, etc…gaudeixen de la seva paraula. Ni tan sols cal que els agradi la poesia, n’hi ha prou amb prendre contacte amb la seva obra. Però fora del Matarranya encara resta força desconegut i hi ha molta feina per fer, sobre tot a l’Aragó. De Desideri es poden aprendre moltes coses, però una és particularment notòria: aprendre a voler, a estimar la llengua, la seva, la nostra, a conrear-la i emprar-la (utilitzar-la) de manera natural. I eixa és la millor manera d’existir (com Teruel, que tots sabem que existeix), de ser nosaltres mateixos. Perquè el nostre català no és una “cosa típica”, ni una peça de museu: és l’essència d’allò que som. Gràcies, Desideri, per la teva lliçó. Que no caigui en sac foradat.

 Antoni Bengochea