Deia que publicava però millor caldria dir denunciava, pel to escandalós i indignat que s’emprava a l’article. El rotatiu conservador unflava el pit dient que havia “desvelado” la proposta programàtica de la formació política liderada per Pablo Echenique. Curiosa utilització del verb “desvelar” per a una informació penjada d’una web oberta a tothom i, encara més, on s’anima a entrar-hi i participar a tothom.
La presència del català a la radiotelevisió pública aragonesa que planteja Podemos és, ara per ara, inexistent, encara que el català siga la parla materna de 50.000 aragonesos. Però donar-li un espai propi a esta llengua a un mitjà de comunicació aragonès no és una utopia, com demostra des de fa vint anys La Comarca amb la secció “Viles i Gents”. Un periòdic privat obre, des de fa dues dècades, una finestra a la llengua catalana. Ramón Mur, director del periòdic, va tindre la idea i la va posar en marxa. Tomàs Bosque li va donar nom. I una colla de lletraferits del Matarranya i el Baix Aragó l’han mantingut viva fins avui.
Pot ser que, amb les properes eleccions, les coses canvien al Govern d’Aragó i, de retruc, la radiotelevisió pública aragonesa li done una mica d’oxigen al català. No és utòpic. La Comarca ho fa des de fa vint anys amb la columna “Viles i Gents”, i tan fresca.

I és que fa un parell de mesos vaig retrobar el que podria considerar amb tota propietat “lo meu llibre oblidat”. Sabia que el tenia pels estants de la biblioteca. Ell mateix m’ho anave recordant quan, de tant en tant, feem neteja. Es tracte concretament d’un exemplar de la quarta edició (Club dels Novel•listes, Barcelona, 1971) d’Incerta glòria, l’obra culminant i més coneguda de Joan Sales. Un volum de nou-centes deu pàgines.
El deguera comprar l’any de l’edició, quan —jo— en comptava vint d’edat. I el pobre, sense tindre’n culpa, s’ha passat quaranta-quatre anys purgant, qui sap quina pena, derrinclit entre els seus companys d’infortuni, al fons de les lleixes. Com aquell qui diu gairebé mig segle a la pacient espera de les atencions d’un posseïdor-lector que, per fi, alliberat de responsabilitats laborals, ha pogut prestar-li l’atenció deguda.
N’havia sentit parlar alguna vegada d’Incerta glòria, i també de Joan Sales. Suposo que com tothom. I esperonat per la fama, tant de l’obra com de l’autor, vaig decidir encetar la lectura de forma immediata. Però es veu que el llibre, com si vulguere desquitâ’s de tants anys de marginació, em tenie preparada una sorpresa. I és que degut provablement a un error d’impremta o d’enquadernació, li faltaven les pàgines 193 a 208. Lo meu primer pensament va ser reclamar. Però a qui? A l’autor? A l’editora? Al llibreter? Després de gairebé cinquanta anys?
Finalment vaig decidir que a aquell llibre defectuós, encara que fore solament pel llargs anys d’espera, li havia de donar una oportunitat. De seguida vaig comprovar que, afortunadament, l’errada no trencave el fil argumental. I vaig decidir continuar la lectura.
No faré aquí una crítica literària de l’obra. Persones més doctes que jo ja ho han fet. I Internet en va ple. Però si encara no l’hau llegit tô’l recomano molt particularment ja que, al meu criteri, és una de les millors novel•les en llengua catalana que s’hagen escrit mai.

Perquè no és plat de bon gust tindre la caseta de la vila descuidada. Tants records i trastes vells com guardem dins, i tantes corques que l’habiten encara que estigue tancada. Després volem anar a l’agost quan hi ha animació, i només hi trobem humitats i fem de moixó, degut a què a les finestres de la cambra de les gallines, com les hi va fer el pare, després de la Guerra, de dos caixons de tabac que li va donar son oncle de l’estanc per segar-li un tros de blat al Barceló, hi ha unes bades per on pots clavar la mà i els pardals, que se les coneixen de memòria, ara fan d’okupes de l’antic galliner. I fa pena despatxar-los perquè els ocellets, en la seva piuladissa, també mos fan companyia.
Tanta companyia que a voltes pareix que s’han apoderat de l’aire que ens envolta i canten satisfets perquè els mirem. Obro el magnífic llibre que Miquel Blanc hi va escriure i dibuixar (ASCUMA, 1999) sobre la nostra fauna, on apareixen els moixons que viuen entre nosaltres, i només haig de guaitar un poc per l’ampla finestra d’on escric, a ran de les teulades, i els veig a tots com volen plàcidament, o com fugen esparverats a amagar-se pels ràfecs i els forats dels tapials, quan l’àguila i l’esparver, entallà al migdia i cap a la tardà, surten de cacera ajampant als més dèbils i confiats. El calaceità Miquel Blanc, mestre naturalista del Matarranya, també va ser dels fundadors de Viles i gents.

Mentres, vaig anar aprenent los plaers i les desgràcies de la vida adulta, vaig anar a estudiar a fora, vaig formar part d’un grup de rock, vaig deixar la música clàssica… I al 10è aniversari de Viles i gents (2005) Carrégalo em va proposar de formar part de l’equip. Inicialment no m’hi vaig veure en cor. Però només escomençar, va ocórrer el desastre de La Todolella, havent d’escriure la primera columna sobre morts properes i joventut. Tota una prova d’ingrés.

Després van anar passant los temes cada sis setmanes. Tenia el ferm objectiu d’usar la nostra llengua per a parlar de les mil i una coses que podien interessar a un jove matarranyenc, i haig parlat de l’arribada de l’ADSL, dels concerts, de les penyes… i recordo especialment les reaccions d’un que vaig escriure sobre el consum de cocaïna. Un tema tabú que a pesar de la seua quotidianitat, ningú volie tractar en normalitat. I fins enguany, que jo complixco 10 anys i el col•lectiu, 20.

Mentres, la vida va passant. Lo Matarranya s’ha posat de moda com a destí turístic, gràcies a les polítiques descentralitzades comarcals, però també s’ha abandonat la proposta de Parc Natural. Ha aparegut Ràdio Matarranya que use en normalitat la llengua, i a pesar de meritoris esforços personals al Consell Comarcal per normalitar-lo, la llengua continue ocupant un espai subsidiari. Vam tindre una represa poblacional en l’explosió econòmica, però encara no ham trobat la vareta màgica per a evitar la sangria poblacional dels jóvens autòctons. I qui dia passe, anys espentege.

des dels inicis del Regne i més enrere, parlem una llengua d’arrels aragoneses que, en essència, resulte ser la mateixa que parlen a València, Mallorca, Barcelona, Perpinyà, Andorra… Una llengua patrimonial de l’Aragó, que es va escriure per tots els pobles de la Franja fins a l’arribada dels Borbons; i des dels anys seixanta del segle passat, i més al recobrar la democràcia, s’ha tornat a escriure i estudiar, però en una certa (a)normalitat. Perquè en trenta-vuit anys de democràcia, els successius governs d’Aragó no han tingut el valor de reconèixer completament les dos llengües fundacionals del nostre país.

Sobre els lectors que segueixen la columna no tenim dades absolutes, però si que sabem, pel que ens conten uns i altres, que les nostres ocurrències i reflexions les llegeix amanta gent per tot lo Baix Aragó on arribe el setmanari.

Una prova més de com s’escrivia la nostra llengua en el passat, podria ser el document de 1452, on don Joan, rei de Navarra i lloctinent general dels regnes peninsulars en nom de son germà el Rei d’Aragó Alfons V, donava la notícia, des del poble de Sos, del naixement del seu fill Ferran, el futur Rei Catòlic:
“Certificam vos que huy, data de la present, a les dos hores apres mig jorn, en aquesta villa de Sors la illustrissima, molt cara e molt amada muller, ha parit hun fill, e por la gracia de Nostre Senyor ella es fora de tot perill del part… De la villa de Sors, a deu de març, any mil CCCCLII. El rey Johan” (del llibre: Fernando de Aragón –DGA– J. Ángel Sesma Muñoz, 1992).

El panorama que descriuen els protagonistes del llibre ‘Xiquets i xiquetes de la guerra’, d’Antònia Serres, és el del Pinell de Brai, a la veïna comarca de la Terra Alta, però encaixa, amb excepció dels episodis derivats de la Batalla de l’Ebre, amb la situació de Vall-de-roures, Beseit, La Freixneda i altres pobles del Matarranya en aquells tràgics anys.
La publicació de Serres reuneix 27 testimonis de la Guerra Civil i la primera postguerra al Pinell. El llibre acabe d’eixir al carrer editat per l’Associació Cultural Pi del Broi amb la col·laboració del Consell Comarcal i s’ha imprès a Gràfiques del Matarranya de Calaceit. Les entrevistes aporten una visió que fa recordar la que van viure els pobles del Matarranya i el Baix Aragó durant la Guerra. Explica també que moltes famílies van marxar del Pinell cap a l’Aragó fugint dels combats de la Batalla de l’Ebre. Entre els destins de la fugida apareixen Queretes, Calaceit, Beseit i, sobretot, Maella. A Vall-de-roures, a la casa que actualment ocupa la coneguda -i reconeguda- Llibreria Serret, es va instal·lar per aquells dies una família del Pinell dedicada a fabricar i vendre sàries i altres productes derivats del treball de la pauma, una activitat artesana amb una llarga tradició al poble tarragoní.