Origen: Voluntat de no voler entendre’s | Viles i Gents

Origen: Los gorrinos no suen

Origen: Celebrant la mort de la LAPAO

Origen: Nova Llei de Llengües | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 5 de setembre del 2015)

El passat dimecres dia 2, en el transcurs d’una visita que va retre als seus companys de partit de Barcelona, el president Lambán va fer unes declaracions amb referència a la Llei de Llengües de l’anterior govern del PP i del PAR. Va qualificar de ridícula la denominació de LAPAO i LAPAPYP, les dos llengües minoritàries i minoritzades d’Aragó, català i aragonès. No repetiré —això ho dic jo, no Lambán— la quantitat de disbarats i estupideses que l’esmentada Llei descrivia i ordenava. De les ironies i befes fetes per part de lingüistes, escriptors, associacions culturals i qualsevol persona amb dos dits de front, no faré un catàleg, perquè seria immens. El cas és que Lambán va dir que en breu derogaran la Llei del PP-PAR i n’aprovaran una altra força similar a la del PSOE i la CHA del 2009. Quan Lamban fa aquestes declaracions cal entendre-hi que els altres partits de la coalició estan també d’acord, oi? Si alguna cosa vam criticar de la Llei del 2009 era la mancança d’oficialitat de les dues llengües pròpies —així es qualificaven—, català i aragonès. Doncs bé, el president va rematar la declaració a Barcelona dient que com era natural només hi haurà una llengua oficial a l’Aragó, el castellà. Benvinguda sigui una nova llei on s’anomeni català i aragonès al català i a l’aragonés, estableixi quantes més mesures de protecció, millor, i reconegui els drets dels parlants; tot i que una llei sense cooficialitat i amb manca d’obligatorietat en massa dels seus preceptes, corre el risc d’esdevenir paper mullat. El temps ho dirà. Com és natural també, només han trigat un dia en aixecar-se les veus irades del PP i del PAR i de la plataforma anticatalanista. La nova llei, sense conèixer-la, diuen, que fracturarà la societat, no és pas necessària i només crearà problemes. María Herrero, experta en llengües del PAR, torna a definir les llengües: la del nord (N) i la de la zona oriental (ZO). M. J. Ferrando del PP diu que per la nova llei s’hauran de gastar 40 milions en traductors. No sap que el gogle tradueix gratis. Ciutadans estaria d’acord en tot sempre que no hi surti la paraula català. Només unes mostres de l’Aragó anticatalanista i carrincló.

José Miguel Gràcia

Origen: Viles paral·leles | Viles i Gents

Viles paral·leles

Origen: Agost cultural | Lo Finestró

Origen: La Franja de Ponent

Origen: Espentejar la ruralitat fent camps de fútbol (Viles i Gents) | Xarxes socials i llengües

Publicat a La Comarca el 10 de juliol de 2015

Natxo Sorolla

Fotografia de Comarques Nord

“Qui no guarde quan té, no menge quan vol”. Europa té com a eix central assegurar-se l’autonomia en una qüestió bàsica com és l’alimentació dels europeus. I en eixa intenció es va formar la PAC (Política Agrària Comú). Qui no depèn de l’estranger per a decidir què menge i a quin preu, té assegurada l’autonomia alimentària. I qui no depèn d’altres, té poder. Si no, fixeu-tos en los conflictes en què estem implicats d’Ucraïna al món àrab per a controlar l’accés a l’energia. L’alimentació i l’agricultura estan altament globalitzades, i al final tot va lligat: la baixada de preu de la fruita que tant ha afectat al préssec de la conca baixa ve donat pel tancament rus a les importacions. I el tancament rus té origen en lo conflicte entre Europa, Rússia i Estats Units per controlar els conductes de gas Ucraïnesos.

D’aquí naixen polítiques de desenvolupament agrícola (PAC), i com agricultura i ruralitat van massa sovint lligats, se desenvolupen ajudes col·laterals de desenvolupament rural com FEADER (Fons Europeu Agrícola de Desenvolupament Rural). I per sort, encara que sigue col·lateralment, Europa invertix diners en mantindre i potenciar l’àmbit rural. Segons declaren les bases, l’objectiu dels ajuts és millorar la competitivitat agrícola, millorar el medi ambient, i millorar la qualitat de vida rural. De les ajudes concedides al Matarranya, totes (!) són per arreglar carrers. Segur que encaixen a la perfecció en la “millora de la qualitat de vida rural”. I no cal dir que arreglar carrers és necessari. Però no és segur que el desenvolupament rural europeu depengue dels forats dels carrers. I no en culpo als ajuntaments, que ni decidixen les polítiques europees ni les administren.

La clau rural és que sense relleu i sense jóvens, poc hi ha que fer. Per a resoldre la despoblació i el relleu generacional no hi ha una vareta màgica. Però crec que un cas paradigmàtic és invertir en un camp de futbol. I abans que malpenseu, ni practico ni m’agrade el futbol. Però si a un poble la joventut té la iniciativa de crear un equip de futbol, trobar-se per a entrenar, patir cada domenge pel resultat, i celebrar la unió periòdicament, donant suport a la seua iniciativa tenim assegurat que eixa joventut s’estimarà encara més lo seu poble. Molts estudien fora i altres treballen a la metròpoli, dels quals una bona part no retornaran “només pel futbol”. Però tindran una bona excusa més si algun dia troben l’oportunitat. Com bones excuses estem creant si ajudem a organitzar concerts, a potenciar qualsevol trobada, activitat o iniciativa per la que valgue la pena viure-hi, fins i tot entre setmana. I aquí tenim un problema cabdal: la despoblació està dominada per les jóvens, i les activitats i la vida pública pels jóvens. Cal girar estes dinàmiques per a trencar la barrera de gènere. Cal crear orgull de ser un poble i de ser del Matarranya. Cal crear les condicions òptimes per a crear parelles. Cal ajudar les iniciatives dels jóvens en les que es donen encara més raons per a viure o retornar al seu poble.

Origen: Votar sempre és bo | Lo Finestró

Origen: «És la tipografia, estúpid!» | L’ esmolet

Els que teniu la paciència de llegir aquestes columnes coneixeu la meua vessant d’activista de la llengua (no paro de donar la tabarra amb el tema). Però les garrofes me les guanyo amb el disseny gràfic. I és que, quan tot apuntava a que acabaria estudiant filologia, el disseny va irrompre a la meua vida, quan Joan Fors va veure un còmic que havia fet per a una assignatura de segon de BUP i em va agafar d’aprenent. Des de ben menut, sempre m’havia tocat fer els dibuixets dels treballs en comú de la classe, però mai no m’ho havia pres gaire seriosament. I vet aquí que aquell món de colors, tintes, lletres, estris de precisió i papers d’espècies insospitades em va despertar la curiositat. D’això ja en fa 36 anys.

Però anem al tema. En aquest ofici, la distància que hi ha entre la imatge que se’n té des de fora i la realitat és molt gran. El disseny gràfic sol associar-se als artistes per la part creativa que té, però la funció primera del dissenyador és transmetre un missatge de la manera més clara, ordenada i, naturalment, atractiva possible. I en això la tipografia hi té un paper primordial. Les nostres parets estan plenes de cartells amb una foto o dibuix bonics però amb els textos col·locats de qualsevol manera. En alguns casos s’intenta imitar les tendències dominants, però sense criteri ni concepte. I això ho nota el receptor: encara que sigui d’una manera inconscient, identifica si aquell imprès transmet professionalitat o descurança. Aquesta estima per la tipografia me la va començar a inocular el Sr. Fors, insistint-me en la importància del «coixí» blanc entre les lletres, i van seguir els professors de l’Escola Massana i els professionals amb els qui he treballat. Per això, quan tinc algun jovencell en pràctiques, no em puc estar de dir-li «és la tipografia!» (l’«estúpid» del títol és només una provocació manllevada a Bill Clinton. Aquí encara no me n’ha vingut cap, d’estúpid. Tot el contrari).

La Comarca, columna «Viles i gents», 3 de juliol de 2015

Origen: La rendibilitat del riu

La pedra seca

Tristan da Cunha | L’ esmolet

Tinc una enciclopèdia que m’estimo molt. Es diu Pueblos de la tierra, de l’inefable editorial Salvat. L’edició en castellà és del 1981, però l’obra original Peoples of the world (Tom Stacey Ltd.) és del 1971. Vaig comprar-la de segona mà al mercat de Sant Antoni. A les guardes del primer volum (África tropical – África meridional) encara hi ha escrit en llapis i lletra de botiguer “10 Tomos 43.000 / 20.000” (pessetes), tot i que em sona que vaig endur-me-la per molt menys de 120 euros. Me l’estimo perquè m’ha fet (i em fa) somniar molt. El color de les fotos (les que no són en blanc i negre) té aquell “emborratxament” tant típic de l’època, i els textos, de diversos autors, tenen una voluntat divulgadora molt estimulant.

Els meus articles preferits són els que parlen d’indrets ben remots, com la Terra del Foc i les illes perdudes de l’Atlàntic. Com Tristan da Cunha. Imagineu com ha de ser la vida d’un grapat de persones (menys de 300), en una illa de 98 km2, a 2.000 km del lloc habitat més proper —la també remota illa de Santa Helena—, i a 2.400 km del continent africà. Segons l’enciclopèdia, tenen una societat “igualitària i anarquista”, i més endavant aclareix “però anarquisme no significa mai desordre o menyspreu de les lleis; […] en tota la seua història no ha conegut ni tan sols una baralla”. Un paradís, ve-t’ho aquí.

Fa poc vaig “googlejar” per esbrinar-ne coses més actualitzades. Les fotos eren precioses, però no tenien aquest aspecte inquietant, remot, de les de la meua estimada Pueblos de la tierra. Potser per això m’agraden tant els llibres i, en canvi, els viatges sovint m’han decebut. No hi ha paisatge més estimulant que el que dibuixem dins la nostra imaginació.

*Pàgina oficial de l’illa

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 22, juny 2015

Viles i gents publicat a La Comarca de 29/5/2015

«Abanicos» de PPARSOE

Natxo Sorolla

Lo Matarranya és una comarca especialment conservadora en lo vot polític. Als pobles de la conca del Matarranya la dinàmica ha estat liderada pel PP. I a la conca del Tastavins l’ha liderat lo PAR, aprofitant-se els pobles més menuts de la posició que els propis dirigents defineixen com «clavico del abanico». Però al cap de la correguda som una comarca conservadora. I és en este context que te rellevància la senyal de canvi, confusa, i potser efímera.

Això mos ajude a entendre-ho l’habitus de Bourdieu, un sociòleg d’origen rural i occità, que considerave que el comportament social se regie per unes normes de joc compartides. Eixe pòsit cultural, que denomine habitus, difícilment lo posem en dubte, perquè sense eixes «normes del joc» no podem sistematitzar la nostra activitat quotidiana. Lo nostre habitus matarranyenc estave acostumat a mantindre candidatures de l’espai tradicional PP, PSOE i PAR, i en los últims anys, una CHA emergent. No cal molt més per a l’«abanico», que tampoc ne som tants. I els experiments només s’han de fer en graciosa.

Per això, si s’ha de sintetitzar en una única idea els resultats de les darreres eleccions, s’emporte la palma l’emergència de Podemos. Los resultats de Ciutadans (6%) són bastant interpretables, aparellats a la reducció del tripartit PPARSOE. Però els de Podemos són singulars: han tret lo 17% (!) del vot matarranyenc a les autonòmiques, tants com lo PAR (!) o el PSOE (!). Contextualitzeu la intensitat del moviment fixant-tos en lo resultat del vostre poble, i intenteu ficar cares dels vostres veïns a eixe vot. Operació impossible. Ni venen de l’abstenció, ni venen d’antics votants progressistes. És una senyal confusa perquè obtenen eixa potència a les autonòmiques sense tindre la capacitat de vehicular cap candidatura matarranyenca afí a les municipals.

És bastant predictible que davant la situació actual, los habitus se poden trencar. PP i PSOE van dissenyar l’economia que va portar al creixement de la primera dècada dels 2000. Però el bipartidisme també va crear l’economia fictícia, lo sistema trencat d’una quarta part de població sense treball, un sistema bancari fallit que manté els seus dirigents en fons públics, i un sistema polític articulat per la corrupció. Si bé les ciutats són motors de canvi polític, al panorama rural la innovació se sol integrar lentament. Lo recorregut de CHA a tota la perifèria rural mostre este procés lent. Per això, aquí l’emergència ràpida i sincronitzada de Podemos és estranya, perquè té el seu nucli en elits intel·lectuals progressistes, i urbanes, valgue la redundància. Los resultats polítics matarranyencs a les autonòmiques marquen una transformació, confusa, i potser efímera. Però la innovació ja és significativa per sí mateix. Tot l’«abanico» polític matarranyenc pot prendre nota d’este fet singular.