Origen: Protagonistes de la Història | Viles i Gents

Origen: Concursos | L’ esmolet

Concursos

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris. Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.

Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.

El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.

Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

No estic en contra dels concursos, en absolut; sovint són la millor manera d’evitar clientelismes i donar oportunitats a noves opcions, però les coses s’han de fer ben fetes, és a dir, amb professionalitat. Com tot a la vida, vaja.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de desembre de 2015

Origen: D’escletxes, ponts i responsabilitats | Viles i Gents

Origen: De dol i de sol | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 de novembre del 2015)

El dol és per la mort, al juny, d’en Roberto Cortés Alonso, a Saragossa, on havia nascut 43 anys abans. Possiblement ens veiérem en alguna ocasió; no ho sé, però freqüento la seua obra poètica, pel goig de llegir-lo, per la feina. Sempre m’ha atret la passió seua per la llengua alemanya i la cultura jueva, tant sefardita com asquenasita. Potser més encara m’atrau la dèria comuna de traduir la Todesfuge d’en Celan: Cortés a l’aragonès i jo al català, llengües que, com sabeu, el nostre nou president considera indignes de cooficialitat. En Cortés ja no ha pogut tenir notícia d’aquestes declaracions presidencials, però les pressentia el 2004 quan escrivia A nuestra luenga perbibirá en a memoria d’os muertos. Com a en Desideri Lombarte li agradaven els aurons i, a més, passejar-se baxo as telleras, la gran avinguda berlinesa de Unter den Linden, d’aquest Berlín que ell va donar-nos en llengua aragonesa, i que m’ha servit de guia ara al gener quan hi he tornat després de trenta anys d’absència; o nuebo museyo chodigo mos amuestra a suya frontera metalica de zinc, sin de finestras, fent-nos pensar en as bitimas aragonesas engarcholatas con as suyas parolas, entre as parez d’os bagons d’a muerte, con destin á os campos d’acotoladura… .

I el sol és per la publicació enguany pel Club Editor de la novel·la Lo libre dels grands jorns [El llibre dels finals en la versió d’en Joan Lluís Lluís] d’en Joan Bodon, el màxim escriptor occità dels nostres dies, a qui Alcanyís ha dedicat un carrer sens o saber, i de qui ja tenim, sortosament, la versió catalana i castellana de Lo libre de Catòia. Escric –sortosament– perquè els escriptors en llengües maleïdes, i l’occitana n’és una, solen obviar-se a l’hora de fer-ne traduccions a les dites llengües universals, tanmateix de vegades les coses surten bé. Esperem, doncs, que no trigue a eixir la versió castellana d’aquesta segona obra bodoniana, i d’altres en eixa llengua, en català i aragonès. I que també ben prest tinguem una bella i acurada edició de l’obra completa d’en Roberto Cortés.

Artur Quintana

Origen: Escena Humana… 16a Mostra de Creadores Escèniques | Viles i Gents

Origen: Los noms de l’ametlla

Origen: Artur Quintana premiat | Viles i Gents

Artur Quintana premiat

Origen: Marques | Viles i Gents

Origen: “Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica” | Xarxes socials i llengües

“Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica” 16 novembre 16UTC 2015

(Publicat a La Comarca, 13/11/2015)

Diversitat rural, Urbanitat monocromàtica

Natxo Sorolla

Hi ha una idea falsa que diu que allà on tenim molta diversitat a l’abast los humans mos fem diversos. I estirant de la idea, la dita diu que als pobles tots estem encunyats en lo mateix mòlec i a les ciutats són cosmopolites per genètica. Perquè segons lo prejudici, les ciutats són la font de la diversitat.

Res més lluny de la realitat. L’any 2011 Bahns, Crandall i Pickett publicaven los resultats d’un estudi nordamericà (Social ecology of similarity: Big schools, small schools and social relationships) en què comparaven les actituds, creences i ideologies dels estudiants d’universitats menudetes i grans universitats. I els resultats apuntaven que a les xicotetes les parelles d’amics eren més diverses que no a les universitats que hi havie un pujal de gent, a on los amics eren més monocromàtics. I això té una causa clara: l’homofília. La tendència humana a ajuntar-se en aquells que són iguals que natres. I a rebutjar als que pensen i són diferents. I allà on hi ha molt per a triar, tendim a rebutjar al diferent, al que no mos encaixe en los nostres paràmetres.

Als pobles d’això en sabem prou. Tenim amics de diferents professions, alguns als que els encante el futbol i altres als que els encante la política, alguns que són d’esquerres i altres que són de dretes, alguns que preferixen eixir en bici en diumenge i altres que preferixen fer cubates a la nit. I encara més, combinem aficions sense tancar-mos només a allò que més mos agrade. Igual que són comuns les relacions en gent de diferent edats, o de diferent extracció, de diferent origen, o de diferent religió. Perquè hi ha una qüestió clau, que és la connexió de la diversitat per un territori comú. Per la ruralitat cosmopolita.

Origen: Marques | L’ esmolet

Potser no en som conscients, però vivim en un món de marques. I és que tot ho percebem a través de la imatge —no només visual, sinó sobretot simbòlica— que el nostre cervell elabora amb infinitat de factors.

Per entendre la importància de la marca només cal que ens fixem els tasts de vins a cegues. A voltes passa que vins de poc preu acaben molt ben valorats pels experts. En aquests casos, els sentits esmolats dels sommeliers, lliures de la influència del judici previ (prejudici) que suposa saber-ne la marca, s’han centrat exclusivament en el producte. Quan parlo de ‘marca’ em refereixo al conjunt d’elements que la construeixen: el celler, el disseny de l’etiqueta i de l’envàs, el nom del vi, les ressenyes, els comentaris dels ‘influencers’, la publicitat (encoberta o explícita), la zona de procedència, fins i tot la personalitat del propietari. L’anècdota del tast a cegues massa sovint s’interpreta com que la reputació d’un vi està basada en ficcions, en mentides. Això és fals. Quan consumim un vi (o un cotxe, o unes sabates) tots els sentits entren en joc. En el cas que ens ocupa, els més importants són el gust, l’olfacte i la vista; però també totes les sensacions que es desencadenen al nostre cervell davant de l’ampolla. El plaer l’aconseguim gràcies al vi, és clar, però també (o sobretot) a la suma d’estímuls que aquella marca ens transmet. El vi més bo ens pot resultar mediocre si ens el serveixen en un got de plàstic, en un entorn desagradable i amb una companyia emprenyadora. I la percepció de mediocritat és ben real, és el que sentim, no és una invenció.

Per això, a l’hora de crear una marca, no n’hi ha prou amb un disseny bonic. Necessitem saber què volem transmetre i a qui volem arribar, i per això cal una feina acurada d’investigació que ens assenyali el camí a seguir. Si tenim aquest mapa de ruta la inspiració flueix: les imatges apareixen, els eslògans cobren vida… Tot va encaminat en la mateixa direcció: aconseguir que el nostre producte sigui percebut com a mereixedor del desig del consumidor.

En fi; com passa en totes les coses de la vida, amb un pla tot va millor.
La Comarca, columna «Viles i gents», 6 de novembre de 2015

Origen: Els anuncis de la ràdio | L’ esmolet

Els anuncis de la ràdio

Em dedico al món del disseny gràfic i la comunicació. Això inclou la publicitat, tot i que, en el meu cas, gairebé sempre ha estat gràfica. Per tant, potser em tiro pedres a la pròpia teulada, però sóc dels que els costa d’entendre la utilitat de la majoria d’anuncis radiofònics, especialment a les “hores punta”. Rarament (mai no es pot dir mai) aporten res, només una molèstia a qui escolta amb interès (o d’esma) un programa. Les emissores comercials en viuen força, de la publicitat, i suposo que quanta més audiència, més anunciants i més cares les falques. Però, repeteixo, no veig quina incidència poden tenir en els oients, a banda de ser una nosa i, en alguns casos, generar fins i tot rebuig. Penso que els del gremi haurien d’idear una altra fórmula que fos realment positiva. Ja se’n fan, de formats diferents: patrocinis, microespais informatius… però per a superar la interrupció, la galleda d’aigua freda, l’anticlímax que suposa una falca, cal imaginació. Si no, penso que és llençar els diners. A un mitjà imprès és diferent, ja que si no t’interessa, passes el full a voluntat, però a la ràdio el tall és sagnant.

El súmmum de l’antipublicitat són, però, els anunciants que persisteixen en fer servir el castellà en una emissora catalanoparlant. Ja en vaig parlar en un altre article. Els oients neutres, ni s’hi fixen, en la llengua, però els que són més militants, se senten menystinguts. No sé si és cosa de desídia, d’estalvi econòmic o directament de supremacisme cultural. Sigui com sigui, és una errada majúscula del departament de comunicació de l’empresa.

(En revisar aquesta columna dies més tard, trobo que potser és massa radical. Tanmateix penso que la sensació que tinc molts matins mentre esmorzo és compartida per molta audiència. Està clar que cal reinventar la publicitat radiofònica.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja 127, novembre 2015

Origen: Antisistemes

Origen: Fogueres del Pilar (1960)

Origen: Immersió. Patrimonials | Lo Finestró

Origen: Adéu Teresa Maria!