(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de febrer del 2016) La meva primera trobada amb Savall va ser pels anys vuitanta. Era un complet desconegut per al gran públic, i als seus concerts hi a…

Origen: Jordi Savall | Viles i Gents

Origen: Viles i Gents

Titular que podem trobar en qualsevol mitja de comunicació: “La comarca del Matarranya perd més de 100 veïns en el darrer any i baixa als 8.385 habitants.” Informació certa i alhora completament errònia, però molt important d’acord amb l’actual distribució del poder polític i de recepció de la part distributiva de la “caixa única”, la caixa dels impostos. I encara més distorsionant respecte al discurs que les ciutats riques subvencionen al pobles menuts i pobres.

On mos compten a tots aquells que treballem a les ciutats però cada cap de setmana acudim sistemàticament als nostres pobles, on a més mantenim les nostres vivendes i alguns un petit negoci o propietat agrícola. Los impostos que paguem a les ciutats serveixen també per a pagar les despeses dels nostres pobles?

L’actual sistema econòmic afavoreix la concentració del treball en grans conurbacions poblacionals alhora que les creixents concepcions de l’estat del benestar i d’una vida sana i saludable direccionen persones i famílies cap a les zones rurals en caps de setmana i vacances. I d’aquí surten enormes incongruències, desigualtats creixents i injustícies distributives.

Los col·lectius que habiten los pobles rurals no poden ser los únics pagadors o finançadors de les despeses de manteniment de les diferents estructures indispensables per al nivell de vida que tots desitgem. Unes estructures que cada cop més són utilitzades pels visitats, ja siguen fixes de cap de setmana o vacances o esporàdics pel turisme creixent.

Per tant camins, patrimoni, telefonia, tractament de les aigües, neteja de boscos, etc, etc., han de sortir de la “caixa única”, la dels impostos al igual que la sanitat, ensenyament, pensions, seguretat, etc. I ha de sortir de manera sistemàtica amb pressupostos estables i consolidats com a despeses del territori en lo seu conjunt. Res de beneficència, subvencions o decisions arbitràries de l’administració de torn.

Potser “los censos” se tindrien que fer en caps de setmana i períodes vacacionals.

Juan Luís Camps

Origen: Mala peça al teler | Viles i Gents

Origen: Casquetes de xocolate (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Viles i gents publicat a La Comarca el 5/2/2016

Casquetes de xocolate

Natxo Sorolla

“La famosa tortilla poco pasada de cocción, pero mucho de precio”. Sí. Este és lo comentari més fidedigne que trobo a Tripadvisor d’una famosa tortilla navarra que em vaig cruspir en visita turística a Bascònia. I com és lògic, en tal operació composada per dos dotzenes d’ous, va arribar el moment que pensava si no estava menjant truites molt per damunt de les meues possibilitats. I em preguntava com havia arribat a eixe punt de no retorn gastronòmic. Però és que la funció de qualsevol turista és eixa: fer l’imbècil.

Hores abans estàs a casa, te poses lo vestit de guiri, agarres la maleta, la poses al cotxe, i carretera i manta. I sobretot, t’incrustes lo magnífic cervell de turista full equip. Sense cap sana intenció de saber realment com és aquella gent que visitaràs. Simplement, vols passar-t’ho bé. Te debatràs contínuament entre descansar o estressar-te posant un cromo més a la teua col·lecció de puestos visitats. I sobretot, conviuràs en un patiment suprem: no deixar-te res de la Guia de les 10 coses essencials que has de fer si vas a… Perquè penses que allò més dramàtic sèrie trobar-te en eixe punt crític que, explicant als coneguts les mil meravelles del viatge, ix lo sabut que et pose entre l’espasa i la paret dient “però de verdat has estat a… i no has tastat/fet/vist …? Què fort!”. Per això et dixes portar per qualsevol aborigen que et recomane com a típica la truita de kilo i mig, i orgia d’ous i pataca que et fots entre pit i esquena. Faltarie! I was here!

Sí, molt sovint som turistes i mos ho passem bé fent allò que haurie d’estar contemplat al codi penal: fer aberracions perquè a la consciència col·lectiva es consideren com a essencials per als que visiten algun puesto. I aixina et pots trobar a les Rambles centenars de turistes rojos com una gamba, en gorro mexicà, i fotent-se una paella a les 12 de la nit. Al món desenvolupat funcionem aixina.

Perquè quan arribes a un espai desconegut, la màxima confiança sobre què menjar i què fer és en un guia que està fart de repetir diàriament que “aquí la gent sol anar a/menjar…”. Encara que ell fa dècades que no ho fa com a autòcton. O en un tio en lo que només fa uns segons que t’has creuat pel carrer i que, com a molt, intuixes que no és foraster perquè no fa la teua pinta de pixapins.

I aixina, jo haig acabat visitant castells de dubtós valor al país dels Càtars, menjant sípia de sabor incert a alguna taberna gaditana i fotent-me vi rebullit a un carrer gelat de fred. Però és que Llenguadoc són los castells, Cádiz són los chocos i Berlín és lo vi calent. I punt.

L’Aude ha sabut reinventar-se en lo seu país dels càtars que, evidentment, combine en lo formatge dels càtars, en lo vi dels càtars i qualsevol excentricitat dels càtars. Berlín ha convertit lo seu antic homenet dels semàfors soviètics en símbol turístic de clauers, samarretes o didals. Kukuxumusu s’ha fet d’or associant la duresa del San Fermín en la figureta simpàtica del bou multisouvenir. I estos invents se col·loquen a bon preu al turista, perquè no n’hi ha cap que marxo sense el souvenir de rigor.

És per això que sempre em plantejo què deu ser el que un guiri es deu imaginar que els autòctons fem/mengem diàriament al Matarranya. Segur que entre tots hi podem donar forma. Però va per davant l’axioma irrefutable que la casqueta és lo nostre símbol nacional. Qualsevol bar i racó turístic matarranyenc haurie de tindre lo seu mostrador de casquetes, clauers de casquetes i samarretes simpàtiques de I love casqueta. I evidentment, tota la seua indústria complementària de la restauració: desconstrucció de casqueta, casqueta salada i menú especial de degustació casquetera. Podeu no estar-hi d’acord, i penseu que tenim coses millors per a col·locar al turista. Però només que sigue per caritat en los aborígens llépols: penseu que la casqueta de xocolate pot portar a qualsevol sibarita a un estat de shock papil·logustatiu. Reflexionem-hi!

Origen: Morir d’èxit | L’ esmolet

Morir d’èxit

Advertiment explícit a l’entrada del fossar de la Codonyera

Hi ha una màxima —i si no, s’hauria d’inventar— que diu que tot projecte és condemnat a morir per esgotament, per fracàs o per excés d’èxit. Esta darrera opció, aparentment contradictòria, se’m fa evident sempre que ens plantegem de fer una visita a Ikea o Decathlon. No sé a vostès, però a mi em fa una mandra immensa haver d’anar-hi, malgrat que són plens de productes atractius, que transmeten estímuls agradables, que anticipen una experiència il·lusionant i engrescadora —un habitatge bonic i endreçat, una aventura a la muntanya…—. I tot a l’abast de la mà. Potser he perdut la sensació de novetat (ja saben, allò de ‘m’exalta el nou i m’enamora el vell’ que escrivia el mestre Foix). En canvi, davant la perspectiva d’una expedició a qualsevol d’estes grans superfícies, m’envaeix l’angoixa de ficar-me dins un lloc ple de gent, on m’hi estaré més temps del que voldria i on segurament acabaré comprant alguna cosa que, en realitat, no em cal. I el cop de gràcia: les cues a les caixes. No pretenc fer una defensa a ultrança del comerç de proximitat, que, com en totes les coses, n’hi ha de millor i de pitjor, sinó il·lustrar amb un exemple com un model de negoci, si té ‘massa’ èxit i no sap evolucionar, pot acabar col·lapsant-se.

Esta premissa és la que es desprèn també del ‘Principi de Peter’, que afirma que les persones que fan bé la seua feina van ascendint a llocs de major responsabilitat fins que arriben al seu nivell màxim d’incompetència; és a dir, van tenint èxit, van millorant la seua posició professional i econòmica, fins que assoleixen un punt on ja no tenen la capacitat ni la preparació per exercir la tasca que els han encomanat.

El món de la creació també és ple de cadàvers exitosos. Artistes efímers que es cremen en una cançó esbombada fins al fàstic o velles glòries condemnades a autoplagiar-se per a seguir a la cresta de l’onada. Allò del ‘best-seller’ versus el ‘long-seller’.

Potser resultarà que és més difícil gestionar l’èxit que el fracàs.

La Comarca, columna «Viles i gents», 29 de gener de 2016

Origen: Per la seua llengua los reconeixereu | Viles i Gents

Origen: Bon any

Origen: Mª José Montiel. Un diamant al desert | Viles i Gents

Origen: Ballant la polca al Titànic

Origen: Qüestió de prenom | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 9 de gener del 2016)

Molts dels nostres polítics i intel·lectuals fa temps –des de la pèrdua dels Furs el 1707, i sovint des de Casp– que treballen per destruir aquest patrimoni tan íntimament aragonès que és el nostre català d’Aragó. Per aconseguir-ho hi apliquen els procediments més indignes, o sofisticats, si ho preferiu. Com que és ben sabut que el nom propi, el prenom, és per a les persones un tret identitari molt fort, el primer que van fer, fou prohibir-nos-en l’ús oficial en català. D’entrada en tingué cura l’Església, tan submisa al poder, després el Registre Civil. Durant segles només han admès prenoms castellans, mai catalans –ni aragonesos, evidentment. Al començament no em fèiem gaire cas: una cosa era la paperassa oficial i l’altra la vida diària. Per molt que els papers posessen Luisa, Pedro, Juan o Rosario, seguíem dient-nos Lluïsa, Pere, Joan o Roser. A la llarga, gràcies a una ben orquestrada discriminació i ridiculització dels prenoms catalans, hem acabat, però, per renunciar-hi, i ara fem servir només els prenoms castellans. Fa uns cinquanta anys ja eren residuals els catalans, actualment no en queda cap: tots ens diem Juan Luis, Dolores, Luis Maria, José Antonio, Luis Miguel, Rosario, Ángeles … . És més, ho hem interioritzat tant, que en els casos d’algun foraster que es diu oficialment Joan, Josep o Antoni –ja fa alguns anys que no ens prohibeixen oficialment de dir-nos-en–, inevitablement l’anomenem Juan, José o Antonio. Ni Déu se n’escapa: en algunes viles l’anomenem Dios, i mantenim la forma catalana només per encantar els plegamans: Andreu, Andreu, plega los braços per l’amor de Déu. Tot amb tot, i malgrat la ferotge persecució a què els sotmetem, els nostres prenoms es resisteixen a morir. En trobem en algun Pedro lo Pere o Juan lo Jon, perquè són persones de malnoms Peres o Jons; se’ns amaguen darrere un sant de molta anomenada: Sant Roc, Sant Valer, Sant Miquial de les Cantrelletes, persisteixen en la toponímia –Lo Port de Sant Just– o en la literatura –com Andreu en l’encantall del plegamans. Són els últims reductes que tenen. Sempre, però, a flor d’oblit.

Artur Quintana

Origen: Escena Humana… Llull vist per Joan Guasp | Viles i Gents

Origen: Milions que s’evaporen

Origen: El futur de les viles i pobles petits | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 19 de desembre del 2015)

És un fet més que evident que la gran majoria de viles i pobles petits de l’Estat Espanyol, i més concretament de les nostres terres, estan travessant un període de pèrdua d’habitants continua i en alguns casos progressiva, any darrere any. No cal tenir grans coneixements demogràfics per entendre el que passa, només cal observar les piràmides poblacionals: molts vells, pocs joves i escassísims naixements. Hi ha cap solució per frenar o endarrerir aquesta greu sagnia? Amb allò que fa referència a la gent gran, cap ni una. En quant als joves que se’n van a les ciutats o pobles grans de la contrada o més llunyans, o a l’estranger, a la recerca de treball malgrat la crisi general, només la possibilitat de poder treballar al poble, amb unes condicions més o menys normals, podria detenir en certa mesura el despoblament. Però, com fer-ho? Vull dir, com crear llocs de treball als pobles? No esperi el lector que jo, en el poc espai d’aquesta columna, li pugui oferir l’ungüent miraculós, tot i que puc indica-li allò que no s’ha d’esperar o demanar per impossible, ineficaç o fora de la realitat. La vella cantarella de demanar directament als governs la creació de llocs de treball és un disbarat i, a la vegada, una impossibilitat en una economia europea de lliure mercat. Les institucions públiques ja en tenen prou en establir les condicions òptimes per al bon funcionament de l’economia, em refereixo a les estructures econòmiques fonamentals. Esperar subvencions fiscals o a fons perdut per crear petits o grans negocis estables no és pas una solució. Si la rendibilitat d’un negoci o explotació familiar està basada en les subvencions públiques, mal negoci és aquest i tindrà els dies comptats. Els bons negocis i les explotacions familiars estables i productives han de sortir de idees innovadores, de donar un valor afegit al producte que no tenen els altres, de fer les coses diferents de com s’han fet tota la vida, de prendre riscs i d’aprendre dels errors, etc., etc. La salvació dels pobles no vindrà de fora, han de ser els propis habitants, en especial els joves, els que s’impliquin en la recerca de noves possibilitats de creixement econòmic. Si així no es fa, el perill de desaparició de moltes viles petites va en augment.

José Miguel Gràcia  

Origen: Votar per les nostres viles | Viles i Gents

Votar per les nostres viles

Origen: Protagonistes de la Història | Viles i Gents