La diputada contra les llengües | Viles i Gents

maig 16

Aragonès, Estudis lingüístics, FACAO, LAPAO, Llengües a Aragó, Matarranya, Mesquí, Normalització del català, Situació sociolingüística, Vadillo, Viles i gents

Origen: La diputada contra les llengües | Viles i Gents

LA DIPUTADA CONTRA LES LLENGÜES

(Publicat a La Comarca el 13 de maig del 2016)

De polítiques oportunistes i contràries a les llengües antigues d’Aragó al PAR en hi ha unes quantes, però ninguna d’elles trote en cavall tant desbocat com la calandina Maria Herrero, diputada, doctora en psicopedagogia i alcaldessa frustrada, ara en hores baixes de prestigi polític entre la gent del poble si mirem les reculades del seu partit en les raderes eleccions.

La doctora, contradient el sentit comú i lo que diuen les Acadèmies, les enciclopèdies i tots els estudis científics sobre l’evolució de les llengües romàniques de la península Ibèrica, no admet que la formació del català al llarg dels raders 1200 anys es va produir al mateix temps a la Franja Aragonesa i al Principat. I que es parle, des de la Reconquesta, allí on hi van anar els repobladors procedents d’estos territoris. Per lo tant el nostre català, junt amb l’aragonès, són dos llengües patrimonials d’Aragó, que és tant com dir les dos llengües de sempre.

Però la diputada, ara que el català i l’aragonès ja tornen a estar dins de la Llei de Patrimoni Cultural, terne en l’obsessió d’aconseguir vots encara que sigue ofenent als aragonesos que tenim el català com a primera llengua, porte la seva confusió a l’extrem de no enterar-se que la xarlotada que van muntar en la LAPAO ja s’ha acabat. Ja hem rigut prou Sra. Herrero, ja hem rigut prou. La seva falsa vehemència i el seu aragonesisme de pega no peguen massa bé als nous temps que estem vivint en la política dins i fora d’Aragó. Encara que, tocant a la recuperació de la nostra llengua, també direm que no li ha anat tant malament en les seves proclames extremistes passades de rosca, perquè en 2004 a la Franja només se reconeixien parlants de català el 23 %, i en 2014 ja s’havie més que duplicat el nombre d’aragonesos que diuen parlar en català. Que estrany que el PAR, on hi ha militants i alcaldes normals que no s’amaguen de defensar l’ús i el nom de la nostra llengua, fagi al respecte una política tan falsa i miserable.

Tomàs Bosque

Comments Off none Read more

Músics del Matarranya | Viles i Gents

abr. 27

Lo Cresol, Matarranya

Origen: Músics del Matarranya | Viles i Gents

(Publicat el dissabte 23 d’abril del 2016)

La nostra comarca del Matarranya es troba perfectament situada delimitant l’Aragó de les comunitats veïnes de València i Catalunya. Algun cop he relacionat este enclavament amb la gran afició cap a la música dels seus habitants. I és que sabedors que les fronteres administratives actuals són generalment poc encertades, en cap cas es poden evitar les influències naturals dels pobles a banda i banda de les línees traçades des de fa temps.

I vet aquí que mos agraden tant les jotes i rondalles, potser més pròpies de l’Aragó, com també les bandes musicals a l’estil valència i també los grups musicals i corals molt propis de l’àrea catalana. La música com la cultura traspassa fronteres i en un temps de fàcils comunicacions les seues varietats es difonen sense dificultats, propiciant nous i entusiastes practicants.

Lo dissabte nou d’abril vam tenir una exquisida proba d’esta afició a Pena-roja de Tastavins. Tres bandes compostes bàsicament per veïns de tots los pobles del Matarranya mos van delectar tocant diferents peces de molt variats estils. La fotografia final de les tres bandes juntes, la de San Antón de Vall-de-roures, la Francisco Turull de Queretes i la de Peñarbés, amfitriona, que sumaven més de 130 músics, mos van omplir d’orgull i satisfacció. L’organització portada a terme entre los tècnics comarcals i l’Ajuntament de Pena-roja perfecta.

Una proba més que junts se poden fer moltes coses que serien impensables poder-les organitzar pobles menuts com los nostres. Més que la rivalitat i enveges entre pobles hem de buscar la cooperació i la col·laboració. Tots en traurem fruit. Estem allunyats dels centres culturals de les grans ciutats. La nostra lluita constant per la supervivència com a societat moderna fa necessària la potenciació d’actes col·lectius. Per això és tant important incentivar l’associacionisme a nivell comarcal i facilitar la participació en activitats culturals i esportives, especialment dels nostres joves, però també dels veïns en general. Això ha de ser un encàrrec clar als nostres polítics i una funció ineludible de les Comarques com administracions de proximitat. Com la nostra del Matarranya, que per molts anys sigui.

Juan Luís Camps

Comments Off none Read more

Empar Moliner crema unes pàgines de la Constitució

abr. 25

Lo Cresol

(Publicat el dissabte 16 d’abril del 2016) Al programa “Els matins de TV3” de la televisió pública de Catalunya, l’escriptora, periodista, humorista i show woman, Empar Moliner va cremar unes…

Origen: Empar Moliner crema unes pàgines de la Constitució | Viles i Gents

Comments Off none Read more

C. Terès: Pellroges amb barret de copa

abr. 25

Llengües a Aragó, Matarranya, Normalització del català, Viles i gents

Origen: Pellroges amb barret de copa

De menut llegia tebeos de l’Oeste. El western era també un gènere molt freqüent a la pantalla de la tele i als cinemes del barri. De vegades, en aquestes històries hi apareixia un pellroja abillat amb la vestimenta pròpia

del seu poble barrejada amb elements d’origen europeu, com copaltes, armilles o sabatots. Aquests “indis” estrafolaris tant podien ser caps de tribus amansides pel whisky com rastrejadors al servei de la Cavalleria. Els rebels, en canvi, anaven mig despullats, lluïen plomes al cap i eren malcarats i amenaçadors. Sempre apareixien al caire d’un turó, alineats i preparats per a l’atac. Tot seguit es precipitaven costa avall, cavalcant uns preciosos cavalls clapats i udolant com animals. Les seues víctimes solien ser les caravanes de colons que es desplaçaven cap a l’Oest, amb famílies de gent bonhomiosa on mai no hi mancava un ancià venerable i, sobretot, una xicota ben plantada, plena de coratge i amb faldilles fins als peus. Els indis s’estaven una estona galopant al voltant de les carretes, disparant a l’aire i xisclant amb excitació, fins que arribava el setè de cavalleria o, millor encara, un genet solitari que amb mitja dotzena de trets increïblement precisos feia una estesa de morts entre els pellroges i enamorava la xicota de les faldilles. I sense despentinar-se.
Malgrat llur posat malèvol i brutal, aquests “salvatges” mantenien una dignitat que era a anys llum dels grotescos personatges del copalta i l’armilla. Per això, quan reproduíem aquelles escenes als descampats fangosos del barri, tots volíem ser els “indios” i ningú els “americanos” (ignorants de nosaltres, anomenàvem ‘americans’ als invasors). L’autenticitat que transmetien els guerrers indòmits era molt més estimulant que la fatxenderia dels cow boys. Els indis “renegats” ni tan sols apareixien en els nostres jocs -ningú hagués volgut fer un paper tan galdós-.
A voltes tinc la impressió que a les nostres terres hi ha massa indígenes abillats amb barrets de copa i armilles. Potser ens cal una mica més d’autenticitat i estima per la nostra manera de ser.

Comments Off none Read more

Aquell vint de juny

abr. 21

Matarranya, Normalització del català, Viles i gents

Origen: Aquell vint de juny

M’haig passat tota la vida sospirant per esta menuda patria meua. Si fa o no fa la mateixa que volie abraçar i que va dibuixar tan magistralment Desideri Lombarte.

L’any que ve en farà cinquanta, i jo en comptava setze d’edat quan a mon pare, que havie aprovat unes oposicions funcionarials, li van adjudicar destí a un, aleshores desconegut, Santa Coloma de Farners, que vam haver de situar al mapa. Va ser per eixa raó que els pares van traspassar la tenda i la panaderia que regentaven a Mont-roig i ho van disposar tot per al trasllat.

Ere el vint de juny de 1967 quan, carregats los mobles, vaig muntar a la cabina del camió, a punt de partir cap a Santa Coloma ocupant el seient de l’ajudant. Tenia el cor encongit per sentiments contradictoris. Per un costat m’atreie el fet d’iniciar una nova vida, amb noves espectatives, en un lloc diferent. Pero, per un altre, m’afligie haver de dixar Mont-roig, amb totes les implicacions que tal circumstància comportave.

Em vaig adaptar prou bé a la vida en aquell poble. L’idioma, un cop superats els titubejos inicials, no va ser obstacle. I vaig fer amics de seguida. Pero no em podia traure Mont-roig del cap i no parava de cavil·lar sobre tot allò que tant m’estimava. I així va ser com, a poc a poc, la nostàlgia i la idealització provocades per la llunyania, van anar fent mella. En la distància tendia a magnificar-ho tot. Ere com una fal·lera. I me n’hi anava cada dos per tres, al poble. Fins i tot, molt a sovint, en autoestop.

Aquell vint de juny va representar un punt d’inflexió en la meua vida, un abans i un després determinants que encara no tinc superats. I haig de dir que, com a resultat, estos anys han transcorregut en un continu anar i vindre, enyorant-me de Mont-roig i delerant tornar-hi.

Vull pensar que tot açò respon a la dolça, pero intensa i constant, crida de la terra als seus fills absents.

Comments Off none Read more

L. Rajadell: Per damunt de la frontera

abr. 10

Activisme, Aragó, Catalunya, País Valencià, Matarranya, Viles i gents

Origen: Per damunt de la frontera

Domingo, 10 Abril 2016 00:00
Escrito por Lluís Rajadell

Els pobles del Maestrat de Terol i de Castelló fan pinya per compartir i intercanviar serveis sanitaris i educatius. Les poblacions de la vessant aragonesa de la comarca s’han mobilitzat per a que els seus xiquets

puguen anar a estudiar a Vilafranca (Castelló) i poder així arribar a l’institut en un quart d’hora en lloc de marxar tota la setmana a un internat de Terol, a 100 kilòmetres de distància. D’esta manera també reforcen i donen continuïtat a l’oferta d’ensenyament de l’institut de Vilafranca, molt just d’alumnes.
Al mateix temps, els pobles de Terol demanen poder utilitzar el servei d’UVI mòbil que té la base a Vilafranca i que pertany a la Generalitat. El més proper sense eixir de la província és a Terol, a més d’una hora de viatge. Però el vehicle d’evacuació de la localitat castellonenca només està operatiu des de 8:00 a 20:00h. Amb la pressió –i col•laboració– aragonesa estarie a disposició de la població –d’un i altre costat de la frontera– les 24 hores del dia.
Tots guanyaran. Els habitants del Maestrat de Terol per disposar de serveis bàsics més propers en l’àmbit educatiu i sanitari i els de Castelló per reforçar una oferta que actualment és molt precària. Però les relacions humanes que passen per damunt de la frontera administrativa no es limiten a l’educació i la sanitat. Abasten l’economia, les festes, les comunicacions i tot tipus de vincles que poden establir-se entre comunitats veïnes. Ni la llengua distinta –valencià a un costat i castellà a l’altre– ni el fet de pertànyer a dues comunitats autònomes distintes son cap inconvenient per a mantenir unes estretes relacions de tota mena entre els dos costats de la frontera. Que ningú ens faci creure el contrari.

Comments Off none Read more

A. Bengochea: Brecht (cultura i societat) | Viles i Gents

abr. 6

Lo Cresol, Matarranya

Origen: Brecht (cultura i societat) | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 d’abril del 2016)

Bertolt Brecht va dur a terme els anys 30 una renovació important del teatre contemporani que va ser el que ell anomenà TEATRE ÉPIC. El Teatre Èpic és en essència narratiu, i té una forma expressiva com una faula o paràbola. No té un desenvolupament lineal amb un plantejament, un nus i un desenllaç. Funciona per escenes autònomes i no busca una culminació dramàtica ni emotiva. És, doncs, un teatre per pensar, però no en el sentit filosòfic del teatre de Camus o de Sartre, massa complicat per al públic senzill. Es tracta d’activar l´intel·lecte del públic popular, a base d’un notable sentit de l’espectacle (incloent els musicals o l´humor) i de transmetre una dialèctica social i cultural nodrida amb un important bagatge històric, artístic o científic. En dos paraules, és un TEATRE DIDÀCTIC.

El problema consisteix en que els mercats i els poders econòmics i polítics no en volen saber res de teatre didàctic, i qualsevol excusa és bona per no fer-lo. Si Brecht va topar amb la dictadura nazi (i la franquista a Espanya) ara tenim la dictadura del mercat; i el teatre brechtià és espectacular i, com el de Shakespeare, necessita d’un notable planter d’actors.

Quan era estudiant vaig gaudir del meu primer Brecht al Festival Inernacional de Teatro de Zaragoza: La evitable ascensió d´Artur Ui, i la vaig veure en alemany a càrrec del Berliner Ensemble. Eren els il·lusionants temps de la transició. Des d´allavons tot el Brecht que he pogut veure ha estat a Madrid o a Barcelona. I és una pena (o vergonya) que ciutats com Saragossa, Osca o Terol no puguin enriquir-se de muntatges de nivell de peces tan extraordinàries com la Mare Coratge, La Vida de Galileu (que s’acaba de representar a Madrid), o la meravellosa El cercle de guix Caucasià, per no parlar de peces d’influència brechtiana com l’excel·lent versió que José Luis Alonso va fer de la novel·la de Galdós Misericordia, amb la gran Mª Fernanda d´Ocón.Considero el teatre de Bertolt Brecht una necessitat cultural i social de primer ordre i vull afirmar que la cultura (i el teatre) no són un entreteniment per a rics.

Antoni Bengochea

Comments Off none Read more

T. Bosque: Refranys de març

abr. 5

Viles i gents

Origen: Refranys de març

Refranys de març

Martes, 05 Abril 2016 00:00
Escrito por Tomàs Bosque

Al març sempre l’hem tingut com un mes de poc fiar, una mica paregut a novembre i febrer, capritxós tirant a dolent, que quasi sempre el veiem sofrint en la pesada càrrega quaresmal, eixe sorollós costum que no hi ha

déu racional que mos lo tregue de damunt: Març habitual, un dia bo i un dia mal. Març marçot, que mata a la vella i a la jove si pot. Sol de març porta refredats. Abelles i bestiar boví pel març se sol morir. De flor de març, fruit no en veuràs. Març i cunyats ni regalats. Ser més variable que el març. Pasqua marçal, mortallera i fam. Pasqua marçal, o molt bé o molt mal. Pasqua nevada, primavera gelada. Quan el març fa de maig, el maig fa de març. Setmana Santa pel març, no la vulgues pas. Si no podes al març, no veremaràs. Quan l’oroneta no ve pel març l’hivern és llarg. Març marcer apedrega a sa mare en el carrer. Març marcedor, nit freda i dia amb calor. Pluja de març, dona faves i furta blat.
Però eixe clima canviant i inestable que en poques hores pot passar del sol tebiet al calabruix, també obre les portes a la primavera i el malcarat març acaba sent un temps important per als cultius, que comencen a remuntar la seva activitat biològica després de les geleres i el fred del cor de l’hivern: Març, la clau de tot l’any. Diu la vinya: “L’amo em planta, l’amo em poda, l’amo em lliga i el març em dóna la vida”. Quan pel març trona, l’atmella és bona. Març ventós fa l’abril plujós. Cada gelada de març, una ploguda pel maig. Pel març la verdor i per l’abril la flor. Pel març els presseguers en flor i els jóvens en amor. Setmana Santa marçal, molta pluja i temporal. A ningú ha d’estranyar que pel març comenci a tronar.

Comments Off none Read more

Lledó | Viles i Gents

març 20

Activisme, Matarranya, Viles i gents

Origen: Lledó | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 12 de març del 2016)

Un any més la Comarca del Matarranya ha organitzat una marxa senderista en un dels nostres pobles veïns. Enguany tocava a Lledó, un poble preciós que lluita com ningú per sobreviure a la creixent despoblació del mon rural.

Tots los veïns coordinats pels tècnics de la Comarca han aconseguit que la festa haigue estat un èxit. Allí mos hem trobat caminadors de tots los altres pobles i també de fora la comarca i hem passat un molt bon dia. 700 persones vingudes principalment de l’Aragó, Catalunya i País Valencià.

Lledó, net i polit, com sempre. La seua bellíssima església gòtica presidint la sortida i arribada de la marxa. Les rutes, una de curta de 13 quilòmetres i la llarga de vora 22 mos han conduit pels espectaculars paratges típics del Matarranya: camps d’oliveres, d’ametllers, de verds sembrats, d’horts, de vinyes i de boscos de pins i carrasques. Perfecte.

Festes esportives com esta són força encertades per a mostrar al mon l’enorme potencial turístic de la nostra comarca. I estes marxes que es fonamenten en anar junts, mos recorden que també és bàsic per als nostres pobles anar junts en la cobertura de moltes necessitats del mon actual. Necessitem fer comarca i ho necessitem tots: los pobles menuts i també los pobles grans. Los menuts perquè són menuts i això determina i no permet poder finançar certes activitats. Los grans, que en el nostre cas no ho són tant, perquè la seua activitat econòmica que els manté, necessita inevitablement de la gent dels pobles menuts que els envolten.

No entrem en localismes i fem comarca. Mos anirà millor a tots. Que Lledó, mos serveixi de referència este any. Pel Matarranya caminem junts.

Juan Luís Camps

Comments Off none Read more

N. Sorolla (Viles i Gents): Lo mercat de futurs del Matarranya

març 18

Activisme, Matarranya, Viles i gents

Origen: Lo mercat de futurs del Matarranya

Viernes, 18 Marzo 2016 02:00
Escrito por Natxo Sorolla

Los preus del gasoil han baixat. Però només és un oasi temporal. És la conseqüència d’una guerra de preus per a fer-se en lo control del mercat, i de les guerres físiques per controlar los subministres energètics d’Europa. Aquí patim en les minúcies colaterals del

conflicte, que mos arriben en forma de refugiats. Però si hi ha alguna cosa segura és que la nostra generació vorà una gran escassetat de petroli. I aixina vorem acabar-se la matèria que va impulsar la nostra era industrial. Mentres, esperem que la humanitat sigue capaç de reinventar-se.

L’energia fòssil no és l’única dinàmica indefugible. Fa temps que també es parle de l’encariment de les matèries primeres, i de l’abaratiment dels preus pagats al productor. Tant fa si és l’agricultura o les granges. I és que a vegades ham pogut llegir que a les borses americanes lo gorrino ere més rentable que el propi petroli. És a dir, aquells que tenen immenses fortunes per a invertir, tenen l’oportunitat de fer més diners invertint en la producció de gorrinos que no invertint en petroli, o en or. Paradoxal, no?
I els mercats, que són “savis”, beneficien als inversors. Però mai als nostres productors. La clau està en l’escala de l’economia. Cada vegada hi ha més comerç internacional, i el planeta per complet és un únic mercat. La major compra americana a Xina ha estat una companyia processadora… de carn! Lo mercat de les matèries primeres cada vegada depèn més de poques empreses, i que cada vegada són més immenses. I este mercat de les mega-empreses fluctue constantment per l’especulació sobre els futurs. És a dir, sobre la producció dels anys que venen. Lo benefici és tal, que la producció futura es compre abans que se sembro, de tal manera que els inversors s’asseguren la part de benefici corresponent.
I és que estem instal·lats en la societat de la informació. Val més la informació (i l’especulació) que no el propi producte que comprem o venem. Al Matarranya lo corrent principal de l’economia continue sent l’agricultura i la ramaderia familiar. Un futur que cotitze al Dow Jones. I què mal ho tenim si l’únic al que podem aspirar és a alguns oasis temporals en la batalla dels futurs.

Comments Off none Read more

Comarques | Viles i Gents

març 14

Activisme, Matarranya, Viles i gents

(Publicat a La Comarca el 26 de febrer del 2016) Les comarques han estat protagonistes destacades de la passada campanya electoral. Tant des de la dreta renovada de Ciutadans com des d’algune…

Origen: Comarques | Viles i Gents

1 Comment none Read more

Les notícies importants | L’ esmolet

març 11

Literatura, Matarranya, Normalització del català, Viles i gents

Origen: Les notícies importants | L’ esmolet

Devia tenir deu o onze anys. A classe, un cop a la setmana, ens feien dir les notícies que ens havien impactat. El professor triava la que considerava més interessant, l’apuntava a la pissarra i ens feia treballar-hi.

Recordo com si fos ara el dia que em vaig atrevir, superant la timidesa, a aixecar la mà. Tenia una notícia bomba: lo tio Campanals de Queretes havia mort de sobte. Lo tio Campanals era la viva imatge de la salut: gran, caravermell, de veu poderosa. Cada gest seu irradiava força. Amb paraules titubejants i veu minvant, vaig explicar-ho a la classe. El mestre, el sr. Regué, em va mirar amb els seus ulls estràbics (de fet amb un dels ulls, no sabia mai quin) i va sentenciar: “Eso, Terés, no tiene importancia. Cada dia muere gente común, anónima. Aquí lo que quiero es que me den noticias importantes, de las que afectan a todo el mundo”.

Quina vergonya. Vaig seure, atònit per la resposta. Havia mort l’home més sa que coneixia i no tenia cap importància. Mai més no vaig participar en l’activitat.

Passats els anys, em fa l’efecte que aquella notícia sí que n’era, d’important. Sense proposar-m’ho, havia donat una oportunitat al mestre per a què ens expliqués la fugacitat de la vida, els perills d’una alimentació rica en greixos o vés a saber què. I sobretot m’hauria estimulat a cercar més notícies. Però el senyor Regué estava pastat a l’antiga i ja no estava per a innovar ni empatitzar amb aquella colla de galifardeus.

D’ell recordo també una vegada que jo estava jugant per sota del pupitre amb uns putxinel·lis. En un moment donat, la classe va quedar en silenci. Vaig sentir un calfred al clatell. En tombar el cap vaig descobrir el Regué dreçat darrere meu foradant-me amb la mirada. Em va arrabassar un dels ninots i me l’estampà a la cara.

La pedagogia evolucionava, però. El curs següent ja vaig tenir a un jove mestre d’Alcorisa, el Sr. Miguel Omedas, que va descobrir-me que aprendre era una altra cosa i, sobretot, em va fomentar el gust per escriure. Ves per on, d’Alcorisa va haver de venir el millor mestre que he tingut a Barcelona.

La Comarca, columna «Viles i gents», 11 de març de 2016

El senyor Reguè el de l’esquerra. El Sr. Omedas el de la dreta. Al mig el sr. Ruiz, un altre magnífic professor. I jo, per allà baix…

L’aula dels fets, l’any 1974. Al clatell hi teníem els ulls del Caudillo.

Comments Off none Read more

J. A. Carrégalo: I un crit

març 7

Matarranya, Viles i gents

Origen: I un crit

I un crit

Lunes, 07 Marzo 2016 00:00
Escrito por J.A. Carrégalo
tamaño de la fuente disminuir el tamaño de la fuente aumentar tamaño de la fuente

Quan penso en los crits em venen al cap aquells de carrer que feen los artesans i els venedors que anaven per pobles i masos oferint, a tot pulmó, los seus servicis o les seues mercaderies.

A l’hostal de mons iaios a Mont-roig en paraven uns quants al cap de l’any. Des del llit los sentia passar fent la cercavila a punta de dia, anunciant-se cada un amb la seua particular cançoneta. Lo pellisser, a la veu d'”el pieleróóó!!!”; lo matalaper, “el colchonero-laneeero!!!”; l’afilador, a qui els sagals imitàvem dient “se afilan cuchillos, navajas y estijeras de podaaar!!!”; lo llander, “el hojalateeero!!!”; los xarlatans, amb aquella, tan personal, manera de vendre les seues “gangues”; los botiguers de teles, carregats amb uns fargells enormes; lo capador, ajudant-se d’aquell xiulet, que compartie amb los afiladors. Recordo que els llanders s’assentaven a treballar a la porta de l’hostal, escampant estratègicament per en terra, i a l’abast de la mà, els ferraments, així com cossis, paelles, calderes, topins i els altres utensilis que venien i/o adobaven. I mai no els faltaven ni clients ni curiosos que s’encantaven mirant com faenaven. Entre els artesans d’este ram estave molt reconegut l'”hojalatero de Ràfels”, famós per la excel•lent sonoritat dels xiulets que fabricave per al reclam de la griva; i molt a sovintet venie Barcelona, “ha llegado Barcelooona!!!”, que s’anunciave amb un repic molt peculiar, resultat de percutir un martellet sobre el cul d’una paella. Entre els botiguers recordo als cinctorrans Carmen i José, mare i fill. De tant en tant passave el tio Capador, marit i pare dels anteriors, molt hàbil en lo seu ofici.

I fa poc una amiga em recordave que de Cinctorres baixave també Valentí del Tort, comerciant de mantes, que les venie per subhasta, amb la consegüent expectació. I no vull acabar sense recordar aquell jovenet Alfredo de Celso, un mont-rogí molt templat que cap a finals dels cinquanta i primers dels sixanta voltave pels carrers, a primera hora del matí, venent “sardines salaaaes!!!” per a almorzar a quinzet la unitat.
Poden parèixer històries d’un altre món, però són ben nostres.

Comments Off none Read more

Creixement infinit | L’ esmolet

març 4

Activisme, Literatura, Matarranya, Normalització del català, Viles i gents

Origen: Creixement infinit | L’ esmolet

Creixement infinit

D’adolescent, quan em va tocar estudiar Malthus, vaig descobrir que al món hi havia massa persones. Descobriment terrible. Sobrava jo? Sobraven els pares? Els xiquets de Biafra? El company de classe malalt de càncer? A la Terra no hi havia recursos per a mantenir-nos a tots. Boscos arrasats, oceans sobreexplotats i empastifats, fonts d’energia que s’exhaurien…

Amb la maduració (la meua), el problema va deixar de preocupar-me. No perquè en trobés la solució; senzillament vaig deixar-me endur per la vida, bressolat per la capacitat humana d’anat optimitzant els recursos per a no col·lapsar el planeta.

A voltes, però, el neguit adolescent m’assalta de nou. L’estiu passat, amb l’onada de calor, imaginava milions d’aires condicionats expulsant bafarades ardents a l’atmosfera, pantans escolant-se pels desguassos de les dutxes, espècies extingint-se sense remei, selves destruïdes per a cultivar-hi aliments… Entretant guerres, atemptats i desastres maten la gent a milions. Unes catàstrofes humanitàries que no som capaços d’estroncar, malgrat el progrés material, social i (en teoria) intel·lectual. I no em puc estar de pensar “malgrat totes aquestes morts, les guerres mundials, les epidèmies, continuem essent tants que aviat el món no ens podrà sostenir”.

Però el mantra que ens repeteixen com a solució és creixement, creixement, creixement… Hem de tenir més fills que ens paguin la pensió, l’economia ha de seguir creixent per mantenir la nostra forma de vida. Créixer sense parar fins que no quedi una gota de res, fins que no capiguem dins el vestit (elàstic però limitat) que és el planeta que ens sustenta.

Miro el dia rúfol i la neu que ja s’ha fos. Comprovo si els radiadors funcionen bé —pareix que l’hivern es manifesta per fi— i em penedeixo d’haver reparat un mòbil que comença a estar obsolet en comptes de comprar-me’n un de nou. Les contradiccions continuen. La vida també.

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 26, març 2016

Tanca publicitària sobre planificació familiar a Etiòpia (foto de Maurice Chédel)

Comments Off none Read more

L. Rajadell: Comarques (Viles i gents)

març 2

Activisme, Matarranya, Viles i gents

Origen: Comarques

Comarques

Miércoles, 02 Marzo 2016 00:00
Escrito por Lluís Rajadell

Les comarques han estat protagonistes destacades de la passada campanya electoral. Tant des de la dreta renovada de Ciutadans com des d’algunes posicions d’esquerra es planteja la supressió de l’administració comarcal com a recepta per reduir despeses innecessàries i burocràcia.

I estes mateixes veus plantegen la recuperació de les mancomunitats per a la prestació de serveis al medi rural, conscients que els pobles, pels seus propis mitjans, són incapaços de garantir les mínimes prestacions públiques, especialment en una província despoblada i de població dispersa com Terol. Però, de quin tipus de mancomunitats parlen?: mancomunitats per a prestar, en conjunt, tot tipus de serveis o una per a cada servei. Per altra banda, l’adscripció dels municipis serie voluntària o optativa. Si fore optativa, podria ocórrer que un ajuntament decidire no incorporar-se a la mancomunitat corresponent i, com a conseqüència, els seus veïns s’haurien de resignar a tenir uns serveis més precaris o més cars que els dels pobles mancomunats. Si la incorporació és obligatòria per als municipis, hem arribat al mateix punt de partida, a les comarques, encara que amb un altre nom. I hem arribat fins aquí perquè l’administració d’àmbit comarcal és una bona solució per a prestar serveis al medi rural.
Pot ser que la

vessant política de les comarques sigue excessiva i hagi caigut en els vicis de les desprestigiades diputacions —partidisme, clientelisme i ‘enxufisme’—-, però seria possible de reduir la representació política sense fer desaparèixer un organisme d’utilitat provada. Podrien reduir-se els consells comarcals i els càrrecs polítics, però no serie admissible que la gestió comarcal caiguere en mans d’uns funcionaris imposats des de Saragossa exempts del control democràtic dels seus administrats. El temps dels governadors civils ha passat i uns hipotètics ‘minigovernadors’ comarcals serien igualment anacrònics i antidemocràtics.

Comments Off none Read more

La Franja

Archive