La Franja

Origen: Any Llull | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de juliol del 2016) Lo futbol és l’esport rei als nostres pobles. Qui ho pot posar en dubte. Per tant forma part de l’entreteniment preferit de bona part…

Origen: Adequació esportiva: del camp de futbol al pavelló municipal | Viles i Gents

Origen: Falsejar la fantasia

L’escàndol ha estat gran, però sense efecte a les urnes, tot el contrari, pot semblar que ha estat positiu. (Tot seguit, l’article publicat al Diario de Teruel  el passat dissabte 25 de…

Origen: El gran escàndol d’unes gravacions | Lo Finestró

Origen: Incerta glòria | Viles i Gents

Un conseller comarcal del Bajo Aragón-Caspe/Baix Aragó-Casp, Javier Sagarra, ha dimitit recentment del càrrec, a causa del jurament en català i “per imperatiu legal” del nou conseller Víctor Prats, representant de la CHA a l’Ajuntament de Maella. Com que la fórmula la van utilitzar tots los consellers de la formació aragonesista, se pot deduir que el detonant principal va ser lingüístic. Cal recordar que la comarca és bilingüe i es denomina com a tal, i tant Favara del Matarranya, a on se va celebrar la sessió plenària, com qui va jurar tenen lo català com a “llengua pròpia”. Tot i que enguany lo nou Govern aragonès del PSOE, coaliat amb la CHA, ha reconegut esta condició, sense una nova llei de llengües, encara està en un llim legal i continua provocant reaccions adverses per la intolerància política vestida d’arguments pseudofilològics.

Sagarra, membre del consell comarcal des de l’inici i president entre 2009-2011, està caracteritzat per la mobilitat i l’eclecticisme. Integrant d’un grup maoista i trotskista, va perpetrar un atemptat al Consolat francès de Saragossa al 1972 a on va morir cremat el cònsol: condemnat en consell de guerra, va ser indultat a l’amnistia general de 1977. Instal·lat des d’allavòrens a Casp, a on exercís d’advocat, va passar de les simpaties inicials pel PSOE local a la decepció amb l’esquerra després del 23-F. D’ací va al CDS; és alcalde del PAR (1995-1999) i diputat en Corts; i acaba creant un partit propi, el CPC, amb representació entre 2003-2015, aliat del PSOE i impulsor continu de querelles municipals. Recordant esta trajectòria en una entrevista al digital baix-aragonès El Agitador (14 i 21-12-2012), confessava que la vida l’ha feit moderat, partidari tant dels postulats liberals com d’algun socialdemòcrata; ara és regidor del PP. Qui a la clandestinitat franquista s’anomenava “Fidel” i protestava amb violència per detencions d’etarres a França, va declarar després del jurament de Favara: “No estoy dispuesto a seguir sentado en un consejo comarcal que aplaude a un antisistema”. Los drets lingüístics al Baix Aragó exhibits pacíficament són ara una acció revolucionària.

María Dolores Gimeno

Origen: Ocaz Enigma | Viles i Gents

(Publical al Diario de Teruel el dissabte 11 de juny del 2016)

El seu nom traduït és “Orquestra de Camara del Auditorio de Zaragoza. Grupo Enigma”. Aquest “ensemble”, com es diu en l’argot musical, és una de les dos orquestres estables que representen a l´Auditori, cap d’elles simfòniques.

El grup Enigma, com tothom els coneix, es dedica amb preferència al repertori de l’anomenada música contemporània. Fa vint i un anys que existeix i en ell es sosté a Saragossa gairebé tota música dels compositors de tradició culta dels últims cent anys.

El públic de la música clàssica ja és bastant minoritari, però aproximadament només un cinc per cent d’aquest està interessat pels compositors anomenats contemporanis. Això ha estat la principal raó per reduir la temporada de Enigma de sis concerts a només quatre els últims anys. El prestigi i el nivell tècnic del grup ha anat augmentant mentre la presència d’aquesta estigmatitzada música i, com podem veure, del mateix grup ha anat disminuint. Actualment és un dels poquíssims grups estables d’aquest repertori arreu de l’estat i amb notorietat a l’estranger.

Gràcies a la seva tasca, les persones que no considerem empestats aquests compositors contemporanis hem pogut gaudir de la seva música de debò, i en moltes ocasions hem escoltat obres esplèndides i de vegades extraordinàries. I així hem pogut revisar clàssics com el Pierrot Lunaire de Schönberg o la Història del soldat de Strawinsky, o disfrutar de Webern a Hindemith, de Milhaud a Xenakis, de Weill a Ligeti, de Messiaen a Boulez, de Saariaho a Takemitsu, o de Gerhard a Sánchez Verdú, passant per Luis de Pablo, i per compositors aragonesos de l’actualitat com Rebullida, Satué o Montañés. I el mèrit i la seva professionalitat és encara més gran si ens adonem que aquests músics de Enigma eren tots a Saragossa quan es va formar el grup, però ara molts estan treballant fora.

Des d’aquest petit raconet cresolaire desitgem salut i fortuna per molts anys a aquests destacats hoplites de la música (amb el seu director Juan José Olives) que lluiten contra la rutina i l’endogàmia i que tan han fet per enriquir la nostra ànima sonora. Mercès infinites.

Antoni Bengochea

Viles i gents, publicat a La Comarca, 9/6/2016.

Aerotranstorn al Matarranya

Natxo Sorolla

Vivint al Matarranya naixes en la idea que el pas continu dels avions forme part de la normalitat. Però no és així a tot arreu. I menys a punts tan allunyats dels aeroports. Avions de tot Europa, a l’altura de Benasc, agarren una línia recta nord-sud, que passant per Favara, Maella, Massalió, la Freixneda i la Portellada, creue lo meridià 0 a Pena-roja (Greenwich), fins los aeroports de València i Alacant. Si fixeu la vista a les cotes més altes del Matarranya, també veureu la línia de retorn per Mont Caro. En l’increment del turisme i residents europeus al sol i la platja del sud, també s’incremente el tràfic de la línia, i d’alguna forma l’aerotranstorn s’integre en la nostra normalitat. De fet, a Maella hi ha un far de senyal de ràdio (VOR) que guie este tràfic aeri. I per Youtube corren multitud de vídeos sobre el tràfic aeri mundial, que demostren que, per més que pensem que la humanitat és complexa, a nivell aeri mos comportem lo més paregut possible a les files que fan les formiguetes.

Avió en proves de l’Aeroport de Terol

Però quan deixes d’assumir esta normalitat del tràfic aeri veus vols particularment interessant. Aixina es van descobrir los vols secrets de la CIA, que segrestave gent arreu del món per a transportar-los a presons americanes i torturar-los. Un aficionat mallorquí va fotografiar un Boing a l’aeroport de Palma, com multitud de spotters ho fan al món. La imatge va servir a periodistes alemanys, suecs i nordamericans per a desvetllar fins a 125 vols secrets de la CIA a Espanya, i 1080 a tota Europa.

Al Matarranya els vols singulars més evidents són los caçabombarders de la base militar de Saragossa, que per temporades trenquen la quotidianitat del més despreocupat. Però prestant una mica més d’atenció pel soroll es perceben vols especialment baixos (per davall dels habituals 10km d’altura).

Avió militar Xipre-Rota

Gràcies als radars en línia se poden resseguir. Alguns vols de proves, en maniobres circulars de descens–ascens a les Balears, i unes caramboles damunt lo Matarranya, retornen a l’Aeroport de Terol, taller de l’aeronàutica europea. Pel soroll també destaquen alguns avions especialment grans, com l’Hercules que fa dos setmanes eixie de Xipre, i passant pel Matarranya, se dirigie a la base militar de Rota, potser en relació en los conflictes àrabs.

Conèixer l’entorn forme part de la humanitat. I l’aerotranstorn és una part més del nostre entorn matarranyenc.

Origen: En Joan Sales i el castellà d’Aragó | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de juny del 2016)

En general els nostres escriptors fan ben poc ús de les modalitats del  castellà d’Aragó, i se solen limitar als models tendencialment acadèmics. Com a molt n’amollen alguns mots en textos de caràcter jocós. I això que l’article 3.3 de la Constitució declara que la riquesa d’aquestes modalitats castellanes nostres és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Però n’hi ha alguna  important excepció, com és el cas de la narrativa d’en Joan Sales, i tant aIncerta glòria, la gran novel·la seua de la nostra darrera Guerra, amb molts d’escenaris baix-aragonesos, redactada a partir del 1948 i publicada l’any 1956, com a l’extens carteig que l’autor mantingué de 1936 a 1941 amb Mercè Figueras i Màrius Torres. Entre el 1937 i el 1938 en Sales visqué quasi un any entre nosaltres, majoritàriament al Baix Aragó, on havia vingut a defensar la legalitat republicana enfront dels sublevats. El juny del 37 el tinent Joan Sales començà a escoltar i aprendre la modalitat castellana de Calanda, i no se’n pogué estar de comunicar-ho als seus corresponsals: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec),impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner). A Estercuel -Olivel de la Virgen a Incerta glòria– observarà que la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles, que diuen lorenza a la tremuja, fiemo als fems, … . És sobretot en els mesos passats al front aturat d’aquesta darrera localitat on el tiniente Don Juanico aprendrà bé la modalitat baix-aragonesa del castellà. Aquest cabal lingüístic que hi ha anat assimilant l’incorporarà a Incerta glòria en les freqüents intervencions que s’hi troben de gent d’Estercuel i encontorns. María de Olivel, figura central de la primera  part de la novel·la, és descrita: Si salió tan siñorica, algún impelto tindría, … Que en impeltando un albergero, da prescos como el mesmo puño.  Són una vintena llarga d’intervencions a la novel·la en castellà d’Aragó, que algun dia s’hauran d’estudiar com cal.

Artur Quintana

Origen: Descobrint Teruel | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 28 de maig del 2016)

Avui farem un viatge pels temps passats. Retrocedirem a l’any 1967, per a mi època d’estudiant intern al Col·legi dels Escolapis d’Alcanyís. Època d’estudiar, de fer esport, d’escoltar música, Època del Batxiller, de la OJE (Organización Juvenil Española) i dels Beatles, entre moltes altres activitats i aficions.

Estes tres activitats principals enunciades van anar lligades per a que descobrís la nostra llunyana capital i que a partir de llavors, formés part del meus millors records inoblidables. Fou un cap de setmana a la sortida de l’hivern. D’Alcanyís, l’equip representant de la OJE en el que jo jugava a “baloncesto” i a “balonmano”, vam sortir amb autobús per arribar a Teruel ben entrada la tarde-nit. Passat l’“acueducto” vam accedir directament a la Fonda Utrillas. Teníem aires de campions. Vam sopar los “bocates” que mos havia preparat “la cocinera” del col·legit i allí va començar la festa.

Com si fos lo paradís i tot fos possible, en acabar de sopar vam anar a donar una volta pel “Teruel” nocturn i llavors misteriós. Teníem tretze anys però mos sentíem homes i, a més, ho volíem ser. En un no res vam fer cap a la Plaça del Torico. Realment a tots mos va sorprendre i vam entendre perquè l’anomenaven amb aquell diminutiu. D’aquí los meus records ja em col·loquen directament en un bar espaiós jugant al billar, cigarro a la boca. Un bar que s’anomenava, si mal no recordo, Juanito, situat en un dels carrers que donaven a la plaça. Este local tenie una flamant màquina de discos. Singles dels millors grups del moment. I com no, los nostres preferits los Beatles s’emportaven la “pauma” de ser escoltats.

L’hora de tornada, les dotze, va ser complida estrictament. I allà, a la fonda, reunits en un dels “quartos” –habitacions més allunyats del nostre tutor responsable va seguir l’aventura. Ara tocava jugar a les cartes fins a altes hores de la nit. Pel matí mos vam alçar al primer toc com si la concentració hagués estat efectiva. No sé les cares però l’anima estava repleta de felicitat. Tots recordàvem les bromes i rialles de la llarga nit. Ho vam guanyar tot, i això que alguns vam jugar un partit de cada especialitat. Tretze anys. “Imparables”.

Juan Luís Camps   

Origen: Memòria-ficció | L’ esmolet

Tot espigolant records a Torrijos 6, el 1988

Els records d’infantesa són falsos records. Una barreja de fotos fixes descontextualitzades i amanides per tot allò que ens han explicat els altres —també propietaris de records ficticis. Malgrat aquesta certesa, alguna cosa ens empeny, als que ens agrada escriure, a recrear aquell paradís perdut.

Els meus primers vuit anys de vida, per exemple, els vaig passar en un pis minúscul (minúscul perquè així m’ho van explicar els meus pares, però jo el recordo gran i confortable) del passatge ca n’Oliva de la Verneda. Nevera de gel, carrers sense asfaltar i la botzina de l’escombriaire avisant-nos per a què baixéssim el cubell i el buidéssim al camió. D’aquest jardí de l’Edèn fangós i rònec, només en tinc records feliços.

Amb vint-i-pocs anys, embriagat de remembrances, vaig escriure uns papers al voltant d’aquesta primera infantesa. D’això en tinc el record ben viu: encara em veig teclejar l’Olivetti ‘Pluma 22’ en un pis compartit del carrer Torrijos, al barri de Gràcia. El paisatge enllà la finestra era un pati interior de parets brutes i roba estesa on, de tant en tant, apareixia el cap d’alguna anciana despentinada. Omplia els folis amb la certesa que havia assolit l’estat de maduració definitiu, allò que podríem anomenar ‘joventut adulta’, és a dir, amb independència econòmica, per precària que fos. Aleshores em semblava que la vida seria així per sempre, que s’allargaria fins a un horitzó de maduresa saludable i lúcida, una maduresa que només em duria canvis superficials: uns quants cabells blancs, unes arrugues amables… Vet aquí un altre recurs literari: el miratge de la immortalitat de quan en tens menys de trenta i ets amo del teu destí.

El fet és que ara, quan rellegeixo les coses que vaig escriure aleshores, no puc evitar una sensació de vertigen. M’he convertit en mon pare i les meues filles són l’adolescent i el jove que vaig ser. En poc temps esdevindré ja els meus iaios —si tot va bé i no hi ha desgràcies. Després quedarà algun record (fals record) de mi i, més enllà, no res. Com si dormís.

La Comarca, columna «Viles i gents», 3 de juny de 2016

El suburbi feliç i fangós

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte  21 de maig del 2013)

Hem començat ja una nova campanya electoral a Espanya i els partits polítics l’única cosa que estan manifestant, uns més que uns altres, és la incompetència i culpabilitat dels altres partits polítics de no haver pogut formar un govern, derivat dels resultats del 20 de desembre.  La meva temença es que seguiran gairebé fent el mateix fins el 26 de juny, la data de les noves eleccions. Per la qual cosa, modestament, em dirigeixo als partits polítics per  preguntar-lis: per què no deixeu d’una vegada per totes els retrets als altres i us dediqueu a explicar-nos els vostres programes concrets? Què en faríeu si estiguéssiu al govern, sols o en coalició? Com voleu reduir el dèficit públic, veritable problema de la nostra economia? Què penseu del què ens pot passar si puja el preu del petroli un 10, 20 ó 30 per cent, o si pugen els interessos o si el Banc Central Europeu ens tanca més o menys l’aixeta? Deixeu d’omplir-vos la boca dient que el problema més greu del país és l’atur, que ho és, i digueu-nos quines serien  les mesures concretes que implementaríeu per a reduir-lo si fóssiu govern. Com ho faríeu per transformar els treballs temporals i “escombraria”? El finançament   de les Comunitats Autònomes és un desgavell total que va augmentant dia rere dia –el desgavell vull dir–, per tant quins són els vostres plans per corregir les desigualtats, primer, i després augmentar les dotacions? És normal que durant la crisi, els Ajuntaments i les Comunitats Autònomes hagin reduït les seves despeses i l’Administració Central les hagi augmentat substancialment? Que en penseu fer del gran Madrid, km. cero, pol d’atracció cada cop més centralista?  Pujareu els impostos o els baixareu? Expliqueu-nos les conseqüències d’una actuació o de l’altra. Considereu que la sanitat, l’educació i els serveis socials no estan prou retallats encara? Volem veure als vostres programes xifres i no frases ressonants i buides de contingut. Ja us adoneu que Catalunya s’està desconnectant d’Espanya? Teniu ofertes concretes i democràtiques que hauríeu de presentar al poble de Catalunya, mitjançant el seu govern, la Generalitat? Penseu que actuant com  l’estruç el problema es solucionarà? O ja penseu que no té solució? Si no fos que aquesta columna ha de tenir unes dimensions reduïdes, podria omplir unes quantes pàgines amb desitjos o suggeriments que podríeu incorporar als vostres programes electorals. La ciutadania en general és més intel·ligent del que penseu.

José Miguel Gracia  

Origen: Volem saber els programes concrets | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 20 de maig del 2016)

La segona meitat del segle passat va ser molt negra per a l’olivar del Matarranya, que van tocar fons en seu prestigi social. No parlo de la seua rendibilitat econòmica ni de la duresa del seu cultiu -en especial de la collita, a les gelors de l’hivern- ni de la tardança en entrar en producció respecte a altres cultius.

Parlo de la seua valoració entre la gent llauradora. Les oliveres, i contra més velles pitjor, eren un inconvenient, un molest obstacle per a cultivar vinyes, ametllers o presseguers. Els olivars més vells tenien, a més, el greu inconvenient d’una dificultosa, però inevitable, mecanització. A més, l’oli d’oliva no ere bo per a la salut -verídic-. Ere millor el de gira-sol, es deie. Si llavors no es van arrencar tots els olivars de la comarca va ser, principalment, perquè fer desaparèixer estos arbrots i, sobretot, les seues potents arrels costave una faenada. De la llenya d’olivera se’n traie ben poca cosa, per a pagar les despeses i res més. No compensave de cap manera la faenada que donave. Quasi que se l’emportaven per fer-te un favor. Però moltes oliveres, centenàries en molts casos i mil·lenàries en alguns, van resistir. Eren massa poderoses, quasi monstres, monstres molestos i inoportuns. Això sí, van acabar el segle arraconades als bancals mes estrets, als ribassos i les costes.

La valoració social ha donat un tomb al segle XXI. N’hi ha molts exemples. A Oliete s’ha posat en marxa un projecte per desermar velles oliveres abandonades, la Mancomunitat Taula del Sénia ha elaborat un monumental catàleg de les oliveres que tenen més de mil anys -algunes d’elles al Matarranya- i, la darrera, la directora Iciar Bollain acaba d’estrenar la pel·lícula ‘L’olivera’, una exaltació d’este arbre i de la cultura que l’envolta.

De ser un arbre maleït i menyspreat ha passat a ser una planta reverenciada. Massa tard.

Lluís Rajadell

Origen: L’olivera | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 27 de maig del 2016)

A la meua radera columna parlava d’aquell llunyà 1967, quan vam dixar Mont-roig per a establir-mos a Santa Coloma de Farners.
Gràcies a les veus que havie donat mon pare per Santa Coloma trobar faena per a mi no va ser difícil.

Resulte que en la meua època d’ensopiment i indefinició adolescents havia fet algunes pràctiques de mecanografia a Mont-roig amb una feixuga màquina que els pares havien llogat a Saragossa. I, a falta de professor, per a aprendre’n vaig seguir el “método ciego” -sense mirar al teclat i utilitzant tots los dits-, tal com s’explicave en un llibret que van comprar a la capital. Ells consideraven que un bon mecanògraf tindrie sempre obertes les portes del mercat laboral. I el temps els va donar la raó, perquè al poc d’arribar vaig entrar a treballar a l’oficina d’un transportista-“recader”. Encara que, més que d’oficinista el que vaig fer durant aquell període va ser anar d’aquí cap a allà repartint paquets i cobrint urgències i vacants. Recordo que a la primeria, sol al despatx, jove i inexpert com era, m’aterrave que sonare el telèfon. Però el que m’angoixave, pobret de mi, no ere tant la falta de costum, ja que a Mont-roig, a casa, n’havíem tengut, sinó més bé el pensar que si algú telefonave, amb aquell català tancat que parlaven no entendria res. I em figurava que fer repetir les coses als clients podrie comportar un greu demèrit per a mi.

Realment allò em va tindre niguitós una bona temporada. Fins que, a poc a poc vaig anar perdent la temor. I allí, a casa del “recader”, teclejant molt de tant en tant, em vaig guanyar les garrofes uns quants mesos, compaginant, a espentes i redolons, los estudis i el treball. Fins que l’any 1969, en vista que al jutjat necessitaven personal, com que estava fent pràctiques de mecanografia amb professor i havia guanyat en neteja i velocitat, hi vaig entrar a col·laborar com a “meritori”, és a dir, com a aprenent “gratis et amore”. I aquell va ser l’inici de la meua dedicació professional, una ocupació que haurie de durar quaranta-tres anys.

José Antonio Carrégalo

Origen: Método ciego | Viles i Gents

Origen: La mà esquerra | Viles i Gents

 (Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de maig del 2015)

Som éssers rituals. Tenim tendència a celebrar esdeveniments importants a les nostres vides amb cerimònies, que compartim amb lo nostre entorn. Ho fem —ho fan— des de la nostra arribada al món, que cada any recorda la festa d’aniversari. A continuació, los sagraments, durant molts segles, han anat indicant dins de la tradició cristiana les etapes vitals (comunió, casament, mort), que ara, en una societat més laica, conviuen amb celebracions alternatives com les bodes civils al jutjat o l’ajuntament o les cerimònies fúnebres de comiat, generant nous rituals sobre la base dels anteriors amb més o menys solemnitat i traça. Flors, colors de la roba, música, objectes i regals van associats a cada una, part d’una memòria heretada sense saber per què ni preguntar-ho, entre formes fixes i la seua normal evolució, i que, significativament, han adoptat característiques particulars dins de cada cultura, formant part dels costums comuns.

Lo compromís nupcial queda rubricat amb l’aliança de matrimoni, que als territoris catalanoparlants de l’antiua Corona d’Aragó, inclosa la Franja, sempre se l’han ficat al dit anular —dit que pren precisament lo seu nom per l’anell característic— de la mà esquerra. Això té un sentit evident i ben poètic per la connexió directa amb lo cor que batega, de manera que no és estrany que sigue un costum universal a tot Occident. Esta combinació de la lògica i la metàfora afectiva se trenca a Castella i terres de la seua influència històrica, on los esposos se la fiquen a la mà dreta; no calen raons sinó la simple prevalença del costum per continuar-lo. De totes maneres, diluït ara l’entorn local dins d’altres estímuls, en una cultura global mestissa i amnèsica, perduda la consciència i vivència de la tradició pròpia, se generen variacions particulars i cada u, independentment del lloc d’origen o de residència, se fica l’aliança a la mà a on li fa menys nosa o, si li en fa molta, pel motiu que sigue, ni se la fica. Al final, importa el fons més que la forma.

María Dolores Gimeno