Projectada a la paret de classe, un dia mos va mostrar la fotografia d’un home en bigot llegint un llibre; ere Desideri Lombarte (Pena-roja, 1937-Barcelona, 1989). No recordo gaire cosa més que este detall del dia que mos lo va presentar Si no fore perquè. En lo temps, ataüllant los llibres que tenim per casa, em vaig començar a familiaritzar amb aquell desconegut Desideri.

Totes estes capacitats se li poden atribuir merescudament a l’escriptor de Pena-roja Desideri Lombarte, aprofitant el 35 aniversari de la seua desaparició. Llàstima. Quantes aportacions més a la nostra cultura, la del Matarranya, haguere pogut donar si no haguera mort massa prompte!

Desideri Lombarte, amb la seva ploma inspirada, ha capturat l’essència d’aquestes construccions rurals en la seva poesia, transportant-nos a un temps passat, ple de simplicitat i lligams profunds amb la terra.

 El contrast existent entre les grans ciutats, urbanites i industrials, i les microscòpiques aldees que jalonen el món rural, com vestigis d’un passat que tothom pareix haver oblidat.

Comencem amb la transcripció d’algunes de les Sentències comentades del poeta, publicades el 1993 a la col·lecció ‘Lo Trull’.

El mar exerceix un influx poderós sobre la majoria de persones. Se l’associa amb la llibertat; tot i que, si ho mirem fredament, això no té cap sentit: el mar és una barrera que no ens permet anar més enllà amb els nostres mitjans anatòmics. Malgrat aquesta evidència, quan vaig decidir anar a viure terra endins, sentia, de vegades, una sensació d’ofec. Alguna nit m’abocava al balcó i imaginava que, en la foscor, el mar llepava els contorns del tossal on hi ha el poble.

La gent s’apinya a les costes, busquen els habitatges amb vistes al mar, s’hi asseuen a la vora per relaxar-se. Jo també —les poques voltes que puc i quan no hi ha gaire gent— en gaudeixo. Tanmateix, sempre recordaré la vegada que vaig sentir que podia ofegar-me, no solament jo, sinó també les meues filles, quan vam deixar de fer peu i un corrent silenciós impedia que avancéssim cap a la platja. Tot estava en calma, però aquella massa d’aigua va jugar amb nosaltres una estona massa llarga. Després de moltes braçades amb la menuda enganxada al coll, vaig tocar el fons amb la punta del dit gros. Terra ferma!

Recentment, s’ha ficat damunt la taula lo debat de la regulació de l’ús dels telèfons mòbils entre els xiquets i adolescents. Per parlar-ne partiré d’un cas personal:

L’any 2007 vaig fer la comunió i, a mi i a pràcticament tots los meus quintos, algun familiar (oncles, padrins…) mos va regalar lo nostre «primer mòbil». Teníem 8 / 9 anys en aquell moment. Lo meu ere un NOKIA blau marí i platejat amb tapa, teclat i sense càmera de fotos ni, evidentment, internet. De manera que no servie per gaire cosa més que per telefonar i enviar algun SMS, si tenies «saldo» (sinó ni això).
La verdat és que recordo que a aquell mòbil primitiu no li’n vaig fer gaire, de cas. Passada la comunió, a casa em van dir que no el necessitava per res (totalment d’acord), quedant-se d’esta manera apagat i guardat a la seua caixa, i utilitzat únicament i convenientment quan mons pares anaven de viatge.
Regalar un telèfon mòbil, és a dir, un objecte nou que en aquella època s’estave democratitzant, ere sinònim de fer un bon regal al xiquet o xiqueta en qüestió (sense cap mala intenció). Però, pensant-ho bé, què fa amb un mòbil un infant de 9 anys?

Pots parlar amb ell per telèfon i et contarà coses d’en Francesc Boix, el fotògraf de Mauthausen, perquè van passar la Guerra Civil junts a Terol». Josep Cruanyes, expert en la vida i obra d’en Boix, em remetia el desembre de 2023 a Miquel Morera, l’últim supervivent de la 30 Divisió republicana, la unitat destinada a les Conques Mineres on Boix va «fer la guerra».

Miquel Morera, amb 103 anys, em va atendre telefònicament i em va donar detalls sucosos del seu company de trinxera, que va saltar a la fama en acabar la II Guerra Mundial. Com a deportat i fotògraf de Mauthausen, el seu testimoni va ajudar a condemnar a dirigents nazis al judici de Nuremberg.
Encara que han passat més de 80 anys del seu pas per Alcanyís, Montalbán, Utrillas, Martín del Río o Vivel del Río, Morera se’n recordava perfectament d’aquells perillosos dies on tenia com a company al «fotògraf de Mauthausen», amb el qual coincidia també en edat i procedència.

Avui en dia tot ha de ser curt. Vivim a un món minimalista, simple, telegràfic. Al periodisme, t’exigeixen frases curtes i articles diminuts. Hi ha qui només llegeix els titulars. A Netflix, sèries que no passon dels 30 minuts. I no parlem dels micro-vídeos de deu segons que trobes a Instagram. Sense saber com, hem acabat al món de la ximplesa més absoluta.

George Orwell creia que les persones necessitem paraules per expressar les idees, i que sense un vocable amb què pensar, moltes coses deixarien d’existir. Com podríem saber què és l’opressió, si no tenim una paraula per descriure-la? Com podríem saber què és la llibertat, si ningú mai ens n’ha parlat? La RAE té, actualment, més de 100.000 paraules al seu diccionari. Una persona adulta en coneix solament unes 5.000. Una persona «de la generació Z» en coneix menys de 1.000. Si no passe un milacre, los adults del futur es comunicaran amb poc més d’eixes 1.000 paraules. Imagineu quantes idees estaran en pràctica desaparició en unes dècades.

En l’actualitat, el concepte de «slow food» està en boca de tothom. Parlem de plats cuinats a foc lent, amb ingredients de temporada i preferiblement locals. Una pràctica que ens fa recordar els costums del passat. De fet, aquesta manera de cuinar no és cap novetat; els nostres avantpassats ja ho feien fa molts anys. En aquella època, no hi havia més opcions: calia cuinar amb els ingredients disponibles. El ritme de vida i l’organització del temps eren molt diferents dels que tenim avui dia.

Està més que comprovat que a la majoria de la gent, des de jóvens, els agradaria tindre un bon ritme, cantar bé i tocar algun instrument. Però després cal tindre algunes aptituds musicals, que en lo meu cas crec he pogut heretar de la bisagüela Cecilia Cases, que devie ser molt entonar; i especialment de les tradicions de la Codonyera, un poble menut on abans de la Guierra de 1936, n’hi havie piano a cinc cases, dos orgues a les iglésies, tocadors de rondalla, i cantors vocacionals que interpretaven, a les misses i oficis, los repertoris en llatí de ressonàncies gregorianes i de la música culta. Però no n’hi havia prou en los bons antecedents i tindre un oïdo fi; si no haguérem tingut moltes ganes i necessitat de perseguir fins al final, lo somni de la música.