Origen: L’església de Sant Pere Màrtir de la Torre

Origen: El Bosch, un èxit més d’El Prado | Viles i Gents

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 20 d’agost)

Sí, em refereixo al famós pintor de l’època dels Reis Catòlics, i tant apreciat per Felip II. Bé, efectivamente, parlo del Bosco, italianització del nom que ell es feia dir, que era el de la seva ciutat natal: Bosch (com el músic Palestrina o el futbolista dels 70 Santillana) En els documents en castellà de l’època apareix gairebé sempre com Bosque.

Com va fer Mapfre, també Caixa Forum trampeja el títol per captar clientela per l’exposició “Impressionistes i moderns”. D’uns 65 quadres que presenten (molts força interessants) gairebé tots deuen de ser moderns, perquè impressionistes n’hi ha només cinc. També el Caravaggio de la Thyssen utilitza com a reclam el nom d’aquest artista polèmic i discutit a la seva època (molt criticat pels conservadors), però, com els impressionistes (que en la seva època batien rècords de rialles) ara és de gust dels mateixos que el criticaren. Exposició interessant, però  bastant incompleta, ja que els grans museus europeus (excepte els Ufizzi), i especialment els romans, no han prestat cap de les seves obres mestres.

El Prado juga a cavall guanyador i fa ben fet. Enguany ha presentat unes extraordinàries exposicions de Ingres y de La Tour (aquesta sorpenent), i fins i tot ha prestat al MNAC la imprescindible mostra d’un pintor prescindible com és el “diví” Morales,  per acabar amb aquesta impressionant del Bosch, completíssima i amb una presentació totalment innovadora, que facilita al màxim possible la observació dels detalls. El Prado conté la millor col·lecció d’obres d’aquest misteriós pintor, de mentalitat burgesa tirant a conservadora, però que sorprèn en molts aspectes de la seva infinita creativitat. El polèmic Jardí de les delícies és el quadre més observat del museu i la seva sala la més visitada. I ara podem afegir el meravellós  Les temptacions de Sant Antoni” de Lisboa, el molt peculiar Judici Final de Bruges (recentment atribuït) o les precioses taules restaurades de Venècia amb les Visions del més enllà.

El Prado disposa dels diners del conjunt dels espanyols, però és bo que els rentabilitzi de la millor manera possible, i és clar que el Bosch és més que rentable.

Antoni  Bengochea

Origen: Temps, pedres, perdurar (Viles i gents) | Xarxes socials i llengües

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 2/9/2016.

La setmana passada Itàlia sacsave en un terratrèmol que ha deixat quasi 300 morts. Les fotos fan feredat: cases assolades, runa i més runa. Posant una mica més d’atenció a les fotos destaque que a tots los pobles se manté en peu lo campanar entre la runa. Campanars que tripliquen l’altura, suportant la 6a magnitud de Richter, entre cases de l’època postindustrial que no són més que runa. Això té molt a veure en la concepció del “temps”, tant de qui va fer el campanar com dels de la nostra era.

Perdurar. Eixa paraula em ve va quedar marcada en una entrevista que li feen a l’eixecador de pedres Iñaki Perurena quan li preguntaven sobre la seua condició de bascoparlant a Navarra. Més enllà de les coincidències en la nostra llengua i el nostre territori,  contextualitzave la llengua i el poble així: “si miras un poquito ahí, he puesto una iniciales donde pone irauten, que quiere decir perdurando”. La concepció del perdurar és la que distingeix la pedra del campanar del nostre estimat tubot.

Són milers d’imatges les que al llarg de l’any evoquen al perdurar. Les riuades del Pirineu solen deixar imatges desoladores de cases i carrers que el riu s’ha emportat, al costat de ponts romànics que perduren. Los focs forestals a California van devastar barris sencers construïts en fusta, mentre que al mig hi quedave una sola casa intacta. Era la catalan house d’un que havie volgut fer-se el teulat de teula, en estil mediterrani, i l’havie fet perdurar.

En temps regnave una concepció circular del temps, per la dependència en los cicles de la naturalesa. Se llaurave, se sembrave, se segave, i es tornave a llaurar… Los fills reproduïen los oficis dels seus pares, les seues tradicions, vivien a les seues cases. Fins que morien. Prenie lo relleu la següent generació. I torna a escomençar. Esta dinàmica és propícia per a pensar en perdurar. La modernització i la industrialització van obrir les possibilitats de la humanitat fins límits insospitats, i vam canviar a una concepció lineal del temps: : lo progrés. Aixina, van tindre èxit los principals ismes de la nostra història que prometien un paradís de progrés: lo comunisme, lo nazisme… Fins la nostra era postmoderna, que el temps se mos ha fet líquid, i inclús ham vist los límits del progrés.

Este cap de setmana rememoràvem en Desideri Lombarte la Festa dels Calatravos. Jugant entre les dos concepcions del temps, fa dir al Visitador: “Yo no quiero brindar por cosas viejas, por cosas del pasado, yo quisiera brindar por por cosas nuevas, por vuestro porvenir, por todo vuestro pueblo, por verlo resurgir desde las viejas piedras hacia los nuevos tiempos”. La lliçó és que si algun dia noteu que lo de’n terra se mou molt, busqueu lo campanar que tingueu més prop. No se sap si Déu estarà per escoltar lo vostre retorn sobtat a la Fe. Però la forma en què els seus constructors pensaven “lo temps” tos pot donar més garanties de sobreviure. O almenys, una garantia més bona que la de l’Ikea.

Origen: De les catifes d’Aiguaiva a la Codonyera | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel, columna “Lo Cresol”

El diumenge passat vaig visitar Aiguaiva, era la Festa del Misteri de San Agustí, la més gran de la vila del Bergantes. A trencar d’alba surten els aiguaivans als carrers del poble per marcar els espais i després, manipulant amb mota cura les serradures de colors i la fina escaiola, resseguir dissenys i plantilles. Els resultats són unes vistoses i artístiques catifes –més d’un km– sobre el paviment, que, vorejades de sanefes, s’estenen entre l’al·legoria, el simbolisme i les figures realistes. Tot un plaer per la vista, Un treball de tantes hores abans de la festa i la seua plasmació el mateix dia 28 d’agost és el fruit de l’entusiasme, la col·laboració i coordinació de tot un poble, de xics, de joves i de grans, de tots. Cal recordar que Aiguaiva sencera, amb la seua plataforma “Lo Bergantes no es toca” s’oposa a la construcció de la presa sobre el Bergantes. Un poble unit i il·lusionat, un alcalde jove i progressista i uns activistes culturals i del medi ambient, són l’explicació d’allò que ara és Aiguaiva.

Camí de tornada i albirant, des de la Torre, el meu poble, la Codonyera, em va passar un flash per la ment sobre la minsa o quasi nul·la col·laboració entre els joves i persones grans de la Codonyera en els assumptes col·lectius, sobre la desculturització progressiva de les festes i la setmana cultural, sobre la manca de disponibilitat envers els problemes comuns. Tot un reguitzell d’actituds poc positives. En arribar al poble un tuf de purins o dels propis porcs de les granges que estan tocant la vila, no ajudava pas a passar uns dies d’estiueig i menys encara a comprar-se casa a la Codonyera. I per arrodonir el desfici, al campanar sonaven les dues de la tarda. Dues vulgars campanades que res tenien a veure amb les de la Valera, fosa l’any 2014 per a fer l’actual. La Valera, de 163 anys, tenia una esquerda que s’hagués pogut soldar mantenint el seu magnífic so original o almenys deixar-la com a obra històrica i artística. De res van servir els consells. I per a més inri se’m va acudir pensar que algunes famílies de la Codonyera estarien dinant en aquells moments, menjant-se, tal vegada, ensiams, patates o tomàquets, regats amb les pestilents aigües fecals o residuals de la bassa del Cànem. On són els responsables sanitaris i del medi ambient? Per a què serveixen les lleis? Tant de bo estigués errat en tot el que he dit del meu poble…

A més de la tristor, allò que queda -si és que queda- de la Valera

Origen: Lo Molinar, vint anys | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 19 d’agost del 2016) El perspicaç lector se n’haurà acatat que després d’alguns anys de “quasi-ignomínia” dels familiars apel·latius “…

Origen: Tractament de respecte | Viles i Gents

Tractament de respecte

A principis dels setanta es va fer molt popular el grup la Trinca; potser els primers que van fer música ‘comercial’ en la nostra llengua. Recordo Festa Major, una cançó que va esdevenir un èxit i …

Origen: Festa major | L’ esmolet

Origen: Tractament de respecte

Origen: Museus familiars de trastes antics

Origen: Tinença d’armes | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 23 de juliol del 2016)

Són notícia freqüent les matances produïdes als Estats Units per algun pistoler descontrolat. Perfil d’individu solitari i estrany que entra a una universitat o institut i dispara contra un professor que li cau mal o un altre qualsevol i tots los que troba al seu pas, però també, últimament, algú d’origen immigrant que reivindica mòbils islamistes per matar de manera indiscriminada o discriminada contra un col·lectiu concret, tal i com va passar fa poc a la discoteca gai d’Orlando. Cada desgràcia nova va acompanyada del debat corresponent sobre la necessitat de controlar la possessió d’armes. Los partidaris, de tarannà conservador, presidits per la poderosa associació del rifle, ho reivindiquen com a un dret emparat per les lleis americanes, protectores de la llibertat individual. Los detractors, d’ideologia més progressista, encapçalats pel mateix president Obama, s’esforcen a demostrar els perills de posseir tot tipus d’armes de foc, tant per la gran sofisticació tècnica d’algunes, eficaçment mortíferes, com per l’absència de restriccions en la seua compra.

Dóna la impressió que als Estats Units viuen encara com als temps de la conquesta de fronteres cap a l’Oest, on una pistola era garantia de supervivència. Los actuals descendents d’aquells aventurers ho vinculen a la legítima defensa. En la lluita per la vida i pel territori, los hòmens de les nostres zones rurals també anaven sovint amb un gavinyet o navalla damunt, peces imprescindibles tant per matar un animal com tallar una corda o un matoll o preparar l’aliment diari al mig del camp. (Encara ara molts llauradors guarden a la butxaca una navalla petita —i legal—, molt útil.) Però inclús l’home més assenyat pot convertir-se en una bèstia amb una arma a la mà, tal i com passava fa molts anys en renyines regades per malentesos i alcohol, produint-se morts. Miguel Primo de Rivera, general que va governar amb mà de ferro entre 1923-1930, va prohibir les armes blanques de grans dimensions. Segons m’han contat vells testimonis, la mesura va eradicar la xacra mortal, mereixent l’aprovació de totes les gents d’ordre, a dreta i esquerra.

María Dolores Gimeno

Origen: Un Sant Joan molt especial | Viles i Gents

Origen: Un regal inesperat | Viles i Gents

Origen: Parc Natural per a protegir el Monegrino, i evitar l’Andorranot | Viles i Gents

Publicat a La Comarca del 22/7/2016.

Natxo Sorolla

“En la nova legislació de benestar animal, i l’increment d’alumnes per aula, estan més amples los gorrinos a la soll que els crios a escola”. No vaig parar d’enriure-me’n quan ho vaig llegir a un perfil de Facebook. I les paradoxes sempre agiten les idees. No fa massa anys que la presència d’una espècie de moixó concreta als Monegros va fer perilla els regadius que s’hi havie de desplegar, i la població autòctona, no sense conya, no va descansar de repetir que l’espècie que més protecció necessitave ere la del Monegrino. És a dir, los humans que poblaven los Monegros, que ja portaven moltes dècades de despoblació. D’alguna manera el debat estave entre privilegiar les possibilitats socioeconòmiques de la nova agricultura i la necessitat d’aturar-les per la protecció d’espècies animals. Al final les dues coses van resultar compatibles.

“Los parcs naturals i les zones protegides serveixen per a assentar la població rural”. Ho llegia a una notícia d’un diari d’àmbit estatal. Una hipòtesi interessant, que va en la línia del Monegrino! Ho explicaven a partir d’un estudi  que el Govern d’Aragó ha presentat, juntament en una associació ecologista. Diuen que els municipis que estan a parcs naturals han mantingut més la població, i tenen rendes més altes, que no els municipis de mida similar de la resta d’Aragó.

En línia d’això, llixgo un altre comentari a Facebook, que evidentment lligue l’estudi en la necessitat del Parc Natural (fallit) del Matarranya. Per a fer créixer la població, diu. Suposo que la majoria ja em té clitxat. M’agrade el monte. M’agrade el Matarranya. No m’agrade la despoblació. I penso que mos cal reformar (o capgirar) el model socioeconòmic. Però en allò de “créixer” me ve al cap la idea d’Andorra, un país que em meravelle. Però que cada vegada que hi vaig, penso: ja els calie tot això a n’esta gent? Un país que ha multiplicat per 10 la seua població, ha repoblat a marxes forçades lo país d’espanyols i portuguesos, en un model de creixement-creixement-i-més-creixement basat en lo comerç i la neu… algun dia deus arribar a pensar: vols dir que no viuríem més tranquils anant més poc a poc? Tot és qüestió de poder triar el model que vols: la despoblació de models que caduquen, la protecció sostinguda del Monegrino, o el creixement ferotge de l’Andorranot.

PS: com a nota curiosa, més enllà del titular, me poso en contacte en l’administració i en l’associació per a poder accedir a l’Informe. En estos temps que es posen de moda els Consejos de Transparència l’administració em diu que no puc accedir a l’Informe que han presentat perquè està “dentro de la revisión del Plan…”, i l’associació em diu que no en sap molt més que el que apareix a la nota de premsa. Finalment, demanant a l’Administració aclarir-ho, em fan arribar un Excel en dades. Documents públics que haurien de ser accessibles en un clic no són fàcils de trobar ni reiterant-se per correu.

Origen: Un Pulitzer a la tossuderia

Origen: Moses und Aron, l’impossible comunicació de la veritat | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de juliol del 2016)

De quan en quan tenim la sort d’assistir a veritables esdeveniments artístics. Això ha succeït a Madrid amb la representació de l’òpera d’Arnold Schönberg “Moisés i Aaró”. Aquesta extraordinària creació musical la va acabar “her Schönberg” l’any 32 del segle passat a Barcelona. En realitat va restar inacabada, ja que faltava per musicar un acte, però el senyor Arnold no li ficà mai música. Després de la seva fructífera estada barcelonina, Schönberg va tornar a Berlín, on només va tindre temps de constatar que el nou govern nazi l’havia expulsat del conservatori, ja que aquest senyor tenia dos grans pecats: un original: era jueu; l’altre mortal: feia música que en deien degenerada. Aviat va fer les maletes, i es va establir als Estats Units per sempre.

Del primer pecat la història ja l’ha absolt, però del segon (del musical i artístic) el públic i la societat encara el considera imputat. La societat i la cultura actual no està d’acord amb la prohibició d’aquesta música, però sembla compartir els mateixos gustos que el nazisme, ja que afirma que no té ni ritme, ni melodia, ni harmonia (així m’ho va dir una amiga meva) i que “aquesta música de cassoles” és inoïble. “Moisés i Aaró” està considerada per la musicologia una de les cinc òperes més importants del segle vint, i de les vint o vint i cinc de la història. En canvi ocupa el ridícul lloc 275 de les més representades actualment.

Aquesta creació (testimoni artístic del compositor) tracta de la dificultat de comunicar les veritats (conceptuals, artístiques, filosòfiques, etc.), sense alterar-les, edulcorar-les o mistificar-les, i la música atonal és imprescindible pel seu desenvolupament i comprensió i aporta un dramatisme únic (com una gran “performance”). Una gran música i un gran espectacle. La orquestra i el cor del Real van ser a l’alçada, i el públic va aplaudir de debò. Al Liceu de Barcelona (on segueixen tenint un deute amb Schönberg), en canvi, continuen amb el repertori de sempre (el que agrada a la gent) perquè s’ha de recuperar el dèficit i no estan per “aventures intel·lectuals”.

Antoni  Bengochea