Origen: L’olivera del Barranc Fondo

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 29 d’0ctubre del 2016) Enguany es compleixen vint anys de la desaparició de la gran Pilar Lorengar, la soprano saragossana que va triar Berlín per  d…

Origen: Pilar Lorengar, la Cendrolina aragonesa de Berlín | Viles i Gents

Origen: Una exposició que cal veure | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Ramon Llull va morir fa 700 anys. Amb aquest motiu hi han hagut molts d’actes a França, Itàlia, el Nord d’Àfrica, …, i sobretot a Catalunya, Mallorca i València. S’hi ha tractat del Llull que per primera vegada escriu en una llengua popular, el català, de tots els temes que fins aleshores eren reservats al llatí; en conseqüència, doncs, del Llull fundador de la literatura catalana; del Llull que en ple segle de les Croades contraposa la tolerància i el diàleg a la guerra, o la raó al fanatisme; del Llull traductor de l’àrab, del català, del llatí; del Llull pedagog, teòleg, filòsof, … . Tot això i molt més –els punts suspensius no són pas buits de contingut– trobareu a l’exposició que des del setembre i fins a l’onze de desembre es pot visitar al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona amb el títol La màquina de pensar: Ramon Llull i l’ars combinatoria. Us en ben recomano la visita –encara en queden dies. Només entrar ja quedareu corpresos a la vista de les dotze imatges a tot color del Breviculum, manuscrit del segle XIV on es descriu la vida d’en Llull i que ara se’ns ofereixen en moviment: així veureu en Ramon aprenent la llengua àrab, peregrí a Sant Jaume i Rocamador,  escrivint l’Ars combinatoria, navegant per la nostra mar, encarcerat a Tunis o apedregat a Bugia, … . Les nombroses altres sales de l’exposició presenten la lògica combinatòria de l’ Ars Magna que Llull va estudiar en profunditat, maldant per aconseguir una descripció total del món, i que, divulgada per en Nicolau de Cusa al Renaixement i en Wilhelm Leibniz a la Il·lustració, fa d’en Ramon Llull el pare dels ordinadors. En paral·lel a la descripció i comentari a aquesta màquina lul·liana de pensar per tot el curs de l’exposició,  s’ofereixen també múltiples exemples dels camps on Llull ha influit: pintures, esculptures, músiques, altres màquines de càlcul i pensament, prosa, poesia, teatre, i el tot acompanyat d’ una bona bibliografia –manuscrits, primers impresos, la Moguntina i llibres actuals- i documentació lul·liana.

Artur Quintana i Font

Publicat a Viles i gents, de La Comarca, 22/10/2016

Natxo Sorolla

“Creo que mi casa está lo más en el campo que puede estar, seguida de cerca en la categoría de estar muy en el campo por una cueva de ermitaño en lo alto de una montaña. Para llegar hay que dejar el coche en lo alto del valle y bajar andando durante media hora por caminos de jabalí. Tengo varios vecinos cerca, todo gente bastante particular que ha decidido vivir con pocas cosas y alimentándose de sus propios huertos”.  Aixina expliquen l’experiència de deixar la vida urbana a Traveler, una revista de viatges (¿Cómo es -de verdad- irse a vivir al campo?). No em deixa de sorprendre la frivolitat d’anar a viure a un mas. L’exotisme d’eixir del sistema.

Lo sistema és la forma en què mos organitzem. Sistema va associat a ordre i estructura. I s’opose al canvi o la revolució d’un sistema per un altre. Però el sistema s’opose especialment al caos, que és la falta de sistema.

Imatge de El Periódico

Si busquem una mica sobre neorurals, prompte trobarem articles dirigits a urbanites consumidors d’experiències, als que canten les mil meravelles de la ruralitat, en la petulància del teletreball, dels nòmades digitals, del coworking, i del moviment slow. I acompanyades d’imatges idíl·liques de gent al sol, que en un portàtil a les cames, contemple els seus col·legues banyant-se al riu. Tot molt cool, però que pot acabar la jornada en una insolació i un mal de coll important. Com a experiència no està mal. Com a sistema, és un frau.

Tant fraudulent com la nostra amiga de dalt, la de la categoria estar muy en el campo. Que si d’aquí 10 anys li pregunten què tal allò d’“estar lo más en el campo que puede estar”, segur que explicarà que va ser una experiència super xula. Però no és. Va ser. Perquè ja serà passat. Per molt desagradable que sigue el soroll de la ciutat, lo sistema alternatiu no és buscar-se un gatipau a hora i mitja de l’hospital, l’escola i el super. I al final, això d’anar a un mas en estes condicions se convertix en consum(isme) d’experiències. Sumar experiències superxules. Com qui col·leccione països a visitar, se compre la samarreta de moda del Che, o creu que enguany se porte el mocador palestí. Al final, eixir del sistema se convertix en una experiència més del sistema. I l’espai a on s’experimente (lo món rural), més que un sistema millor (benvingut!), pot acabar assemellant-se més al caos. I el que mos fa falta és crear un nou sistema. Treballem-ho!

Origen: Tot esperant la pluja | L’ esmolet

Cada vespre, com un regal, el Sol declina enllà de les planes que hi ha per la banda de Calanda, per amagar-se finalment rere les serres terolenques. La finestra que tinc vora l’ordinador és encarada cap al sud-est, per tant no hi puc veure l’espectacle de la posta; però el moment me l’anuncia un raig de llum, una flamerada que travessa la casa per incendiar la paret de l’estudi. No puc estar-me de desviar els ulls per mirar aquell roig impossible. Invariablement abandono la cadira i, amb la Canon a les mans, segueixo el rastre lluminós fins al balcó que s’obre a ponent. Del carrer m’arriben veus, fressa, enrenou de motors diversos, però també la piuladissa frenètica dels pardals que cada matí i cada capvespre es reuneixen als arbres que hi ha a la vorera del davant. Piulen tots alhora, amb entusiasme, com si el cor estigués a punt d’eixir-los del pit. Però el Sol no s’espera, llisca cel avall, i haig d’apressar-me a fer-ne fotografies. Sé que és inútil, que aquella lluentor, aquella amplitud tibant que s’estén al meu davant mai no podrà ser capturada per mi. Malgrat tot, persisteixo a prémer el disparador.

Haig de confessar que espero la pluja, l’espero desesperadament. Que les fonts revisquin i els ametllers deixin de patir; i que torni l’olor de terra humida, el respir del bosc amerat. M’exaspera quan les dones i els homes del temps (quin nom tan estimulant) em diuen, sense dissimular el somriure d’urbanita pixapins, que el “bon temps” continuarà encara un dies, que no es veu cap “empitjorament” de la meteorologia en l’horitzó. Per a ells, “bon temps” significa que podran anar de cap de setmana al camp, quan el que passa en realitat és que la sequera es perllongarà més i més dies.

Tanmateix, aquests minuts en què el sol és una bola vermella i el cel una làmina roent, no puc evitar d’extasiar-me. El desig de pluja s’evapora uns instants.

(El cor i el cap sempre en contradicció. Carpe diem, que deia Horaci.)

La Comarca, columna «Viles i gents», 14 d’octubre de 2016

Origen: Llops | L’ esmolet

A causa de la novel·la Licantropia, amics, coneguts i familiars solen adreçar-me informació sobre llops. Fotos, articles, vídeos… Els llops m’agraden, però mai no n’he estat un expert, ni tan sols un coneixedor mitjà, més enllà de la documentació que vaig aplegar per escriure el llibre i dels documentals que m’empassava d’en Rodríguez de la Fuente.

La transformació d’una persona en animal salvatge varia segons l’entorn. Aquí ens convertim en llop, al nord europeu en ós, a Sud-Amèrica en jaguar i en terres asiàtiques en tigre. Sempre és la fera més ferotge, la que competeix amb l’home al capdamunt de la cadena tròfica, la que li furta el bestiar i amenaça els caminants solitaris. Alhora, llops, óssos, tigres i jaguars ens fascinen per la seua bellesa i el poder que transmeten.

Aquesta dualitat de sentiments és font de discrepància. Per als que hem crescut en un suburbi, on els principals depredadors que ens tocava evitar eren els “quinquis” (Homo homini lupus est), el llop era una criatura magnífica. També era un personatge de les històries que explicaven els avis al poble, aquest poble dels estius feliços. En canvi, les persones que s’han criat en viles lluny de grans conurbacions, amb hiverns de nits inacabables i camps solitaris, senten que el llop és una amenaça. Encara que s’hagi extingit fa moltes dècades. El rastre del terror encara perdura per bancals, masos i boscos, en les paraules dels vells que recorden fets viscuts pels seus pares. La meua dona, torredarquina de soca-rel, sempre em pregunta si aniria pel bosc tan tranquil com vaig ara si sabés que en qualsevol moment pot eixir-me un llop. Jo no sé què dir-li, perquè quan sóc vora l’escalforeta del foc tot és bonic i romàntic, però quan passejo tot sol per la muntanya… això ja són figues d’un altre paner. Sigui com sigui, sempre vaig més intranquil pel metro de Barcelona que pels boscos de la serra. Si un dia m’ix un llop, ja us ho explicaré (espero).

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 29, setembre-octubre 2016

Origen: Premsa aragonesa? | Viles i Gents

Origen: La Barcelona caduca | Viles i Gents

Origen: Tota la de Déu

Origen: Estiu ardent i canvi climàtic | Viles i Gents

Origen: Desideri Lombarte i els calatravos del futur | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de setembre del 2016)

Hi a coses que són per a sempre, com la Festa de la Visita dels Calatravos a Pena-Roja de Tastavins. Tot un dia dedicat a representar un fet que va ocórrer al segle XVI i que, d’alguna manera, resulta tan actual com les coses del dia a dia.

Pel matí el context social, fent una recreació d’un mercat popular de l’època. El programa anuncia un mercat medieval, que és totalment autèntic, ja que, malgrat que el segle XVI de manera oficial pertanyeria al renaixement, és més que clar que l’estatus socioeconòmic era purament medieval. Només mercaders i mercaderies de l’època, res de l’actualitat, a més d’oficis com els sabaters, cistellers, ferrers i ferradors de mules o munyidors de cabres i ovelles. No pot faltar la taverna.

Per la tarda la representació de la Visita dels cavallers de l´Orde de Calatrava que s’escenifica en tres espais. Aquests senyors venien a cobrar els delmes, ni més ni menys, moment que els vilatans aprofitaven per parlar dels seus problemes quotidians i demanar algunes millores. L’extraordinari text de Desideri Lombarte analitza la situació econòmic, social i cultural de l’època, però permiteix ficar-la al dia d’una manera totalment natural. Es passa  dels greus problemes  estructurals als petits problemes locals, sempre amb realisme i assaonat pel sentit de l’humor tan característicament lombartià. Entre mig podem gaudir d’unes quantes danses del renaixement, i un bon tast de música instrumental i coral rigorosament d’època, tot interpretat pels actors pena-rogins. Com cal suposar l’aspecte cultural més sobreeixit és l’ús del llenguatge, emprant el català els vilatans, i el castellà els Senyors, com passava a l’època que es recrea, i que reivindica la finalitat principal del llenguatge, que és principalment la d’entendre’s tots de la millor manera possible. A vore si algú aprèn la lliçó.

Resulta sorprenent tota la tasca i la implicació dels pena-rogins (totes les associacions de la vila) en la Festa; però, una vegada més, cal lloar la figura de Desideri Lombarte, autor d’un esplèndid text, sòlid i flexible, que preveu la possibilitat  de ampliar, posar al dia o millorar la representació. Sense text, no hi hauria Festa.

Antoni  Bengochea

Origen: La Barcelona caduca

Origen: Una molt bona notícia | Lo Finestró

Ramón Andrés

Patrick Sauzat

Michael Metzeltin

(Publicat al Diario de Teruel)

Passada l’ominosa legislatura Lapapyp-Lapao recuperem ara, de mica en mica, la nostra dignitat d’aragonesos que aquella legislatura ens havia furtat amb la seua lingüística-ficció. L’aragonès i el català tornen a ser llengües pròpies i històriques del nostre país, i ja no som la riota lapapyp-lapaoista del món. El nou Govern procura millorar la tan precària situació de les nostres llengües minoritzades amb la recent creació d’una Direcció General de Política Lingüística. En el cas concret de la normativa veiem que la del català ja fa més d’un segle que ha estat àmpliament aconseguida, mentre que per a l’aragonés, si bé s’ha avançat força en normativa fonètica, morfosintàxica i lèxica, comptem en aquest moment amb tres ortografies diferents.  Resulta molt difícil tirar endavant en la normalització de l’aragonés sense una ortografia uniforme, cal doncs aconseguir-la com més prompte millor. Vist que els partidaris de les tres ortografies són incapaços de posar-se d’acord, el director de la DGPL, J.I. López Susín, amb molt bon criteri, ha convocat  tres lingüistes especialitzats en  llengües romàniques perquè facen una proposta ortogràfica que puga ésser acceptada pels representants de les tres ortografies aragoneses ara vigents. I això és la molt bona notícia: que tres professors universitaris, els romanistes Ramón d’Andrés  d’Oviedo, Patrick Sauzat de Tolosa del Llenguadoc i Michael Metzeltin de Viena, ja han posat fil a l’agulla,  i per al primer semestre del 2017 volen presentar una ortografia de consens per a l’aragonès. En les llengües romàniques comptem amb un altre cas, molt semblant, i prou ben reeixit, en la unificació de diferents propostes normatives. Es tracta del retoromànic parlat a Suïssa, on el professor universitari Heinrich Schmidt, retoromanista de llengua alemanya de Zuric, va rebre als anys setanta l’encàrrec de la Lia Rumantscha, la coordinadora de les diverses associacions de foment del retoromànic, per unificar les codificacions de les cinc variants del retoromànic de Suïssa, i no tan solament l’ortografia, ans també la fonètica, morfosintaxi i  lèxic. Si els retoromànics ho han aconseguit, i això que ho tenien força més difícil que nosaltres, que només hem d’unificar l’ortografia, és  lícit esperar que ens en sortirem.

Artur Quintana

Origen: Estiu ardent i canvi climàtic

Origen: Històries incertes encadenades | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de setembre del 2016)

És curiós com les converses mantingudes al voltant d’una taula van agafant intensitat tal com mos anem empassant los bons esmorzars que mos prepara Juanito. Los incerts motius que les iniciaran a la reunió de més d’una dotzena de comensals fan molt més emocionant la trobada. A la fase del carajillo, de cop un dels companys, l’Albert, abandona lo bar i torna amb un manollet d’espígol per a cada un dels entaulats. Tots mos enterem que avui és Sant Agustí i que a Queretes és tradició de collir espígol abans de que surtigue lo sol i guardar-lo en un lloc visible de casa per evitar los incendis.

I l’Àngel, pastor del bons, mos diu que des de fa molts anys, per esta data cull una garba d’espígol, que fa 150 manollets i los deixa al forn per a que siguin recollits per totes aquelles dones que hi vaiguen a comprar lo pa. I va i jo recordo que quan érem menuts anàvem a collir espígol durant l’estiu, que el veníem al tío Crespo i que este lo revenia a un productor de colònia d’Arnes que en feia essència de lavanda. La collita de l’espígol, lligada a més pluviometria i humitat que avui dia, era una font d’ingressos res despreciable per algunes famílies dels nostres pobles. Ara amb la sequera se’n fa poc..

Però que feien una colla de críos amb los diners que mos pagava el tío Crespo? Pos compràvem rateres a casa lo tío Emeterio per a la campanya de caça de l’hivern. Organització i emprenedoria d’uns xiquets de deu anys. Voleu millor escola? Alguns començarien a treballar als 14 anys i als 25 ya tenien empresa pròpia. I surt el tema dels autònoms i la dificultat de establir-se per compte propi i la poca il·lusió dels joves. que tots volen un sou i pocs problemes.

A passat un hora sense adonar-mon i me’n vaig cap a casa amb lo manollet de l’espígol que penjo al costat d’una foto del maset del terme d’Arenys. M’agrada. Li faig una foto i la penjo al facebook. Al rato la Belen escriu que s’ha mare li va ensenyar a s’ha filla, de iaia a neta este verset:

Santa Mònica bendita/ mare de Sant Agustí/ la meua ànima t’encomano/ quan me’n vaig a dormir,/ si m’adòrmigo vetlleu-me,/ si em mòrigo perdoneu-me.

Matí meravellós.

Juan Luís Camps