Origen: Literatura fotogràfica | La Comarca

L’espai digital està essent víctima d’una invasió colossal de fotos i vídeos. Confesso que jo també hi contribueixo, a aquesta infecció. Com no tinc temps per a escriure (a banda dels articles que alguns teniu la paciència de llegir), em dedico a copsar les imatges que em sorprenen, generalment detalls minúsculs, banals, transfigurats per una llum insòlita. La llum, ho sap tothom, és la base de la fotografia. Podem passar cent vegades per un lloc i, un dia, la posició del sol o uns núvols oportuns ens ho mostrarà d’una manera nova, excitant, evocadora. Evocació, vet aquí el poder principal de les imatges. No calen paraules —eixes paraules que no tinc temps d’escriure— perquè davant d’allò es desencadenen certes sensacions que produeixen el mateix efecte que la literatura. Però n’hi ha tantes, de fotos, que han perdut la força que podrien tenir. Res de nou en aquesta civilització nostra: l’excés d’oferta n’anul·la l’interès. Malgrat saber que és absurd, no puc estar-me’n de compartir-les. Mai falten amics o “seguidors” (quina paraula més escruixidora) que posen un “m’agrada”, igual que jo procuro fer amb ells. Afortunadament, de tant en tant, entremig de la saturació de les xarxes, hi trobo l’obra de grans fotògrafs, la majoria desconeguts per a mi. Ombres violentes, paisatges urbans, horitzons desolats, rostres que expliquen més que una novel·la de mil pàgines. És aleshores que entenc el que significa tenir talent.

Com he dit al principi, fer fotos és una manera d’escriure. Es pot fer per a consum propi, per a aixecar acta de les cabòries de cada moment i, si s’escau, poder revisar-les més avant. Però quan s’escriu amb el desig de comunicar, d’expressar, de crear alguna cosa que rosega per dins, aleshores no es pot negar que hi ha la voluntat de ser llegit.

O sigui que possiblement continuaré engreixant el ciberespai amb les fotos que omplen els meus calaixos. Ho sento.

Carles Terès

Origen: Un lector alcanyissà | La Comarca

Durant los vint-i-dos anys de vida d’esta columna no m’haig prodigat massa en escriure sobre els lectors. Si de cas un parell d’articles explicant que, quan escrivia, no em podia traure del cap la sensació que solament ho llegirien los companys de columna i uns pocs amics benevolents. Tal suposició la va rebatre immediatament un lector, informant-mos que mos seguie, setmana rere setmana, des dels Estats Units. Més endavant vaig tindre la satisfacció de parlar d’una jove pena-rogina que durant la sobretaula d’una multitudinària cena al poliesportiu del seu poble es va manifestar puntual seguidora del “Viles i gents”. Però ara, per a sorpresa i satisfacció meues, em correspon fer-ho d’un lector alcanyissà.

No fa molt, un dissabte al matí em va sonar el mòbil. No tenia enregistrat aquell número però vaig decidir acceptar la trucada. I l’interlocutor, que va resultar ser un home jovial i atent, donant per feta la meua estranyesa, com a primera mesura es va donar a conèixer; i a continuació es va presentar com un entusiasta lector de les meues columnes i em va informar que teníem amics comuns i que eren ells los que li havien facilitat lo meu telèfon. I sense solució de continuïtat, fent gala d’una memòria privilegiada, aquella persona va fer un ràpid però encertat repàs de les meues cinc o sis darreres columnes. La qual cosa no dixe de ser admirable si tenim en compte que en publico una cada sis setmanes i que, quan les escric ni jo mateix me’n recordo de l’anterior. I va afegir que, tot i ser castellanoparlant, a base de practicar havie acabat llegint amb desimboltura en català, encara que, per si les mosques, tenie sempre el diccionari a mà.

Quina sorpresa! Quina emoció! Un fidel lector castellanoparlant. Una persona que s’ha esforçat en llegir en un idioma, que no és lo seu habitual i que disfrute fent-ho… Malauradament, i voldria equivocâ’m, una “rara avis“ a n·esta beneïda terra nostra.

Encara no haig tengut ocasió de conèixê’l. Però un dia o altre, quan jo estiga per Mont-roig, quedarem per a trobar-mos.

J.A. Carrégalo

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de desembre del 2016)

Com en els darrers anys durant el pont de la Puríssima es van desenvolupar a Queretes unes interessants jornades sobre la història local del segle passat. Són unes xerrades properes a la gent i a les situacions de la vida quotidiana.  Tenen objectius divulgadors i també de recollir informació gràfica (fotos) i informació directa tot recollint la memòria personal històrica d’alguns veïns que van viure aquells períodes passats.

Aquest any tocava investigar sobre la dècada dels anys 50. Un dels successos més importants d’aquells temps fou la terrible gelada del febrer de 1956. Millor dit, de tot un seguit de gelades i inclemències atmosfèriques que és van succeir durant l’esmentat mes. El fred va ser terrible i se’l va culpabilitzar de vàries conseqüències entre elles la d’accelerar el procés d’emigració que havia començat als anys 20 del passat segle.

Desprès de les jornades la meva idea del que va significar la gelada han canviat. I això reforça la dita que la història és una construcció permanent, d’acord amb la informació que anem rebent. Així ara crec que la mecanització del camp i els baixos preus, no ajustats a costos, de les dècades següents tenen molt més impacte i són molt més determinants que la catàstrofe puntual d’aquell mes de febrer.Enumeraré unes quantes premisses necessàries per entendre el que va passar: L’efecte va ser sobre diferents cultius, no solament sobre l’olivar. Es va generar una nova activitat amb l’aprofitament de la llenya morta de les oliveres. La vinya i ametllers van tenir un impuls importat en els anys següents. Es van perdre molts jornals de treball durant el 1956 i en els anys següents. Els veïns més afectats van ser els jornalers i petits propietaris. La sensació de ruïna va fer que s’arrancaren més oliveres de les realment mortes. De les soques de moltes oliveres serrades van sorgir part del olivers actuals.

Tot i això, dos anys desprès de la gelada els molins d’oli ja tornaven a funcionar de manera similar als anys anteriors. Per tant l’efecte de la gelada sobre l’emigració i despoblament dels nostres pobles s’ha de relativitzar.

Juan Luís Camps

Origen: Qüestió de noms | Lo Finestró

Qüestió de noms

Origen: Llengua llemosina | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 17 de desembre del 2016)

(Publicada a La Comarca el 9 de desembre del 2016) L’Associació Cultural del Matarranya i la Comarca del Matarranya han engegat un ambiciós projecte per a recuperar i posar en valor la toponímia de…

Origen: Toponímia urbana | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 11 de desembre del 2015)

Tinc una relació complicada amb els concursos. Potser hi pesa el meu escàs instint competitiu, que m’ha fet allunyar, per exemple, de la pràctica dels esports amb guanyadors i perdedors i preferir els reptes personals, sovint solitaris.

Tant se val. Suposo que, al capdavall, la vida ve a ser un ‘concurs’ continu entre diverses opcions en què nosaltres en som els jutges i els jutjats.
Ara vull parlar, però, dels concursos del meu ram, el disseny. No em refereixo tant a alguns concursos de cartells on es busca un producte vistós per a un esdeveniment puntual, sinó als que es convoquen per a decidir una cosa tan transcendent com una identitat visual corporativa, coneguda popularment com a “logo”.
El problema ve del concepte equivocat que es té del disseny. Es considera una disciplina més o menys artística, on l’únic que cal és triar el dibuixet que més gràcia fa. Però el disseny gràfic és, en realitat, una solució visual a un problema comunicatiu; per tant, ha d’estar basat en una estratègia. Comunicar és la funció principal del disseny gràfic. Quan l’únic que es busca és una imatge ‘bonica’, ja no parlem de disseny, sinó d’un maquillatge que rarament compleix els objectius de comunicació.
Naturalment, en tots els meus anys de dissenyador, he participat en concursos, ja sigui perquè m’interessava el projecte, perquè s’adreçaven només a professionals, perquè eren remunerats (sí, existeixen) o perquè el tribunal estava qualificat. O tot alhora. També he estat jurat, tot i que en algun cas m’he trobat que jo era l’únic professional i m’ha calgut batallar per a què en el veredicte es tingués en compte la funció comunicativa o, com a mínim, la correcció gràfica (a voltes sense èxit, què hi farem).

Carles Terès

Origen: Concursos | Viles i Gents

Origen: Toponímia urbana

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 desembre de 2016)

Mozart tenia 30 anys  al 1786. Estava en plena maduresa creativa. Tothom està d’acord en que aquesta data inaugura les últimes grans creacions del geni de Salsburg: les tres darreres simfonies, les últimes peces camerístiques, els últims concerts per piano, les peces mesòniques, el Rèquiem, l’Ave verum, el concert per clarinet o les cinc grans òperes finals.

Tothom està d’acord en que els millors concerts per piano són el últims, però en la seva època Mozart va anar perdent clientela un darrere l’altre, res a veure amb els èxits dels concerts anteriors. Les òperes finals van evolucionar de l’èxit de les Noces de Fígaro (malgrat que “tenia massa notes”) al desconcert que produí  Don Giovanni, al fracàs (com ara) de La Scuola degli amanti, més coneguda com Cosí fan tutte, o a l’oblit i incomprensió (com ara) de La Clemenza di Tito. És cert que La Flauta Màgica va ser un èxit, però a un teatre popular, diguem-ne de barriada.

El públic de la època il·lustrada i pre-revolucionaria no va comprendre massa bé les innovacions mozartianes.

El públic d’ara tampoc. Tant els auditoris simfònics com els grans teatres d’òpera estan pensats per al repertori romàntic. Els millors concertistes de piano i violí no toquen Mozart. Els grans directors no dirigeixen Mozart. Les estrelles del cant (Flòrez, Kauffman, Netrebko, Garanca) no canten Mozart. El públic operístic espera molt més (i és molt més crític) del “bel canto”, de Verdi, Puccini, Wagner o Richard Strauss, que del geni austríac. Les òperes de Mozart no apassionen massa als països mediterranis. Gairebé mai venen amb repartiments de luxe. Fins i tot una abonada del Liceu les va definir com “operetes”. Curiosament el públic tampoc se molesta gaire si el “cast” és mediocre. Mozart és el millor només de boca. Com en la seva època, ni l’òpera de la Llibertat (Don Giovanni), ni la de la Igualtat (Les Noces), ni la de la Fraternitat (Flauta Màgica), ni la de la posada en solfa de les tres coses (Cosí) troben el seu lloc entre el públic. Caldrà esperar millors temps per donar la raó als saberuts musicòlegs o al Salieri d’Amadeus.

Antoni Bengochea

Origen: La difícil relació entre Mozart i el públic | Viles i Gents

Origen: Avionetes fantasma | Viles i Gents

Origen: Trump, i entendre la @masaenfurecida | Viles i Gents

Origen: Verins enverinats | L’ esmolet

La fruita… la podem menjar? (© Carles Terès 2015)

No passa dia sense la notícia que un aliment, que fins aleshores hem considerat nutritiu, és molt perjudicial per a la salut, per al medi ambient o per a tots dos. Amb l’ús de les xarxes socials, la cosa ja se n’ha eixit de mare. Vídeos curts (avui dia tot ha de durar un o dos minut com a màxim) però contundents, amb imatges i infografies esgarrifoses, reforçades per textos i subtítols per si de cas tenim el dispositiu en silenci o no entenem l’idioma. També hi ha eixes amistats que disparen l’alarma quan, enmig d’un dinar, et miren seriosos mentre t’informen que allò que amb tant de plaer estàs assaborint és un bitllet segur cap a una malaltia horrible.

Puc afirmar que a casa mengem de manera saludable, fins i tot, si alguna volta em permeto una incursió pel món dels aliments precuinats, el meu cos protesta. Però ni així estem estalvis: el pa és dolent; el sucre, verí; la sacarina, pitjor encara; l’arròs i la farina, si són blancs, són tòxics; i són perjudicials (si els comprem a un preu assequible en un establiment normal) el pollastre, la vedella, el peix, el porc, les fruites i verdures… Podria omplir un parell d’articles només amb l’enumeració.

Si ens ho prenem a la valenta, acabem deprimits i amb la sensació d’estar desfent-nos per dins, com si aquestes substàncies ens roseguessin les entranyes. Hi ha moments que, en llegir una d’estes notícies, estic temptat de cridar “morim-nos d’una punyetera vegada! tot és tòxic!” i, tot seguit, devorar totes estes coses amb afany suïcida.

No intento banalitzar el fet que hi ha aliments que no són saludables, però penso que tanta insistència acaba tenint l’efecte contrari. Potser la saturació de missatges té aquesta funció: com que tot és roín, no ve d’aquí, i ja no destriem el gra de la palla. És el mateix que quan ens volen fer creure que tots els polítics són iguals: com que tots són corruptes o corruptibles, tant hi fa a qui votis. És una manera d’assegurar-se que tot seguirà si fa no fa com sempre.

La Comarca, columna «Viles i gents», 25 de novembre de 2016

Gentilicis

Posted on 28 Novembre, 2016 by graciaz

(Publicat al Diario de Teruel)

Gentilici és definit al diccionari com pertanyent a un poble, a una família; denota la nació o pàtria d’una persona. I sí, tots sabem passablement bé què vol dir “anglès”, “alemany”, “francès”, …, però no tant quan diem “català”, “curd”, “occità”, “sard”, .., i menys encara quan parlem de “roma/romani/gitano” o “jueu/hebreu/israelí” etc.. Les  coses es compliquen més perquè molts gentilicis designen no només la pàtria d’una persona, sinó també la llengua: “italià” tant vol dir “ciutadà d’Itàlia” com “parlant d’italià”. Sembla prou clar què vol dir “llengua alemanya, anglesa, francesa, rusa, aragonesa, arpitana, …”, i les enciclopèdies ens informen bastant bé dels indrets on aquestes llengües es parlen. El mateix passa amb “literatura alemanya, búlgara, anglesa, italiana, asturiana, basca, polonesa, albanesa…”, perquè les enciclopèdies diuen sempre el mateix: “literatura polonesa és l’escrita en llengua polonesa, literatura persa es l’escrita en llengua persa, literatura curda és l’escrita en llengua curda, …” sempre igual, repetitivament. El consensus omnium és total. I tanmateix, quan fa no gaires anys Catalunya va ser el convidat especial de la Fira del Llibre de Francfurt els escriptors catalans en castellà van muntar un sagramental perquè no els hi van convidar. Argumentaven que ells eren catalans i que per tant els seus escrits en castellà eren literatura catalana. El sidral segueix durant. En el cas del gentilici “aragonès” encara és complica més tot plegat, perquè si bé a Catalunya hi ha catalans, com acabem de veure, que afirmen que la literatura castellana és literatura catalana a Catalunya, no afirmen, ara com ara, que la llengua castellana sigui llengua catalana a Catalunya, mentre que al nostre país, seguint l’exemple d’en Juan Moneva, s’afirma que tota llengua parlada a l’Aragó és llengua aragonesa: ergo el català d’Aragó no és tal sinó aragonès oriental. Del castellà d’Aragó encara no en diuen que siga aragonès meridional, però tot arribarà. No en dubteu pas: tindran més glorious days les manipulacions i mixtificacions al nostre país. Ja en tenim  tradició: “polaco” vol dir “ciutadà polonès” i “parlant de polonès”. com també significa, en versió infamant, “ciutadà català” i “persona parlant de català”.

Artur Quintana

Origen: Gentilicis | Lo Finestró

Origen: Los quintos

Origen: Les fogueres del Pilar | Viles i Gents