La Franja

Origen: Dret a decidir | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 del març del 2017)

        Em resulta difícilment acceptable que el dret a decidir sigui una cosa antidemocràtica, però així sembla ser la costum d’aquest país nostre. I d’on ve aquesta costum?

El règim monàrquic que regenten els Borbons a Espanya va ser decidit per un demòcrata convençut: Francisco Franco. I el poble espanyol no té dret a decidir una altra cosa. Gairebé tothom afirma que de fer una consulta per aquesta qüestió, per dirimir si volem continuar amb la monarquia o canviar a una república, guanyaria majoritàriament la opció monàrquica; doncs, per què no es fa? Per què no podem decidir nosaltres el règim constitucional que volem? El tema català és molt semblant: també gairebé tothom diu que si es fes la consulta catalana guanyaria la opció espanyolista (ens asseguren contínuament que hi ha més “constitucionalistes” que secessionistes) i que perdria el que podríem anomenar “catexit”; doncs raó de més per fer la consulta, però tampoc es pot fer perquè ho prohibeix la “Inmaculada Constitució”, que es va firmar fa quaranta anys sota l’espasa de Dàmocles del franquisme. Els crims del franquisme tampoc es poden investigar perquè ho prohibeix la mateixa espasa de Dàmocles. Deu meu, però quan pesa el franquisme! Hi haurà algun dia en que ens el podrem treure de damunt? Als familiars de les víctimes del franquisme se’ls acusa de malvolença, d’ànsies de venjança, de no haver superat la ferida que es va tancar el 78, de mirar contínuament endarrere, de no deixar tranquils als morts…; per què es tracta de manera diferent als familiars de les víctimes del terrorisme d’ETA? per què no se’ls acusa de voler remoure el passat, d’ànsies de venjança, etc?

Podríem proposar encara una altra decisió: volem netejar el país de franquisme? Segurament tampoc es farà aquesta consulta. A Alemanya la van netejar bé de hitlerisme, però de la mateixa manera que la possible independència d’Escòcia diuen que no té res a veure amb la de Catalunya, tampoc són comparables Hitler i Franco (un va perdre la guerra i l’altre la guanyà). És clar que Franco va morir, però ens deixà l’ou, l’ou de la serp, i encara resta viu.

Antoni Bengochea

Origen: Trencar fronteres | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2017)

Per a trencar fronteres i buscar espais de col·laboració i entesa, des de les perifèries de les diferents comunitats autonòmiques, s’han creat entitats per fer-se més visibles i per sumar esforços per competir en una societat cada vegada més globalitzada. En el nostre territori, des de fa temps, s’ha vist esta possibilitat per desenvolupar-se i vol aprofitar l’alternativa per identificar-se, per mostrar-se més autèntic. I és en la perifèria del triangle constituït per Aragó, Catalunya i País Valencià on s’ha vist la possibilitat per actuar. Territoris que durant l’Edat Mitjana estaven units sota un sol monarca i formaven part de la Corona d’Aragó. D’esta confluència d’interessos va constituir-se la denominada Ruta dels Tres Reis formada per les ciutats d’Alcanyís, Tortosa i Morella, centres d’influència d’àrees territorials àmplies, una entitat principalment amb l’objectiu d’oferir al visitant una bona oferta turística. Una altra realitat de cooperació que va iniciar-se el 2006 va ser la Mancomunitat de la Taula de la Sénia, formada per poblacions que pertanyen a les comarques valencianes del Baix Maestrat i Els Ports, l’aragonesa del Matarranya i la catalana del Montsià. I, finalment, parlarem del projecte ‘3 Territoris: una mateixa terra’, constituït per comarques: Matarranya, Terra Alta i Els Ports. Una entitat últimament amb molt protagonisme. La setmana passada van presentar la nova web i el nou projecte de crear un recorregut senderístic que passo per les tres comarques. Des que es va formar l’agrupació s’ha implicat en diferents projectes: ha publicat una revista ‘Què fem?’, ha editat diversos fullets de promoció turística, ha potenciat la Via Verda i els camins del Matarranya i de l’Algars… I és que les tres comarques comparteixen el caràcter rural de les seues viles, l’espai natural dels Ports de Beseit, uns pobles de gran riquesa monumental, paisatgística i gastronòmic, un gran potencial turístic i compartixen una mateixa llengua.

Carles Sancho Meix

Origen: Tornem-hi amb la toponímia | Lo Finestró

Publicat a la columna de Lo Cresol del Diario de Teruel

Darrerament veig que es mouen les  institucions en replegar la toponímia, poble per poble, abans que no se l’enduguen despoblació, desídia i manipulació. Enfront d’aquells que voldrien imposar-nos una toponímia castellana academitzada, cal documentar les formes que diuen els parlants genuïns de cada territori lingüístic –aragonès, castellá, català- i oficialitzar-les, sinó ho tindran magre per persistir. Una toponímia de tot l’Aragó, feta sense prejudicis, això sí, ens retornarà els noms de sempre, i permetrà de conèixer millor la nostra història: presència basco-ibérico-celta, romanització, arabització, occitanització, castellanització -que potser no sempre ho ha estat a costa de l’aragonès: cal donar explicació a topònims d’àrea castellana com Balsa Nova, Castelnou, Santa María d’Horta, el Palao, …-, i molt més. Abans de  posar-nos al tall convé, per estalviar-nos feines dobles, que rellegim les pàgines 47-58 d’Indagacions d’Hèctor Moret, Calaceit 1998. Miraré ara de fer un breu resum de la investigació toponímica al nostre país. L’àrea catalanoparlant, la Franja, és la més treballada, especialment al Matarranya Històric, i més encara a la Ribagorça amb el projecte Toponimia de Ribagorza; el Baix Cinca i la Llitera són les comarques més desassistides. L’àrea aragonesoparlant, l’Alt Aragó, es troba gairebé exhaustivament estudiada a la Ribagorça gràcies a l’esmentada Toponimia de Ribagorza. si bé és llàstima que en les transcripcions dels topònims es faça servir una ortografia patoisanta -això quasi no passa als topònims ribagorçans catalans.  La resta del territori té bastants monografies toponímiques i molts materials desperdigolats per llibres i revistes. Com sol passar quan es tracta d’estudis lingüístics l’àrea més abandonada és la de llengua castellana. Ací trobem algunes comptades monografies (Casp, Valdealgorfa, …) i materials de difícil consulta en llibres i revistes, i això que es tracta d’una àrea, potser no tan interessant com les de l’Alt Aragó, pero déu-n’hi-doret de com ho és. La majoria dels treballs considerats se solen centrar en les fonts orals, i ben poc en les documentals, amb algunes importants excepcions ( Giralt, Vázquez, Saura, …). Acabo repetint –vox clamantis in deserto– que poc hauran servit aqueixs esforços toponímics per la normalització dels nostres aragonès, castellà i català, sinó s’oficialitzen els topònims obtinguts.

Artur Quintana

Origen: Arenys de Lledó | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 4 de març del 2017)

Situat a la mateixa riba del riu Algars, en la delimitació de les comunitats d’Aragó i Catalunya, ha estat un poble agrícola i ramader que tendeix actualment cap a l’increment progressiu de la importància del sector turístic. Poble medieval amb la frescor del riu als seus peus i envoltat d’un frondós pinar al que si accedeix de manera suau per varis barrancs. La seua solitud i bellesa ha incentivat l’assentament de joves cansats de la ciutat i l’actual societat que comporta. Un lloc ideal per viure si los recursos son suficients. Si observem la seua piràmide d’edat, la residència dels propietaris de les seues cases, l’envelliment de la maquinària agrícola, i fins i tot lo progressiu creixement del bosc (que vol dir abandó de terres fa poc cultivades) ens sorgiran segur un seguit de preguntes que podem traslladar també a altres pobles del Matarranya. A mi m’han aflorat unes de senzilles, que a més de contestar de manera simple i sense raonar-les massa, deixo per a la reflexió: “lo procés de despoblació actual trobarà un límit equilibrant? Afavorirà este procés un major nivell econòmic de les persones actives residents? este millor nivell econòmic comportarà alhora un millor nivell de benestar i de desenvolupament personal?” Jo personalment crec que sí. Avui mentre escric estes quatre ratlles s’ha inaugurat lo congrés de telefonia mòbil de Barcelona. La comunicació i la informació arriben avui a tots els racons del planeta, per tant l’aïllament ha passat a la història. No així l’aïllament voluntari. Està a les nostres mans desconnectar quan desitgem. Diumenge vaig passejar-me amb lo meu amic Paco per Arenys. Visita a vàries cases estiuenques, precioses. Xerrades informals amb los vilatans que varem trobar pels relaxants carrers. Cap vehicle. Fotografia dels nombrosos indrets medievals: església, casa castell, etc. Una cervesseta al bar del poble i finalment visita al “Mas de la Llum”, situat a la Vall de la Bernarda. Novadora construcció de palla i fang en un racó que t’invita a ser feliç. Tindrem que canviar el xip.

Juan Luis Camp  

Origen: Trencar fronteres | La Comarca

Per a trencar fronteres i buscar espais de col·laboració i entesa, des de les perifèries de les diferents comunitats autonòmiques, s’han creat entitats per fer-se més visibles i per sumar esforços per competir en una societat cada vegada més globalitzada. En el nostre territori, des de fa temps, s’ha vist esta possibilitat per desenvolupar-se i vol aprofitar l’alternativa per identificar-se, per mostrar-se més autèntic. I és en la perifèria del triangle constituït per Aragó, Catalunya i País Valencià on s’ha vist la possibilitat per actuar. Territoris que durant l’Edat Mitjana estaven units sota un sol monarca i formaven part de la Corona d’Aragó. D’esta confluència d’interessos va constituir-se la denominada Ruta dels Tres Reis formada per les ciutats d’Alcanyís, Tortosa i Morella, centres d’influència d’àrees territorials àmplies, una entitat principalment amb l’objectiu d’oferir al visitant una bona oferta turística. Una altra realitat de cooperació que va iniciar-se el 2006 va ser la Mancomunitat de la Taula de la Sénia, formada per poblacions que pertanyen a les comarques valencianes del Baix Maestrat i Els Ports, l’aragonesa del Matarranya i la catalana del Montsià. I, finalment, parlarem del projecte ‘3 Territoris: una mateixa terra’, no constituït per comarques: Matarranya, Terra Alta i Els Ports. Una entitat últimament amb molt protagonisme. La setmana passada van presentar la nova web i el nou projecte de crear un recorregut senderístic que passo per les tres comarques. Des que es va formar l’agrupació s’ha implicat en diferents projectes: ha publicat una revista ‘Què fem?’, ha editat diversos fullets de promoció turística, ha potenciat la Via Verda i els camins del Matarranya i de l’Algars… I és que les tres comarques comparteixen el caràcter rural de les seues viles, l’espai natural dels Ports de Beseit, uns pobles de gran riquesa monumental, paisatgística i gastronòmic, un gran potencial turístic i compartixen una mateixa llengua.

Carles Sancho

Origen: Llums de la ciutat | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 18 de febrer del 2017)

Un dels símptomes més reveladors de l’estació hivernal és la disminució de les hores de sol, que arriben al seu punt més extrem lo dia 21 de desembre, associat abans en Sant Tomàs i, modernament, en lo solstici d’hivern, i és que les precisions dels tan escoltats hòmens del temps, per la via de la ciència, mos retornen a les festes paganes dels nostres orígens. Eixe dia lo sol ix sobre les 8.30 h —a dos quarts pa les nou en expressió antiua— i es pon abans de les 18, de manera que són poc més de nou les hores de llum i quasi 15 sense ella. Lo canvi horari de finals d’octubre allarga artificialment una hora més la nit, i així, entre el fred i l’obscuritat, les viles de la nostra extensa geografia rural presenten a les 5 de la tarde un aspecte desolador, tots tancats a dins de casa a la vora del foc o d’un radiador, o de la pantalla de la tele. Ni una rata pel carrer, enllumenats austerament.

No passa lo mateix a les ciutats, que, en proporció ascendent amb la mida de cada una, lluïssen plenes de rètols fixos o que s’obren i tanquen, rengleres de finestres en llumenetes, faroles potents, semàfors que van canviant, cotxes amunt i avall… —soroll lluminós i acústic alhora—, i gent, molta gent, que entra als cines, a les cafeteries, a tendes i grans magatzems, ficant calor humà al paisatge sec d’asfalt. La gent crida més gent. És una competència molt desigual, entre la solitud del nucli rural, cada dia més envellit i disminuït, i l’enlluernador tràfec urbà, tot i que alguns acaben fugint-ne. Pel soroll o perquè les llums de la ciutat amaguen la foscor dels persones que dormen al carrer, vells abandonats, desnonaments, d’altres que demanen…, com la jove florista cega que no les podia vere a la vella pel·lícula sense paraules del gran Chaplin.

María Dolores Gimeno

Origen: Torna el LAPAO | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte  4 de febrer)

Aquest dies observo renovada activitat del lapaisme, moviment de lingüísticaficció promogut pels partits de govern de l’anterior legislatura, especialment pel PAR, segons el qual a l’Aragó no es parla català, sinó LAPAO. El líder facaista Héctor Castro ha presentat amb èxit el seu programa de lingüísticaficció lapaista a Montsó, i quan aquesta columna es publicarà, probablement també ho haurà fet a Saragossa i a altres indrets del nostre país. La seua ideologia ha provocat el just rebuig per part de la lingüística i romanística internacionals, però malgrat això ha estat molt influent a la darrera legislatura i continua sent-ho ara gràcies a l’heretada Llei de Llengües. Per a polir una mica la mala imatge que té el glotònim LAPAO (Llengua Aragonesa pròpia de l’Àrea Oriental), pel cas també LAPAPYP (Llengua Aragonesa pròpia de les Àrees Pirenaiques i Prepirenaiques) per a l’aragonès, Castro faria bé d’adoptar la terminologia que li ofereix l’anònima lletra als lectors de la pàgina 5 del volum 5/6 de 2009-2010 de la revista De Lingva Aragonensi, òrgan de la Sociedat de Lingüística Aragonesa. S’hi declara que “Els objectius que mos vem marcar … preteneven afondir en el coneixement de les dos grans llengües romàniques originals d’Aragon (el ribagorçano i el aragonés)”. Com podeu veure de l’aragonès se’n diu “aragonès”, com cal, i no LAPAPYP, mentre que del català no se’n diu “català”, com caldria, ni tampoc LAPAO, sinó “ribagorçà”. Convindreu que “aragonès” i “ribagorçà” són més fàcils d’acceptar per la lingüística i la romanística internacionals que no LAPAPYP i LAPAO: “aragonès” és la correcta denominació per a la llengua aragonesa, “ribagorçà” segueix sent una denominació de lingüísticaficció per al català, però és un mot que existeix –s’anomenen així un dialecte de l’aragonès i un altre del català–, malgrat que segueix sent de lingüísticaficció: és com si per a anomenar el castellà en diguéssem “borjano” i per a l’aragonès “ansotano”. El terme “ribagorçano” per al català ve avalat per un important nombre de prestigiosos lingüistes, majoritàriament romanistes, com Saura, Flores, Colón, Casanova, Gargallo, Holtus, Metzeltin, Kremer, Lamuela, Moreno, Mott, Sistac i Suïls, entre altres. Tota una garantia de lingüística ficció.

Artur Quintana

Origen: En autoestop | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca el 10 de febrer del 2017)

Tot i que estave prohibit, quan vaig fer el servici militar bona part de la soldadesca es movie pel país fent autoestop. I és que en aquella època els conductors s’aturaven més confiadament. Sobre tot quan es tractave d’un soldat.

Serien les deu de la nit del 17 d’agost de 1973, festa dels Mossos a Mont-roig, quan Luis Cros, lo meu estimat amic, i jo, vestits d’uniforme, mos despedíem a les Ventes de la Maite, la seua nóvia, i de la Pili de Vicent d’Icart, la meua balladora d’aquelles festes, i també de les posteriors fins al dia d’avui.

Els dos havíem d’estar als nostres destins al toc de diana. De seguida va passar un vehicle que mos va dur a Alcanyís. I allí mos vam separar, ell cap a Saragossa i jo cap a Lleida. Sol com un mussol, vaig baixar a la carretera de Casp. I al cap d’uns minuts va parar un cotxe de línies esportives. El conductor va resultar ser una persona molt cordial que devie rondar la quorantena. Li vaig explicar que venia de Mont-roig i que havia d’estar a Lleida a punta de dia. I ell em va respondre que anave de festa i que em podie dur fins a Casp.

Pel camí vam conversar animadament. I amb aquell bon home i les seues amistats caspolines vam allargar despreocupadament la festa, fins que, en un determinat moment vaig consultar el relonge. Al vore l’hora que ere vaig quedar molt sorprès i vaig reflexionar en veu alta que s’havie fet molt tard i que em temia que difícilment podria arribar a temps al quarter. Lo del cotxe esportiu no va perdre en cap moment lo somriure. Simplement, en vista del meu nyiguit, va pujar al vehicle, el va engegar i em va dir: “monta”.

A pesar de les contínues bromes sobre si arribaríem o no a temps, el viatge fins a Lleida va anar prou bé. I és que aquella persona em va dur fins a la mateixa porta del quarter de Gardeny. I allí em va dixar, entre atropellades paraules d’agraïment per part meua, en el precís instant que el corneta iniciave un destemplat toc de diana.

José A. Carrégalo

Origen: La història de la teua vida | L’ esmolet

Fragment de la coberta de ‘Story of your life’, edició de Small Beer Press, 2010.

Vaig sortir de veure la pel·lícula Arrival (‘L’arribada’) amb la sensació que m’havien explicat coses extraordinàries. Les crítiques eren encoratjadores, però davant les produccions nord-americanes sempre guardo una certa prevenció —per allò que se’ls hi escapa la mà amb el sucre, l’acció o les cares boniques. En aquest cas tot va quedar eclipsat per l’interès de l’argument i la bellíssima factura.

L’entusiasme em va fer buscar el conte en el què es basa, Story of Your Life, de Ted Chiang. No em facin dir si és millor el llibre o el film perquè tots dos estan resolts amb mestria, cadascun amb els recursos propis del mitjà.

Per a algú com jo, la història té un interès enorme, ja que obre el concepte de comunicació cap a camps que mai no havia sospitat.

Tots els llenguatges humans escrits utilitzen un sistema que representa la parla (glotogràfic). En canvi, els ‘visitants’ de la narració, anomenats heptàpodes, en fan servir un de semasiogràfic, és a dir, que transmet un significat sense que existeixi correspondència entre els seus elements i els sons de la llengua oral. L’escriptura dels alienígenes no es limita a ideogrames o jeroglífics com la d’algunes civilitzacions antigues, sinó que cada símbol o logograma conté la totalitat d’allò que es vol dir. L’adquisició de l’habilitat d’escriure en el sistema dels heptàpodes canvia de manera inimaginable i irreversible la concepció que tenim els humans del temps, del món, de l’existència.

No sé si m’he explicat —és evident que no tinc ni tindré la capacitat comunicativa dels heptàpodes. Només aconsello que vegin la pel·lícula i, si poden, llegeixin el recull de contes que conté La història de la teua vida, de Ted Chiang, on hi ha d’altres perles que els faran sentir un pessigolleig de plaer. (No pateixin: és el símptoma que acompanya l’eixamplament dels límits de la imaginació.)

Columna «L’esmolet», Temps de Franja digital 131, febrer 2017

Origen: La recepta de Ceausescu | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 3 de febrer del 2017)

Entre les moltes solucions per a la despoblació de la província de Terol amb les que s’ha especulat des de l’administració, poques tan desafortunades com la que l’any 1955 va aprovar el ple del Consell Econòmic Sindical i que l’any següent es va presentar al cap de l’Estat, el general Franco. Aquella “revolucionària” proposta preveia la desaparició de 107 nuclis de població i la deportació dels seus habitants a altres municipis més poblats o millor comunicats. La iniciativa, en perfecta sintonia amb la política que unes dècades després aplicarà, centuplicada, Ceaucescu a Romania, impactava sobre tot a les terres altes de la província. Al Baix Aragó i al Matarranya només hi figura un poble afectat, Lledó, que es volia desallotjar per transvasar els seus 417 residents a Queretes.

La proposta figura en el Pla Terol, que aspirava a desenvolupar la província per detindre la despoblació, que llavors començava a ser preocupant. El Consell Econòmic Sindical, un organisme presidit pel governador civil, Marcos Peña Royo, va decidir “l’aplicació total” de les tres fases del pla “concentracionista”, que eliminava un centenar de pobles amb menys de 500 habitants per, segons deia, garantir que els nuclis restants tingueren suficient població per assegurar-se la prestació del serveis bàsics. La ponència que recull aquell pla draconià per desplaçar a més de 30.000 persones afegeix que els pobles “amb cens molt reduït i ubicació suïcida” havien d’estar “assolats per estalviar-los una agonia perllongada” i els seus veïns, transvasats.

L’avortat Pla Terol de 1955-56 aplicava una recepta salvatge per afrontar la despoblació. Afortunadament, algú amb més enteniments que els dirigents provincials va arraconar aquell document al fons d’un caixó. Però, com es pot veure, la deportació dels habitants del medi rural per criteris economicistes ha tingut i té partidaris, alguns molt a prop de natres.

 Lluís Rajadell

Origen: Fogueres d’hivern | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 27 de gener del 2017)

La foguera a la plaça per les festes patronals d’hivern ha sigut, des de temps immemorial, un dels moments més emotius de tot l’any. Perquè una gran fogata enmig del poble, en l’escorina que feie i un fred que s’hi gelaven les paraules, calentava els ànims de la població d’una manera especial, fins a tal punt que un acte tant quotidià com encendre foc per calentar-se o coure menjar, esdevenia en una celebració col·lectiva de festa principal on el foc ere un símbol molt potent de purificació i renovació de la natura, el desig que passo l’hivern i torno la primavera, i ritual propiciatori de la fecunditat del bestiar i dels camps. Sent l’arbre central que es crema enmig d’algunes fogueres representació de l’arbre de la vida.

A cada poble ho feien d’una manera: per portar del tossal a la plaça la llenya i els arbres centrals, per muntar la foguera en si i per encendre el foc; com també un repertori diferent de balls i música, com és el cas del “rodat” de Castellseràs, on els homes casats dansaven donant voltes quan les flames eren més vives, tapant-se la cara amb les mans, al compàs d’una dolça i repetitiva melodia de gaita per la que el gaiter ha de tindre uns bons pulmons.

La gent d’abans quan feien fogueres i ballaven pel seu rogle, no tenien ni idea del solstici d’hivern, tampoc sabrien explicar allò dels cicles solars, ni havien sentit parlar de Caro Baroja o d’altres estudiosos de les festes dels solsticis d’hivern i d’estiu. Tampoc tenien tanta llenya com ara tenim, ni tantes màquines per portar arbres grossos com rolls de moli difícils de moure i de cremar. Ni se’ls haguere ocurrit mai, per impressionar als forasters, d’encendre el foc amb gasolina, fent d’una simple i natural foguera un espectacle exageradament artificial i perillós.

La gent d’abans s’entenien millor que nosaltres en lo món simbòlic i en la recreació d’un costum de record del passat tant antic com la pròpia humanitat.

Tomàs Bosque

Origen: Les pensions perillen | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el 21 de gener del 2017)

De entrada podeu considerar el títol d’aquesta columna un xic exagerat , tot i que si ens endinsem en el tema i analitzem el que està passant, no trigarem massa en descobrir els perills o amenaces de les pensions. En els passats quatre anys, amb una inflació al voltant de cero o negativa i amb l’augment del 0,25%, les pensions van mantenir  aproximadament el poder adquisitiu dels jubilats. La cosa ha canviat el passat 2016, perquè l’IPC ha arribat al 1,6% i l’augment ha estat del 0,25%: els pensionistes han perdut ja el 1,4%. A partir d’aquest any la pèrdua de poder adquisitiu del jubilats serà preocupant. La inflació anirà cap a munt i ja veurem si s’aplicarà o no l’augment del 0,25%.  Com dic el problema greu arribarà aquest any: el 2017 serà el primer any que el Fons de Reserva de la Seguretat Social, també coneguda com la guardiola de les pensions, entrarà en negatiu. Els ingressos del treball són molt baixos en Espanya, pensem que hi ha tres milions de persones amb una base imposable de només 8.000 euros anuals i quatre milions i mig, amb 15.000 euros. O pugen els sous o no es podrà recaptar suficientment, malgrat l’increment de PIB. També va disminuint la relació entre treballadors en actiu cotitzants i pensionistes. Sous baixos i exempcións de cotitzacions per fer més atractives les contractacions, juguen a favor de la mancança de recursos per a les pensions. El futur de la economia no està gens clar, tal com diu l’economista Niño-Becerra: “Hem viscut un parell d’anys d’il·lusió per la injecció de diners però era totalment fictícia”. Per a no tocar les pensions, a curt termini, només queda un camí, destinar un muntant d’impostos equivalen al dèficit que es produeix any rere any entre cotitzacions a la Seguritat Social i el pagament de les pensions. Llàstima que això aniria en contra de la reducció del dèficit públic o augmentaria les retallades, o s’haurien d’augmentar dels impostos. Si penseu que és massa dura la afirmació en dir què les pensions perillen, digueu-ne una altra més suau: les pensions no pinten bé. No ens passem, però! Millor fos dir: les pensions pinten malament.

José Miguel Gràcia

Origen: Visiteu la Torre | Viles i Gents

(Publicada a La Comarca el 20 de gener del 2017)

Per cap d’any, gràcies a la meua família de la Torre, vaig poder visitar la remodelada església de Sant Pere Màrtir. Espectacular la nova imatge de la construcció religiosa. La planta central gòtica, del segle XIV, ha quedat lliure de la pintura que tapava la pedra de murs i coberta. A l’absis s’ha restaurat tres finestrals amb la traceria que els decorava i ha quedat al descobert unes pintures murals bastant ben conservades. Les dos naus laterals són de construcció posterior i destaquen sobretot les impressionants cúpules barroques. Uns focus des de terra il·lumina la seua majestuositat. A  la sagristia s’ha trobat pintures que pareixen interessants, davall d’una capa de calç que les cobreixen i protegeixen i que hauran d’esperar a una segona oportunitat per ser degudament restaurades. A l’exterior la recuperació del rosetó damunt la porta d’entrada. I el més espectacular de la construcció, vista de lluny, és la torre barroca que havia estat molt malmesa amb perill de despreniments. Ara està totalment consolidada i protegida. No sé si és la més alta de la comarca però en estar envoltada d’edificacions baixes i situada en un pla li dóna unes proporcions gegantines des de qualsevol lloc que s’miro. La Torre, amb la restauració de l’església, compta amb un dels monuments més singulars i impressionants de la comarca del Matarranya. A més, a la població, es poden visitar, si ateneu la meua recomanació, altres edificacions interessants com la Casa de la Vila renaixentista, casa Bergós, casa Ferrer, casa de l’Advocat, casa Gran, portal de l’Escreix, ermita de Sant Joan… Com que la visita per la Torre us haurà fet entrar gana o set, al costat de la carretera en una gran edificació de pedra, hi teniu un hostal amb habitacions, bar i el restaurant ‘Lo racó dels torrats’ on podreu menjar bé o fer una cervesa o un cafetó. Aneu-hi, feu-me cas, mereix molt la pena.

Carles Sancho Meix

Origen: Sobre noms i pronunciacions | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 14 de gener del 2017)

Los mitjans de comunicació parlen cada dia de llocs i protagonistes de procedències diverses, una Babel de noms que posa en evidència les competències lingüístiques dels periodistes que els han de pronunciar. Se generen sovint adaptacions a la llengua de locució, lògica quan provenen de sistemes tan diferents com los eslaus o els orientals, per exemple el rus Vladimir Putin o el coreà Ban Ki Moon. Però resulta menys comprensible amb llengües de la mateixa família i inclús del mateix país. Entre els casos peninsulars, hem sentit diferents variants del segon cognom del sindicalista gallec Fernández Toxo; i al català és habitual l’accentuació aguda, a l’anglesa, del nom de l’expresident Artur —Àrtur— Mas, quan és una llengua de prosòdia aguda, la incorrecta interdentalització de la grafia “c” —Francesc Homs o Cesc Fàbregas— o la transformació de la “j” de Jordi en una mena de “y” o “i”. Del francès, que va ser durant segles la llengua de cultura europea, no queden nocions, i al president François Hollande li destrossen nom i cognom sistemàticament. Es podria pensar que l’anglès té més sort, però no, en especial amb fonemes com les lleugeres “h” aspirades, que es convertissen en la velar fricativa sorda corresponent a la “j” castellana. Això s’encomana a l’idioma matern: fa uns dies, un “hombre del tiempo” de Telecinco va anunciar les baixes temperatures de “Aljama de Aragón”, fent anglosaxona la “h” sorda d’etimologia àrab; i amb criteri similar, Bertín Osborne parlava a la mateixa cadena de “El Buli”, simplificant la palatal “ll” del famós restaurant amb tres estrelles Michelin. Podríem considerar també casos del portuguès i l’alemany, les peculiars adaptacions d’esdeveniments com la “Champions League”, les frases fetes o els noms de marques. Desconec si els futurs locutors estudien nocions elementals de pronunciació onomàstica ni si s’avaluen a les entrevistes de treball, però alguna preocupació hi ha: la Fundéu (Fundació del Español Urgente) va editar al 2014 una guia multimèdia per a periodistes amb 700 noms de jugadors, entrenadors, àrbitres i estadis de futbol del Mundial de Brasil, en 16 idiomes. Caldria fer-ne més

María Dolores Gimeno

Natxo Sorolla En estos temps convulsos de Trump, l’emergència de l’extremadreta europea, la redefinició de l’esquerra al sud d’Europa o el sobiranisme a Catalunya, les enquestes i el mètode tradici…

Origen: Dir, fer, i l’efecte Netflix | Viles i Gents