La Franja

(Publicada a La Comarca el 21 de juliol del 2017)

José Antonio Benavente. El conegut arqueòleg, historiador i polític baixaragonès actualment regidor de l’Ajuntament d’Alcanyís, en la seva columna de la Comarca del divendres passat, entre altres arguments de gran interès mos recordava que des de fa alguns anys es desvien del FITE entre 7 i 8 milions d’euros -uns 20000 € al dia- per eixugar les pèrdugues de Motorland. De tal manera que els nostres governants i les seves majories, fan d’una estropada dos barbaritats: la primera, desviant diners d’un fons que s’haurie de dedicar a projectes fiables d’inversió productiva per tota la província; i la segona, per emprar eixos diners que ja són de la gent de Terol, en pagar la festa de la motoGP i el dèficit crònic de Motorland. Quan la Ciutat del Motor és una societat pública del Govern d’Aragó, i si és veritat que ompli uns pocs dies a l’any els negocis d’hostaleria de la Terra Baixa, també és cert que Motorland fa d’aparador i passarel·la de la fama de les autoritats regionals i els seus convidats.

Alejo Lorén. Intel·lectual destacat de la generació d’Andalán, actor i director cinematogràfic, historiador, cronista de Casp, lo seu poble, i col·laborador setmanal de la Comarca. Per atrevir-se a publicar (30-06-17) el manifest “Nadie se atreve a hablar de esto” on reflexiona de manera crua sobre els problemes que ja planteja la integració en la societat caspolina dels milers de treballadors estrangers que han fixat la residència al poble. Casp s’ha omplit fonamentalment de marroquins, pakistanesos, romanesos i grups diversos de subsaharians, afavorint clarament el manteniment de la població. Però tenint en compte que el grup majoritari i els que més creixen demogràficament són els de cultura i religió islàmica, on la integració és mínima o nul·la, s’obren molts interrogants de cara a un futur no tan llunyà, sobre el manteniment de la nostra cultura i la identitat i forma de vida del Casp actual.

Cal llegir el manifest de Lorén. A tots ens convé que la integració dels nouvinguts es faci de manera respectuosa, però sense perdre ni un gram de les conquestes socials i drets personals que tanta suor i sang mos han costat.

Tomàs Bosque

(Publicacada a La Comarca el 7 de juliol del 2017)

Moltes vegades conversem sobre les paraules que, a poc a poc, anem perdent en la nostra llengua perquè o bé ja han quedat en desús o perquè anem castellanitzant, de manera inconscient, el nostre vocabulari. Formatge s’ha convertit en ‘queso’, aixeta en ‘grifo’, gavinyet en ‘cutxillo’, abans en ‘antes’, encodonyat en ‘membrillo’, amanida en ‘ensalada’, sopar en ‘cenar’, eixugamans en ‘toalla’, desembre en ‘diciembre’, paraula en ‘palabra’, frontera en ‘fatxada’, grossa en ‘gorda’, blau en ‘assul’, allavontes per ‘entonces’… La gent de més edat encara recordem l’evolució que mos ha portat cap al canvi d’algunes d’estes paraules però els més jóvens accepten estos barbarismes com a propis de la seua llengua perquè possiblement les més genuïnes poques vegades o mai les han escoltades.

Recordo que a casa de la meua dona a Vall-de-roures, com que durant un temps hi vam coincidir quatre generacions, lo tio Joaquin, d’una memòria privilegiada, que tenia més de noranta anys i havia estat de menut amb els masovers de la Torre la Maria i, més tard, a Vall-de-roures, parlava amb un vocabulari poc castellanitzat perquè mai va anar a l’escola. Les seues nétes, en sentir-lo parlar, argumentaven que son iaio parlava antic i que elles no utilitzaven algunes de les seues paraules perquè sonaven velles. Elles tenien un parlar modern, asseguraven orgulloses, però que, en resum, significava un parlar farcit de barbarismes impropis de la nostra llengua més autèntica. Jo sempre defensava les paraules velles i sàvies de son iaio, rescatades del nostre ric patrimoni lingüístic. A Vall-de-roures, i suposo que a altres viles del Matarranya, això passava i encara deu passar entre el parlar de les diferents generacions dins d’una mateixa família. Amb la total escolarització, la globalització cultural i la desaparició dels treballs tradicionals cada vegada el nostre parlar serà més uniforme amb la pèrdua d’un vocabulari que forma part del nostre ric patrimoni immaterial.

Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 1 de juliol del 2017)

Els  curds són una nació, que ha sofert repetides particions per part dels estats que l’envolten. Abans de la Gran Guerra del 14 es trobaven partits entre l’Imperi Otomà i el de Pèrsia. Després d’aquella guerra pogueren crear alguns estats de vida efímera, i tot seguit es veieren partits entre els estats de Turquia, Pèrsia, l’Iraq i Síria, estats que, com sol passar, es dedicaren i es dediquen amb afany a mirar d’anorrear la llengua curda i la cultura que conforma. Els passa el mateix que passava a la nació polonesa, que durant segles es trobava partida entre Rússia, Prússia i Àustria, estats que, llevat d’Àustria, també s’esforçaven a destruir la llengua polonesa i la cultura que en derivava.  Hi ha una diferencia entre les nacions curda i polonesa: els polonesos tenen ara un estat, els curds no. Tanmateix els curds de Rojava i del Curdistan Meridional,  tot i que segueixen formalment dins de Síria i l’Iraq, ja fa anys que s’autogovernen, i el Curdistan Meridional convocarà el 25 de setembre un referèndum per a la independència. Ambdós territoris curds són actualment en guerra oberta contra el Califat, i en aquesta lluita compten també amb ajuda alemanya: per una part l’Estat Alemany els envia personal no combatent, sobretot instructors militars, i per l’altra voluntaris alemanys procedents de partits d’esquerra combaten junt amb els curds. És una situació, la d’aquests voluntaris, que recorda tràgicament la dels brigadistes internacionals de la nostra Guerra. Ells venien a defensar la legalitat republicana, i els voluntaris alemanys al Curdistan a defensar el dret d’autodeterminació de la nació curda. Hi ha, tanmateix, una diferència: els brigadistes procedien d’estats que  eren al costat del franquisme, i no hi van poder tornar, o d’altres estats que no volien ajudar la República, i els van tractar molt malament quan hi tornaren, mentre que ara Alemanya sí que ajuda els curds, però tracta de mala manera els voluntaris alemanys que retornen després d’anys de lluitar al costat dels curds. Els treu el passaport i el document d’identitat i els sotmet a forta vigilància perquè no puguen tornar al Curdistan. Re, coses que passen.

Artur Quintana

(Publicada a La Comarca el 16 de juny del 2017)

Tot pareix indicar que jo estava predestinat al sacerdoci. I no és estrany, ja que el clima, a casa, ere summament propici. Piadoses a més no poder, la iaia Adoración i sa germana, la tia Isabel, cada dia, quan estaven juntes, no perdien ocasió de passar el rosari. I ma mare ere també molt religiosa.

En eixe ambient devot em vaig criar. I per això és normal que alguns dels meus records més antics em sitúon, amb ma germana Pili, a la falsa de casa Sastron vestit amb llargues i acolorides robes que, posades a imitació de les túniques, d’alguna manera mos recordaven la indumentària dels bisbes. I amb aquell abillament, i amb un gran anell al dit, jo em figurava ser un príncep de la Iglésia.

Partint d’eixes premisses, i fiant-me de la memòria, amb el pas dels anys en lo meu interior havie anat prenent cos la idea que, de menut, la meua  principal il·lusió havie segut la de ser bisbe, obviant, des de la perspectiva infantil, lo pas previ pel capellanatge. Però anava errat. I de l’error em va traure fa poc una senyora, que va ser veïna nostra i bona amiga de ma mare. L’anècdota que em va contar, de la que en sóc protagonista, no té desperdici.

Va ser un dia, quan comptava cinc anys, que, com tantes altres voltes, aquella jove, que aleshores en tindrie desset, se’m va endur a casa seua a jugar i a fer-li companyia. Però ella patie de mal d’esquena i havie de guardar repós i, per tal causa, de tant en tant s’havie d’estirar al llit. Per això, quan va necessitar gitâ’s, per no dixâ’m solet jugant em va preguntar:

–Escucha Toñín, quieres venir a hacer la siesta conmigo?

I jo, com si fore la cosa més normal del món, sense eixecar la vista de la jugarota, li vaig contestar :

–No, que yo tengo que ser curica y no puedo acostarme con mujeres.

El cert és que la carrera eclesiàstica de l’espavilat “curica” mont-rogí que jugave a ser bisbe va quedar truncada ben prompte. Però eixa és una altra història.

José Antonio Carrégalo

(Publicada a La Comarca el 9 de juny del 2017)

A l’estiu de 1936, al començament de la Guerra Civil, els revolucionaris anarquistes que dominaven el poble van destruir les imatges de l’església parroquial de Vall-de-roures. La Causa General atribueix els fets als membres del Comitè Revolucionari i a “colles de forasters que venien de la regió catalana”. Després de buidar el temple, van cremar les escultures, creus i altres elements religiosos. Però, quan la foguera es va apagar, un veí va remenar entre les cendres i va quedar-se amb una creu de bronze que es va salvar de les flames, encara que va acabar renegrida i va perdre els ornaments i les parts de fusta. No se sap per què la va guardar. Si va ser per devoció, perquè va considerar que podie tindre valor econòmic i se’n podie beneficiar o pel costum de la gent llauradora de no llençar res que es pugue aprofitar. El cas és que aquella creu recremada està ara a la venda a una web especialitzada en antiguitats. El venedor, un antiquari de Tarragona, assegura que, fa vint anys, li va vendre la peça una veïna del poble a la Fira de Maig. La dona li va explicar que son pare l’havie recuperat de la foguera iconoclasta de 1936. La creu havie estat seixanta anys a la seua casa fins que un bon dia la senyora va pensar que en podie traure un profit econòmic. No gaire, perquè es pot comprar per internet per 90 euros. Si la informació de l’antiquari venedor és correcta, més que pel valor artístic, l’interès de la creu pervé de la seua condició de testimoni d’un temps passat i tràgic. És un trosset de la nostra història.

Lluís Rajadell

(Publicada a La Comarca el 2 de juny del 2017)

El problema de la despoblació també es veu de manera diferent segons del costat que es miro. Per això mateix, el tancament de la Tèrmica podrie ser una ruïna pel B.A., però els treballadors del carbó i de la Central, per eixes coses dels acords sindicals favorables, segur que no ploraran massa per la pèrduga del seu lloc de treball; com tampoc van plorar els seus companys del sector que fa alguns anys es van quedar al carrer.

Els pocs agricultors i ramaders de cada poble, s’han quedat per ells solets tot l’espai agropecuari i només es queixen de lo poc que cullen, lo poc que plou i de la PAC. Els propietaris de la terra es queixen de lo poc que els arribe de les seves oliveres i bancals de terra campa. Els pensionistes sols pensen en anar dos voltes a l’any de vacances en l’IMSERSO. I la meitat de les cases estan tancades més de tres-cents dies a l’any. Però els impostos de l’ajuntament, la contribució i les altres factures mensuals, les anem pagant religiosament entre els que s’han quedat i els que vivim a la capital, que entre tots hem de mantindre la vila que és tant com mantindre les nostres arrels.

Mentre los polítics fan congressos i se debanen lo cervell cavil·lant com resoldre lo difícil problema de la despoblació del medi rural, per tot arreu de l’Aragó despoblat -on no se parle massa de la despoblació-, l’empenta popular, de manera espontània i generalitzada ja ha posat en marxa segurament l’únic remei possible per omplir les viles de gent, sinó és durant tot el temps, al menys unes quantes voltes a l’any; i la fórmula, barata a més no poder, funciona de meravella: tot és qüestió d’afegir al calendari festiu de sempre, festes noves i fires sobre els productes de cada comarca, els costums, los treballs d’abans, lo ball del poll o lo Compromís de Casp. I si el programa inclou un dinar comunitari a la multiusos encara que sigui de càtering, festa redona.

Tomàs Bosque

(Publicada a La Comarca el 26 de maig del 2017)

En l’homenatge a José Antonio Labordeta a Vall-de-roures, el diumenge 30 d’abril, abans de la presentació al Museu de l’últim llibre publicat de Labordeta Paisajes queridos (2017) per part de la seua fundació, la rondalla del Matarranya li va dedicar unes jotes a la seua família i amics, glosant la figura del cantautor i el seu compromís amb el territori. Una de les jotes al·lusives al personatge va anar a càrrec del jove queretà Andreu Llerda, fill del nostre amic Toni Llerda mort prematurament. El seu pare de ben segur que estaria molt satisfet que el fill dedicara una jota a un dels seus referents ideològics i musicals. La Mercè, la seua vídua, també present a l’acte, em comentava que de jóvens havien anat a veure’l cantar a la Plaça de Bous de Morella i que Labordeta els hi havia signat un disc seu que havien comprat. I és que en l’activisme cultural del Toni, la música era un dels pilars bàsics de la seua formació. De molt jove ja formava part d’un grup que interpretava temes dels cantautors de l’època com Labordeta, també pertanyia a la rondalla i a la xaranga ‘Armonia’ del seu poble. Toni i Ramon Omella, components d’esta última agrupació, van ser qui van recuperar la ‘Jota de Queretes’, ara en el repertori de la formació. En el llibre que li vam dedicar: Toni Llerda, terra i llengua (2005) apareixen recopilades algunes jotes que havia escrit referides a la seua vila, i també les del seu amic Juan Luis Camps. En l’aportació al treball recopilatori del Molinar (1996) ell en va aconseguir recuperar unes quantes de tradicionals i populars en català. I per activar la jota en la nostra llengua, li va demanar al seu amic Desideri Lombarte un recull de lletres per a ser cantades per la rondalla de la vila. Sabem que el pena-rogí les hi va escriure però nosaltres no les hem sabut trobar. Una llàstima. Sí, en canvi, Desideri en va escriure i en té publicades en el volum de Teatre inèdit (1992) en l’obra ‘Representació commemorativa d’una de les visites dels comanadors de Calatrava a la vila de Pena-roja’.

Carles Sancho Meix