La Franja

(Publicada a La Comarca el 8 de desembre del 2017)

Les dues plantes per eliminar els purins del Matarranya construïdes des de fa anys a Vall-de-roures i Pena-roja han costat 14 milions d’euros, una inversió sense comparació amb qualsevol altre equipament comarcal de la darrera dècada. El seu objectiu ere donar una eixida sostenible a la gran quantitat d’excrements de porcí que produeix la ramaderia comarcal, un greu inconvenient ambiental que marca el límit de creixement d’esta activitat que s’ha convertit en la clau de l’economia comarcal.

L’ús i abús dels purins com a fertilitzant per a l’agricultura posa en perill la qualitat de les aigües subterrànies i, de fet, ja ha creat alguns problemes greus a l’abastiment d’aigua de distintes poblacions per la contaminació dels aqüífers.

Però, després de 14 milions d’euros públics invertits, després de les promeses d’aprofitament de les dues plantes per a produir adob i crear nombrosos llocs de treball, després dels anuncis d’engegar-les incomplits resulta que, com acabe de dir el conseller d’agricultura, Joaquín Olona, l’única solució viable per la producció d’excrements dels gorrinos és utilitzar-los com a fertilitzant. O siga, que les dues plantes de Pena-roja i Vall-de-roures no valen ni valdran per a res més que per criar teraganyes. La solució passa per distribuir els purins ben lluny per evitar la seua concentració a les aigües subterrànies.

Pot ser que algú haurie de donar explicacions.

Lluís Rajadell

(Publicada a La Comarca l’1 de desembre del 2017)

Com a primers de desembre calia anar a les olives, abans s’hi mataven los gorrinos. Pobres animalets, en l’any tant bo que havien tingut menjant de tot lo que més els agrade. Tan ben cuidats pels de casa, que els tractàvem com a un gos manset que es tomba al terra, deixant-se fer fregues en un suro de panolla o en les mans.

Matar el gorrino. És la llei inclement de la depredació entre els sers vius, on la espècie humana estem al graó més alt en refinament i cerimònies. Molt diferent als animalets del camp, que ajampen una presa i allí mateix la destrossen i se la mengen com autèntics carnussos que són. Fent un acte tant bèstia que ara, moltes persones que han vist a la TV com moren sofrint tots els animals siguen salvatges o domèstics, ja no volen menjar peix, ni carn dels bitxos que corren per la terra; i compren serps, conills, gats, gossos, tortugues… i els comboien com si foren de la família, donant molta vida als manescals i tendes de menjar per les mascotes. Mentres, els que mengem de tot, seguim repetint les rutines de l’ancestral supervivència; i avui recordant el tràfec de matar el gorrino i fer lo “mondongo”, abans tota una festa a les cases del poble.

Aquell gorrino que havie passat diau mesos vivint com un rei, el veiem ara anant enganyat cap a la taula plantada al mig del carrer on l’esperava l’oncle Quico en lo ganxo a les mans. Tot anava de pressa: entre quatre homes el posaven a la taula. Xillits i sang! Molta sang al llibrell que la mare regirave. Foguera cremant a una vora. Argilagues enceses per socarrar-lo. Cassoletes per rascar el socarrat. Aigua bullint. La pedra tosca per netejar-lo. Rasurat en ganivets afilats. Fora potes, l’animal agenollat i obert d’esquena com un llibre. Trossejat seguint la tradició, pujant-lo en canastes a un canyís a la cambra més fresca de casa. Després la família esmorzave a la cuina en la primera sartenada de carn del tocino, que calia agafar forces per un dia de tanta feina.

Tomàs Bosque

(Publicat a La Comarca el 3 de novembre del 2017)

Tinc clar que el meu pas per l’escola de Mont-roig va ser més bé discret. El mestre ere de l’opinió que tenia capacitat per a l’estudi i que, si volia, podia. És de suposar que això ho die de totes les criatures però estem parlant de finals dels anys cinquanta i principis dels sixanta, i en aquella època no ere fàcil donar estudis als fills ja que, en general, les possibilitats econòmiques no ho permetien. Una opció més assequible per a les famílies ere portâ’ls al seminari. I en eixa línia, a l’edat de nou anys els pares van decidir enviâ’m intern a les Escoles Pies de Morella. Es tractave d’un calassanciat, lo primer escaló en la formació dels futurs pares escolapis. I la major part dels interns érem dels pobles de la contornada. Ara, per a tristor nostra, durant l’any només podíem anar a casa uns pocs dies per Nadal i per Setmana Santa i alguns més a l’estiu. L’invent dels caps de setmana encara estave per descobrir i les comunicacions eren molt escasses i feixugues. I encara que ja corrien algunes motos, al poble pràcticament ningú tenie cotxe.

Jo m’anyorava moltíssim. I algun domenge, molt de tant en tant, pujave mon pare al mercat de Morella. L’esperava amb deler. Em comprave pa de figues, que m’agradave i alimentave molt, i passàvem junts lo matí. Però ere pitjor el remei que la enfermedat, perquè quan marxave la soledat se’m fee immensa i molt dolorosa. I durant uns dies la tristor em dominave.

Vaig estar cinc anys als “escolapios”. I la vida no m’ha anat malament. Però n’haig passat de tots los colors. Ara, mai no haig pogut oblidar les llargues i tristes nits en blanc dels primers mesos als enormes dormitoris del “colegio”: allí quiet, arrupidet al meu llit, plorant en silenci d’anyorança de la família i particularment de la càlida paraula i les dolces carícies de la mare.

Evidentment, les circumstàncies manaven, però la meua nostàlgia ere comprensible: acabava d’eixir del niu i començava a volar sol; la reconfortant protecció dels pares s’anave allunyant.

José A. Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 20 d’octubre del 2017)

A poc que regirem en el passat de cada poble, estat, regió o ciutat de l’ample món, veurem que els conflictes socials, les lluites, inclús guerres fratricides, per aconseguir l’emancipació, l’autonomia, l’alliberament o la independència, s’han repetit de manera general en totes les èpoques de la humanitat. I no sempre han guanyat les forces renovadores.

Veiem sinó el final que va tindre el nostre Justícia (1591) per defensar els Furs i les Llibertats d’Aragó fins a les raderes conseqüències, enfront de la Monarquia Absoluta, que lo va portar al patíbul de la decapitació. Ara, a Juan de Lanuza el tenim com exemple de patriota aragonès en alt pedestal a la Plaça d’Aragó, precisament on acaba el Passeig de la Independència, carrer designat així per honrar el valor i els sacrificis dels herois d’aquella gesta: Palafox, Agustina d’Aragó, Casta Álvarez, Basilio Boggiero… i de tota una ciutat aixecada en armes contra les tropes de Napoleó. Guerra terrible -1808-1809- de la que encara en queden senyals de les bombes a una cantonada del Pilar i per alguna casa del barri de la Madalena, acostat a l’Ebre.

Santiago Vidiella (1860-1929 ) escriptor calaceità, advocat, regeneracionista i bon coneixedor de la història del Baix Aragó, ens ha fet crònica certa i detallada de les lluites i sacrificis dels nostres pobles i del propi Alcanyís, per aconseguir l’emancipació dels senyors i de l’ordre de Calatrava, que no deixaven respirar al pobles, mantenint el control absolut del territori i les poblacions, que no tenien autonomia ni per a moldre el blat als seus molins, xafar les olives a les seves lliures o replegar llenya del tossal per calentar-se.

Alguns dels episodis del nostre passat de lluites per l’emancipació, actualment s’hi recorden al Baix Aragó Històric en festes i teatralitzacions, en la intenció de no oblidar la nostra rica història. Les festes de la Independència d’Alcorisa respecte d’Alcanyís, al segle XVII, és el primer que em ve a la memòria.

Tomàs Bosque

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 28 d’0ctubre del 2017)

Ser franjolina és una sort a la vida. Zona de pas, reps les influències de l’Est i de l’Oest. Amb Catalunya compartim tradicions com lo Dilluns de Pasqua i la mona i el tronc de Nadal —per qui encara el recorda i fa—, i una gastronomia popular que comprèn les coques al forn —de mançana, de primentò—, los panellets, caragols en salsa, pa en tomàquet… Però no celebram ni Sant Esteve ni la castanyada ni la revetlla de Sant Joan. I entre els dos costats, a pesar d’algunes variacions legals a la nostra autonomia aragonesa, vivim en la diglòssia de reservar als àmbits familiars i orals lo català autòcton, mentre la llengua oficial i escrita és la castellana, que és la utilitzada a l’escola en sistema d’immersió lingüística, i així anam fent, acostumats a variar àgilment de llengua en funció de l’àmbit i l’interlocutor.

Immigrant professional des de fa anys, passo i traspasso de la meua vila franjolina d’origen a la meua ciutat catalana de residència. Lo camí, a poc a poc, estos raders anys s’ha anat poblant de banderes. Al costat català les estelades pengen als balcons de les cases o entrant o eixint a les poblacions del camí —les adherides a la Associació de Municipis per la Independència (AMI)—, amb algunes rareses com Batea, que a un cantó de la rotonda té l’estelada i a l’altre, al mateix pal, la senyera i l’espanyola constitucional. En solitari unes quantes d’estes ondegen a la part aragonesa ara, fora d’època de competicions futbolístiques de la selecció, i més lluny, Saragossa s’ha convertit este mes d’octubre en una exhibició “rojigualda” mai vista, sense espai per a la bandera aragonesa quadribarrada, que es podria confondre en la catalana, quasi igual. Un nacionalisme ha feit despertar l’altre. També les converses s’han “abanderat” a qualsevol reunió d’amics, a on los que venim de l’actual Catalunya tan convulsa miram d’oferir matisos sense cap garantia de fer-mos entendre; però tampoc en alguns altres al viatge de tornada. Barres, franges, diàlegs?

María Dolores Gimeno 

(Publicat a La Comarca el 13 d’octubre del 2017)

La novel·la ‘Licantropia’, del nostre company de columna Carles Terès, va ser l’últim premi Guillem Nicolau convocat el 2011. Durant els sis anys posteriors va estar suspès. Ara, reprès el guardó concedit pel Govern d’Aragó per a treballs escrits en català, el professor i periodista Màrio Sasot Escuer (Saidí 1951) amb l’obra ‘Espills Trencats’ acaba de guanyar el premi Guillem Nicolau convocat enguany. La novel·la, segons el jurat, “és un relat en el què juga un paper decisiu la memòria i la xarxa de relacions familiars i de veïnatge, tant en l’entorn rural com en l’urbà -amb especial presència de Saragossa i Barcelona- a la fructífera època de la Transició. El llenguatge emprat recull la riquesa i les peculiaritats del català parlat a les comarques orientals d’Aragó”.

Màrio Sasot ja va guanyar este mateix premi el 1995 amb l’assaig ‘Joglars de frontera. La cançó d’autor a l’Aragó catalanòfon’. Estos guardons van instaurar-se el 1986 amb motiu del Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana i el lliterà Josep Anton Chauvell va tindre l’honor de ser el primer premiat amb la novel·la ‘L’home de França’. El guanyador d’enguany, Màrio Sasot, a més d’escriptor, també posa la música als poemes recitats pel calaceità Antoni Bengochea en el ‘Duo Recapte’, escampant pel territori l’obra poètica escrita en la nostra llengua. Com a periodista és corresponsal de la Vanguardia a l’Aragó i director de Temps de Franja durant la seua primera dècada de vida. Ha publicat ‘Així s’escriu a la Franja, antologia i guia didàctica d’autors aragonesos en català’ (1995), ‘Aproximació Descriptiva a la Llengua de Saidí’, amb Hèctor Moret (2013), ‘Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneseses en Llengua catalana de l’Ajuntament de Saragossa’ (2009), ‘Guia de lectura de “El cafè de la granota”, de Jesús Moncada'(1993) i ‘Guía turística de Fraga y Bajo Cinca'(2004). El premi atorga 3.000 euros al guanyador i el compromís de la publicació de l’obra.

Carles Sancho Meix

(Publicat a La Comarca el 6 d’octubre del 2017)

Fa uns dies a l’ajuntament de Valljunquera li ha arribat una comunicació de la DGA que tenen la intenció de fer obres a l’església del Mas per consolidar l’edificació. Quina bona notícia!

De seguida en vénen al record unes imatges de quan era menut. Acabada la missa del domenge a la Vall del Tormo, els dos escolanets vam acompanyar a mossèn León a casa per a engegar la vespa i pujar al Mas. Era el ritual de cada setmana del capellà: a dos quarts de deu missa a la Vall i a les dotze al Mas. Un al seient del darrere i l’altre, el més menut, encaixat entre el frontal de la moto i el conductor. Es tractava de fer un trajecte curt per la carretera, uns tres quilòmetres que separaven les dos viles. A la plaça de l’església vam baixar de la vespa i vam anar a buscar la clau a l’única casa que encara quedava habitada al carrer del Cobert on hi vivien Benigno Serrano, Leonor Fuster, i Pilar, la filla. En aquell moment arribava amb la bicicleta Jesús des de Valljunquera, on residia el carter, per a escoltar missa i portar la correspondència. Oberta l’església, vaig agarrar la campaneta de mà, per a eixir a tocar el primer toc, cinc minuts més tard, el segon i passats deu, el tercer. En eixe moment un cotxe aparcava al costat de l’església, dins un matrimoni i dos xiquetes que també venien a missa al Mas. Entràrem tots a l’interior de recinte religiós i començà la celebració. A l’altar el mossèn i els dos escolanets i en els bancs: la família del cotxe, el tio Jesús i la família del Cobert. Acabada la missa, davant de l’església ens esperàvem com cada diumenge per conversar una estona, el matrimoni del cotxe eren catalans que estaven estiuejant a la Vall i com que quan havien anat a l’església se l’havien trobat tancada, el veïns els hi havien dit que podien anar a missa al Mas. L’animada conversa tenia lloc a l’ombra que donava la paret de l’antiga escola-residència del capellà valldesgorfà José Pellicer que va tancar a l’inici de la República. A conseqüència del bombardeig italià durant la guerra civil, ara només hi quedava la frontera, per l’interior encara es veia part de la pissarra escrita amb guix com si no haguera passat el temps.

Carles Sancho Meix