(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 27 de gener del 2018)

Aquest Nadal he assistit, amb companys matarranyencs, a una esplèndida representació del Cant de la Sibil·la precedint la Missa del Gall a la Catedral del Mar de Barcelona plena a vessar. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de melodia gregoriana que pren origen en textos dels primers anys del cristianisme, on els profetes de l’Antic i del Nou Testament i alguns gentils, entre els quals la sibil·la Eritrea, són cridats a declarar l’arribada del Crist. És documentat per tota l’Europa Occidental des del segle X. La Sibil·la és representada  per un sagalet vestit de donzella,  modernament també per una sagala o una dona, que amb una espasa a la mà anuncia el Judici Final. A la nostra Corona es representà en llatí des del segle XI: Jaca i Ripoll; del XIV són les primeres versions en romànic (català). El Concili Tridentí (1565) les va prohibir, i només s’ha mantingut  justament a la nostra Corona, a Mallorca i l’Alguer. A altres territoris no s’ha recuperat fins a la segona meitat del segle passat, però amb empenta: 17 localitats a Catalunya, a Maó i 8 del  País Valencià, sorprenentment allà ja que les representacions són en  català i és sabut que les jerarquies eclesiàstiques valencianes s’han mostrat en moltíssims casos ben poc respectuoses amb la llengua del fidels. Al nostre país no s’ha recuperat enlloc, malgrat que fins a Trento s‘hi celebrava. Només s’ha cantat algun cop en  llatí jaquès, i en català al Matarranya, però cap església no ho fa regularment. És per això que Plácido Serrano, que n’ha editat un CD seguint un manuscrit llatí jaquès, s’exclama: Por qué el Canto de la Sibila […] no se incorpora a los acontecimientos anuales, en este caso la Navidad, de igual manera que se incluye  a los calendarios de actividades de Mallorca, Valencia o Cataluña?  Tenim versions del Cant en català  i aragonès, i  encara que no en tinguéssem en castellà, molts poetes ens en podrien fer. Només cal proposar-s’ho i tindrem Cant de la Sibil·la en català a la Franja, i en altres indrets en aragonès i en castellà.

Artur Quintana

(Publicat al Diario de Teruel el 3 de febrer del 2018)

He escoltat a alguns catalans no independentistes queixar-se de que es senten tractats a la seva terra com si fossin una anormalitat, com si fossin un no-res; en resum: com si no fossin.  Però aquest discurs el coneixem molt bé els franjolins aragonesos que no volem renunciar als nostres arrels culturals. Els que presumim de llengua catalana a l’Aragó, fa molts anys que hem d’anar amb més que prudència en donar les nostres opinions en públic i anar molt amb compte amb allò que diem, com ho diem i on ho podem dir. I aquí m’atreveixo a opinar conscient de que no em llegeix gairebé ningú. És cert que a Catalunya s’han establert dos bàndols enfrontats, però aquí, a l’Aragó, el problema és que només hi a un bàndol, i nosaltres formem part d’un cul de sac molt minoritari que, segons en quins ambients, gaudim d’una mica de comprensió per part de certes persones amb una sensibilitat diferent a la molt majoritària. Si els catalans no independentistes, més o menys la meitat de la població de la nació veïna, es senten maltractats, us podeu imaginar com ens sentim nosaltres que som com l’agulla del paller, que només es fa visible quan punxa a algú. Perquè a Catalunya pots emprar el català i el castellà amb dret a que et responguin en qualsevol de les dos llengües; aquí no. El castellà gaudeix a Catalunya d’oficialitat, d’ensenyament obligatori, de tota la premsa  y de totes les cadenes de radio i televisió espanyoles, de gairebé tot el cinema en espanyol, milers de llibres a les llibreries, etc. Aquí podem donar gràcies a l’actual govern de que ens ha reconegut el dret a la existència, i algunes engrunes més com l’esquifit projecte Moncada o el Premi Guillem Nicolau (amb el govern del Lapao ni això); algunes classes optatives de català (com una llengua estrangera i rara); cap renglera a la premsa (o alguna anecdòtica com aquesta); cap minut als mitjans de comunicació audiovisuals… Puc entendre els mals de cap de molts castellanoparlants i dels no independentistes a Catalunya, però, malgrat tot, quina enveja que els tinc! Clar, com estan tan mal avesats a tot arreu!

Antoni Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 20 de gener del 2018)

Est any hem avançat a Queretes esta entranyable festa celebrada a tots los pobles de la comarca del Matarranya. Molta gent i moltes ganes de xalar, tot i que sortíem de les festes de Nadal i Reis. Amb un programa similar a tots los anys precedents consistent en fer una gran foguera lo dissabte per la nit amb una bona rostida de xoriços i llonganissa per a tots los reunits, la missa del diumenge matí en honor a Sant Antoni seguida de la benedicció d’animals i la recitació de les “lobes” al sant a manera de rogatives simpàtiques. I per la tarda del dit diumenge “l’oferta”. Les “lobes” són uns versets plens d’ironia sobre algun esdeveniment local, ja sigui religiós o laic. Les reciten los voluntaris que participen en la benedicció dita, amb un llenguatge lo més planer possible. Aquí en teniu un exemple: “Sant Antoni Sant Antoni / Sant Antoni de gener / Est any que és bisiesto / la teua festa hem avançat / los de Queretes ne fem tantes / que se mos han acumulat”. L’ofrena de la tarda consisteix en posar a subhasta pública les viandes, dolços i salats, aportades per diferents veïns en benefici d’algun objectiu de la Parròquia. Est any los diners recaptats serviran per arreglar lo local de la catequesis i reunions vàries. Un Sant Antoni complert i amb més afluència de visitants que mai. La festa se ve celebrant any rere any gràcies a la col·laboració desinteressada i inestimable d’un grup de veïns i veïnes entre los que es troben com sempre l’alcalde i regidors. Molt d’agrair a tots ells. Per tant tradició, col·laboració, divertiment, i aprofitament real. Fórmula ideal per seguir resistint esta galopant despoblació dels pobles rurals i fer agradable la vida de les comunitats menudes com la de Queretes.

Juan Luís Camps

(Publicada a La Comarca el 19 de gener del 2018)

Totes les viles tenen frases fetes, acudits i cançonetes populars per enriu-se’n dels pobles veïns, i com la tradició és recíproca mai passa res. Perquè és una manera d’alliberar tensions tribals o velles malvolences del passat. L’únic problema que hi ha, que algunes persones eixes coses que sempre s’han dit i cantat a les bodegues i al carrer se les prenen massa a la tremenda.

La forma d’enraonar de cada poble de la Franja, com mai hem tingut normes i comboi de la nostra llengua catalana perquè les lleis borbòniques i els funcionaris castellans s’han cuidat molt bé de que no les tinguérem, també és una font inesgotable per burxar al forat dels sentiments particulars dels pobles veïns. Així hem vist a forasters enfotent-se’n dels de la Codonyera pels nostres originals “diau“, “pial”, “mial”… I naltros mos hem rigut dels de la Torre (velilla) perquè fan l’adverbi “ja” com, “Cha” ha vingut; quan naltros, per més inri el fem a la castellana, “ya” ha vingut.

A casa nostra, com a cançoneta poca-solta desfavorable, només ne recordem una que, de segur, van inventar els de la Torrocella que, en qüestió de posar noms i fer burla als forasters, són tan de la sorna com los de Castellseràs. La cançoneta diu: “Codonyera menbrillera gente de poca razón, sucarraron un gorrino pasando la procesión”. Qui sap si lo de descreguts i liberals ja ho portem damunt des d’antic. Alguna cosa bona hem de tindre.

Ara jo hauria d’escriure la comparació maliciosa que els vells del lloc contaven dels de la Torrocella, Castellseràs i Alcanyís; però no ho feré perquè visc a un d’eixos pobles, tinc molts amics a l’altre, i vaig a Alcanyís molt a sovint.

Sobre la cançoneta del títol, i sobre la carta que, allà quanta, hi van escriure al Governador els de la Canyà de Beric, quan se’ls hi va trencar la campana, en parlarem un altre dia que ara no hi cap.

Tomàs Bosque

Publicat a Viles i gents, La Comarca, 5/1/2018

Natxo Sorolla

La llengua aragonesa va ser una de les llengües de la Cancelleria de la Corona d’Aragó. A Torrecilla, Casp o Valdealgorfa se conserven veus de l’aragonès com fiemo (fem) o ababols (roelles). I al nostre català del Matarranya tenim característiques que coincideixen en l’aragonès, com lo pronom i el substantiu de la frase *tos agarraré el *totxo. Però més enllà del nostre aragonès residual, l’aragonès és una llengua viva. Al Seminari Aragonès de Sociolingüística ham tingut lo plaer d’estudiar la situació sociolingüística a la comarca de la Jacetania.

La realitat és molt diferent segons l’àrea. A pesar que a Jaca hi ha un nombre important de parlants, queden diluïts per la ciutat, i els entrevistats declaraven que «falta, a lo mejor, l’ambiente de poder-lo practicar». A Ansó és viva i activa l’última generació que va aprendre la llengua de sos pares, però ja no l’ha transmès als seus fills. L’espai més favorable a la llengua es trobe a Echo. Una vila de 650 habitants, com molts dels pobles matarranyencs. Un espai on dones autòctones en tota naturalitat contestaven en aragonès cheso els meus comentaris en castellà. Quin goig fan los pobles a on la llengua té este recer, que estan orgullosos del seu patrimoni, i de la seua llengua!

En l’estudi d’Echo mos ham centrat en los xiquets en edat escolar. L’aragonès té una presència important en una quarta part de les relacions entre infants, però també és cert que la majoria de les relacions són en castellà. Si hi ha un grup que use una mica més l’aragonès, són les xiques. Això és una dada favorable. Però també es pot convertir en una debilitat, si les dinàmiques de despoblació rural continuen actuant de la mateixa manera.

Però el punt que més m’ha fet rumiar són la coincidència de les condicions adverses en les que perviuen les llengües minoritzades, i la fragilitat dels murs de contenció que hi alcem. I és que les llengües minoritzades han perviscut a Echo, a Fraga o a Vielha perquè tenen una massa prou forta de parlants que s’estimen la llengua i que lliguen los pobles en la seua història. Però quan esta massa comença a perdre la seua hegemonia, als parlants individuals se’ls fa cada vegada més difícil usar-la, i se’ls marque i deslegitime simplement per usar-la en normalitat. A esta protecció que les comunitats lingüístiques minoritzades fan sobre la pròpia llengua m’agrade dir-li «recer sociolingüístic». I una dona chesa mos va donar la clau: «Lo que pasa es que [antis] de 15 amigas bi’n habría 10 que charrasen y cinco que no, y agora ye alrevés». Un procés que a natres mos ha començat a posar contra les cordes de Mequinensa en amunt. Aprenguem los uns de l’experiència dels altres. Mantindre el recer de les nostres llengües és vital.

Referències sobre l’aragonès al Matarranya i el Baix Aragó:

• Albiac, Roberto. (2017) Paral·lelismes lèxics entre l’aragonés i el parlar de Favara de Matarranya. TFG del Grau en Filologia Catalana de la Universitat de València, curs 2016-2017.
• Quintana, A. (2004). El aragonés residual del bajo Valle del Mezquín: pa San Antón ni buaira ni dorondón (2a ed.). Torrecilla de Alcañiz: Ayuntamiento de Torrecilla de Alcañiz. Recuperat de (1a edició: http://ifc.dpz.es/recursos/publicaciones/07/30/04quintana.pdf)
• Collellmir Sentíes, J. (2007). Estudio lingüístico de la región de Caspe. Centro de Estudios Comarcales del Bajo Aragón.
• Asociación de Madres y Padres; maestras y alumnos de la escuela publica de Valdealgorfa. (2003). Vocabulario valdealgorfano (trabajo escolar). El Justicia de Aragón.

(Publicat al Diario de Teruel, el 30 de desembre del 2017)

A força d’emprar el mot nacionalisme només aplicat als nacionalismes centrífugs (i que encara no tenen un estat reconegut), el nacionalisme espanyol no es reconeix  gairebé mai nacionalista. Vull recordar un altra vegada que una de les accepcions de nacionalisme és “afecció que els naturals o habitants d’un país o nació tenen envers ella”.

En un d’aquests interminables debats sobre la crisi catalana, un representant del partit de moda i ara triomfant a Catalunya “Ciutadans” es sentia molt ofès perquè un nacionalista català parlava d’ell com nacionalista espanyol, i el català li responia: “així per vostè el ser nacionalista és un insult; doncs a nosaltres vostès ens ho diuen contínuament”. El mot nacionalisme, com només s’ha aplicat habitualment als nacionalistes bascos (amb connotacions terroristes) i catalans (ara molt separatistes o secessionistes), ha anat adquirint un caire cada volta més despectiu que res té a  veure amb el seu significat original, que s’ha distorsionat. Sentir-se espanyol ja és nacionalista: es sentir que formem part d’una història comú, d’un projecte comú, i no volem que això es trenqui. Res més. Si a més a més n’estem orgullosos de ser espanyols, aleshores som nacionalistes radicals, i res té que veure amb ser feixistes o coses semblants. Tindre afecció pels símbols espanyols (bandera, himne, rei, etc.) és ser nacionalista espanyol; lluir la bandera, cantar l’himne o aplaudir al rei públicament és ser nacionalista radical. A les competicions oficials esportives, els participants (individual o col·lectivament) són obligats sempre a representar l’estat espanyol; això s’en diu nacionalisme d’estat. Al lliurament de guardons es toca l’himne i s’hissa la bandera, fins i tot a competicions de caire molt comercial com les voltes ciclistes,  les motos o la fórmula 1. Voler que guanyi qualsevol selecció espanyola, però també alegrar-se dels èxits individuals dels esportistes (Ruth Beitia, els Gasol, Márquez, Contador, Mireia Belmonte, Fernando Alonso, Carolina Marín, etc.), és nacionalisme espanyol…i no és una vergonya (com tampoc ho és ser indiferent a les seves victòries).

El mateix Ramón Cotarelo, politòleg republicà que nega la nació espanyola, es reconeix nacionalista espanyol. I no hi ha més. És una realitat.

Antoni  Bengochea

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 16 de desembre del 2017)

Lo passat dissabte 25 de novembre va tenir lloc a Queretes la presentació del mapa toponímic del terme. És sens dubte una important fita d’un llarg procés iniciat des de l’Associació Cultural del Matarranya com a proposta de contingut del conveni establert entre esta organització i la Comarca del Matarranya. Los topònims dels nostres pobles són un tresor històric i lingüístic impressionant. Lo que vam presentar a Queretes van ser tres mapes on se recollien los topònims dels diferents elements del terme. L’acte, considerat de màxima importància, va comptar amb la presència del president de la Comarca del Matarranya i també de l’alcalde de Queretes. Desprès de les presentacions i actes protocol·laris les tècniques de la comarca Olga Ric i Anna Casasús van detallar com s’havia estructurat lo procés i la feina feta fins la data. Des de les primeres reunions amb ASCUMA, associació encarregada de la coordinació dels col·laboradors dels diferents pobles, la sintonia a estat total. La necessitat, avantatges i fruits que s’espera del treball són culturals, lingüístics, històrics, topogràfics, socioeconòmics (turisme), etc.

Com a coordinador de la recollida dels topònims de Queretes vaig agrair amb molt d’orgull la bona disposició d’un munt de vilatans que m’han ajudat de manera entusiasta. També que el tema va començar ja als anys 70 del segle passat en aquella organització nomenada Associació Cultural Gent Jove i que encara perviu. Allí treballava incansable Toni Llerda i amb ell vam fer los primers treballs. Un dels seus fills, l’Andreu, ha sigut una de les persones que més informació m’ha aportat. També pastors, grangers, agricultors, caçadors, especialment de los que mos trobem als esmorzars de dissabtes i diumenges. I gent de l’Associació Cultural Medievo. En total mes de 800 topònims i antropònims que hem tingut que reduir a 260 per poder plasmar-los en un mapa llegible. Visites in situ, localització topogràfica exacta, fotografies, exposicions, en fi, tot un seguit d’activitats i accions que en cap cas s’acaben amb la presentació feta dissabte per un motiu molt elemental: el tema es apassionant i com deia lo nostre estimat Desideri Lombarte, conèixer pam a pam la nostra pàtria menuda és un plaer indescriptible.

Juan Luís Camps

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 2 de desembre del 2017)

Fa mesos que no plou i els carrers de la ciutat fan pudor a pixum. Amos i gossos passegen a primera hora del matí. Tornen a migdia i una altra passejada a la nit. La vinculació entre hòmens i gossos és ancestral, integrats a l’àmbit domèstic a la distància de l’entrada o el corral i companys necessaris d’un estil de vida molt vinculat a la terra, en què la caça formava part de la subsistència. Als nostres dies, després de molts canvis laborals i a l’habitatge, lo gos s’ha incorporat a la casa i conviu en los humans de manera diferent, més pròxima, dins de les reduïdes parets d’un pis a l’entorn urbà, un difícil hàbitat per a animals d’aire lliure. Ciutats com Nova York han habilitat urinaris públics destinats a les seues necessitats fisiològiques i a mantindre la higiene necessària als carrers o als parcs. Les nostres estan encara sense adaptar a una evident proliferació canina: per ací alguns parterres amaguen desagradables sorpreses i d’altres apareixen de tant en tant al mig de la vorera, si bé també es veuen propietaris armats de bosses que repleguen los cagallons del seu gos. Consciència cívica o por de la multa? I els pixats? Què en diuen les ordenances municipals? Arbres, faroles, parets, tàpies, cantons… recorden lo líquid evaporat en forma de taca i de mal olor. Proliferen diferents races, algunes perilloses i rares, que s’adapten difícilment a la captivitat i climes estranys. Continuen sent lo millor amic de l’home, i més enmig de la soledat i rigidesa modernes, en què d’altres trien bitxos un mica més adaptables als interiors: gats, peixos, canaris, hàmsters, tortugues, i també exòtics inversemblants. A les superfícies comercials de qualsevol ciutat mitjana s’han instal·lat cadenes de productes per als animals de companyia: Mundo Animal, Tu Mascota…, oferta i la demanda de la mà. Esta relació home-gos dins d’un nou context hauria de combinar una major consideració a la naturalesa de l’animal i el respecte cívic a la via pública.

María Dolores Gimeno