La Franja

(Publicada a La Comarca el 23 de març del 2018)

Estic immers en la lectura de ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman, una obra monumental en tots els aspectes. Avanço lentament perquè disposo de poc temps de qualitat per a esmerçar-hi l’atenció que mereix, ja que a cada paràgraf hi ha motiu per a la reflexió.

Grossman se m’apareix lúcid i precís en les seues definicions del feixisme, de la llibertat o del fanatisme. Afirma que l’assoliment del bé és l’objectiu últim de la humanitat. Un concepte tan ampli, però, li suscita moltes preguntes: “Existeix un bé aplicable a tots els éssers, a totes les tribus, a totes les circumstàncies? O potser el meu bé és el mal per a tu i el bé del meu poble, el mal per al teu?”. També hi ha l’evolució del concepte ‘bé’ al llarg de la història, atès que coses que abans eren vicis, ara són virtuts i viceversa. En els seus inicis, les religions i els sistemes polítics tenien el bé com a finalitat, però han acabat produint grans mals en milions de persones. I és que Grossman va viure la Revolució Russa, l’evolució del règim comunista, la Segona Guerra Mundial i els grans moviments de masses del segle XX.

‘Vida i destí’ no es va poder publicar fins el 1980, a Suïssa (feia vint anys de la mort de l’autor), després d’haver eixit clandestinament de la Unió Soviètica en forma de microfilm. M’esgarrifa pensar què hauria significat per a la literatura i el pensament la pèrdua d’aquesta obra.

Els meus avis, coetanis de Grossman, van viure el flagell de dues dictadures i l’ensorrament del somni democràtic de la República. Els pares van patir els anys de plom del franquisme fins ben entrada la trentena. Quan per fi va morir el dictador, la meua generació eixia de la infantesa… Ara, tinc la sensació que rebroten comportaments que creia superats pel progrés moral de la humanitat. Torna la intolerància contra col·lectius de persones, s’apliquen les lleis per a retallar la llibertat d’expressió… Em fa por que les meues filles no acabin vivint en un món pitjor que el d’avui. Diuen que la humanitat fa dues passes endavant i una enrere. Em temo que ara estem en retrocés. Només espero que la passa no sigui massa llarga.

Carles Terès

(Publicada a La Comarca el 16 de març del 2018)

Fa sixanta anys, en una economia de subsistència com ere encara la nostra, la cultura del pedaç estave a l’ordre del dia. I a base de pedaços i sorgits s’apanyave la roba i es mirave d’aprofitar-la fins que ja no donave més de si. Ara, pel que fa a la vestimenta del criaturam, algunes famílies depenien de la bona voluntat dels seus parents de la capital. Així, l’arribada dels paquets amb roba usada, però encara útil, ere esperada amb expectació i molt celebrada pels menuts, i encara més pels grans. Alguna volta els nostres familiars de Barcelona també mo’n van enviar. I jo en vaig fer servir unes quantes peces. Però en lo meu cas, allò de reaprofitar la roba d’uns altres, sobre tot la de mudar, es va allargar de forma extraordinària, concretament fins als vint-i-un anys. Resulte ser que entre les amistats de casa nostra comptàvem amb un curiós personatge. Corredor comercial de professió i una mica excèntric, entenie que la seua faena demanave, a part d’un caràcter agradable (empatia en diríem ara), elegància i varietat en el vestir. Certament, lo seu ere un estil propi, una mica estrany si es vol, però indubtablement atractiu. I partint d’aquella premisa comptave sempre amb un complet i llamatiu (a voltes extravagant) vestuari que renovave cada dos per tres. Ell ere feliç alternant al seu gust camises, corbates, jaquetes, pantalons i sabates ben acolorides i relluents. I com que érem de la mateixa talla, de tant en tant em regalave alguna jaqueta o algun pantaló. Jo li ho agraïa molt, encara que després tinguera els meus dubtes a l’hora d’eixir al carrer lluint una roba tan estrident. I és que anar vestit d’aquella manera tan extraordinària tenie les seues servituds. I ja n’estava escarmentat. Perquè durant un temps vaig passejar per les festes majors i sales de ball de Girona i la Costa Brava una jaqueta ben llampant, de color coure envellit motejada de diminuts piquets blancs, que m’havie passat i que ere molt cridanera. Però al remat hi vaig haver de renunciar perquè tot déu em preguntave si jo era un dels músics de l’orquestra. I allò, per al meu caràcter vergonyós, ja va ser massa.

José A. Carrégalo

(Publicat a La Comarca el 9 de març del 2018)

Ere pel temps de la verema, cap a l’octubre, i cada any es repetie el mateix. Matinàvem per estar al peu de la tira de vinya a punta de dia. Eixíem de casa quan encara ere de nit, i ben de nit.

Tota la família. Iaios, pares i fills. També algun amic que ens ajudave o que intercanviave ajuts per a veremar en acabat les seues finques. Gent des de seixanta anys fins a xiquets d’escola. Passàvem tot el dia veremant, ajupits al voltant del ceps. Només una parada per dinar amb quatre mossos. Mon pare se n’encarregave, al tardet, de portar el raïm amb el tractor a la bodega cooperativa, als afores del poble. Havie de fer coa, una coa ben llarga de vegades, per graduar el sucre del raïm i buidar-lo. La família, com no podie tornar cap a casa amb el remolc carregat de verema, deixave el tall més tard, a postes de sol, amb algun cotxe i, de vegades, a peu. Arribàvem a casa amb els primers estrels al cel.

Ja voltant la mitjanit, tots ens gitàvem cansats, amb la renyonada dolorida i el cos i el cap ensopits. Però algú seguie despert encara una bona estona més. A la cuina es sentie trastejar fins la matinada. Les llums de tota la casa estaven apagades, menys al foc, on ma mare seguie treballant per preparar el dinar del sondemà. Mentre la resta de la família dormie, ella seguie treballant. Cansada i sola trafegave entre paelles i cassoles. I en ser demà, de matinada, una altra vegada al tall. I així una setmana i una altra. Però no va poder cotitzar per rebre una pensió de jubilació. L’Administració no li ho va permetre. No treballave prou per a tindre’n dret.

I el dia 8 de març les dones van parar per reivindicar igualtat. Fartes.

Lluís Rajadell

(Publicada a La Comarca el 3 de març del 2018)

Emilio Gastón, primer Justícia d’Aragó de la Democràcia (1987- 1993) es va morir el passat 22 de gener quan tenia 83 anys. La gent de la Franja hem perdut un bon amic, perquè des del primer dia al càrrec, pel que va ser elegit per les seves conviccions d’aragonesista i demòcrata, sempre va ser al costat dels que defensem la nostra terra i les condicions particulars del nostre caràcter i cultura. El Justícia Gastón, respecte a la nostra condició d’aragonesos de llengua catalana feie natural lo que per molts altres polítics i funcionaris d’aquell moment i d’ara, segueix sent un problema que no volen entendre ni resoldre. Tan natural, que se li podie escriure una carta en català i ell te la contestava. Perquè Emilio tenia molt clar que les llengües més antigues d’Aragó, són un bé cultural d’incalculable valor que s’ha de preservar, com a poc perquè les generacions futures sàpiguen d’on venim i quines són les nostres arrels i la nostra història.

La figura del Justícia es va crear al segle XII en plena Reconquesta, en la missió de moderar en els conflictes entre el Rei i la Noblesa; presidir les Corts d’Aragó en absència del Rei; protegir els drets individuals i col·lectius dels ciutadans enfront de les actuacions irregulars del poder… I en l’època actual, defensar l’Estatut d’Autonomia, tutelar l’ordenament jurídic aragonès i supervisar l’activitat de l’Administració.

El 1711, com a conseqüència de la Guerra de Successió que va entronitzar els Borbons a la monarquia espanyola, es va suprimir la institució del Justícia, i no es va tornar a recuperar fins al 1982, quan els aragonesos hem tornat a tindre institucions pròpies. L’episodi més destacat i dolorós en tota la història del Justícia es va produir al desembre de 1591 quan Juan de Lanuza el Mozo, Justícia d’Aragó, va ser decapitat per defensar els Furs i oposar-se a la invasió del Regne d’Aragó per l’exèrcit estranger de Felip II. Més avant li dedicarem una columna al nostre heroi Juan de Lanuza.

Tomàs Bosque

(Publicada a La Comarca el 23 de febrer del 2018)

Per a celebrar el Dia Internacional de la Llengua Materna, el 21 de febrer, el Govern d’Aragó, a través de la Direcció de Política Lingüística, ha publicat un ampli i variat programa d’actes per a divulgar i promocionar les dos llengües minoritàries aragoneses: el català i l’aragonès. Una convocatòria instituïda per la Conferència General de la UNESCO en 1999 i que busca promoure el multilingüisme i la diversitat cultural que és una part molt important del nostre irrenunciable patrimoni immaterial.

De les 122 activitats programades enguany, 83 es fan en aragonès i 39 en català. D’estes últimes 16 tenen lloc a la comarca del Matarranya. Resulta ben estrany l’escassa presència de convocatòries en català al nord de la Franja: a la Ribagorça i també a la Llitera. I més sorprenent que a les 7 viles del Baix Aragó catalanoparlant no hi hague programat ni un sol acte per a commemorar el Dia Internacional de la Llengua Materna en la nostra llengua. Precisament en un territori on s’està produint una ràpida substitució lingüística a favor del castellà per la falta de promoció de la llengua pròpia del territori.

Les activitats programades enguany a la comarca del Matarranya estan organitzades per diferents entitats i tenen lloc als centres educatius. Als CRAs Algars, Matarranya i la Freixneda i a l’IES Matarraña de Vall-de-roures. Clarió, l’Associació de Mares i Pares en defensa del català, ha organitzat amb altres entitats dos jornades plenes d’actes. Una a Vall-de-roures i una altra a Queretes, on es presentarà el CD del grup Ya babé ‘Cantant Desideri’ i on haurà una actuació de la formació musical entre altres activitats. Dins d’esta convocatòria també hi tenim una iniciativa que ha sorgit a l’IES Matarraña de Vall-de-roures: ‘Iaios a l’Insti’, jornada de llengua i memòria oral. La gent gran anirà al centre de secundària per a compartir amb els alumnes les receptes de cuina tradicional i per a jugar a la morra. D’esta trobada intergeneracional es farà un programa de ràdio on es parlarà i es valorarà la iniciativa… I molts més actes programats que podeu consultar a http://www.lenguasdearagón.org

Carles Sancho Meix

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 10 de febrer del 2018)

Des de sempre l’ésser humà s’aixeca mirant al cel immens que l’empara. Incomprensible i preciós, l’ha observat per endevinar quin temps farà i l’ha anat desxifrant segons les fases de la lluna, la posició dels astres o l’orientació dels vents. En societats antiues més agràries, i, per tant, dependents per a tot de la climatologia, llunaris, pronòstics o almanacs eren publicacions molt exitoses sobretot entre els sectors populars. Així, a poc a poc, amb los avanços científics, la meteorologia ha acabat consolidada com una disciplina rigorosa amb entitat autònoma que recull i compara dades —les temperatures màximes i mínimes, la quantitat de les pluges, l’any més càlid…—, buscant explicacions que es colen a les rutines quotidianes del gran públic. Sens dubte, les notícies del temps tenen gran protagonisme als mitjans de comunicació, inclús amb secció pròpia als noticiaris de televisió o ràdio, amb presentadors especialitzats —i ben coneguts—, o una pàgina fixa als diaris. Molt pendents d’elles, les temperatures orienten la nostra vestimenta cada matí i al llarg del dia centren converses entre coneguts i desconeguts —funció fàtica del llenguatge—, que es transformen en imatges compartides de riuades o nevades a Facebook o Whatsapp. Tot i les prediccions, miram si plou prou o massa i si fa fred o calor quan toca, volem explicacions de la neu a l’hivern i la pedregada a l’estiu o fora d’estació i també patim per l’amenaça del canvi climàtic. Perquè, dominadors de la terra, no podem aturar la pluja, la tronada, lo gel o el vent, i només, ciutadans corrents, podem ficar alguna prevenció a l’entorn domèstic. Molt s’ha avançat, però, a la societat moderna en la ciència i les seues aplicacions tècniques, de manera que resulta exigible una millor previsió tant per part de les autoritats polítiques com de les empreses d’energia i telecomunicacions davant les alteracions climàtiques a curt o llarg termini, organitzant carreteres, racionalitzant lo subministrament d’aigua, millorant fils i postes conductors…, elements ben sovint afectats quan apareixen fenòmens meteorològics excepcionals.

María Dolores Gimeno

(Publicat al Diario de Teruel el 24 de febrer del 2018)

L’Associació Cultural Medievo de Cretas – Queretes, com ja hem fet en altres ocasions, ens hem desplaçat a la capital de la província per participar de la gran festa medieval de la recreació de les bodes d’Isabel de Segura i Juan Diego de Marcilla. Los espectacles de les recreacions històriques són sempre complicats perquè predomina lo fer-los atractius més que lo rigor històric. A Teruel trobarem un equilibri suficient entre los dos aspectes d’acord amb la documentació avui molt ben treballada per historiadors de prestigi. Dit això la festa es enorme amb un mercat medieval molt complert que manté les exigències de la imatge de l’època i que afecta tots los espais, places i carrers de la ciutat. Això sí, com a prova que la festa es viu al carrer, hi ha multitud d’espectaculars parades de menjar quina cuina i brasals fumegen tot lo dia.  Per a natros, lo Medievo, organitzadors d’un altre mercat, lo que més valorem és lo grau de participació veïnal tant extraordinari. Enveja sana. Los turolenses han fet la festa seua i així les casetes de grups particulars li donen un ambient i vida necessaris per alhora garantir la continuïtat de l’esdeveniment. Los membres d’estes tendes de tela es vesteixen i s’engalanen a l’estil medieval i això determina que l’ambient apareix-hi per qualsevol racó de la ciutat. Molt bé i moltes coses per aprendre i encara copiar per al nostre i no menys important Mercat Medieval de Cretas – Queretes a celebrar lo 24 i 25 del mes de març pròxim conjuntament amb la Fira del Vi. Un bon maridatge de dos fires, que a Cretas – Queretes és el secret per a l’èxit de la millor fira del Matarranya. Trobar aquell punt diferenciador és bàsic per obtenir l’èxit. A Cretas – Queretes celebrar conjuntament el mercat medieval i la fira del vi. A Teruel la celebració d’aquella desgraciada boda dels recordats Isabel i Diego, los “Amantes”. Que per molts anys sigui i ho puguem gaudir.

Juan Luís Camps

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 3 de de març del 2018)

La Sedició el 18 de juliol del 1936 de quasi tots els caps militars espanyols, coneguda també per l’eufemisme de Guerra Civil, va triomfar a la nostra capital aquell mateix dia. Terol no fou alliberada pel nou exèrcit, que la República havia anat creant, fins al 7 de gener del 1938 en una duríssima lluita que va durar del 21 de desembre del 1937 fins al 7 de gener de l’any següent. Poc abans d’aqueixa darrera data el sergent cartògraf Pere Calders hi va arribar procedent del País Valencià. Feia pocs mesos que havia ingressat voluntari per anar al front a defensar la República inscrit en el cos de carrabiners –tenia 25 anys d’edat, era casat i pare d’un fill. El tinent coronel Albert Alejandrino, militar portuguès al servei de la República, aviat el va seleccionar per a formar part de les seves Unitats de xoc. L’experiència de l’alliberament de Terol de primera mà per part d’en Calders, unida a les seues activitats com a escriptor –ja havia publicat uns quants contes en revistes i diaris i el seus dos primers llibres– i com a periodista –havia estat director de L’Esquella de la Torratxa en la segona època- va provocar que li encarreguessen un llibre sobre les seues accions dins les unitats de xoc d’Albert Alejandrino, i especialment el testimoni directe de l’alliberament de la nostra capital. Això sí: sempre sota censura militar i estatal, com no podia ser altrament vistes les tràgiques circumstàncies. El llibre amb el títol de Unitats de xoc i amb pròleg d’en Carles Riba fou publicat a Barcelona el mateix 1938 per La Institució de les Lletres Catalanes, fundades feia ben poc. La segona edició hagué d’esperar fins al 1983, 45 anys després, publicada ara a Barcelona per Edicions 62. Amb aquest obra caldersiana es va inaugurar la temàtica de la Sedició del 18 de juliol del 1936 en els escriptors en la nostra llengua a l’Aragó, que ens ha donat noms tan importants com Joan Sales, Lluís Capdevila i Lluís Rajadell entre bastants d’altres.

Artur Quintana i Font

(Publicat a La Comarca el 2 de febrer del 2018)

En l’imaginari carregalesc Morella ha segut sempre sinònim de fred. Mai no n’haig patit tant com la vesprada d’un dos de novembre, entre 1960 i 1963, a posta de sol, en l’obligada visita anual al cementeri morellà.

Sense calefacció de cap classe, als immensos dormitoris dels “Escolàpios” també en passàvem. I molt. I per a combatre’l cada un se les havie d’apatuscar com podie. Les mantes mos les havíem de dur de casa. Jo vaig arribar a tindre’n cinc. I algunes, que eren amples, doblades. Ere qüestió de traure el màxim profit dels escassos recursos al nostre abast. Jo mateix, quan me posava a dormir, ficava dintre del llit la roba que havia de dur en ser l’atre dia per a mantindre-la calenta. I hi havie qui, tot i el perill de ser castigat, sucumbie a la temptació de no llevâ’s los “calçoncillos”. Es considerave un hàbit antihigiènic i ere severament castigat. El correctiu consistie en dutxâ’s amb aigua freda l’endemà al mati, tant a l’hivern com a l’estiu. Atenent a l’extrema climatologia morellana els alumnes ho consideràvem un càstig cruel. Ere per això que els imprevisibles controls als pocs minuts d’haver-mos gitat eren tant temuts.

A mi em van enganxar un camí. I recordo aquella nit com una de les més roïnes dels meus anys a l’Escola Pia. Pensar que de cop i volta hauries de passar de l’amable escalforeta del llit a la inhumana gelabror de la dutxa ere com un malson insuperable. Em donaven calfreds només de cavil·lâ-hi. Però, per a satisfacció meua, aquell matí la fortuna em va vindre de cara per partida doble. Primerament quan al donar l’aigua va resultar que les canyeries s’havien gelat i no en va eixir gens. I en segon lloc quan lo “padre maestro”, al considerar que el fet d’haver-me hagut d’enfrontar a una remullada en condicions tan extremes ja ere prou penitència, va decidir perdonâ’m. Això sí, amb la promesa de no dormir mai més amb “calçoncillos”.

Aquella lliçó va ser molt dura, certament. Però també molt eficaç. Perquè passats si fa o no fa sixanta anys de la promesa mai no l’haig trencat.

José A. Carrégalo