La Franja

Source: Àngel Villalba. Cançons i poemes

Carles Sancho

La comarca del Baix Aragó-Casp/Bajo Aragón-Caspe ha creat recentment una nova col·lecció de llibres titulada “Mangrana” que, segons ens explica el conseller de cultura de l’entitat en la presentació del volum, el maellà Víctor Prats, “neix amb la vocació de donar veu a l’obra d’aquells escriptors de la nostra comarca la qualitat i producció dels quals així ens ho demanin”. En el primer títol de la col·lecció, escrit en català, presenten el recull de les cançons i poemes del cantautor favarol Àngel Villalba que compta amb una llarga trajectòria musical creativa i dos treballs enregistrats: Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012). La col·lecció “Mangrana”, promoguda per la comarca saragossana, editarà materials tant en castellà com en català perquè en el seu territori agrupa municipis on es parlen les dos llengües aragoneses. Este primer volum l’inicien amb una biografia del cantautor de Favara, vinculat i compromès amb el seu territori i a la seua cultura malgrat viure des de ben jove a L’Hospitalet i Barcelona. A la vila del Matarranya hi té casa i hi va molt a sovint. José Bada, ex conseller del Govern d’Aragó, ha fet el pròleg del llibre i el doctor Artur Quintana l’anàlisi poètic.

Durant el final del franquisme i la transició democràtica Villalba va militar en el moviment àcrata i compartí escenari amb els cantautors de la Nova Cançó Catalana Quico Pi de la Serra, Ovidi Montllor, Quintin Cabrera i Marina Rossell. Després va participar a l’Aragó en concerts per les viles de la Franja, amb el cantautor de Saidí Anton Abad i amb el calaceità Antoni Bengochea, durant el Segon Congrés Internacional de Llengua Catalana del 1986 i, posteriorment, en el Programa d’Animació a la Lectura en català del Govern d’Aragó. En el treball publicat es presenten una setantena llarga de textos entre cançons i poemes que és el fruit de la seua intensa activitat artística i literària en estos cinquanta anys del cantautor favarol. En l’edició del llibre també hi col·labora el Govern d’Aragó.

Publicat al Viles i gents de La Comarca, 3/8/2018.

Natxo Sorolla

Són dies de descans. Potser estàs passant uns dies al Matarranya. I el territori té unes normes d’ús. No són obligatòries. Però si recomanables per al turista.

Norma 1: La vida en contacte en la natura és bucòlica. Los masos. Les vaques. Les pistes que només se transiten en 4×4. Però posar-se a viure a un mas, no tindre aigua corrent, o bona part de l’estiu no tindre aigua, que el jornal te depengue de les gelades i de la sequera, quedar-te tancat a un mas durant uns dies per una nevada, etc. no és tant bucòlic si et passe sovint. Per aquí en passen molts que fantasegen en tornar als origens. I és lo que finalment fan. Tornar al seu origen: urbà.

Norma 2: Parlant cridem molt. Sobretot los xics adolescents. Com totes les classes populars del món. Aquí, a l’Hospitalet de Llobregat i a Belfast. Si et mous entre classes mitjanes, possiblement hauràs pensat que és cosa de la ruralidat :)

Norma 3: Encara que alguna vegada haigues pensat que les cabres se passegen pel carrer, lo wifi ha arribat fa temps. Qualsevol jove rural depèn molt més que tu d’Amazon i de Zalando. Millor que no et faigues lo modern.

Norma 4: No comparos tot lo que veigues en coses que tens allà d’a on vens. Que sí, les Roques de Masmut són paregudes a Montserrat. Però si tot ho compares en coses d’allà, algú pensara que no té sentit que vingues.

Norma 5: Tot lo que necessites ho tens a 15 minuts de cotxes. Comprar el diari, un caixer, un supermercat per a comprar sal de l’Himalaia, una Farmàcia, o un Hospital. Pam més, pam menos, com lo temps que passaràs a la ciudat entre embotellament, andana de metro, arribar a la botiga que buscaves al Centre Comercial, o a l’Hospital, i tornar. L’única diferència és que aquí el cotxe és bàsic. I només substituïble, a vegades, per Amazon.

Norma 6: Si vols sorprendre a un rural, de nit és bastant fàcil. Mirant al cel, exclama «guau! Es veuen els estels». Ell no entendrà res. Et pot arribar a dir: «sí, clar, és de nit». Fins que li explicaràs que allà, a ciutat, la llum i la contaminació no te’ls deixen veure.

En definitiva, porta una conversa natural amb algú de la zona. Sense destacar l’excepcional que et pareix tot. Amb respecte. Sense intentar donar-li una lliçó, ni que et dono una lliçó ell. Tracta temes polítics, o lingüístics, amb humor i alegria. Sense comprometre’t. La ruralitat t’ensenye que si no coneixes a l’altre, hi hauràs de conviure, i per tant, millor no suposar què pense ell, ni que ell suposo massa fàcilment què penses tu.

 

Este article està inspirat en «Menorca, normes d’ús», de Llúcia Ramis (La Vanguardia, 24/7/2018). Hi ha una altra versió a “Ser de una isla en verano“.

Source: Filologia infusa | L’esmolet

Primeres provatures del meu idioma carlesteresbellesià amb ma cosineta Núria, de Barcelona. Pareix que ja m’entenia.

Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.

M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.

Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.

La Comarca, columna «Viles i gents», 27 de luliol de 2018

Source: Toponímia del Matarranya

Source: Fórnols i Vall-de-roures

Source: Dialecte i txapurriat – La Comarca

Source: Lo tio Rafel | Viles i Gents

Source: Lo nom de les flors que veus | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca. 22/6/2018.)

N. Sorolla: Ditxoses avionetes que no deixeu ploure! (Viles i Gents)

Natxo Sorolla

En les plogudes de les últimes setmanes han eixit les fontetes, los barranquets, i els rius. No és casual que avui parla de les suposades avionetes que mos condemnen a la sequera. Perquè lo riu és vida, i és més civilitzat parlar d’estes supersticions quan les basses estan plenes.

Buscant «avioneta lluvia» a Twitter tenim lo relat de fons de les avionetes que desfan les tronades. Localització: Múrcia, Castelló, Guadix, Almeria… la costa mediterrània, que casualment, és la zona més àrida. Argument: hi ha núgols a mondo, apareix una avioneta misteriosa, i ix lo sol. «En la zona de Alcora cuando viene una tormenta aparece de la nada la avioneta y dispersa la lluvia, llevamos así todo el invierno, los pantanos secos por culpa de esta práctica». Ja té collons que estiguem a una zona de sequeres històriques i que «algú» poso avionetes per a eixugar-mos encara més. Si fore cert, serie un crim. I sabem que tot crim té un mòbil. A qui li interesse eixugar los nostres rius? «Nos están envenenando, las autoridades lo saben, pero manda Dios dinero». Ja tenim un culpable. Lo capitalisme i l’Estat! Aixina, en abstracte.

Al Matarranya tenim una bona raó per a sentir avionetes seguit: l’autopista aèria que passe pel Matarranya. Però a cada territori té el seu cap de turc. Que si les cases asseguradores trenquen les tronades per a no haver d’indemnitzar als dels fruiters, que si les aixeque la General Motors per a que una pedregada no li trenco els cotxes que té aparcats a cel obert. I en alguns casos lo tema ha acabat en mans de la Fiscalia i la Guàrdia Civil. De fet, a Sòria estan convençuts que la seua sequera està provocada pels cremadors de iudor dels aragonesos. I aquí trobem una realitat: hi ha sistemes que volen evitar les pedregades cremant iodur, intentant convertir la pedra en aigua. Los científics diuen que és dubtós que el sistema sigue efectiu per a evitar pedregades. Però la ciència sí que està d’acord en un principi: quan ha de ploure, plou. I no hi ha invent humà que pugue evitar la bossa d’energia que porte una tronada. Mai una avioneta pot dissipar un aiguat. De fet, les denúncies han acabat en 6 mesos d’instrucció, revisió dels plans de vol de 16 aeròdroms, i finalment, l’arxivament per falta de proves.

I és que plou tant com sempre. És una afirmació que em va sorprendre quan la vaig sentir als meteoròlegs. Però vaig anar a les dades històriques. Unes de les que tenim prop són dels de l’Aeroport de Saragossa (des de 1949). I aixina és: la mitjana anual és de 324 litres per any, però en molta variació anual. Hi ha anys molt secs, de 200 l. (1964, 1967, 1978, 1995, 1998) i anys humits, per damunt dels 410 l. (1959, 1969, 1971, 1997, 2002). Però en l’actualitat no hi ha cap tendència d’anys més secs. De fet, la dècada del 2000 va ser més humida (350 litres de mitjana) i la dels 60 va ser més seca (305 l.). Lo que portem d’esta dècada està al voltant de la mitjana històrica (314 l.).

Lo que sí que han pogut comprovar els meteoròlegs és que ara fa més calor que mai. Les temperatures pugen, per l’escalfament global que provoque el CO₂. I això sí que ha provocat un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. És a dir, lo temps s’ha radicalitzat. I això sí que ha produït un canvi climàtic: plou menys dies, però els dies que plou, és més intens. Plou més ràpidament, la terra no ho pot absorbir tot, i les basses no poden arreplegar tanta aigua. I este és un tema molt important: que s’escalfo més la terra, i per tant mos plogue més a burrumbades, té més a vore en lo fum dels nostres cotxes que no en avionetes imaginàries.

Source: Entrevista de Puigdemont a The Times | Viles i Gents

Source: Teruel existeix | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca, 4/5/2018)

Natxo Sorolla

No fa massa va saltar la polèmica perquè a una gran superfície s’estaven venent jerseis per a crios. Los de color rosa deien «Bonita como mamá» i els de color blau deien «Inteligente como papá». En definitiva, les xiques han d’aprendre a «agradar» als xics «intel·ligents». Són casos extrems de sexisme. Però la nostra cultura popular està repleta de casos més subtils de sexisme. I és que els referents de la televisió fan reproduir este sexisme.

La televisió, les pel·lícules o la literatura imposen models de «personatges» als que seguir. Això és evident quan mirem quins noms tenen més èxit per a «batejar» xiquetes i xiquets. Lo referents religiosos i els los noms dels sants patrons locals baixen posicions al top-10 dels noms. Mentres, pugen noms d’actors, futbolistes, esportistes o models. A les estadístiques destaquen los repunts de noms com Iker, Leo, Dylan, Thiago, Abril, Arlet, i inclús Milan, Arya o Daenerys.

I és que la televisió i la literatura des de que som menudets contaminen molts dels nostres comportaments. Les històries infantils mos ensenyen què convé que fem, segons si som xic o xica. Als contes Disney les xiques són princeses, passives, desvalgudes i dependents, i esperen ser alliberades per un príncep blau, actiu, que s’impose a les contrarietats.

Hi ha un test (Bechdel) que destaque com a sexista una pel·lícula a partir de tres regles molt senzilles: que ixquen almenys dos personatges femenins, que estos personatges parlon entre ells en algun moment, i que la seua conversa tracto alguna cosa que no sigue un home (com una relació romàntica o sobre un pare). És una regla bastant simple, però que no superen multitud de pel·lícules, com Harry Potter, Shrek o Esmorzar amb diamants. La regla inversa, dos hòmens que no parlen d’una dona, és superada per la major part de la filmografia.

Una variant del sexisme televisiu és lo «Síndrome Barrufeta». Cada un dels «Pitufos» té unes característiques pròpies (filòsof, bromista, «gruñón») però n’hi ha un, la Pitufina, que no té cap particularitat especial més enllà de ser xica. Este patró, que singularitze la xica només per ser xica, és general en moltes històries. En algun moment les noves generacions hauran de superar la dependència del rosa respecte el blau.

Source: Dies de llibres i roses | Viles i Gents

Source: Bruckner | Viles i Gents

Source: Llibres i més llibres | L’esmolet

Amb motiu de Sant Jordi, vaig sentir un debat sobre si era millor el llibre electrònic o en paper. Les raons de qui defensava l’electrònic —un economista brillant i mediàtic— eren incontestables: la comoditat de dur tota la biblioteca a la butxaca, l’agilitat de navegació… fins i tot deia que la lectura electrònica era molt més adequada a la manera de funcionar del nostre cervell. Em va semblar una teoria plausible. Però hi havia alguna cosa que em fallava, algun element que anava més enllà de la usabilitat i que fa que continuem llegint llibres sobre paper.

Jo mateix sóc usuari assidu dels llibres electrònics precisament per la comoditat que em reporten. Però malgrat això, els llibres se’ns continuen acumulant per tot el pis. A les prestatgeries, a les tauletes de nit… I a Torredarques en tenim un munt a les golfes, alguns ficats en caixes i d’altres apilats sobre mobles vells o directament per terra, sota una capa de pols.

Quan la filla gran ens visita, es mira les lleixes del menjador i em diu «No sé per què me’n compro si aquí en tenim tants», i pregunta quins li aconsellem. «Este és boníssim, l’has llegit?», «Sí, però no em va agradar gaire»; «I este? Que bé m’ho va fer passar!» Ella l’agafa i se’l mira. «Teniu aquell…?», «Ui sí, el vaig llegir de ben jovenet; a veure si el trobem… ». I el trec del prestatge, li passo la mà per la coberta, el fullejo. La meua memòria és curta, però cada volum m’encomana la sensació que em va fer viure, fins i tot quan no en recordo clarament l’argument. Els llibres de terror, per exemple, em traslladen a les nits d’estiu de Queretes, als udols de gos que presagiaven morts impensades. D’altres se m’emporten al taller d’esmolar, a la pausa d’havent dinat, amb l’olor del ferro calent i l’enrenou a l’altra banda de la persiana metàl·lica. Cada llibre m’explica no solament la seua història, sinó els moments que vam compartir, encara que sigui d’una manera evanescent. Al final serà per això: guardem els llibres ja llegits perquè, quan els retrobem, tornem als camins que en el seu dia ens van fer recórrer aquelles pàgines.

La Comarca, columna «Viles i gents», 27 d’abril de 2018