La Franja

Source: Llengües minoritàries, l’espanyol en perill! | Viles i Gents

(Publicat al diario de Teruel el dissabte 17 de novembre del 2018)

Les llengües minoritàries molesten a molta gent, que les considera inútils, si més no perilloses. Per a què hem de conèixer el català, el basc, el gallec o el “bable”, si ja tenim l’espanyol? quina pèrdua de temps! Això deuen de pensar molts europeus: per a què conèixer l’espanyol, si ja tenim les nostres de primera categoria: anglès, francès i alemany? Molts espanyols presumeixen de que la llengua nacional és la segona  més parlada del món. Però només cal anar a qualsevol país europeu per adonar-te’n de la poca importància que té a Europa, on gairebé res hi ha escrit en espanyol en els seus monuments patrimonials o en els seus museus. Tot és en anglès que, curiosament, quan el Regne Unit faci efectiu el “Brexit”, no serà la llengua nativa de cap país europeu (amb l’excepció d’Irlanda, que el considera constitucionalment llengua secundària). També es dona la paradoxa de la UEFA, que, malgrat que la lliga espanyola és la més potent d’Europa i els equips espanyols els més presents en els campionats europeus, té com a llengües oficials el francès, l’anglès i l’alemany. També en el mercat dels discos està tot escrit en les llengües anteriors a les que cal afegir l’italià. Però no, el gran enemic de la llengua espanyola són sempre les llengües minoritàries hispàniques, sobre tot el català (especialment a l’Aragó i a València, es nega la seva existència), però també l’apregonés, el basc o l’asturià. Curiosament anomenades “conservadores”, aquestes persones consideren que les llengües minoritàries són com els animals en perill d’extinció, que el que haurien de fer és seguir la seva tendència, és a dir, extingir-se (o conservar-se engabiats, com a peces de museu). Perquè aquestes llengües són inútils i molestes, com els óssos formiguers, panda,  polars o pirinencs, els ornitorincs, els orangutans o la tonyina roja; o perilloses com el tauró blanc (el català). Però aquests que menyspreen o maltracten les llengües minoritàries, també són els principals llepaculs dels poderosos, i mai voldran admetre que el principal problema de la llengua espanyola no hi és a Espanya, si no a Europa, sotmesa a la anorreadora força de la llengua de l’imperi ianqui.

Antoni Bengochea

Source: Classes de literatura comparada | Viles i Gents

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte 24 de novembre del 2018)

Per un tuit del passat dia 13 ham sabut que a Javier Lambán li agrada la darrera novel·la d’Eduardo Mendoza “que como casi todos los grandes autores catalanes, escribe en español”: lo nostre president, expert en la literatura comparada a Catalunya. Des de Tweeter, aparador de la imatge pública, comprimida i a l’instant, se presenta: “Doctor en historia. Lector entusiasta”, i no para de piular miniressenyes (Patricia Highsmith, Pérez-Reverte, etc.), més d’un llibre alhora, viatges de curta i llarga distància, fragments de premsa afí i una agenda política ben plena. Tants desplaçaments dixen bastant temps per llegir! Una altra piulada seua l’endemà troba l’excepció per haver nascut a un costat de la ratlla: “el mejor novelista en catalán, Jesús Moncada, era aragonés orgulloso de serlo”. ¿Ho deu de dir al Camí de sirga, que Lambán afirma haver llegit en català? Tres dies més tard, beneït per Juan Bolea a El Periódico de Aragón, se ressitua a la casella de partida: “Que decir eso no denigra ni a la hermosa lengua catalana ni a la gran comunidad de Cataluña, también”. Xufla, xufla… Eixe escriptor gadità resident a Saragossa (Premio de Novela Corta Alcalá de Henares i II Premio Abogados de Novela) explica la fórmula conjunta de la quantitat i la qualitat literària dels escriptors catalans en castellà: per vendre més. Des dels Mendoza i Marsé, als germans Moix, Cristina Fallarás i Idelfonso Falcones, o l’estereotip del català pesseter compartit per tutti quanti. Este embolicat argumentari, que dispara a discreció (los escriptors menors “apesebrados” de la Generalitat i els que fora de Catalunya, oh sorpresa, responen entrevistes en castellà), pretén edificar un cànon literari sobre criteris extraliteraris, igual que els tuits presidencials. Perquè si és cert que hi ha literatures amb més escriptors i lectors o més ressò acadèmic i crític, convertir-ho en orgull nacional per coincidència amb la llengua pròpia resulta mesquí i absurd, i evidencia lo mateix supremacisme —o “fascismo pancatalanista”— que critica. A l’autonomia de l’estètica i no a la pàtria dels 26 autors seleccionats, invoca El canon occidental de Harold Bloom.

María Dolores Gimeno

Source: Prestigi d’Espanya | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel el dissabte u de desembre))

Recordo que quan viatjava per motius de treball fora d’Espanya, ja fa uns quants anys, les persones amb les que tenia relació em preguntaven per el desenvolupament democràtic espanyol i mostraven sempre el seu reconeixement a l’evolució tan positiva. És més, algunes miraven envers Espanya com a exemple de democràcia, convivència i estabilitat. Ara, que també viatgem, encara que sigui per motius ben diferents, les preguntes i les manifestacions que ens fan són també ben diferents, altrament dit, són del tot oposades a les de fa uns anys. Tot de cop surt la pregunta: què passa amb la justícia espanyola i les seves sentències? La de la Manada, per exemple, va transcendir les fronteres més del que pot semblar. Saben del raper exiliat. Per què el TS es va desdir de la sentència sobre les despeses de les hipoteques? No saben massa bé de l’elecció dels seus membres però la consideren com a una maniobra política. En quant a la Monarquia la veuen desacreditada. D’on prové la seva fortuna? Corrupció? Per què Felip VI  pren decisions polítiques? Tot i que, en saber que som catalans –català és qui viu i treballa a Catalunya o es sent català­– el tema preferit és el procés d’independència català. I surten els comentaris: no entenem perquè la policia va atonyinar als que anaven a votar l’u d’octubre. Per què el Govern espanyol no convoca un referèndum a Catalunya? Per què estan empresonats líders polítics i socials? On és la rebel·lió o la sedició? Des de fora no s’entén el que passa a Catalunya, tot i que expliciten la baixa qualitat de la democràcia espanyola. El prestigi internacional d’Espanya ha encetat una caiguda vers lo desconegut. L’esperit del 78 s’estroncà fa uns anys i el descrèdit de les institucions va en augment. La llibertat d’expressió s’està fen miques. El lector pot pensar que són especulacions meves i que extrec conclusions generals d’alguns casos particulars. En qualsevol cas recomano a tothom la lectura del recent Baròmetre de la Imatge d’Espanya del Real Instituto Elcano, on es conclou que l’Estat espanyol és molt poc dialogant, que el seu autoritarisme  va in crescendo i que el grau d’antipatia envers Espanya creix cada dia. El prestigi d’Espanya se’n va en orris dia rere dia.

José Miguel Gràcia

Source: Anna | Lo Finestró

(Article d’Artur Quintana publicat al Diario de Teruel)

Anna Heller, la besàvia dels meus fills, va néixer a Leipzig l’any 1861, ciutat del regne de Saxònia, un dels molts estats en què es trobaven aleshores dividits els Països Alemanys. Quan tenia 10  anys, el 1871, després de la Guerra Franco-Prussiana, una gran part dels Països Alemanys s’unificaren i fundaren Alemanya; en quedaren fora un muntó  de països, i encara ara no s’ha aconseguit la unificació de tots els alemanys. Això últim no afectà gens l’Anna que des del 1871 passà a ser ciutadana alemanya d’Alemanya i ho fou fins a la seua mort el 1930. Va tenir sort de morir aquell any perquè només que hagués viscut cinc anys més, fins al  1935, s’hauria trobat que per les Lleis de Raça de Nuremberg –que no eren lleis sinó un muntó d’ignomínies decretades pel nou Estat Nacional-Socialista Alemany– li haurien arrabassat la nacionalitat alemanya, perquè un avi seu era gitano. L’honor i la puresa de la raça ària alemanya no permetia que en formés part algú que era quarteró gitano, com la besàvia dels meus fills. D’haver viscut encara més anys, fins a la Segona Guerra Mundial, hauria estat internada en un camp de concentració i molt probablement assassinada. Son fill, l’Erich, avi dels meus, com que només tenia un besavi gitano gaudia de l’honor i la puresa de la raça ària alemanya, i així va poder fer de funcionari alemany de justícia dins de la Polònia ocupada durant la Guerra. L’Erich no responia gaire bé al tipus alemany suposadament ari: sí que era prou alt i tenia els ulls blaus, però era més aviat fosc de pell i amb uns cabells molt negres. I és així que mentre caminava per la voravia  d’una  ciutat polonesa li van venir de cara dos oficials de les SS, que en veure que ell no s’apartava per a deixar-los passar, li van etzibar una bufetada que de poc si no cau, perquè es pensaven que era polonès. Quan van saber que era funcionari alemany de justícia, li van presentar excuses. De tota manera va tenir sort que no sabessen res del seu besavi gitano.

Source: Clar com un mirall | Viles i Gents

Source: Onomàstica i literatura popular | Viles i Gents

(Publicat a La Comarca, Viles i gents, 26/10/2018)

Natxo Sorolla

La conca del Matarranya té tres dels pobles més pobres a Aragó: Favara, Maella i Calaceit. I també apareixen a la llista de rendes baixes un altre poble de la Franja (Saidí) i un altre que està al límit d’esta perifèria nostra (Bellver de Cinca). Aixina apareix a l’estadística de l’Agència Tributària.

Però vigileu! L’estadística només inclou pobles de més de 1.000 habitants. I es que la mida del municipi està molt associada a les rendes dels seus habitants: als menors de 1.000 habitants tenen 12.000€ anuals per càpita, los de 1.000 a 5.000 habitants en tenen ja 16.000€, i els majors de 500.000 habitants dupliquen als més menuts, en 26.335€ per habitant.

Un factor que pareix ben associat a la riquesa és la capitalitat: les tres capitals provincials aragoneses estan al top-10, juntament en municipis dormitori de la classe mitjana de Saragossa (Cuarte de Huerva, Villanueva de Gállego i María de Huerva), i Jaca. Més enllà de la força de la mineria, que manté Andorra en primera posició. I les coses no són molt millors si passem la frontera autonòmica: Batea, Corbera o el Pinell de Brai tenen rendes paregudes a les no-capitals nostres, i Gandesa, a les sí-capitals nostres.

I és que les fronteres autonòmiques no pareix que mos diferencion en això. Però segur que entre les causes de les rendes baixes hi ha la mida del municipi, i també la capitalitat: allà on hi ha institut de secundària, hospital, extensió agrària, oficines comarcals, etc. segurament que hi ha sous que requereixen major instrucció, i per tant, sous més alts. I aquí les comarques han descentralitzat les aventatges de la capitalitat, que d’altra manera s’emportarien Saragossa i Terol. Però les comarques també han concentrat los serveis a les capitals comarcals, que creixen a costa dels altres pobles.

Per tant, que el Matarranya arreplego 3 dels pobles més pobres a l’estadística no és més que una il·lusió òptica: perquè són pobles que superen los 1.000 habitants, però que no tenen capitalitat comarcal. Però segur que no són los més pobres. I podem mig respondre a la pregunta del títol: som los pobles més pobres? No. Almenys pels que ixen a l’estadística.

Source: Marta Momblant Ribas, Premi Literari Guillem Nicolau 2018 | Viles i Gents

Source: Romanços en temps difícils | Viles i Gents

Source: Moviments misteriosos | Viles i Gents

Source: Viles i Gents

Source: Família | L’esmolet

Source: Onomàstica i literatura popular | Lo Finestró

(Publicat al Diario de Teruel)

Les recopilacions d’onomàstica i de literatura popular es complementen, tanmateix no sempre d’igual manera. Als reculls de literatura popular es troben molts materials onomàstics, que a més dels noms ofereixen també útils informacions addicionals per als investigadors de l‘onomàstica, els quals no solen prendre-les en consideració, i massa sovint les titllen olímpicament de vulgars o populars. A l’inrevés els investigadors de la literatura popular només troben comptats materials, o cap, de la seua temàtica als estudis onomàstics, malgrat que als onomasiòlegs els hauria estat ben fàcil d’obtenir materials de literatura popular en el moment de demanar noms als seus informants; l’arreplega, especialment de llegendes i tradicions, enteses aquestes segons la definició de na Ramona Violant, n‘hi ha sortit perdent. Els reculls i estudis onomàstics comencen realment a la Franja amb els treballs d’en Joan Coromines iniciats després de la Guerra –i prescindeixo d’unes comptades i magres mostres anteriors–, treballs que han anat prenent una immensa volada, però no han trobat seguidors fins fa escassament vint anys amb el magne recull de Toponímia de la Ribagorça que dirigeix en Xavier Terrado, ara a punt de concloure’s. Cal afegir-hi el projecte tot just començat de recollir la toponímia del Matarranya. Pel que n’he vist ambdós projectes donen poques dades de literatura popular, contràriament al que solia fer en Coromines, que no menyspreava pas la informació literària que li oferien els informants. Solament els reculls d’en Xavier Terrado i na Glòria Francino tenen algunes referències a la literatura popular, els altres autors citen només el que han trobat a la bibliografia o ni això. Acabo presentant una facècia que vaig recollir a la primavera al Pont de Suert que mostra la forta relació entre onomàstica i literatura, i també amb socio-, psico- i politico-lingüística: Els noms de Senet i Aneto vinen de quan es dones baixaven a rentar al riu que passe entre es dos pobles. Es dones d‘un costat preguntaven as atres : “Sé net, Sé net?”. I es de l’atre cantó contestaven: “É neto!, É neto!” Raons d’espai m’obliguen a prescindir del necessari comentari.

Artur Quintana i Font

Source: Efecte led | L’esmolet

Incandescències obsoletes. / ©C. Terès 2008

Los de la nostra fornada (nascuda als 60 del segle passat) potser som los darrers que havíem de retornar l’envàs quan anàvem a comprar lleit o Xibeca. Si te’l descuidaves, l’havies de pagar o baixar-lo al “colmado” sense gaire demora. A les cases hi havia bombetes de poc voltatge, complementades per la veu de pares i avis advertint-nos d’apagar-les quan eixíem de l’estança. Als pobles, les escombraries orgàniques anaven cap al femer per a recomençar el cicle alimentari. La resta de residus (pocs) acabaven a l’escombrera, on los xiquets ens ho passàvem d’allò més bé buscant-hi objectes que reconvertíem en joguets. La roba es recosia i apedaçava fins al límit del seu ús, i els estris de tall, ben esmolats, podien durar tota una vida. I així tantes altres coses.

Avui dia pareix que s’intenta reconduir la cultura de l’usar i llençar cap al reciclatge i el consum mínim indispensable. Precisament los de la meua generació som los que, quan ens vam emancipar als feliços 80, fèiem gala de deixar-nos els llums encesos, quasi com a forma de rebel·lió contra els “fes lo favor d’apagar la llum!!” que vam haver d’aguantar. I ara ens toca inculcar als fills la necessitat de no malbaratar els recursos.

En això de l’estalvi energètic em fa l’efecte que hem entrat en una paradoxa que batejaria com a “efecte led”. El seu equivalent en nutrició seria “l’efecte light”, que fa que quan consumim productes catalogats com a baixos en calories, en mengem més i, al capdavall, acabem amb la mateixa aportació calòrica escampant-se pel nostre organisme —això sí, amb la consciència ben tranquil·la. L’efecte led, doncs, consisteix en què, atès que els llums d’aquesta tecnologia consumeixen molt poca electricitat, ens els deixem encesos sense mirar-nos-hi gaire. I vet aquí que acabem gastant una quantitat d’energia similar a la de quan teníem les bombetes incandescents, que enceníem només quan calia.

En fi. No sé si anem per bon camí, però vull creure que ens hi esforcem.

La Comarca, columna «Viles i gents», 7 de setembre de 2018

Source: Narcís Lloveras, defensor de la República | Lo Finestró