Recuerda lo gracioso que era cuando Falange escribia en #chapurriau? Ahora su promotor difunde que "España y los españoles deben purgar sus gravísimos pecados con una nueva guerra civil que aniquile la democracia masónica y el marxismo" #LAPAO #chapurriau #Matarranya pic.twitter.com/ELvJuHaVoJ
— Speak Lapao (@SpeakLAPAO) June 1, 2018
La Franja
Actualitat sobre la Franja de PonentArchive
Category: AnticatalanismeMinut 1:10.
(cat) “Chapurriau” “la llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” així defineix ABC el català a Aragó
En un article publicat per ABC el 5 d’abril. El periodista Roberto Pérez va presentar a l’associació “Amics del chapurriau” amb aquesta definició del català a l’Aragó: la “llengua aragonesa que planta cara a l’independentisme” “chapurriau”. En una ostentació de desconeixement lingüístic, defensant la unitat d’una llengua anomenada “chapurriau” i no del català. I criticant la imposició d’un estàndard català que acabaria amb les varietats aragoneses orientals, però que tot i això el “chapurriau” aglutinaria, sense fer cas a les diferències entre el català ribagorçà, matarrañés o fragatí.
A sobre, el periodista Roberto Pérez, aragonès de Calataiud, introdueix l’adjectiu “manyo” com a sinònim d’aragonès. Moda que està venint des de sectors espanyolistes allunyats d’Aragó, i per tant desconeixedors del significat de l’adjectiu, però que un aragonès com Roberto hauria de saber que només es refereix a la gent de Saragossa. Moda que té com a únic objectiu desarrelar tot el relacionat amb Aragó i fer desaparèixer aquest gentilici de segles d’història.
Vall-de-roures – 28 de març de 2018 L’acte de presentació va reunir més de 100 persones i diversos representants polítics La casa de la cultura de Vall-de-roures va acollir el passat dissabte 25 la presentació de la nova Associació Cultural Amics del Chapurriau. Una agrupació que naix amb l’objectiu “de defensar i promocionar el ‘chapurriau‘, una […]
Source: L’Associació Cultural Amics del Chapurriau es presente a Vall-de-roures – Ràdio Matarranya
Font original: Los Amics del Chapurriau y el franquismo | Lo Cacao de la FACAO
Una nueva asociación cultural “Amics del Chapurriau” ha anunciado su presentación. En la actividad central se celebrará el primer premio “Roberto G. Bayod”, que lleva el nombre de un representante del franquismo más radical, “amigo entrañable” de Blas Piñar (Fuerza Nueva) y opuesto a la promulgación de la Constitución española por su «carácter ateo». Los premios son concedidos por FACAO, entidad con un largo historial de convivencia con ultraderechistas.
Además, el premio recae en Luís Arrufat “Agüelo Sebeta”, que en el grupo público de Facebook “Yo parlo chapurriau” ha mostrado afinidad con mensajes como “El cara al sol es un himne patriòtic molt bonic”, en referencia al himno falangista. 
También Ramón Guimerá, encargado de la página de Facebook de “Amics del Chapurriau”, ha mostrado públicamente su agradecimiento a La Falange por su apoyo al Chapurriau
Haciendo uso del atributo de partido mutante, tal y como aparece en un diario de tirada nacional, una vez más, y no es causa de sorpresa en Aragón, Albert Rivera en Zaragoza hace unas declaraciones que la Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán considera fuera de lugar.
Si tener en cuenta el cómo y de qué manera, desde nuestra Guerra Civil y hasta los años 90 en los que las monjas que habitaban el Monasterio de Sijena, llevaron a cabo una venta ilegal de unos bienes que no eran de su propiedad, las plataformas y movimientos ciudadanos aragonesas – jamás los políticos de turno aragoneses que ahora se cuelgan los laureles -, han llevado a cabo una lucha dura pero convincente para recuperar los bienes del Monasterio, con sentencias judiciales favorables, y haciendo frente a infinidad de recursos y excusas por parte catalana.
Que ahora, cuando a Albert Rivera se le pregunta cuál es su opinión al respecto, responda textualmente que defiende el cumplimiento de las sentencias judiciales, pero también los acuerdos en lugar de los litigios en los tribunales, y que pueda haber colaboraciones con convenios para que se puedan visitar de una manera u otra y las comunidades puedan “compartir la riqueza”, la Plataforma Aragonesa No Hablamos Catalán las considera unas declaraciones totalmente absurdas y fuera de contexto.
Si ya con el tema de las lenguas en Aragón, se han desmarcado en gran parte en la defensa de la identidad aragonesa, con estas declaraciones no hace sino constatar cuál es la deriva auténtica de C,s en nuestra CA.
Para colmo, en un encuentro de este partido en Zaragoza, la portavoz en Cortes de Aragón, Susana Gaspar, ha declarado que “Ciudadanos defiende las mismas ideas en cualquier parte de España”, cuando es público y notorio que no deja de ser una simple frase hecha y según las circunstancias.
Source: Los premios de FACAO llevan nombre de ultraderechista | Lo Cacao de la FACAO
FACAO reconoce la figura de Robeto G. Bayod y da su nombre a los premios literarios “Roberto G. Bayod”. Se trata de un exalcalde de Belmonte de San José, de pasado ultraderechista y carlista. Blas Piñar, líder de la extremaderecha en la transición democrática, en su libro describe a Roberto G. Bayod como “carlista, amigo entrañable y caballero sin tacha” que públicamente felicitó el partido extremista Fuerza Nueva de “airear lo intangible del 18 de Julio”, “porque el 18 de Julio ni se pisa ni se rompe”. Lean el artículo que el personaje tiene en la Wikipedia:
Bayod se mostró contrario a que el régimen de Franco aprobase una ley de libertad religiosa tras el Concilio Vaticano II, manifestando que el régimen había nacido para la defensa de los derechos de la Iglesia católica.4 Ese mismo año celebró la aparición de la revista Fuerza Nueva,5 defensora de «los principios del 18 de Julio», que apoyaría nuevamente cuando en 1974 publicó un artículo en contra de la línea aperturista del presidente del gobierno Carlos Arias Navarro.6 Como intelectual de extrema derecha, Bayod se destacó por reivindicar la figura de Joaquín Costa como precursor de la política del Movimiento Nacional.7 En 1978 se opuso a la promulgación de la Constitución española, publicando un artículo en la Hoja del Lunes en el que denunciaba el «carácter ateo» del texto.8
Una más de las relaciones de FACAO y Plataforma No Hablamos catalán con la extremaderecha: FACAO y la ultraderecha
Amics de Fraga presentaba el libro “Creencias, predicciones, supersticiones, curas”…
https://www.youtube.com/watch?v=_j4_thmXFCc
Aquests periòdics, als quals, malgrat la seua tendència política, se’ls suposa un mínim de professionalitat donen crèdit de manera sistemàtica i acrítica a les notes de premsa que, amb persistència, els envia la Plataforma No Hablamos Catalán (sempre m’ha cridat l’atenció aquest nom que pregona la ignorància en comptes de dissimular-la). No culparé als de la plataforma: ells fan la seua feina que és no parlar català ni deixar que els altres ho fem, però sí que demanaria una miqueta de periodisme del de debò a uns mitjans que han d’informar de manera contrastada. No estic parlant d’articles d’opinió, sinó de notícies.
Tots sabem, i si no us ho dic ara, que tant a les associacions com a Temps de Franja hi ha persones de totes les tendències, amb la defensa i dignificació de la cultura de les comarques aragoneses de parla catalana com a únic vincle. La revista és dels lectors, i és oberta a totes les opinions, sempre dins els límits del respecte.
L’objectiu d’aquests atacs és perjudicar els rivals polítics (en aquest cas el nostre president Javier Lambán i el seu equip) i, de pas, estroncar qualsevol ajut que se’ls acudís concedir-nos. Però la pitjor conseqüència és que fomenta la desil·lusió, el cansament i el desànim entre els que estimen Aragó i la seua diversitat.
També és trist comprovar la indiferència o la incomprensió (que a voltes degenera en rebuig) per part d’una part considerable de la societat aragonesa; especialment la monolingüe, però també dels catalanoparlants que no accepten l’evidència que la Terra gira al voltant del Sol, és a dir, que el que parlem a les nostres comarques és el que els filòlegs anomenen català.
Aquesta actitud poc o gens amable ha anat allunyant del país persones molt vàlides i compromeses amb la nostra cultura. Alguns han marxat a viure a Catalunya o el País Valencià; d’altres es queden en aquesta mena d’exili interior que suposa saber-se poc estimat pel sol fet de voler emprar la llengua del territori en tots els àmbits de la vida.
Un exemple d’aquesta indiferència és que aquesta revista, tot i ser un mitjà 100% aragonès, fa anys que no compta en els plans publicitaris del nostre Govern autonòmic, quan precisament, i segons es pot llegir en el nostre web, “els nostres subscriptors són un target molt interessant: actius, informats i participatius; compromesos amb la cultura, l’entorn i el progrés del territori”.
M’adono que l’article ha avançat en espiral descendent. Disculpeu-me. Els que em coneixeu sabeu que tendeixo a l’optimisme (quina altra opció hi ha?). El problema d’escriure és que en comptes de fondre’s, les idees s’entrellacen i acumulen, deixant-nos davant els nostres fantasmes. Tot anirà bé, no passeu pena; els atacs s’esvairan (tenim la pell dura) i les generacions que pugen faran servir sense manies l’idioma que parlem a casa —sempre que el parlem, és clar.
Article del Carles Terès a L’esmolet https://tempsdefranja.org/columnes/lesmolet/en-defensa-propia/
Origen: Sap ‘Ciutadans’ qui era Roberto Bayod? | La Lamentable
e-Mail de Aragón
Mario Sasot
Periodista
El passat 13 de desembre es va celebrar a Fraga (Osca) l’acte de lliurament dels premis del “XIII Concúrs (sic) Literari en Aragonés (sic) Oriental ‘Roberto G.Bayod’ organitzat per la Federació d’Asociacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO), format per un grapat de persones negacionistes de la existència del català a la Franja. I entre els assistents es trobaven representants polítics del Partit Popular, Partit Aragonès, Rolde Choben, Compromís amb Aragó i Ciutadans.
Se suposa que els vells militants de la FACAO, que han treballat durant molts anys colze a colze amb l’ínclit alcalde de Bellmunt, desaparegut fa pocs anys, saben ben be de la seua trajectòria política franquista, ultradretana i violenta, especialment durant els primers anys de la transició democràtica. Una persona que es definia com defensor de les modalitats lingüístiques de la Franja en front del “català normatiu” i que el seus actes més significatius en defensa d’aquestes modalitats van ser batejar el seu poble (Bellmunt de Mesquí) del que va ser alcalde molts anys, com a Belmonte de San José, i canviar de nom tots els topònims del seu lloc, com ara el tradicional de La Vall Fosca per “El Valle Hondo”, etc.
Saben tot això els joves seguidors de tan il·lustre pròcer i els partits polítics convidats a celebrar actes en honor seu? Ho sabia el representant de “Ciutadans” en aquell acte, un partit relativament nou, que vol transmetre un aire de modernitat i de regeneració a Espanya?
Políticament, la figura de Roberto Gonzalo Bayod Pallarés apareix amb llum pròpia, emergida de les entranyes més tèrboles i obscures del franquisme, amb motiu dels desgraciats fets de Montejurra de l’any 1976 on un militar jubilat, José Luis Marín García-Verde, “l’home de la gabardina” assassinà a sang freda amb la seua pistola el jove demòcrata carlí Aniano Jiménez Santos. Uns minuts abans, al peu de la muntanya era assassinat, sota ràfegues d’una metralladora sostreta, segons es va saber durant la instrucció del sumari, de l’Acadèmia General Miliar de Saragossa, el jove d’Estella Ricardo García Pellejero.
Els carlistes més tradicionalistes, encapçalats per Sixte de Borbó, defensors de mantindre en la celebració anual a Montejurra (Navarra) “l’esperit del 18 de juliol”, com ells mateixos deien, no estaven disposats a permetre que els carlistes democràtics, federalistes i autogestionaris de Carlos Hugo, en aquell moment molt més nombrosos i amb molta joventut darrere, ocupessen aquell lloc sagrat per a ells.
Però aquella violenta jornada del 9 de maig d’aquell any no va sorgir espontàniament. Havia estat prèviament “escalfada” i preparada minuciosament les setmanes anteriors, amb pintades amenaçadores, atemptats amb bombes d’escassa potència i escamots violents amb ferits disseminats per diferents punts de Madrid, Castella, Aragó i, especialment, a Navarra. Les investigacions realitzades arrel dels fets que culminaren amb dos morts i més d’una dotzena de ferits a Montejurra, demostraren que tot un seguit d’organitzacions extremistes de l’antic règim, amb el suport econòmic d’algunes forces vives de l’aparell franquista i la connivència d’algunes persones vinculades als serveis d’intel·ligència espanyols col·laboraren en fer d’aquell Montejurra un polvorí que podia haver acabat ben be en una autèntica carnisseria.
En un dossier presentat pels advocats de la víctima al judici, amb el que hi col·laboraren centenars de testimonis d’aquells fets i desenes d’advocats, el nom i les accions de Roberto Bayod apareixen reflectides en diferents apartats del dossier i del sumari.
Com a responsable de tota aquesta “Operació Reconquesta” a Saragossa, va quedar demostrat durant el judici que Roberto Bayod va rebre d’un dels màxims responsables d’Unión Nacional Española (UNE), governador de Guipúscoa i Conseller del Reino, José María de Araluce, la quantitat de 6 milions de pessetes, ingressats a un compte que, segons consta en el Sumari ,“Roberto Gonzalo Roberto Bayod Pallarés, con domicilio en Princesa 18, Zaragoza, fundador de los Cruzados Voluntarios Legionarios, colaborador de la revista ‘Qué Pasa?’ y miembro de UNE, recibió mediante un talón negociado en una oficina bancaria madrileña del “Banco Popular Español”. Amb aquests diners i altres ajuts d’altres mecenes de la causa com Antonio María de Oriol y Urquijo, Bayod, segons els informes periodístics i declaracions d’advocats de l’època, “es va poder organitzar els escamots previs a Saragosssa de grups especialment violents com el PENS i la campanya violenta de Montejurra, amb la inestimable col·laboració d’altres membres de la UNE com l’ex-tinent d’alcalde franquista de l’Ajuntament de Saragossa i íntim amic de Bayod, Aroz Pascual”.
Be, aquest és un dels perfils importants de la densa biografia de Roberto Bayod, inspirador i senyera espiritual de la FACAO.
L’assistència a actes com el concurs literari que porta el seu nom per part de representants de partits polítics democràtics no es pot considerar un fet neutre o banal.
Els responsables estatals de Ciutadans, per exemple, s’haurien de plantejar si, a més de ser un partit “centralista” (“ça va de soi”), aspiren a competir pel disputat espai de centre i ser un grup “centrista i centrat” (com diria Manolo Vázquez Montalbán). La decisió és seua, però caldria que la fessen palesa als seus possibles votants.
(Publicat a La Comarca el 29/9/2017)
Natxo Sorolla
Imatge de simbolics.cat
La FACAO promou lo seu premi anual, dient-li a la nostra llengua «aragonès oriental» [sic]. Un premi que sol guanyar la seua junta directiva. Però la curiositat més tenebrosa és que el premi porte el nom de «Roberto G. Bayod», un ultradretà de Bellmunt que es va situar entre els més reaccionaris durant lo propi franquisme, involucrant-se fins i tot en los fets de Montejurra. Però el que més mos interesse aquí és que, pel puesto a on va nàixer, i l’època a on va viure, Bayod ja ere llicenciat en dret! I professionalment va ser tresorer a la delegació del Ministeri de Hisenda a Saragossa, advocat i professor universitari. De fet, lo personatge té un article extens a la Wikipedia. I una de les coses que algunes webs destaquen és que algun descendent de Bayod ha fet de Canceller de Consolat, Secretari de l’Ambaixada o ha treballat per a l’Oficina de la DGA a l’exterior.
I aquí entrem en un tema central per a la ciència: les classes socials se reproduixen. No és que els fills no s’ho mereixquen, o no s’ho guanyon. Però els fills de grangers i agricultors en molta probabilitat continuaran ocupant les posicions baixes de la piràmide social. I els fills de directius de multinacional, ho tindran bastant més fàcil per a fer bons contactes, tindran bons consells, alguns amics informats los avisaran que han eixit places laborals interessants, i altres coses que els permetran mantenir-se en una bona posició social. Evidentment, hi ha excepcions. I l’esforç individual compte per a situar-nos en l‘escala social. Però una bona part del que tenim mos ve per herència familiar dels nostres avantpassats.
I en tota esta qüestió de la reproducció social reprenc unes notes de quan vaig escomençar a escriure al Viles i gents (ViG), fa 12 anys (!) A més de pensar en una «plataforma» web on arxivar i difondre els continguts (ja la tenim, eh! vilesigents.wordpress.com), hi ha una nota que m’ha remogut: «Falten dones al ViG». I és cert! De fet, mos falten xiques! Perquè tenint en compte que jo sóc lo més jove, tampoc tenim cap jove. Si la meitat dels parlants són dones, natres no tenim una sola dona entre els 6 col·laboradors. Si sumem la columna germana Lo Cresol, al Diario de Teruel, només tenim M. D. Gimeno, maellana valenta entre tanta testosterona. Los que estudiem comportaments humans, observem que mos fem amics dels que se mos pareixen: per això els hòmens tenim més amics, i les dones més amigues. Los que estudien la divisió de la societat per gènere, parlen d’homoreproduccio del poder. Los directius busquen lo seu propi relleu en algú paregut a ells. I si el directiu és un home, és bastant difícil que acabo triant a una dona. Pareix que entre els cagabandúrries que escriuen columnes per amor a l’art també tenim homoreproducció. I és hora de trencar-la. Voluntàries?
Esta chica conoce a un hombre exótico en una fiesta. Se lo lleva a la cama y… ¿Qué pasará?
Origen: “Algo exagerao”