La vergonyosa i ridícula decisió del govern aragonès, amb el suport del PP i el PAR, esborrant amb un cop de força institucional la llengua catalana i l’aragonesa de la minúscula presència legal que tenien a l’Aragó, hauria de ser la gota que fes vessar el vas, el got, el veire i el tassó i tot! No es tracta pas d’un fet aïllat o una anècdota filla de la ignorància lingüística, la incultura filològica o el desconeixement científic. No poden ser tan burros, tan ases, tan someres, com per fer veure que desconeixen l’abast del que estan fent i pretendre bastir d’ingenuïtat neutral la seva acció política criminal, no sols en el terreny de la filologia, sinó en el de la identitat dels pobles. Tots els diccionaris del món, començant pel nostre, el de l’IEC, descriuen molt bé el mot “genocidi”, com a expressió de l’extermini d’un poble, un grup ètnic, una cultura… El diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola parla d’eliminació sistemàtica d’un grup social, per motius de raça, ètnia, religió, política o nacionalitat i tinc a mà altres diccionaris (italià, portugès, francès) i insisteixen també en el caràcter sistemàtic de la destrucció, associat a aquest mot. Josep Benet ja va referir-se en un llibre a
L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya, amb un estudi minuciós i documentat. Ara es tracta d’un intent de “genocidi lingüístic”, d’una operació perfectament dissenyada i calculada, “sistemàtica”, doncs, per a exterminar la llengua catalana, començant per allà on se suposa que la baula de la cadena és més feble: fora del Principat. No es tracta, per tant, d’un gest espontani, imprevist, d’un mal moment un dia concret, sinó que forma part d’una operació “sistemàtica”.
En ser de dimensions oceàniques el nivell d’estupidesa mental dels fenòmens que han parit aquest nou atemptat de mort contra la llengua, correm el perill de prendre’ns-ho a cosa de per riure i, doncs, amb befa, generant tota mena d’acudits, bromes fàcils i il·lustracions i jocs de paraules realment enginyosos. Sembla com si, de tan bèstia com arriba a ser la cosa aquesta darrera del LAPAO, l’únic recurs que tinguéssim fos el de fotre’ns-en, sense adonar-nos que, mentre nosaltres ens en riem, els ridiculitzem i els desautoritzem en nom de la ciència i del sentit comú, ells van fent la seva, van complint el seu pla, de forma “sistemàtica”, cap a la destrucció de la unitat de la llengua, com a primer pas per a l’eliminació de la llengua mateixa i, de retruc, del principal senyal d’identitat de la comunitat lingüística diferenciada que la té com a pròpia. Perquè, en realitat, la parida estúpida del LAPAO no té res a veure amb la ciència, ni la filologia, ni la diversitat lingüística, sinó només amb la política i la ideologia, ni que sigui amb unes pràctiques tan repugnants per a qualsevol persona que sàpiga llegir i escriure. Francament, sempre havíem pensat que la política i la ideologia eren tota una altra cosa, però es veu que no. Si més no, la seva política i la seva ideologia no ho són, perquè no tenen res a veure amb el cervell, sinó amb l’estómac i la zona testicular, en rigorosa exclusiva.
La seva catalanofòbia, el seu odi congènit contra tot allò que sigui català i en porti el nom, els pot més que qualsevol altra consideració. I aquest fanatisme els duu a carregar-se també l’aragonès… a l’Aragó, per part del govern aragonès de l’Aragó, valgui la redundància. És una monstruositat esgarrifosa, indicativa de fins a quin punt no els importa absolutament gens, ni al PP ni al PAR (Partit Aragonès Regionalista!!!), la llengua més característica d’aquest territori, la que els fa absolutament únics perquè tan sols es parla allí, tant se val que sigui la màxima aportació feta per Aragó al patrimoni cultural de la humanitat, aportació del tot insubstituïble. Abans de reconèixer que en el territori d’Aragó hi ha gent que parla català, s’estimen més negar l’evidència i, d’un sol cop, fer desaparèixer també la realitat de la llengua aragonesa. Els pot més la ràbia anticatalana que la ciència i que l’amor a Aragó i a la seva identitat cultural. Ni aragonesos ni aragonesistes, doncs, sinó nacionalistes espanyols obsessos per damunt de tota altra consideració, partidaris de l’uniformisme més absolut, defensors d’un estat on només hi hagi lloc per a una llengua, una cultura, una religió, una identitat nacional, una selecció esportiva…. No senten, ni veuen, ni estimen, doncs, l’aragonès com a cosa pròpia, sinó com a nosa impròpia. Per això se’ls en ben refot el seu present i el seu futur i el sacrifiquen en el mateix altar que el català.
Allò que passa a l’Aragó, però, forma part de la mateixa estratègia sistemàtica de persecució i destrucció de la llengua catalana, comuna també al País Valencià, a les Balears i a Catalunya. El més desesperant, tanmateix, és que encara hi hagi tanta gent al Principat que no se n’adoni, que no ho vulgui veure i actuï com si res, com si qualsevol atac contra la llengua catalana, sigui on sigui, no afectés també qualsevol catalanoparlant, sigui on sigui, és a dir, a tot arreu on aquesta llengua és parlada. Una de les mesures clàssiques en tot procés de genocidi lingüístic, de destrucció sistemàtica d’un idioma i dels referents comuns dels seus parlants, és la destrucció dels topònims i la seva substitució per topònims en castellà o en grafies impossibles, no lligades a cap sistema lingüístic identificable per la filologia. Ja ho va fer el franquisme, convertint Sant Boi en San Baudilio o Terrassa en Tarrasa, com ara ho ha fet amb Maó, El Campell, El Torricó o Palma. Res, doncs, no és nou, i en qüestió de genocidi tot és plagi.
L’existència d’un nom popular de l’idioma, regionalitzat a cada indret, és un fet força comú a moltes llengües. Del mateix espanyol, únic nom amb el qual existeixen els departaments que n’ensenyen l’idioma a les universitats de tot el món, n’hi ha altres denominacions més domèstiques, com ara castellà, argentí, etc., sense que això comporti que dir-ne diferent signifiqui parlar llengües diferents. Anomenar valencià, mallorquí, rossellonès o tarragoní a allò que hom parla, no té perquè voler dir que aquest valencià, mallorquí, rossellonès o tarragoní forma un sistema lingüístic totalment independent del que és conegut com a català, per tota la comunitat científica internacional. La majoria d’idiomes s’estructuren, sobretot pel que fa a la llengua parlada, en dialectes interns de la pròpia llengua i això és el més normal del món. Per això no hi existeix ni una sola universitat al món on hi hagi una càtedra de castellà, com no n’hi ha cap de mallorquí, valencià, rossellonès o tarragoní, sinó de català i quan es parla de l’espanyol o del català com a idiomes, se n’estudien també els diferents dialectes d’aquestes llengües, les diferents fesomies que cada idioma adopta en els diferents punts del seu territori lingüístic.
En el cas del LAPAO, llengua parlada a la Xina com molt bé s’explicava en aquest diari digital, el nom és tota una declaració de principis. De fet vol dir “lengua aragonesa propia del Aragón oriental” i s’esforcen a dir-nos que LAPAO no és pas el nom de la llengua. Quin és, doncs? Si a l’Aragó oriental parlen una llengua que no és el castellà, perquè si no ja en dirien així, què hi parlen? Quina és aquesta llengua que s’hi parla? No té nom? És l’única llengua del món, juntament amb l’aragonès, que no té nom? És el català, naturalment, però és justament el que no volen reconèixer. No només n’eliminen el nom, sinó que en condemnen a mort l’ús. El nom de “valencià” al País Valencià, o de “mallorquí” a Mallorca no ha anat acompanyat pel suport institucional decidit a l’ús del “valencià” o el “mallorquí” en tots els àmbits, sinó per la seva substitució directa, progressiva i constant pel castellà i s’ha acabat el bròquil. A la pràctica, per tant, “valencià”, “mallorquí” i ara LAPAO no s’oposen a castellà o espanyol, sinó només a català. Aquesta és la realitat i no n’hi ha d’altra. A les corts valencianes, al govern balear, la majoria d’intervencions dels membres del govern, les rodes de premsa, els discursos institucionals, la pràctica lingüística del dia a dia, no es fa en valencià o en mallorquí, sinó en castellà. No enganyen ningú, no hi ha ningú que no se n’adoni, excepte, clar, la majoria de catalanoparlants, en qualsevol de les seves modalitats dialectals…
A la Franja (de Ponent per a nosaltres, oriental per a ells, i és lògic perquè així és) al català sempre se li ha negat tota consideració social i tota l’estratègia ha estat sempre la de presentar-lo com un seguit de “chapurreaus” deslligats entre ells, sense connexió entre el que es parla entre i un altre poble, però inexplicablement comprensibles entre ells i, el que és encara més increïble, per la gent de Lleida que tenen al costat. És a dir, que allò parlat a Fraga, posem per cas, no tenia res a veure amb l’enraonat a Calaceit, perquè en un lloc s’hi parlava “fragatí” i a l’altre “calaceità”, fins arribar a tenir tantes llengües com municipis, cosa insòlita en el panorama de la diversitat lingüística en els cinc continents. Quatre indocumentats, sense cap relació amb la filologia, prenen decisions sobre un àmbit que només és competència de la ciència. El ministre Wert, d’Educació i Cultura d’Espanya, és analfabet en quatre de les cinc llengües oficials en diferents punts del territori de la seva competència. La nova consellera del mateix ram i color del Govern Balear, per no pronunciar el nom maleït de “català”, diu que a casa seva els pares li van ensenyar que “rallava pla”, i per tant, això és el que es parla a les Balears quan es fa servir “l’altra llengua oficial que no és el castellà”. Ah, sí? I en quin estatut o constitució surt aquest idioma “pla”, idò? I això de pla, ho parlen només a Menorca, o també a Mallorca, Eivissa, Formentera i Cabrera quan no hi ha militars? Les meves amistats menorquines, en una illa on fins ara no hi havia problemes reals en aquest punt, estan atònites i comprensiblement indignades. Quina vergonya, quina cara, quina incultura, Mare de Déu del Toro posau-hi remei!
A les Balears van començar suprimint la direcció general de Política Lingüística i ara acaben de fer el mateix amb el Servei d’Ensenyament del Català, però, això, sí, van crear la direcció general de Caça, perquè quedés clar per on anaven els trets i no és un joc de paraules…. Per què, mantenir-los, si, de fet, no es vol que es faci servir la llengua, ni que existeixi, és una despesa supèrflua i, per tant, s’han de suprimir, com diu el Círculo Balear, acadèmia de prestigi cientific internacional inqüestionable. En fi, alçar els dialectes contra la llengua, aixecar els dialectes sense nom contra la llengua, no té més intenció que anar contra la llengua. Fa uns mesos escrivia això, aquí mateix: “Quan no quedarà res, / només ermes les terres, sec el mar, / quedarà la paraula. Quedarà”, escrivia Desideri Lombarte, el poeta de Pena-roja de Tastavins. Ara, doncs, ni la paraula hi volen deixar, perquè el primer que ja els irrita és el nom de la llengua. Una llengua que no seria el que és sense l’aportació d’escriptors de la Franja com Jesús Moncada, Hèctor Moret, Mercè Ibarz o Francesc Serés. En fi, Espanya necessita ser rescatada i no sols econòmicament. Per a quan el rescat cultural del Regne d’Espanya?”
I ja som al cap del carrer: el PP i el PAR fan genocidi lingüístic per acció. Però els que callen i no diuen res, no el fan també per omissió, des d’un silenci que els en fa còmplices? El PSOE i IU estatals, no només els aragonesos, no hi tenen res a dir? On és la UPyD? I Ciutadans? No hi tenen res a dir? Què en pensen? On és no ja l’Espanya progressista, d’esquerres, solidària amb totes les causes nobles de tots els pobles del món, en el moment que ha de ser solidària amb nosaltres? On és l’Espanya democràtica, culta, liberal, il·lustrada, l’Espanya que sap llegir i escriure? Senzillament, si no se sent, si calla, si no diu res, és, només, perquè no existeix. Els silencis delaten i parlen més que l’ambigüitat. Qui ens defensa, a Espanya? Ja en teníem l’experiència recent de quan, convocats per Òmnium, vam anar el 2005 a Madrid a defensar l’Estatut Nacional d’Autonomia aprovat pel nostre Parlament. Llavors va fer-se una crida als espanyols liberals, il·lustrats, progressistes, solidaris, perquè acudissin a un acte de suport al Círculo de Belles Arts. I, en honor a la veritat, he de confessar que van venir-hi tots: Santiago Carrillo i la seva senyora. Ningú més. Cap cantant, cap músic, cap actor, cap periodista, cap actriu, cap escriptor, cap intel·lectual ni un, d’aquests tan moderns a qui nosaltres fem la gara-gara i es passegen per la Plaza Mayor, un dia de sol, a tocar dels porxos i “no tienen nada contra Cataluña”. Pel que es veu, tampoc a favor. Se’ls en ben refot la llengua catalana, la cultura catalana, perquè no ho veuen, ni ho tenen, ni ho volen com a cosa pròpia. Dels que parlem català no en volen ni la llengua, ni la cultura, ni els valors col·lectius, ni la identitat nacional, només els impostos i prou. Aquests sí que els volen i no estan disposats a renunciar-hi. I, sisplau, ja tinc una edat com perquè algú m’acusi de demagògia, ara. El problema és que el català no és qüestió d’estat, perquè el català no en té, d’estat. I, sobretot, el català no és qüestió de l’estat espanyol.
En fi, si ara, des del Principat, no ens adonem que estem davant d’un intent deliberat de genocidi lingüístic i no actuem en conseqüència, potser més val que ens dediquem a la cria del xampinyó, ecològica, clar, només faltaria… Si ara, institucions, ajuntaments, diputacions, consells, governs, parlaments, partits, sindicats, patronals, universitats, diaris, ràdios, televisions, entitats, associacions, plataformes i qualsevol cosa que es bellugui, no som capaços de fer una única resposta general intel·ligent i coordinada, arreu dels territoris on quan diem “bon dia”, encara hi ha qui ens respon “bon dia”, més val que ho deixem córrer tot i deixem de fer comèdia nacional. Ja n’hi ha prou de la miopia estèril de l’ “ara no toca” o de la falsa prudència d’“ara no és el moment”. Perquè o ens salvem tots o ens enfonsem tots. I jo no vull enfonsar-me. I no vull que s’enfonsin els meus, la família, els amics, els veïns, els coneguts, la gent que m’estimo. I, en aquest cas, els que parlen com jo, amb tots els accents de la mateixa llengua. Vull continuar vivint, al meu país, oberts al món, en català. Que ja ens toca, coi! Perquè: si no és ara, quan serà? Si no és aquí, on serà? Bon dia a tothom!
Josep-Lluís Carod-Rovira
Em dic Josep-Lluís, aquí i a la Xina. I Carod-Rovira, amb guionets, d’ençà que als 13 anys vaig descobrir B. Rosselló-Pòrcel. Tinc uns quants carnets, dels quals, en aquests moments, gairebé no n’hi ha cap que m’acabi de fer el pes, començant pel DNI, que no me’n fa gens ni mica. Llegeixo, escric, viatjo, col·lecciono, somio i sóc molt ric en amics i en llibres. També faig política, d’ençà que als 12 anys vaig fundar Catalunya Unida i Lliure. M’agrada la sèpia amb patates, l’allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots que fa la Montserrat Coll, el cava/xampany ben fred i el vi del Montsant/Priorat. I moltes coses més, feliçment!
Alcaldes de 30 municipios de la Franja en la reunión mantenida ayer en Mequinenza. Foto: SERVICIO ESPECIAL
