L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha programat per a demà la Jornada Sociolingüística 2013, amb la participació de Gentil Puig, sobre la Catalunya del Nord, i una taula redona sobre el català a la Franja on hi participen Ramon Sistac (UdL i IEC), Alberto Moragrega, alcalde de Beseit (Matarranya) i exemembre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó, i Natxo Sorolla (Xarxa CRUSCAT-IEC, CUSC-UB).
Llengua i territori: taula rodona a Calaceit | Lo finestró del Gràcia.
El passat u de juny, dins dels actes de “Passeig per la vida i per l’obra” de l’escriptor i professor, Josep Vallverdú, jove de 90 anys, la Diputació de Lleida a través de l’IEI, i l’Associació Cultural del Matarranya, van presentar la taula rodona “Llengua i territori al Teatre de la Germandat de Calaceit. Després de les paraules de benvinguda de l’alcalde de Calaceit i del President de l’Associació Cultural del Matarranya començà la taula rodona. Intervingueren la vicepresidenta de l’IEC, Rosa Pujol i el director de l’entitat José M. Solé i Sabater.
Tal com estava previst a la taula rodona van participar el mateix Josep Vallverdú; la presidenta d’Òmnium Cultural, Muriel 
Casals; el president d’Acció Cultural del País Valencià, Joan Francesc Mira; el president de l’Obra Cultura Balear, Jaume Mateu; el membre de l’Associació Cultural del Matarranya, José Miguel Gràcia, representant a la Franja; i va està moderada pel periodista i director de Vilaweb, Vicent Partal. Si volguéssim destacar la idea matriu de totes les intervencions hauríem de coincidir en “la unitat de la llengua en tots el territoris de parla catalana” i les referències i crítiques a la recentment aprovada Llei de Llengües d’Aragó.
El dinar dels participants i promotors, previ a l’acte públic, va resultar tan entranyable com positiu per coordinar la taula i intercanviar idees, totes ben coincidents.
–
–
Des del dia 19 de maig es va detectar un atac informàtic en els servidors de lafranja.net que van deixar fora de servei la web durant dues setmanes. La web no ha pogut fer el seu servei de recopilació i difusió de les informacions relacionades amb la Franja en plena efervescència de l’aprovació de la Llei de llengües (2013) i la Declaració d’alcaldes del territori contra la nova Llei. Ja hem pogut restituir el servei i per això us demanem que en feu màxima difusió. Podeu seguir l’actualitat de la Franja també per twitter, facebook i la llista de difusió.
SECCIÓN I. Disposiciones Generales.
Rango: LEY
Fecha de disposición: 9/05/13
Fecha de Publicación: 24/05/13
Número de boletín: 100
Órgano emisor: PRESIDENCIA DEL GOBIERNO DE ARAGÓN
Título: LEY 3/2013, de 9 de mayo, de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón.
Texto:
En nombre del Rey y como Presidenta de la Comunidad Autónoma de Aragón, promulgo la presente Ley, aprobada por las Cortes de Aragón y ordeno se publique en el “Boletín Oficial de Aragón” y en el “Boletín Oficial del Estado”, todo ello de conformidad con lo dispuesto en el artículo 45 del Estatuto de Autonomía de Aragón.
PREÁMBULO continue reading…
El Punt Avui – Notícia: Carta a María Dolores Serrat Moré.
Senyora consellera,
Us escric arran de l’aprovació el 9 de maig passat de la llei d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’Aragó, que ha causat una notable perplexitat i una forta indignació entre la societat catalana. Per a una gran majoria de ciutadans és incomprensible la vostra decisió d’evitar de nomenar el català pel seu nom i atorgar un nom diferenciat a una llengua –la catalana– que és de tota la comunitat que la parla i, segons l’article 3 de la Constitució espanyola, de tots els aragonesos. La vostra decisió, a parer nostre, contravé els drets lingüístics de les persones catalanoparlants i el principi d’unitat de la llengua catalana, establerta i reconeguda científicament i internacionalment.
No cal dir que continuem considerant que els ciutadans de la Franja parlen la llengua que històricament hi han parlat i que serveix, com ha servit sempre, per comunicar-se, per expressar idees i emocions i per adquirir i transmetre coneixements.
Per aquestes raons de caràcter social i lingüístic, continuem i continuarem apostant pel diàleg entre tots els territoris i comunitats de parla catalana i promourem la cooperació per generalitzar-ne el coneixement i l’ús, amb respecte a totes les variants.
Per tot plegat, personalment tinc la més absoluta convicció que l’administració central de l’Estat, a l’empara de l’article 3 de la Constitució espanyola, i totes les administracions autonòmiques haurien d’actuar en defensa de la llengua catalana i dels aragonesos de la Franja. Com també crec fermament que totes les institucions de l’Estat haurien de ser respectuoses i fer complir els preceptes que es deriven de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries, tractat internacional signat per Espanya en el marc del Consell d’Europa 1992 i ratificat l’any 2001.
Em sembla, consellera, que és innegable que aragonesos i catalans comparteixen la llengua catalana i que només actituds difícilment justificables i basades en el pur partidisme poden negar-ho. Com a conseller de Cultura, em correspon el deure de defensar, doncs, aquest patrimoni, que volem continuar compartint en benefici de tots els ciutadans i dels drets lingüístics dels parlants del català.
Preservar la gran riquesa patrimonial i cultural que la llengua catalana representa és un objectiu que ens beneficia a tots: els ciutadans de la Franja, els ciutadans d’Aragó i els de Catalunya. I no cal dir que estic segur que també beneficia Espanya i Europa.
Amb profund respecte per les competències de cadascun dels nostres governs i amb el desig de mantenir el compromís en defensa del català de la Franja, estic a la vostra disposició per parlar d’aquesta qüestió des d’ara i en qualsevol moment que vostè consideri.
Ben atentament.
En el dia d’ahir es va presentar la plataforma “Defensem les llengües”, que neix amb l’única finalitat de continuar creant espais per a la divulgació de l’aragonès i el català, a més de denunciar els continus atacs que pateixen aquestes llengües minoritàries per part de les institucions publiques, organitzacions socials i polítiques o dels mitjans de comunicació.
Des “Defensem les llengües” assenyalen que la ultima Llei de Llengües aprovada este 9 de maig pel Govern d’Aragó, format per PP i PAR, en què canvien de forma oficial el nom d’aragonès i català per LAPAPYP i LAPAO, no és més que un altre intent d’acabar amb una realitat lingüística, en què organismes com la UNESCO han exigit la protecció i divulgació d’aquestes llengües.
“Les contínues manipulacions i adoctrinament en toponímia o denominacions de les llengües, les declaracions omeses, les rialles o el desconeixement científic són una constant en els mitjans, exposicions o declaracions institucionals”
Durant la presentació, van emetre un vídeo en el qual la plataforma “Esfendemos as Luengas” denuncia l’actitut duta a terme pels mitjans de comunicació aragonesos. Destacant la posició duta a terme per la televisió autonòmica “Aragón TV”, la qual arriba a ridiculitzar aquestes llengües, fins i tot arribant a negar l’existència del català i l’aragonès.
La plataforma “Defensem les llengües” ha volgut fer una crida a totes les persones que volen treballar per un Aragó trilingüe, on l’aragonès i el català es reconeguin com a llengües oficials i en què s’acabi amb aquesta persecució institucional i mediàtica de tots els que parlem aquestes llengües.
Vídeo: http://vimeo.com/64446654
Ecos d’o LAPAO y o LAPAPYP | Purnas en o zierzo.
No he escrito cosa en o blog sobre a nueva lei de no-luengas que han perpetrau os partius antiaragoneses que gubiernan o país. Si que he escrito en atros puestos an que m’han demandau a mia opinión. Amás, con a suerte de poder fer-lo en as tres luengas d’o país, en as tres luengas que m’aimo. Asinas que tos remito a ixos articlos y entrevistas ta leyer a mía opinión sobre una lei d’a que s’han feito mofla muitisma chent por o tema d’as denominacions, o LAPAO y LAPAPYP, pero que baixo a napa d’o nombre, amaga l’asesinato premeditau de l’aragonés y o catalán, quitándolos d’as escuelas, d’os toponimos, d’a normativización, d’a normalidat.
En primeras, en Público, en castellano.
Una ley que aprobará el gobierno de Aragón y que niega a los aragonesohablantes y a los catalanohablantes, aragoneses igual que los castellanohablantes, sus derechos, todos, incluso el derecho de que su lengua sea nombrada por el nombre que tiene y no por el capricho de los políticos que se pasan por el forro a la comunidad científica.
Tamién en Vilaweb, an me deixoron fer versión en aragonés y en catalán.
Son chenocidas culturals, u preban de ser-lo, pero ye a-saber-lo d’important que por o suyo bien y por o nuestro, no lis deixemos ser-lo, fablando, creyando, vivindo y comunicando en ista polida luenga que os aragonesos hemos trayiu t’o mundo y que tien parolas tan achustadas ta definir a qui aprebará a lei de no-luengas como carnuz, ababol u borde.
Però els aragonesos, els aragonesos que parlem l’aragonès (i els qui parlen català, també), hem fet sobreviure la llengua sense lleis. Hem fet diaris, vídeos, revistes i còmics, hem après la llengua i l’hem ensenyada en associacions, escoles… Fins i tot hem creat tres grafies diferents, però això és un altre tema. L’aragonès sobreviurà encara que els antiaragonesos que ens governen l’intentin matar. Com fins ara.
Tamién me facioron una entrevista en Nació Digital, compartindo espacio con Francho Nagore.
De la mateixa opinió és Jorge Romance, editor del diari digital en aragonès Arredol, que considera “ridícul i vergonyant” l’acrònim i apunta que no és pot parlar de “reforma de la llei, perquè el text el que fa és esborrar una llei de mínims”.
En zagueras, tenié a suerte de poder pasar tot un día en Fraga charrando sobre o tema con a chent d’a ciudat. Asinas lo veyié yo ta la Sexta.
Nació Digital: Pilar Antillach – El LAPAO es cura a l’Arnau de Vilanova.
Aquesta vegada tinc la sensació que el despropòsit preocupa més als aragonesos assenyats de parla castellana, que als catalanoparlants de la Franja de Ponent; els quals, d’altra banda, estan gratament sorpresos de la repercussió mediàtica del LAPAO i del LAPAPYP, convertits en autèntiques estrelles mass media de la recent història d’Aragó. Segurament, tot quedarà aquí. Ni s’aplicarà, com va passar amb l’anterior Llei de llengües, ni desencoratjarà ningú, com també va passar amb el anys de dictadura franquista. L’ús del català a la Franja sempre ha estat per sobre de la resta de territoris de parla catalana, superant el 80%. I si emmalalteix no serà per l’error de diagnòstic de la forense de Ripoll, Dolors Serrat, actual consellera de cultura d’Aragó, que es pensava que podia fer-li l’autòpsia al cadàver (el català) abans de traspassar.
Si els habitants de la Franja de Ponent acaben renunciant al català en favor del castellà, hi tindrà més a veure decisions com la de no acceptar-los als hospitals de Lleida, on han anat tota la vida. A l’Arnau de Vilanova només els atenen a urgències –com a tot arreu- i a determinats pacients amb història clínica al centre. Els primers símptomes de rebuig van començar amb el Tripartit i es van fer evidents, un any després, amb l’arribada de CiU al Govern. Els obstacles a l’atenció sanitària ha provocat una fuita controlada d’empadronaments dels pobles de la Franja cap a Lleida. Els que s’han quedat són derivats des de l’Arnau de Vilanova als centres de “referència” –segons la Generalitat- de Barbastre, Osca i Saragossa que, en el millor dels casos, doblen la distància amb els de Lleida.
La Generalitat hauria d’entendre que l’assistència sanitària és més sagrada que les obres d’art del museu diocesà de Lleida i mostrar, com a mínim, la mateixa sensibilitat pels pacients que pels sants de les parròquies de la Franja.
Barcelona s’agermanarà lingüísticament amb els municipis de la Franja.
Arran de polèmiques com la del LAPAO, l’Ajuntament fixarà un protocol per a l’agermanament amb tots els territoris de parla catalana
Una pintada a favor del català entre Alcampell i el pantà de Santa Anna, a la Franja. SANTI IGLESIAS
L’ajuntament de Barcelona establirà un protocol per a l’agermanament lingüístic dels diferents municipis de zones de parla catalana. Arran de la polèmica del LAPAO a la Franja, el grup municipal d’Unitat per Barcelona-ERC ha proposat aquest dimecres a la comissió de Presidència que el consistori promogui convenis de col·laboració per a l’agermanament lingüístic i cultural amb tots aquests territoris i el text s’ha aprovat amb els vots favorables de tots els grups menys el PP.
La regidora popular Ángeles Esteller ha considerat que els comentaris de la resta de grups eren una “burla” al seu partit després que tots s’hagin referit, a més del tema del LAPAO, a d’altres polèmiques com la prohibició, per part de les Corts valencianes, del terme ‘País Valencià’ o la situació lingüística a les Balears.
Esteller ha defensat que aquesta proposició s’inscriu en les competències de la Generalitat i no de l’Ajuntament, mentre que la resta de grups s’han sumat a la defensa acèrrima del català. “Barcelona ha de reaccionar contra la persecució sistemàtica del català en els diferents territoris que tenen la llengua catalana com a pròpia”. El tinent d’alcalde de l’àrea de Cultura, Jaume Ciurana, ha assegurat que el consistori ha d’assumir aquest repte perquè Barcelona “té vocació de capital de la catalanitat”.
Alcampell pide a la DGA que a su lengua se le llame catalán.
Las cinco asociaciones que hay en Alcampell apoyaron pedir al Gobierno de Aragón que se denomine catalán a su lengua. En una asamblea convocada por el Ayuntamiento decidieron instar al ejecutivo a que «bajo ningún concepto desaparezca la enseñanza del catalán en las escuelas». El alcalde de Alcampell, Josep A. Chauvell, señaló que la decisión se trasladará a Educación, «a ver qué respuesta nos dan».
La Comarca del Bajo Aragón ha aprobado por 19 votos contra 8 una moción de apoyo a la nueva Ley de Lenguas y de rechazo al catalán. El 1 de junio, 56 ayuntamientos se reunirán en Mequinenza para determinar medidas en rechazo del Lapao. La Diputación de Lérida, con apoyo de CiU, PSC, ERC y CDA, ha rechazado la ley y pide respetar el catalán y CiU lleva a los ayuntamientos de Lérida una moción contra la ley.
Josep Antón Chauvell, alcalde d’Alcampell
Publicat per “Heraldo de Aragon”, edicio de paper. Dissabte 25 maig 2013
Viles i Gents :: Postureo LAPAO, riau riau! :: May :: 2013.
Ningú en suficient capacitat d’abstracció pense que hi ha una frontera lingüística entre el que parlem los del Matarranya/Mesquí, i el que parlen los de la Terra Alta o els Ports. Los parlants no canvien de llengua en passar la frontera. Però hi ha cert sector obsessionat en pensar que el dimoni català saquejarà les nostres terres. Com si el nostre futur se decidire diàriament a Tortosa, Tarragona o Barcelona, i les Lleis de Saragossa i Madrid foren il·lusions òptiques. Però ni tan sols eixe sector creu que no parlem català. Tal com dirie un adolescent, tot això és postureo. I postureo és una nova paraula d’Internet que posa nom a una vella tradició: comportar-se més per imatge i aparença que per una motivació real.
La nostra Consellera (PP) ha encapçalat los sectors polítics als que els aterra la realitat catalanoparlant. I això ha acabat en què l’única forma de recordar la Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental de la Comunidad Autónoma és dir-li LAPAO. Posteriorment Serrat es va trobar aïllada encapçalant este bunker boinarosca i va afirmar davant los mitjans que “en Aragón no se habla ‘lapao’ sino catalán, jo també parlo català”. Tanta volta per a arribar al mateix bancal?
Un altre cas més proper és lo de María Herrero (PAR). Defensava que “la noticia ha molestado bastante a algunos de nuestros vecinos porque no llamamos catalán a lo que ellos quisieran que lo fuera”. Però els fets són que Herrero realment no creu en esta obsessió segregacionista. Tos explicaré una anècdota. En època electoral participava als mitings locals que es fan al Matarranya, a on los representants locals se dirigixen a l’auditori en la llengua del poble. Maria Herrero s’aproximave als electors dient que l’entén, perquè va estudiar a Lleida. I la pregunta és: si realment creguere que parlem aragonès no veurie la contradicció de relacionar el català de Lleida en la nostra llengua? En definitiva, són postureos lingüístic per a emergir electoralment l’anticatalanisme. La pena és que entre postureo i postureo mos juguem la diversitat lingüística.
La aprobación de la nueva versión de la Ley de Lenguas de Aragón ha tenido una notable repercusión en los medios y en las redes sociales, fundamentalmente por su decisión de referirse al catalán de Aragón como la lengua aragonesa propia del área oriental (LAPAO), esto es, de escamotear el término catalán en la denominación de lo que se habla en dicha área.
A mí, personalmente, no me ha sorprendido ni la decisión de las Cortes de Aragón (apoyada por la derecha política, el PP y el PAR) ni, por supuesto, la airada reacción en contra de las restantes fuerzas políticas aragonesas (más o menos de izquierdas). Tampoco me ha sorprendido, de hecho la comparto, la desaprobación de cuantos lingüistas profesionales se han pronunciado al respecto. Pero lo que menos me ha sorprendido es la también airada reacción de los nacionalistas catalanes, que han visto en ello un ataque a la unidad de su lengua (quizá muchos de los que ahora se rasgan las vestiduras deberían revisar sus críticas al “imperialismo” del Instituto Cervantes o de la Real Academia Española en lo que respecta a la unidad de la lengua española).
En esta breve reflexión me gustaría intentar separar (en la medida en que ello sea posible) la ideología política de la lingüística, para intentar comprender mejor qué hay detrás de cada una de esas reacciones.
Pero primero unos hechos básicos para centrar la discusión. Todos los seres humanos hablamos nuestro propio idiolecto. Cuando los idiolectos de varias personas son muy similares, decimos que hablan el mismo dialecto (o la misma variedad). Cuando los dialectos de varios grupos son muy similares, decimos que hablan la misma lengua. Nadie habla una lengua directamente, sino (simplificando) un idiolecto que pertenece a un dialecto que pertenece a una lengua. Los dialectos son grupos de idiolectos similares y las lenguas son grupos de dialectos similares. No hay más misterio. A nadie se le ocurre poner un nombre a los idiolectos (necesitaríamos al menos tantos nombres como personas), pero sí es útil poner nombre a los dialectos y a las lenguas, al menos desde que el primer grupo de humanos se encontró con otro que hablaba diferente.
El criterio lingüístico para determinar si dos dialectos forman parte de la misma lengua o de dos lenguas distintas se basa esencialmente en el grado de semejanza y en el origen histórico (que suele ser la fuente de la semejanza, aunque no exclusivamente). Empleando con los estándares habituales el criterio de la semejanza (fonética, léxica y morfosintáctica) y el del origen histórico, no cabe ninguna duda de que lo que se habla, junto con el español, en el área oriental de Aragón es un dialecto (o más de uno) del catalán, de la misma manera que, usando los mismos criterios, cabe decir que lo que se habla en México, Colombia y Argentina (hecha excepción de las lenguas amerindias) son dialectos del español. Quien piense que la LAPAO no es un miembro del grupo dialectal catalán debería revisar su definición de qué es la lengua española, incluso dentro de la península.
Por su parte, los criterios históricos para denominar las lenguas y dialectos son variados y prolijos de repasar, pero en general se ha impuesto (en Europa al menos) el criterio territorial, de manera que se denomina a la lengua y al dialecto en función del territorio en el que viven (o del que proceden) las personas que los hablan (castellano de Castilla, catalán de Cataluña, italiano de Italia, piamontés del Piamonte, etc.).
El problema, claro, es que las fronteras entre lenguas y entre territorios no necesariamente coinciden: las fronteras entre lenguas son difusas y continuas, mientras que las fronteras políticas son precisas y arbitrarias, como las líneas sobre un mapa. Esto normalmente se resuelve ignorando la inexactitud geográfica a favor de la semejanza idiomática, de manera que hablamos del inglés en EEUU, del español en Colombia o del francés en Quebec (aunque sabemos que son dialectos en ocasiones muy diferentes de los del territorio de origen). No ha sido así en el caso de la nueva ley de lenguas aprobada por las Cortes aragonesas, que ha privilegiado el criterio territorial sobre el lingüístico: no lo llamamos catalán porque esto no es Cataluña, sino Aragón. No se pudo usar la misma estrategia de la Comunidad Valenciana (donde llaman oficialmente valencià a su dialecto del catalán) porque en Aragón también hay aragonés (variedad que filogenéticamente no pertenece ni al español ni al catalán). Pero el objetivo es el mismo: proyectar una frontera política sobre una realidad lingüística, como si pudiera haber corzos españoles y corzos franceses en el Pirineo.
¿Por qué los partidos de derechas aragoneses (y por qué muchos de los hablantes del catalán de Aragón) no quieren denominar catalán a este dialecto?
Para mí es evidente que la razón no es que crean realmente que esos dialectos no son catalanes (aunque algunos afirman creerlo), sino por una mezcla (variable en su composición) de nacionalismo aragonés, nacionalismo español y oposición al nacionalismo catalán. Esto es un conflicto de nacionalismos, no un conflicto científico sobre la filiación genética de una lengua. Los nacionalistas catalanes, que suelen incluir los territorios orientales de Aragón en sus mapas de los països catalans (asumiendo que donde se habla catalán es Cataluña), no han ayudado mucho en esto, desde luego, especialmente desde que el catalanismo se ha hecho activamente independentista.
¿Y por qué los partidos de la izquierda (incluyendo los nacionalistas aragoneses de CHA) consideran que se debe usar el criterio lingüístico y no el territorial para la denominación? Una posible respuesta es que las personas de izquierdas son más sensibles a la opinión de los expertos en clasificación genética de las lenguas que las personas de derechas, pero es poco probable que la opinión que uno tenga de la sanidad pública o privada, del libre comercio o del nivel impositivo ideal se correlacione con la capacidad de juicio racional, lo que pone de manifiesto que el criterio científico en realidad es irrelevante para unos y para otros (si te viene bien lo usas, y si no, lo ignoras). Y es lógico que así sea, puesto que en realidad la denominación científica de una lengua, aunque suela coincidir con la denominación común, es independiente de la legislación y de las denominaciones de las lenguas propuestas por los gobiernos u otras entidades administrativas (y hasta por los hablantes). Así, por mucho que la nueva ley recién aprobada escamotee el término catalán en la denominación de la lengua hablada en el área oriental de Aragón, los lingüistas la seguirán tratando a efectos de investigación y descripción como un dialecto del catalán -que es lo que es- y sus hablantes seguirán hablando dialectos catalanes, aunque sean propios de Aragón.
Es posible que si el catalán (como suma de dialectos catalanes), en lugar de catalán, se denominara, pongamos por caso, iberorromance oriental-1 nadie objetaría que al catalán de Aragón se lo denominara iberorromance oriental-1.7, pero las cosas no son así, porque las lenguas no son animales o vegetales, sino sistemas de conocimiento y de comunicación que se insertan en la identidad de las personas. Imaginemos que una administración acuerda que su variedad local de oveja no pertenece a la especie de las ovejas (Ovis orientalis) y se inventa un nombre para una nueva especie (p.e. Ovis Villabajensis). Eso es lo que ha hecho el gobierno de Aragón. El problema es que la ocurrencia con la oveja no tiene mayor repercusión que la hilaridad de los taxónomos, mientras que la ocurrencia con la lengua, a la hilaridad de los lingüistas, suma una posible afección a la vida de los hablantes. Éstos, por cierto, parecen bastante divididos al respecto, algo irrelevante para el lingüista (sería como preguntarle a la oveja a qué especie pertenece), pero que debería ser necesariamente relevante para los políticos. ¿Lo ha sido?
Maniobra encadenada | El Temps.
Un dels aspectes que més criden l’atenció en l’episodi que acaben de protagonitzar les Corts d’Aragó per convertir tant el català com l’aragonès en dos residus prescindibles és la utilització de presumptes arguments calcats dels que ha fet servir històricament l’anticatalanisme valencià.
Les intervencions parlamentàries favorables a l’eliminació del terme “llengua catalana” semblaven copiades de les que han perpetrat durant anys a les Corts Valencianes Unió Valenciana o el Partit Popular. Fins i tot coincideixen en les divises i les consignes. El “Parlem xapurreau, no català” no és més que l’adequació autòctona del “Parlem valencià, no català”. I no cal dir que els defensors de la maniobra secessionista ni parlen “xapurreau” ni parlen “valencià”.
Més aviat s’expressen habitualment en castellà. I quan ho han de fer en les llengües que tant proclamen “no catalanes”, evidencien massa la incomoditat que els suposa.Els qui aquests dies tant han frivolitzat amb la broma del lapao encara no han considerat els efectes que tot plegat tindrà en l’ensenyament voluntari del català a la Franja. Les autoritats autonòmiques hauran de definir ara què és aquesta nova llengua, quina autoritat acadèmica l’ha de regular, quins llibres de text i lectures es poden utilitzar, quins professors i amb quina titulació podran fer-ne classe…
Tot això ja s’ha patit al País Valencià. Al final els intents secessionistes d’Unió Valenciana o del PP només han quedat a mig camí. Els dirigents populars valencians s’han resignat a imposar l’oficialitat d’un nom diferenciat –“valencià”– i han renunciat a dotar-lo d’una ortografia i una gramàtica pròpies. Però pel camí tot això ha generat unes distorsions enormes. I ha dissuadit moltíssims valencians d’utilitzar el seu idioma perquè el conflicte busca precisament garantir l’hegemonia del castellà.Aquesta és la pretensió que queda clara en tots els casos.
Disgregar el català el debilita com a llengua. I l’afebleix, sobretot, en aquells territoris on no compta amb una voluntat social i política sòlida i majoritària: al País Valencià, la Franja de Ponent i, a un altre nivell, les Illes Balears. Conflictivitzar-ne l’ús retrau l’interès de molta gent que no vol patir ni estigmes ni pressions. Aquests intents, aquestes pretensions, ara s’han encadenat. La darrera victòria electoral del PP a les Balears ha donat peu a reformes legals que fan que el català recule tant a l’administració pública com a l’escola. A més, de nou a les Illes, es torna a sentir a parlar de la conveniència de referir-se al “mallorquí”, el “menorquí”, l’“eivissenc” i el “formenterenc”. A l’Aragó, el lapao hi suma una nova agressió.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
