Skip to content

Archive

Category: LAPAO

Font: Facebook

 


Avui, a Heraldo de Aragón, declaracions de la Consellera de Cultura D. Serrat sobre LAPAO i LAPAPYP: de ridícul en ridícul i sense wert-gonya

Facebook

Jordi Tremosa ha etiquetat una foto on surts tu.

Aragonés y catalán, modalidades lingüísticas, según Serrat – Aragón – El Periódico de Aragón.

POLÉMICA SOBRE LAS LENGUAS

Aragonés y catalán, modalidades lingüísticas, según Serrat

Chunta le pide que aclare a qué idiomas se está refiriendo

EL PERIÓDICO 04/07/2013

La consejera de Educación, Universidad, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, Dolores Serrat, ha calificado de “modalidades lingüísticas”, pero no lenguas, tanto el aragonés como el catalán que se hablan en la comunidad.

Así lo asegura Chunta Aragonesista en un comunicado que emitió ayer y en el que recoge las respuestas que la responsable autonómica facilitó al diputado nacionalista Gregorio Briz sobre el número de profesores y centros en los que se ha venido impartiendo la enseñanza de las lenguas aragonesa y catalana en Aragón

“Durante el curso 2012-2013 imparten clase de una modalidad lingüística de la zona oriental de Aragón denominada catalán un total de 42 profesores”, y “de la modalidad lingüística denominada aragonés un total de cinco profesores”, reza textualmente la contestación dada por la consejera.

Esta nueva perífrasis para evitar llamar a las lenguas por su nombre, en la línea del lapao y el lapapyp, que hacen referencia al catalán y a la fabla, respectivamente, ha causado perplejidad en Chunta Aragonesista, que ha repreguntado a Dolores Serrat “de qué lenguas son modalidades exactamente el aragonés y el catalán”.

Ante estado de cosas, Gregorio Briz manifestó ayer que está impaciente “por ver qué nuevos y retorcidos argumentos nos ofrece en este lío ridículo que se han montado PP-PAR para negar lo evidente”.

Serrat dice ahora que aragonés y catalán existen pero que no son lenguas, sino modalidades lingüísticas | CHA en la Aljafería.

La consejera de Educación, Universidad, Cultura y Deporte del Gobierno de Aragón, Dolores Serrat, reconoce en varias respuestas a Chunta Aragonesista que el catalán y el aragonés existen en Aragón, aunque no las considera lenguas sino modalidades lingüísticas.

Así contesta a varias preguntas formuladas por el diputado Gregorio Briz sobre el número de profesores y centros en los que se ha venido impartiendo la enseñanza de las lenguas aragonesa y catalana en Aragón: “Durante el curso 2012-2013 imparten clase de una modalidad lingüística de la zona oriental de Aragón denominada catalán un total de 42 profesores” y “de la modalidad lingüística denominada aragonés un total de 5 profesores”.

“La siguiente pregunta que ya le hemos hecho a Serrat es: ¿el aragonés y el catalán son modalidades de qué lengua o lenguas exactamente?”, ha afirmado el diputado Gregorio Briz, que se ha mostrado “expectante por ver qué nuevos retorcidos argumentos nos ofrece en este lío ridículo que se han montado PP-PAR para negar lo evidente”.

Sobre cómo va a afectar el próximo curso a estas asignaturas la entrada en vigor de la nueva Ley de Lenguas, que evita nombrar, precisamente, a aragonés y catalán como lenguas propias, e incluso como modalidades lingüísticas, Serrat explica que “no está previsto hacer modificaciones sustanciales” ni respecto del profesorado ni sobre la enseñanza ya que la nueva ley “no cuenta, por el momento, con desarrollo normativo al efecto”.

Sin embargo, apostilla la consejera, respecto del aragonés se incorporará la enseñanza del ansotano y del cheso en el CRA Río Aragón y el ribagorzano en el IES Baltasar Gracián de Graus, y tanto estas asignaturas como las de catalán deberán ir “orientadas hacia la profundización en el conomiento de las peculiaridades específicas que cada una de las variedades lingüísticas tiene en las comarcas en las que se habla”.

Via Facebook

Chusé Aragüés, a la presentació de «Sin la cabecica atada», d’en José Bada: el català i l’aragonès es parlen a Aragó des que Aragó existeix. Després va venir el castellà i també el sentim com el nostre. I ens sentiríem tan indignats si aquesta llei decidís cridar per un acrònim el castellà usat a Aragó com ens sentim tan avergonyits dels acrònims acientífics creats per al català i l’aragonès”

¿Existe la lengua catalana?.

Ángel Boya Balet, simpatitzant de Ciudanos

Dada la actual virulencia del independentismo catalán, basado, según los separatistas, en la existencia de la nación catalana, que a su vez se basa en la existencia de una lengua propia, el catalán, me permito esbozar unos trazos sobre esa lengua para poder enjuiciar la pretensión de independencia.

Desde Provenza en el sur y la región de Limoges en el centro de Francia hasta Murcia, incluida, la evolución del latín vulgar sobre un sustrato de la lengua ibera precedente, a partir de la caída de Roma el 476 d C, produjo una serie de lenguas romances. Lenguas o dialectos entre sí emparentadas, autóctonas, coetáneas, similares y mutuamente comprensibles, que los nacionalistas catalanes agrupan con el genérico “catalán”.

Prat de la Riba, sistematizador y potenciador del independentismo catalán, confirma estas afirmaciones: “En las costas del mar Sardo va a encontrarse la etnos ibérica, la nacionalidad ibera extendida desde Murcia al Ródano, o sea desde las gentes libio fenicias de Andalucía oriental hasta los ligures de la Provenza”.

En el Levante de la península Ibérica se dan por lo menos los siguientes dialectos con las características que hemos citado: Aptitxat, Meridional, Alicantí, Mallorquí (de Tarbena i la Vall Gallinera), Valencià, Murciá (desaparecido), Ribagorçà, Pallarès, Lleidatà, Tortossí, Matarranya, Maestrat, Castellonenç Salat de la Costa Brava, Barceloní, Tarragoní, Xipella, Mallorquí, Menorquí, Eivissenç. A las que hay que añadir el chapurriau de la franja oriental de Aragón, hoy llamado Lapao (Lengua aragonesa propia del área oriental). A estos dialectos, localizados en España hay que añadir todas las variantes de la lengua occitana, localizadas en el sur y centro de Francia, que tienen las mismas características de las españolas,  entre ellas el limosín, el aranés, el gascón, el provenzal (la lengua de los trovadores). etc.

Hoy día, junio 2013, los habitantes de Limoges (centro de Francia) que conozcan el limosín, no tienen dificultad para comprender los dialectos hablados en la región de Cataluña, o en la de Valencia, lo que confirma que existe una misma lengua fraccionada en dialectos, algunas de cuyas piezas son los dialectos usados en el pasado y en la actualidad en el territorio llamado Cataluña.

El rey de Aragón, de Valencia, de Mallorca y conde de Barcelona y Montpellier, Jaime I, escribió su Crónica, en una de las variedades del occitano, el lemosín, que hoy los nacionalistas consideran catalán, lo que es una prueba más de la existencia de esa lengua común.

Por el contrario el castellano del que se derivó el español, sí que es una lengua no fraccionada y absolutamente original y distinta de sus vecinas.

Prat de la Riba decía: “Una lengua en estado natural, sin cultivo literario va a ser una conjunto de dialectos”. “Cuando una lengua permanece siglos en este estado de incultura o por ser absorvida por la invasión de una lengua superior o por descomposición interna, se trocea y se deshilacha en dialectos”. En este caso la lengua superior fue el castellano, desde hace cuatro siglos llamado español en todo el ancho mundo, salvo en España por influjo de los independentistas catalanes, quienes negando la existencia del idioma español pretenden negar la existencia de España. Del mismo modo que afirmando la existencia del catalán cree que crean la nación catalana. ¡El poder del lenguaje!

¿Cuál es la razón para que se considere a todos estos dialectos de esa lengua común, lengua catalana? ¿Por qué se apropian los nacionalistas de todos esos dialectos que se hablan en regiones muy alejadas y con una extensión muy superior a la de Cataluña? Respuesta: el fervor nacionalista catalán, es decir, la sinrazón.

¿Qué se entiende por lengua catalana?  Si por lengua catalana se entiende la hablada por el mayor número de habitantes en la región catalana, habrá que concluir que el catalán por excelencia es el español. Lengua hablada por la totalidad de los habitantes de esa región.

Si por lengua catalana se entiende, alguno de los dialectos derivados de la evolución del latín vulgar en territorios previamente ocupados por poblaciones de habla ibera, en ese caso no habría motivo para que alguno tuviese preferencia sobre el resto. Así que ninguna región debería apropiarse de lo que le excede y supera. Es decir que no existe el catalán.

¿Cómo puede entonces decirse que existe el catalán?

INSTINT D’ANIMALS: REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA.

REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA

 

 

 

 

A LA FRANJA DE PONENT

 

JA NO ES PARLA CATALÀ

 

 

El PP i el PAR han aprovat la Llei de Llengües que anomena el català, LAPAO; i l’aragonès, LAPAPYP

 

 

 

 El passat dia 9 de maig va ser aprovada per les Corts aragoneses la Llei de Llengües d’Aragó, recolzada per la coalició que governa en aquests moments formada pel Partido Popular (PP) i el Partido Aragonés (PAR). En contra, van votar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Chunta Aragonesista (CHA) i Izquierda Unida (IU), sense poder fer res per canviar la voluntat dels representants del govern davant la seva majoria parlamentària. Els diputats designats per tots tres partits van abandonar la ponència sobre la Llei de Llengües d’Aragó un cop les esmenes presentades pels seus grups 73 del PSOE, 53 de CHA i 42 d’IU van ser rebutjades.

 

 

La nova Llei, entre d’altres canvis, passa a denominar la llengua de la Franja, que tots els científics i filòlegs coincideixen a anomenar català, amb les sigles LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental); i a l’aragonès, que encara resisteix en zones de la província d’Osca, com a LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica). Tot i que el Capítol V de la nova Llei de Llengües reconeix el dret de rebre l’ensenyament de «la llengua i les modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó en les zones d’ús històric predominant», sorgeixen alguns dubtes respecte al paper que tindran a partir d’ara i que ningú ha resolt. Per exemple, es podrà seguir donant el títol de nivell B de català als alumnes que acabin tot el cicle de primària i secundària havent cursat l’assignatura, si ja no es reconeix la llengua com a tal? Seran vàlids per aconseguir l’esmentat nivell els llibres d’ensenyament, si a partir d’ara l’edició corre a càrrec del Govern d’Aragó? Es podrà seguir realitzant a Fraga l’examen del nivell C, juntament amb altres llocs d’arreu de la comunitat? 

 

 

En vermell, la Franja de Ponent. En gris més fort, la resta de territoris catalanoparlants.

 

Per Natxo Sorolla, sociòleg del Matarranya, és a partir dels anys 80, ja entrada la restauració democràtica, quan se senten les primeres veus demanant una major presència del català dins l’àmbit social. El govern d’aquell moment, del PSOE, va ser receptiu a aquestes reclamacions i va engegar tot un procés d’introducció del català a l’ensenyament. En aquests context va tenir lloc, l’any 1984, la Declaració de Mequinensa, signada pels alcaldes dels disset pobles assistents i amb la presidència de l’aleshores Conseller de Cultura de la Diputació General d’Aragó, José Bada. Amb aquesta Declaració es van assentar les bases per l’ensenyament optatiu del català a les escoles de la Franja. Sorolla també admet que aquest manifest, tot i que pot servir per visualitzar el suport dels polítics del territori, deixa molt a desitjar en altres aspectes.

 

 

Des d’aquell moment es va iniciar un procés de conscienciació política que en major o menor grau van seguir tots els partits. Es van fer passos endavant, com a l’any 1996, quan es va reformar l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, que dotava de protecció les llengües pròpies d’Aragó i en garantia l’ensenyament a les zones d’ús predominant; l’any 1997 la Comissión especial sobre la política lingüística en Aragón declarava que a la Comunitat Autònoma s’hi parlaven el castellà, el català i l’aragonès, precisant que aquestes dues darreres «amb les seves diferents modalitats»; i a l’any 1999, amb el vot a favor de tots els partits, s’estableix en l’article 4 del Patrimoni Cultural Aragonès que «el català i l’aragonès són llengües minoritàries de la Comunitat i que per la seva riquesa cultural pròpia seran especialment protegides per l’Administració». Tot això es va aconseguir mentre governaven en coalició entre PP i PAR, els mateixos partits que ara han aprovat la Llei de Llengües d’Aragó on tiren pel terra gran part d’allò aconseguit fins el moment. En aquests anys hi ha cert debat al voltant de l’aragonès, sobre si és una llengua o si són parles, però cap partit qüestiona que allò que es parla a la Franja sigui català. 

 

 

«És a partir de principis de la dècada del 2000 quan comença una radicalització dels bàndols: del PP, però sobretot del PAR», comenta Natxo Sorolla. En aquest moment es comencen a adoptar posicions en contra del nom de la llengua i a donar suport a associacions com la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO), un suport que comptava amb poca gent però que hi havia entre ells alguns regidors del PAR. Mentre l’oposició continua amb les traces conciliadores d’abans dels anys 90. Durant el seu mandat, el PSOE crea l’avantprojecte de la Llei de Llengües al 2001, que no s’aprovaria, i finalment al desembre del 2009 sí que s’aprova la primera Llei de Llengües, amb el vots a favor del mateix PSOE i CHA, i en contra del PP, IU i PAR, tot i que en aquells moments aquest últims formaven govern amb el PSOE.

 

 

La Llei del 2009 dividia el territori en quatre zones lingüístiques diferents: la catalana, l’aragonesa, la zona mixta d’aragonès i castellà, i la zona castellana. Tot i això, no dotava a les llengües minoritàries de cooficialitat, ja que l’Estatut d’Autonomia ho impedia. També preveia la creació de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i de l’Acadèmia Aragonesa del Català, tot i que cap de les dues va arribar a posar-se en funcionament. En l’apartat dels drets dels parlants, en recollia alguns en aspectes de l’ensenyament, l’àmbit administratiu i respecte les toponímies de la zona. A aquesta Llei, des de posicions de l’activisme i de la investigació sociolingüística, «se l’ha considerat descafeïnada. Només feia legal allò que ja estava passant, com el reconeixement del nom català, o l’ensenyament de la llengua», explica Sorolla.

 

 

El PSOE s’ha mostrat molt crític amb la nova Llei de Llengües, i juntament amb el CHA han liderat la crítica del que consideren un atac a la llengua. En un comunicat a la seva pàgina web, el PSOE assegura que «amb la nova Llei de Llengües, el PP només vol desviar l’atenció dels ciutadans de les brutals retallades que està duent a terme». En la reunió del partit al Matarranya, alcaldes, regidors i militants de la comarca van mostrar el seu rebuig a la nova Llei, defensant l’anterior, que ells consideren que «permetia la llibertat d’elecció dels ciutadans». En la seva opinió, l’anterior Llei era «una proposta de mínims». 

 

Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell. Foto: Tuiter @jachauvell

 

Alcampell, a la comarca de la Llitera, va ser el primer poble en refusar el nom de LAPAO per a denominar la llengua que parlen els seus habitants. Josep Antón Chauvell, alcalde del PSOE del municipi, explica que «segons la disposició addicional primera, els pobles d’allò que ells denominen Franja Oriental, després d’haver escoltat les entitats socials, podrà denominar la llengua segons la costum popular. Ací s’ha dit que lo costum és denominar la llengua d’Alcampell com a català». Aquest punt es va portar al ple de l’Ajuntament i posteriorment a la Conselleria d’Educació. «Si no en fan cas, l’Ajuntament es reserva el dret de portar als tribunals a les institucions aragoneses per agressió contra la llengua local», afirma Chauvell amb rotunditat. A part d’això, explica que ningú els hi va donar cap informació als ajuntaments de les zones afectades des de Saragossa, i que simplement el PAR va impulsar la Llei, i el PP la va secundar per interès.

 

 

Però no tots els pobles de la Franja opinen el mateix sobre la nova llei. Enrique José Blanc, alcalde del PAR de la petita localitat d’Açanui i Alins, a la part oest de la Llitera, té molt clar que la llengua que es parla a la seva població no té res a veure amb el català. Sí que reconeix que els orígens tant del català com de l’aragonès que es parla a la zona provenen d’un mateix tronc lingüístic, que diu haver pres influència de la llengua d’oc . Per Joaquín Avellana, exalcalde de la mateixa població lliterana, el PAR sempre ha estat en una posició de consens. Segons ell, la solució seria arribar a un punt intermig, com va pretendre José Callizo, conseller de Cultura i Turisme fa tres legislatures. Callizo va fer una proposta que era anomenar a la llengua de la Franja com a català d’Aragó. Avellana explica que cap part va acceptar, i que ara cada vegada que hi ha un canvi de Govern entre el PSOE i el PP hi ha també un canvi de Llei, a causa de la falta d’acord. Davant la possibilitat d’intentar arribar a un consens entre els alcaldes de la zona, Avellana creu que mai se ficarien d’acord entre els afectats, tot i que confessa que potser tindria més majoria els que diuen que és català. 

 

 

Segons Blanc, el problema de les parles de la Franja és que no tenen una gramàtica. Ell creu que «el pitjor que pot passar és que hi hagi una gramàtica catalana i desaparegui la nostra forma peculiar de parlar». Blanc creu que adoptar la gramàtica catalana perjudicaria i faria desaparèixer les peculiaritats lingüístiques de la Franja, tot i que ells no reconeixen aquest nom per a la zona. Tot i això, no està pas en contra de l’ensenyament d’aquesta llengua a les escoles, però sí ho està de que s’intenti normalitzar conjuntament. En aquest sentit María Herrero, portaveu del PAR en la Comissió d’Educació va afirmar al Ple de les Corts d’Aragó que «aquestes llengües han de ser especialment protegides i fomentades per l’Administració aragonesa», declarant també que no són anticatalanistes, sinó aragonesistes. 

 

Açanui. Foto: www.turismolalitera.es

 

El discurs en contra de la nomenclatura de català, però, no el segueixen tots els membres del PAR ni del PP. Antonio Fondevila, alcalde de Castillonroi i president de la comarca de La Llitera, defensa que el que es parla a La Franja és una de les diferents variants dialectals que formen el català, i que cal protegir el dret de seguir estudiant català a l’escola per tal que els alumnes franjolins estiguin el màxim de preparats en cas d’anar a estudiar en un futur fora de la Comunitat Autònoma d’Aragó. Anabel Cases, regidora del PP a Alcampell i consellera-delegada de l’àrea d’Hisenda de la comarca, afirma que sap perfectament que estem parlant català, i que no cal cap legislació per saber-ho. «A jo no m’agrada que me diguen des de Saragossa el que he de parlar», admet Anabel Cases. Tot i això, precisa que no li agrada l’actual Llei, però tampoc l’anterior. «Les imposicions l’únic que fan es crear mal rotllos, dins de tots los partits, no només del PP i PAR.» Cases posa com a exemple la moció que s’havia de votar al Baix Aragó en contra del català i a favor de l’aragonès. Quatre consellers del PSOE s’hi van oposar, però uns altres quatre van abstenir-se. Tot i les diferències que existeixen dins dels seus partits, tant ella pel que fa al PP, com l’exalcalde i actual conseller de l’Ajuntament d’Açanui Joaquín Avellana pel que fa al PAR, afirmen tenir llibertat de vot i de discurs. En aquesta situació, Antonio Fondevila, a causa de l’impossibilitat d’anar ell mateix a la reunió d’alcaldes celebrada a Mequinensa per la defensa de la llengua, hi va enviar un regidor del Ajuntament de Castillonroi.

 

 

Aquesta reunió va tenir lloc el passat dissabte 1 de juny a Mequinensa, i tenia com a objectiu la redacció d’una Declaració en defensa de la llengua a l’estil de la Declaració signada al 1984 també a la localitat de l’escriptor Jesús Moncada. La trobada va comptar amb la presència de mig centenar d’alcaldes i regidors de vint-i-vuit ajuntaments diferents. Hi havia representants de PSOE, CHA, IU, PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF), que té una alcaldia a Pont de Muntanyana, a la Ribagorça, i el regidor d’ERC de Calaceit; no n’hi havia cap del PP.

 

 

Alcaldes i regidors signants de la Declaració de Mequinensa del 2013. Foto: www.lavanguardia.com

En la que s’ha conegut com II Declaració de Mequinensa, els signants valoren «el treball realitzat per el Govern d’Aragó en l’ensenyament de la Llengua Catalana en els centres educatius dels municipis». Mostren el seu descontent amb la modificació del nombre de les Llengües Pròpies d’Aragó per LAPAO i LAPAPYP, i acusen el Govern i les Corts d’haver fet un «ridícul universal». La Declaració acaba amb la sol·licitud de la derogació immediata de la nova Llei, el compromís de «presentar mocions a tots els ajuntaments que impulsin la formació y el prestigi de la llengua, enlloc de convertir-la en un element de polèmica y confrontació», i l’advertència de recórrer fins i tot a les autoritats europees per defendre la denominació de la llengua. 

 

Segons l’estudi «El català a la Franja» de Natxo Sorolla per a la revista Ripacurtia, la Franja té un nombre de parlants del català de gairebé el 90%, el que situa aquesta zona com el territori de parla catalana amb un major percentatge de parlants. Tot i això el mateix Sorolla adverteix que estem iniciant una etapa de canvi. Els resultats del últims estudis sobre la població escolar entre nens de sisè de primària a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, indiquen que la majoria catalanoparlant s’està trencant. Això pot ser a causa de que hi ha més castellanoparlants immigrats, que no aprenen la llengua i interfereixen en el procés habitual viscut fins ara a La Franja. 

 

 

Per a Sorolla, el primer punt per la normalització de la llengua seria arribar a un consens en la qüestió de la nomenclatura. «Tota la polèmica sobre el nom afecta al prestigi de la llengua: no és el mateix el català amb els seus 10 mill de parlants, que una llengua sense nom, que en té 50.000 i amb diferents modalitats. A més del debat sobre si són llengües o modalitats lingüístiques, que és un grau menys. Tot això afecta el seu prestigi.» Sorolla creu que el conflicte del nom s’hauria de resoldre políticament, ja que científicament no hi ha cap tipus de dubte. 

 

Hi ha qui s’ha pres amb humor les noves denominacions.

 

En la qüestió del nom, Chauvell, que a més d’alcalde d’Alcampell és també un reconegut escriptor en llengua catalana, creu que la Llei de Llengües forma part d’una estratègia a llarg termini contra el català: «A les Illes Balears han presentat la preposició per la Llengo baléà, al País Valencià n’han prohibit dir-li el nom, a La Franja li diuen LAPAO al català i a Catalunya es vol obligar a escolaritzar en castellà. Tot junt és un atac directe contra tots els territoris de parla catalana».

 

Natxo Sorolla adverteix que quan una llengua deixa de ser útil en la societat és quan realment té perill de desaparèixer. Creu que des de l’activisme s’ha de veure quins són els punts que s’han de retenir, i fer nous passos favorables com per exemple redefinir la qüestió dels noms o que sigui el català la llengua vehicular a l’ensenyament. «Que el català sigui part de la docència és l’única forma en què pots aprendre una llengua i posar-la en pràctica. Si només t’ensenyen la teoria no es posen en pràctica els coneixements», opina Sorolla. En el tema de la llibertat lingüística de la que es parla amb aquesta Llei, afirma que si no tens una societat realment bilingüe on tots els parlants coneixen les dues llengües no tens llibertat lingüística.

Nos han sacado la lengua – Opinión – El Periódico de Aragón.

ELOY Fernández Clemente 23/06/2013

He obedecido la buena norma que me enseñaron de chico: cuando estés muy enfadado, cuenta hasta cien. Y hasta cien veces cien he estado contando, tras el espectáculo dado en toda España (también leo medios lejanos y me escriben muchos desde el extranjero) con la negación del mero nombre de dos de nuestras lenguas. Hemos sido la risa, el asombro, la indignación, más aún dentro que fuera. Aquí, seguimos estupefactos, porque nunca el surrealismo político, tan propio de esta tierra, había llegado tan lejos.

Ya se esperaba, no algo así, inimaginable hasta ese momento, pero sí carpetazos, pucherazos, cierres en falso a un asunto que llevaba demasiados años pudriéndose a la espera de una sanción, Ley de Lenguas la llamaron. Y ahora, cuando las protestas se han producido, aunque con moderadas y educadas formas, en las zonas en que se habla el aragonés o el catalán, cuando Cataluña ha protestado de la befa y escarnio a su idioma, compartido aquí y en otros sitios, cuando hasta el ministro Wert ha dejado en evidencia a la consejera Serrat, catalana de nación, por haber impulsado, apoyado, legislado, en ese infame sentido, quizá haya que preguntarse por qué ha ocurrido todo esto.

Porque parece demasiado fuerte que haya ido saliendo así, como sin darse cuenta, escapando a realidades temidas y odiadas, huyendo, como los alemanes al final de su guerra mundial segunda, hacia no se sabe dónde. Tuvo que haber un geniecillo ideando esta propuesta tan absurda, alguien que la ofreció como solución a sus jefes, esperando fuera premiada su osadía. No ha trascendido, y debe de estar escondido, esperando que amaine la tormenta, pero haberlo, lo tuvo que haber. Como las brujas.

En el análisis debe haber dos partes: una, el aragonés, viejo idioma ahora reducido a los grandes valles del Pirineo, y revitalizado por jóvenes que escudriñan sobre ese curioso y hermoso pasado. Idioma que floreció en la Baja Edad media, con importantes estudiosos, autores, traductores, hasta que la unificación peninsular tan torpe en algunos aspectos, liderada por Fernando el Católico, hizo entrar en crisis la lengua propia, en favor de la castellana. Aun así, medio milenio después, resistían, gracias a las largas nevadas y aislamientos, muchos hablantes. Sólo las nuevas comunicaciones, la radio y televisión, y muchos políticos que odiaron siempre (y temieron) esta pequeña fabla, la han puesto en peligro. Y así, quienes defienden el rebeco, el oso pirenaico, el quebrantahuesos, las ermitas románicas en ruinas, no entienden que una lengua sólo se salva si se habla, lee, escribe, enseña. Si no, será otro latín, que ya no lo saben ni muchos curas, sánscrito puro.

El caso del catalán, que así se llama, señores diputados ultraconservadores, el idioma hablado en tierras aragonesas orientales, es más complicado. Incluso muchas gentes, sobre todo los votantes de esos dos partidos impulsores de la estólida norma, han defendido siempre que lo que ellos hablan, con lo que se entienden perfectamente con catalanes, valencianos, baleáricos, no es catalán, sino “chapurriau”, es decir, o catalán mal hablado, muy mezclado con castellano y vocabularios propios; o bien un dialecto, como todos los demás, del ampurdanés y el tortosí al alicantino o el ibicenco, pero que los de aquí prefieren denominar con ese feo insulto: chapurriau. Se repite el caso de Valencia, donde el PP ha impuesto, hasta con sanciones, y contra el parecer de la mayoría de filólogos y humanistas de sus universidades, que ellos hablan valenciano, no catalán. Y con unas pocas palabras diferentes, edifican toda una parafernalia indefendible.

Que los políticos que nos gobiernan, los del PP, actúen como los valencianos, tiene su explicación: prefieren hurtar lengua y cultura comunes con Cataluña, no vaya ésta, tras sus conatos independentistas (que acabarán cuajando, no ahora porque Mas no lo puede hacer peor, pero algún día, porque el PP tampoco puede casi estropearlo más), a reclamar las tierras y gentes que pertenecen, dicen, a “elsPaïsoscatalans”, como hizo D’Annunzzio con su Italia irredenta, echando leña al fuego fascista. Pero que este despropósito sea apoyado por las gentes del PAR, un partido en cuyas siglas y definición figura el aragonesismo, resulta disparatado, absurdo. Claro que llevan ya demasiados lustros lucrando el poder como pequeño pero decisivo eslabón a derecha o izquierda, según convenga, y comportándose como un perfecto partido de clientelismo en cargos por todo el territorio y sus comarcas, pragmáticos hasta perder prácticamente toda ideología. Y en ese camino se dejan lo que haga falta, aunque también cobran cara la piel en otros asuntos.

Algún día, cuando tenía tratos con un excelente puñado de esos aragonesistas, ya todos hoy alejados o marginados por el aparato parista, les señalé la necesidad, de una parte, de apoyarse en grandes precursores del aragonesismo conservador: valía más que se molestasen en ello, que no que nos dejasen a los de izquierdas esa tarea. Y, por otra parte, aunque es casi un corolario de lo anterior, me dije que era tremendo llevar 40 años trabajando sin saberlo ni quererlo para un partido tan conservador (en muchas cosas ha escorado a serlo tanto o más que el PP), ya que mis estudios y ediciones, sumados a un electorado altamente conservador, daba un porcentaje, no muy alto, pero suficiente, de votos para el PAR. Un partido capaz de apoyar, si es que no salió de sus filas la “ideica”, la infamia de negarle a dos de nuestras lenguas incluso su nombre común.

Catedrático. Universidad de Zaragoza

Font: Facebook

Per Sant Joan, crema de Lapaos i Lapapyps a la xera popular del Parc Bruil de Saragossa.
Acte organitzat per la Coordinadora Aragó Trilingüe

Autor de la foto: Ricardo Párraga

El LAPAO, la denominació del català de la Franja, ja és oficial.

 

Els alcaldes de la Franja, reunits a Mequinensa l'1 de juny, van defensar el català. (Foto: ACN)

Els alcaldes de la Franja, reunits a Mequinensa l’1 de juny, van defensar el català. (Foto: ACN)

Aquest dilluns ha entrat en vigor la reforma de la llei de llengües de l’Aragó, que passa a denominar LAPAO el català que es parla a la Franja. La reforma la van aprovar les Corts d’Aragó el 9 de maig amb els vots del PP i del PAR. Es va publicar al Butlletí Oficial d’Aragó el 24 de maig i ha entrat en vigor un mes després. Aquesta llei denomina el català de la franja “llengua pròpia de l’Aragó oriental”.

Els alcaldes de la Franja, que defensen la denominació del català, diuen que pot desaparèixer l’aprenentatge de la llengua a les escoles. Els consells escolars enviaran una carta a la consellera Irene Rigau perquè es mantingui l’ensenyament del català amb els criteris de l’Institut d’Estudis Catalans.

Fa unes setmanes a Mequinensa, una trentena d’alcaldes aragonesos de pobles catalanoparlants de diversos partits, entre els quals, un del PP, es van comprometre a actuar davant la Justícia i la Unió Europea contra aquesta nova llei de llengües de l’Aragó.

I fa uns dies, el ministre d’Educació, José Ignacio Wert, va reconèixer que el LAPAO no és una llengua i va dir que la mateixa consellera d’Educació d’Aragó -la catalana María Dolores Serrat Moré- li va admetre que la qüestió ha sortit de mare.

El Punt Avui – Notícia: Del català a la Lapao.

Del català a la Lapao

Canviar el nom de la llengua a llarg termini vol dir trencar llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial

Fa uns dies que vaig usar per primer cop la Lapao. De fet, la vaig trobar força fàcil. Insensats tots aquells qui ens pensàvem que, saltant la frontera i entrant a la Franja, també es parlava en català. Il·lusos de nosaltres… ¡Incultes i irresponsables els polítics de Saragossa que, quan els ha interessat, han obert una ferida on no calia anant en contra de la voluntat d’una comunitat lingüística que parla i s’expressa en català! La riquesa lingüística del català de la Franja és evident; tan sols assistint a la Pastorada de la festa major de Sant Medardo de Benavarri un se’n pot fer una idea: la Lapao és, a ulls dels satírics Amo i Pastor –protagonistes i recitadors dels versos de la Pastorada–, un artifici lingüístic per amagar i destruir la realitat cultural de la Ribagorça. Ras i curt.

De fet, l’opuscle que la comissió de festes repartia, publicant els versos d’aquest any, començava amb una introducció apuntant “algunes característiques del català parlat a la Ribagorça, i en aquest cas concret a Benavarri”. L’executiu autonòmic de Luisa Fernanda Rudi ha protagonitzat un dels episodis de deixadesa política més notoris dels últims anys, rebatejant el català oriental (Lapao) i l’aragonès (Lapapyp) prescindint del llegat cultural propi de cada zona del seu territori. Fins i tot, els populars de la Franja van quedar retratats havent de fer seguidisme d’una acció política que, de facto, els deixa amb el cul a l’aire davant dels seus electors.

posar fi a la Llei de Llengües del 2009 –que ja no considerava el català llengua oficial, però sí “llengua pròpia, original i històrica”– és un pas gairebé definitiu per aconseguir que la Franja normalitzi la seva quotidianitat en castellà. La llengua és un dels eixos bàsics per a la vertebració d’una comunitat nacional i, per tant, canviar el nom d’aquesta significa molt més del que molts es poden pensar: a llarg termini vol dir posar fi a un imaginari simbòlic compartit, trencar els llaços de germanor entre pobles separats per una frontera geogràfica artificial. De fet, és una evidència que per a la majoria de pobles de la Ribagorça la seva ciutat de referència és Lleida, i molts dels joves han acabat treballant al Principat. Fins i tot, els mitjans de comunicació catalans són, per a moltes llars, els que acaben construint l’agenda diària.

La desprotecció del català a la Ribagorça, a més a més, es suma a un altre fenomen social rellevant i, sobretot, preocupant: la despoblació. Roda món i torna al born per la festa major, però durant l’any (sobretot a l’hivern) la població resident està cada vegada més envellida i, a mitjà termini, això es pot convertir en una altra amenaça per a la preservació de la identitat local més pròpia del lloc. Amb la modificació de la llei de llengües, presentada el 2012 pel PP, s’obre la porta a una uniformització cultural, en castellà, que pot impedir a les noves generacions viure el dia a dia amb la llengua dels seus avis.

L’Espanya més centralista, la d’herència més jacobina, ha estat incapaç d’entendre que el seu projecte d’estat ha de ser compatible amb realitats territorials divergents. La seva manera d’entendre la nació no preveu la diferència, més enllà d’un folklore propi del franquisme sociològic i el blanc i negre del No-Do. I, amb una Catalunya que va en direcció contrària, els executius conservadors dels seus territoris veïns s’afanyen a alçar murs contra qualsevol intent d’articular un discurs sòlid en defensa de la pluralitat de l’Estat; a la Franja, igual que al País Valencià o a les illes Balears, acaben rebent els danys col·laterals de l’enfrontament entre els executius de Barcelona i Madrid.

Entra en vigor la nova llei de llengües aragonesa, que oficialitza la LAPAO – VilaWeb.

La contestada reforma legislativa, aprovada pel PP i el PAR, canvia la denominació del català que es parla a la Franja i de l’aragonès

 

 

 

La reforma de la llei de llengües de l’Aragó, que denomina el català de la Franja com a llengua pròpia de l’Aragó oriental (LAPAO) i l’aragonès, com a LAPAPYP, és oficial des d’avui, un mes després d’haver-se publicat al Butlletí Oficial de l’Aragó (BOA). La nova llei es va aprovar a les corts aragoneses el 9 de maig amb els vots a favor del PP i el Partit Aragonès (PAR), tot i l’oposició ferma de la resta de formacions polítiques i d’entitats acadèmiques i culturals de tot el país.

La reforma de la llei de llengües de l’Aragó, doncs, entra en vigor un mes després de la publicació al BOA, el 24 de maig. Com a reforma legislativa, també va haver d’aparèixer al Butlletí Oficial espanyol, el 10 de juny. Amb l’oficialització de la llei queda derogada la que va aprovar el 22 de desembre de 2009 el govern socialista de Marcelino Iglesias sobre l’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies de l’Aragó.

El fet que la nova llei esmenti el català i l’aragonès com a LAPAO i LAPAPYP, respectivament, ha generat mostres de rebuig generalitzades des de molts àmbits. En aquest sentit, s’han aprovat mocions contràries tant en municipis de la Franja (el Campell) com de Catalunya (Lleida), i les diputacions d’Osca i de Lleida també s’hi han manifestat contra.

Al final de maig, de fet, es va fer una reunió de batlles de la Franja a Mequinesa per a consensuar un manifest conjunt i portar la llei de llengües a la justícia. Hi van participar una trentena de batlles del PSOE, la Chunta Aragonesista, el Partit Aragonès i CDF, que van renovar l’anomenada Declaració de Mequinensa en defensa del català.

 

 

Aragó Pel Català.

Ja tenim les samarretes….

20130618-235917.jpg

Les podeu comprar al bar de les piscines d’Albelda i també la podeu demanar enviant un mail:
info@aragopelcatala.com

Pròximament anirem omplin de contingut el blog. Si voleu col.laborar podeu contactar a través del mail:

info@aragopelcatala.com

Les Samarretes ja s’estan fent…

apc

si estàs interessat pots contactar a través del mail:

info@aragopelcatala.com

QUEMA DE “LAPAOS” Y “LAPAPYPS” EN LA HOGUERA DE SAN JUAN.

QUEMA DE “LAPAOS” Y “LAPAPYPS” EN LA HOGUERA DE SAN JUAN
  • Parque Bruil, Zaragoza
  • La Coordinadora “Aragón trilingüe”, formada por más de una decena de organizaciones defensoras del aragonés y el catalán de Aragón, ha lanzado la iniciativa de “amenizar” las hogueras de San Juan que el domingo 23 de junio se encenderán en las capitales aragonesas y pueblos de nuestras áreas históricamente bilingües, editando unas hojas en las que se invita a quemar “Lapaos” y “Lapapyps”, acrónimos con los que se denominan, en la nueva Ley de Lenguas aprobada por el Gobierno de Aragón, al aragonés y al catalán de Aragón. Estos actos coincidirán con la entrada en vigor, el lunes 24, día de San Juan, de dicha Ley.

    Tradicionalmente, la Noche de San Juan (Nuei de San Chuan/ Nit de San Joan) es un momento mágico en el que las gentes lanzan a la hoguera conmemorativa del Solsticio de Verano hojas escritas con sus buenos deseos para el futuro y los símbolos u objetos que representan los momentos malos o negativos que les han sucedido en los meses anteriores y que quieren dejar definitivamente atrás.

    Los integrantes de la Coordinadora “Aragón trilingüe” consideran que la aprobación, por parte de las Cortes y el Gobierno de Aragón, de la nueva “Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas propias de Aragón”, ha sido la peor noticia de los últimos meses para el impulso promoción, difusión y dignificación de las lenguas propias de nuestra Comunidad, al negarles su nombre científico y su carácter de lenguas, con todos sus derechos y prerrogativas.

    Una de las actividades que va promover la Coordinadora “Aragón trilingüe” es la quema simbólica de “Lapaos” y “Lapapyps” en la tradicional hoguera de San Juan que se va a organizar en el Parque Bruil de Zaragoza, el domingo 23 de junio a partir de las 23,30 horas de la noche, acto al que invitan a todas las entidades, asociaciones y personas sensibles ante la grave situación de discriminación y abandono que padecen el catalán y el aragonés en Aragón.
    ————————–————————–————————–—————
    ATENCIÓN:
    Para los trabajadores de los medios de comunicación interesados en cubrir el acto de quema de Lapaos y Lapapyps en el parque Bruil, personas de la Coordinadora “Aragón trilingüe” les atenderán en los aledaños de la hoguera, junto a una pancarta alusiva al tema, a partir de las 23 horas.

    Para más información, teléfono de contacto: 606996217. (Mario Sasot)

Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana | Lo finestró del Gràcia.

Plom de Iatoba (València)

Einstein va dir: “Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera”. Per tant estava ben segur de la infinitud de l’estupidesa humana. Quan el PP i el PAR van aprovar la Llei de Llengües d’Aragó, en la qual s’anomena al català com a “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental”, còmicament coneguda com a LAPAO, ens va semblar que era impossible superar aquesta estupidesa amb relació a la lingüística. Estàvem equivocats, no recordàvem la sentència de Einstein. Recentment el Partit Popular, continuant amb els seus atacs descarnats contra el català i passant-se pel forro dels pantalons qualsevol raó acadèmica, vol aprovar a les Corts Valencianes una proposició “no de llei” d’urgent tramitació per exigir a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua el reconeixement “del valencià en la seva categoria de llengua o idioma propi dels valencians”, amb una argumentació tan còmica com delirant. Afirmen que el valencià és una evolució de l’ibèric que va tenir després aportacions fenícies, gregues i llatines. El document diu també que  “en la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua.”

Crec que la base de les afirmacions del document del PP l’han trobada al plom ibèric de Iàtoba (València) que encapçala aquest post. Si el mireu bé potser hi trobareu semblances interessants entre el valencià i l’iber. Hom diu que aquest plom era una inscripció d’una Falla del segle IV abans de Crist. El plom està mig fet malbé i fos per l’efecte de la Cremà. Tot i que, l’explicació es complica, perquè el tipus d’escriptura del plom de Iàtoba és quasi idèntic al d’un altre plom, del mateix segle, trobat a Ullastrell (Girona).

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.