La Franja

El govern d’Aragó cancel·la les subscripcions de Temps de Franja | Lo finestró del Gràcia.

Fa dues o tres setmanes, el govern d’Aragó (PP-PAR) va cancel·lar 29 subscripcions de la revista Temps de Franja, corresponents a les escoles de la Franja. La persona que va trucar a l’Associació Cultural del Matarranya va donar a entendre que era una mesura d’estalvi, que havien donat de baixa totes les subscripcions i que no tenia res a veure amb les característiques i llengua de la revista. El lector pot pensar el que vulgui, tot i que el resultat és que les associacions editores de Temps de Franja es queden sense aquesta  aportació o subvenció indirecta, fen més difícil encara el funcionament de la revista. I per altra banda, es priva als nens de les escoles d’una eina de cultura i coneixement de la llengua pròpia.

La crisi és una bona ocasió per barrejar cultura, estalvi i ideologia. El resultat no és altre que: l’aculturització del poble, l’uniformisme cultural i ideològic, i en el cas de Temps de Franja, l’anorreament de la llengua catalana a l’Aragó, o tal vegada una volguda agressió directa.

Han mort els premis literaris d’Aragó | Lo finestró del Gràcia.

Amb data u de març el BOA (Butlletí Oficial d’Aragó) publica un vergonyós decret regulador dels premis de creació literària i del llibre d’Aragó. No dedicaré massa temps a explicar el seu contingut, propi d’un govern PP-PAR, al qual li fa nosa la cultura i odia les llengües pròpies com ho demostren dia rere dia. Per a ells la cultura i la lingüística son sinònims d’ideologia i desinformació.

Resumint: el “Premio de las Letras Aragonesas”, el “Premio Miguel Labordeta”, el “Premio Trayectoria profesional en el sector del Libro” i el “Premio mejor editado” seran honorífics, altrament dit, sense dotació econòmica.

El “Premi Guillem Nicolau” en català i el “Arnal Cavero” en aragonès es refonen —sembla oportú fusionar, diuen— en un, anomenat “Premio Arnal Cavero-Guillem Nicolau” per a treballs escrits “en qualsevol de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó” i la seua finalitat és “contribuir a la conservació y difusió del patrimoni lingüístic aragonès” i “estimular la creació”.  Quin rostre! Quines i quantes són les llengües pròpies d’Aragó i quantes són les seues modalitats? Això no ho diu el decret. Són deu, cent, mil, una per poble? Esclar, tampoc tindrà dotació econòmica. Tot i que amb un cinisme, digne de la pitjor escola filosòfica, diuen al decret que donaran autorització per a que el llibre premiat el puguin publicar en qualsevol editorial i indicar la referència al premi. Quines penques! Però si en compte d’un honor serà un deshonor fer esment al govern d’Aragó.

Ho tenien prou fàcil justificant-se que no hi ha diners i prou, però no, es carreguen els premis amb escarni de tots els autors aragonesos i humilien els parlants del català i l’aragonès.

Si algú té la gosadia de presentar-se gratia et amore als premis 2012, sapigueu que ho podeu fer fins el 20 de març.

Ad honorem Aragonie

Esta “joteta” podria cantar-la la consellera de Cultura d’Aragó, el dia del lliurament dels premis literaris d’Aragó a ningú.  

Ni es lengua el aragonés
ni nadie habla catalán
y Aragón tiene mil lenguas,
le dice el Ebro al Pilar.

Mireu el vídeo a partir del minut 3:35  Aniversario – 21/02/2013 21:29 – ¡Bien dicho! – Aragón TV A la Carta.
Retall del moment:

BiendichoTrilingüe from Zucre on Vimeo.

Esta semana el programa ¡Bien Dicho! celebra su primer “cabo d´año” y lo celebra volviendo a algunos de los lugares en los que hemos encontrado más palabras aragonesas. María de Miguel comienza el programa visitando en Torralba de los Sisones (Teruel) a Víctor, un pastor que inauguró la larga lista de aragoparlantes con los que ha hablado durante este año. También visita en Zaragoza a Baitico, una de las pocas personas que “charran” el Belsetán. José Ramón Marcuello conoce en Remolinos (Zaragoza) a un “recolector de palabras” con el que come “polcas” mientras le enseña el diccionario de palabras de la localidad que ha realizado. En Villarroya de los Pinares (Teruel), María emplea la magia de la televisión para que unos agricultores de Sariñena (Huesca) les expliquen a los niños cómo “entrecavar” y “aventar” bien la tierra, para recolectar buen “panizo”.

Sonido aragonés en el Congreso – Opinión – El Periódico de Aragón.

Todavía se está desarrollando en el Congreso el Debate sobre el Estado de la Nación, con las propuestas de los grupos y las correspondientes votaciones. Ayer, el diputado de CHA, Chesús Yuste, integrado en Izquierda Plural, tras exponer sus demandas concluyó su alocución con una parrafada en aragonés, en defensa de la Carta Europea de las Lenguas Minoritarias y recordando al Gobierno de Rudi que está destrozando la Ley de Lenguas en Aragón.

El Gobierno de Aragón elabora un programa integral para potenciar el bilingüismo.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona « Lo finestró del Gràcia.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona

A la llibreria Laie de Barcelona, carrer Pau Clarís, 85, el 22 de gener es va presentar la novel·la Licantropia, l’opera prima important de Carles Terès, editada per “Edicions de 1984”. L’espai era ple de gom a gom. Aquesta novel·la va rebre el Premi Guillem Nicolau 2011 del govern d’Aragó (tal vegada l’últim, per ara, atesa la decisió d’aquest govern de no convocar-lo). La primera edició de l’obra —només uns dos cent exemplars— va sortir el 2012 en “Literaturas de Aragón”, d’acord amb l’estipulat en la convocatòria del Premi. L’edició actual correspon a una revisió en profunditat de la primera, amb algunes ampliacions que l’arrodoneixen. Pot ser que el lector de la primera edició, al llegir aquesta segona, notarà una major fluïdesa i lògica narrativa.

Artur Quintana, amb la seu mestria, va fer la presentació de l’obra i del autor. I ens parlà de la etimologia del mot “licantropia”, del seu tractament en la literatura universal i dels casos d’hòmens llop en la literatura popular del Matarranya. I va fer esment dels antics llobaters que impedien l’atac dels llops als ramats, preguntant-se en acabar: en queden de llops al Matarranya? No goseu demostrar el contrari, es respongué. Amb la història de la Punta de la Samarreta, els paisatges de l’Alt Matarranya, realitat i mite, passat i present, Licantropia li bullir al cap d’en Carles Terès. Un aspecte força important de l’obra és la utilització que fa de la llengua, des del estàndard barceloní fins al català més matarranyenc, i així ho destacà Artur Quintana.

Carles Terès ens va parlar de la seua íntima motivació de la novel·la, però no tancà cap camí al lector per a la interpretació personal de cadascú. Miquel Adam, representant de l’editora tancà l’acte.

El gran interès que van demostrar les persones que hi van assistir i la quantitat de les que van demanar la signatura de l’autor, ens fan preveure l’èxit de la novel·la per terres catalanes i més enllà. El nostre desig d’èxit és més que evident.

Síntesi de l’obra escrita a la contraportada

L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. L’esperit i el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai d’escriure, ja sigui publicant articles a La Comarca d’Alcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorolla’t o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de l’any 2011, és la seva primera novel·la.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”. – LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”.

Os premios ta literatura en aragonés y catalán d’o gubierno se fusionarán en uno solo | Arredol.

O gubierno contina fendo tot lo posible ta no negar a realidat trilingüe d’Aragón

Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)

O gubierno d’Aragón tien a intención de fusionar os premios Arnal Cavero y Guillen Nicolau, t’a literatura en aragonés y catalán respectivament, en un solo premio, seguntes informa Heraldo de Aragón en a suya edición impresa. Iste premio “será ta obras escritas en qualsiquiera d’as luengas u modalidatz lingüisticas d’a nuestra comunidat”. L’articlo no i aclara si se bi incluye o castellano y as suyas modalidatz.

Istos premios yeran convocaus todas as anyadas ta obras escritas en as dos luengas propias d’Aragón. En a zaguer edición Carles Téres y Óscar Latas estioron os ganadors a qui les entregó o premio o director cheneral de cultura Humberto Vadillo. En o suyo discurso, o politico dició que caleba esfender un “patrimonio milenario”, encara que evitó nombrar a las luengas por o nombre suyo.

Fa bells diyas, Chunta Aragonesista ya s’alarmó de que no s’hese feito a convocatoria que, por un regular, yera feita en istas calendatas, y demandaba explicacions t’o gubierno. As suyas temors pareix que teneban razón y que o gubierno continará a politica lingüistica anti scientifica replegada en a lei de no luengas.

Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012 | Mas de Bringuè.

La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la DGA no ha convocat els Premis Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta corresponents a 2012.

Aquests premis, atorgats a obres escrites en català, aragonès i poesia en castellà respectivament, es convocaven anualment el més de juny de l’any anterior, cosa que en aquest cas no es va fer, i al desembre es reunia el jurat per a fallar els premis. Durant el passat mes de gener, en torn a la data de l’aniversari de naixement de Baltasar Gracián es donava a conèixer els noms dels premiats i les obres guardonades.

Fons de la Direcció General de Cultura de la DGA ens van informar que dins del Departament d’Educació, Cultura i Esports “estan redactant les bases d’uns nous premis que es convocaran més endavant”.

Des d’els sectors culturals que defenen i treballen per les llengües aragoneses no oficials s’està estenent  el temor que els actuals Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero “es convertiran probablement en un únic  premi  de Literatura “en lengua o lenguas aragonesas” on es podran presentar treballs en “modalitats orientals i septentrionals”-

L’anunci i la convocatòria d’aquests nous premis podrien esperar a que fos aprovada la nova Llei de Llengües que ara està passant el prescriptiu tràmit parlamentari a les Corts aragoneses. Una altra possibilitat és que els Premis es convoquen abans de l’aprovació de la dita Llei , com una manera d’ obrir pas i aplanar el camí del nou marc jurídic que aquesta marcaria.

Els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero van ser creats per la DGA a la meitat dels anys 80 sent president Santiago Marraco i conseller de Cultura José Bada. Posteriorment, van ser suprimits durant lo govern d’Hipólito Gómez de las Roces  (PAR) i van tornar a convocar- se l’any 1995, mantenint una continuïtat fins l’any passat.  El primer Premi Guillem Nicolau el guanyà  l’escriptor Josep Antoni Chauvell l’any 86, amb la novel·la “L’home de França”. L’últim Premi convocat fins ara va ser guanyat per Carles Terés el 2011, amb la novel·la “Licantropia”.

Temps de Franja 116.

CHA denuncia que a D.Ch.A. no ha convocau os premios literarios en as tres luengas | Arredol.

Os premios, que se daban dende 2001, premiaban obras literarias en aragonés, catalán y castellano

9 enero, 2013 | Politica | Autor: Arredol |

Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)

CHA ha criticau que o Gubierno no haiga convocau, en l’anyada 2012, os premios literarios “Miguel Labordeta”, en luenga castellana; “Arnal Carvero” en aragonés y “Guillém Nicolau en catalán”, galardons que reconoixeban a nuestra realidat trilingüe y que se veniban dando dende l’anyada 2001. En a zaguer edición os ganadors estioron  Óscar Latas Alegre, Carles Terrés Bellés yMaría Ángeles Morales Soriano.

Nieves Ibeas, portavoz de CHA en as Cortes, ha rechistrau bellas iniciativas parlamentarias ta conoixer os motivos ta no haber convocau istos premios de periodicidat anyal. A parlamentaria ha sinyalau que “o Gubierno de Rudi preba de convertir a nuestra riqueza patrimonial en un entrepuz. No convocar ixos premios fa vistero lo que ye t’o gubierno d’Aragón a nuestra riqueza lingüistica: un problema que preban d’esfer-se-ne dende fa anyadas”. En iste sentiu, a portavoz de CHA, ha sinyalau que “dende fa once anyadas istos premios reconoixeban a totz aquells creyadors que de traza libre s’expresan en una d’as tres luengas que se charran en o país nuestro y s’heban convertiu en un argüello, en estar os unicos que reconoixeban a nuestra realidat trillingüe”.

Ta Ibeas ista decisión se produz porque “ta beluns a variedat y realidat lingüistica d’un país ye un problema, quan ye tot lo contrario: ye riqueza, argüello y bella cosa que nos habría de fer sentir privilechiaus, ya que Aragón tien una realidat trilingüe que dengún no puet ni ha d’amagar”. Ibeas insta a lo Gubierno d’Aragón a replanteyar-se a suya decisión y tornar a convocar istos premios en as suyas tres modalidatz.

Iste partiu considera una error “encerrinar-se en negar a realidat. Aragón tien una realidat, una historia y un patrimonio, y parti alazetal de tot ixo ye a nuestra realidat trilingue” – sinyala Ibeas qui, antimás, ha remerau que “Aragón ye a unica Comunidat Autonoma con luenga propia que no tien resuelto iste afer en o suyo Estatuto de Autonomía y en a suya lechislación autonomica”. En iste sentiu ha remerau que “tanto a UNESCO como o Consello Europeu sobre luengas minorizatas advierten de que l’aragonés ye en as tres pedretas“, manimenos ha indicau que “isto a lo Gubierno d’Aragón no pareix que le preocupe”.

En a entrega de premios de l’anyada pasada, talment a zaguera, Humberto Vadillo reconoixió a importancia de mantener o patrimonio cultural y editorial y calificó a l’aragonés y o catalán, sin mencionar-los explicitament de “patrimonio milenario”. Antimás d’os tres premios en cadaguna d’as luengas, que ya teneban larga tradición, l’anyada pasada tamién se’n entregoron dos nuevos: t’o disenyo editorial y t’a trachectoria profesional.

Aragón celebra el día de Las Lenguas sin premios literarios.

Este certamen se convocaba desde el año 2001. Se trata de los premios “Miguel Labordeta”, en lengua castellana; “Arnal Cavero”, en lengua aragonesa, y “Guillem Nicolau”, en catalán. En la última edición recayeron en María Ángeles Morales Soriano, Óscar Latas Alegre y Carles Terès Bellés, respectivamente. Este último natural de Cretas y colaborador de La COMARCA.

CHA ha criticado duramente que el Gobierno de Aragón no haya convocado estos premios que “reconocían la realidad trilingüe de Aragón”. Nieves Ibeas, portavoz de CHA en las Cortes de Aragón, ha registrado varias iniciativas parlamentarias para conocer los motivos por los que no se han convocado estos tres premios a la creación literaria que están regulados por el Decreto 253/2001 de 23 de octubre con periodicidad anual.

Ibeas ha señalado que “el Gobierno de Rudi pretende convertir nuestra riqueza patrimonial en un lastre. No convocar estos premios da cuenta de lo que es para el Gobierno de Aragón nuestra riqueza lingüística: un problema del que intentan deshacerse desde hace años”. En este sentido, la portavoz de CHA, ha señalado que “desde hace once años estos premios reconocían a todos aquellos creadores que de forma libre se expresan en una de las tres lenguas que se hablan en nuestro país y se habían convertido en un orgullo al ser los únicos que reconocían nuestra realidad trilingüe”.

Para Nieves Ibeas esta decisión se produce porque “para algunos la variedad y realidad lingüística de un país es un problema o una merma, cuando es todo lo contrario: es riqueza, orgullo y algo que nos debería hacer sentir privilegiados, ya que Aragón tiene una realidad trilingüe que nadie puede ni debe ocultar”. Ibeas insta al Gobierno de Aragón a replantease su decisión y volver a convocar estos premios en sus tres modalidades lingüísticas. Desde CHA se han registrado iniciativas para conocer si el Gobierno de Aragón tiene intención de recuperar los premios y cuándo y si planteará su potenciación.

TN comarques Barcelona, 18/12/2012 – Televisió de Catalunya.

A partir del minut 6.

Las enmiendas a la ley de lenguas costarían 35 millones, según el PP – ABC.es.

Oposición y Gobierno se enfrascan en el debate lingüístico tras la elaboración de un nuevo texto que no recoge el catalán como «lengua propia» de Aragón

La llengua catalana, una casa de putes sense ama | Núvol.

Diu Diego Gómez, ex-president d’Escola Valenciana, en un recordatori de l’acord de les Normes de Castelló: «… [amb] les orientacions traçades per les Normes de Castelló i el model que s’ha definit com a convergent i policèntric (AVL), s’ha elaborat una normativa plenament apta per a l’ús escrit de la llengua al País Valencià». Tot el que diu Gómez sobre la importància de les Normes de Castelló ho subscric sense esmenes. Tanmateix, afirmar que el model de l’AVL és convergent i policèntric és una falsedat.

Toni Cucarella

El català té avui dia, amb suport de llei, tres acadèmies diferents: la catalunyesa (IEC), la valenciana (AVL) i l’aragonesa (actualment suspesa sine die, crec). I no fóra d’estranyar que a les Illes, amb Bauzá crescut pel sunami nacionalcatòlic de la contrareforma educativa de Wert, rescatara la idea de Matas de convertir per llei l’Institut d’Estudis Baleàrics en una altra acadèmia específica per a “les modalitats insulars”. Per bé que aquella pensamentada de Matas, que s’inspirava en la creació de l’AVL amb el suport del seu coreligionari Zaplana, va ser rebutjada pel món cultural i acadèmic de les illes per “secessionista”. La còpia bandejada i criticada, l’original acceptat i aplaudit. Aixa arrere i tira avant, tot alhora, l’haca es torba.

L’IEC ha comès molts errors. El principal, haver actuat sempre com una institució normativa catalunyesa i no catalana, sense atendre a fons, només superficialment, la pluralitat d’una de les llengües més unificades d’Europa malgrat tants segles de fragmentació, d’ignorància mútua entre territoris i l’abominable i interminable agressió espanyola. I la solució espanyolista de dotar cada territori autònom d’una institució normativitzadora és, ho vulguen o no els “nostrats” que li donen suport, un atac a la unitat del català.

És cert que un model d’estàndard construït sobre un dels dialectes s’ha demostrat com una solució equivocada. Però el model actual, d’inspiració espanyolista pel que té de fragmentador, de dotar d’un norma pròpia cada territori administratiu, amb tractament de llengua diferent i diferenciable, és un altre gravíssim error. Caldria, al meu ententre, una sola entitat normativitzadora, que tinguera composició paritària de tots els territoris, que aportara solucions úniques per a la totalitat i per a les particularitats.

La relació “convergent” entre l’AVL i l’IEC és pràcticament inexistent, o anecdòtica. Totes dues institucions van a la seua. I no pot haver “convergència” quan la normativització de la llengua està sotmesa a les decisions que prenen entitats que tenen competència administrativa i normativa diferenciada, i diferenciadora. La llengua catalana no conté diferències entre parlants d’una frontera administrativa i de l’altra, tanmateix, almenys als territoris sota domini espanyol, cada comunitat autònoma té normatives diferents. Semblants, però diferents. En aquestes circumstàncies, policentrisme no és igual a pluralitat sinó a esquarterament. Avui dia, AVL i IEC són entitats que tracten el català des d’una perspectiva, mental i lingüística, estrictament regional. No aporten solucions normatives per a la totalitat de la llengua catalana. I com més acadèmies entren en funcionament, més profund serà l’esquarterament, la divergència.

Però tothom fa com si no passara res. Com deia Joan Fuster, no tenim voluntat de resistir. Tothom fa com si tot fóra bonic i maco i així espolsar-se les puces de damunt i qui dia passa anys empeny… Es fan declaracions d’unitat mentre cadascú posa el seu plat en una taula a banda. El cec que menys s’hi veu és aquell que no hi vol veure. A banda, és clar, que en el país del cecs el tort s’hi proclama rei.

La llengua catalana, avui dia, és una casa de putes sense ama. Per això, fa temps que, davant aquesta situació irreversible, jo practique el cantonalisme: escric en català d’Aixàtiva i la contornada i aló. Ja s’apanyaran. Al capdavall, no està en les meues mans. Tanmateix, no vull ser còmplice.