Source: Alejandro Blanco y las trampas olímpicas del COE – Aragon Despierta
En octubre de 2017, el presidente aragonés, Javier Lambán, inauguró en Zaragoza una exposición promovida por él —»Dicen que hay tierras al Este»—, que documentaba las relaciones de vecindad y afecto entre Aragón y Cataluña. El título se tomó de la letra de una canción de Labordeta: «dicen que hay tierras al Este donde se trabaja y se paga». Y en el acto inaugural Joan Manuel Serrat, hijo de aragonesa de Belchite, cantó Cançó de bressol (canción de cuna), cuya letra mezcla estrofas en castellano y en catalán. Organizada por un comité científico de historiadores catalanes y aragoneses, la muestra, que tuvo una cifra récord de visitantes, era una «declaración de amor» de Aragón a Cataluña. Mostraba cómo las dos comunidades se han ayudado durante siglos a crecer y destacaba los densos vínculos que las unen sobre los contenciosos que eventualmente las separan.
Aragón y Cataluña (además de Navarra) comparten también los Pirineos. La idea de presentar una candidatura conjunta para los Juegos Olímpicos de Invierno, lanzada en 2019, tenía todo el sentido. Desde ambas comunidades se han impulsado proyectos, pero nunca llegaron a puerto. Hace doce años, los alcaldes de Zaragoza y de Barcelona —Juan Alberto Belloch y Jordi Hereu, respectivamente, ambos socialistas— compitieron para la cita de 2022. Barcelona-Pirineus se retiró dos veces. Jaca lo ha intentado en cinco ocasiones. Ahora, unir fuerzas y concurrir conjuntamente hacía un proyecto ganador.
Había, además, una razón de peso. La expuso Pedro Sánchez en otoño de 2021 durante una visita a Zaragoza: «Los Juegos Olímpicos de Invierno en el Pirineo —dijo— son un proyecto de país». Se trataba de coser heridas y de estrechar lazos entre Cataluña y el resto de España. El presidente del Gobierno pronunció cuatro palabras claves: la candidatura, aseguró rotundamente, sería «en pie de igualdad» entre Aragón y Cataluña.
También pronunció esas cuatro palabras —»en pie de igualdad»— Alejandro Blanco, presidente del Comité Olímpico Español, en enero de 2022. Pero los hechos empezaron a desmentir las palabras. No solo la resistencia a que Aragón o Zaragoza figuraran en el nombre. La Generalitat presidida por Pere Aragonès insistía en liderar el proyecto aunque también marcaba distancias con el plan. Se recordaba que la iniciativa había partido del PSC y gustaba a Junts, se cuestionaba el modelo de desarrollo, se planteaba una consulta sobre un modelo discutido por una parte importante de la opinión pública. Y, sobre todo, estaba el reparto de pruebas, que dejaba a los valles pirenaicos fuera en el esquí alpino, la prueba reina de unas Olimpiadas.
Lambán: «El presidente del COE ya no es un problema mío o de Aragón, sino de España»
En las reuniones previas, los técnicos de la parte aragonesa se mostraron inicialmente de acuerdo con esta distribución. Creían —dicen desde el Gobierno de Lambán— que eran encuentros preparatorios. El presidente pidió revisión, algo lógico en unas citas previas porque los técnicos nunca tienen la última palabra en un asunto político, pero las cartas estaban marcadas. Alejandro Blanco, físico y judoca, presidente del COE desde 2005, reelegido con el apoyo del ministro de Cultura y Deportes, Miquel Iceta, desplegó una asfixiante llave de judo. La exigencia de Lambán para que el proyecto fuera en igualdad se presentó como una tozudez anticatalanista, igual que la oposición aragonesa al trasvase del Ebro, en su día, se caricaturizó como la de un baturro agarrado a su botijo.
En junio, la situación era insostenible y el proyecto voló por los aires. La consejera aragonesa Mayte Pérez acusó a Blanco de ser un «comisario político que ha querido que Aragón fuera una comparsa». El presidente del COE abandonó toda neutralidad: «Respecto al tema de Aragón… yo creo que ya ha superado todo lo que se puede mentir».
Para ganar la batalla del relato, el entorno del COE filtró a los medios los audios —amputados— de las reuniones técnicas para la candidatura. En ellas se refleja la cándida torpeza de los negociadores aragoneses. Pero quedaba una vuelta de tuerca, que acaba de saltar. Los audios de la reunión negociadora no tienen nada que ver con las grabaciones que efectuó la Guardia Civil durante una comida mantenida entre Alejandro Blanco, el expresidente Artur Mas y un alto cargo de la Generalitat, imputado en varios procedimientos por corrupción. Por este último comensal se efectuaron las grabaciones, desveladas por El Confidencial este viernes. En ellas se escucha, presuntamente, a Alejandro Blanco hacer de portavoz de Pedro Sánchez y decir a sus interlocutores que una candidatura conjunta con Aragón bajaría la tensión generada en la calle tras el procés. El presidente del COE, un organismo en teoría independiente, pide a sus interlocutores 400.000 euros para lanzar el proyecto que, según le responden, podrían salir de las arcas públicas, concretamente de la empresa Ferrocarriles de Cataluña. Los investigadores concluyen que esta y otra disposición de fondos para una campaña de publicidad, en la que no intervino Blanco, pretendían utilizar la candidatura «para internacionalizar el discurso independentista».
No ha habido anticatalanismo en la postura del presidente Lambán. Todo apunta, como poco, a que ha habido deslealtad manifiesta en la actuación de Alejandro Blanco, cuya gestión queda totalmente en entredicho, porque ha actuado de parte en lugar de ser árbitro. La candidatura no era conjunta, era una pantalla. El asunto exige asunción de responsabilidades y explicaciones al más alto nivel. Lo requiere el hecho de que el presidente del COE haya sido un factor de discordia entre dos comunidades españolas, para disgusto de los catalanes y aragoneses que esperaban otra salida.
Source: El COE descarta definitivament la candidatura dels Jocs d’Hivern del 2030
Barcelona / MadridLa candidatura conjunta de Catalunya i Aragó per als Jocs Olímpics d’Hivern del 2030 ha descarrilat de forma definitiva. El Comitè Olímpic Espanyol (COE) té previst fer l’anunci oficial en les pròximes hores, després d’haver-ho comunicat ja oficialment a les autoritats polítiques. Tal com va avançar l’ARA fa un setmana , el projecte estava contra les cordes i no s’acceptaria, almenys ara, una candidatura exclusivament catalana malgrat que des del COE es té clar qui és el responsable d’aquest fracàs: el president de l’Aragó, Javier Lambán, al qual acusen d’haver boicotejat la candidatura per “anticatalanisme” i “interessos electorals”. Tot i això, mantenen l’esperança que la feina feta fins avui serveixi per presentar una altra candidatura per al 2034 que, aquest cop sí, sigui guanyadora. Aquest proper dimarts des de Madrid el president del COE, Alejandro Blanco, donarà els detalls públicament del fracàs de la candidatura en una roda de premsa. El mateix Blanco s’ha desplaçat aquest dilluns a Barcelona on ha explicat la decisió a la consellera de la Presidència, Laura Vilagrà.
El malestar amb Lambán de tots els agents implicats en la candidatura és monumental, ja que els tècnics designats per l’Aragó van ser els que, a la reunió celebrada el 21 de desembre del 2021, van fer la proposta de repartiment de les proves entre els dos territoris, i va ser precisament Catalunya qui hi va votar en contra. La proposta es va aprovar i la Generalitat va dir que tot i el seu vot negatiu a partir d’aquell moment defensaria la candidatura. Tot i això, després Lambán va canviar d’opinió i es va negar a secundar l’acord i va reclamar canvis per augmentar el pes de l’Aragó en les proves. Des del COE, però, es considera que la decisió del president aragonès era de caràcter polític i que no hauria servit de res fer concessions. “Si li haguéssim donat un descens d’esquí després hauria volgut una altra cosa. Ell mateix ha reconegut que no volia fer una candidatura juntament amb els catalans, aquest és l’únic motiu”, afirmen. “A més, ja tenia proves en les tres valls, que era el que volia en un principi”, conclouen.
Des de l’ens que presideix Alejandro Blanco són optimistes de cara al 2034 perquè consideren que Catalunya ha deixat una molt bona imatge al Comitè Olímpic Internacional (COI) i obren la porta que aquesta candidatura sigui pilotada bàsicament per la Generalitat, amb vies per explorar possibles col·laboracions fins i tot amb Andorra. També destaquen que la decisió sobre aquests jocs encara la prendrà l’equip actual que hi ha al COI, que ja veia amb bons ulls la del 2030. Per al que sí que no veuen marge és per presentar una candidatura només catalana per al 2030, ja que això significa canviar el projecte i assumir que l’altre ha fracassat, i en aquestes condicions és impossible que el COI hi doni el vistiplau.
La candidatura olímpica que s’ha treballat els últims mesos es veia des del COE com un projecte “tècnicament millorable” en relació a altres propostes interessades en acollir els jocs del 2030, però imbatible pel que fa a la regeneració del territori i a la “política esportiva d’acostament” a Catalunya que es vol instaurar des de l’Estat. Els impulsors responsabilitzen el socialista Lambán de la renúncia que està a punt de fer-se oficial, alhora que es mostren comprensius amb la posició de Pedro Sánchez i el ministre d’Esports, Miquel Iceta, que no han intervingut perquè des d’un primer moment van deixar la negociació en mans del COE. Sí que lamenten que ni el territori més afectat, Osca, ni els sectors econòmics de la comunitat i també polítics, en referència al PP aragonès, no hagin tingut prou força per fer rectificar Lambán. La Diputació d’Osca fins i tot va proposar al COE deixar de banda el govern autonòmic en la negociació, cosa que era inviable.
La candidatura amb Aragó pel 2030 ha quedat “descartada” definitivament, segons ha confirmat Vilagrà en un acte sobre esport femení que al que ha compartit amb Blanco a Barcelona. Malgrat el naufragi del projecte compartit, la consellera ha assegurat que la Generalitat presentarà en els “propers dies” una proposta de candidatura en solitari i, segons ella, ha vist “predisposició” del COE en estudiar-la. Vilagrà també ha atribuït el fracàs de la candidatura conjunta al fet que el govern aragonès l’hagi “torpedinat” amb criteris “no esportius” i ha lamentat el silenci del govern espanyol.
Constatat el fracàs de la candidatura olímpica, ara arribarà la batalla pel relat de qui carrega les culpes. ERC i Junts han sigut els primers a obrir foc aquest dilluns assenyalant el govern espanyol. La secretària general adjunta dels republicans, Marta Vilalta, ha acusat especialment el ministre Miquel Iceta d’haver cedit al “xantatge” de Lambán per evitar enfrontar-se als barons territorials socialistes, informa Quim Bertomeu. Pel portaveu de Junts, Josep Rius, la retirada de la candidatura s’ha produït per criteris polítics i no esportius: “Espanya ha decidit anul·lar els Jocs abans que fossin exclusivament catalans”.
El naufragi del projecte olímpic també afecta de ple el PSC, que s’havia mostrat partidari dels Jocs. El líder dels socialistes a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, no ha volgut polemitzar al·legant que la decisió encara no s’ha comunicat oficialment. Així, ha evitat pronunciar-se sobre Lambán i ha destacat la “feina extraordinària” del COE.
Ens mostrem en contra de la decisió d'eliminar la concessió de la línia Vielha-Benavarri-Lleida. És a dir, aquesta línia es mantindrà, però no pararà per les parades franjolines.#LaRibagorça #LaLlitera #FemFranjahttps://t.co/52Ajc2lBzW
— Moviment Franjolí (@movfranjoli) June 15, 2022
// Carles Terès
Dissabte passat, vaig tenir la fortuna de ser convidat a la jornada «Lletres que són ponts», organitzada pel Grup d’Investigació Coses del Poble de Mequinensa. Es tractava d’una mena de marató de presentacions d’obres d’autores i autors de banda i banda dels rius que, en comptes de separar-nos, mos uneixen. Mos uneixen perquè a ambdues ribes fem servir les mateixes paraules, i estes paraules les escrivim amb lletres de les bones, malgrat la fal·lera mostrada al llarg dels segles per dificultar-nos-ho: ja se sap que «para escribir, ya está el castellano» (o, com es veu a la ja famosa foto de la pancarta dels nefastos ‘Fets de la Codonyera’: «Chapurriau parlat, no escrit»). Aquesta dificultat no es limita a la nostra banda del riu. Com ens recordava l’escriptora vallenca Margarida Aritzeta, els catalans nascuts abans de la mort del dictador, tampoc no van ser alfabetitzats en la llengua pròpia.
Però anem a les coses positives, perquè el que no han fet les nostres administracions (o ho han fet amb mooolta timidesa), ho fan les persones que s’estimen la cultura pròpia, com lo Grup d’Investigació Coses del Poble. Perquè, entre les “coses” del Poble hi ha la llengua, que ha excel·lit en la seua forma escrita en les mans del mequinensà Jesús Moncada.
La jornada estava plantejada de manera molt evocadora, atès que s’havia dividit en els ponts metafòrics que ens uneixen: Ponts de Fraga i de Segre, Pont d’Indívil i Pont d’Arnes.
Així, poc abans de les onze, a l’Espai Jove de la vila, la presidenta de Coses del Poble Lourdes Ibarz va donar la benvinguda a tots els assistents, amb un breu parlament on va fer un elogi encès del nostre idioma. Amb en Cinto Bonales de mestre de cerimònies, va obrir el foc Ramon Sistac, que va presentar l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua, amb una carta tramesa directament a l’auditori pel mestre Pompeu Fabra inclosa. Tot seguit, el sociolingüista pena-rogí Natxo Sorolla, ens il·lustrà amb una didàctica ponència de la situació i perspectives del català a Aragó. Les xifres i gràfics no convidaven a l’optimisme, però tot i això encara s’hi podien trobar petits brots que permeten l’esperança.
Després ja va començar la marató de presentacions pròpiament dita, amb autors, com he dit abans, de les dos ribes dels rius que mos uneixen. La sessió Ponts de Fraga i de Segre la va encetar la saidinenca Mercè Ibarz, que va parlar del seu llibre Tríptic de la Terra, que aplega les obres La terra retirada, La palmera de blat i Labor inacabada, on exposa la seua visió i experiències dels canvis que s’han produït a Saidí i el seu entorn rural. A continuació Ferran Sàez Mateu llegí un deliciós fragment del llibre de memòries que aviat veurà la llum. Finalment, la novel·lista Margarida Aritzeta ens posà la mel als llavis amb els detalls del seu llibre Encara hi ha flors.
Després de dinar, els ponents i acompanyants vam poder gaudir d’una ruta fluvial Ebre avall per conèixer, de la mà dels textos de Moncada i les explicacions de l’historiador Cinto Bonales, les vicissituds de les mines i els mequinensans que hi treballaven.
A les sis en punt de la vesprada, ens vam acomodar a la seu del Centre d’Estudis Jesús Moncada, en un ambient fresc i cordial. Com a la sessió matinal, es van omplir totes les cadires. Les arquitectes del Pont d’Indívil, Anna Sàez i Teresa Ivars, van fer llurs presentacions. La periodista Anna Sàez ens va parlar del recull d’articles Batre records, triats curosament entre els centenars de columnes «El retrovisor» que ha publicat al diari Segre, per tal que tinguin una continuïtat temàtica. Seguidament, la historiadora Teresa Ibars va endinsar-nos en la geografia dels records que és el seu Atles de l’oblit. Les dues autores ens van llegir fragments de llurs llibres i van conversar animadament amb els assistents.
Després va tocar-nos el torn als del sud, habitants del Pont d’Arnes que travessa l’Algars. Va començar l’escriptora i mestra nonaspina Merxe Llop, que ens va descriure la gènesi de la novel·la Sílverti, mereixedora del premi Guillem Nicolau l’any 2020. Lluís Rajadell, periodista de Vall-de-roures, ens va parlar dels ingredients dels contes que componen el magnífic Terra agra, darrer guanyador del mateix premi (2021). Ambdós autors matarranyencs van regalar al públic uns fragments de llurs obres. I finalment, un servidor va poder parlar, deu anys després, de la peripècia de Mossèn Magí i tota la petita tropa que encara viu entre les pàgines de Licantropia, premiat també amb el Guillem Nicolau l’any 2011.
Va cloure l’extensa i fructífera jornada Marc Biosca qui, en conversa amb Hèctor Moret, va desgranar alguns dels episodis de l’itinerari vital i literari d’en Jesús Moncada, inclosos en la seua monografia Jesús Moncada, mosaic de vida. Un colofó imprescindible al poble d’un dels millors escriptors aragonesos que es va expressar, com no podia ser d’altra manera, en la seua llengua catalana. I així la va fer encara més gran.
De tornada cap al sud, enmig de la nit solitària de la N-211, no vaig poder evitar de sentir-me optimista. Els ponts que basteixen les nostres paraules, parlades i escrites, es mantenien sòlids, no només a banda i banda de les fronteres artificials, sinó també entre el passat i el futur.
Source: Crònica de la jornada ‘Lletres que són ponts’ a Mequinensa » Temps de Franja
Javier Lambán: "Con esta candidatura se pretendía que el independentismo catalán volviera al redil constitucional, por medio de implicarlos en un proyecto de Estado. Y Aragón se prestaba encantado a esa operación". #stopjjoo pic.twitter.com/0moVJQRZ8i
— Jordi Salvia (@jordisalvia) May 26, 2022
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.