Diversos productors agroalimentaris entren una instància a l’Ajuntament demanant al batlle de la Terra Alta que rectifiqui una postura que consideren no s’adequa al sentiment de la població i els comporta efectes negatius
Origen: L’amenaça de l’alcalde de marxar a l’Aragó surt cara als empresaris de Batea | NacióDigital
Este pueblo tendría que acogerse al artículo 141 de la Constitución, al artículo 10 del Estatuto de Autonomía de Aragón y al 17 del Estatuto de Autonomía de Cataluña.
Origen: Los pasos que debe seguir Batea si quiere pertenecer a Aragón | Noticias de Nacional en Heraldo.es
Origen: Castellot | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Ja ben entrada la primavera passada vam pujar a Castellot, que feia un muntó d’anys que no hi havíem estat. Només eixir del túnel i aparcar a la plaça, vam enfilar dret costera amunt cap al Castell. El vam trobar prou restaurat dels mals de la darrera esparterada, i ben endreçat. El gran llenç de muralla que ja de lluny s’anuncia al visitant ha quedat molt ben renovat, només el drenatge no deu haver anat bé del tot perquè ja s’hi fan de mal veure unes grans taques d’humitat. I és llàstima gran que no hagen restaurat plenament el torreó, vull dir tancant-lo i posant-hi tellat. Tal com l’han deixat s’anirà esfondrant sense remei. No hauria costat pas tant de posar-n’hi. Des de dalt de la fortalesa Castellot recorda prou Morella: dues viles allargassades, contornejant a Morella i que no cal a Castellot, amb carreres paral·leles ajocades al peu del castell, i ambdues amb les corresponents grans esglésies i places de bous. Una diferència: quan es contempla la clotada, i en part atossalada, que aquestes viles tenen al davant – migjorn en el cas de Castellot- la quantitat de bancals en permanent i desolat guareit és molt més alta a Morella. Fins i tot gosaria dir que a Castellot he vist bancals treballats que quan hi vaig venir la darrera vegada, fa anys dic, eren del tot deixats de la mà de Déu. I això no passa a Morella, on l’activitat agrícola sembla haver-se abandonat completament, o poc se’n falta. Guaitant cap al nord, a baix del tot de l’espadat, al peu mateix de la cinglera a l’altre cantó del barranc, sorgeix l’ermitatge del Llovedor amb uns degotalls més aviat magres –la forta sequera d’enguany ens han dit uns joves de la vila que ens hem topat ja de camí de tornada. Abans l’Àuria Picuda ens havia acomiadat del Castell amb la cançó:
Jo en volia una parrina,
i ella no em volie a mi.
I de tant que la volia
penso que n’hai de morir.
Només he tingut temps d’escriure’n la lletra i guardar-ne la música en la memòria.
PROGRAMA:
-Mos trobem a les 12:30 a la llibreria, on prepare en un estand al carrer amb les novetats de les editorials i autors que decidiu vindre. Entre les que presentarem, hi serà “L’Ebre, un riu literari” en format paper, la novetat que fa de nexe d’unió i del perquè d’aquesta Trobada mes dos novetats importants eixides del forn, el nou poemari “Terra d’Aigua” de Blanca Deusdat que publica Arola Editors pel 1 d’agost i “Contes del Penedes”de Bienve Moya, que també lo tindrem fresquet pel 5 d’agost.
-A les 14:00 dinarem tots junts, per celebrar la trobada a La Font del Miro a Vall-de-roures http://www.hotelfuentedelmiro.com/?lang=ca un dinar amenitzat per Tomàs de los Santos que mos deleitarà en fragments de lo seu últim disc: “Segona Mà” https://mesdemil.bandcamp.com/album/tom-s-de-los-santos-segona-m
Per després de dinar, Bienve Moya, Premi Nacional de Cultura Popular 2009, mos farà un tastet de l’audiovisual de Festes dels països catalans (Berga, la Patum; Barcelona la Mercè; Vilafranca i Valls, els castells; Ciutadella, el Sant Joan, Mallorca, el Cant de la Sibil·la; Algemesí, les festes de la Marededéu; Elx, el Misteri,) i mos presentarà lo llibre, ‘Olerdulae, els contes del Penedès (de la mar a terra endins), novetat de “El Cep i la nansa” acabat d’eixir del forn http://lafurapenedes.cat/bienve-moya-recopila-48-contes-tradicionals-penedes/ i els Poetes del Nord i els poetes de l’Ebre “Poemes al vent” recitaran de ‘Terra d’aigua’ el nou poemari de Blanca Deusdad prologat per Àlex Susanna i editat per Arola Editors.
-Ja serà lo dissabte al tard quan presentem a Arnes, “L’Ebre, un riu literari”, una antologia d’autors del territori que referma l’imaginari literari ebrenc un llibre fet online i publicat per la URV http://publicacions.urv.cat/cataleg/universitat-rovira-i-virgili/31-universitat-rovira-i-virgili/653-l-ebre,-un-riu-literari, i amb la colaboració de l’Ajuntament d’Arnes que a les 19:30h. mos preparà la sala de baix del Casal, on podrem visualitzar la presentació del llibre a càrrec de Josep-Sebastià Cid, Catedràtic de llengua catalana i literatura que va ser l’encarregat de seleccionar els textos que apareixen al llibre http://diaridigital.urv.cat/lebre-un-riu-literari-una-antologia-dautors-del-territori-que-referma-limaginari-ebrenc/ per després, disfrutar del Concert de Montse Castellà fet en fragments del llibre “L’Ebre un riu literari”.
Us podreu apuntar al dinar contestant al mateix mail:serretllibres@gmail.com
Gràcies t@ts per la vostra implicació.
Octavi Serret – llibreria Serret – Camins
URV Universitat Rovira i VirComunicació Campus Terres de l’Ebre
Tortosa, 2 de juny del 2017
Informacions URV
Publicacions URV edita “L’Ebre, un riu literari”, una antologia d’autors del territori que referma l’imaginari literari ebrenc
L’obra es va presentar ahir dijous al campus Terres de l’Ebre de la URV amb la presència d’alguns dels dinou escriptors que han aportat fragments de la seua obra i l’actuació de la cantautora Montse Castellà. L’Ebre, un riu literari és una antologia editada per Publicacions URV dins la col·lecció Terres de l’Ebre, que dirigeix Núria Gil, des de l’Antena Cultural Tortosa de la URV. La selecció dels textos ha anat a càrrec del professor Josep Sebastià Cid i entre els escriptors que hi apareixen hi ha Jesús Moncada, Artur Bladé, Sebastià Juan Arbó, Manolo Pérez Bonfill, Zoraida Burgos, Gerard Vergés o Albert Roig, per citar-ne uns exemples. Per reforçar la presentació del llibre al vestíbul del campus ebrenc hi ha una instal·lació d’URVIART, d’art col·lectiu, amb retrats d’escriptors ebrencs fets amb gomets.
Comunicació campus Terres de l’Ebre
A/e: cte.comunicacio@urv.cat
Roser Royo: 686 676 421
Universitat Rovira i Virgili
Gabinet de Comunicació i Relacions Externes.
Rectorat. C./ de l’Escorxador, s/n. 43003 Tarragona
http://www.urv.cat
Origen: La Franja del nord | Viles i Gents
(Publicada a La Comarca el 28 de juliol del 2017)
Mon pare tornave cap a Vall-de-roures l’any 1957 després d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champanya, la del vi escumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burocràtic que li impedie creuar la frontera. Em va contar que, durant aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’entenie amb la gent que es trobave pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. D’això en fa poc més de mig segle. Havie marxat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febrer de 1956, que va deixar sense mitjans de vida a tota la comarca.
Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podie entendre amb els naturals del país parlant com a casa? No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorçudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi.
Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”. Irreversible, diria jo. El debat sobre si és o no la mateixa llengua que a Vall-de-roures, València, Mallorca i Catalunya està resolt. Al Rosselló, la Franja del nord, el francès se l’ha emportat per devant. Estem en primera línia en la defensa de la nostra llengua.
Lluís Rajadell
Origen: «Me quedé de piedra cuando supe que sería Cardenal» | La Comarca
Proviene de una tierra en la que aragoneses y catalanes nos tratamos como hermanos ¿Cómo ve la tensión entre Cataluña y el resto de España?
Cuando uno vive en Barcelona se da cuenta de que la tensión es más de arriba que de la calle. Yo voy por parroquias, voy por la calle y creo que esa tensión la crean ciertos grupos y medios. Es una tensión alimentada. A mí me alegra mucho ver que aragoneses y catalanes siempre han tenido muy buena relación. Ahora parece que a través de esas políticas hay cierta tensión y me duele. Hay que lanzar un mensaje de entendimiento, de paz y de hermandad. A pie de calle es cierto que a veces también se palpa algo de tensión, pero ni mucho menos tanto como trasciende en los medios y da la sensación que la imagen que se da no es correcta. Cuando escuchas a los que mandan referirse a la situación, uno se espera que en la calle no se hable de otra cosa y que la gente está crispada, pero no es así. Tenemos que trabajar todos por el bien de todos y por la fraternidad de todos. La división no lleva a ninguna parte. Eso no conduce nada sino a sufrimientos. Ojalá todos pongamos de nuestra parte, ciudadanos, políticos, periodistas, profesores, padres de familia… ¡Hagamos todo lo posible para acercarnos y dialogar por el mismo bien común!
Precisamente uno de esos escollos es el litigio de los bienes del Aragón Oriental ¿Cree que se resolverá?
Sí, yo creo que se resolverá. También he de decir que no es un problema que acapare el día a día de las personas. Es un pequeño o gran litigio, según se mire cuya no resolución aún es un fastidio. No hay peor enemigo que el que no quiere ser amigo. Yo creo que hay que trabajar desde ambas partes para buscar una solución ya. Al final son unas piezas de arte cuya resolución tiene mil maneras de hacerse efectiva. Y sobre todo cuando uno las reclama deben devolverse. Permítame la comparación, pero esto es un poco como cuando dos niños agarran un juguete y ninguno de los dos la suelta. Perdón por la expresión pero si reclaman unas obras, deben de devolerse. Mi deseo es que vuelvan, como siempre he dicho y creo que así será.
¿Cómo fue ese nuevo reencuentro con los suyos en Cretas el pasado fin de semana?
Teníamos las primeras comuniones de los niños de mi pueblo y me comprometí a ir ya el año pasado. Evidentemente no sabía que iría ya como cardenal. Los cretenses estaban muy contentos, pero lo que dije es que no quería honores ni que la cosa se centrase en mi. Los protagonistas eran los chavales que recibían por primera vez la Comunión. Ya habrá dias para cantarle una jota al nuevo Cardenal.
Origen: La Franja: cal una normalització planificada del català | Griselda Oliver i Alabau
“L’evolució ens fa engegar totes les alarmes: en tots els àmbits estudiats el català ha experimentat un important retrocés”, conclou Ramon Sistac a Els usos lingüístics a la Franja, 2014, publicat per la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística del Departament de Cultura i que recull l’anàlisi dels resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la Franja feta el 2014 (EULF14), la segona edició d’una enquesta que es va fer per primera vegada el 2004. Vegem-ho.
Pintada a la Franja | Foto: Salvador Miret / ACN
Tot i que el català es percep com a dominant al carrer, en cap altre territori ha tingut una davallada tan ràpida en l’ús i el coneixement al llarg d’aquests deu anys: la transformació demogràfica n’és un desencadenant, però no la causa. Per combatre un procés generalitzat de substitució lingüística —“ja en som al llindar”, segons Sistac— cal una normalització planificada del català. Ara bé, hi ha també signes esperançadors, com el manteniment en la transmissió lingüística, l’augment de la capacitat de lectura i escriptura entre generacions joves o les noves tecnologies, que creen àmbits nous de presència del català.
Demogràficament, les dinàmiques de la Franja són les pròpies del medi rural. Entre el 2004 i el 2014 la dinàmica poblacional del territori, que ha estat desigual arreu dels territoris, s’ha mantingut estable fins al 2009, any en què la població va començar a baixar. Així mateix, la població autòctona s’ha vist reduïda durant el segle XX per l’emigració a Catalunya durant la dècada dels 50, 60 i 70 i per l’aturada en el creixement natural, alhora que s’ha produït una arribada important de població d’origen immigrant provinent de països al·loglots.
Els resultats de l’EULF14 mostren un alt grau de competència oral del català, mentre que el domini de l’escriptura és més limitat, ja que l’ensenyament s’imparteix principalment en castellà i no hi ha un ensenyament universal del català. Així, el 94,1% de la població l’entén, el 80,2% el parla, el 74,7% el sap llegir i el 41,2% el sap escriure. Si es comparen els resultats amb els de l’EULF04, s’observa que s’ha reduït un 9,4% la capacitat de parlar català i un 4,6% la capacitat d’entendre’l, mentre que han millorat les competències escrites: un 11,5% més de població assegura que el sap escriure i un 2,4% més que el sap llegir.
Ara bé, tot i que ha augmentat el nombre d’habitants durant aquest decenni, el nombre absolut de persones que diuen entendre català i saber-lo parlar ha disminuït, cosa que s’explica pels canvis demogràfics: s’ha reduït la població autòctona i ha crescut la població estrangera. Les dades posen en relleu, doncs, que l’evolució dels coneixements a la Franja va lligada “especialment a l’evolució del paper en la llengua en el seu sistema escolar, però també a les relacions que s’estableixin amb els territoris de llengua catalana veïns, especialment pel que fa a educació”, conclouen Joan Solé Camardons i Anna Torrijos.
El català és la primera llengua que ha après el 52,2% de la població de la Franja. Aquest és un dels resultats principals pel que fa als usos lingüístics de l’enquesta. El 33,8% restant ha après el castellà i els que tenen tant el castellà com el català com a llengua inicial són un 2,5%. Finalment, l’11,6% de la població té altres llengües com a primera llengua apresa.
En relació amb la llengua d’identificació, el català és la llengua que la majoria dels enquestats consideren com a seva amb un 50,7% de la població, tot i que, respecte de l’enquesta del 2004, aquest percentatge s’ha reduït un 1,5%. El segueix el castellà amb un 38,6%, que augmenta un 4,8% respecte del 2004. Només un 2,7% de la població considera el català i el castellà les seves llengües d’identificació. Una altra dada interessant és que si es creua la llengua d’identificació amb l’inicial es pot veure que tant els catalanoparlants com els castellanoparlants s’identifiquen amb la seva llengua inicial (85,2% i 84,6%, respectivament), però els bilingües inicials s’identifiquen amb el castellà (29,3%) i cap no s’identifica amb el català.
El català també es manté de manera majoritària com a llengua habitual (49,6%), seguida pel castellà, que l’utilitza el 40,6% de la població. Ambdues llengües són les habituals per al 6,3%, i les altres llengües només per al 3,6% dels parlants. “Queda manifest que el català descendeix gairebé 3 punts en relació amb la llengua inicial, el castellà n’augmenta gairebé 7, i l’ús bilingüe, 3,8”, constaten Javier Giralt i Maria Teresa Moret.
“Hi ha tendències demogràfiques que enceten certes alarmes”, argüeix Natxo Sorolla, ja que, d’una banda, el català s’ha reduït de forma matisada en l’entorn familiar i, de l’altra, el castellà ha recuperat algunes pèrdues que tenia una dècada abans i hi ha anat penetrant. Les dades revelen que la transmissió del català passa del 92,8% entre els més grans al 86,1% entre les persones de 30 a 44 anys, i també disminueix l’afavoriment que els bilingües familiars fan transmetent el català. En canvi, “entre els castellanoparlants la taxa de transmissió del castellà és baixa entre els grans (80%) però s’ha anat incrementant al llarg de les generacions fins a igualar-se a la dels catalanoparlants en el grup de 45 a 65 anys (88,8%) i superar-la entre els joves (94,7%)”, observa el sociolingüista.
D’altra banda, hi ha certes tendències que mostren una certa estabilitat o estancament en l’ús del català, que és similar en les tres generacions (avis, pares, fills): un 50,5% dels enquestats usen només o més el català amb els avis, un 52,7% amb els pares i un 54,3% amb els fills. L’ús del castellà, però, també creix en la transmissió intergeneracional: un 27,6% amb els avis, un 29,4% amb els pares i un 32,1% amb els fills.
El català i el castellà són les dues llengües que vertebren els usos interpersonals a la Franja amb el 49,9% i el 46,5% respectivament, segons l’EULF, tot i que només el 9,4% i el 16,2% parlen de manera exclusiva les dues llengües. Les altres llengües estrangeres, amb una mitjana del 3,6%, són utilitzades sobretot pels estrangers en àmbits privats.
Si es comparen aquestes dades amb les del 2004, l’ús del castellà ha pujat un 10,9% mentre que el català s’ha vist reduït un 14,1% fins a gairebé igualar-se. A aquest fet, se n’hi suma un altre: un 22,8% de la població afirma no parlar mai en català i només un 9,8% assegura que no utilitza mai el castellà. De manera general, s’evidencia una tendència a distribuir l’ús oral del català i el castellà entre àmbits privats i àmbits públics: el català preval en els àmbits més informals i el castellà, en els més formals. “Mentre que els monolingües castellanoparlants i els al·loglots tenen l’opció de viure només en castellà, difícilment és factible per als catalanoparlants fer-ho en català”, asseguren Maria Teresa Monet i Javier Giralt.
L’EULF14 evidencia que l’actitud majoritària en les converses bilingües “és la convergència cap a la llengua de l’interlocutor”, conclouen Anchel Reyes, Chabier Gimeno i Miguel Montañés. El manteniment del castellà (32,3%) és més gran que el del català (6,6%), i la convergència també és més gran cap al castellà (68,5%) que cap al català (46,4%). Si aquestes actituds es comparen amb les del 2004, el percentatge de manteniment del català en les converses és similar al de fa deu anys, però en el castellà hi ha canvis: s’ha quadruplicat el nombre de persones que mantenen el castellà i s’ha reduït 29 punts la persones que convergeixen al català. “Aquests indicadors evidencien un clar retrocés de les actituds d’ús del català en els últims anys”, observen i consideren que estar relacionat amb l’arribada d’immigració.
Tot i que només el 59,9% està d’acord amb el fet que la llengua que es parla a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó és la mateixa llengua (un 6,8% menys que el 2004), la denominació culta de la llengua (català), en detriment de formes pejoratives com chapurriau o localismes, com fragatí o favarol ha crescut i un 45,6% s’hi refereix d’aquesta manera, mentre que el 27,7% i 26,7% fan servir formes locals o pejoratives.
Origen: Contra el català a la Franja, el recurs de la mentida – Media.cat – Observatori crític dels mitjans
Mitjançant aquesta fórmula, es decretava la inexistència de la realitat trilingüe a l’Aragó alhora que, tant el català com l’aragonès, passaven a esdevenir idiomes pels quals només es preveu el dret de comunicació amb l’Administració i la justícia dins de les comarques on són propis.
El juliol de 2015, amb l’arribada dels socialistes al govern, es va corregir la denominació i el LAPAO va passar a dir-se novament català, per bé que la norma s’ha mantingut amb el mateix articulat: la llengua catalana continua molt limitada pel que fa a les seves possibilitats de promoció i aprenentatge a la Franja.
No obstant això, la dreta ha utilitzat el retorn al nomenclàtor per iniciar l’enèsima ofensiva contra la seva presència en aquesta part de la geografia. Una ofensiva a la qual s’han apuntat els principals mitjans de signe espanyolista que s’editen a l’Aragó.
Aquesta vegada l’excusa ha sigut la falsa informació difosa per la plataforma ‘No hablamos catalán’, segons la qual l’Executiu aragonès finança Temps de Franja, una revista que distribueix a 40 centres escolars de la Franja el suplement Temps d’Escola i a qui qualifica de “pancatalanista” i “antiaragonesa”.
La denúncia de ‘No hablamos catalán’ ha sigut reproduïda fil per randa pel Diario del Alto Aragón, que en el seu titular etiqueta d’independentista la publicació editada per l’Associació Cultural del Matarranya, de la qual destaca també que conté entrevistes a polítics favorables a la “integració de les comarques orientals de l’Aragó dins de la nació dels Països Catalans” –en al·lusió a les entrevistes que ha publicat a l’exdiputat de la CUP, Quin Arrufat, i a la presidenta del Parlament, Carme Forcadell. No només això: també li retreu que, en cap de les pàgines, es posicioni a favor del retorn de l’art sacre al monestir de Sixena.
En cap moment, Diario del Alto Aragón no contrasta la informació amb els responsables de Temps de Franja ni tampoc busca l’opinió del Govern de la comunitat, presidit per Javier Lambán, obviant que l’administració no atorga cap subvenció a la revista. Temps de Franja només rep un pagament pel nombre d’exemplars subscrits, igual que el reben la resta de revistes que es distribueixen a les diferents demarcacions de l’Aragó.
També el diari El Mundo dóna veracitat al comunicat de ‘No hablamos catalán’, fins al punt que, el passat dia 3 de juliol, va obrir les pàgines de societat amb el titular “Aragón promou el secessionisme a les escoles”. En els mateixos termes que Diario del Alto Aragón, acusa Lambán de finançar Temps de Franja, que l’anterior govern del PP havia suspès, permetent així la supervivència d’“una revista de caràcter independentista”.
Per reblar-ho, El Mundo extreu un paràgraf suposadament aparegut en una de les seves entregues: “La Gran Catalunya, la nacionalitat catalana, no es redueix a la Catalunya estricta, sinó que comprèn també, com tothom sap, València, Illes Balears, Rosselló, Andorra, Alguer i les terres atribuïdes injustament a les províncies aragoneses”.
A través de ‘No hablamos catalán’, doncs, aquests mitjans tornen a utilitzar la mentida per atiar la seva fòbia contra el català i, de retruc, desgastar el govern socialista de la comunitat.
El col·lectiu “O CORRINCHE” configurat l’any 2010 en la ciutat de Barcelona i vinculat al Centre Aragonés, que té entre les seues finalitats l’organització d’activitats relacionades amb la llengua aragonesa i la seua ensenyança en la capital catalana i a Catalunya, manifesta el seu total suport als criteris gràfics de l’aragonés que la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó ha fet públics en el BOA del 28/06/17.
O CORRINCHE considera un fet molt positiu que després de molts anys de conflicte ortogràfic la llengua aragonesa compte amb una proposta institucional, i felicita sincerament a la comissió dels tres especialistes que l’han redactada, a les tres associacions que li van donar suport (Consello d’a Fabla Aragonesa, Estudio de Filología Aragonesa i Sociedat Lingüística Aragonesa) i a la Direcció General de Política Lingüística por haver assumit este important repte que des de fa bona cosa d’anys ha dividit i perjudicat al procés de normalització de l’idioma.
Des de la nostra associació desitgem encaridament que les diferents associacions i entitats compromeses amb la llengua aragonesa estiguen a l’altura de les circumstàncies, superant definitivament diferències del passat, i els anima juntament a la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó a que continuen desenvolupant les seues accions i iniciatives en benefici de la salvaguarda i difusió d’un idioma exclusiu d’Aragó i patrimoni de tota la societat aragonesa.
INFORMA: Colla de Charradors “O Corrinche”
Enganxo una reflexió ràpida, però que necessito posar per escrit. Va de trames, forces vives i tal. Però no li acabo de trobar la lògica. Fa una setmana apareixien tres articles favorables a l’aragonès en premsa Estatal:
I només una setmana més tard, hi ha una persecució de l’única publicació en català a Aragó, però també de l’aragonès. En un mateix nivell estatal (i evidentment, en l’autonòmic).
Hi ha relació? Quina és? O hi ha forces confrontades treballant al mateix camp, i el producte d’estes lluites resulta poc “lògic” per als que no hi estem prop?
Per si caben los dubtes, la contextualització que fa la pròpia Temps de Franja:
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.