La Franja

Source: Veïns de la Franja, sense conveni sanitari Catalunya-Aragó des de fa 4 anys: així els afecta

Se’n veuen afectats una vuitantena de municipis limítrofs, i, malgrat que a la primària es treballa com si hi hagués conveni, hi ha disfuncions i problemes amb els hospitals

Un conveni de col·laboració entre Catalunya i Aragó regula des del 2005 l’atenció sanitària dels habitants d’una vuitantena de municipis limítrofs, 35 dels quals són a Catalunya i 46 a l’Aragó.

TV3 ha pogut saber que tant aquest com un altre conveni per atendre urgències i emergències a les zones limítrofes estan caducats.

Malgrat que l’atenció sanitària es manté i està garantida, les queixes es multipliquen a la Terreta, una subcomarca del Pallars Jussà on viuen 150 persones en vuit nuclis habitats.

Per proximitat, reben atenció primària, continuada i urgent, a l’EAP Benavarri, a l’Aragó, i els problemes sorgeixen quan s’han de desplaçar per rebre atenció especialitzada o als hospitals.

Salut assegura que les dues comunitats treballen en un nou conveni per al primer semestre d’aquest any, però el cas és que ara mateix els habitants de la Franja no tenen cap document que els empari.

245 euros per anar de l’hospital de Barbastre al Pont d’Orrit

En Miquel Bernaus té 72 anys i viu al Pont d’Orrit, un poble adscrit a Tremp, al Pallars Jussà, però a 500 metres d’Areny de Noguera, a la Ribagorça aragonesa.

El 8 de desembre va caure per les escales i es va trencar el maluc. La seva dona, Mari Carme Mur, explica que el metge aragonès que el va atendre li va dir:

“‘L’enviaré al nostre hospital de referència, que és el de Barbastre’, i va venir l’ambulància de Benavarri i ens van baixar fins a l’hospital de Barbastre.”

A Barbastre el van operar, però quan havia de tornar a casa, el transport sanitari d’Aragó se’n va desentendre, i, segons explica Mur, quan va trucar a Catalunya:

“Em van dir que el transport valia 245 euros, jo no entenc com un pacient que cobra el que cobra el meu home es pot pagar una ambulància quan ho té tot comptat per arribar a final de mes.”

Al final no van pagar els 245 euros de l’ambulància, perquè van tornar a casa amb el fill, que els va anar a buscar en cotxe.

Convenis caducats el 2020 i el 2022

Dos convenis regulen la coordinació de recursos entre Catalunya i Aragó per garantir l’atenció sanitària a la vuitantena de municipis limítrofs.

Aquesta queixa, i la presentada per una veïna de Sopeira, a la Ribagorça aragonesa, van ser claus per descobrir que els convenis estan caducats.

La infermera del consultori i alcaldessa d’Areny de Noguera, Mireia Codina, explica que aquesta veïna de Sopeira va escriure a Justícia d’Aragó, l’equivalent al síndic de greuges, i per això van saber que el conveni ja no era vigent:

“Aquest conveni que crèiem que estava vigent, ha deixat d’estar-ho, i ningú ens ha informat de res. Nosaltres, aquí, al consultori d’Areny de Noguera, seguim tractant la gent igual, però els hospitals ja no funcionen com abans.”

El gerent de la Regió Sanitària de l’Alt Pirineu i Aran, Miquel Abrantes, ha confirmat a TV3 que el conveni marc està caducat des del 2020 malgrat que, a efectes pràctics, es continua aplicant.

Assegura que estan treballant amb la Conselleria d’Aragó per renovar-lo i actualitzar-lo “com més aviat millor“.

Una hora i mitja de viatge per rebre atenció especialitzada

La Lídia Enbé viu amb la seva filla a Aulàs, un altre nucli de la Terreta. No han tingut mai metge ni pediatre de referència ni possibilitat d’escollir ambulatori.

Les han visitat a Tremp, a Benavarri i, fins i tot, a Tamarit de Llitera, a una hora i mitja de casa:

“Nosaltres pertanyem a Catalunya encara que estiguem aquí just a la Franja. El més proper i on més anem és al Pont de Suert, és Catalunya, allí hi ha un centre, per tant, el més lògic seria anar al Pont de Suert, però a mi mai m’ho han ofert, sempre he anat allà on m’han dit.”

Malgrat no tenir cap queixa formal sobre aquesta problemàtica, Miquel Abrantes diu:

“Si això passa i realment per proximitat tenen més a prop el Pont de Suert, haurem de reestructurar el flux, estem totalment oberts, i si és necessari ho farem, queda clar.”

Catalunya i l’Aragó no comparteixen l’historial dels pacients

Una altra assignatura pendent és que hospitals i professionals de tots dos costats comparteixin l’historial dels pacients de la Franja per evitar-los més maldecaps dels que ja tenen.

El Departament de Salut mostra total predisposició per trobar una solució malgrat que reconeix que això costarà més de solucionar, perquè els sistemes informàtics dels sistemes sanitaris de Catalunya i d’Aragó són diferents.

Source: El ral·li de Catalunya s’acosta fins a Arenys | Matarranya Media

Source: Parles ‘xapurriau’, escrius enrevessat, calla

• He escrit més amunt que tot plegat són mostres d’una obsessió, però de vegades penso que això que tenen és odi; odi cap a una llengua que no parlen

Poden semblar casualitats o anècdotes, però no ho són. D’una banda, l’actual ocupant de la Generalitat Valenciana, aquest Carlos Mazón que espanta mosques amb la mà i que no deixa anar ni un sol mot en la llengua del país (mai, ni tan sols quan es vesteix de capità lingüístic i predica i sacseja i ataca a tort i a dret en nom d’un valencià que ni coneix ni respecta ni estima), que es veu que vol grapejar l’ortografia perquè ell sí que hi entén i resulta que no ens n’havíem adonat però tenim una llengua massa complicada i aquest és el problema; d’una altra banda, Joan Josep Omella, l’inefable arquebisbe de Barcelona dient que ell parla malament català perquè és de la Franja. Literalment això. Quan vaig llegir la notícia vaig córrer a cercar el tall de veu i sí, exactament i esgarrifosament sí: “Parlo malament el català perquè sóc de la Franja.”

(Allò de la mosca: el vídeo es va fer viral l’any passat, quan Mazón presidia la Diputació d’Alacant i presentava alguna cosa en una conferència de premsa i un borinot el va trobar interessant i el rondava amb insistència i ell va passar l’estona provant de foragitar-lo, abstret de tot i de tothom i esquivant el contacte amb l’insecte emprenyador. Com diuen al sud, a ningú que li passe, cert, però és que la reacció de nyicris espantadís de Mazón és d’una comicitat difícil d’oblidar. I això ha succeït ara: dir –escriure– Mazón i evocar la mosca és tot u. La mosca i, sobretot, el ball estrafolari de l’interfecte. Tanco parèntesi i retorno al tema, però cerqueu el vídeo, si no l’heu vist, i de segur que m’entendreu.)

D’una banda, per tant, Mazón entestat a potinejar la normativa, traient de sota l’estora estrafolàries associacions que repeteixin la seva consigna: el valencià és massa enrevessat, té una normativa complicada i això fa que generi refús (aquest salt mortal em té fascinada: o sigui, que no és que se’n negui l’ús ni que quedi colgat sota una allau de mitjans en castellà ni que no sigui requisit a la feina ni etcètera, és culpa seva, d’ella, de la llengua, és que genera refús!); d’una altra banda l’arquebisbe afirmant que les variants del català són parlar-lo “malament”, reduint la llengua a coseta estimada però en l’estricta intimitat, a coseta que es parla de manera casolana, artesanal, malament, xapurriau. Bàrbar, berber, bable, patois, xapurriau. Quants termes per a un mateix concepte, el del balbuceig que ni llengua no és. La barreja graciosa, silvestre, de llengües que no arriba a categoria de res i a la qual s’atorga un terme pejoratiu, aviam si així es converteix en la caricatura que es pretén.

Dic que pot semblar anecdòtic però que no ho és gens: és simptomàtic. Dues mostres recentíssimes d’una veritable obsessió: la negació de l’existència en plenitud de la llengua catalana. Que no poden negar-ne ara l’existència (quina frustració, eh, després de tant de temps, segles?), però que en pretenen el menysteniment, l’arraconament, la reducció. És, exactament, allò que ja denunciava en Joan Fuster al discurs famós de Castelló de la Plana, l’any 1982: “El valencià (el català que parlem al País Valencià) és encara una llengua postergada, o pitjor, perseguida. Ens la volen acorralar al reducte folklòric” (“I no –continuava–, ací hem acudit a manifestar-nos per la unitat de la llengua, per la supervivència de la llengua, pels drets de la llengua.”) I no, podríem afegir-hi ara, les qüestions acadèmiques, científiques, no són sotmeses al dictat polític encara que el dictat polític ho pretengui. Són coses, ves, que ja hem après. Per això, també, és tan gros que un president de la Generalitat plantegi insistentment que vol canviar “els criteris lingüístics” a conveniència i interès, que digui que hi ha gent “que se sent al marge de la normativa” i que, per tant (un altre salt mortal, aquest “per tant”)… cal modificar la normativa. No és banal, això. És greu. És una operació política de magnitud.

La qüestió sempre és la mateixa: conflictivitzar la llengua, convertir-la en un problema, rebaixar-la, reduir-la, eliminar-la.

He escrit més amunt que tot plegat són mostres d’una obsessió, però de vegades penso que això que tenen és odi; odi cap a una llengua que no parlen. He escrit també que en pretenen l’arraconament i la reducció: tornen a les velles fórmules, sí, però en aquest temps han passat coses (ciència, literatura, institució, etcètera) que els compliquen d’allò més la pretensió. Fins i tot gosaria aventurar que pot ser que hagin fet tard.

Source: El transvasament d’empreses catalanes a l’Aragó s’atura per primera vegada des de l’1-O – Regió7

Skyline de BarcelonaArxiu/Europa Press

El transvasament d’empreses catalanes que recalen a l’Aragó ha tocat fons, almenys de moment. Més de 650 companyies han agafat aquest camí en els últims vuit anys, el triple de les que ho van fer en sentit invers. La fuga va ser especialment intensa arran de l’1 d’octubre del 2017. La tendència, no obstant, s’ha neutralitzat aparentment, segons les estadístiques més recents. El saldo de companyies que es mouen d’un territori a l’altre en els dos sentits surt fins i tot a favor de la regió mediterrània en el primer semestre del 2023. Tot i que aquesta propensió sigui molt tímida és una cosa inèdita des de l’inici del procés.

En concret, en els sis primers mesos de l’any van ser 21 les societats mercantils catalanes que van traslladar la seu social a la comunitat aragonesa, però n’hi va haver 25 més que van agafar el rumb contrari. D’aquesta manera, el balanç dona un guany de quatre negocis a favor de Catalunya. Les dades estan recollides a l’‘Estudi sobre canvis de domicili’ dels dos primers trimestres, publicat recentment per la consultora Informa D&B, filial de Cesce.

Al marge de l’anàlisi freda dels números, també es detecta que algunes de les companyies catalanes que van decidir moure’s al territori aragonès en el moment més convuls del procés independentista, per la situació d’incertesa política i inseguretat jurídica que es va generar, han tornat a situar el domicili als seus llocs d’origen durant els últims mesos. Un dels casos més significatius és el de Destilerías MG, que ha tornat a terres barcelonines, d’on va fugir el 2018 arran del procés. La seu social dels fabricants de licors es va establir fa cinc anys en un local situat al carrer de Joaquín Costa de Saragossa en plenes turbulències i ara ha tornat a Vilanova i la Geltrú, on va néixer el 1835.

En els últims vuit anys i mig, un total de 657 companyies catalanes s’han mudat a l’Aragó, més de la meitat d’aquestes (336) en només dos exercicis, 2017 i 2018, el període més conflictiu de la crisi política oberta per la tensió independentista. El camí contrari l’han emprès una mica més de 200 societats en aquest període.

L’onada d’empreses catalanes que mouen la seu social a la terra de Goya i Buñuel ja va donar símptomes d’haver-se desinflat l’any passat. El 2022 van ser 45 empreses les que ho van fer, tan sols nou més que les 36 que ho van fer en sentit oposat. En els anys anteriors aquest saldo en favor de la part aragonesa era molt més voluminós. El 2021, per exemple, van ser 59 les empreses que van venir de la regió mediterrània i 38 les que se’n van anar cap allà.

Les raons de la deslocalització de firmes catalanes a l’Aragó –sobretot, a Saragossa i Osca– dels últims anys no obeeix només a raons derivades de l’1-O. El principal factor que empeny aquests trasllats són les traves burocràtiques més grans que els empresaris diuen trobar a la veïna autonomia davant les facilitats administratives que asseguren trobar en les autoritats aragoneses. Així ho conclou un estudi encarregat per les principals institucions de Lleida, realitzat per la universitat d’aquesta província i la Pompeu Fabra (UPF). La disponibilitat de sòl.

Aragó bloqueja la seva particular fuga de negocis

Una altra de les conclusions de les últimes dades sobre canvis de seus empresarials és que Aragó frena la fuga de negocis que va patir l’any passat, quan va ser la segona comunitat més penalitzada per aquests moviments després de Catalunya, amb un saldo negatiu de 67 companyies (se’n van anar 213 i n’hi van arribar 146). En el primer semestre del 2023, el balanç és també deficitari però tímidament, amb una pèrdua de set firmes (se’n van anar 79 i en van venir 72).

Madrid és, des de fa anys, la principal destinació de les empreses que han decidit emportar-se la seu d’Aragó, atretes principalment per la més baixa càrrega fiscal de la qual fa bandera la regió central. Aquesta tendència, no obstant, s’ha invertit en el primer semestre de l’any, ja que hi va haver dues empreses més que van venir de la capital del regne que les que se’n van anar a aquesta destinació (30 davant 28).

En qualsevol cas, els experts consultats per aquest diari resten valor dels canvis de seus socials per les limitades implicacions que tenen a efectes econòmics, tret que aquests trasllats també afectin centres productius o domicilis fiscals.

L’empremta de l’adeu de Stellantis España

Aragó ha perdut 4.045 milions d’euros en termes comptables en el primer semestre de l’any com a conseqüència dels trasllats de seus socials d’empreses a altres comunitats. La pràctica totalitat d’aquesta xifra correspon al canvi d’una sola companyia, Stellantis España (abans Opel España), la facturació de la qual se situa en 3.900 milions, segons dades d’Informa D&B. A principis d’any, el domicili de la societat propietària de la fàbrica de cotxes de Figueruelas es va mudar a Vigo com a resultat del procés d’integració de tres de les grans filials espanyoles del gegant automobilístic sorgit fa dos anys de la fusió FCA (Fiat-Chrysler) i PSA (Peugeot-Citroën).

La mudança de Stellantis està carregada de simbolisme, però a efectes pràctics té escassos perjudicis econòmics per a la comunitat. El trasllat no té implicacions fiscals, financeres o duaneres addicionals.

Altres empreses rellevants pel seu volum de facturació que han tret la seu d’Aragó entre gener i juny són Destilerías MG (44,9 milions), que se n’ha anat a Barcelona, i Comercial Losan (45,4 milions), que s’ha establert a Madrid.

Omella diu a Rac1 que, tot i que el català és la seva llengua materna, no el parla bé perquè és de la Franja (?). El parla perfectament. Diu que parla 'xapurriau'. Dir-ne 'Xapurriau' és una manera conscient o inconscient de menystenir/estigmatizar una llengua i de mostrar autoodi

— Òscar Andreu (@OscarAndreu) October 17, 2023

Source: Un libro recuerda el 50 aniversario del fin del tren que unía Val de Zafán con Tortosa

José Luis Sorolla

Cretas (Teruel), 1 oct (EFE).- El albergue de Cretas (Teruel), ubicado en la antigua estación de esta localidad del Matarraña, ha acogido este domingo la presentación del libro “El ferrocarril de la Val de Zafán. Historia, vivencias y recuerdos de la estación de Cretas 1882-1973”, en el que se rememora el tren que unía esa zona aragonesa con Tortosa (Tarragona).

El libro coordinado por Juan Luis Camps y escrito por los expertos Eduard Martínez Hernández, Jesús Martínez Curto, Camil Piera y Renato Simoni ve la luz con motivo de la celebración “triste”, reconocen, del 50 aniversario de la clausura de esta vía de tren, el 16 de septiembre de 1973.

“El libro se comenzó a gestar en el verano de 2021 ante la proximidad de la celebración del 50 aniversario de la clausura de la línea de la Val de Zafán entre un grupo de gente que estamos afincados en Cretas o son de aquí”, explica a EFE Eduard Martínez, experto divulgador de la historia del ferrocarril.

El libro es tanto un repaso a la historia de esta línea ferroviaria, que unía La Puebla de Híjar con Tortosa, aunque su destino final debiera haber sido Sant Carles de La Rápita, como el contar con testimonios de personas que lo vivieron y el dinamismo económico que supuso para Cretas esta vía de tren.

“No se ha escrito sobre la historia del ferrocarril ni es para aficionados al ferrocarril. Es un libro que supone un repaso a la historia de esta vía ferroviaria enfocado desde Cretas y lo que supuso el tren para la localidad, con diferentes testimonios”, dice Camps a EFE.

Entre los testimonios destaca el de Jesús Martínez, que vivió sus primeros cinco años en la estación hasta su cierre: “En mi subconsciente tengo grabado que la soledad se puede definir con la imagen de cualquiera de las estaciones de la línea al atardecer del invierno”.

Todos los avatares de esta línea ferroviaria los define muy bien Renato Simoni en el segundo capítulo con el titular: “El calvario del ferrocarril de Val de Zafán a Sant Carles”.

En su momento ,la vía de la Val de Zafán, también conocido como el Sarmentero, supuso la ambición de unir Zaragoza con el mar Mediterráneo a través del puerto tarraconense de La Rápita.

Aunque su puesta en servicio fue muy breve, entre 1932 y 1973, la idea de esta línea, condicionada tanto por cuestiones políticas como económicas, ya arrancó en 1866 cuando León Cappa, alcalde de Samper de Calanda, consiguió la primera concesión para la línea Val de Zafán-Sant Carles de la Rápita.

En 1880, el rey Alfonso XII sancionó la ley para que la Val de Zafán enlazase en Tortosa con la línea de Valencia a Tarragona y acabase en La Rápita. En 1895 se inauguró el primer tramo, La Puebla de Híjar-Alcañiz, con solo 32 kilómetros.

En la segunda mitad de la década de 1920 avanzaron las obras, trabajos que registraron una elevada siniestralidad laboral, lo que impedía que se pudiese concluir. La Guerra Civil fue el desencadenante para que la línea pudiese dar servicio, con mano de obra de los presos republicanos, entre La Puebla de Híjar y Tortosa. Así, se convirtió en el medio de transporte para las tropas italianas que apoyaban a las fuerzas sublevadas de Francisco Franco.

Camil Piera recuerda que en esta línea prestaron servicio, en primer lugar, máquinas de vapor, que “consumían entre Tortosa y Prat de Comte -zona en la que se supera una notable pendiente- más de 3.000 kilos de carbón, que se echaban a la caldera a pala”, para luego incorporar el automotor y el ferrobús. Cuando este último entró en servicio, la línea dejó de transportar mercancías, en 1967.

También, como en los años más duros de la posguerra, sirvió para el desarrollo del “estraperlo” tanto en Barcelona -“los odres de aceite los escondían en el vagón del carbón”- como en Zaragoza. E incluso los maquis asentados en la zona del Matarraña trataron de sabotear la línea.

No obstante, la línea ya estaba sentenciada desde un tiempo antes pues en 1962, unos informes del Banco Mundial de Construcción y Desarrollo negaban su viabilidad y en 1969, el Consejo de Ministros acordó el cierre de la Val de Zafán, aunque su clausura no llegó de manera definitiva hasta 1973.

Piera recuerda que en los años 80, cuando todavía no se había limpiado el trazado de los raíles, las traviesas y el balasto, hubo un intento por parte de la compañía eléctrica Endesa para reabrirlo para transportar carbón a la ahora desparecida central térmica de Andorra (Teruel), pero “Renfe se negó en redondo”.

Con el paso de los años, en Cataluña se inauguró en 2005 su trazado como vía verde hasta la Terra Alta, y en los años siguientes se completó todo el recorrido, aunque en algunas zonas se comparte espacio como vía agropecuaria, con una longitud total de 128,08 kilómetros entre Tortosa y La Puebla de Híjar. EFE

jls/ml

Source: El govern anuncia accions legals contra la primera MAT d’Aragó a Catalunya | Xavier Miró | barcelona | Infraestructures | El Punt Avui

Source: 17 de septiembre de 2023, 50 años del cierre del ferrocarril Val de Zafán

Source: Teruel Existe presenta recursos de alzada contra la línea de alta tensión a Begues

Source: Indignación en la agrupación socialista del Matarraña por la Declaración Ambiental positiva de los proyectos eólicos

Source: Transición Ecológica respalda la línea de Muy Alta Tensión que atraviesa la provincia de Teruel y llega a Barcelona

Source: El Gobierno licita por 23,7 millones el último tramo de la N-232 que queda por mejorar en la provincia de Castellón

Source: Panxo (Zoo): «Queríamos ayudar a vertebrar y visibilizar la realidad lingüística del Matarranya»

Source: Teruel reivindica por el recorte de servicios de tren: “Se está en Valencia tres horas y no da tiempo casi a ir al médico”

Source: El Supremo declara abusivas las fianzas impuestas a Vila y Puig por el caso Sijena

El Tribunal Supremo se ha pronunciado sobre el caso Sijena y ha declarado que las cantidades de dinero que se les exigieron en juicio como fianza  a Santi Vila y a su sucesor en el cargo de conseller de Cultura, Lluís Puig, eran ingentes y vulneraban gravemente la presunción de inocencia.

Vila y Puig ejercieron el cargo durante el litigio por los 97 objetos de arte, cuya devolución reclamaba el monasterio de Sijena. El MNAC entregó las que custodiaba voluntariamente, mientras que el Museu de Lleida, de acuerdo con la Generalitat, se negó a hacerlo con las que poseía, al considerar que eran bienes protegidos.

Fue la propia guardia civil, en tanto que policía judicial, la que ejecutó la orden en diciembre de 2017. La titular del Juzgado de Instrucción número 3 de Huesca dictó apertura de juicio oral contra Vila y Puig por no haber entregado a Aragón las 44 obras de arte de Sijena que se encontraban en el Museu de Lleida a pesar de la orden judicial. Esa fue la razón por la que los ex consellers fueron procesados por presunta desobediencia y tuvieron que entregar una fuertes sumas de dinero como fianza.

Santi Vila llegó a entregar las escrituras de un piso de su propiedad en Figueres como aval de la fianza de 216.000 euros

En febrero del año 2021, Santi Vila llegó a entregar las escrituras de un piso de su propiedad en Figueres como aval de la fianza de 216.000 euros que le reclamaba la magistrada del Juzgado de Instrucción número 3 de Huesca. Depositó 108.000 euros en metálico, facilitados por amigos y colaboradores suyos, y cubrió  el resto con el valor de su piso. La fianza del conseller Puig ascendía, por su parte, a 88.000 euros.

La fianza respondía a un auto dictado el 5 de diciembre de 2019 para garantizar y asegurar las posibles responsabilidades que pudieran imponérseles como consecuencia de la demanda presentada por el ayuntamiento de Villanueva de Sijena por un supuesto delito de desobediencia a la orden judicial de devolver 44 piezas del monasterio de Sijena que se hallaban en el museo de Lleida y por el delito de usurpación de atribuciones judiciales.

Santi Vila ya consideró “un despropósito” la cuantía de la fianza ya que la Fiscalía había solicitado únicamente una multa de 5.940 euros (once meses de multa a razón de 18 euros diarios) por desobediencia. Y el gobierno de Aragón ni siquiera se personó en la causa. En cambio, el ayuntamiento de Sijena solicitó 11 meses de prisión, una multa de 162.000 euros y la inhabilitación por dos años.

La Caixa de la Solidaritat rechazó en su día hacerse cargo de la fianza de Vila, a pesar de que sí que habría pagado la de Puig

El ex conseller Vila señalaba este miércoles en redes sociales que el president de la Generalitat, Pere Aragonès, le ha comunicado formalmente que quiere acompañarle en su defensa en el juicio que tendrá que celebrarse próximamente. “Solo puedo tener palabras de gratitud hacia una decisión que honra al Govern y que me reconforta”, ha dicho.

En su momento, la Caixa de la Solidaritat, que recogía donaciones para hacer frente a las fianzas pedidas por los tribunales a políticos catalanes vinculados al proceso, rechazó hacerse cargo de la reclamación del juzgado de Huesca solicitadas al al exconseller Vila, a pesar de que sí que habría pagado la fianza de Puig.