En el siguiente capítulo (pp. 51-66), Henri Boyer se aproxima a la situación del benasqués o patués: una variedad de aragonés ribagorzano hablada en el valle de Benasque y alrededores, en el extremo nororiental de Aragón, España. El reputado sociolingüista advierte de su alto grado de vulnerabilidad y su intensa situación de minor(iz)ación con respecto al castellano, a pesar de que el 60 % de la población local continúe utilizando el patués en su cotidianidad. No obstante, Boyer reconoce con interés que el patués está fuertemente patrimonializado en este enclave y sus hablantes lo celebran como una “authentique langue” (p. 54), tratando de involucrarse en su uso y conservación, mediante diversas acciones militantes. Este compromiso se evidencia en los discursos analizados, en los cuales los informantes dan testimonio de un ejercicio mayoritariamente colectivo de lealtad y de apego a su comunidad lingüística. El estudio de Boyer complementa, por tanto, la reflexión iniciada en el capítulo anterior sobre el peso importante que tienen, para la continuidad de una lengua, los microactos glotopolíticos de los hablantes y, en definitiva, las dinámicas alternativas a la sustitución lingüística que operan “de abajo hacia arriba”. Igualmente, el autor lanza un interrogante sobre el rol que puede ejercer en estos enclaves el turismo, como un posible aliado para el despertar del filón identitario y de
la normalización.
Source: Crònica legislativa d’Aragó. Segon semestre de 2022 | García Fernández | Revista de Llengua i Dret
Antonio Eito Mateo Chaime Marcuello Servós
La presente obra adapta a la lengua aragonesa la Enquesta d’Usos de la Llengua Catalana, con el objetivo de dotar a investigadoras e investigadores de una herramienta con la que poder ampliar el estudio sociolingüístico del aragonés, la lengua románica más amenazada de Europa.
PP i VOX conformaran lo Govern d'Aragó i faran la nova política lingüística. Lo PP va presentar el programa més secessionista: no és català. VOX, contradiccions a banda, és més partidari d'esborrar la diversitat lingüística a Aragó: lo català no existeix.
— Natxo Sorolla (@natxosorolla) June 1, 2023
Lo PP per 1a vegada ha fet un programa secessionista: "RECHAZAREMOS LA IMPOSICIÓN DE UN CATALÁN O UN ARAGONÉS NORMALIZADO que los aragoneses no reconocen como propios. Omitiremos el término 'CATALÁN'" (Algú va recopilar programes https://t.co/PcyTI1OnCw 👏) pic.twitter.com/mJdHYQGnlw
— Natxo Sorolla (@natxosorolla) June 1, 2023
Què passarà? L'Acadèmia és la "institución científica oficial" per llei PP-PAR. I els seus Estatuts (2018) preveuen l'autoregulació, una vegada nombrats los seus membres. Per tant, és previsible que PP-VOX fotran lo debat en primer pla mediàtic :-(https://t.co/9WUXMPa3Ll
— Natxo Sorolla (@natxosorolla) June 1, 2023
Si el PAR estiguera al joc possiblement s'obriria la via secessionista: existeix, però no és català. A llarg termini potser seria l'opció menys roïna. Perquè si VOX i PP es posen d'acord en esborrar la Llei… tornar-la a discutir d'aquí 4-8 anys en Corts. Bfff!
— Natxo Sorolla (@natxosorolla) June 1, 2023
Source: Eliminar la lengua aragonesa o recuperar el trasvase del Ebro: las exigencias de Vox al PP en Aragón
Sin embargo, desde la formación verde aseguran en su programa que derogaran “la Ley de Lenguas y los correspondientes institutos del catalán y del aragonés que enfrentan y dividen a los españoles”.
Source: Identitat (aragonesa) i llengua (catalana)
Així deia el titular de la notícia en un conegut diari aragonés a principis del mes de maig: “Arranquen la retolació en català de dos senyals de trànsit en el Baix Aragó”. No obstant això, no era el primer acte vandàlic que rebien eixos senyals, ja que prèviament havien sigut ruixades abundantment amb esprai amb l’objectiu d’esborrar la denominació de les localitats de Canyada de Beric i Bellmunt de Mesquí. No contents amb esborrar la denominació, els valents vàndals van decidir anar un pas més enllà i eliminar qualsevol vestigi de la llengua catalana en aquell trosset del Baix Aragó i van eliminar físicament l’emplafonat metàl·lic en el qual es podien llegir les denominacions històriques i pròpies de les localitats.
He de confessar que després de llegir la notícia em va vindre al capdavant cert paral·lelisme -salvant les distàncies, òbviament- amb la conducta mafiosa de la ‘Ndraghenta calabresa. I m’explique. El modus operandi de la màfia calabresa estava basat a sotmetre als seus represaliats a una doble condemna. D’una banda, torturaven i assassinaven a tots aquells que s’oposaven als seus interessos. I una vegada morts, maltractaven públicament els cossos inerts de les seues víctimes abans de fer-los desaparéixer definitivament. Fins i tot, de vegades, els cossos desmembrats servien de menjar per als animals, que no deixaven cap evidència del que allí havia succeït. Així aconseguien una doble condemna per a les famílies de les seues víctimes. Al dolor per la pèrdua dels seus sers estimats, se sumava l’angoixa i desesperació que generava el fet de no saber amb exactitud quina cosa els havia succeït. Salvant les distàncies de fons, però amb certes similituds en la forma d’actuació dels vàndals, eixos van actuar a l’estil calabrés. No es van conformar amb esborrar amb esprai la denominació del cartell, sinó que van decidir eliminar qualsevol vestigi físic de l’emplafonat metàl·lic referent a les denominacions en català. Sense cos, no hi ha delicte.
A algunes aragoneses, est tipus de conductes no ens agafa per sorpresa. De fet, estem tan acostumades que hem hagut de naturalitzar-les d’alguna manera per una qüestió de salut mental. No obstant això, naturalitzar eixos actes de discriminació no significa obviar-los ni restar-los importància. De cap de les maneres. Potser ha arribat el moment de parlar obertament, sense prejudicis ni estereotips interessats, del fet de ser aragonés i parlar català.
Perquè molts aragoneses així som i així ho sentim. I tot això, sense que ningú ens haja ensenyat que això és així de manera natural i que no hi ha res de dolent en eixa doble vessant. Al contrari, moltes i molts hem hagut de construir i encaixar la nostra identitat aragonesa amb la nostra llengua catalana de manera autodidacta, via assaig-error. A camins, amagant-nos per a evitar preguntes o mirades incòmodes i, altres voltes, simplement acatxant el cap davant d’estos actes de discriminació lingüística constants. Per desgràcia, ningú ens ha ensenyat a encaixar l’element lingüístic dins del cresol identitari. Ni els nostres governs, ni els nostres conciutadans castellanoparlants, ni els nostres veïns valencians i catalans amb els quals compartim una història i una llengua. És cert que eixos últims, de vegades, tampoc han facilitat molt la tasca, sinó tot el contrari. Plantar la bandera lingüística i enarborar-la amb proclames polítiques i identitàries excloents en la seua guerra de trinxeres amb Madrid, li ha fet un mal servei a la llengua catalana, patrimoni comú de tots i no sols d’alguns.
Però el fet que a Aragó parlem català és una realitat centenària difícil d’amagar, per molts senyals que ratllen, que arranquen o per molt LAPAPYP, LAPAO o qualsevol altre eufemisme utilitzat per a evitar dir el que és: català.
I és que l’Aragó és un territori lingüísticament plural en el qual a més del castellà, la llengua aragonesa i la llengua catalana han sigut i són les nostres llengües pròpies des de fa segles. I si ningú posa remei -encara que els vàndals estan en això, tranquils- podria aventurar-me a conjecturar que ho continuaran sent durant uns quants segles més. De fet, molt abans que la llengua castellana fora majoritària a Aragó i s’elevara a icona arquetípica per ser etiquetat com un bon aragonés, el català i l’aragonés ja eren les nostres llengües. És més, eren les llengües emprades no sols en les Corts Generals d’Aragó, sinó també per la cancelleria real, que les usava de manera institucional i oficial. Els propis registres de cancelleria ja van posar de manifest allà pel segle XIV el caràcter plurilingüe d’Aragó, cosa que avui algunes conservem com un autèntic tresor i és uns dels gèrmens de la identitat aragonesa.
Arribat a eix punt, és inevitable preguntar-se què significa ser aragonés i aragonesa. La resposta no és fàcil. Potser ho determina el mostrar devoció a la Verge del Pilar, o admirar el riu Ebre al seu pas per Saragossa, o escoltar a Labordeta i La Bullonera, o estiuejar als Pirineus -o al poble, o a Salou-, o menjar ternasco amb rasmia o conéixer la famosa i rellevant sentència de Ens, que som tant com vós i tots junts més que vós, us fem rei d’Aragó, si jureu els furs i si no, no. Potser consisteix en totes estes coses o en alguna d’elles, però si ser aragonés significa venerar a la Verge del Pilar, escoltar mà en pit a Labordeta i estiuejar entre Biescas i Salou, segurament la majoria de les nostres lectores no se senten identificades en est aragonesisme precuinat i enllaunat. O potser ser aragonesa sigue una mica més complex que això, no?
El que hi ha darrere de l’acte vandàlic que ens ha servit de pretext per a parlar de llengua catalana i identitat aragonesa, és una concepció identitària uniforme, rígida i impermeable. Eixos tipus de concepcions va tindre sentit fins més enllà de l’Edat Mitjana i l’Edat Moderna com a mecanisme de pervivència i supervivència social en un entorn hostil. Però en ple segle XXI, amb un món completament globalitzat i interconnectat, mantindre una visió identitària de compartiment estanc és un suïcidi, com a individus i també com a societat. Al cap i a la fi, la identitat no és més que una cosmovisió compartida per un grup social. Esta visió tindrà uns denominadors comuns, però també tindrà vectors laterals i particulars a alguns subgrups que no han de ser compartits per tot el teixit social. La identitat ha de mantindre una certa unitat dins de la diversitat i ha de tindre un cert grau de permeabilitat. En cas contrari, la desafecció gradual dels grups que integren valors i principis no comuns a tots estarà garantida. I totes aquelles accions, decisions i actes que per acció o omissió afavorisquen una visió rígida i estanca de la identitat com a poble, l’única cosa que fan és generar desarrelament per part dels grups socials situats en la perifèria identitària.
I en això, en entendre la identitat com una cosa diversa sense perdre la condició d’unitat, les aragoneses que tenim com a llengua materna la catalana som unes expertes. Això és així perquè hem hagut de desenvolupar mecanismes de preservació de la llengua, d’una banda, i de sentiment de pertinença a Aragó, per un altre. I tots dos elements són vitals. El primer, perquè configura part de la nostra identitat personal i modela el nostre pensament: pensem amb paraules i amb un idioma en concret. Mentre que el segon ens fa partícips d’una concepció de món compartida, generant arrelament, oferint seguretat i projectant futur.
Per això, fer pedagogia respecte a la qüestió lingüística i sociopolítica aragonesa té en el context actual una importància cabdal. No crec que exagere si dic que la supervivència de la societat aragonesa està en joc. La vertadera sobirania popular de cada poble radica en el fet que els elements principals que sustenten eixa cosmovisió compartida del món, eixa visió comuna i comunitària no entren en contradicció en altres elements identitaris minoritaris. És prioritari trobar punts d’unió i eliminar els de fricció amb els diferents elements que ens identifiquen com a aragoneses i aragonesos per garantir una identitat amb un ampli ventall social i amb un alt grau d’identificació. I això s’aconsegueix entenent que els processos i les realitats lingüístiques no predeterminen les identitats. En tot cas, com a aragoneses hauríem de reivindicar la llengua catalana com a patrimoni aragonés en comptes de deixar-ho en mans d’uns altres. Si les llengües hagueren sigut igual d’importants que els béns de Sixena, ens lluiria més el pèl. Però en les llengües no hi ha soroll mediàtic, no hi ha emoció visceral, no hi ha desraó ni un enemic en el qual focalitzar la nostra ira o la nostra incompetència per no haver tingut cura de part de la nostra pròpia identitat.
Pero sempre hi ha hagut interessos en part del ventall polític, especialment a la dreta de l’espectre, que tendixen i espenten cap a la uniformitat social. La negació de la multiplicitat d’una mateixa identitat entronca amb un sistema capitalista interessadament uniforme -i neoliberal i de masses, afegiria jo- que conduix cap a un pensament únic. Est és més fàcil de manipular i, per extensió, resulta més senzill crear opinions majoritàries favorables a uns interessos econòmics que ostenten una posició de poder respecte a la resta de la societat. En aquest context, tot el que sigue diversitat, pluralitat o pensament divergent va en contra de fomentar un pensament únic dominant i, per tant, atempta contra els interessos econòmics de part de l’establishment.
I per a la nostra desgràcia, l’estat espanyol s’ha conformat al voltant d’un nucli central de poder com és Madrid i uns corrents de contrapoder situades sempre en la perifèria peninsular: Catalunya, Euskadi, Comunitat Valenciana, Navarra, etc. I enmig d’aquestes forces i jocs de poder ens hem trobat les aragoneses i aragonesos. Situats estratègicament entre diferents actors i forces, hem sigut utilitzats sistemàticament i de forma molt especial per l’estat central com a punta de llança de l’espanyolisme més arcaic i caciquil enfront dels nostres veïns catalans.
I encara que alguns arranquen cartells, uns altres devem i volem pensar que, a les portes d’uns comicis electorals, cal esperar d’una societat sana i democràtica com és l’aragonesa, que el fet de valorar les propostes polítiques sota l’òptica del respecte al nostre patrimoni lingüístic siga alguna cosa a tindre en compte. Encara que res més lluny de la realitat. Les propostes a nivell lingüístic són escasses i en tot cas estan molt polaritzades. Algun programa (de fet, un únic programa) afronta de manera valenta la conservació i el foment del nostre patrimoni lingüístic, cridant a les llengües pel seu nom -aragonés i català- i introduint l’oficialitat dins del debat polític. Uns altres, l’única cosa que pretenen és demonitzar i acabar amb el nom de les nostres llengües pròpies. Però la major desgràcia és que la majoria de programes polítics passen de puntetes o ometen qualsevol referència explícita a les llengües pròpies d’Aragó, començant per la seua denominació.
Mentre en altres territoris amb llengües pròpies, sense ser eixes oficials com és el cas d’Asturies, la utilització d’aquestes s’entén com un valor positiu i de respecte i identificació de la idiosincràsia particular del territori, a l’Aragó haurem de continuar esperant mentre l’assumpte es debatisca entre Lambán i Azcón. I en est escenari, diu molt més -entengue’s, en sentit negatiu- la indiferència dels teus aliats que el propi menyspreu dels teus adversaris. I qui vol enemics tenint a Lambán en el Govern? Doncs això.
En democràcia, el vertader exercici de poder no consistix a imposar el teu programa polític a través de la força que t’han donat les urnes, sinó d’integrar i incloure en l’exercici del teu govern les diferents cosmovisions dins de l’opció política majoritària. En cas contrari, es corre el risc que les posicions polítiques minoritàries polaritzen el seu discurs i actuen de manera anàloga quan esdevinguen en posicions majoritàries. Eix fet, a mitjà i llarg termini crea discursos i polítiques impositives, basades en la força i l’estupidesa, en comptes de polítiques dialogades i consensuades a partir de la reflexió i la cessió de posicions. Tot això, a fi de garantir de manera efectiva el lliure exercici dels nostres drets com a ciutadans i ciutadanes. I Lambán serà moltes coses, però no és un president valent. Ni tampoc ho serà Azcón, si es dona el cas.
Però al Cèsar lo que és del Cèsar. Al llarg d’aquests últims vuit anys i dues legislatures, el Govern d’Aragó ha comptat amb una Direcció General de Política Lingüística, comandada per CHA que, amb escassos recursos econòmics i materials i sota estreta vigilància socialista, ha aconseguit elevar a rang d’“Important” el nostre patrimoni lingüístic. Tant de bo que després dels comicis del diumenge, a la llengua catalana i a l’aragonesa se’ls etiquete com a “assumpte urgent”, perquè Aragó s’ho mereix.
Potser així, algunes aragoneses no haguem d’abandonar la nostra terra per veure reconeguts els nostres drets lingüístics més bàsics.
O potser així posem a Aragó en el centre d’interés de les nostres polítiques i deixem a Madrid i Barcelona a la nostra perifèria.
Source: La Academia Aragonesa de la Lengua aprueba la Ortografía de l’aragonés
El Pleno de la Academia Aragonesa de la Lengua, en sesión extraordinaria celebrada el pasado lunes 3 de abril, ha aprobado la Ortografía de l’aragonés, la normativa ortográfica oficial del aragonés.
Con esta histórica decisión, la Academia pone fin a la situación actual de concurrencia de múltiples propuestas ortográficas para la escritura del aragonés. La propia AAL reconoció esta situación de partida en octubre pasado, cuando aprobó un acuerdo normativo que, provisionalmente, consideraba “uso correcto” la utilización de cualquiera de las normas gráficas preexistentes, hasta que se publicase la normativa ortográfica en la que la Institución estaba trabajando. Desde la aprobación, este pasado lunes, de la normativa ortográfica oficial, queda sin efecto el acuerdo publicado en el mes de octubre.
La Ortografía de l’aragonés ha sido elaborada por la Comisión de Grafía del Instituto de l’Aragonés. Esta comisión, constituida con ese fin el 11 de abril de 2022 ha sido presidida por Ánchel Conte y forman parte de ella todos los miembros de número del Instituto. A lo largo de 23 sesiones de trabajo de dicha comisión y dos reuniones del Plenario del Instituto, los académicos y académicas acordaron los diferentes puntos que conforman esta norma ortográfica. Para ello, la Comisión partió de las soluciones aportadas por las distintas normas y tradiciones gráficas existentes hasta hoy, así como de las propuestas presentadas por los propios académicos y académicas.
Con la aprobación de esta normativa ortográfica, la Academia Aragonesa de la Lengua ha alcanzado un hito histórico, esperado durante muchos años por la comunidad lingüística. La existencia de una normativa ortográfica oficial permite establecer las bases para seguir avanzando en el proceso de codificación de la lengua aragonesa, y favorecerá una mayor presencia del aragonés en todos los ámbitos de la sociedad.
El acuerdo normativo puede encontrarse en este enlace. Aquí puede descargarse el texto de la ortografía del aragonés, tanto en aragonés como en castellano.
Source: Aragón y la lengua catalana, por Magí Camps
Las comarcas aragonesas donde se habla catalán han vivido unos cuantos despropósitos en cuanto a la legislación de esta lengua. ¿Recuerdan el lapao y el lapapyp, las siglas de las denominaciones oficiales que Aragón dio al catalán y al aragonés entre los años 2013 y 2015? Ahora parece que se ha puesto orden porque la Academia Aragonesa de la Lengua, que incluye dos institutos, uno dedicado a la lengua aragonesa y otro a la catalana, acaba de publicar un acuerdo sobre el uso oficial del catalán de Aragón. Aunque la ley autonómica le permite emitir normativa, la Academia Aragonesa asume los criterios del Institut d’ Estudis Catalans (IEC) y, por el hecho de que la Franja se incluye dentro de la variante dialectal occidental, también tiene en cuenta los criterios de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
El resumen es que lo que la política intenta dividir, la lingüística lo vuelve a unir. Ya pasó con la creación de la Acadèmia Valenciana. Por mucho que el interés político valenciano fuera que con la creación de esta academia se estableciera una normativa distinta para hacer creer que lo que se habla en el País Valenciano no es catalán, no lo consiguieron. Aunque con matices, la Acadèmia Valenciana mantiene los criterios normativos del IEC.
Un decreto de 1976 establece que el IEC es la academia normativa de la lengua catalana allí donde se habla
En todo este asunto, hay tres puntos a tener en cuenta. El primero es que el IEC fue reconocido por un real decreto de 1976 como centro académico normativo para la lengua catalana en todos los territorios donde se habla.
La Constitución posterior y la creación de
las autonomías diluyeron esta norma primigenia que, sin embargo, la Academia Aragonesa de la Lengua recupera y menciona específicamente en su acuerdo. Vuelta a la casilla de salida.
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre
(aquí va una foto)
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre Academia Aragonesa de la Lengua
El segundo punto es que el IEC es una academia supraautonómica, no depende de la administración catalana, y sus miembros provienen de todo el dominio lingüístico, como Aragón, la Catalunya Nord o l’Alguer. Y el tercero es que ninguna de las dos academias creadas posteriormente lucen en su nombre el sintagma “lengua valenciana” o “lengua aragonesa”, sino Acadèmia Valenciana de la Llengua y Academia Aragonesa de la Lengua. Una aclaración: esta segunda sí tiene sentido en lo que respecta a la lengua aragonesa. Como epílogo, hay que añadir que ninguna de estas dos academias autonómicas se ha planteado establecerse como instituto del castellano. Este aspecto pertenece a la RAE en el caso de España. Así pues, ¿por qué no se admite directamente la autoridad lingüística del IEC y se invierte el dinero en esta institución transversal en lugar de montar cada autonomía su chiringuito?
Source: Amaral, una banda políglota que canta en catalán, vasco, gallego, aragonés, inglés…
El grupo zaragozano acaba de lanzar la canción ‘La nit sembla que serà nostra’ con la formación barcelonesa Els Amics de les Arts.
La pasada semana vio la luz ‘La nit sembla que serà nostra’ (Parece que la noche será nuestra), una canción de la banda barcelonesa Els Amics de les Arts en la que presta su voz Eva Amaral. Cantar en catalán no era una novedad para la zaragozana, que ya lo había hecho en otras dos ocasiones en el pasado. De hecho, ha sido habitual en su carrera abrazar otros idiomas, tanto a nivel estatal como internacional. Un hecho que ha contribuido a propagar la propuesta artística de la formación aragonesa.
Además del tema anteriormente mencionado, la primera ocasión en que la intérprete empleó el catalán acaeció en 2007 y fue una versión de ‘Camins’ (Caminos) para un disco de homenaje a Sopa de Cabra, ‘Per tornar enrere’ (Para volver atrás). Para la segunda hubo que esperar hasta 2019 y fue de carácter solidario. En esa ocasión unió su voz a la del cantautor solsonense Roger Mas en ‘Corren’, que formó parte del ‘Disc de la Marató de TV3’.
El año pasado hizo su estreno con el vasco de la mano de la cantante vizcaína Izaro. Ambas unieron sus fuerzas y talentos, con Juan Aguirre a la guitarra, en ‘Argia’, una poesía cantada sobre la divinidad de la luz. La letra dice: “En los párpados / se pegan los rayos / que se quedan en las ventanas / en las uñas se sienten las manos en llamas”.
Amaral también ha abordado el gallego. De hecho, el inicio de su último disco, ‘Salto al color’ (2019), es en la lengua que sublimó Rosalía de Castro. Se trata de ‘Ondas do mar de Vigo’ una cantiga de amigo (composición amorosa) del trovador del siglo XVII Martín Códax que llegó al grupo a través de Carlos Núñez.
La Ronda de Boltaña propició recientemente que Amaral abrazara el aragonés con la canción ‘Canta d’a luenga matria’, integrada en el álbum ‘La estación de las violetas’. Manuel Domínguez, letrista de la formación altoaragonesa, recuerda el encuentro: “Nosotros les hablamos de otra canción, pero ellos quisieron cantar en aragonés. Si Amaral quería cantar en aragonés teníamos que decir algo que la ocasión lo mereciera. Lo que hemos intentado ha sido hacer una canción de homenaje y de amor a todos los que trabajan el aragonés”.
Ya en 2002, en plena explosión de popularidad de Amaral, el sello Virgin llamó a otros mercados con la edición del tercer disco de los aragoneses, ‘Estrella de mar’. Uno de sus mayores ‘hits’, ‘Sin ti no soy nada’, fue cantada en italiano (‘Senza te sono niente’) y en francés (‘Les sentiments ne se réparent pas’). En italiano también inmortalizaron ‘Te necesito’ (‘Di te ho bisogno’). Finalmente, el ‘single’ ‘Estrella de mar’ fue grabado en inglés con el título en español.
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.