Amb l’objectiu de passar revista a la situació de les dues llengües minoritàries a Aragó, l’aragonès i el català, la Universitat Rovira i Virgili (URV) va organitzar el passat 4 de maig un seminari entorn de José Ignacio López Susín, director general de Política Lingüística d’Aragó des de 2015. Membre de la CHA (Chunta Aragonesista), partit que ocupa la Consejería de Vertebración del Territorio, Movilidad y Vivienda, dins del govern socialista de Javier Lambán, la seua presència pretenia informar de la intensa activitat legislativa i institucionalitzadora desenvolupada durant l’actual legislatura, successora de l’encapçalada per Luisa Fernanda Rudi: coneguda és la seua Ley de Lenguas de 2013, la qual, derogant la de Marcelino Iglesias (2009), denominà les llengües comunitàries amb perífrasis, de seguida convertides en los acrònims LAPAO i LAPAPYP. També es pretenia debatre sobre els reptes encara pendents de la mà de tres experts, professors a la URV vinculats amb la Franja aragonesa. Així, llengua, política i ciència se van donar la mà, amb la coordinació de Joan Josep Pujadas, catedràtic del Departament d’Antropologia, Filosofia i Treball Social i expert en l’etnolingüística de l’Alt Aragó, qui va elogiar del conferenciant l’excepcional circumstància de reunir preparació, militància i adequació al càrrec.

En una ponència titulada “Multilingüismo y políticas lingüísticas en Aragón” López Susín va dibuixar als assistents la realitat lingüística de la comunitat aragonesa, condicionada per la història derivada de l’entronització d’una dinastia castellana després del Compromís de Casp, determinant en la regressió de l’aragonès, i per la manca d’interiorització del seu trilingüisme i el trencament actual de la transmissió familiar de les dues llengües minoritàries. Amb xifres exactes dels parlants, que dins del total de població suposen un 2% de l’aragonès i un 4% del català —unes 56.000 persones—, va presentar el cens lingüístic de cada comarca, també les del domini lingüístic castellà, amb curiositats com 12.291 catalanoparlants censats a Saragossa i 50 a Ejea de los Caballeros (comarca de les Cinco Villas). Així mateix, l’ocasió va servir per presentar la web Lenguas de Aragón, de recent creació —pròximament s’editarà en les tres llengües aragoneses—, que conté una variada informació de tipus històric, normatiu i, sobretot, cultural i didàctic; pel que fa al català va mostrar el recurs Espais literaris de Jesús Moncada (www.jesusmoncada.cat, a l’apartat “Biografías de autores/as y estudiosos/as del aragonés y el catalán en Aragón”) i els materials didàctics de Rebost.

Expert en dret lingüístic, partint de la Constitució de 1978, López Susín va incidir en l’esperança que va suposar l’Estatut d’autonomia i, alhora, la problemàtica del concepte “zonas de uso predominante de las lenguas y modalidades propias de Aragón” del seu article 7, tan indeterminat, fins arribar a les dues lleis de llengües mencionades i a la legislatura actual, en què es va crear la Direcció General que encapçala. En este punt va detallar les accions empreses malgrat un modest pressupost —que ha passat de 15.000 a 200.000€— i a partir del que es podia fer desenvolupant la Ley de Lenguas vigent: un procediment més ràpid que l’elaboració d’una nova llei, va destacar. Així s’ha aconseguit la modificació de la Ley del Patrimonio Cultural, s’ha creat la comissió assessora de Toponímia, i s’han aprovat los currículums de cada nivell educatiu i les bases reguladores de subvencions i premis literaris. És un resultat ben considerable, que es completarà pròximament amb la declaració de les zones d’utilització històrica predominant i la creació de l’Academia Aragonesa de la Lengua, de la qual s’acaben d’aprovar els estatuts. A les conclusions, a part dels avanços aconseguits, evidents si es considera la desolada situació anterior, va mencionar com a tasques pendents abordar la presència trilingüe als mitjans de comunicació públics i a l’Administració.  

A continuació, les intervencions dels tres professors de diferents departaments de la URV van complementar diversos aspectes del fet sociolingüístic. Miquel Àngel Pradilla, del Departament de Filologia Catalana —i membre de l’Institut d’Estudis Catalans— va subratllar l’obligació de l’elit que governa de millorar la matriu valorativa de la llengua més enllà de les polítiques lingüístiques, i, en este sentit, va al·ludir al concepte de “comunitat lingüística” per damunt de la “identització” política del català, una font de conflictes. També va al·ludir al perill d’atomització si es creen acadèmies de la llengua per separat.

Al seu torn, María Dolores Gimeno, professora del Departament de Filologies Romàniques i vicepresidenta de l’Associació Cultural del Matarranya (Ascuma), va parlar de l’associacionisme lingüístic a la Franja, des dels seus orígens als anys 80 —quan van aparèixer els consells locals de la Franja a la Llitera, l’Institut d’Estudis del Baix Cinca i la mateixa Ascuma— a la recent “Clarió: Associació de Pares del Matarranya en Defensa del Català” (2013), un panorama que ha evolucionat des de la nova democràcia, sensible a les llengües minoritàries, a l’aparició darrerament d’associacions “negacionistes” —de la denominació “català” i de la seua unitat— per qüestions polítiques. Desprès de referir la important tasca realitzada en la dignificació i l’ús del català franjolí en diferents sentits (publicacions, escola, reivindicació política…), va destacar la crisi de l’associacionisme clàssic. Considerat als seus inicis un difusor de la cultura per a tots, ara es veu elitista, massa vinculat al model dels centres d’estudis, mentre pateix dificultats en la seua tasca per la crisi econòmica, per la dispersió dels seus socis i per la manca de relleu generacional. No obstant això, intenta la difusió en xarxes socials i publicacions electròniques, com la revista Temps de Franja, la qual, per necessitat feta virtut, s’edita actualment en part en web (www.tempsdefranja.org).

La darrera intervenció va ser la de Natxo Sorolla, sociòleg i professor del Departament de Gestió i Empresa, que va oferir dades dels processos de substitució lingüística que s’observen tant a l’àmbit de l’aragonès com del català, comparant els casos de la comarca del Baix Cinca i la Llitera i el d’Echo. La situació preocupant derivada del trencament de la transmissió familiar que s’observa històricament en l’aragonès situa la llengua en posició d’amenaça. Pel que fa al català a la Franja no es veu este trencament, encara. Però les últimes dades apunten que el castellà està penetrant com a llengua d’interacció entre xiquets catalanoparlants familiars, circumstància que podria ser l’avantsala d’un procés de substitució imminent, i per evitar-ho, cal posar en acció polítiques lingüístiques més efectives.

En definitiva, esta interessant jornada, interdepartamental i interautonòmica, va servir per conèixer les polítiques de protecció dels parlants minoritaris de la comunitat aragonesa, generadores d’un marc educatiu, cultural i administratiu que puga perviure inclús si canvia l’escenari polític. Una tasca desenvolupada amb encert, sobretot quan la situació derivada del procés i conflictes com los béns de la Franja han exacerbat a Aragó una opinió pública adversa a la consideració de la riquesa secular que suposa el català propi, a part de l’aragonès, en situació tan precària. Al mateix temps, los diferents punts de vista exposats van confirmar la necessitat de continuar reflexionant per tal de buscar l’enteniment entre Aragó i Catalunya en la preservació del patrimoni lingüístic i cultural comú.

María Dolores Gimeno Puyol
Filologies Romàniques de la Universitat Rovira i Virgili