Presentem El català del segle XIV https://t.co/t2puJi7wTg publicat per #PrensasUniversitarias de Saragossa el pròxim dissabte 22 de setembre a #llibreriaserret #matarranya i a #Arnes #terraalta a Casa les Pallareses, les dones que fan espelmes pic.twitter.com/YDJC4AyRHZ

— Octavio Serret (@serret_octavio) September 16, 2018

Cartell Signatura llibre Serret-Arnes

TFG complet: Substitució i Manteniment Lingüístics: el cas benasquès

Alumna: Lídia Peres Muñoz

7. Conclusions

Hem vist que tenim representacions tant positives com negatives del benasquès. Ara per ara és difícil afirmar si hi ha manteniment o substitució lingüística a la Vall de Benasc, però amb les dades que tenim sembla ser que ja fa anys que s’està produint un canvi. Aquest canvi va començar amb la generació dels pares, quan la majoria van decidir deixar de transmetre la llengua autòctona perquè no la veien d’utilitat pels seus fills. Com deia Babia, quan una família és mixta ja no transmeten el benasquès com a llengua materna, els pares transmeten el castellà als fills. També deia (potser en broma) que com a mesura per salvar el benasquès seria bo que guanyés un Òscar a la millor pel·lícula en llengua no anglesa. No ha estat així, però sí que ha participat en la pel·lícula Palmeras en la nieve, i els habitants de Benasc n’estan ben orgullosos. Babia s’equivocava quan deia que si el benasquès no té una ortografia unificada, ni lèxic, ni gramàtica fixats, no es podria implantar a les escoles. Hem comprovat que ja s’ha implantat a l’escola, l’única cosa que falta és que es facin més hores d’aquesta assignatura a tots els cursos. Molts estrangers han volgut aprendre’l, però per més que insisteixin no hi ha manera que els autòctons vulguin ensenyar el seu idioma; a la que veuen que algú parla patuès però no massa bé, automàticament canvien al castellà enlloc d’ajudar-lo a parlar millor. El Govern d’Aragó hauria de cuidar més la cultura i reconèixer el benasquès com a llengua oficial. El cas aranès va anar així i ha funcionat. Actualment trobem que molta part de la població ja ha passat a adoptar el castellà com a llengua primera perquè és la llengua de l’administració i la més parlada, i ara que els lingüistes han donat compte del cas benasquès i estan treballant en el manteniment de la llengua, el poble no li veu el sentit. El poble és conscient del problema de la desaparició de la seva llengua i no voldria que passés, però sembla que ja fa temps que ha assimilat el que potser ja no té retorn. També tenim el problema de la falta de feina a Benasc. Si tots els joves (o gairebé tots) acaben marxant a les ciutats que els poden oferir més possibilitats laborals, encara quedarà menys gent al poble que adopti la llengua autòctona dels pares, la faci servir i quan aquests joves tinguin fills en un futur també els hi transmetin.

Per explicar el manteniment de la llengua, trobem que encara hi ha famílies que transmeten el benasquès als seus fills, que de tant en tant es publica en patuès i que l’han començat a implantar a l’escola. Pensen que la llengua autòctona forma part de la seva cultura i que s’ha de mantenir com sigui perquè forma part dels seus símbols d’identitat. De moment ja és un pas que algunes famílies el vulguin mantenir, que els joves i estrangers estiguin disposats a aprendre’l i que s’hagi implantat a l’escola. També és molt bo que s’estigui negociant de fer més hores de patuès a l’escola i que els estudiosos estiguin creant una gramàtica del benasquès. El que haurem veure és si es pot revertir l’efecte ara que l’han implantat a l’escola i les noves generacions tenen oportunitat d’aprendre’l i a més els agrada la llengua, però falta augmentar més el seu ús, tant a l’escola com en tots els altres àmbits, sobretot en el familiar perquè és el més important; hem de remarcar que si es deixa de transmetre de pares a fills és quan desapareixerà del tot. Les nostres hipòtesis, doncs, eren correctes tant pel que fa al manteniment com pel que fa a la substitució de la llengua excepte una, la de l’augment del seu ús gràcies a la implantació de l’escola i els esforços de les elits. No és que sigui incorrecta, però és aviat per afirmar-ho. La podrem corroborar o desmentir d’aquí uns anys, quan els nens que ara estan aprenent patuès a l’escola hagin crescut i tinguin fills. Veurem llavors quina és la llengua que transmeten als seus descendents. Potser el benasquès encara es manté viu perquè la vall on es parla està protegida per altes muntanyes que fan difícil l’accés a la resta del territori espanyol i també a França, tot i que a França era més fàcil l’accés i sí que hi arribaven per comercialitzar (el patuès s’assembla molt al patois, d’aquí que s’entenguessin per comercialitzar). En definitiva, la seva situació geogràfica ajuda a que es mantingui perquè se situa a la part més oriental del Pirineu aragonès.

TFG complet: Substitució i Manteniment Lingüístics: el cas benasquès

Source: Elementos de lingüística contrastiva en aragonés: estudio de algunas afinidades con gascón, catalán y otros romances

Source: Filologia infusa | L’esmolet

Primeres provatures del meu idioma carlesteresbellesià amb ma cosineta Núria, de Barcelona. Pareix que ja m’entenia.

Havent llegit les declaracions d’algunes persones més o menys públiques sobre la llengua que parlem a les nostres viles, he decidit declarar-me jo també filòleg per infusió divina i, per tant, competent per a anomenar el meu idioma, que batejaré en este mateix moment com carlesteresbellesià. Ja veuen, distingides lectores, que les faig partícips d’una primícia mundial: l’aparició d’una nova llengua. Com que no sóc càrrec polític ni tinc notorietat més enllà del meu cercle familiar —i encara gràcies—, no m’atreveixo a pontificar sobre el que parlen los meus veïns, i, si m’apureu, ni tan sols em veig en cor de dir què parla la meua dona. Ens entenem de categoria, però déu-mos-en-guard d’afirmar que parlem lo mateix… no vull que se m’acusi d’imperialista! En els quasi cinquanta-sis anys que duc pel món m’he adonat que el meu carlesteresbellesià em serveix per comunicar-me sense canviar d’idioma amb persones de llocs tan allunyats com Crevillent, Sa Pobla o Santa Eugènia de Ter. Potser de menut un colom va visitar-me mentre dormia i va dipositar sobre el meu cap un do de llengües d’estar per casa, restringit a les terres que hi ha d’Aiguaviva de Bergantes a l’Alguer i de Salses a Guardamar.

M’estic plantejant de muntar una acadèmia on, a preu mòdic, la gent interessada pugui aprendre el carlesteresbellesià. A mi m’ha estat força útil per a escoltar els consells dels iaios, comunicar-me amb mons pares i fins i tot per a enamorar la meua esposa i formar una família. També m’ha permès fer amics, tenir estudis i treballar en diversos oficis. He intentat que les filles l’aprenguin, però cadascuna ha creat lo seu idioma propi. Què hi farem.

Per acabar, em pregunto què hauria passat si estes persones que esmentava al principi, en comptes d’estar per damunt dels filòlegs de carrera gràcies a la infusió divina, s’haguessin sentit imbuïts d’una ciència mèdica superior a la dels metges titulats. Potser ja seríem tots a l’altre barri. Com diuen los meus amics castellans: Dios aprieta però no ahoga.

La Comarca, columna «Viles i gents», 27 de luliol de 2018

JACA.- El director general de Política Lingüística, José Ignacio López Susín, ha presentado este jueves en Jaca el libro Lenguas minoritarias de Europa y estandarización, que editó la cátedra Jo

Source: “La escuela es fundamental para mantener y dignificar el aragonés”

Source: Seminari sobre polítiques lingüístiques a Aragó, a la Universitat Rovira i Virgili – María Dolores Gimeno Pujol – RLD blog

A més a més, es volen donar a conèixer, finalment, aspectes poc –o gens– difosos sobre el fet lingüístic en el conjunt de la conca del Segura i el seu intent de protecció, dins i fora de la Regió de Múrcia, ja siga del català, ja siga de les variants dialectals que el castellà presenta a la zona, en tot el sud-est peninsular, territori on la petja de l’aragonès i del català és més que notòria, com a substrat i adstrat lingüístic.

Source: La protecció jurídica de la llengua pròpia del Carxe, a la Comunitat Autònoma de la Regió de Múrcia: el català més desconegut i abandonat de tots – Ángel C. Navarro – RLD blog

Premi a treballs d’investigació conclosos o tesis doctorals.

Límites lingüísticos difusos en La Franja: LAPAO y LAPAPYP

Autora: Laura Sánchez García. Trabajo Fin de Grad. Grado de Filología Hispánica (Curso 2013-­‐14). Tutor: Francisco M. Carriscondo Esquivel

4. Conclusión
Los conceptos de dialecto, de variedades lingüísticas y de lengua han intentado ser definidos de una manera rotunda, pero nunca se ha llegado a un consenso entre los lingüistas expertos en la materia. Así, aprovechando esta difusa delimitación de los términos, los partidos políticos se han encargado de tratar el asunto como un arma política. Hablan así de lengua oficial y cooficial, de lengua viva o lengua muerta, sin sostenerse en la mayoría de las ocasiones sobre un cimiento firme. Cambian, como en el caso de la «Ley de Lenguas» de Aragón, el nombre de las lenguas y modalidades de la zona, que actualmente se denominan LAPAO y LAPAPYP , aunque la persona de a pie siga llamándolas como siempre ha hecho: catalán y aragonés. Así, teniendo en cuenta el carácter de herramienta comunicativa de una lengua, podemos decir que los catalano- aragoneses, en este caso, continúan comunicándose, porque el hecho de que cambien las denominaciones no significa que dejen de entenderse, que hablen otra lengua diferente. Además, es de gran interés la existencia de partidos políticos a favor de las nuevas denominaciones (LAPAO y LAPAPYP), como PP-PAR, y partidos en contra, como PSOE, IU,
CHA, CIU, ERC, PSC, ICV-EUIA y CUP. Esto se transmite en los medios y es por ello que percibimos el posicionamiento, en ocasiones inferido, por parte de algunos de los diarios estudiados, como ocurre con los aragoneses, pues, por el contrario, en el caso de los periódicos catalanes, queda rechazada de una manera mucho más clara la nueva «Ley». Continuar llegint… Límites lingüísticos difusos en La Franja: LAPAO y LAPAPYP

Source: des dels nostres anys: una setmana sobre lo català als arxius

M’han sorprès agradablement la sèrie d’actes, tal vegada casual en relació al Dia dels Arxius, que s’han fet en l’Arxiu i Biblioteca Municipal d’Alcanyís, que dirigeix el sr. Ignasi Micolau, on a banda de la programació oficial en una exposició de fotografies dels anys del franquisme d’un personatge molt apreciat en la localitat i lo Baix Aragó, tot i no ser una ciutat catalanòfona s’ ha programat, per este dimecres, la presentació del magnífic llibre  titulat “El català del s.XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) ‘sia manifesta cosa a tots homens’ “, fòrmula amb la que s’encapçalaven els documents de notaria a la medievalitat matarranyenca, obra del professor Titular de Filologia Catalana de la Universitat de Saragossa sr. Xavier Giralt i de la professora associada de la Universitat de Saragossa i de l ‘Escola Oficial d’Idiomes d’Alcanyís, sra Teresa Moret, respectivament..

A banda d’aixó el dia posterior, l’Institut de Secundària i Batxillerat de Vallderoures, ha programat, en los alumnes de la classe de català que coordina la professora Pepa Nogués, una visita a l’Arxiu Municipal de lo poble de Fondespatla, del que procedixen la majoria dels documents estudiats i ressenyats en lo llibre citat. Una visita molt interessant a un arxiu de referència on es té cura de conservar i restaurar los vells pergamins i papers de lo patrimoni local, i una iniciativa valenta per part del professorat, que un camí més han demostrat que la llengua es conrea en la seva cura.

Tant un acte com l’altre han sigut molt reeixits, amb la signatura de llibres per part de los autors, i la participació activa dels alumnes en la lectura de documents de l’arxiu, en llatí i en lo català medieval, tant a Alcanyís com en la visita a Fondespatla, respectivament.
Lo dit, una setmaneta dedicada als arxius de “vella prosàpia” en relació al… : Dia Internacional de los Arxius (!?)

Continuar llegint… Col·loqui Joan Coromines i la Ribagorça » Temps de Franja

// Artur Quintana

Fa ben poc ha aparegut el llibre: Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista.

S’hi publiquen els textos sencers de 50 pergamins del segle XIV en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, si bé se n’exclouen els septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els arxius municipals més ben representats són els de Fondespatla, la Freixneda i Massalió, que sumen quasi trenta documents del total. La resta provenen d’altres arxius municipals de la comarca o de centres de l’entorn on es guarden pergamins municipals de procedència matarranyenca.

Continuar llegint… El català del Matarranya al segle XIV* » Temps de Franja

El proppassat dimecres 13 de juny s’ha presentat a la sala d’audiovisuals de la Biblioteca Municipal d’Alcanyís, a iniciativa del seu director J.I. Micolau, el llibre El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya. La presentació ha estat a càrrec dels autors Javier Giralt i Maria Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, i de l’edició n’han tingut cura les Prensas de la mateixa Universitat. La sala s’ha omplert te persones interessades en el tema. Al llibre es presenten cinquanta manuscrits en català, amb alguns fragments en aragonès i llatí, redactats pels notaris dels municipis i, atès que aquests textos eren escrits per a ser llegits en veu alta per part dels notaris a persones que en gran part no sabien llegir ni escriure, són la prova fefaent que al Matarranya al segle XIV es parlava català, com sovint declaren tant els autors del volum com el seu prologuista Jesús Vázquez. Acompanya l’edició dels manuscrits un minuciós estudi lingüístic de tots ells. Per a més detalls podeu llegir una ressenya del llibre a Temps de Franja 137, abril del 2018, p. 16. Els autors han indicat en la seua ben documentada presentació que el llibre forma part d’un magne projecte per a publicar a llarg termini tota la documentació aragonesa en català dels inicis —segle XIII— a la derogació dels Furs per la victòria borbònica el 1707, quan el català va ser bandejat en la documentació oficial. Han dit també que no trigaran a publicaran un nou volum amb manuscrits de la catedral de Roda de Ribagorça.

Continuar llegint… Manuscrits a Alcanyís » Temps de Franja