El PP va manifestar fa molt pocs dies que estaven contra la Llei de llengües vigent (2009) i la proposta de PP i PAR seria aprovada “eliminando aquel catalán que Aragón no reconoce como suyo y un aragonés artificial que sacrificaba nuestro rico patrimonio” (llegiu-ho a Aragón Digital).
Hi ha dos principis que el representat del PP a la DPZ, José Manuel Larqué, evadeix. D’una banda, el català ha estat defensat a la Franja de manera transversal en consistoris i comarques de tots els colors, també pel PP. I no cal ni mencionar els repetits avals internacionals i científics que tenen els límits lingüístics. I de l’altra, no només el ric patrimoni de cap llengua no se sacrifica amb una varietat estàndard, si no que el ric patrimoni només es defensa amb referents lingüístics clars. És possible mantenir les varietats lingüístiques d’una llengua potent quan es transmet sense escletxes a les noves generacions. Però quan la situació sociolingüística d’una llengua és d’extrema debilitat el manteniment del ric patrimoni té necessitats bàsiques. Perquè el debat no és entre varietats i llengua estàndard, si no entre llengua minoritzada i llengua expansiva. El manteniment del ric patrimoni passa per donar valor i espais d’ús als seus parlants inicials i incorporar la llengua a l’escola de manera prominent per a tota la població del territori on és llengua vernacular.
El Govern d’Aragó ha de centrar el debat en els mecanismes reals que mantindran el ric patrimoni lingüístic d’Aragó. El patrimoni no es manté sobre unes estructures difuminades dictades desde Zuera, sobre denominacions com Lengua Aragonesa Propia del Aragón Oriental (LAPAO) que cap parlant pot naturalitzar. Les quimeres sociolingüístiques no són possibles, i els casos d’èxit en el manteniment de llengües minoritzades són internacionalment coneguts.
Sin la cabecica atada – Opinión – El Periódico de Aragón.
JOSÉ Bada, Filósofo 28/09/2012
Mañana comienzan las jornadas sobre la situación lingüística aragonesa –sobre las lenguas aragonesas minoritarias– que ha organizado en Fraga el Institut d’Estudis del Baix Cinca, cuyo presidente, Pep Labat, me ha invitado a participar con una ponencia para responder abiertamente a la pregunta por una nueva Llei de Llengues per Aragó. No pude negarme a la ponencia, aunque me temo que tenga que renunciar a la asistencia. Por eso, y puesto que debo una respuesta no ya a los expertos –que no la necesitan– sino más bien una explicación a los ciudadanos y una contestación al Gobierno —que no la pide— como ex Presidente del CSLA, quiero anticipar aquí un extracto en castellano y sin la cabecica atada de lo que espero se lea en Fraga clar i català.
LO QUE NECESITAMOS urgentemente no es una ley sino un gobierno que cumpla la ley vigente. ¿Que no es perfecta? Por supuesto, ninguna ley es perfecta; pero es la ley, y un gobierno que no la cumple se desautoriza a sí mismo. Quien preside hoy el Gobierno había prometido cambiarla en la campaña electoral: ya lo había dicho, su promesa es pluscuamperfecta. No menos que imperfecto el futuro del “Anteproyecto de Ley de uso, protección y promoción de las lenguas y modalidades lingüísticas de Aragón”, ese esperpento que “restaura” la ley vigente como el “eccehomo” de Borja su original. Eso no es un proyecto de ley, sino una estratagema para no hacer nada; es decir, para que se haga su voluntad —¿oi, Dolors?— contra todo derecho.
No obstante, como digo, la ley vigente es mejorable. Si de mi dependiera, o del Consejo Superior de Lenguas de Aragón –que no ha sido consultado– podríamos llegar a un acuerdo sobre los siguientes principios:
1 Las lenguas son de los hablantes y para hablar responsablemente; es decir, para hablar y escuchar, porque así se entienden los hombres.
2 La lengua materna en la que aprendemos a a hablar y a escuchar por vez primera es la vía de acceso a cualquier otra y ésta una ampliación de la competencia verbal de aquella.
3 Los infantes deberían desarrollar su capacidad de hablar y de escuchar en el parvulario, para continuar después aprendiendo en la escuela a leer y a escribir primero en su lengua materna o vernácula como dicen otros. Y a expresarse de modo que su competencia lingüística se ampliara a la par que el horizonte de su propio mundo.
4 Una lengua existe en el habla, en la hablas, y todos las hablas sobreviven solo en la lengua a la que pertenecen.
5 Las lenguas que se hablan en Aragón son el aragonés, el catalán y el castellano.
6 El reconocimiento oficial del aragonés y del catalán en los respectivos territorios donde se hablan debería considerarse normal, conveniente y deseable.
7 En todo caso debería prevalecer en la práctica el entendimiento entre los hablantes y utilizarse en cada situación la lengua en la que mejor se entienden las partes, sin mediación de terceros ni traducciones superfluas.
8 Conviene mantener el Consejo Superior de las Lenguas con las mismas funciones, pero con verdadera autonomía y dotación presupuestaria independiente del gobierno de turno. Reduciendo acaso el número de consejeros y sustituyendo los nombrados a propuesta del Gobierno por otros a propuesta de entes públicos que representen la pluralidad de las comunidades lingüísticas de Aragón.
9 La autoridad lingüística debería ser para el aragonés su propia academia. El castellano y el catalán no la necesitan, basta con sendos grupos de académicos correspondientes para las respectivas instancias cuya autoridad no se discute de hecho en su dominio.
CONSIDERO una pérdida irreparable, mayor que la extinción del urogallo oscense, la desaparición del aragonés, y crean que lo siento. Pero no puedo evitarlo. Esa lengua es ya una reliquia que se disputan sus devotos. Quienes podrían hacer algo por ella no saben o no quieren. Y mientras discuten si galgos o podencos, dejan escapar la última oportunidad. La modalidad del aragonés “bien dicho” que se recoge y difunde en algunos medios no es más que un popurrí de mal gusto y sin futuro para mañicos de calzón corto y cabecica atada.
En cambio la otra lengua, esa herejía que “no tiene nombre”, mal que les pese a los que hablan en cristiano y entienden solo “aragonés occidental”, sobrevivirá en la Franja: la costura de España –no solo entre lenguas– donde hay hilo suficiente para coser las diferencias. Pero dudo que seamos capaces de hacer un bordado donde apenas estamos preparados para hacer un remiendo, mientras otros –los más bordes de una y otra banda, qué pena– se disponen ya a hacer un descosido. ¡Basta ya de na-z-ionlismos!
Me avergüenzo de la imagen que proyectamos desde aquí, que es el lugar de nuestra responsabilidad y lo contrario andar por ahí o estar en Babia. Lo peor de todo es, sin embargo, que así y aquí no nos entendemos: ni entre nosotros, ni con nuestros vecinos, ni con nadie de este mundo. Ni del otro, ya me entienden.
Filósofo
ALADRADA: MAPA LINGÜÍSTICO DE ARAGÓN.
Mapa lingüístico de Aragón (según el anteproyecto de Ley de Lenguas de 2001)
Coordinado por José Ignacio López Susín. Textos de J.I. López y Natxo Sorolla.
Edita Aladrada Ediciones con la colaboración de Associació Cultural del Matarranya, Centro de Estudios Ribagorzanos, Consello d’a Fabla Aragonesa, Fundación Gaspar Torrente, Iniciativa Cultural de la Franja, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Ligallo de Fablans Zaragoza y Rolde de Estudios Aragoneses.
Puedes pedirlo a aladrada@gmail.com
O Estatuto d’Autonomía d’Aragón de 2007, igual como a Lei 10/2009, d’uso,
protezión e promozión d’as luengas propias d’Aragón, prescriben a nezesidá d’establir
as zonas d’utilizazión predominán de l’aragonés y o catalán. En iste triballo se
replegan os monezipios que s’encluyen en ixas zonas, prenendo como alazet
l’abamproyeuto de Lei de Luengas que o Gubierno d’Aragón fazió publico en 2001.
Tant l’Estatut d’Autonomia de Aragó de 2007 com la Llei 10/2009 d’ús, protecció i
promoció de les Llengües propies d’Aragó prescriuen la necessitat de declarar les
zones d’utilització predominant de l’aragonès i el català. En aquest treball es recullen
els municipis inclosos en ambdues zones, prenent com a base l’avantprojecte de Llei
de Lengües que el Govern d’Aragó va publicar en 2001.
Tanto el Estatuto de Autonomía de Aragón de 2007, como la Ley 10/2009, de uso
protección y promoción de las Lenguas propias de Aragón prescriben la necesidad de
declarar las zonas de utilización predominante del aragonés y el catalán. En este
trabajo se recogen los municipios incluidos en ambas zonas, tomando como base el
anteproyecto de Ley de Lenguas que el Gobierno de Aragón publicó en 2001.
Es presenta a Fraga el ‘Mapa lingüístic de l’Aragó’ – VilaWeb.
Aprofitant la Jornada del Cinga Fòrum, organitzada per l’Institut d’Estudis del Baix Cinca a Fraga, avui es presenta el Mapa Lingüístic de l’Aragó, a càrrec del seu coordinador, Natxo López Susín. Tant l’estatut aragonès del 2007 com la llei 10/2009, d’ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d’aquest territori, indicaven la necessitat de marcar les zones d’ús predominant de l’aragonès i el català. I això és el que fa el mapa, on apareixen els municipis inclosos en totes dues zones a partir de l’avantprojecte de llei de llengües que el govern de l’Aragó va publicar el 2001.
El ‘Mapa lingüístico de Aragón (según el anteproyecto de Ley de Lenguas de 2001)‘, coordinat per López Susín, inclou textos de J. I. López i Natxo Sorolla, i és editat per Aladrada Ediciones amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya, Centro de Estudios Ribagorzanos, Consello d’a Fabla Aragonesa, Fundación Gaspar Torrente, Iniciativa Cultural de la Franja, Institut d’Estudis del Baix Cinca, Ligallo de Fablans Zaragoza i Rolde de Estudios Aragoneses.
En la mateixa Jornada del Cinga Fòrum, que enguany és dedicada a la política lingüística, també es presentarà el Manifest de la Coordinadora Aragó Trilingüe, llançat el 29 de juny per professors d’universitats, investigadors i científics de tot el món, en favor del reconeixement i la dignificació de les llengües minoritàries de l’Aragó. En aquest manifest es denuncia que l’actual govern de l’Aragó, ‘desoint la normativa internacional, estatal i el mateix estatut d’autonomia’, ha derogat la llei de 2009 per aprovar ‘una norma que nega l’existència tant de l’aragonès com del català i condemna aquestes dues llengües a la invisibilitat i, a mitjà termini, a la desaparició’. Al final de juliol, el govern aragonès va aprovar la nova llei de llengües, que desprotegeix el català i l’aragonès.
La llei, que començarà els tràmits parlamentaris aviat, evita d’anomenar català a la llengua de la Franja i fa referència a la ‘llengua aragonesa pròpia de l’àrea oriental’.
Notícia relacionada
Viles i Gents :: Hereves de la meua llengua :: September :: 2012.
(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte 22 de setembre del 2012)
Tinc dos nebodetes saragossanes rosses, guapes i, contràriament al tòpic capil•lar, molt espavilaetes. La perspectiva del seu passat és curta i el feliç present de la infància va fent futur sense saber-ho. Les dos miren la vida i deprenen en un entorn bilingüe asimètric en què predomina la llengua castellana de la família materna i de la capital aragonesa, però a on té una feble presència diària la llengua del pare matarranyenc, qui, per raons insondables, no els parla de cap altra manera que com los nostres avant-passats. Contràriament al mètode listen&repeat prescrit als moderns manuals d’aprenentatge idiomàtic, mon germà s’ha limitat, lent i segur, a parlar i deixar que les seues filles li contestaren com vullgueren, amb resultats inclinats clarament cap al castellà fins fa dos dies. Davant la meua impaciència filològica, sempre m’ha replicat tranquil: “Deixa estar, ja ho parlaran”.
En efecte. Este estiu ha revelat que les estructures lingüístiques catalano-occidentals s’havien ficat dins dels dos meravellosos cervells de la Inés i la Pilar, i les paraules han començat a brollar, seleccionant-les en funció de l’idioma dels seus interlocutors amb l’agilitat que tenim la gent bilingüe de terres de frontera. Però també parlen català entre elles i inclús alguna volta l’una corregís l’altra. Resulta curiós que les germanetes que viuen a Saragossa utilitzen de forma natural i fluida la parla autòctona a diferència d’alguns fills de famílies mixtes del poble, monolingües perfectes no se sap si per un complex d’inferioritat o de superioritat. En vespres de marxar, després de setmanes vivint al Baix Aragó, li vai advertir a la gran que ja no s’acordaria de parlar com a la nostra vila en tornar, i ella molt segura me contesta tocant-se el cap: “Tia, està tot ací dins”. Als ulls dels xiquets lo món és gran i sorprenent i, alhora, tan reduït com la mida pròxima. Un viatge a Tarragona i els zàpings a les cadenes de tele catalanes els ha aportat un notable descobriment: “Ui, parlen com nosaltres!”, una lliçó per comentar a alguns adults veïns nostres.
María Dolores Gimeno
Avui voldria dir veritats incòmodes i imprescindibles perquè les ideologies dins les quals tots, indefectiblement, vivim no siguin com les ulleres que posen als cavalls i ens privin de visió perifèrica.
Perifèrica com l’aragonès oriental que fa uns dies va ser objecte de tota mena de burles en les tertúlies i columnes dites i escrites en català. Unes burles -en bona part, més que justificades- que es fan des de la superioritat intel·lectual, des del “pobres ignorants” i el brandat convenciment que la Sra. Ciència -amb més força que la Merkel- ens fa costat.
I ens en fa perquè, segons alguns opinadors, això que en diem una llengua (per exemple, això que en diem català) és un fenomen natural, com les postes de sol. Semblen apuntar que hi ha una comunitat científica, blindada a totes les pressions, que sap exactament com s’agrupen els dialectes en llengües a tot el món. Són facts. Consultes la web corresponent -deu tenir seu a Massachusetts- i ho diu ben clar: “The alleged eastern Aragonese is Catalan“. Fi del debat.
És un pensament que tranquil·litza molt, com creure en els Reis. Molt més, en tot cas, que donar un cop d’ull a la història i a la realitat, perquè llavors t’adones que les llengües -vull dir les de Primera Divisió- són, al capdavall, un conjunt de parlars (més o menys convergents) que una ideologia i un poder central (més o menys nacionalista) han articulat i polaritzat. Com? Subordinant-los a un estàndard o estàndards regulats per una codificació que els habilita per a les funcions més altes de la cultura.
T’adones, doncs, que -tenint com tenen sempre a la base un fenomen natural, el llenguatge- són un constructe polític i en bona part arbitrari. Un constructe modelat per imperis que competeixen per dominar, per pobles petits que aguanten com poden, per guerres i violències que, massa sovint, se surten amb la seva. ¿O és que el que es parlava al poblet gallec a quatre passes de Portugal no s’assemblava sospitosament al portuguès septentrional? Que potser badaven, a Massachusetts?
He sentit repetir aquests dies que “no s’ha de fer servir la llengua com a arma política”. L’ADN d’una llengua, la seva raó de ser, és ser una arma política, una arma que cohesiona i dóna identitat a un poble fent-lo diferent dels veïns, com les marques que alguns indis es pinten a la cara per distingir-se de la tribu del costat. El dia que les del català no ens identifiquin, tururut viola!
Assumir tot això és agafar el toro per les banyes (toro i no bou, mai més ben dit) en lloc d’escudar-se en la ridícula coartada del naturalisme. Ridícula com els nens petits que per amagar-se acluquen els ulls. “No polititzis el debat, txxxst! -et diuen hàbils cortesans fent una rialleta de conill-. A veure si així fem passar bou per bèstia grossa”.
Pretenen fer servir, doncs, la mateixa estratègia del nacionalisme espanyol: carregar els morts a la naturalesa. Ja ho diu el Manifiesto por la lengua común: es fa mal als nens i als immigrants no ensenyant-los primàriament la llengua de tots. Com que el fet que ho sigui, també a Catalunya, és -com aquell qui diu- un fenomen atmosfèric, els que volen alterar, ignorar o subvertir l’statu quo polititzen les llengües i violenten el curs natural de les coses. I així passa a ser feixista qui pretén reparar els estralls de les dictadures.
Algú ho havia de dir i ho dic: embolcallant-nos de naturalisme perdrem sempre, perquè consagra el que ja hi ha, i amb el que hi ha el català no se’n pot sortir.
El català no desborda les nostres fronteres occidentals com una humil floreta bosquetana, perquè el català no és avui -per sort- cap floreta bosquetana, és una llengua: un constructe polític, com les llengües que tenen estat però sense tenir-ne.
Dir que la teva llengua -no pas una llengua que parles, sinó la teva- és el català, té profundes implicacions polítiques, agradi o no. La contradicció que deu comportar sentir-te espanyol, en un sentit nacional, i admetre que parles català és tan angoixant que no gosaria mai jutjar a qui és incapaç d’assumir-la.
Tampoc jutjo els que, sovint en estats democràtics, renuncien a parlar als fills amb la seva parla. Quants napolitans, per exemple, ho fan ara mateix? I quants israelians es van menjar amb patates les llengües europees maternes per parlar als fills, a Israel, un balbucejant i ressuscitat hebreu?
L’estima pel propi parlar depèn dels valors que hi van associats. I són valors massa socials per fer-ne a ningú responsable. El mateix noi que a Vall-de-roures el sent com un estigma i arriba a desitjar tenir una dona castellana per no traspassar-lo als fills, si hagués nascut passat el pont, a Arnes, n’estaria orgullós per molt que a TV3 parlin tan diferent.
El català només sobreviurà si el fem la llengua de més prestigi, la necessària, per a uns quants milions de parlants en un territori. És a dir, polititzant-lo al màxim.
AragónTV és la Televisió capaç de fer un programa complet sobre les llengües d’Aragó, al Matarranya, sense dir la paraula català. Ni qualitat, ni servei públic, són definicions dignes d’esta decisió política. Ni és una qüestió acadèmica, ni és una qüestió televisiva, ni és una qüestió de desconeixement, ni deu ser un problema dels professionals que hi treballen. Ha de ser una decisió política presa per la direcció d’AragónTV.
M’estic referint al programa de Bien Dicho emès lo 27 de setembre, amb una part dedicada a les conserves fetes al Mas d’Aragonès a Pena-roja (Matarranya). Un Mas que és també Casa Rural, i que tos recomano si voleu visitar un lloc autèntic de la Franja, i menjar molt bé i casolà.
Bien Dicho és un programa ben muntat, amé, que mostra sense problemes converses en català (entrevistats) i castellà (presentador). Que explica les paraules, i el seu origen, i ho fa de manera divertida. Que compta amb l’assessorament d’especialistes. Però que és capaç de emmudir la paraula tabú per al PP i el PAR: llengua catalana. S’ha de tindre en consideració l’habilitat per a fer un programa sobre llengües d’Aragó sense dir-ne el nom. S’ha d’insuflar un dirigisme polític molt potent als professionals de la televisió per a emmudir el que les Universitats han investigat.
Evidentment, no és només culpa de la coalició de govern actual. També el PSOE ha tingut responsabilitats a la casa durant 5 anys, en els quals el seu Director, Ramón Tejedor (PSOE), va destacar per fer cap acció favorable a les dues llengües pròpies (via Carles Barrull):
El director general de la Corporación Aragonesa de Radio y Televisión, Ramón Tejedor, aseguró el martes en Fraga que no se plantean en principio, producir y emitir programas en catalán o en aragonés
De fet, ja en aquell moment (2008) es gestava el programa Bien dicho.
señaló que tienen `la intención de emitir una versión aragonesa del programa de TV3 `Caçador de paraules“
Quedaven encara 3 anys de govern socialista, per fer un servei públic. Però el programa no es va explotar fins l’etapa de govern del PP.
PS: Una nota lingüística. Al programa acaben dient que han aprés què són “los bledas”. Los blets que apareixen al programa no són pas bledes ;-)
Aun existen en el tema de la lengua, gente que tergiversa la realidad de un pueblo, que quiere imponer realidades históricas imaginarias, y por supuesto conseguir sus objetivos a toda costa.
Decirles a estos señores que se llaman: Javier Giralt, Francho Nagore, José Bada, Miguel Martinez Tomey, NatxoLópez Susín , Sasot etc. Bien claro y contundentemente: QUE EN ARAGÓN NO SE HABLA CATALAN, que no confundan a la ciudadanía falsificando la historia y la lengua, que es parte de nuestra cultura e identidad Aragonesas.
Este viernes comienza en Fraga una nueva edición de las jornadas de Cinga Forum organizado por el Instituto de estudios del Bajo Cinca sobre la política língüistica de Aragón. Todos los conferenciantes -que casualidad- son pancatalanistas de pro en cuanto a imponer el catalán en nuestro Comunidad Autónoma. Mienbros de la Cha , de Aragón Triligüe, exconsejeros de cultura del Gobierno de Aragón, profesores de Universidad etc. etc.
Que casualidad que estos señores organizadores NO HA LLEVADO a ningún representante en Aragón que hay muchos, que piensan diferente que ellos.
Los Enemigos del Aragonés en sus diferentes modalidades los tenemos en casa, que pena.
Esta informació de promoció del CINGA FÒRUM 2012 i més aCOLECTIVO IDENTITARIO DE ARAGÓN: EN ARAGÓN LOS ENEMIGOS DEL ARAGONÉS, LOS TENEMOS EN CASA.
Zaragoza.- Una de las normativas más polémicas en los últimos tiempos ha sido la Ley de Lenguas, que reconoce como las habladas en la Comunidad al castellano, al aragonés y al catalán, con sus modalidades lingüísticas propias. Sin embargo, la reforma emprendida por el Gobierno de Aragón cambiará esta concepción, pasando estas dos últimas a ser denominadas lenguas aragonesas, con sus modalidades.
El castellano se reconoce como la utilizada en toda la Comunidad, pero, su vez, contempla la existencia de dos zonas de utilización histórica predominante de las lenguas aragonesas y sus modalidades. La primera de ellas se encuentra en las áreas pirenaica y prepirenaica, mientras que la segunda corresponde al área oriental de Aragón.
Los ayuntamientos de estas zonas podrán establecer en el ámbito de su municipio la denominación de su modalidad por razones históricas y culturales. Para ello, será necesario que haya un acuerdo que cuente con el voto favorable de dos tercios de la Corporación.
La nueva normativa se marca como objeto reconocer la pluralidad lingüística en Aragón y garantizar a los ciudadanos el uso de estas hablas como “un legado cultural histórico que debe ser conservado”. Además, busca su conservación, recuperación, promoción, enseñanza y difusión en las zonas de utilización histórica predominante.
Recuerda que el castellano es el idioma oficial y que todos tienen el deber de conocerlo y el derecho a usarlo. Pero también contempla que la Comunidad tiene como “propias, originales e históricas” las lenguas aragonesas, con sus modalidades lingüísticas, de uso predominante en las áreas septentrional y oriental de la Comunidad. Por ello, la norma asegura que gozarán de protección, se promoverá su enseñanza y recuperación y se reconoce el derecho de los hablantes a su uso en las zonas de utilización histórica predominante de las mismas, donde se favorecerá su utilización en las relaciones con las administraciones públicas.
La Ley también apuesta por promover una serie de derechos como conocer las lenguas y modalidades propias; usarlas oralmente y por escrito en las zonas de utilización histórica predominante; recibir su enseñanza; tener acceso en las estos idiomas a publicaciones y programaciones de radio, televisión y otros medios de comunicación; y poder usarlos en la vida económica y social. Además, se asegura que nadie podrá ser discriminado por razón del habla.
La apuesta también pasa por su dignificación. Así, los poderes públicos arbitrarán las medidas necesarias de información, dignificación y difusión con el fin de promover el correcto conocimiento de esta realidad.
Academia Aragonesa de la Lengua
Se creará también una Academia Aragonesa de la Lengua, que será la institución científica oficial en el ámbito de las lenguas y modalidades propias. Será la encargada de establecer las normas referidas al uso correcto de ellas, asesorando de ello a los poderes públicos e instituciones.
Estará compuesta por personas de “reconocido prestigio” en el ámbito de la filología, literatura y lingüística, preferentemente doctores y nativos hablantes. Además, buscarán que cuenten con una larga trayectoria en la práctica y el fomento de los valores idiomáticos y literarios propios de la Comunidad.
El Gobierno de Aragón tendrá que aprobar los estatutos de la academia en el plazo de ocho meses desde que este proyecto de Ley entre en vigor. Además, este órgano tendrá que ser constituido en los tres meses siguientes.
Patrimonio
La Ley establece como Patrimonio Lingüístico Aragonés todos los bienes materiales e inmateriales de relevancia idiomática relacionados con la historia y la cultura de las lenguas y modalidades propias. Las instituciones garantizarán su conservación.
Los usos, costumbres, creaciones, comportamientos y demás bienes inmateriales serán salvaguardados mediante la investigación, la documentación científica y la recogida exhaustiva en soportes materiales para garantizar así su transmisión para las generaciones futuras y su difusión cultural. Todo ello será promovido por el Gobierno de Aragón, que favorecerá la realización de actividades culturales en esas hablas.
Enseñanza
El texto legislativo también reconoce el derecho a recibir la enseñanza de las lenguas propias en las zonas de uso histórico predominante, pero recoge que el aprendizaje será voluntario. Para ello, el Ejecutivo autonómico deberá garantizarlo mediante una oferta adecuada en los centros educativos en todos los niveles y etapas.
El Gobierno de Aragón deberá también impulsar la edición de materiales didácticos para ser utilizados en las asignaturas y fomentar cursos para adultos o educación permanente, principalmente en las zonas de utilización histórica predominante.
Para poder impartir estas clases es necesario contar con un profesorado que las imparta. Por ello, la Ley contempla que se garantice la adecuada formación inicial y permanente, así como su capacitación.
Toponimia
En las zonas de utilización histórica predominante, la denominación oficial de los topónimos podrá ser, además de la castellana, la tradicionalmente usada en el territorio. Corresponde al Departamento del Gobierno de Aragón competente en política lingüística, oída la Academia Aragonesa de la Lengua, determinar los topónimos de la Comunidad, así como los nombres oficiales de los territorios, los núcleos de población y las vías interurbanas.
Además, se reconoce el derecho de utilizarlas en los nombres y apellidos, que podrán ser inscritos en el Registro Civil. A esto se une que cualquier persona, desde que cumpla los 14 años, podrá solicitar la sustitución de su nombre o sus apellidos por su equivalente onomástico en cualquiera de las lenguas propias.
Puyalón de Cuchas destaca la inversión de más de 550 mil euros en el “Diccionario de español de Aragón”.
Recuerdan que esta inversión superior a los 550 mil euros para la asimilación de la lengua aragonesa y catalana en el “Diccionario diferencial del español de Aragón” proviene de la Universidad de Zaragoza y el recortado Ministerio de Cultura, Educación y Ciencia.
La organización independentista explica que esta iniciativa tiene un marcado carácter colonizador respecto a las lenguas propias de Aragón. María Luisa Arnal, coordinadora de este proyecto universitario afirma que “estudiarán unas 25.000 palabras y habla del buen trabajo de muchos departamentos universitarios”, y recalca “que este trabajo no está basado sólo en todo lo que procede de la parte norte de Aragón ni lo de la franja oriental de la comunidad Autónoma”. Para Puyalón esto supone reconocer que todo este proyecto es un forma más del proceso de asimilación del aragonés y el catalán.
Según declaraciones de Zésar Corella, Coordinador Nacional de Puyalón, “quieren terminar el trabajo de conquista lingüística del resto de Aragón”, y añade “es como poco sorprendente que en la actual situación económica en nuestro país e internacionalmente, el Ministerio español dedique medio millón de euros a este proyecto y mientras asfixie el presupuesto de la Escuela Pública aragonesa. Por no mencionar la dejación de obligaciones con los y las aragonesas cuya lengua es el aragonés o el catalán.”
Los independentistas concluyen, tras el estudio de las cifras económicas de este proyecto, que “es sencillamente impresentable mantener hoy en día estos profesores pagados con dinero público, y observar cómo se prioriza este proyecto antes que un estudio sistemático del aragonés, fuente del 90% de los dialectismos del castellano aragonés. Los “autoproclamados” como los investigadores más importantes sobre el aragonés tienen una producción científica sobre esta cuestión baja y mala, solamente hacen acto de presencia para atacar al aragonés y al catalán y están callados mientras sale desde las Cortes de Aragón una nueva Ley de Lenguas, que contradice lo que ellos dicen en sus libros. Estamos perdiendo la últimas oportunidades de estudiar el aragonés, y mantenerlo vivo.”
català
El retallat Ministeri de Ciència i la UZ invertiran més de 550 mil € en l’assimilació de la llengua aragonesa i catalana al “Diccionari diferencial de l’Espanyol d’Aragó”
Maria Luisa Arnal, Rosa María Castañer, José María Enguita i Vicente Lagüéns són els assalariats de la Universitat de Saragossa, sempre amb el suport de la beca del Ministeri de Ciència i Innovació, que vénen treballant des del 2005 i esperen fer-ho fins al 2014, en el “Diccionari diferencial de l’espanyol d’Aragó”. No es coneixen dades dels ajuts del Ministeri espanyol per aquesta feina colonitzadora. Generalment parlem de concessions de projectes del Ministeri de Cultura d’uns 100.000 € sobre els quals no existeix cap control i que al final una part sempre acaba en les butxaques d’alguns catedràtics. D’altra banda sabem que l’Institut Cervantes té 97.230.000 € de pressupost el 2012, només -5,5% respecte a 2011, mentre a Cultura -15,1%, -25.6% en R+D en el mateix M. Ciència, o la derogació i modificació de la Llei de llengües d’Aragó segons “supòsits” econòmics, perfectament maquillats i fets públics pel portaveu neoliberal, degà de la premsa a Aragó.
Afortunadament algunes dades encara són públiques, entre el pobre i retallat erari públic. Però no tots/es els funcionaris/ies pateixen la mateixa marginació, i la coneguda reducció de beques per a estudis pareix no arribar de la mateixa manera (-62.5% en beques universitàries 2012). Fent una mitjana dels salaris del Departament de Lingüística General i Hispànica, de la qual formen part tots/es quatre professors de més amunt, uns 2.500 € de salari brut mensual fan un compte de 466 mil € del pressupost de la UZ. Euros que hagueren pogut utilitzar per evitar la reducció -6,6% en el pressupost de la UZ el 2012 i per exemple poder deixar obertes les instal·lacions i biblioteques de la Universitat en el transcurs de la Setmana Santa, Nadal i 15 dies d’Estiu.
La incredulitat per mantenir avui en dia aquests professors pagats amb diners públics, arriba al seu punt àlgid en veure com es prioritza aquest projecte abans que un estudi sistemàtic de l’aragonès, font del 90% dels dialectalismes del castellà aragonès. Els “autoproclamats” com els investigadors més importants sobre l’aragonès tenen una producció científica sobre aquesta qüestió baixa i dolenta, només fan acte de presència per atacar l’aragonès i el català i estan callats mentre ix des de les Corts la nova Llei de Llengües, que contradiu el que ells diuen en els seus llibres. Potser pensen que l’aragonès no existeix?!, Però estan perdent les últimes oportunitats d’estudiar l’aragonès, després ells saben que morirà.
La coordinadora d’aquest projecte que “estudiarà unes 25.000 paraules i que parla de la bona feina de molts departaments universitaris …”, M L Arnal, recalca que aquest treball no està basat només “en tot el que procedeix de la part nord d’Aragó ni allò de la franja oriental de la comunitat autònoma … “. Assumint així que la finalitat de tot aquest projecte és l’assimilació de l’aragonès (parlat amb més intensitat en aquesta part nord d’Aragó) i el català (parlat a la franja oriental). A sobre, alhora, volen acabar la feina de conquesta lingüística de la resta d’Aragó, començada fa 3 segles, amb la conquesta d’Aragó per part de Castella, la batalla d’Almansa i la mort del Justícia d’Aragó.
Els temps han canviat, la feina és la mateixa, i les ferramentes diferents. Segons informacions del portaveu de torn en aquests assumptes (H A), el programa d’Aragó TV “Bien Dicho”, que bat rècords d’audiència cada dijous arribant al 27,7%, és un bon exemple d’aquest interès dels aragonesos pels “endemismes aragonesos de l’espanyol”.
Darrere d’aquests projectes hi ha governs nacionalistes com PP-PAR, el patriotisme dels quals no arriba més enllà dels assumptes culturals o folklòrics, o el PSOE, que ja el 2005 va permetre l’obertura d’aquest projecte. I un Ministeri Espanyol com Maria diu, “intenta fer la mateixa feina que a Andalusia ja es va fer fa temps” (curiosa comparació per a una filòloga). I que, com en aquest cas, o en la derogació de la llei de llengües, no dubta a rebatre les posicions més consolidades del món científic, negant la pròpia existència de l’aragonès i el català a Aragó.
Valls, Esteve. “L’excepcionalitat de la cruïlla catalanoaragonesa a les Terres de l’Ebre: un cas de dissidència respecte a les dinàmiques evolutives dels parlars nord-occidentals”. Comunicació presentada al III Congrés de Cultura i Territori a les comarques de la Diòcesi de Tortosa (Vinaròs, 23-25 de novembre de 2011), organitzat per la URV i la UJI. (en premsa).
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.