El català de la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

A les 19,30 h del passat dimecres 13 de febrer, es va presentar a Saragossa el llibre d’Artur Quintana i Font, El català de la Codonyera, editat per Gara d’Edizions. A l’Aula de la Institución, Fernando el Católico, un nombrós grup de persones romangué ben interessat des l’obertura de l’acte per Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico, i durant les intervencions de: Chusé Aragüés, com a cap de Gara Edizions i Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispànica de la Universitat de Saragossa. El professor Giralt manifestà sentir-se molt honorat de presentar el llibre i va fer un documentat repàs dels treballs del Dr. Quintana, de com es van conèixer, de l’estructura de l’obra i dels seus valors filològics i lingüístics, en especial del seu vocabulari de la cultura popular de la Codonyera. El Dr. Quintana va fer esment de la seua arribada a la Codonyera, de les seues estades estivals i de la seua vinculació definitiva, de com era el “lloc” fa 50 anys, de la situació —abans i ara— de la llengua… . Ens va oferir multitud de frases fetes i curiositats de la Codonyera, farcides d’humor, però sempre amb una finalitat didàctica, i va agrair tant els editors com les institucions col·laboradors, Institución Fernando el Católico i Prensas Universitarias.  L’acte es va cloure amb la intervenció de Tomàs Bosque, poeta i músic de la Codonyera. Tomás cantà amb sensibilitat i mestria i va fer cantar el públic, acabant amb la cançó tradicional, “Roda la mola”, amb modificacions i arranjaments d’ell mateix. En la tornada participà tot el públic. Tot un èxit.

L’autor diu en la introducció del llibre: “Aquest treball es fonamenta en la meva tesi doctoral, El parlar de la Codonyera. Resultat d’unes enquestes. Premi Nicolau d’Olwert 1973, redactada l’any 1972 i publicada al número XVII de la revista Estudis Romànics, Barcelona: Institut d’Estudis Catalans 1976-1980 [1986], pàgines 1-253. El text que ara publico n’és una versió corregida i considerablement ampliada especialment en el capítol dedicat al vocabulari, que té ara gairebé un 25% més de mots.” Més endavant l’autor diu. “El parlar de la Codonyera és una variant del català occidental, amb característiques comarcals, i fins i tot, locals prou remarcables. Tanmateix no té justificació parlar ací de català de transició a l’aragonès o al castellà o bé al revés, …”

No cal dir que l’obra és d’una profunditat i amplitud lingüístiques inusitades tractant-se de una variant dialectal del català d’una població de uns 400 habitants. L’autoritat i coneixements del Dr. Quintana la fa insuperable.

Tant de bo s’hagués pogut presentar a la Codonyera! Els reprovables fets succeïts en aquesta població el març de 2010, quan un nombrós grup de persones —afavorides per autoritats locals i alguns partits polítics— que van impedir la presentació de la Llei de Llengües, han fet repensar recentment el lloc de presentació del llibre. Posar pals a les rodes de la cultura qualifica el tarannà intel·lectual de qui ho fa, l’obstruir un acte cultural demostra quin són els valors cívics i democràtics dels seus actors. Els delictes els sancionen les lleis.

                                                                                                      José Miguel Gràcia

Se presenta en Zaragoza el libro “El català de La Codonyera” | Arredol.

O volumen fa una completa descripción d’o catalán en iste lugar d’o Matarranya

13 febrero, 2013 | Cultura, Matarranya, Zaragoza | Autor: Arredol |

Artur Quintana, autor d’o libro (Foto: Wikipedia)

Iste miercols se presenta en Zaragoza o libro “El català de La Codonyera”, de Artur Quintana i Font. Ista ye a segunda edición, correchida y enamplada d’a tesi doctoral de l’autor, que se publicó en Barcelona en l’anyada 1986 y ye agora publicau por Gara d’Edizions, a Institución Fernando el Católico y Prensas Universitarias de Zaragoza.

A presentación se ferá  o miercols a las 19:30 en l’Aula d’a Institución Fernando el Católico (C / Cinco de Marzo) y contará con a presencia, antimás de l’autor Artur Quintana,  de Carlos Forcadell, director d’a Institución Fernando el Católico, Pedro Rújula, director de Prensas Universitarias de Zaragoza, Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions, Javier Giralt, chefe d’o Departamento de Lingüistica Cheneral y Hispanica d’a Universidad de Zaragoza

O libro, que en ista edición s’ha enamplau con un 25% más de voces, fa una descripción fonetica, morfolochica y lexica d’o catalán d’iste lugar d’o Matarranya. Tamién se bi incluyen alpartaus t’a toponimia, un atlas lingüistico, muestras de literatura popular u un amplo vocabulario. O libro antimás, presenta a realidat lingüistica de La Condonyera de fa quaranta anyadas, quan o proceso de sustitución lingüistica d’o catalán por o castellano no yera tan enantau como en ye agora. Seguntes l’autor, o libro se entiende “como una contribución a l’estudio y fomento d’o patrimonio lingüistico aragonés, y como una ferramiento ta superrar o proceso de sustitución d’a luenga catalana.”

Les veus dels Pirineus – VilaWeb.

(…)

I més a ponent, en una fita geogràfica important per a la llengua, el coll d’Espina (Ribagorça), descobreix que una dona octogenària que hi havia nascut i viscut, Leonor Rami Farré, ara s’està a Osca: ‘Parla, diuen, com a Sant Valeri i a les Paüls i és, per tant, la catalanoparlant més occidental del Pirineu.’ Perquè més a l’oest d’aquest coll ja s’entra en el domini del benasquès, ‘una síntesi gairebé exacta del català i l’aragonès, i que té tantes isoglosses d’una llengua com de l’altra, disset exactament de cadascuna.’ La xifra, explica Casanova, la va establir Brian Mott, un investigador escocès de la Universitat de Barcelona especialitzat en l’aragonès gistaví i que forma part del gens negligible nombre d’estudiosos d’ací i d’allà atrets per la riquesa de les parles i paraules d’aquestes contrades.

(…)

Un interès, val a dir, que arriba a la paradoxa a l’àrea de l’aragonès, en procés de ‘galleguització’ des de fa tres o quatre segles: ‘[Artur] Quintana ressalta la trista ironia que ara que s’ha creat una acadèmia de l’aragonès i hi ha molta gent que se’n preocupa, ja no queden protagonistes reals.’

beCEroLes V (2012).

“El català de la Codonyera” no es presenta a la Codonyera « Lo finestró del Gràcia.

“El català de la Codonyera” no es presenta a la Codonyera

Vos pareixeran ben buides:
tacetes, olles i ampolles.
Les guardo a la Codonyera
d’antigües paraules, plenes.

Si l’Artur un dia pense
que lo que dic no és possible,
que vingue a casa a buscar-les,
se les buidaré al seu llibre.

Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre El català de la Codonyera. (Terol-Aragó) d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font.

Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

En una situació normal l’acte s’hauria presentat a la Codonyera, però no, es presentarà a Saragossa. Els que haurien de sentir vergonya davant d’aquest fet, potser es sentiran cofois. Jo paso d’allò de la vergonya aliena, tot i que ho sento moltíssim per l’Artur.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

Aquells que vulgueu anar des d’Alcanyís amb transport col·lectiu especial, cantacteu amb José Ignacio Micolau, tèl. 687804744. Anireu i tornareu el mateix dia per 20 euros.

Invitació

Gara d’Edizions; la Institución Fernando el Católico i Prensas de la Universidad de Zaragoza es complauen a convidar-vos a la presentació del llibre “El català de la Codonyera. (Terol-Aragó)” d’Artur Quintana i Font, editat per aquestes editorials.

La presentació serà a cura de D. Carlos Forcadell, director de la Institución Fernando el Católico; D. Pedro Rújula, director de Prensas de la Universidad de Zaragoza; D. Chusé Aragüés, editor de Gara d’Edizions; de D. Javier Giralt, cap del Departamento de Lingüística General e Hispánica
de la Universidad de Zaragoza i de l’autor del llibre, D. Artur Quintana i Font. Després de la presentació es llegiran alguns etnotextos de la Codonyera.

L’acte tindrà lloc el dimecres, 13 de febrer, a les 19.30 hores, a l’Aula de la Institución Fernando el Católico, entrada pel carrer 5 de Marzo, 8.

(a “Homo Fabra”, 13-01-2013)

Artur Quintana o l’amor pels extrems de la llengua

Joan-Carles Martí i Casanova. Elx.

/ 21.01.2013

Vaig conèixer el Dr. Artur Quintana a  Elx a mitjan anys 1990. El professor tenia prop de seixanta anys i em va sorprendre la seua activitat incansable i el seu coneixement pregon d’aquestes comarques de l’Extrem Sud del País Valencià. Venia de la mà d’una joveníssima filòloga monoverina, Ester Limorti, la qual fa ara de professora de català a la vila del Pinós, a les envistes de la serralada del Carxe.  Els anys 1994 i 1995, recorrien tots dos els llogarets i els masos veïns. Els hi esperava el millor de la tradició oral valenciana d’aquella comarca murciana. Van arribar a temps de recollir-ho i d’inventariar-ho. Gairebé vint anys després la tasca hauria estat més feixuga i difícil perquè el despoblament de la zona ha estat important.

Artur Quintana a la cara nord de la vall on es troba la Pobla de Benifassà, al País Valencià, no gaire lluny de la Codonyera d’Aragó

La ciutat d’Elx és a 46 km. de la vila fronterera valenciana del Pinós, que fa de centre comercial, educatiu en secundària i de serveis d’aquests catalanoparlants, que habiten a l’altra banda de la ratlla murciana.  Els habitants de les Valls del Vinalopó –hi incloc la subcomarca murciana del Carxe perquè n’és una continuació natural– van emigrar molt a les ciutats sabateres d’Elda i Elx, capital del Baix Vinalopó,  a la segona meitat del segle XX. Hi havia, fins i tot, autobusos que feien la línia cap a la ciutat de les palmeres.

Hem dinat molts gaspatxos de pastor, gatxamigues i arrossos amb conill i caragols als llogarets del Raspai o a la Canyada del Trigo. Hem pujat més d’una vegada, amb els fills petits, els 1.371 metres de la muntanya que li dóna nom, des de la qual hi ha una vista llunyana de la mar. Hem parlat amb les seues gents i hem entrat a la Torre del Rico, datada al segle XVI. Hem fet de guia per a valencians, catalans i mallorquins de passatge per aquestes terres.

Així, no  és d’estranyar que al recull de cançons carxeres recollides per Quintana/Limorti  hi haja, entre altre cançons compartides, l’havanera elxana per antonomàsia: “Venim de la mar/ no portemdinés/ anem a cal mestre/ i no ha-hi res què fer. Mo n’anem a casa/ en un mal humor/ de vore que vénen/ de vore que vénen/ es festes d’agost”.  Comprendreu que fos un dels primers a comprar l’edició original, feta per l’Institut Juan Gil Albert, de la Diputació d’Alacant, l’any 1998. He tingut el goig de llegir-lo i rellegir-lo sovint.

D’aleshores ençà, he tingut el plaer de trobar-me amb el Dr. Quintana unes quantes vegades en saraus relacionats amb la llengua catalana. A Elx (1998) i a Guardamar (2009), amb motiu de les Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, en les quals vaig col·laborar.  L’any 2000 a l’IEC, a Barcelona, on vaig ser invitat a parlar des de la taula presidencial en unes jornades filològiques. La darrera vegada, a Guardamar, vam seure plegats a dinar a la mateixa taula, amb les nostres mullers;  i us he de dir que la seua dona alemanya parlava un català tan polit com la meua del Camp d’Elx.  Recorde, però, amb una vivor especial, la visita que vaig fer, com a president de la Federació d’Organitzacions de Llengua Catalana, la FOLC,  a Calaceit, Queretes i rodalies, l’any 2006, dintre d’una revolada per la Franja de Ponent. Vaig poder comprovar, in situ, el seu compromís intens i el seu activisme a les terres aragoneses de llengua catalana.

A més a més, Artur Quintana no tan sols és un gran especialista en català, occità i alemany. Fou professor a la Universitat de Heidelberg fins a la seua jubilació i és membre de l’Institut d’Estudis Catalans, del Consello de l’Aragonés i membre  d’Honor de l’Academia  del Aragonés. Arribada la jubilació va decidir compartir el seu temps entre les seues cases a la Codonyera, a Speyer/Espira (Alemanya) i  la seua Barcelona natal. La nostra amistat epistolar ha quedat refermada per la correspondència pública i privada que hem mantingut al voltant de la llista electrònica de lingüistes Migjorn al llarg dels anys.

De la seua tesi doctoral sobre El català de la Codonyera, publicà un llibre amb el qual guanyà el Premi Nicolau d’Olwer l’any 1973. Els dos llibres sobre El Carxe i la Codonyera  es feien molt difícils de trobar, enfora de les biblioteques universitàries, motiu pel qual han estat revisats, ampliats i reeditats en els darrers mesos de 2012. Preneu-ne nota:

Quintana, Artur (2012), El Català de la Codonyera (Terol, Aragó) Gara Edizions, Institución Fernando el Católico, Prensas Universitarias, Zaragoza, 270 pàg., Zaragoza

Limorti, Ester/ Quintana, Artur (2012), El Carxe, Recull de literatura popular valenciana de Múrcia ,Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans, 318 pàg., Biblioteca Filològica, LXXI, Barcelona.

Artur Quintana a la Torre del Rico

A tall de cloenda, us he de dir que la lectura d’aquests dos llibres són una delícia per a qualsevol que s’estime la llengua catalana. Per a mi, hereu i usuari de la parla catalana més fronterera i més meridional, em sobten les concomitàncies entre la Codonyera i Elx. En diré tan sols un grapat, de les més cridaneres, però la llista es faria inacabable: alforrar, aigua d’alvessà< de vessant,  brulla,  cantereller,  cell, covatxa,  escur, gentola, granullada, lleme,  llimó, núgol, panís, pàssia, panical, pataca, petit, professó, pudentina, reglotar,  siti, somera, tamborinada, tardet, teronja, tresplantar o xafarder. Els extrems del català sempre es toquen i conec llistats inacabables semblants que ens agermanen amb l’Empordà o el Rosselló, amb les Balears o Tortosa; fins i tot, amb l’Alguer, cosa que acostuma a  estranyar uns altres valencians. El repoblament medieval de l’Extrem Sud   –amb catalans de totes les terres catalanes–  i el seu arcaisme ens parla de barreges diverses.  En un País Valencià com cal, el barceloní Dr. Artur Quintana, seria membre d’honor de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Això i moltes altres coses són les que trobem a faltar en una llengua que es vol forta i comuna.

Fundación Manuel Giménez Abad.

XI PREMIO “MANUEL GIMÉNEZ ABAD” PARA TRABAJOS DE INVESTIGACIÓN SOBRE LA DESCENTRALIZACIÓN POLÍTICA Y TERRITORIAL

La Fundación “Manuel Giménez Abad” convoca el VII Premio para trabajos de investigación sobre el Parlamento

Fin de plazo de presentación 28 de febrero de 2013

Bases

L’aragonès a “El Periódico de Aragón” « Lo finestró del Gràcia.

Aquest dilluns 21, es presentarà a Albelda el llibre La llengua catalana en documentació notarial del segle XVI d’Albelda (Osca), de Javier Giralt Latorre. El llibre ha estat editat per l’Ajuntament d’Albelda amb la col · laboració de la Diputació Provincial d’Osca i l’CELLIT
L’acte tindrà lloc a les 18.00 h.

Moviment Franjolí per la Llengua: Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja.

Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja

Sempre s’ha dit i venut que la Franja n’era el territori catalanoparlant on es parlava més la llengua en relació amb els seus habitants, una mena d’oasi lingüístic que molts estan veient ara que no responia ben bé a la realitat, per molt que la majoria de la població franjolina hi visqués (i en gran part hi visqui) assiduament en català.
Aquesta realitat sociolingüística i aquest miratge idíl·lic han estat tombats i desmentits, i avui dia les noves condicions de vida i costums del territori sumat a la nova immigració rebuda (que s’expressa en castellà i en altres llengües), i, per suposat, amb l’agravant de la política lingüística del govern aragonès, discriminatòria i negadora de la diversitat cultural present a l’Aragó, està fent que el futur de la Franja ja no parli en la llengua pròpia sinó es reverteix aquesta tendència en la situació actual, on la diglòssia ja es fa (encara) més palesa i les noves generacions adopten el castellà com a lingua franca d’ús social. Molts són els senyals d’alarma que ens hi arriben des de moltes veus amb autoritat en la matèria que, sense cridar al catastrofisme, avisen del dramatisme de la situació de la llengua catalana a la Franja de seguir aquest procés d’aculturització i d’autoodi imperant avui dia al territori.
Ací en tenim uns quants exemples i un veritable avís per a navegants:

*Natxo Sorolla (sociolingüista franjolí): “Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el moment del punt d’inflexió”  
“L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”, conclou.

A l’article “Del txapurreau a l’aragonès oriental” s’acaba dient:  “La Franja ha superat tres dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la resta de l’Estat.” 

*El president de la veïna Diputació de Lleida, Joan Reñé, alertava el passat estiu de com podia influir aquesta nova política lingüística del govern aragonès en les relacions amb els seus veïns lleidatans: “Trenca el nivell de convivència absolut i necessari que la gent de Lleida vol seguir tenint amb la gent de la Franja”, forçant situacions i plantejaments “que van més del que és la realitat quotidiana dels veïns de la Franja”, va explicar. Tot i el contingut de l’esborrany, Reñé s’ha mostrat confiat en què imperarà el “sentit comú” i molts dels veïns de la Franja “seguiran parlant i pensant en català”, com ho han fet durant moltes generacions.” L’encapçalament de la notícia deia: “El català, en perill a la Franja de ponent”.

*Quim Gibert, psicòleg i membre de “Tallers per la llengua” alertava de la situació social a la Franja vers la llengua i condicionava la possibilitat “d’un futur per la Franja de Ponent” al canvi d’aquesta mentalitat imperant de la majoria de població franjolina: “L’evident retrocés lingüístic és una qüestió vista amb força indiferència. Per a la majoria de veïns de Fraga, la llengua que compta, la de debò, és el castellà, que suposadament també és nostra. A l’escola, tant abans com ara, s’inculca, amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l’extinció. No passem per alt que bona part dels habitants de la Franja són analfabets en la llengua que han popat, de la mateixa manera que també ho van ser les generacions catalanes del franquisme. Amb el panorama que hi ha, l’existent manca de consciència lingüística no és gens estrany.” 

*Per últim, un estudi publicat a la UOC de l’Institut de sociolingüística catalana sobre “el català a la Franja d’Aragó”, concloïa amb aquestes afirmacions: 
 

TN comarques Barcelona, 18/12/2012 – Televisió de Catalunya.

A partir del minut 6.

ENLLAÇATS NO ACATEM: UN FUTUR PER A LA FRANJA DE PONENT.

UN FUTUR PER A LA FRANJA DE PONENT

El mite que la Franja de Ponent és el territori on més és parla el català per comparació amb d’altres territoris dels Països Catalans, no és aplicable, ni de bon tros, a Fraga. Temps enrere un amic aragonès de vora Saragossa, que va residir un temps a Fraga, m’ho va fer veure: «encara no t’has adonat que hi ha molta més gent que parla el castellà, tant pel carrer com en els comerços i altres llocs públics, que no pas el català». I, en paral•lel, la senyora Pepeta, fragatina de soca-rel, que ens va deixar ara fa més de mig any, m’havia explicat que fa unes dècades tothom, absolutament tothom, «parlava en fragatí». Deia fragatí perquè no n’acabava de ser conscient que parlava català. I és que la gent de la Franja de Ponent són l’exemple d’aquelles persones que han estat «expropiades de les seves arrels i característiques concretes», que diu Joan Ramon Resina, professor de la Universitat de Stanford (EE.UU.). Tant és així, que bona part dels fragatins no s’identifiquen com a catalanoparlants. Fins i tot, a alguns els fa un cert escrùpol ser confosos per catalans.

Informe 2011: la llengua es troba en un nou cicle amb alleujament demogràfic i constrenyiments polítics « Xarxes socials i llengües.

El català es consolida amb gairebé 10 milions de parlants però manté els desequilibris territorials – VilaWeb.

El català es consolida amb 9,9 milions de parlants, però manté profunds desequilibris territorials en un entorn sociopolític més advers. Així ho indica l’informe sobre la situació de la llengua catalana 2011 (pdf) de la Xarxa Cruscat de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) que posa en relleu la gran atracció de la llengua catalana -d’aquests 10 milions només 4,4 declaren que el català és la llengua inicial.

Però també es pot comprovar que una cinquena part de Catalunya, més d’una quarta part de les Balears i quatre de cada deu persones del País Valencià manifesten que no el saben parlar i que el nivell de desconeixement i ús és molt heterogeni. L’estroncament dels fluxos migratoris i les polítiques lingüístiques marcaran, segons l’estudi, el futur del català.

El 70,7 % de la població dels Països Catalans declara que sap parlar català -9.856.000 persones-, el 91,3 % l’entén -12.728.00 persones- i el 50,3 % afirma, per primera vegada, que el sap escriure -7.005.000 persones. Per territoris, el 80,9 % de la població de Catalunya declara que sap parlar el català, el 58,3 % al País Valencià, el 71,5 % a les Illes Balears, el 34,5 % a la Catalunya del Nord, el 79,2 % a Andorra, el 89,3 % a la Franja i el 60 % a l’Alguer.

Més informació: El català es consolida amb deu milions de parlants, però manté profunds desequilibris territorials en un entorn sociopolític més advers (IEC)