Skip to content

Archive

Category: Recerca

Lenguas de Aragón. 25 Años de la Declaración de Mequinenza – YouTube.

¿Existe la lengua catalana?.

Ángel Boya Balet, simpatitzant de Ciudanos

Dada la actual virulencia del independentismo catalán, basado, según los separatistas, en la existencia de la nación catalana, que a su vez se basa en la existencia de una lengua propia, el catalán, me permito esbozar unos trazos sobre esa lengua para poder enjuiciar la pretensión de independencia.

Desde Provenza en el sur y la región de Limoges en el centro de Francia hasta Murcia, incluida, la evolución del latín vulgar sobre un sustrato de la lengua ibera precedente, a partir de la caída de Roma el 476 d C, produjo una serie de lenguas romances. Lenguas o dialectos entre sí emparentadas, autóctonas, coetáneas, similares y mutuamente comprensibles, que los nacionalistas catalanes agrupan con el genérico “catalán”.

Prat de la Riba, sistematizador y potenciador del independentismo catalán, confirma estas afirmaciones: “En las costas del mar Sardo va a encontrarse la etnos ibérica, la nacionalidad ibera extendida desde Murcia al Ródano, o sea desde las gentes libio fenicias de Andalucía oriental hasta los ligures de la Provenza”.

En el Levante de la península Ibérica se dan por lo menos los siguientes dialectos con las características que hemos citado: Aptitxat, Meridional, Alicantí, Mallorquí (de Tarbena i la Vall Gallinera), Valencià, Murciá (desaparecido), Ribagorçà, Pallarès, Lleidatà, Tortossí, Matarranya, Maestrat, Castellonenç Salat de la Costa Brava, Barceloní, Tarragoní, Xipella, Mallorquí, Menorquí, Eivissenç. A las que hay que añadir el chapurriau de la franja oriental de Aragón, hoy llamado Lapao (Lengua aragonesa propia del área oriental). A estos dialectos, localizados en España hay que añadir todas las variantes de la lengua occitana, localizadas en el sur y centro de Francia, que tienen las mismas características de las españolas,  entre ellas el limosín, el aranés, el gascón, el provenzal (la lengua de los trovadores). etc.

Hoy día, junio 2013, los habitantes de Limoges (centro de Francia) que conozcan el limosín, no tienen dificultad para comprender los dialectos hablados en la región de Cataluña, o en la de Valencia, lo que confirma que existe una misma lengua fraccionada en dialectos, algunas de cuyas piezas son los dialectos usados en el pasado y en la actualidad en el territorio llamado Cataluña.

El rey de Aragón, de Valencia, de Mallorca y conde de Barcelona y Montpellier, Jaime I, escribió su Crónica, en una de las variedades del occitano, el lemosín, que hoy los nacionalistas consideran catalán, lo que es una prueba más de la existencia de esa lengua común.

Por el contrario el castellano del que se derivó el español, sí que es una lengua no fraccionada y absolutamente original y distinta de sus vecinas.

Prat de la Riba decía: “Una lengua en estado natural, sin cultivo literario va a ser una conjunto de dialectos”. “Cuando una lengua permanece siglos en este estado de incultura o por ser absorvida por la invasión de una lengua superior o por descomposición interna, se trocea y se deshilacha en dialectos”. En este caso la lengua superior fue el castellano, desde hace cuatro siglos llamado español en todo el ancho mundo, salvo en España por influjo de los independentistas catalanes, quienes negando la existencia del idioma español pretenden negar la existencia de España. Del mismo modo que afirmando la existencia del catalán cree que crean la nación catalana. ¡El poder del lenguaje!

¿Cuál es la razón para que se considere a todos estos dialectos de esa lengua común, lengua catalana? ¿Por qué se apropian los nacionalistas de todos esos dialectos que se hablan en regiones muy alejadas y con una extensión muy superior a la de Cataluña? Respuesta: el fervor nacionalista catalán, es decir, la sinrazón.

¿Qué se entiende por lengua catalana?  Si por lengua catalana se entiende la hablada por el mayor número de habitantes en la región catalana, habrá que concluir que el catalán por excelencia es el español. Lengua hablada por la totalidad de los habitantes de esa región.

Si por lengua catalana se entiende, alguno de los dialectos derivados de la evolución del latín vulgar en territorios previamente ocupados por poblaciones de habla ibera, en ese caso no habría motivo para que alguno tuviese preferencia sobre el resto. Así que ninguna región debería apropiarse de lo que le excede y supera. Es decir que no existe el catalán.

¿Cómo puede entonces decirse que existe el catalán?

INSTINT D’ANIMALS: REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA.

REPORTATGE SOBRE ACTUALITAT I HISTÒRIA DEL CATALÀ A LA FRANJA

 

 

 

 

A LA FRANJA DE PONENT

 

JA NO ES PARLA CATALÀ

 

 

El PP i el PAR han aprovat la Llei de Llengües que anomena el català, LAPAO; i l’aragonès, LAPAPYP

 

 

 

 El passat dia 9 de maig va ser aprovada per les Corts aragoneses la Llei de Llengües d’Aragó, recolzada per la coalició que governa en aquests moments formada pel Partido Popular (PP) i el Partido Aragonés (PAR). En contra, van votar el Partido Socialista Obrero Español (PSOE), Chunta Aragonesista (CHA) i Izquierda Unida (IU), sense poder fer res per canviar la voluntat dels representants del govern davant la seva majoria parlamentària. Els diputats designats per tots tres partits van abandonar la ponència sobre la Llei de Llengües d’Aragó un cop les esmenes presentades pels seus grups 73 del PSOE, 53 de CHA i 42 d’IU van ser rebutjades.

 

 

La nova Llei, entre d’altres canvis, passa a denominar la llengua de la Franja, que tots els científics i filòlegs coincideixen a anomenar català, amb les sigles LAPAO (Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental); i a l’aragonès, que encara resisteix en zones de la província d’Osca, com a LAPAPYP (Lengua Aragonesa Propia del Área Pirenaica y Prepirenaica). Tot i que el Capítol V de la nova Llei de Llengües reconeix el dret de rebre l’ensenyament de «la llengua i les modalitats lingüístiques pròpies d’Aragó en les zones d’ús històric predominant», sorgeixen alguns dubtes respecte al paper que tindran a partir d’ara i que ningú ha resolt. Per exemple, es podrà seguir donant el títol de nivell B de català als alumnes que acabin tot el cicle de primària i secundària havent cursat l’assignatura, si ja no es reconeix la llengua com a tal? Seran vàlids per aconseguir l’esmentat nivell els llibres d’ensenyament, si a partir d’ara l’edició corre a càrrec del Govern d’Aragó? Es podrà seguir realitzant a Fraga l’examen del nivell C, juntament amb altres llocs d’arreu de la comunitat? 

 

 

En vermell, la Franja de Ponent. En gris més fort, la resta de territoris catalanoparlants.

 

Per Natxo Sorolla, sociòleg del Matarranya, és a partir dels anys 80, ja entrada la restauració democràtica, quan se senten les primeres veus demanant una major presència del català dins l’àmbit social. El govern d’aquell moment, del PSOE, va ser receptiu a aquestes reclamacions i va engegar tot un procés d’introducció del català a l’ensenyament. En aquests context va tenir lloc, l’any 1984, la Declaració de Mequinensa, signada pels alcaldes dels disset pobles assistents i amb la presidència de l’aleshores Conseller de Cultura de la Diputació General d’Aragó, José Bada. Amb aquesta Declaració es van assentar les bases per l’ensenyament optatiu del català a les escoles de la Franja. Sorolla també admet que aquest manifest, tot i que pot servir per visualitzar el suport dels polítics del territori, deixa molt a desitjar en altres aspectes.

 

 

Des d’aquell moment es va iniciar un procés de conscienciació política que en major o menor grau van seguir tots els partits. Es van fer passos endavant, com a l’any 1996, quan es va reformar l’article 7 de l’Estatut d’Autonomia d’Aragó, que dotava de protecció les llengües pròpies d’Aragó i en garantia l’ensenyament a les zones d’ús predominant; l’any 1997 la Comissión especial sobre la política lingüística en Aragón declarava que a la Comunitat Autònoma s’hi parlaven el castellà, el català i l’aragonès, precisant que aquestes dues darreres «amb les seves diferents modalitats»; i a l’any 1999, amb el vot a favor de tots els partits, s’estableix en l’article 4 del Patrimoni Cultural Aragonès que «el català i l’aragonès són llengües minoritàries de la Comunitat i que per la seva riquesa cultural pròpia seran especialment protegides per l’Administració». Tot això es va aconseguir mentre governaven en coalició entre PP i PAR, els mateixos partits que ara han aprovat la Llei de Llengües d’Aragó on tiren pel terra gran part d’allò aconseguit fins el moment. En aquests anys hi ha cert debat al voltant de l’aragonès, sobre si és una llengua o si són parles, però cap partit qüestiona que allò que es parla a la Franja sigui català. 

 

 

«És a partir de principis de la dècada del 2000 quan comença una radicalització dels bàndols: del PP, però sobretot del PAR», comenta Natxo Sorolla. En aquest moment es comencen a adoptar posicions en contra del nom de la llengua i a donar suport a associacions com la Federació d’Associacions Culturals de l’Aragó Oriental (FACAO), un suport que comptava amb poca gent però que hi havia entre ells alguns regidors del PAR. Mentre l’oposició continua amb les traces conciliadores d’abans dels anys 90. Durant el seu mandat, el PSOE crea l’avantprojecte de la Llei de Llengües al 2001, que no s’aprovaria, i finalment al desembre del 2009 sí que s’aprova la primera Llei de Llengües, amb el vots a favor del mateix PSOE i CHA, i en contra del PP, IU i PAR, tot i que en aquells moments aquest últims formaven govern amb el PSOE.

 

 

La Llei del 2009 dividia el territori en quatre zones lingüístiques diferents: la catalana, l’aragonesa, la zona mixta d’aragonès i castellà, i la zona castellana. Tot i això, no dotava a les llengües minoritàries de cooficialitat, ja que l’Estatut d’Autonomia ho impedia. També preveia la creació de l’Acadèmia de la Llengua Aragonesa i de l’Acadèmia Aragonesa del Català, tot i que cap de les dues va arribar a posar-se en funcionament. En l’apartat dels drets dels parlants, en recollia alguns en aspectes de l’ensenyament, l’àmbit administratiu i respecte les toponímies de la zona. A aquesta Llei, des de posicions de l’activisme i de la investigació sociolingüística, «se l’ha considerat descafeïnada. Només feia legal allò que ja estava passant, com el reconeixement del nom català, o l’ensenyament de la llengua», explica Sorolla.

 

 

El PSOE s’ha mostrat molt crític amb la nova Llei de Llengües, i juntament amb el CHA han liderat la crítica del que consideren un atac a la llengua. En un comunicat a la seva pàgina web, el PSOE assegura que «amb la nova Llei de Llengües, el PP només vol desviar l’atenció dels ciutadans de les brutals retallades que està duent a terme». En la reunió del partit al Matarranya, alcaldes, regidors i militants de la comarca van mostrar el seu rebuig a la nova Llei, defensant l’anterior, que ells consideren que «permetia la llibertat d’elecció dels ciutadans». En la seva opinió, l’anterior Llei era «una proposta de mínims». 

 

Josep Anton Chauvell, alcalde d’Alcampell. Foto: Tuiter @jachauvell

 

Alcampell, a la comarca de la Llitera, va ser el primer poble en refusar el nom de LAPAO per a denominar la llengua que parlen els seus habitants. Josep Antón Chauvell, alcalde del PSOE del municipi, explica que «segons la disposició addicional primera, els pobles d’allò que ells denominen Franja Oriental, després d’haver escoltat les entitats socials, podrà denominar la llengua segons la costum popular. Ací s’ha dit que lo costum és denominar la llengua d’Alcampell com a català». Aquest punt es va portar al ple de l’Ajuntament i posteriorment a la Conselleria d’Educació. «Si no en fan cas, l’Ajuntament es reserva el dret de portar als tribunals a les institucions aragoneses per agressió contra la llengua local», afirma Chauvell amb rotunditat. A part d’això, explica que ningú els hi va donar cap informació als ajuntaments de les zones afectades des de Saragossa, i que simplement el PAR va impulsar la Llei, i el PP la va secundar per interès.

 

 

Però no tots els pobles de la Franja opinen el mateix sobre la nova llei. Enrique José Blanc, alcalde del PAR de la petita localitat d’Açanui i Alins, a la part oest de la Llitera, té molt clar que la llengua que es parla a la seva població no té res a veure amb el català. Sí que reconeix que els orígens tant del català com de l’aragonès que es parla a la zona provenen d’un mateix tronc lingüístic, que diu haver pres influència de la llengua d’oc . Per Joaquín Avellana, exalcalde de la mateixa població lliterana, el PAR sempre ha estat en una posició de consens. Segons ell, la solució seria arribar a un punt intermig, com va pretendre José Callizo, conseller de Cultura i Turisme fa tres legislatures. Callizo va fer una proposta que era anomenar a la llengua de la Franja com a català d’Aragó. Avellana explica que cap part va acceptar, i que ara cada vegada que hi ha un canvi de Govern entre el PSOE i el PP hi ha també un canvi de Llei, a causa de la falta d’acord. Davant la possibilitat d’intentar arribar a un consens entre els alcaldes de la zona, Avellana creu que mai se ficarien d’acord entre els afectats, tot i que confessa que potser tindria més majoria els que diuen que és català. 

 

 

Segons Blanc, el problema de les parles de la Franja és que no tenen una gramàtica. Ell creu que «el pitjor que pot passar és que hi hagi una gramàtica catalana i desaparegui la nostra forma peculiar de parlar». Blanc creu que adoptar la gramàtica catalana perjudicaria i faria desaparèixer les peculiaritats lingüístiques de la Franja, tot i que ells no reconeixen aquest nom per a la zona. Tot i això, no està pas en contra de l’ensenyament d’aquesta llengua a les escoles, però sí ho està de que s’intenti normalitzar conjuntament. En aquest sentit María Herrero, portaveu del PAR en la Comissió d’Educació va afirmar al Ple de les Corts d’Aragó que «aquestes llengües han de ser especialment protegides i fomentades per l’Administració aragonesa», declarant també que no són anticatalanistes, sinó aragonesistes. 

 

Açanui. Foto: www.turismolalitera.es

 

El discurs en contra de la nomenclatura de català, però, no el segueixen tots els membres del PAR ni del PP. Antonio Fondevila, alcalde de Castillonroi i president de la comarca de La Llitera, defensa que el que es parla a La Franja és una de les diferents variants dialectals que formen el català, i que cal protegir el dret de seguir estudiant català a l’escola per tal que els alumnes franjolins estiguin el màxim de preparats en cas d’anar a estudiar en un futur fora de la Comunitat Autònoma d’Aragó. Anabel Cases, regidora del PP a Alcampell i consellera-delegada de l’àrea d’Hisenda de la comarca, afirma que sap perfectament que estem parlant català, i que no cal cap legislació per saber-ho. «A jo no m’agrada que me diguen des de Saragossa el que he de parlar», admet Anabel Cases. Tot i això, precisa que no li agrada l’actual Llei, però tampoc l’anterior. «Les imposicions l’únic que fan es crear mal rotllos, dins de tots los partits, no només del PP i PAR.» Cases posa com a exemple la moció que s’havia de votar al Baix Aragó en contra del català i a favor de l’aragonès. Quatre consellers del PSOE s’hi van oposar, però uns altres quatre van abstenir-se. Tot i les diferències que existeixen dins dels seus partits, tant ella pel que fa al PP, com l’exalcalde i actual conseller de l’Ajuntament d’Açanui Joaquín Avellana pel que fa al PAR, afirmen tenir llibertat de vot i de discurs. En aquesta situació, Antonio Fondevila, a causa de l’impossibilitat d’anar ell mateix a la reunió d’alcaldes celebrada a Mequinensa per la defensa de la llengua, hi va enviar un regidor del Ajuntament de Castillonroi.

 

 

Aquesta reunió va tenir lloc el passat dissabte 1 de juny a Mequinensa, i tenia com a objectiu la redacció d’una Declaració en defensa de la llengua a l’estil de la Declaració signada al 1984 també a la localitat de l’escriptor Jesús Moncada. La trobada va comptar amb la presència de mig centenar d’alcaldes i regidors de vint-i-vuit ajuntaments diferents. Hi havia representants de PSOE, CHA, IU, PAR, Convergència Democràtica de la Franja (CDF), que té una alcaldia a Pont de Muntanyana, a la Ribagorça, i el regidor d’ERC de Calaceit; no n’hi havia cap del PP.

 

 

Alcaldes i regidors signants de la Declaració de Mequinensa del 2013. Foto: www.lavanguardia.com

En la que s’ha conegut com II Declaració de Mequinensa, els signants valoren «el treball realitzat per el Govern d’Aragó en l’ensenyament de la Llengua Catalana en els centres educatius dels municipis». Mostren el seu descontent amb la modificació del nombre de les Llengües Pròpies d’Aragó per LAPAO i LAPAPYP, i acusen el Govern i les Corts d’haver fet un «ridícul universal». La Declaració acaba amb la sol·licitud de la derogació immediata de la nova Llei, el compromís de «presentar mocions a tots els ajuntaments que impulsin la formació y el prestigi de la llengua, enlloc de convertir-la en un element de polèmica y confrontació», i l’advertència de recórrer fins i tot a les autoritats europees per defendre la denominació de la llengua. 

 

Segons l’estudi «El català a la Franja» de Natxo Sorolla per a la revista Ripacurtia, la Franja té un nombre de parlants del català de gairebé el 90%, el que situa aquesta zona com el territori de parla catalana amb un major percentatge de parlants. Tot i això el mateix Sorolla adverteix que estem iniciant una etapa de canvi. Els resultats del últims estudis sobre la població escolar entre nens de sisè de primària a les comarques del Baix Cinca i La Llitera, indiquen que la majoria catalanoparlant s’està trencant. Això pot ser a causa de que hi ha més castellanoparlants immigrats, que no aprenen la llengua i interfereixen en el procés habitual viscut fins ara a La Franja. 

 

 

Per a Sorolla, el primer punt per la normalització de la llengua seria arribar a un consens en la qüestió de la nomenclatura. «Tota la polèmica sobre el nom afecta al prestigi de la llengua: no és el mateix el català amb els seus 10 mill de parlants, que una llengua sense nom, que en té 50.000 i amb diferents modalitats. A més del debat sobre si són llengües o modalitats lingüístiques, que és un grau menys. Tot això afecta el seu prestigi.» Sorolla creu que el conflicte del nom s’hauria de resoldre políticament, ja que científicament no hi ha cap tipus de dubte. 

 

Hi ha qui s’ha pres amb humor les noves denominacions.

 

En la qüestió del nom, Chauvell, que a més d’alcalde d’Alcampell és també un reconegut escriptor en llengua catalana, creu que la Llei de Llengües forma part d’una estratègia a llarg termini contra el català: «A les Illes Balears han presentat la preposició per la Llengo baléà, al País Valencià n’han prohibit dir-li el nom, a La Franja li diuen LAPAO al català i a Catalunya es vol obligar a escolaritzar en castellà. Tot junt és un atac directe contra tots els territoris de parla catalana».

 

Natxo Sorolla adverteix que quan una llengua deixa de ser útil en la societat és quan realment té perill de desaparèixer. Creu que des de l’activisme s’ha de veure quins són els punts que s’han de retenir, i fer nous passos favorables com per exemple redefinir la qüestió dels noms o que sigui el català la llengua vehicular a l’ensenyament. «Que el català sigui part de la docència és l’única forma en què pots aprendre una llengua i posar-la en pràctica. Si només t’ensenyen la teoria no es posen en pràctica els coneixements», opina Sorolla. En el tema de la llibertat lingüística de la que es parla amb aquesta Llei, afirma que si no tens una societat realment bilingüe on tots els parlants coneixen les dues llengües no tens llibertat lingüística.

Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana | Lo finestró del Gràcia.

Plom de Iatoba (València)

Einstein va dir: “Només hi ha dues coses infinites: l’univers i l’estupidesa humana. I no n’estic tan segur de la primera”. Per tant estava ben segur de la infinitud de l’estupidesa humana. Quan el PP i el PAR van aprovar la Llei de Llengües d’Aragó, en la qual s’anomena al català com a “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental”, còmicament coneguda com a LAPAO, ens va semblar que era impossible superar aquesta estupidesa amb relació a la lingüística. Estàvem equivocats, no recordàvem la sentència de Einstein. Recentment el Partit Popular, continuant amb els seus atacs descarnats contra el català i passant-se pel forro dels pantalons qualsevol raó acadèmica, vol aprovar a les Corts Valencianes una proposició “no de llei” d’urgent tramitació per exigir a la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua el reconeixement “del valencià en la seva categoria de llengua o idioma propi dels valencians”, amb una argumentació tan còmica com delirant. Afirmen que el valencià és una evolució de l’ibèric que va tenir després aportacions fenícies, gregues i llatines. El document diu també que  “en la cultura ibèrica trobem els valencians el germen de la nostra actual, plasmada de manera fefaent en els documents arqueològics que es van descobrint: festes, costums, folklore, economia, religió, societat i llengua.”

Crec que la base de les afirmacions del document del PP l’han trobada al plom ibèric de Iàtoba (València) que encapçala aquest post. Si el mireu bé potser hi trobareu semblances interessants entre el valencià i l’iber. Hom diu que aquest plom era una inscripció d’una Falla del segle IV abans de Crist. El plom està mig fet malbé i fos per l’efecte de la Cremà. Tot i que, l’explicació es complica, perquè el tipus d’escriptura del plom de Iàtoba és quasi idèntic al d’un altre plom, del mateix segle, trobat a Ullastrell (Girona).

Llamar a las cosas por su nombre: catalán o aragonés oriental | Zaragoza Lingüística.

Seguimos con la entrega de las charlas grabadas en los últimos meses en ZL. En esta ocasión se trata de la conferencia que dio nuestro compañero, el Dr. Javier Giralt, a propósito del nombre de la lengua hablada en la zona más oriental de Aragón. De rabiosa actualidad, espero que disfrutéis con este vídeo tanto como nosotros disfrutamos de la charla en vivo.

 

 

Demà dimecres, Jornada Sociolingüística a Lleida sobre la Franja i la Catalunya del Nord | Xarxes socials i llengües.

Jornada Sociolingüística 2013

L’Institut d’Estudis Ilerdencs ha programat per a demà la Jornada Sociolingüística 2013, amb la participació de Gentil Puig, sobre la Catalunya del Nord, i una taula redona sobre el català a la Franja on hi participen Ramon Sistac (UdL i IEC), Alberto Moragrega, alcalde de Beseit (Matarranya) i exemembre del Consell Superior de les Llengües d’Aragó, i Natxo Sorolla (Xarxa CRUSCAT-IEC, CUSC-UB).

La importancia de llamarse catalán: lingüística y política a propósito de una decisión equivocada | Zaragoza Lingüística.

 

Imagen

La aprobación de la nueva versión de la Ley de Lenguas de Aragón ha tenido una notable repercusión en los medios y en las redes sociales, fundamentalmente por su decisión de referirse al catalán de Aragón como la lengua aragonesa propia del área oriental (LAPAO), esto es, de escamotear el término catalán en la denominación de lo que se habla en dicha área.

A mí, personalmente, no me ha sorprendido ni la decisión de las Cortes de Aragón (apoyada por la derecha política, el PP y el PAR) ni, por supuesto, la airada reacción en contra de las restantes fuerzas políticas aragonesas (más o menos de izquierdas). Tampoco me ha sorprendido, de hecho la comparto, la desaprobación de cuantos lingüistas profesionales se han pronunciado al respecto. Pero lo que menos me ha sorprendido es la también airada reacción de los nacionalistas catalanes, que han visto en ello un ataque a la unidad de su lengua (quizá muchos de los que ahora se rasgan las vestiduras deberían revisar sus críticas al “imperialismo” del Instituto Cervantes o de la Real Academia Española en lo que respecta a la unidad de la lengua española).

En esta breve reflexión me gustaría intentar separar (en la medida en que ello sea posible) la ideología política de la lingüística, para intentar comprender mejor qué hay detrás de cada una de esas reacciones.

Pero primero unos hechos básicos para centrar la discusión. Todos los seres humanos hablamos nuestro propio idiolecto. Cuando los idiolectos de varias personas son muy similares, decimos que hablan el mismo dialecto (o la misma variedad). Cuando los dialectos de varios grupos son muy similares, decimos que hablan la misma lengua. Nadie habla una lengua directamente, sino (simplificando) un idiolecto que pertenece a un dialecto que pertenece a una lengua. Los dialectos son grupos de idiolectos similares y las lenguas son grupos de dialectos similares. No hay más misterio. A nadie se le ocurre poner un nombre a los idiolectos (necesitaríamos al menos tantos nombres como personas), pero sí es útil poner nombre a los dialectos y a las lenguas, al menos desde que el primer grupo de humanos se encontró con otro que hablaba diferente.

El criterio lingüístico para determinar si dos dialectos forman parte de la misma lengua o de dos lenguas distintas se basa esencialmente en el grado de semejanza y en el origen histórico (que suele ser la fuente de la semejanza, aunque no exclusivamente). Empleando con los estándares habituales el criterio de la semejanza (fonética, léxica y morfosintáctica) y el del origen histórico, no cabe ninguna duda de que lo que se habla, junto con el español, en el área oriental de Aragón es un dialecto (o más de uno) del catalán, de la misma manera que, usando los mismos criterios, cabe decir que lo que se habla en México, Colombia y Argentina (hecha excepción de las lenguas amerindias) son dialectos del español. Quien piense que la LAPAO no es un miembro del grupo dialectal catalán debería revisar su definición de qué es la lengua española, incluso dentro de la península.

Por su parte, los criterios históricos para denominar las lenguas y dialectos son variados y prolijos de repasar, pero en general se ha impuesto (en Europa al menos) el criterio territorial, de manera que se denomina a la lengua y al dialecto en función del territorio en el que viven (o del que proceden) las personas que los hablan (castellano de Castilla, catalán de Cataluña, italiano de Italia, piamontés del Piamonte, etc.).

El problema, claro, es que las fronteras entre lenguas y entre territorios no necesariamente coinciden: las fronteras entre lenguas son difusas y continuas, mientras que las fronteras políticas son precisas y arbitrarias, como las líneas sobre un mapa. Esto normalmente se resuelve ignorando la inexactitud geográfica a favor de la semejanza idiomática, de manera que hablamos del inglés en EEUU, del español en Colombia o del francés en Quebec (aunque sabemos que son dialectos en ocasiones muy diferentes de los del territorio de origen). No ha sido así en el caso de la nueva ley de lenguas aprobada por las Cortes aragonesas, que ha privilegiado el criterio territorial sobre el lingüístico: no lo llamamos catalán porque esto no es Cataluña, sino Aragón. No se pudo usar la misma estrategia de la Comunidad Valenciana (donde llaman oficialmente valencià a su dialecto del catalán) porque en Aragón también hay aragonés (variedad que filogenéticamente no pertenece ni al español ni al catalán). Pero el objetivo es el mismo: proyectar una frontera política sobre una realidad lingüística, como si pudiera haber corzos españoles y corzos franceses en el Pirineo.

¿Por qué los partidos de derechas aragoneses (y por qué muchos de los hablantes del catalán de Aragón) no quieren denominar catalán a este dialecto?

Para mí es evidente que la razón no es que crean realmente que esos dialectos no son catalanes (aunque algunos afirman creerlo), sino por una mezcla (variable en su composición) de nacionalismo aragonés, nacionalismo español y oposición al nacionalismo catalán. Esto es un conflicto de nacionalismos, no un conflicto científico sobre la filiación genética de una lengua. Los nacionalistas catalanes, que suelen incluir los territorios orientales de Aragón en sus mapas de los països catalans (asumiendo que donde se habla catalán es Cataluña), no han ayudado mucho en esto, desde luego, especialmente desde que el catalanismo se ha hecho activamente independentista.

¿Y por qué los partidos de la izquierda (incluyendo los nacionalistas aragoneses de CHA) consideran que se debe usar el criterio lingüístico y no el territorial para la denominación? Una posible respuesta es que las personas de izquierdas son más sensibles a la opinión de los expertos en clasificación genética de las lenguas que las personas de derechas, pero es poco probable que la opinión que uno tenga de la sanidad pública o privada, del libre comercio o del nivel impositivo ideal se correlacione con la capacidad de juicio racional, lo que pone de manifiesto que el criterio científico en realidad es irrelevante para unos y para otros (si te viene bien lo usas, y si no, lo ignoras). Y es lógico que así sea, puesto que en realidad la denominación científica de una lengua, aunque suela coincidir con la denominación común, es independiente de la legislación y de las denominaciones de las lenguas propuestas por los gobiernos u otras entidades administrativas (y hasta por los hablantes). Así, por mucho que la nueva ley recién aprobada escamotee el término catalán en la denominación de la lengua hablada en el área oriental de Aragón, los lingüistas la seguirán tratando a efectos de investigación y descripción como un dialecto del catalán -que es lo que es- y sus hablantes seguirán hablando dialectos catalanes, aunque sean propios de Aragón.

Es posible que si el catalán (como suma de dialectos catalanes), en lugar de catalán, se denominara, pongamos por caso, iberorromance oriental-1 nadie objetaría que al catalán de Aragón se lo denominara iberorromance oriental-1.7, pero las cosas no son así, porque las lenguas no son animales o vegetales, sino sistemas de conocimiento y de comunicación que se insertan en la identidad de las personas. Imaginemos que una administración acuerda que su variedad local de oveja no pertenece a la especie de las ovejas (Ovis orientalis) y se inventa un nombre para una nueva especie (p.e. Ovis Villabajensis). Eso es lo que ha hecho el gobierno de Aragón. El problema es que la ocurrencia con la oveja no tiene mayor repercusión que la hilaridad de los taxónomos, mientras que la ocurrencia con la lengua, a la hilaridad de los lingüistas, suma una posible afección a la vida de los hablantes. Éstos, por cierto, parecen bastante divididos al respecto, algo irrelevante para el lingüista (sería como preguntarle a la oveja a qué especie pertenece), pero que debería ser necesariamente relevante para los políticos. ¿Lo ha sido?

Los nombres de las lenguas y sus consecuencias | Zaragoza Lingüística.

El pasado mes de marzo nuestro compañero, el Dr. Javier Giralt, nos dio una charla sobre la importancia de llamar a las lenguas por su nombre. Puede parecer una obviedad que sustraerle a una lengua su denominación no es gratis, pero no todos parecen ser conscientes de ello. Si la lengua pasa a llamarse de otro modo, ya no existe información sobre ella: ni gramáticas, ni métodos de estudio, ni nada. Empezamos de cero, mientras ella se muere.

Tras los últimos acontecimientos en nuestra comunidad, parece más necesario que nunca firmar el siguiente manifiesto que muchos apoyamos hace unos meses, cuando se derogó la anterior ley de lenguas. Derogación que se produjo, por cierto, antes, siquiera, de que llegara a aplicarse en su totalidad.

Si estáis de acuerdo con este manifiesto, al final de este post encontraréis el enlace para suscribirlo. También os añado el enlace a una colaboración en el Heraldo de hoy de nuestro compañero José Luis Aliaga sobre este mismo tema.

Manifiesto de la comunidad científica internacional a favor del reconocimiento y dignificación de las lenguas minoritarias de Aragón

Es como un pájaro que pierde las plumas. Ves pasar una de ellas arrastrada por el viento, y adiós: otra palabra que se ha ido.
Johnny Hill, Jr., de Parker, Arizona, uno de los últimos hablantes de “chemehuevi”

 

Cada dos semanas muere una lengua. Es posible que a finales de siglo hayan desaparecido casi la mitad de las cerca de 7.000 lenguas que se hablan hoy en el mundo, a medida que las comunidades abandonan sus lenguas vernáculas en favor de las mayoritarias.

En el Atlas de las lenguas en peligro del mundo de la Unesco (2010) se incluye el aragonés como una de las que se encuentran en esta situación, posiblemente una de las lenguas de la Unión Europea que presenta peor futuro para su conservación. Por su parte el catalán hablado en Aragón sufre un franco retroceso y castellanización al no disponer de instrumentos adecuados para su normalización.

En total unas 100.000 personas (un 7% de la población total de Aragón) hablan una de estas dos lenguas minoritarias, un patrimonio inmaterial de toda la humanidad de cuya conservación todos, y especialmente los gobiernos, somos responsables.

En 2009 las Cortes de Aragón aprobaron una ley de uso, protección y promoción que reconocía la existencia tanto del aragonés como del catalán y garantizaba el aprendizaje (voluntario) en la enseñanza reglada y determinados derechos de los hablantes, entre ellos el de dirigirse y ser contestados por la Administración (en determinados casos) en sus respectivas lenguas. Esta ley nunca ha llegado a ser aplicada.

El actual Gobierno de Aragón, desoyendo la normativa internacional (Declaración Universal de los Derechos Humanos, Pacto Internacional de Derechos Civiles y Políticos, Carta Europea de las Lenguas Regionales o Minoritarias…), estatal (Constitución española de 1978) y el propio Estatuto de Autonomía pretende, derogando la ley de 2009, aprobar una norma que niega la existencia tanto del aragonés como del catalán y condena a estas dos lenguas (ambas con un importante legado literario y con un interesante presente creativo) a la invisibilidad y a medio plazo a su desaparición.

Por ello, los firmantes de este manifiesto, miembros de la comunidad científica, muestran su apoyo al reconocimiento expreso del aragonés y el catalán hablado en Aragón, así como de los derechos de sus hablantes, para un desarrollo público normal de ambas lenguas, en aplicación de la legalidad internacional en esta materia y en igualdad de condiciones con el resto de las lenguas de España, Europa y el mundo.

El enlace de nuestro compañero el Dr. Aliaga en el Heraldo: http://prensa.unizar.es/noticias/1305/130522_z0_tribuna.pdf

Socios/as y amigos/as de Rolde de Estudios Aragoneses:

 El pasado domingo 12 de mayo concluyó la entrega en coleccionables de El aragonés: una lengua románica, proyecto coordinado desde REA, que El Periódico de Aragón ha venido entregando desde el pasado mes de enero.

 

La colección ha gozado de una notable acogida, y es posible que, habiéndola seguido, te falte algún fascículo, o que no la hayas seguido y te interese ahora contar con uno o varios ejemplares de la obra. O incluso que, habiéndola completado, desees que te gestionemos la encuadernación (que al encargarla desde aquí, podríamos conseguir que fuese algo más barata).

 

Por todo ello, ofrecemos estos servicios:

 

  Socios y suscriptores REA Otros
Fascículo 1 + tapas 3 euros 3,60 euros
Fascículo suelto 2 a 17 (16+16 páginas cada uno) 1 euro 1,20 euros
Obra completa (tapas + 544 páginas) sin encuadernar 15 euros 18 euros
Obra completa (tapas + 544 páginas) encuadernada 22 euros 26 euros
Encuadernación 7 euros 8 euros
Suplemento envío a domicilio (en caso de no poder recoger en sede o en Feria Libro Zaragoza) 1 euro (1-3 fascículos)

2 euros (4-8 fascículos)

3 euros (9-14 fascículos)

4 euros (15 o más fascículos o libro completo)

1,50 euros (1-3 fascículos)

3 euros (4-8 fascículos)

4,50 euros (9-14 fascículos)

6 euros (15 o más fascículos o libro completo)

 

La entrega puede concretarse mediante envío a domicilio (con el suplemento contemplado en función del peso). También puedes retirar tu pedido en la Feria del Libro de Zaragoza (nuestro stand estará en la plaza de Aragón, en la acera de Capitanía, zona central, del 31 de mayo al 9 de junio, de 11 a 14 y de 18 a 21,30 horas). Incluso, ahí, puedes acercarte con tu obra sin encuadernar o incompleta, y llevarte obra completa encuadernada. Posteriormente a la Feria, fijaremos un calendario de entregas para quien no haya podido retirarlo antes.

 

Puedes seleccionar tu petición contestándonos a este correo, señalando cómo prefieres que te lo hagamos llegar, y responderemos confirmando y detallando los pormenores de la entrega y pago.


 

Rolde de Estudios Aragoneses

Asociación Cultural Declarada de Utilidad Pública (O.M. 29-07-97)


www.roldedeestudiosaragoneses.org

www.rolde.org

El domini lingüístic de l’aragonès al Google Earth: cartografia de l’extinció d’una llengua

Aquest dies són d’actualitats les llengües d’Aragó. Per allò del creacionisme lingüístic dels polítics espanyolistes, enemics de la Ciència i la intel·ligència. Coses de l’ultranacionalisme.

Bé, en qualsevol cas trobo que pot ser d’utilitat tocar el domini lingüístic de l’aragonès al Google Earth, per fer-nos una idea de les seves dimensions, poblacions que abarca i el seus estat. Així que vaig escriure al Joan Borràs-Comes, lingüística, aragonòfil, wikipedista i apassionat de la cartografia, per si tenia alguna cosa. Bé, de fet, em constava que havia fet algun mapa al respecte. I ràpidament em va passar un fitxer amb els dominis lingüístics a l’Aragó. Així doncs, el mèrit és seu, jo només m’he limitat a seleccionar l’aragonès, processar el fitxer una mica (fusionar municipis) i convertir-lo a kmz. Aquí el teniu:

Domini lingüístic de l’aragonès (kmz, 178 kb)

Aragonès

Clicant sobre els colors, o la carpeta, al Google Earth n’obtindreu la llegenda, però també la poso aquí:

– Blau fosc: aragonès 60-70%
– Lila: aragonès 10-20%
– Blau cel: espanyol amb traces d’aragonès, és a dir, el que queda de l’antic domini lingüístic després de la substitució completa per l’espanyol.
– Taronja: benasquès. Hi ha certa controversia sobre la seva adscripció. Uns lingüístes el posen dins del català, uns altres dins de l’aragonès, i uns altres li en donen entitat pròpia com a parlar de transició (ni un ni l’altre). Com sempre dic, en cas de dubte jo prefereixo tirar cap a casa, no per res, sinó perquè ho fa tothom.

En Joan comenta que aquest mapa es podria polir molt més. Qualsevol comentari i aportació serà benvinguda per poder millorar el mapa, sens dubte.

A aquest mapa li podeu afegir el domini lingüístic del català pel Google Earth que fa temps que vaig fer. Com veieu a la captura, hi ha parts de l’aragonès que cauen dins dels límits dels Països Catalans, que se suposa que marquen la frontera lingüística. Com en el cas del benasquès, són zones de transició de difícil adscripció i sobre les quals no hi ha un acord entre tots els lingüístes.

En definitiva, el mapa ens mostra una llengua en procès d’extinció. A gran part del seu domini lingüístic (blau cel) ha estat substituït completament per l’espanyol, quedant-hi només traces. On encara es parla, ha estat subdividit en 4 parts aïllades, i on es parla de forma rellevant (60-70%) està dividat en ues parts, cadascuna a una banda d’Aragó.

D’altra banda, la meva experiència personal concorda amb el mapa. A la carrera de Geologia vam fer diverses sortides per la zona, amb una geologia i un paisatge realment espectaculars. Així, a la zona de Campo, mentre feia cartografia (la de tota la vida, paper, mapa i llapis) vaig poder parlar amb un pastor que només parlava aragonès/català de transició. Al poblet on érem dormint, davant nostre parlàven en espanyol, però un dia vaig arribar abans d’hora tot sol, i els vaig enxampar parlant entre ells: parlaven aragonès/català de transició (érem just a l’Èssera.

En canvi, a Jaca, Biescas, Sabiñanigo, Boltaña, Ainsa, etc, res de res. Fins i tot tinc familiars que superen els 60 anys de la zona de les traces de l’aragonès i és així: ells no han parlat mai aragonès tot i que en conserven l’accent aragonès particular, amb alguna paraula “estranya” molt i molt puntual, com anècdota del poble. Segurament de petits van tenir contacte amb algú que parlava aragonès, però avui dia és oblidat. Fa 40 anys que viuen a Catalunya, però mantenen contacte continua amb el poble. D’altra banda, he conegut neoparlants de l’aragonès molt militants, força anti-catalans, per cert (del PAR si no recordo malament).

Interès mediàtic del LAPAO | Xarxes socials i llengües.

La setmana passada va saltar des de Twitter la polèmica sobre el LAPAO, i d’aquí als mitjans de comunicació. Com és habitual els moments en què la política lingüística a Aragó culmina un procés, desperta un gran interès als mitjans de comunicació, tant locals com exteriors. Malauradament les polèmiques venen quan tot està dat i beneït. Si la inconsistència del LAPAO haguera saltat unes setmanes abans haguera estat més productiu. Si esteu interessats en tots los temes de la Franja tos recomano que els seguiu a lafranja.net o a Twitter o a Facebook.

Aquí teniu algunes de les participacions que haig tingut estos dies:

Participació, amb Ramon Sistac, a L’Entrevista al Canal 3/24

Natxo Sorolla

Entrevista a BarcelonaTV

Natxo Sorolla

Ràdio Matarranya (8/5/2013)Natxo Sorolla: “Tot és producte d’una línia política molt concreta”

Natxo Sorolla, sociolingüista del Matarranya, va parlar sobre este fenomen per a Ràdio Matarranya…

Llegiu més a Natxo Sorolla: “Tot és producte d’una línia política molt concreta”

La Comarca (10/5/2013)  PP y PAR imponen el «lapao» en un pleno tenso y de repercusión estatal

Si el sociolingüista de Peñarroya de Tastavins, Natxo Sorolla, ironizaba sobre la posibilidad …

Llegiu més a PP y PAR imponen el «lapao» en un pleno tenso y de repercusión estatal

Tribuna de Natxo Sorolla a La Comarca: “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental” (10/5/2013)

Ayer la política lingüística de Aragón culminaba la última de sus dos etapas recientes. Partido Popular y Partido Aragonés sumaban la suficiente mayoría en las Cortes de Aragón para arrinconar el catalán y el aragonés de nuestra legislación, que venían siendo reconocidas desde los consensos de los años 90. Toda esta historia empieza el año 1982, cuando el primer Estatuto de Aragón reconoce cierta diversidad lingüística interna, que define como modalidades lingüísticas.

Continuar llegint: “Lengua Aragonesa Propia del Área Oriental”

La Comarca (8/5/2013) La ley de Lenguas tensa la polémica a un día de su aprobación

Mañana tendrá lugar una mesa redonda que debatirá la situación en todos los territorios de habla catalana y en la que participará el sociolingüista de Peñarroya y columnista de este medio, Natxo Sorolla.

Entrevista de l’Agència Catalana de Notícies (11/5/2013) Vídeo. Natxo Sorolla: “El PP disgrega una comunitat lingüística perquè no comparteixi producció cultural ni mitjans de comunicació”. . Estudiosos de la llengua catalana alerten dels atacs que rep l’idioma arreu dels Països Catalans

El sociòleg i autor del bloc ‘Xarxes socials i llengües’ reitera que el debat sobre el català a la Franja “està superat”

Gara (10/5/2013): Aragón reniega del catalán y el aragonés como lenguas propias

p026_f01177x140.jpg Pero según el sociólogo Natxo Sorolla, del Matarranya (Franja de Ponent), «la cuestión se ha centrado mucho en el nombre, tapando la discusión real que se debía hacer sobre el papel del catalán en la educación, en la Administración o en otros ámbitos».

Seguiu llegint Aragón reniega del catalán y el aragonés como lenguas propias

Entrevista a les notícies de Catalunya Ràdio 9/5/2013 (8am)

Entrevista a RAC 1 (8/5/2013)

Entrevista a Ràdio Matarranya (8/5/2013)
Entrevista a Radio La Comarca Cadena SER Alcañiz (9/5/2013, 13h)
Entrevista a RAC1 sobre l’origen de les sigles LAPAO (11/5/2013)
Participació en la taula redona sobre «L’ofensiva contra el català» organitzada per la Societat Catalana de Sociolingüística.
Participació en article de Nació digital La Franja de Ponent contra el lapao: «És una barbaritat» (7/5/2013)

I amb tot, és una pena que la sociolingüística de la Franja siga notícia per això :-(

El català a la franja de ponent: Natxo Sorolla, sociolingüista, Ramon Sistac, professor dialectologia UdL.

 

 

Vegeu el vídeo

Política

 

El català a la franja de ponent: Natxo Sorolla, sociolingüista, Ramon Sistac, professor dialectologia UdL

Natxo Sorolla, sociolingüista, i Ramon Sistac, professor de dialectologia de la UdL, desqualifiquen l’intent del govern aragonès de rebatejar el nom del català per LAPAO a la Franja de Ponent.

Twitter / natxosorolla: LAPAO Trending Topic a Fraga, ….

LAPAO Trending Topic a Fraga, Terres de l’Ebre, Saragossa i Barcelona!

 

Carles Terès: És tan ridícul que gent que mai no s’havia mogut ara es pot mobilitzar – Opinió contundent – VilaWeb.

 

Carles Terès

Alguns càrrecs polítics del govern aragonès, algun diputat i alguns alcaldes d’aquí diuen coses diferents en públic i en privat.

 

Amb una agressió com aquesta es poden despertar algunes veus i això pot fer revifar la llengua

La situació del català a la Franja era lluny de ser òptima abans que el PP arribés al poder. El PSOE es va esperar al final de les legislatures en què va governar per aprovar a l’últim moment la llei de llengües, una llei que era molt tèbia, però que si més no reconeixia el català, el nom de la llengua i algun petit dret. De seguida que han arribat al poder PP i PAR s’han afanyat a derogar-la.

 

I ho han fet, a més, pressionats per moviments anticatalanistes molt ben connectats. Em consta que alguns càrrecs polítics del govern aragonès, algun diputat i alguns alcaldes d’aquí diuen coses diferents en públic i en privat i reconeixen que allò que parlen és català. Des del meu punt de vista, cal interpretar-ho com una ofensiva contra la llengua dirigida des del PP espanyol. A velocitats diferents, també passa això mateix al País Valencià i a les Illes. La mica de drets que podíem tenir els catalanoparlants ara els perdrem. I no sé com acabarà.

Però també hi ha un element interessant. El català hauria desaparegut de la Franja en qüestió d’anys si no s’hagués tocat la llei de llengües. Ara tinc la sensació que amb una agressió com aquesta es poden despertar algunes veus i això pot fer revifar la llengua. Hi ha un percentatge significatiu de gent que no s’havia mogut fins ara, que probablement no parla ni català ni aragonès, però que no entén això que volen fer. Al meu poble tothom sap que allò que parla és català. Això que volen fer és tan ridícul que aquesta gent que mai no s’havia mogut ara es pot mobilitzar. Tinc aquesta esperança. Que per haver-se passat de voltes els surti la jugada del tot al revés.

 

A banda, no sé com retiraran els cartells en català amb els noms dels pobles. La majoria són bilingües. Allò que abans es feia amb esprai ara ja venia de l’administració. I això és tan visible que no crec que ho puguin retirar fàcilment.

 

 

 

Carles Terès, escriptor i dissenyador del Matarranya

 

(Opinió recollida via telefònica)

Twitter / Mireiagalindo: MAPA (Mapa Aragonés Propio ….

MAPA (Mapa Aragonés Propio de Aragón).

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.