Source: Facebook
https://www.facebook.com/photo?fbid=4984334888355878&set=pcb.4984345661688134
Laspeñas Garcia, Daniel
Giralt Latorre, Javier (dir.)
Universidad de Zaragoza, 2022
Abstract (other lang.):
Pal. clave: lengua y literatura ; linguistica geografica ; linguistica comparada ; lexicografia
Titulación: Programa de Doctorado en Lingüística Hispánica
Plan(es): Plan 484
Nota: Presentado: 12 01 2022
Nota: Tesis-Univ. Zaragoza, , 2022
Presentació de Nuevas voces de Aragón. Brian Mott a la UB, 17 de juny, 19:00h, sala de professors, UB.
25,00 €
Autor: Brian Mott
ISBN: 978-84-16825-87-5
Nº de páginas: 362
Fecha de publicación: 2020
Dimensiones: 18 x 25 cm
Lengua: Castellano
La presente antología de textos recoge la experiencia lingüística del autor en Aragón desde su primer viaje en agosto de 1968, cuando era alumno de Estudios Hispánicos en la Universidad de Aberdeen, Escocia, hasta los recorridos más recientes, en que buscaba materiales para complementar su ya sustanciosa colección de grabaciones.
En cuanto al orden de presentación de los textos, el autor empieza por Tardienta en el occidente de la provincia de Huesca, y, pasando de oeste a este por los valles que lindan con Francia, llega a Benasque, para bajar desde allí a lo largo de la Franja hasta La Codoñera, Belmonte de San José y Aguaviva, en la provincia de Teruel.
Los extractos son de varias clases. Aparte de las conversaciones en que no interviene el investigador, como la preciosa aportación de Parzán, en el valle de Bielsa, también se han incluido entrevistas en que participa formulando preguntas para estimular el diálogo. Asimismo, hay dos lecturas: una de una poesía del cheso Veremundo Méndez, y otra de un texto en prosa que el lector traduce mentalmente del castellano a su habla local.
Source: Rei i Bisbe | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
El Conqueridor té mala premsa entre nosaltres. El venerat historiador i filòleg Antonio Ubieto, sí, aquell que diu que el valencià es parlava abans de la conquesta jaumina, i que en aqueixa el percentatge de catalans hi oscil·lava entre el 0% i l’1,2%, no fa tant anys ens recordava que el rei parlava diversas lenguas y ninguna bien, …. era analfabeto, i a Montsó, sota tutela templera, convenía que el rey fuese lo más bruto posible. Si hi afegim allò que tots sabem: que el rei mos furtà el País Valencià en crear-n’hi un Regne nou, repoblant-lo amb catalans, no ha d’estranyar que la commemoració el 2008 del vuitè centenari del seu naixement passés amb ben poca glòria, i a les escoles els mestres en donessen aquella informació que provocava que els alumnes, cercant-ne confirmació, preguntessen,: “Oi, pare, que Don Jaime era un traïdor al nostre país?.” Resumint: el Conqueridor queda com un drap brut en el nostre imaginari, per més que arrabassés als infidels –es diu així, verdat?- Mallorca, el País Valencià, i Mùrcia de bestreta. Tot plegat no és cap originalitat ni de n’Ubieto, ni d’educadors. Venia dels Trastàmares, que trobaren, en el bisbe d’Albarrassí, l’ humanista alcanyissà Bernardino Gómez, un gran difusor d’aqueixa ideologia. Sa Il·lustríssima traduí al llatí (1582) i castellà (1584) la Crònica jaumina, i hi declarava que, malgrat que escrita en la lengua corta y peregrina del rei, me atreví a ponerla … en las dos más generales y más extendidas … en el universo, latina y española, afegint: el rey … quiso que [els Furs de València] se escribiesen en su propia lengua materna, que fue la limosina como se hablaba en Cataluña … los aragoneses … se tuvieron por muy agraviados de que los fueros y leyes de Valencia se escribiesen en lengua catalana o limosina, tan oscura y grossera, y que fuera harto mejor en la latina, o al menos, aragonesa. Sorprén aquest mot final, quan ja feia més de cent anys que els Trastàmares havien anorreat l’aragonès com a llengua escrita i s’afanyaven a fer-ho de la catalana. N’Ubieto i educadors disposaven d’esplèndids predecessors.
Artur Quintana
T’invitem a la xerrada-debat que farem amb el Dr. Natxo Sorolla sobre la nostra llengua a partir de les dades que ens dona la sociolingüística.
Serà on line el proper dissabte 26 de febrer a les 19 h per meet:
Es podrà seguir en directe també pel facebook de l’ASCUMA, tot i que per este mitjà no es podrà intervindre i pot ser no es voran bé les presentacions.
Jornades de Reflexió en Positiu sobre el Futur de la Nostra Llengua. Sessió 1
-dissabte 26 de febrer, 19 h, on line
“Sociolingüística de la llengua catalana a Aragó”. A càrrec del Dr. Natxo Sorolla, sociolingüista i professor de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat Oberta de Catalunya i la Universitat de Perpinyà
Esta activitat s’organitza en el marc de la celebració del Dia Internacional de la Llengua Materna que promou la Direcció General de Política Lingüística del Govern d’Aragó.
Source: El territorio advierte de que el uso de la lengua propia «peligra»
50 localidades de todo Aragón acogerán distintas actividades para conmemorar el día Internacional de la Lengua Materna y reivindicar el catalán y el aragonés
Un total de 50 localidades de todo Aragón acogerán distintos actos conmemorativos para celebrar el Día Internacional de la Lengua Materna que tuvo lugar ayer. El Departamento de Educación, Cultura y Deporte, a través de la Dirección General de Política Lingüística, ha vuelto a organizar un amplio programa cultural que se extenderá a lo largo de los meses de febrero, marzo y abril. El catálogo de actos previstos –en el que se han incrementado las actividades virtuales– incluye muestras de teatro infantil, conferencias, mesas redondas, talleres, presentación de libros, tertulias, cómics, cuentacuentos, conciertos, concursos de fotografía, sesiones de cine, guías de lectura, jornadas de poesía y documentales web, entre otras.
Una de las localidades en acoger distintas actividades ha sido Valderrobres. Pese a que desde el centro educativo decidieron posponer los actos presenciales para el próximo mes de marzo debido a la situación sanitaria, los alumnos de secundaria participaron en varias actividades. Los de primer ciclo de la ESO trabajaron en un proyecto para la recopilación de refranes tradicionales. Por su parte los de segundo ciclo llevaron a cabo una encuesta para conocer cual es el uso de la lengua entre los jóvenes. Está previsto que el próximo mes de marzo el instituto acoja la visita del periodista y escritor Lluís Rajadell, ganador del Premio Guillem Nicolau por su última obra Terra Agra. «Hemos de aprovechar este día para recordar que estamos detectando que el uso de la lengua propia se está perdiendo entre las generaciones más jóvenes», explicó Pepa Nogués, jefa del departamento de Catalán del IES Matarraña.
Nogués, al igual que muchos colectivos como la asociación de padres y madres en defensa del Catalán, Clarió, como desde la asociación Ascuma, subrayaron que mientras los porcentajes de catalano parlantes entre los más jóvenes eran superiores al 90% hace tan solo dos décadas, en los últimos años el retroceso es más que evidente. «Tenemos niños hijos de padres cuya lengua materna es la propia del territorio y que sin embargo hablan castellano en la calle. Este fenómeno es nuevo y no sucedía antes», añadió Nogués.
Por su parte, desde el Bajo Aragón-Caspe, la localidad de Fayón también ha preparado durante este lunes una jornada de actividades con motivo de este día internacional de la lengua materna con el objetivo de subrayar su importancia para el territorio. El consistorio fayonense acogió la lectura de varios textos de autores del territorio bajoaragonés y de otras comarcas catalanoparlantes y se presentó un folleto sobre el museo de la Batalla del Ebro escrito en ambos idiomas. Además, tuvo lugar un coloquio para «poner en valor palabras de la tierra que perduran en Fayón con el paso del tiempo» y de la importancia que tiene el poder mantener esas palabras. «La lengua es nuestra mayor riqueza. No se puede comprar ni se vende ni se negocia. Es algo que adquirimos desde niños y que forma parte de nuestra cultura e identidad. Desde Fayón siempre hemos estado de acuerdo en mantenerla y protegerla», subrayó Magnolia Mestre, concejal en Fayón.
Con el título ‘Vozes en o zierzo/Veus en el cerç/Voces en el cierzo. Aragonés y catalán, nuestras lenguas’, el Gobierno de Aragón –a través de la Dirección General de Política Lingüística– estrenó ayer un documental que ahonda en las raíces lingüísticas de la Comunidad Autónoma. El trabajo, que ha sido dirigido por la realizadora Vicky Calavia y se estrena esta tarde a las 19.00h., en el Salón de Actos de la Caja Rural de Aragón, tiene una duración de 72 minutos y hace un recorrido por la historia de las lenguas en Aragón desde la romanización hasta la actualidad desde perspectivas tan diversas como la literatura, la cultura, la sociología, la enseñanza o la protección legal.
Según el ejecutivo autonómico, en Aragón se hablan hoy tres lenguas propias: el castellano, lengua oficial, empleada por el 100% de la población autóctona; el aragonés, que utilizan unas 25.000 personas, conservado en el norte y el catalán, hablado desde la Ribagorza hasta el Matarraña por 55.500 aragoneses, según datos del Instituto Nacional de Estadística.
En la Edad Media, subrayaron en dicho documental, la expansión ligada al fenómeno repoblador dio paso a un esplendor durante el siglo XIV, que se «comenzó a truncar» en 1412, cuando el Compromiso de Caspe y la llegada de la dinastía Trastámara supuso la introducción del castellano en la cancillería y la alta cultura y el retroceso del aragonés que, no obstante, se mantuvo vivo en las clases populares. Durante la jornada de ayer el Gobierno de Aragón recordó el decálogo de buenas prácticas de conervación de las lenguas propias y subrayó que tal y como proclama la UNESCO, es necesario salvaguardar y promover la diversidad cultural.
Font: El ribagorçà, nova llengua romànica? | Lo Finestró
(Publicat al Diario de Teruel)
Ho ha proposat en José Antonio Saura, romanista de la Universitat de Saragossa, d’ideologia obertament expressada a la seua coneguda frase: eso que se ha dado en llamar catalán común o estándar. Investigant llengües pirinenques en Saura s’adonà que els romanistes no sabien si definir el seu parlar de Grist, a la Vall de Benasc, com aragonès o català. Observà que havien pres una decisió política: és aragonès perquè Grist i tota la Vall de Benasc són a l’Aragó. Però no quedà satisfet d’aqueixa decisió alexandrina, i optà per una de salomònica: ni aragonès ni català: ribagorçà! Per a difondre-la creà el 2005 la revista De Lingva Aragonensi (DLA), dedicada bàsicament a l’aragonesística, i l’hi acomboiaren molts reconeguts romanistes: Colón, Holtus, Metzeltin, Sistac, … . Però ja al número 2 de la DLA afegí una nova llengua a l’aragonès: el benasquès, i ho seguí fent fins al 4, estampant finalment als 5/6: les dos grans lluengues romàniques originals d’Aragó (el ribagorçano i l’aragonès). Havia nascut la seua llengua ribagorçana. La proposta ha prosperat i té seguidors. En Saura prest ha entès que per a una nova llengua la Vall de Benasc és poc territori. I és així com seguidors seus han estudiat la llengua de la vall mitjana i baixa de l’Isàvena i i n’han publicat els resultats el 2021 al número 10 de DLA, concloent que aquest territori ha estat atribuït indegudament al català per tots els seus predecessors –Coromines, Sistac, Bllat colrat!, – i que cal atribuir-lo al ribagorçà llengua romànica diferenciada de l’aragonés i del catalan. Declaren que trets propi d’aquesta llengua com 7 fonemes vocàlics, no diftongació, ll– inicial, pèrdua de –n i –r, –u procedent de t, apitxat, 3 demostratius, hue/en/hi, mateix, tothom, el perifràstic, … no són característics del català. Ja se sap: aplicant la lingüística-ficció tot és demostrable. Volen seguir fent-ho a l’alt Isàvena, continuant per tota la Ribagorça i pel sud fins al Mesquí, … . Queda el dubte de si tot plegat no és una cortina de fum per foragitar el català de l’Aragó. Se n’hauria de parlar in extenso.
Artur Quintana
El proper seminari del CUSC serà divendres 28 de gener a les 12h, en línia.
Aquesta sessió serà a càrrec de Natxo Sorolla i Esteve Valls, investigadors del CUSC, que ens parlaran de la seva recerca sobre el procés de substitució lingüística a la Ribagorça. Podreu accedir-hi des d’aquest enllaç de Zoom.
Aprofitem per recordar-vos que podeu recuperar la darrera sessió del Seminari d’aquest curs 2021-2022 al nostre canal de Youtube.
Com sempre, el seminari és gratuït i obert al públic. Us hi esperem!
CUSC—Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació.
Source: Per què el castellà, i no el català, va devorar l’aragonès?
Saragossa, 5 de setembre de 1414. Ferran de Trastàmara, el candidat guanyador del Compromís de Casp (1412), era coronat rei d’Aragó. Pocs mesos abans havia estat nomenat comte de Barcelona i, posteriorment i successivament, seria investit amb la resta de corones dels diferents estats que, en aquell moment, formaven l’edifici polític catalanoaragonès. Tradicionalment, s’ha considerat la coronació de Ferran ―el primer monarca de la nissaga castellana dels Trastàmara al tron de Barcelona― com l’inici de la substitució gradual i progressiva de la llengua aragonesa en benefici de la castellana. Però, en canvi, la investigació historiogràfica recent ha posat en relleu que aquest procés de substitució s’havia iniciat molt abans. Per quina raó la llengua aragonesa va cedir terreny al castellà i, en canvi, no ho va fer en benefici del català?
Representació de Saragossa (1647), obra de Mazo / Font: Museu del Prado
L’aragonès era ―i és― una llengua llatina del tronc de les llengües iberoromàniques. Com el castellà, l’asturià, el gallec o el portuguès. No és el cas del català, que amb l’occità i el francès forma part de les llengües gal·loromàniques, tot i que alguns estudiosos actuals sostenen que la llengua catalana té més parentiu amb les llengües del tronc italoromànic. Sigui com sigui, el que sabem és que l’aragonès va néixer cap al segle IX als Pirineus Centrals, al solar del comtat navarrès d’Aragó ―sobre el territori de les actuals comarques de la Jacetània, Alt Gàllego i Sobrarb―. I sabem, també, que la llengua aragonesa es va projectar cap al sud (la plana d’Osca i la vall de l’Ebre) seguint l’expansió territorial dels primers reis aragonesos (segles X i XI) i, encara més, la dels primers comtes-reis catalanoaragonesos (el Baix Aragó, segles XII i XIII).
L’aragonès va ser la llengua de l’Aragó medieval (segles IX a XIV), però, des d’un inici, va haver de conviure amb altres llengües que tenien una arrel històrica més profunda o que havien estat importades durant l’expansió cristiana. En el primer cas, sabem que el protobasc (que les fonts de l’època anomenen basquenz) era la llengua popular de bona part d’aquella societat. I sabem, també, que les bosses de població morisca que havien quedat dins dels nous dominis cristians conservarien la seva llengua (un sincretisme local d’àrab, d’amazic i de llatí vulgar anacrònic) durant segles. Llengües ben diferents de l’aragonès, que era la llengua de les elits ―sobretot urbanes―, del comerç i de l’evangelització. Molt abans que les tropes del rei Alfons el Bataller assolissin la línia de l’Ebre (1118), la societat aragonesa ja era plurilingüe.
Gravat de Daroca (1779), obra de Palomino / Font: Biblioteca Nacional Hispànica
La conquesta de les valls de l’Ebre (Saragossa, 1118), del Jalón (Calatayud, 1120) i del Jiloca (Daroca, 1120) representaria un abans i un després en la història del petit regne d’Aragó. En tan sols dues dècades, Alfons el Bataller havia duplicat la superfície del regne. Però, per un altre costat, Aragó no comptava amb els recursos demogràfics suficients per colonitzar aquells amplíssims territoris de nova incorporació i el rei Alfons ―que també era monarca de Pamplona― va recórrer a contingents de colons dels seus dominis més occidentals (Haro, Nájera, Miranda) que parlaven castellà o dialectes orientals del castellà. Aquestes colonitzacions introduirien la llengua castellana a Aragó, amb la particularitat que, en el decurs dels segles posteriors, aquell castellà importat adquiriria els girs propis i característics d’un dialecte local.
No obstant això, des del segle IX fins al segle XV, l’aragonès va ser la llengua de la cancelleria (del poder) i la llengua franca (la més coneguda i la més prestigiada). I, molt probablement, va ser la llengua d’ús social majoritari. Però aquest predomini es va començar a esberlar a finals de centúria del 1300, molt abans de la coronació del castellà Ferran de Trastàmara (1414). Les fonts documentals de l’època delaten que les classes oligàrquiques de Saragossa (noblesa, classes mercantils) havien iniciat un procés d’abandonament de l’aragonès en benefici del castellà que s’intensificaria en el decurs del segle XV i que s’escamparia com una taca d’oli pel territori durant els segles XVI a XIX fins reduir el domini lingüístic a la matriu original (les valls pirinenques aragoneses).
Gravat de Bujaraloz (1668), obra de Baldi / Font: Biblioteca de Florència
La gran qüestió que planteja aquest fenomen és: ¿per què posats a abandonar la llengua pròpia del país les oligarquies aragoneses es van inclinar cap al castellà, que en aquell context era una llengua més estrangera que el català? I per contestar a aquesta qüestió no hi ha una resposta única, sinó que aquella deserció responia a la suma de diverses causes. Una seria la culminació d’un llarg i progressiu allunyament de les elits catalanes i aragoneses, que, tot i formar part d’un mateix edifici polític, mai havien compartit els grans projectes polítics i econòmics de la Corona. Una altra seria que, simultàniament, les oligarquies aragoneses s’havien apropat a les castellanes per una qüestió de comunió d’interessos econòmics. I una altra seria que castellà i aragonès eren dues llengües molt similars que facilitaria aquest “abrazo del oso”.
La desaparició de l’aragonès a Saragossa (segle XV) va impulsar la castellanització de la meitat sud del país. Quan es van casar els Reis Catòlics (1469), l’aragonès ja havia desaparegut del Baix Aragó i estava retrocedint a la vall de l’Ebre. Quan Felip V va liquidar a sang i foc els Furs d’Aragó (1707), l’aragonès ja havia reculat al nord dels Monegres. I a principis del segle XX, l’aragonès ja estava reclòs a les valls pirinenques. L’aragonès ha reculat fins quasi desaparèixer (només el parlen 20.000 persones) perquè les elits del país es van castellanitzar. Però, també, perquè les classes populars el van abandonar. Històricament, l’imaginari popular ―fabricat per les oligarquies― el rebaixaria de la categoria de llengua pròpia a la d’un simple “patuès” marginal. Dissortadament, per l’aragonés se ha feyto de nuit (‘per l’aragonès s’ha fet de nit’).
#tesis Hoy, en la @FacultadFiloZgz de @unizar, Daniel Laspeñas ha defendido su tesis doctoral: "Correspondencias léxicas entre aragonés, catalán y occitano. Algunas relaciones en el mundo vegetal a la luz de las fuentes bibliográficas" dirigida por el #psylexero @Giraltlatorre. pic.twitter.com/kCHe2dqm2h
— psylexlab (@psylex_lab) January 12, 2022
La présence du catalan en Aragon est depuis toujours un fait dérangeant dans cette région d’Espagne. Constamment remis en question, les liens culturels entre la « Frange du Ponant » et la Catalogne sont devenus le sujet d’une polarisation politique grandissante qui a affecté négativement la politique linguistique de l’Aragon. La première partie de cet article explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, ainsi que l’impact des bouleversements politiques sur le sentiment d’appartenance de ses habitants. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les régions voisines. Une troisième partie présente enfin les tabous aragonais entretenus sur la catalanité de la Frange d’Aragon et analyse les positionnements idéologiques des partis politiques aragonais quant à l’identité linguistique de cette région, révélant un important clivage gauche-droite.
1En plus de la langue majoritaire castillane – née au Royaume de Castille mais que le reste du monde appelle « espagnol » en raison d’une métonymie laissée par le colonialisme en Amérique –, l’Espagne abrite historiquement dans ses périphéries plusieurs autres langues « espagnoles ». Parmi celles-ci on compte le catalan, le galicien, le basque, l’asturien (incluant les variétés léonaise et mirandaise), l’aragonais et l’aranais (une variété occitane parlée en Catalogne). Avec plus de 9,2 millions de locuteurs en 2016, dont environ 4.1 millions de locuteurs maternels1, le catalan est non seulement la deuxième langue de l’Espagne, mais aussi la plus importante langue minoritaire sur le territoire de l’Union européenne, où il ne dispose pas du statut de langue officielle.
2En Espagne, le catalan est principalement utilisé en Catalogne, dans la Communauté valencienne (sous le nom de « valencien ») et aux Îles Baléares, mais on le retrouve également en Aragon, dans une bande longeant la frontière occidentale de la Catalogne appelée « Frange d’Aragon », ainsi que dans la municipalité murcienne d’El Carxe (castillan : El Carche)2. Hors de l’Espagne, cette langue est parlée dans le micro-État d’Andorre, le département français des Pyrénées-Orientales (appelé aussi « Catalogne Nord ») et la ville de L’Alguer (italien : Alghero) en Sardaigne. L’histoire de ces territoires est liée à celle de la Couronne d’Aragon (1162-1715) d’où ils tirent leur origine et de laquelle ils ont fait partie à un moment ou à un autre du Moyen Âge.
3Depuis les années 1960, il est devenu habituel de se référer à cet espace culturel par l’expression « Pays catalans » (catalan : Països Catalans)3. Ce terme est aujourd’hui encore le sujet de controverses en raison de son usage, dans certains petits cercles pancatalanistes, pour désigner un projet politique visant l’union des territoires catalanophones, au sein de l’Espagne ou d’un État indépendant4. Dans le discours public et le milieu universitaire de ces régions, notamment en sociolinguistique, l’expression n’a pas d’autre ambition que de se référer à l’aire linguistique du catalan en Espagne et au-delà, et c’est dans ce sens que nous l’entendons ici.
4Le présent article se penche sur la Frange d’Aragon, qui est appelée aussi couramment « Frange du Ponant » (Franja de Ponent en catalan) selon la perspective géographique des autres Pays catalans, une appellation apparue dans les années 1960 qui s’est peu à peu généralisée par la suite5. Longeant la Catalogne sur une superficie d’environ 400 par 30 km, cette Frange est divisée du nord au sud en quatre comarques traditionnelles6 : la Ribagorce, la Llitera, le Bas Cinca et le Matarranya. Fait qui n’est pas dénué d’importance pour la cohésion culturelle de la Frange, le Matarranya historique sera divisé, dans le cadre d’une réforme territoriale en 2002-2003, entre les nouvelles comarques du Matarranya (réduit au seul Haut Matarranya), du Bas Aragon (la partie catalanophone y étant connu comme le Mesquí-Bergantes) et du Bas Aragon-Caspe (Bas Matarranya). Peu peuplée, la Frange ne représentait avec ses 47 631 habitants que 3,59% de la population de l’Aragon en 20147. Ce nombre est le résultat d’un fort exode rural qui a laissé de nombreux villages abandonnés au XXe siècle, au début duquel la région comptait plus de 80 000 âmes, avant de frôler le chiffre de 100 000 vers 19258 .
5Cet article est divisé en trois parties. La première explore la catalanité historique de la Frange, de la naissance de la Couronne d’Aragon au XIIe siècle à l’avènement du franquisme au XXe, en accordant une attention particulière aux bouleversements politiques environnants et l’impact que ceux-ci ont eu sur le sentiment d’appartenance de ses habitants au fil des siècles, tantôt tournés vers Saragosse, tantôt vers Barcelone. La deuxième partie examine le compliqué processus d’élaboration d’un régime linguistique aragonais depuis 1982 dans le contexte de l’adoption d’ambitieuses politiques de normalisation linguistique dans les communautés autonomes voisines, une entreprise rendue possible grâce à la Constitution démocratique de 1978. Une troisième partie présente les tabous aragonais entretenus sur la langue et l’identité des habitants de la Frange, avant d’analyser le caractère de plus en plus explosif de la question linguistique auprès des partis politiques durant les dernières décennies. Ici, l’analyse se focalise sur les positions idéologiques divergentes relativement à l’appartenance à l’ensemble catalan de la langue parlée en Frange – positionnements qui, comme nous le verrons, se superposent aux clivage gauche-droite. Dans sa conclusion enfin, l’article aborde les perspectives de normalisation du catalan dans la Frange d’Aragon à l’aune du sécessionnisme linguistique et de la polarisation politique.
6Cet article privilégie une perspective multidisciplinaire axé sur un problème de recherche – la remise en question sociale et politique de la catalanité de la Frange d’Aragon – qui emprunte à la science politique, à l’histoire, au droit et à la sociolinguistique. Méthodologiquement, celui-ci repose sur un corpus d’analyse composite incluant de la littérature secondaire, des rapports commandés par des entités gouvernementales, des comités parlementaires et des organisations non-gouvernementales, ainsi que des rapports du Conseil de l’Europe, de même que des lois et projets de loi, journaux de débat et des entretiens personnels. Les extraits utilisés proviennent d’entretiens semi-directifs réalisés entre 2015 et 2017 avec 37 responsables de la politique linguistique en Allemagne et en Espagne dans le cadre d’un projet de thèse portant sur la légitimation politique des langues minoritaires dans les pays de tradition fédérale. Trois de ce ceux-ci ont été réalisés avec des politiques aragonais. Les extraits sont reproduits ici en italiques.
Continuar llegint… Le catalan : l’idiome mal aimé de l’Aragon
Resum de La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès
La transmissió intergeneracional del català. El cas d’una parella lingüísticament mixta a l’Aragó catalanòfon: castellà i català de transició a l’aragonès és un petit treball que se centra en una parella de Sant Esteve de Llitera. El marit és castellanoparlant monolingüe, mentre que la muller és bilingüe: parla castellà i català de transició a l’aragonès. A través d’una entrevista semidirigida, s’hi analitzen els factors sociolingüístics que han dut aquesta parella a adoptar el castellà com a llengua familiar.
En primer lloc, se’ns presenta una breu explicació de la situació sociolingüística a l’Aragó catalanòfon o Franja de ponent. En les enquestes que hem consultat (Sorolla, 2015), se’ns indica que la transmissió del català a les noves generacions dins la família és l’escenari més comú a la Franja, tot i les dificultats que implica el fet que el català no té cap pes a l’administració i ben poc en l’educació (segons l’àrea). La Franja és, doncs, una zona amb diglòssia evident. És destacable que els catalanoparlants semblen tenir certa reticència a anomenar la seva parla “català”. Menys de la meitat de parlants (44’6%) utilitzen la denominació “català”. La resta, utilitzen localismes com “Torrentí” o “Vilellà” (26’7%) o utilitzen la denominació pejorativa “xapurriau” (28’6%). Per tant, veiem que hi ha cert distanciament de la resta de la comunitat catalanoparlant.
Després, fa una breu descripció de la percepció que els habitants de Sant Esteve de Llitera tenen sobre la seva parla. El primer que es remarca és que s’hi parla una varietat dialectal anomenada català de transició a l’aragonès, la qual conté algunes variants lingüístiques pròpies del català i algunes altres pròpies de l’aragonès. Els parlants són conscients de la diferència evident entre la seva parla i el català dels mitjans de comunicació del Principat. Per a ells, es tracta d’una barreja entre català i castellà, i l’anomenen “xapurreau” o diuen que parlen “com a Sant Esteve”. La seva comunitat lingüística, doncs, es redueix a aquesta localitat i se separa de la comunitat catalanoparlant.
Un cop mencionat el marc teòric en el qual s’inscriu la recerca, s’analitzen les dades recollides en l’entrevista1. L’entrevistada, MJPL, de seixanta-dos anys, ens explica que quan era petita a casa seva només es parlava català en transició a l’aragonès. El parlava amb la seva mare, el seu pare, amb els seus avis… L’element que va fer que la llengua a la llar passés de ser el català a ser el castellà va ser l’entrada a la família d’una persona castellanoparlant: el marit de l’entrevistada. A causa de la situació de diglòssia del català en aquesta zona, la regla d’acomodament al castellà és imperant. Per tant, l’entrevistada va adoptar el castellà com a codi de comunicació a casa amb el seu marit, però seguia parlant català amb la seva mare i la seva àvia. Quan van tenir dues filles, s’hi comunicaven tots dos en castellà. En un punt de l’entrevista, ens diu que creu que sí que els deia alguna cosa en català, però una de les filles (que apareix en un moment de l’entrevista) explica que mai. Afegeix que la única que li parlava català de ben petita era la seva besàvia. L’entrevistada ens explica que aquestes accions van ser naturals per a ella, que havent-hi el seu marit no es va plantejar de parlar català a casa. Aquestes dues filles, avui dia són castellanoparlants. Entenen el català de transició a l’aragonès, però no el parlen. La gran d’aquestes dues ara ja té dues filles, amb les quals també parla castellà. És interessant indicar que el seu marit també és nascut al poble i tenia els dos pares catalanoparlants, però ell parla castellà. L’entrevistada, en veient que a casa les seves netes enraonen només en castellà, també s’hi dirigeix en aquesta llengua. Ens trobem, doncs, amb una família que ha passat de ser plenament catalanoparlant a relacionar-se en castellà.
Aquesta situació no és excepcional d’aquesta família. Es pot veure quan l’entrevistada també fa una descripció de la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera. Es tracta d’un poble amb la població envellida on el català de transició a l’aragonès encara se sent bastant pel carrer, però gairebé només el parla la gent gran. Pràcticament tota la població jove ha adoptat el castellà com a única llengua. Per tant, la línia de transmissió generacional del català hi ha estat interrompuda. Ens explica diversos casos de famílies que han decidit de parlar castellà als fills. Fins i tot hi ha casos en els quals una parella catalanoparlant decideix de parlar únicament en castellà als fills. Aquest és el cas dels seus cosins. Veiem, doncs, que el fet que un dels dos cònjuges sigui castellanoparlant no és l’únic factor que porta al canvi de la llengua familiar. En concret, durant l’entrevista se’ns menciona que en el cas dels seus cosins el detonant va ser que un professor d’escola els va recomanar que els parlessin castellà perquè no es retardés l’aprenentatge d’aquesta llengua.
Fins ara hem comentat el primer factor que creiem que és essencial per a entendre l’estroncament de la transmissió del català en aquesta àrea: la regla d’acomodació al castellà. El segon, creiem que és la identitat lingüística. Com hem comentat abans, els habitants d’aquest poble generalment no veuen la seva parla com “català”, sinó que l’entenen com una barreja entre el català i el castellà. No s’identifiquen amb la comunitat lingüística catalana, sinó que la seva comunitat és el poble (o el “llugà”, com diuen ells), una comunitat petita que no pot lluitar contra la pressió del castellà. A més, l’entrevistada ens explica que, segons el seu parer, parlar la llengua pròpia de la zona no és una conditio sine qua non per a poder-se identificar com algú “del llugà”. És cert que parlar-la t’hi vincula més, però pots ser castellanoparlant i formar part de la comunitat. Sembla que el criteri principal és si un s’ha criat i ha crescut al poble i si els pares també són d’allà. Per tant, la pertinença a la comunitat sembla decidir-se segons la procedència geogràfica. Adoptar el castellar no implica renunciar a formar part de la comunitat.
L’entrevistada percep el català de transició a l’aragonès com monolític, sense variació. En diverses ocasions comenta que gent del poble que ha anat a viure a fora, sobretot a Catalunya, quan torna ja no parla del tot com a Sant Esteve. A més, cal mencionar que la seva filla, en el moment que apareix, intenta dir-hi algunes frases, però la seva mare l’atura i fa saber que no ho està dient “bé”. En concret, remarca el fet que no tanca les /a/ finals en [ɛ] com pertocaria. Aquesta tendència a la correcció mostra que l’entrevistada és plenament conscient de les diferències entre el seu dialecte i el castellà i el català, i denota estima i vinculació amb aquesta parla. Moltes vegades menciona que li sap greu que els joves ja no la parlin, perquè li sembla que es perdrà.
Un cop vista la situació al poble, creiem que podem fer unes petites prediccions de futur. Cal considerar que no hi ha cap suport de l’administració per a preservar el català en transició a l’aragonès, així que l’única forma viable de transmissió és a casa. Hem vist, però, que la parla pròpia d’aquesta localitat ha deixat de transmetre’s a les generacions joves. Només la gent gran la parla. Per a tornar a transmetre la llengua, seria necessari que qui encara la parla, normalment la generació dels avis, decidissin de transmetre-la als nets. Aquesta seria una decisió conscient i una lluita a contracorrent a causa de la forta pressió del castellà a la zona. Per tant, creiem que el futur més plausible és que en aquest poble la transmissió intergeneracional del català no es recuperi i que aquesta varietat s’acabi perdent2.
Un cop vista la situació sociolingüística de Sant Esteve de Llitera i les previsions de futur, és important de destacar que l’escenari que ens presenta el treball sembla contradictori amb la informació que tenim sobre la transmissió intergeneracional del català a l’Aragó catalanòfon. La imatge que ens dona l’entrevistada del seu poble és completament l’oposada: el català no s’ha transmès a les noves generacions. Això ens porta a pensar que la transmissió del català no és homogènia a la Franja. Caldria determinar quins factors socials o sociolingüístics causen aquesta variació.
Postulem la idea que un factor que pot ser determinant és el nivell de similitud lingüística amb la parla del Principat. Com menys diferències detectin els parlants entre la seva parla i el nord-occidental del Principat, més fàcil és que identifiquin la seva parla amb l’etiqueta de català. A més, si les perceben com semblants, tindran la sensació que la seva llengua és “útil” per si una persona vol anar a estudiar a Catalunya o tenir-hi relacions econòmiques. Per tant, aquesta similitud pot propiciar el manteniment de la transmissió. Si la parla és substancialment diferent, com passa amb el català de transició a l’aragonès, aquesta noció d’utilitat es perd i la llengua es relega a un únic àmbit: la gent del poble.
En definitiva, aquest treball ens explica la situació lingüística d’una família que ha canviat la seva llengua de la llar del català al castellà i quins factors sociolingüístics hi ha influït. L’entrevista també ha aportat prou dades per fer un retrat del panorama lingüístic de Sant Esteve de Llitera, retrat que resulta d’allò més interessant perquè sembla contradir les dades recollides en les enquestes de transmissió generacional del català a la Franja. D’això se’n dedueix que hi deu haver diversos factors socials que condicionen aquesta transmissió i que fan que no sigui homogènia dins el territori. Aquests factors s’hauran de tenir en compte si es vol protegir la riquesa de les diverses variants geolectals.
Laia Escolà Sallán
10.3.21
Després del procés de revisions i una mica d'espera, ja es pot consultar l'article sobre dialectologia diacrònica (Ribagorça/Matarranya)de @Giraltlatorre i una servidora,a la revista Zeitschrift für Katalanistik https://t.co/nkxmIFK2r3, per si l'estiu resulta avorrit:@psylex_lab
— Maite Moret (@MoretMaite) July 26, 2021
Social Widgets powered by AB-WebLog.com.
