Las comarcas aragonesas donde se habla catalán han vivido unos cuantos despropósitos en cuanto a la legislación de esta lengua. ¿Recuerdan el lapao y el lapapyp, las siglas de las denominaciones oficiales que Aragón dio al catalán y al aragonés entre los años 2013 y 2015? Ahora parece que se ha puesto orden porque la Academia Aragonesa de la Lengua, que incluye dos institutos, uno dedicado a la lengua aragonesa y otro a la catalana, acaba de publicar un acuerdo sobre el uso oficial del catalán de Aragón. Aunque la ley autonómica le permite emitir normativa, la Academia Aragonesa asume los criterios del Institut d’ Estudis Catalans (IEC) y, por el hecho de que la Franja se incluye dentro de la variante dialectal occidental, también tiene en cuenta los criterios de la Acadèmia Valenciana de la Llengua.
El resumen es que lo que la política intenta dividir, la lingüística lo vuelve a unir. Ya pasó con la creación de la Acadèmia Valenciana. Por mucho que el interés político valenciano fuera que con la creación de esta academia se estableciera una normativa distinta para hacer creer que lo que se habla en el País Valenciano no es catalán, no lo consiguieron. Aunque con matices, la Acadèmia Valenciana mantiene los criterios normativos del IEC.
Un decreto de 1976 establece que el IEC es la academia normativa de la lengua catalana allí donde se habla
En todo este asunto, hay tres puntos a tener en cuenta. El primero es que el IEC fue reconocido por un real decreto de 1976 como centro académico normativo para la lengua catalana en todos los territorios donde se habla.
La Constitución posterior y la creación de
las autonomías diluyeron esta norma primigenia que, sin embargo, la Academia Aragonesa de la Lengua recupera y menciona específicamente en su acuerdo. Vuelta a la casilla de salida.
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre
(aquí va una foto)
Acto de posesión de los cargos de la Academia Aragonesa de la Lengua, el pasado mes de noviembre Academia Aragonesa de la Lengua
El segundo punto es que el IEC es una academia supraautonómica, no depende de la administración catalana, y sus miembros provienen de todo el dominio lingüístico, como Aragón, la Catalunya Nord o l’Alguer. Y el tercero es que ninguna de las dos academias creadas posteriormente lucen en su nombre el sintagma “lengua valenciana” o “lengua aragonesa”, sino Acadèmia Valenciana de la Llengua y Academia Aragonesa de la Lengua. Una aclaración: esta segunda sí tiene sentido en lo que respecta a la lengua aragonesa. Como epílogo, hay que añadir que ninguna de estas dos academias autonómicas se ha planteado establecerse como instituto del castellano. Este aspecto pertenece a la RAE en el caso de España. Así pues, ¿por qué no se admite directamente la autoridad lingüística del IEC y se invierte el dinero en esta institución transversal en lugar de montar cada autonomía su chiringuito?
El ple de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua ha aprovat per unanimitat el primer acord normatiu que fa referència a la normativa d’ús oficial del català a la Franja.
La disposició, que fou aprovada en la sessió del proppassat 27 de febrer però no ha estat publicada al Butlletí Oficial de l’Aragó fins avui, reconeix l’existència d’una normativa acceptada universalment que estableix un model normatiu composicional per al conjunt de la llengua, que s’aplica al català de la Franja. Aquest model normatiu s’estableix a partir de les obres normatives de l’Institut d’Estudis Catalans i les de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.
Amb aquest acord, que s’ha adoptat a partir de la proposta de l’Institut Aragonès del Català, l’Acadèmia fa palesa quina és la normativa vigent per a l’ús del català d’Aragó a la qual fa referència l’article 41 dels seus estatuts.
Mentre que l’ensenyament d’una llengua estrangera i del castellà és obligatori, s’observa que el de l’aragonès i el català, les nostres llengües pròpies i històriques, és optatiu, i això passa malgrat que la Constitució a l’article 3.2 proclame que ‘seran oficials’. L’Estatut no ho recull, ço que el fa contrari a la Constitució, car el dret constitucional se situa per damunt del dret comunitari, i ja fora hora que tant el dret constitucional com l’estatutari anessen de conjunta.
Com que no és així, ara com ara l’ensenyament de les llengües pròpies i històriques es limita a classes setmanals, de durada d’una hora i mitja a tres, a infantil i primària, al principi fora de l’horari escolar, i ara a dins. L’ensenyament infantil de l’etapa de 0 a 3 anys depèn dels ajuntaments, els quals decideixen en quina llengua es fa. A secundària hi ha ensenyament de català, i de vegades d’alguna altra assignatura en aqueixa llengua, i en aragonès tot just si es va aplicant.
Per a l’aragonès s’ha passat de ser present a 4 centres escolars el curs 1997 a ser-ho a 27 amb més de 1200 alumnes el curs 2021-2022, repartits per tota l’àrea de llengua aragonesa amb prou densitat en general. A les terres altes dels Pirineus hi ha escoles quasi a tot arreu, des de la Jacetània fins a la Ribagorça , i concretament a Echo, Ansó, Chasa, Berdún, Santa Zilia, Jaca, Sallén de Galligo, Tramacastiella de Tena, Pandicosa, Biescas, Candarenas, Aineto, Torla, Broto, Fiscal, Bellanuga, Samianigo, Bielsa, A Espuña, Sarabiello, Plan, San Chuan de Plan, Chistén, l’Ainsa, Sarllé, Benás, Lupiñén, Castillón de Sos, Saún, Graus, Capella, La Puebla de Castro, Nabal, Lo Grau, Estada, Estadilla i Fonz. Hi ha poques bosses, i més aviat petites, on no s’ensenya aragonès: Canfrán, Aisa, Puen da Reina de Chaca, Santa Cruz d’as Serós, Muriello de Galligo, Riglos, A Fueba, Campo, Seira… Als Somontanos les localitats amb ensenyament de l’aragonès van més espaiades: Ayerbe, Almudébar, Boleya, Osca, Barbastre, Montsó, a Luenga, Berbegal i Uerto, mentre les bosses sense ensenyament d’aragonès són encara considerables: Agüero, Lobarre, Santa Olaria de Galligo, Biscarrués, Lupiñán, Nueno, Arguis, Igriés, Loporzano, Sietemo, Ibieca, Alcalá d’o Bispe, Angüés, Casbas, Biarche, Blecua, Antillón, As Ziellas, Abiego, Colungo, A Liena, Abergüela d’A Liena, Adagüesca, Salas, Pozán de Bero… S’ensenya aragonès a dues escoles en viles actualment de llengua castellana: Salbatierra d’Esca i a Peralta de Alcofea. I a bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua…, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès.
Les localitats de llengua catalana amb ensenyament optatiu d’aquesta llengua han passat de 12 centres el curs 1984-1985 a 37 el curs 2021-2022 amb un total de 4.150 alumnes, dels quals 1.447 participen en projectes lingüístics de llengua catalana. Es troben a la Ribagorça a les escoles de Montanui, Areny de Noguera, Tolba, Benavarri i Estopanyà; a la Llitera n’hi ha a Castellonroi, el Torricó, el Campell, Tamarit, Algaió, Albelda i Vensilló, i també a tot el Baix Cinca de llengua catalana: Saidí, Fraga, Miralsot, Vilella, Torrent de Cinca i Mequinensa, així com a quasi tot el Matarranya, tant a l’actual com a l’històric. Faió, Nonasp, Favara, Maella, Massalió, Calaceit, la Vall del Tormo, Queretes, Valljunquera, la Freixneda, la Portellada, Vall-de-roures, Fondespatla, Ràfels, Mont-roig de Tastavins, Pena-roja, Beseit, la Ginebrosa i Aiguaviva de Bergantes –Fórnols de Matarranya, la Canyada de Beric i Torredarques van a escoles properes. A Bordón, a territori actualment de llengua castellana, fan ensenyament de català. Des del 2017 Foz Calanda i Calanda van demanant ensenyament de català però la inspecció els ho va denegant. Hi ha algunes bosses, prou considerables, sense ensenyament de català: més amunt, en tractar de la Ribagorça, ja he indicat que a les valls de l’Isàvena i del Sarro i a Sanui de la Llitera no hi ha ensenyament de català, com pertocaria, sinó d’aragonès. A les localitats lliteranes de Peralta de Calassanç i Sant Esteve de Llitera, així com a les matarranyenques de Bellmunt de Mesquí, la Codonyera i la Torre de Vilella no hi ha ensenyament de català.
L’ensenyament de l’aragonès i del català es fomenta, a més, amb diversos programes: el de ‘Els escriptors a l’aula’ on els centres educatius en poden demanar la presència: el ‘Luzía Dueso’ per a l’aragonès creat al curs 2005-2006, i per al català el ‘Jesús Moncada’ des del curs 2001-2002, aquest darrer amb tradicionals desaparicions guadianesques de tant en tant. La molt activa Direcció General de Política Lingüística ajuda a la celebració del ‘Dia de la Llengua Materna’, al qual s’apunten fins i tot centres que en refusen l’ensenyament a l’escola, i convoca ‘Concursos de Lectura en Públic’. Al poble abandonat de Bailo es fan jornades de convivència entre alumnes que assisteixen a classes d’aragonès i de català, i s’hi ha encetat un programa d’immersió per a l’aragonès.
A la Universitat de Saragossa hi havia des dels darrers anys de la Dictadura una certa oferta de llengua aragonesa, vista aquesta com a dialecte del castellà, i de la catalana. Ara hi ha des del 2015 el ‘Diploma d’Especialització en Filologia Aragonesa’ al Campus d’Osca, on des del curs 2020-2021 també es pot cursar la ‘Menció en Llengua Aragonesa a la Facultat de Ciències de l’Educació’, mentre que no existeix una menció equivalent per al català. Els congressos internacionals de llengua i literatura aragoneses, coneguts com a ‘Estudios e rechiras d’a luenga aragonesa’, se celebren cada dos anys des del 1997. El curs l985-1986 s’inicià l’optativa de Llengua catalana a la Llicenciatura de Filologia Hispànica del Campus saragossà, i el 1996 es creà l’Àrea de Filologia Catalana del Departament de Lingüística General i Hispànica, que continua avui en dia. S’ensenya català a les Escoles Oficials d’Idiomes de Montsó, Fraga, Alcanyís i Saragossa, i no hi ha oferta d’aragonès. La càtedra universitària Johan Ferrández d’Heredia treballa en l’estudi de l’aragonès i del català i als cursos universitaris d’estiu a Jaca tant les llengües aragonesa com la catalana, i les cultures que conformen, solen ser-ne tema d’estudi.
Avancem, poquet a poquet, en l’ensenyament de les nostres llengües pròpies i històriques, amb molts i innecessaris obstacles, però avancem.
Amb motiu del Dia Internacional de la Llengua Materna, la Comarca de Ribagorça va organitzar una taula redona al Saló de Plens de Casa Heredia a Graus a les 19 h, amb prou afluència d’assistents. La presentació de Marcel Iglesias, president de la comarca, feva referència a la riquesa lingüística de la Ribagorça, amb l’objectiu de valorar i d’escoltar diferents llengües ribagorçanes.
El moderador de la taula, Carlos Bravo, de Torres del Bisbe, professor jubilat de Llengua i Literatura Castellana, va convidar a expressar-se amb la variant lingüística dels participants a la taula: José Antonio Saura Rami, natural de Grist (Eriste), i parllant de la llengua de Benàs, Doctor en Filologia Hispànica per la UNIZar i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Asier Bona Zueco, de Tarazona, professor d’aragonès a l’estudi Joaquín Costa de Graus i a centres de la Vall de l’Isàvena, i membre de la Sociedad de Lingüística Aragonesa, Mari Paz Candelaria Ribera Gazén, de casa El Santo de Graus, Auxiliar d’Infermeria, coneixedora del ‘grausino’. José Ramón Dia de Ferrerías de Calbera, professor d’Art a Osca i productor audiovisual i parllant de la variant lingüística de la Vall de l’Isàvena, el professor de música de Graus i Benavarri, i cantautor, Sergi Llena, de Balaguer, amb arrels familiars a Graus, i Glòria Francino Pinasa, de Sopeira, Llicenciada en Filologia Hispànica i Filologia Catalana, parllant del català ribagorçà.
El professor José Antonio Saura va aportar un foli defensant la seua tesi sobre el ribagorçà, com a llengua autònoma, vinculada a l’occità, negant l’autonomia del català, perquè són la mateixa llengua, citant la història del comtat de Ribagorça, depenent de la Marca Hispànica. Aspectes històrics que coneixem bé, ja que un dels primers documents conservats al respecte, i d’altres, (806-814) pertanyen al Cartoral del monestir d’Alaó de Sopeira.
El públic omplia el saló de plens. / Comarca de la Ribagorça
Glòria Francino va dir que raonava català ribagorçà, llengua que li permitiva entenre’s en gent des del Pirineu al mar Mediterrani: Catalunya, Illes Balears, Rosselló, l’Alguer, València i per suposat tota la part catalanoparllant de les tres províncies aragoneses. Va argumentar que el català no només es raonava a la part del riu Noguera Ribagorçana, recordant els treballs científics i comunicacions sobre el català parlat a la Ribagorça que es van presentar al Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana al 1906, el text del segle XI on Radulf Ricolf, en el seu jurament de fidelitat al senyor feudal i principal dels castells d’Areny i d’Orrit, Girbert, i al comte Ramon IV de Pallars, textos notarials, sinó que a la vall de l’Isàvena, un 50% de la seva llengua era considerada català pels científics, citant estudis de Joan Coromines, de Günter Haensch, la publicació de Maite Moret i Xavier Giralt, El catalán del XIV (pergaminos de Roda de Isábena), una part d’un capítol matrimonial del S. XV, sempre tenint en compte les isoglosses, ratlles que marquen les diferències lingüístiques entre els parllants dels poblles.
La Mari Paz, parllant del ‘grausino’ dins del seu nucli familiar, lamentava i va admetre que ja no el raonava ningú al carrer, ella el sabeva, però no el podeva utilitzar socialment. Potser calria recordar els escrits que va fer Joaquín Costa, un grausí de pro, de finals del segle XIX, sobre la importància de la llengua.
El públic omplia el saló de plens. / Comarca de la Ribagorça
Sergi Llena, músic i cantautor, també enyorava com raonaven els seus “iaios” naturals de Graus, variant que ell era escoltat de xic, i lamentava la seua pèrdua, per aquesta raó ha editat un disc Ribagorz/ça canta on recupera variants ribagorçanes. Va comentar alguns problemes lingüístics de quan estudiava a Barcelona.
José Ramón Dia de Ferreries de Calbera, la Vall de l’Isàvena, va al·ludir a la vergonya de raonar en la seua llengua materna que sentiven certes persones quan emigraven a les ciutats. Es va referir al seu cas personal, dient que quan estudiava a Barcelona si sentiva més proper amb els de Levante [sic] que amb els del català barceloní; en canvi, els seus tios, que van anar a Saragossa van tinre actituds diferents: un es va passar al castellà, l’altre va mantinre la llengua materna i l’altre només en l’ambient familiar, de cara a fora, castellà. Va aportar la idea que a cada família es raona d’una manera diferent i que quan s’acaben els grans de les famílies es perdran moltes paraules.
Asier Bona, professor d’aragonès a Graus i a la Vall de l’Isàvena, des de fa cinc anys, va exposar que quan hi va arribar els alumnes de la Vall de l’Isàvena no l’enteneven amb l’aragonès que ell era estudiat, i allavons, va començar a conversar en la gent gran dels poblles, i així va conèixer la llengua de l’Isàvena. Va demostrar gran vocació i voluntat en la seua feina docent, demanant assiduïtat a les classes i material adient.
Amb les seues paraules, Glòria Francino es va adonar que potser la part que no l’enteneven els seus alumnes era el català ribagorçà. La gent de Serradui s’entén a Areny, els de Bonansa entenen als de Les Paüls… Asier va dir que teniven paraules pròpies de l’Isàvena, però moltes les sentiria a la vall Ribagorçana.
Glòria Francino va recomanar l’excel·lent llibre de Jordi Moners, La Llengua de Castigaleu. Com pot raonar en la seua llengua materna un alumne de Castigaleu quan va a estudi a Graus, on l’ensenyaran en llengua castellana i unes hores en aragonès? Com pot raonar una persona de Castigaleu en la seua llengua quan va a comprar a una botiga o fer una gestió a Graus, si els de Graus han perdut la seua variant local i raonen en castellà? Cal dir que van fer la carretera de Castigaleu cap a Graus, i no cap a Benavarri, amb els que s’haurien entès amb la mateixa llengua.
Per al professor José Antonio Saura les paraules i frases com les que raonava Glòria Francino són occità i no català ribagorçà, certament el ribagorçà té moltes paraules occitanes, però no cal negar una llengua romànica com les altres. L’historiador medievalista, Guillermo Tomás Faci, defensor i estudiós de l’aragonès, escriu que quan es convocaven les Corts a Montsó cadaú raonava en la seua llengua, tant en aragonès com en català.
L’acte va començar i acabar amb l’agradable música i veu del cantautor Sergi Llena, que va revifar lletres ribagorçanes, versions de Bonansa i Graus, respectivament.
També el públic assistent va expressar la seua opinió: els canvis sociològics han fet que ja no es raone en ‘grausino’, per exemple, perquè hi ha molt més moviment de persones, i la llengua local ha quedat reduïda a les famílies de portes endins. Una mare de Graus va afirmar que els alumnes a Benavarri apreneven català només perquè després se n’anaven a estudiar a Lleida. Creiem que per a la gent de la Ribagorça i Baix Cinca, Matarranya… i tota la gent d’Aragó que el raonam, l’ensenyament del català a les nostres comarques, des de la Declaració de Mequinensa l’any 1984, dignifica la nostra llengua materna, així ho va constatar tamé una professora oriünda de Villacarlle, Vall d’Isàvena.
Nueva aportación para conocer el estado del catalán en Aragón en la Edad Media. Contiene una edición crítica de 46 manuscritos en formato pergamino del siglo XIV pertenecientes al antiguo cabildo de San Vicente de Roda, en la Ribagorza (Huesca). Además, la obra ofrece un minucioso estudio lingüístico en el que se analizan aspectos gráficos, fonéticos, morfológicos y léxicos de los documentos, así como un capítulo dedicado a la onomástica. Si bien es cierto que la regularidad de esta scripta es bastante uniforme —en cuanto que participa de rasgos generales del catalán en su conjunto—, se observan rasgos dialectales que se adscriben claramente al catalán noroccidental y que vienen a confirmar, aunque de manera muy tímida, la convivencia entre escritura y oralidad.
Javier Giralt es el nuevo presidente de la Academia Aragonesa de la Lengua y director del Institut Aragonès de Català, y de Ánchel Conte como director del Instituto de l’Aragonés.
La Academia Aragonesa de la Lengua ha celebrado este martes el acto de toma de posesión de Javier Giralt como presidente de la Academia y director del Institut Aragonès de Català, y de Ánchel Conte como director del Instituto de l’Aragonés. Así, la Academia ha presentado en sociedad el trabajo de difusión y protección que realizan para preservar las dos lenguas de la comunidad.
“Este es el primer acto público de la Academia Aragonesa de la Lengua en el que toman posesión tanto el presidente como los directores de los institutos. Por tanto, es la puesta de largo de esta institución que tiene que ser un órgano de gran importancia para la normalización y la dignificación de nuestras lenguas propias”, ha expresado el director general de Política Lingüística del Gobierno de Aragón, José Ignacio López Susín.
Javier Giralt, por su parte, se ha mostrado muy ilusionado por tomar de manera oficial el cargo que ya regenta desde octubre de 2021, cuando la junta de gobierno le escogió presidente. “Nuestra misión es ayudar a que esas lenguas pervivan, que se dignifiquen y que su uso sea potenciado. Queremos proteger a nuestras dos lenguas y, a su vez, a sus hablantes”, ha apostillado.
LAS LENGUAS EN LA COMUNIDAD
Respecto a la situación de las lenguas en la comunidad, Giralt se ha revelado que “el momento podría ser mejor, aunque lo importante es que sigue habiendo hablantes de esas lenguas”.
En el caso del aragonés, hay un total de 25.556 personas en Aragón que saben hablar esta lengua, según datos del último Censo de Población y Viviendas del INE realizado en 2011. Su uso se conglomera principalmente en los reductos de los valles pirenaicos. No obstante, tal y como ha señalado Javier Giralt, las asociaciones han realizado una labor fundamental para mantener la lengua aragonesa viva más allá de la zona pirenaica.
Javier Giralt ha señalado que el momento que viven las lenguas aragonesas es delicado pero lo importante es que siga habiendo gente que las defienda
Por otro lado, los datos del mismo informe desglosan que en Aragón hay 55.513 personas saben hablar catalán. En este caso, los límites lingüísticos están más claros, ya que su uso se centra en la parte oriental de la comunidad conocida como la Franja de Aragón.
En total hay 81.069 hablantesde ambas lenguas, pero solo 44.119 declaran que saben escribir.
En los dos anteriors Viles apuntàvem que la primera denominació que ha tingut la llengua del Matarranya, fins los nostres dies, és la de «català», i que en lo declivi també va aparèixer, sense tant èxit, la de «llemosí». Però en tant recorregut, des del s. XVI fins l’inici del XX, encara no trobem la primera menció al «chapurriau».
Los primers registres escrits que trobem són acadèmics, i són a partir de la Guerra Civil: l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica (ALPI) registre, entre 1935 i 1947, combinacions de les dos denominacions, com «català xapurriat» a Valljunquera, «xapurriat» a Maella i «valencià xapurriau» a Aiguaviva. L’any 1949 Sanchis Guarner, aprofundint sobre el parlar d’Aiguaviva, diu que «Los aguavivanos o aiguavivans parecen tener conciencia del valencianismo de su dialecto, y si bien le llaman chapurreado». I uns anys més tard l’Atlas Lingüístico y Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja (ALEANR) i l’Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), a partir de 1964, arrepleguen de manera ja molt més abundant lo terme xapurriau. Estes denominacions també es registren a altres comarques. Per tant, és probable que s’escrigueren en textos locals abans. Però segurament que a partir del segle XX.
Perquè, de fet, no és fins 1972 que hem pogut recopilar en premsa general la primera menció escrita al xapurriau. I precisament és per a criticar-lo:«la gente dice a los viajeros que su “chapurreado” se parece al valenciano, al tortosino, al catalán o al aragonés» (La Vanguardia, 4/8/1972). I un any més tard, la revista carlista Esfuerzo Común ressenya a «Tomás Bosque, cantante en ‘chapurriau’» (1/4/1973). Per tant, les dos referències populars més antigues que coneixem al «chapurriau» són de l’últim terç del segle XX, i les acadèmiques, després de la Guerra Civil.
En una altra dimensió diferent d’estos primers registres recents del «chapurriau» apareix la història que ja coneixem. La ròniga del «siempre he oído que a mi lengua materna le llamaban chapurriau» y el «yo no recuerdo que nadie de nuestra tierra lo denominase catalán». Un invent massa recent com per a dir que «sempre ha sigut aixina». Però sovint la història també hi ha qui no l’investiga, la reescriu.
Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:
A l’anterior Viles apuntava que les primeres mencions que trobem al nom de la llengua del Matarranya són «català», i es produeixen al segle XVI. Però eixos anys la llengua també escomence a perdre prestigi entre els aragonesos no catalanoparlants. Per exemple, al judici pels drets de Pena-roja sobre Fórnols (1608) se diu que «Ferrando Martinez Pison era vezino de Alcañiz en donde se [ha] acostumbrado y acostumbra hablar mejor que en Peñarroya». I Bernardino Gómez (1584), humanista d’Alcanyís, diu que el català de Jaume I és una llengua «corta y peregrin». La llengua va perdent prestigi, i un temps més tard li afegim lo nom de «llemosí». Ara ja parlem una llengua encara més àmplia, que arribe al sud occità de França (!). Aquí, per eixemple, Roque Alberto Faci, religiós de la Codonyera, a partir de 1739 fa diferents mencions a la nostra llengua, com que a Calaceit hi ha «N. Sa. del Plà, llamada assi en lengua Eleemosina». Una denominació que Agustí Sales (1764), de Valljunquera, use per a destacar el prestigi de la llengua, declarant que «en los confines de los tres Dominios, de Aragón, Valencia i Cataluña, se habla con mas pureza el Lemosín, que en lo interior de ellos: i ojála que en la misma Valencia se mantuviera tan puro, como piden su dignidad i esplendor antiguo».
Però en eixos segles homogeneïtzadors tampoc hi ha, encara, rastre del «chapurriau». Al s. XX la denominació de llemosí va desapareixen tal com havie aparegut, i la de català continue vigent durant totes les dècades. Encara l’any 1923 l’alcalde de Fórnols busque un doctor per a la vila, que és «de habla catalán». I la crònica de l’ABC per a l’entrada de les tropes franquistes a Fraga diu que «hoy Fraga está casi desierto […] por esta línea se habla catalán ya». De fet, no trobem a cap erudit del territori fent menció de l’existència de cap altra nova denominació per a la llengua: no tenim encara cap rastre del «chapurriau» ni a principis del XX. En aquell moment, uns pensen que és una llengua de cultura, altres que és col·loquial, uns que és pura, altres que és híbrida, però tots li diuen «català», o «llemosí». Siguen del territori, com Foz (1862), Moner (1876), Pallarés (1902), Zurita (1916), o de fora, com Madoz (1845), Borao (1859), Costa (1878), Saroïhandy (1898) o Vila (1929). La setmana que ve parlarem del primer registre del «chapurriau» que ham sabut trobar. I ho séntigo per l’spoiler: és més tard.
Trilogia sobre el català, el llemosí i el xapurriau al Matarranya:
La vicepresidenta de la Academia Aragonesa de la Lengua, Pilar Benítez, y el historiador Óscar Latas, serán los ponentes
Docentes sobre todo, pero también periodistas, filólogos, psicólogos o juristas cubren las plazas del que ha sido el primer título universitario sobre el aragonés
El acto está abierto al público
Numerosos docentes, pero también periodistas, filólogos, psicólogos o juristas, inician mañana, 4 de octubre una nueva edición del diploma de postgrado en Filología Aragonesa del Campus de Huesca. Este título propio de la Universidad de Zaragoza, que hasta la implantación de la especialidad de Lengua Aragonesa de Magisterio -también en el Campus oscense- ha sido la única titulación universitaria sobre el aragonés arranca con sus 24 plazas cubiertas y abriendo al público su conferencia inaugural.
La vicepresidenta de la Academia Aragonesa de la Lengua, Pilar Benítez y el historiador Óscar Latas, serán los ponentes de esta sesión, que tendrá lugar a las 19 horas en la Facultad de Ciencias Humanas y de la Educación (calle Valentín Carderra, 4). ‘Os primers e as primeras estudiosas de l’aragonés’es el tema que abordarán en su intervención, acompañados por la profesora Iris Campos, coordinadora del Diploma, y por Javier Zaragoza, decano de este centro universitario que acoge su enseñanza.
Latas y Benítez ofrecerán en la conferencia un recorrido por las investigaciones que han realizado en los últimos años sobre los autores de los primeros trabajos lingüísticos sobre el aragonés. Pilar Benítez -que también imparte clases en el Diploma de Filología Aragonesa- ha publicado estudios como ‘María Moliner: su contribución al Diccionario aragonés del estudio de filología de Aragón’ o ‘Las primeras estudiosas del aragonés y del catalán de Aragón’. Óscar Latas ha editado trabajos de diversos pioneros de la filología aragonesa y ha publicado estudios sobre Joaquín Costa y el aragonés, sobre Jean-Joseph Saroïhandy y otros investigadores españoles y extranjeros que trabajaron sobre esa lengua.
El Diploma en Filología Aragonesa ofrece formación específica a docentes de lengua aragonesa para niveles no universitarios, a la par que da formación lingüística de carácter general para profesionales y futuros profesionales ámbitos como la administración pública, los medios de comunicación o el sector cultural, entre otros. Tiene un curso de duración, pudiéndose seguir las clases en línea.
El Campus de Huesca de Unizar, a través de la Facultad de Ciencias Humanas y de la Educación, imparte también las especialidades en Lengua Aragonesa de los grados de Magisterio en Educación Infantil y en Educación Primaria. Además, los estudiantes de cualquiera de sus grados puede matricularse en las dos asignaturas transversales complementarias de Lengua Aragonesa, de distintos niveles, que se ofertan.
Tanto los textos literarios como los no literarios han sido imprescindibles para el estudio de las lenguas desde una perspectiva diacrónica, pero también como una fuente de información para analizar su variación lingüística interna. Si nos centramos en la realidad lingüística de Aragón, comprobaremos que, a diferencia del castellano o el aragonés, no existen obras literarias medievales escritas en catalán, a pesar de la amplia producción en esta lengua en otros territorios de la antigua Corona de Aragón. Por tanto, para conocer el catalán en Aragón de época medieval y moderna, el filólogo se ve obligado a examinar los textos notariales que se redactaron en la Franja de Aragón entre los siglos XIV, XV y XVI, los cuales se han convertido en instrumentos imprescindibles para el estudio de la historia de la lengua catalana en tierras aragonesas. En este trabajo daremos cuenta de la metodología que utilizamos para la localización y el estudio de un corpus documental redactado por profesionales, así como de las destrezas que son necesarias para enfrentarse a un análisis de estas características
En cursos anteriores se han tocado diferentes temas relacionados con las lenguas minoritarias, centrando la atención en las lenguas románicas de la Península Ibérica o, más específicamente, de Aragón. Así, se han abordado la normalización social, la normativización interna, la historia, la literatura, las variedades fronterizas o de transición, etc. Este curso se centra en la “Fonética histórica de las lenguas iberorrománicas”. Se pretende con ello dar una visión de conjunto de los rasgos evolutivos desde el latín hasta las diferentes lenguas romances de la Península Ibérica, incluyendo los latinismos en el vasco, de manera que los alumnos matriculados en el curso puedan disponer de una visión general y comparada de las características más específicas en cuanto a la fonética evolutiva de los diferentes sistemas lingüísticos.
El interés reside en que las ponencias, impartidas por especialistas en cada dominio lingüístico, componen un conjunto organizado y bien estructurado, al que difícilmente pueden acceder los estudiantes de filología en sus programas de estudios, y que permite el análisis comparado de las características de las diferentes lenguas. Nuestra intención es publicar posteriormente las diferentes intervenciones de los ponentes en el curso, de manera que la publicación podría dar lugar a un pequeño manual especializado sobre la materia. Debemos hacer notar que se incluyen las lenguas de Aragón, tanto las propias, es decir, el aragonés y el catalán, como la adoptada en el curso de la historia, es decir, el castellano, Y junto a ellas, el gallego y el portugués, el asturiano, el occitano (gascón aranés) y los romanismos en el vasco.
Programa:
Jueves, 14 de Julio
09:30 h. Tendencias evolutivas generales de Iberorromania frente a otras áreas románicas. [8]
12:00 h. Fonética histórica del gallego y del portugués. [9]
16:00 h. Fonética histórica del asturiano. [10]
18:00 h. Fonética histórica del castellano. [2]
20:15 h. Presentación del Diccionario Etimológico Asturiano, en varios tomos, por su auto. [10]
Viernes, 15 de Julio
09:30 h. Comportamiento fonético en euskera de las palabras procedentes del latín. [7]
12:00 h. Cuestiones de fonética histórica del aragonés. [5]
16:00 h. Aspectos de fonética histórica del occitano (gascón aranés). [6]
18:00 h. Cuestiones de fonética histórica del catalán. [1]
20:15 h. Presentación del volumen que recoge las ponencias del curso de 2021: Aragonés y catalán en la literatura de Aragón, por los editores, Javier Giralt (UZ) y Francho Nagore (UZ). [3] [4]
Ponentes:
1 Daniel Recasens i Vives, Universitat Autònoma de Barcelona
2 Fernando Sánchez-Miret , Universidad de Salamanca
5 Jesús Vázquez Obrador, Profesor Titular de la Universidad de Zaragoza
6 Jordi Suïls Subirà, Universitat de Lleida
7 Juan Carlos López-Mugartza Iriarte, Universidad Pública de Navarra / / Nafarroako Unibertsitate Publikoa
8 Ramón d’ Andrés Díaz, Universidad de Oviedo
9 Ramón Mariño Paz, Universidade de Santiago de Compostela
10 Xosé Lluis García Arias, Universidad de Oviedo
Alumnado:
Estudiantes de Filología y otras titulaciones humanísticas; profesores de Educación Secundaria; doctorandos en Filología; en general, interesados en el estudio y conocimiento de las lenguas de la Península Ibérica.
Formación exigible a los interesados en matricularse: Preferentemente, titulados universitarios en Filología u otras titulaciones humanísticas, pero pueden matricularse también estudiantes universitarios y, de haber plazas disponibles, cualquier interesado.
Reconocimiento de créditos:
Solicitado el reconocimiento como créditos por las Actividades universitarias culturales por la Universidad de Zaragoza.
0,5 ECTS
1. Los asistentes pueden solicitar individualmente a los Servicios Provinciales de Educación el reconocimiento de la actividad como Formación Permanente de Profesorado presentando el certificado de haber realizado el curso.
Los estudiantes interesados en que su Universidad les reconozca como créditos ECTS por haber realizado un Curso de Verano de la Universidad de Zaragoza, deben consultar con la Secretaría de su Facultad o Escuela de origen tal posibilidad.
Procedimiento de evaluación:
Será suficiente la asistencia y participación en las sesiones, al menos el 85 % de las horas previstas en el programa.
Lugar de celebración:
Aulas de la Residencia Universitaria de Jaca,
C/ Universidad, 3
22700 Jaca (Huesca)
Alojamiento:
Residencia Universitaria de Jaca,
C/ Universidad, 3
22700 Jaca (Huesca)
