Revisant l’origen de la denominació “Franja” per al territori on se superposen la llengua catalana i Aragó, m’haig trobat amb algunes inconcrecions. Moret (1998:12) apuntava al seu magnífic llibre que la denominació té el seu origen en la transició, en cercles de jóvens de la Franja i catalans que es trobaven al Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, cap a 1977-78. Això seria coherent amb que la primera referència escrita que es troba és Camps (1976), que parla de franja aragonesa (de fet, parla dels catalans de la franja aragonesa), i en una resposta de Pons, Sistac (1977), que citen la denominació.
Però també és cert que la denominació apareix en laratificació que membres de la RAE fan del valencià dins el seu àmbit lingüístic, referint-s’hi com “franja de Aragón”. El document aparentment és de 1975, anterior al citat aquí de Camps, però el document està ratificat l’any 1980. Desconeixem si en la redacció inicial apareix la denominació, o és incorporada posteriorment. Algun arqueòleg de documents que ho puga resoldre? ;)
Atenció! L’investigador Max Wheeler m’avisa que hi ha referències escrites de la denominació “Franja” anteriors a les que jo citava. És de 1968, a l’annex de la Revista de Filología Española“… Lérida ciudad (es sabido que los pueblos, especialmente los mas aislados, mantienen fases lingüísticas superadas en las ciudades) y sólo han sobrevivido en algunas comarcas conservadoras, como la franja aragonesa, el Maestrat, etc” Revista de Filología Española, Anejo, 1968 p. 1025. L’annex no es pot consultar en línia.
Derechos de autor de la imagenGetty ImagesImage caption Barcelona, la capital de Cataluña, es la ciudad más famosa en la que se habla catalán. Pero el idioma se extiende mucho más allá de las fronteras de esta región autónoma.
El catalán es la lengua propia de Cataluña. Pero no solo lo es de este territorio.
Para muchos catalanes este idioma de origen románico, es decir, derivado del latín, como el castellano, el portugués, el francés o el italiano, es su lengua -materna o no- de uso cotidiano y una de sus principales señas de identidad.
Sin embargo, el ámbito lingüístico del catalán no coincide con los límites de esta comunidad autónoma española.
En torno a un tercio de sus aproximadamente 10 millones de hablantes se encuentran fuera de Cataluña, repartidos por regiones y países con realidades políticas y sociolingüísticas muy diversas.
En los últimos días, Cataluña se encuentra sumida en una profunda crisis política tras la controvertida consulta sobre su independencia celebrada el pasado 1 de octubre, considerada ilegal por el gobierno español y suspendida por el Tribunal Constitucional.
Este martes, el presidente catalán, Carles Puigdemont, le dijo a la BBC que su gobierno declarará la independencia unilateral de Cataluña en los próximos días.
En este contexto, BBC Mundo explica en qué lugares se habla el catalán, cuál es su situación en cada uno de ellos y qué repercusiones puede tener la situación catalana en esta lengua.
Image caption La mayoría de quienes hablan catalán viven en Cataluña, pero millones lo hablan en otras partes también.
No solo en Cataluña
Además de en Cataluña, esta lengua se ha hablado históricamente en las Islas Baleares, en buena parte de la Comunidad Valenciana (donde oficialmente recibe la denominación de valenciano y es percibida por parte de la población como una lengua diferente) y en la Franja de Aragón, limítrofe con Cataluña.
También existen algunos hablantes en una zona de la Región de Murcia -al sur de Valencia- conocida como El Carche.
Fuera de España, el catalán se habla en el Principado de Andorra, en parte del departamento francés de los Pirineos Orientales -un área también conocida como Cataluña Norte- y en la ciudad de Alguer (Alghero en italiano), situada en la isla italiana de Cerdeña, que fue repoblada con catalanohablantes en el siglo XIV.
“En conjunto son entre 5-6 millones de hablantes nativos y, sumados a los hablantes como segunda lengua, unos 10-11 millones”, le dice a BBC Mundo F. Xavier Vila, profesor de Filología Catalana de la Universidad de Barcelona.
“La inmensa mayoría están en Cataluña, con unos siete millones, en Valencia, con unos dos, y en Baleares, con aproximadamente medio millón. En Aragón son unos 50.000, también 50.000 en Andorra y entre 50 y 100.000 en Francia. En Alguer hay unas 15.000 personas que dicen saber hablarlo”, agrega.
Una lengua de “demografía mediana”
Históricamente, la extensión de la lengua catalana fue de la mano de la expansión de los dominios de la Corona de Aragón, especialmente en los siglos XIII y XIV, tanto en la Península Ibérica, como en el Mediterráneo.
Derechos de autor de la imageniStockImage caption La lengua catalana se fue expandiendo de la mano de la Corona de Aragón.
“El germen del catalán se produjo en la parte norte, en el Pirineo. A través de la repoblación con población cristiana de zonas más al sur, ese germen fue difundiéndose y configuró un territorio en el que se hablaba y se continúa hablando esta variante del latín”, le dice a BBC Mundo el sociolingüista Natxo Sorolla.
En la actualidad, el catalán es lo que los lingüistas denominan una “lengua de demografía mediana”.
Esto significa que no es una de las “grandes lenguas” del mundo por número de hablantes, como el inglés, el mandarín o el castellano, pero que tampoco encaja en la definición de “lengua minoritaria”.
“Si hay alrededor de 7.000 lenguas en todo el mundo, el catalán se situaría de las primeras en la posición ciento y pico“, indica Sorolla.
“Si lo comparamos con las lenguas europeas, el catalán es la lengua con mayor número de hablantes de las que no tienen reconocimiento oficial en la Unión Europea. Hay otras lenguas que sí lo tienen, el croata, por ejemplo, con muchos menos hablantes que el catalán”, explica el profesor de la Universidad Rovira i Virgili de Tarragona.
Estatus legal diverso
El reconocimiento oficial de la lengua también varía sustancialmente entre los diferentes lugares donde se habla históricamente.
Derechos de autor de la imagenGetty ImagesImage caption El catalán también se habla en las Islas Baleares, famosas por sus paradisíacos destinos turísticos, como Ibiza.
Mientras que en Andorra es el único idioma oficial y en Cataluña, Baleares y Valencia (con la denominación de valenciano) está reconocida como lengua propia y cooficial, en el resto de territorios, el catalán no tiene estatus de oficialidad.
“En la Cataluña Norte tiene algún reconocimiento, a veces municipal, y está recogida por la constitución francesa como patrimonio cultural y en Italia existe la ley de protección de las minorías lingüísticas, que menciona explícitamente al catalán y le da una cierta cobertura”, aclara el profesor Vila.
De este marco legal depende en gran medida el grado de protección y promoción oficial que se haga del catalán, por ejemplo, a nivel educativo.
También influye -aunque no es el único factor- en su vitalidad, que se mide en función de parámetros como su uso social, su presencia en los medios de comunicación y en la educación, en la producción cultural o en su transmisión (o no) entre padres e hijos.
En este sentido, de acuerdo con los expertos consultados, Cataluña y Andorra son los territorios, seguidos de Baleares y Valencia, donde la lengua presenta mayor “vitalidad”.
A continuación se situaría la zona de Aragón de habla catalana.
“A la cola nos encontraríamos la situación sociolingüística de la Cataluña Norte o del Alguer, que serían los dos territorios donde en el último siglo se empezó una situación de sustitución de la lengua. En este sentido vemos que en los años 50-60 incluso 40, se empezó a romper la transmisión intergeneracional. Actualmente lo que tenemos es una posición de la lengua bastante residual a nivel de uso”, apunta Sorolla.
Derechos de autor de la imagenGetty ImagesImage caption Los nacionalistas catalanes se refieren a los lugares donde se habla este idioma como los Países Catalanes.
Lengua y política
Desde algunos sectores del nacionalismo catalán se refieren a este ámbito lingüístico como “Països Catalans” (Países Catalanes), un concepto político que aspira a la independencia de estos territorios que -según sus partidarios- compartirían, no solo la lengua, sino también la identidad nacional catalana.
“Esta idea, desde un punto de vista político, tiene escaso apoyo en Cataluña. Hoy en día, el término lo utiliza algún partido de izquierda anticapitalista que aspira a la independencia de todo ese territorio, pero mayoritariamente, por lo que se ha visto, el proceso de independencia actual es solo de Cataluña (…). Otra cosa es que en términos culturales exista un mercado compartido”, afirma Vila.
Para Natxo Sorolla, desde el punto de vista político, la idea de Països Catalans es un concepto “que siempre fue muy criticado y debatido”.
“La relación entre lengua y política desde la sociolingüística sabemos que no es clara: lengua e identidad están entrelazadas pero no son lo mismo. Por ejemplo, en Aragón tenemos un territorio en el que se habla catalán donde la lengua tiene una presencia muy importante, pero al mismo tiempo la identidad es aragonesa y española en la mayoría de la población. Por otro lado, tenemos territorios en la Cataluña Norte donde la lengua tiene una vitalidad mucho menor pero la catalanidad es importante”, agrega Sorolla.
Derechos de autor de la imagenGetty ImagesImage caption ¿Qué impacto tendría sobre el idioma si Cataluña fuera independiente?
Ante la pregunta de si una posible independencia de Cataluña tendría repercusiones en la lengua catalana dentro y fuera de ese territorio, los expertos consultados coinciden en responder afirmativamente.
Sobre el cómo se manifestarían esas consecuencias se abren varias posibilidades, algunas aparentemente contradictorias.
Vila sugiere que en un escenario hipotético de independencia, el catalán podría funcionar como primera lengua de Cataluña, mientras que el castellano tendría un carácter cooficial.
“Esto activaría el valor del catalán como lengua de ascenso social en Cataluña. Y en el resto de territorios veo dos dinámicas simultáneas, pero es difícil saber cuál sería más importante si llegarán a producirse. Por un lado se podría dar un aumento de la visibilidad y de la cotización de la lengua”, apunta el profesor.
“Por otro lado se podría producir el efecto contrario: si se produjera la independencia de Cataluña, se podría dar una intensificación del nacionalismo lingüístico español. Y esto te puede pasar en la misma familia: que unos analizaran la situación en términos más emotivos y otros más económicos y que las decisiones después fueran diferentes”, aventura.
Les comarques de la Franja, situades a la perifèria tant de Catalunya com d’Aragó, no tenen una gran influència territorial ni administrativa en cap de les dues comunitats, però tenen un significat polític que porta a conflictes periòdics que salten als mitjans de comunicació. En aquest treball valorarem si, efectivament, els mitjans catalans i aragonesos fan un ús polític de les informacions sobre la Franja.
Resum:
Las comarcas de la Franja, situadas en la periferia tanto de Cataluña como de Aragón, no tienen una gran influencia territorial ni administrativa en ninguna de las dos comunidades, pero tienen un significado político que lleva a conflictos periódicos que saltan a los medios de comunicación. En este trabajo valoraremos si, efectivamente, los medios catalanes y aragoneses hacen un uso político de las informaciones sobre la Franja.
Resum:
The region of La Franja, located in the periphery of Catalonia and Aragon, hasn’t a big territorial influence administrative in any of the two communities, but it has a political meaning that brings to periodic conflicts that jump to the media. In this document we will value the political use in Catalan and Aragonese media of the La Franja’s informations.
Drets:
Aquest document està subjecte a una llicència d’ús Creative Commons. Es permet la reproducció total o parcial i la comunicació pública de l’obra, sempre que no sigui amb finalitats comercials, i sempre que es reconegui l’autoria de l’obra original. No es permet la creació d’obres derivades.
La cátedra Ferrández D’Heredia arranca con una dotación de 20.000 euros para 2017 y permitirá incentivar trabajos de investigación, tesis doctorales, becas de investigación y actividades de difusión, entre otras
El Gobierno de Aragón –a través del Departamento de Educación, Cultura y Deporte- y la Universidad de Zaragoza han suscrito un convenio para crear la cátedra Johan Ferrández D’Heredia de lenguas propias de Aragón y patrimonio inmaterial aragonés.
Esta cátedra se crea para favorecer nuevo conocimiento y promover la difusión de las lenguas minoritarias de Aragón y, muy especialmente del aragonés, y del patrimonio inmaterial de Aragón. Se hará de forma interdisciplinar y transversal.
La colaboración entre las dos instituciones se concretará en apoyar e incentivar proyectos de investigación; apoyar la realización de tesis doctorales, trabajos fin de carrera y fin de máster, y llevar a cabo tareas de investigación en distintas áreas del saber (sociología, derecho, lingüística, economía, comunicación, educación, antropología, etc.) relacionadas con el objeto de la cátedra.
Asimismo, se podrán convocar becas de ayudas de investigación, se favorecerá el contacto con otras universidades de manera que se intercambien experiencias e información, se organizarán actividades de comunicación y formativas y también publicaciones, entre otras cuestiones.
Está cátedra cuenta este 2017 con una aportación de 20.000 euros por parte del Gobierno de Aragón. Por su parte, la Universidad de Zaragoza aportará los medios humanos y materiales disponibles para alcanzar los objetivos del convenio.
Este acuerdo incrementa a 57 el número de cátedras institucionales y de empresa existentes en la Universidad de Zaragoza, consolidándola como la segunda universidad pública española por este tipo de entidades.
El Gobierno de Aragón trabaja desde comienzo de legislatura en el desarrollo de una política lingüística para el aragonés y el catalán realista y adaptada a la normativa vigente y a los compromisos internacionales asumidos por el Estado. Se pretende además atender a recomendaciones del Justicia en esta materia. Las lenguas minoritarias de Aragón (aragonés y catalán) se encuentran en una situación de inferioridad que, en el caso del aragonés, puede conducir a su desaparición en las próximas décadas. El colectivo de hablantes de ambas lenguas supone más de 80.000 habitantes; esto es más del 6% de la población aragonesa. Hay que recordar que el multilingüismo no es la excepción sino la norma (en el mundo hay 200 Estados y más de 6.000 lenguas).
Fa uns dies, vam reunir un grapat d’antics masovers del terme de Torredarques per a què ens expliquessin els jocs i comèdies que es representaven als bureos. Vaig xalar de valent tot escoltant el català tan ric que empraven. No vaig poder evitar, però, una certa tristesa perquè sabia que per a la majoria això no tenia importància. Algun d’ells fins i tot ja havia trencat la transmissió lingüística amb els néts. Encara hi ha persones de tota edat i formació que veuen la deserció de l’idioma com una manera de progressar, d’estalviar-se burles i problemes —se’n podria dir, en homenatge a la cançó d’Al Tall, «efecte Tio Canya».
Potser aquesta tristor l’arrossegava perquè feia poc que havia vist un programa sobre Occitània on, després de mostrar-nos castells i paisatges, el presentador visitava la fira d’un poble. Allà conversava amb uns jubilats de la zona que, ben endiumenjats, passejaven entre les paradetes. En un moment donat els va preguntar per què no parlaven occità entre ells. El més eixerit li va respondre amb to paternal:
—Mira noi, mon pare i abans mon iaio calçaven esclops. Jo, en canvi, puc lluir aquestes sabates tan boniques. Oi que seria un ximplet si continués amb els esclops, podent anar ben calçat? Doncs amb l’occità passa igual, és un esclop que ja no val per a res, mentre el francès és una sabata còmoda i moderna.
—I per què no podem tenir-ho tot, sabates i esclops? —vaig exclamar—. Esclops ergonòmics, lleugers, de colors…! —Però, és clar, a l’altra banda de la pantalla ningú no m’escoltava.
Mentre conduïa cap a Alcanyís, vaig recordar un estiu de finals dels 70 a Queretes. L’amic d’un de la colla havia vingut de Madrid i li ensenyàvem el poble. El noi no parava de repetir-nos “¡Vaya pueblo tan bonito que tenéis!”, “¡Qué casas tan chulas!”. Nosaltres, adolescents capficats en cabòries més carnals, mai no ens hi havíem fixat. Era “lo poble” i prou, un grapat de cases velles i carrers irregulars, lluny de la lluentor de la ciutat. Aquelles lloances del madrileny em van fer mirar-ho tot amb uns altres ulls.
Han passat dècades, i ara, Queretes i moltes viles del país fan força goig. Està clar que hi ha voluntat de salvaguardar el patrimoni material. Amb una morterada d’euros, uns tècnics i uns obrers tot queda de pel·lícula.Però, què passa amb la llengua, el monument més valuós que tenim? Mantenir-lo no costa un cèntim, però en canvi veiem com Aragó es dessagna lingüísticament de manera inestroncable. Ni els beneficis que el bilingüisme aporta al cervell, ni les oportunitats laborals en terres veïnes, eviten que moltes parelles escamotegin als fills el tresor del seu idioma. El meu amic sociòleg me n’explica el perquè, i me’l crec (n’és un expert), però segueixo sense entendre-ho.
Al final viurem en pobles de pedra repicada i fanals de ferro forjat, però sense la llengua que vehicula la cultura dels avantpassats, que n’és l’ànima. Una closca buida. Una postal.
Un recent article de l’historiador Guillermo Tomás situa el primer testimoni sobre el català a la Franja l’any 1.555 en lletra d’Hernando de Aragón, arquebisbe de Saragossa i virrei. La troballa se situa 2 anys abans de l’al·lusió que se’n fa a Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa. Podeu revisar a lafranja.net altres múltiples testimonis sobre la llengua a la Franja i la concepció que en tenen propis i estranys al llarg dels segles:
Al final del fragmento el autor retomó la cuestión del catalán, en esta ocasión para negar el vínculo entre Tarragona y Aragón que había apreciado Antonio de Nebrija. El razonamiento del arzobispo era el siguiente: nadie en Cataluña hablaba aragonés, ergo era imposible que esa ciudad hubiese pertenecido a Aragón, ergo era inconcebible que un lugar hubiese tomado el nombre del otro. Para reforzar tan débil argumento recurrió de nuevo a un hecho lingüístico contrastable: frente a la ausencia de locutores de aragonés en Cataluña, el idioma catalán —también llamado lemosín— propio de Cataluña y Valencia había penetrado en una extensa zona de Aragón que se precisa: Monzón y su tierra, Fraga, Fabara, Maella, Torre del Conde, La Fresneda, Valderrobres, Beceite, Fuentespalda, Monroyo, Aguaviva y algunos pueblos turolenses colindantes con Valencia. El territorio catalanohablante que dibuja ese listado se ajusta prácticamente a la situación actual, salvo por algunos detalles: Monzón perdió su lengua autóctona a favor del castellano —tal vez en el transcurso de la guerra de Secesión del siglo XVII—; Ribagorza —en coherencia con lo que se había afirmado antes— se dejó fuera para incluirla íntegramente en el dominio aragonés; y en los pueblos fronterizos de la Comunidad de Teruel —que no se citan, lo cual es significativo— el idioma vecino debía de usarse para las constantes interacciones con Valencia, pero no era vehicular como en los otros lugares. Cabe destacar que se trata de la mención explícita conocida más antigua al uso popular del catalán en Aragón, que precede en dos años a la alusión que se hace en Los col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa.
Ibarretxe-Antuñano, I., Hijazo-Gascón, A., & Moret-Oliver, M. T. (2017). The importance of minority languages in motion event typology. The case of Aragones and Catalan. En I. Ibarretxe-Antuñano (Ed.), Motion and Space across Languages: Theory and applications. John Benjamins Publishing Company.
El complex i divers procés de normalització lingüística
MÀRIO SASOT
Del 19 al 21 de juliol va tindre lloc a Jaca (Osca) un interessant curs sobre “Llengües minoritàries a Europa i estandardització” organitzat per la Universitat de Saragossa.
El curs, coordinat pels professors Javier Giralt Latorre i Francho Nagore Laín, del Departament de Lingüística General de la Universitat de Saragossa va oferir un acostament als processos de normativització que han experimentat, i encara experimenten, algunes de les llengües minoritàries d’Europa més pròximes a la Comunitat Autònoma d’Aragó (el gallec, l’asturià, el basc, l’occità i el català).
Els processos d’estandarització, magníficament exposats per autèntics especialistes en la matèria i coprotagonistes importants d’aquestes iniciatives, mostraren trets comuns a totes les llengües analitzades, tot i que desenvolupats amb matisos i ritmes temporals diferents. Tots ells abordaren aspectes com la manera de procedir per resoldre qüestions com la grafizació o representació gràfica del sistema fonològic, l’estandardització i la tensió que es produeix amb les varietats locals i dialectals, o la modernització, especialment lèxica, que done resposta a les necessitats comunicatives i expressives de la vida actual, etc. També s’abordà el procés incipient de codificació de l’aragonès i les iniciatives que des del govern autonòmic s’han pres recentment en aquest àmbit.
El primer en intervindre va ser el professor Ramon d’Andrés Díaz professor de la Universitat d’Oviedo i un dels experts convocat pel govern aragonès per a elaborar un document de treball per a la normalització lingüística de l’aragonès.
El doctor D’Andrés distingí entre una normalitat lingüística “glotològica”, quan els seus parlants la utilitzen amb naturalitat i sense prejudicis, i la “sociològica”, quan eixa llengua té un prestigi social reconegut pels propis parlants i els de les altres llengües.
Per a aquest professor, la normalització exigís un corpus legislatiu (normativització) acceptat pels parlants. Les llengües, per lo general tenin un un procés de fixació, basat en una simplificació dialectal, unes normes gràfiques, léxiques, ortològiques, normes especials per als diferents dialectes i, fins i tot, la selecció d’un alfabet i una escriptura, “que tot i que no ho semble, es totalment aleatòria i convencional”. Després ve tot un procés de cultivació lèxica i estilística, que permet la creació d’un llenguatge més elaborat mitjançant la selecció de diverses opcions lingüístiques senyalades com a correctes per a adaptar-les a cada situació comunicativa concreta.
Entre altres qüestions interessants, D’Andrés assenyalà que és possible recuperar una llengua completament desapareguda com és el cas de l’hebreu. Quant als tipus d’estandardització, hi ha alguns basats en una koiné natural; altres basats
en una selecció dialectal com és el cas del francès, Italià, castellà, portuguès, anglès, català, etc. que utilitzen un dialecte base per a crear un estàndard.
També distingí entre estàndards convergents (on s’assumeix la pertinència dels diferents estàndards a una mateixa llengua com el cas del portuguès i el brasiler, o l’anglès i l’americà) i divergents (on prima la voluntat de mostrar que dos estàndards d’una mateixa llengua són dos llengües diferents) com el cas de l’asturià i el mirandès o del servi i croata, una mateixa llengua, escrita amb dos alfabets diferents, una amb caràcters ciríl·lics i altra amb romans.
L’occità
El professor Jordi Suils i Subirà, de la Universitat de Lleida donà unes pinzellades de com ha estat la situació de degradació i pèrdua progressiva de l’Occità dins de l’estat francès. “La forta influència del centralisme francès ha enfortit la idea d’una llengua dominant, intrínsecament uniforme, i d’una llengua dominada, especialment diversa” – digué.
Centrat després en el cas de l’aranès, detallà la diferent legislació que s’ha anat desenvolupant a Catalunya, des de 1979 amb l’aprovació de l’estatut d’autonomia, que reconeixia la seua existència i uns determinats drets lingüístics, fins l’aprovació de la Llei de Política Lingüística de Catalunya de 1998, on es reconeix de forma explícita l’oficialitat de l’aranès.
Després de moltes polèmiques i controvèrsies envers determinades grafies, en 1983 es van adoptar unes Normes Ortogràfiques de l’Aranès.
En la redacció d’aquestes normes confluïren diverses tendències: des del moviment Felibre, de Mistral i Salouill, els moviments de la Renaixença amb Canal de capdavanter, i les propostes de grafia alibertica de Sarrieu i dels models inclusius del domini lingüístic de Pròsper Estieu, Antonin Perbosch i Louis Alibert.
Suils mostrà als alumnes del curset de Jaca un seguit de textos de nombrosos escriptors en aranès, des de l’Edat Mitjana fins el segle XXI on es feia palesa l’extrema varietat d’opcions estilístiques i solucions ortogràfiques.
L’estandardització del gallec
Francisco Fernández, de la Universitat de Santiago, fou l’encarregat d’explicar el procés d’estandardització del Gallec amb algunes de les principals fites assolides. “En 1977 es van posar les bases per a la creació d’un model d’escriptura per al gallec, en 1980 s’aprovaren les primeres normes oficials de l’ idioma, i el dia de Santiago de 1985 es van emetre els primers programes de la televisió autonòmica, la qual cosa va afavorir la integració del gallec dins de l’ús públic”
En 1982 es va emprendre un procés de codificació d’un gallec estàndard. “Es va buscar un gallec de tots els llocs però de cap lloc en especial” – comentà Fernàndez.
Els criteris per a incloure com a normatives solucions d’uns llocs o d’altres van ser de lo més variat. “De vegades incorporàvem com a oficials les solucions que tenien més tradició literària. D’altres adoptàvem el lèxic o les expressions que tenien un ús majoritari en quasi totes les zones En altres casos triàvem alguns usos minoritaris per tal d’harmonitzar-los amb el portuguès .”
Pello Salaburu, de la Universitat del País Basc desgranà el llarg, difícil i complex procés d’unificació i estandardització de l’èuscar i destacà la figura de Koldo Michelena, “el qual va veure des d’un principi la necessitat d’un model unificat per a garantir la transmissió generacional i la pròpia supervivència de la llengua”.
L’aparició, l’any 2000, d’un Diccionari Unificat d’Autoritats, un Diccionari d’Oralitat i i una Gramàtica van contribuir decisivament en l’actual vigència de l’èuscar estàndard.
L’èxit de l’estandardització des dels seus inicis el demostren les xifres que ens donà Salaburu: “En 1978, el 66,8% dels escriptors usaven l’estàndard que es va impulsar en 1968 i els editors publicaven 90 % dels llibres en aquest model. El 50 % de les ikastoles eren favorables a aquest èuscar escrit per als seus llibres de text”.
L’asturià Ramon d’Andrés tornà a intervenir en el Curs jacetà per a parlar-nos de l’ estandardització de l’asturià. Segons informà D’Andrés “el nostre estàndard està basat en l’asturià central, però és bastant flexible perquè admet dos i fons tres possibilitats correctes. Està centrat en donar solucions de tipus fonològics i gramaticals i tot i que paregue estrany, l’ortografia no ha suposat mai cap polèmica dins de l’Academia de la Llingua Asturiana.”
La codificació del català
El professor jubilat de la Universitat de Girona, Francesc Xavier Lamuela, en la seua intervenció sobre la codificació del català, assenyalà algunes circumstàncies històriques de la llengua catalana que passen habitualment desapercebudes com el fet de que “ fins al segle XIX el poble era monolingüe català i els únics bilingües eren els pertanyents a la minoria dirigent, que necessitaven el castellà o abans el llatí, per a comunicar-se i negociar amb els poders reials. El català era la llengua majoritària però també la més marginada. La gent solament la sabia parlar. Trets dels documents notarials, etc., mai s’escrivia.
Segons Lamuela, el pas d’una societat tradicional a una societat moderna va possibilitar la creació d’un estàndard del català, un cop aquesta llengua havia estat interioritzada com a normal pels seus parlants.
Però alertà: “No ens enganyem. El català a Catalunya encara manté trets de subsidiarietat respecte al castellà i el té molt sovint com a llengua de referència per a la formació de neologismes, la creació de noves expressions en gergues juvenils, adaptació d’estrangerismes, etc. “
Finalment, el divendres 21, dia que van concloure aquestes jornades, el doctor Francho Nagore donà una detallada i exhaustiva visió del procés de normativització de l’aragonès amb successives propostes de normes gràfiques en els últims 30 anys, i informà de les principals obres de referència (diccionaris, gramàtiques, etc.) i institucions culturals que han contribuït a apuntalar aquesta llengua amb perill d’extinció. L’acte de clausura va estar presidit pel director general de Política Lingúística Ignacio López Susín, que desgranà les nombroses activitats i iniciatives que des del Govern d’Aragó s’han estat fent durant els dos anys de govern PSOE- CHA i que ha culminat recentment, en lo que pertoca a la llengua aragonesa, en l’elaboració d’un document de treball per part de tres experts lingüistes externs a l’aragonès que servisque com a referència gràfica i ortogràfica d’aquesta llengua.
Mon pare tornave cap a Vall-de-roures l’any 1957 després d’haver passat un any tallant pins als boscos de la Champanya, la del vi escumós, quan va haver de passar uns dies a Perpinyà per un problema burocràtic que li impedie creuar la frontera. Em va contar que, durant aquella curta estada a la capital del Rosselló, s’entenie amb la gent que es trobave pel carrer perfectament, perquè “parlaven com al poble”. D’això en fa poc més de mig segle. Havie marxat de la seua vila de tota la vida obligat per la catastròfica gelada de les oliveres de febrer de 1956, que va deixar sense mitjans de vida a tota la comarca.
Com és que tan lluny de Vall-de-roures es podie entendre amb els naturals del país parlant com a casa? No hi ha miracles ni singularitats lingüístiques ni retorçudes circumstàncies històriques per explicar el fenomen. És molt més senzill. A Perpinyà parlaven llavors la mateixa llengua que a Vall-de-roures. Digueu-li com vulgueu: català, llemosí, xapurriau o guatxi-guatxi.
Acabo de tornar de Perpinyà. Ningú parle català pel carrer. O, com em deia un expert en sociolingüística coneixedor de la situació, “el català està en coma”. Irreversible, diria jo. El debat sobre si és o no la mateixa llengua que a Vall-de-roures, València, Mallorca i Catalunya està resolt. Al Rosselló, la Franja del nord, el francès se l’ha emportat per devant. Estem en primera línia en la defensa de la nostra llengua.
* Tres de los autores del informe “L’aragonés y lo catalán en l’actualidat. Analisi d’o Censo de Población y Viviendas 2011”, impulsado por el Seminario Aragonés de Sociolingüística, se han reunido con la diputada María José Ferrando, representante del Partido Popular en la comisión de Educación, Cultura y Deporte de las Cortes de Aragón. Esta ha negado la existencia de la lengua aragonesa como tal, admitiendo, a su vez, que la lengua catalana, con esa denominación, es la propia de las comarcas del levante aragonés.
Zaragoza, 14 de julio de 2017. Este miércoles la diputada María José Ferrando, del Partido Popular, ha reconocido la diversidad lingüística de Aragón, en una reunión en las Cortes. Al contrario de lo expresado hace unos días, durante la reunión con profesorado universitario no ha negado que haya aragoneses con otra lengua materna diferente al castellano.
La diputada, licenciada en Filología Hispánica, ha planteado varios argumentos políticos para defender la negativa de su partido a reconocer oficialmente los derechos civiles de los hablantes de lengua catalana y aragonesa.
El primero de ellos, la inexistencia de una lengua aragonesa. Como unidad lingüística, o “idioma” (subrayando por su parte el entrecomillado), para la diputada el aragonés no existe y su variedad standard carece de validez. Se reafirma así en su posición de eliminar esta denominación de cualquier legislación de protección de las lenguas aragonesas. Lo que es coherente con la denominación que su grupo parlamentario y el del Partido Aragonés propusieron en su Ley de Lenguas del año 2013: “lengua aragonesa propia de las áreas pirenaica y prepirenaica”, mediáticamente conocida como LAPAPYP, mientras en la romanística internacional y el resto de ámbitos científicos ha seguido denominándose “aragonés”.
En este primer punto, desde el Seminario se ha transmitido a la diputada que esta posición del Partido Popular, programática pero sobre todo mediática, se contradice en aspectos clave con sus actuaciones políticas:
Por la legislación con la que su partido ha reconocido al aragonés y al catalán mediante sus denominaciones cultas y científicamente aceptadas: Ley 3/1999 del Patrimonio Cultural Aragonés, en su artículo 4. Siempre de acuerdo con su antiguo socio de gobierno, el Partido Aragonés que también reconoce la existencia de esta lengua.
Desatendiendo al hecho de que el propio Partido Popular ha promovido la enseñanza en educación primaria y secundaria de la “lengua aragonesa” (con esta denominación), aumentando el número de alumnado participante durante su último periodo de gobierno: de 278 en 2011 a 612 en 2014.
Y, además, que cargos políticos de su partido en municipios, diputaciones provinciales y comarcas han apoyado la protección de esta lengua.
El segundo argumento de la diputada ha sido la aceptación de que en Aragón se habla catalán: “no voy a negar la evidencia”. Añadiendo que es la misma lengua que se habla en territorios limítrofes, y que su denominación culta es esa, “catalán”. Justificando a continuación que su partido no accede actualmente a legislar con esa denominación “porque hay hablantes que la rechazan”.
Desde el Seminario, cuya posición académica es pública y compartida en foros científicos internacionales, hemos recordado que esta ambivalencia supone contradicciones en dos ámbitos:
El Partido Popular ha aprobado leyes y dictámenes que reconocen esta denominación cuando ha gobernado en Aragón.
Este partido ha votado en los municipios y comarcas catalanohablantes de Aragón declaraciones a favor de la denominación culta del idioma.
Y con el Partido Popular gobernando, las clases de lengua catalana en Aragón se han mantenido, con esa denominación, sin conflicto institucional alguno.
Al mismo tiempo, hemos recordado que tanto el informe que le hemos presentado, dentro de la ronda de contactos con grupos parlamentarios e instituciones, como las Encuestas de Usos Linguísticos de 2003 y 2014, muestran que los hablantes denominan mayoritariamente a su lengua como “catalán”; duplicándose en 10 años quienes así lo hacen: del 20’6% al actual 45’6%.
Y que, finalmente, la comunidad científica internacional ha manifestado reiteradamente que la lengua catalana se habla en Aragón, Valencia, Cataluña, Baleares, Andorra, Alguer y Pirineos Orientales.
Tras la entrevista, que ha quedado pendiente de un nuevo encuentro, en el que profundizar en los datos que aportamos, el Seminario Aragonés de Sociolingüística hace pública la siguiente declaración.
En primer lugar, hay un consenso mínimo entre todos los partidos políticos e instituciones a los que hemos presentado el informe: el reconocimiento de la diversidad lingüística.
En segundo lugar, que es preciso y posible, por tanto, desarrollar otros consensos para avanzar en las políticas públicas de gestión de nuestra diversidad lingüística:
Precisar jurídicamente qué lenguas se hablan (con una denominación científica y no arbitraria).
Y recabar fuentes oficiales sobre el número de hablantes y los municipios donde estas lenguas están presentes. Para ello, contamos con el Censo de Población y Viviendas de 2011 y las Encuestas de Usos Lingüísticos (2003 y 2014).
En tercer lugar, que, dado que todos los partidos reconocen la diversidad lingüística y todos proponen protegerla, otro consenso mínimo debe ser evitar el actual proceso de pérdida definitiva (en el caso del aragonés) y debilitamiento (en el caso del catalán).
La comparación entre el informe de 2001 y el Censo de 2011 nos señalan que el aragonés ha descendido dramáticamente en número de hablantes y que su transmisión familiar apenas afecta ya a la mitad de las unidades familiares de los hablantes.
Y la comparación del Censo de Población y Viviendas de 2011 y las Encuestas de Usos Lingüísticos (2003 y 2014) también nos alertan sobre una fragilización del catalán en la Ribagorza y el área del Mezquín-Bergantes, así como sobre una pérdida de hablantes cuanto menor es la edad.
En cuarto lugar, aceptando como consenso mínimo la legislación internacional sobre derechos humanos y la normativa europea sobre lenguas, las políticas públicas deben garantizar la erradicación del analfabetismo entre los aragoneses de habla aragonesa y catalana: sólo un 66,5% y un 48,8% respectivamente declaran saber escribir en su lengua, según el Censo de 2011.
Y en último lugar, atendiendo a la concepción del pluralismo democrático, este implica el reconocimiento político de la diversidad cultural de cada país. Una diversidad que puede ser abordada desde las políticas públicas al menos de tres formas. Cada una de las cuales está presente en las posiciones actuales de los partidos políticos de nuestras Cortes.
La de quienes defienden la actual legal de los aragoneses de lengua catalana o aragonesa, son políticas discriminatorias, al promover un trato desigual a una parte de los ciudadanos, en función de su cultura.
La de quienes proponen una , que pasa por una homogeneización por asimilación. En el caso de Aragón por la castellanización o pérdida de la lengua propia, sea aragonesa o catalana.
Y, por último, las políticas públicas que proponen una , que pasa por la aceptación legislativa de la diversidad cultural y por la regulación en de todas las comunidades culturales y lingüísticas.
Desde el Seminario Aragonés de Sociolingüística creemos que los partidos representados en las Cortes deben dar el paso desde ese consenso mínimo actual, de reconocimiento de la diversidad, al necesario reconocimiento de la igualdad efectiva de derechos de toda la ciudadanía aragonesa.
“L’evolució ens fa engegar totes les alarmes: en tots els àmbits estudiats el català ha experimentat un important retrocés”, conclou Ramon Sistac a Els usos lingüístics a la Franja, 2014, publicat per la Biblioteca Tècnica de Política Lingüística del Departament de Cultura i que recull l’anàlisi dels resultats de l’Enquesta d’usos lingüístics de la Franja feta el 2014 (EULF14), la segona edició d’una enquesta que es va fer per primera vegada el 2004. Vegem-ho.
Pintada a la Franja | Foto: Salvador Miret / ACN
Tot i que el català es percep com a dominant al carrer, en cap altre territori ha tingut una davallada tan ràpida en l’ús i el coneixement al llarg d’aquests deu anys: la transformació demogràfica n’és un desencadenant, però no la causa. Per combatre un procés generalitzat de substitució lingüística —“ja en som al llindar”, segons Sistac— cal una normalització planificada del català. Ara bé, hi ha també signes esperançadors, com el manteniment en la transmissió lingüística, l’augment de la capacitat de lectura i escriptura entre generacions joves o les noves tecnologies, que creen àmbits nous de presència del català.
Demogràficament, les dinàmiques de la Franja són les pròpies del medi rural. Entre el 2004 i el 2014 la dinàmica poblacional del territori, que ha estat desigual arreu dels territoris, s’ha mantingut estable fins al 2009, any en què la població va començar a baixar. Així mateix, la població autòctona s’ha vist reduïda durant el segle XX per l’emigració a Catalunya durant la dècada dels 50, 60 i 70 i per l’aturada en el creixement natural, alhora que s’ha produït una arribada important de població d’origen immigrant provinent de països al·loglots.
Els coneixements lingüístics
Els resultats de l’EULF14 mostren un alt grau de competència oral del català, mentre que el domini de l’escriptura és més limitat, ja que l’ensenyament s’imparteix principalment en castellà i no hi ha un ensenyament universal del català. Així, el 94,1% de la població l’entén, el 80,2% el parla, el 74,7% el sap llegir i el 41,2% el sap escriure. Si es comparen els resultats amb els de l’EULF04, s’observa que s’ha reduït un 9,4% la capacitat de parlar català i un 4,6% la capacitat d’entendre’l, mentre que han millorat les competències escrites: un 11,5% més de població assegura que el sap escriure i un 2,4% més que el sap llegir.
Ara bé, tot i que ha augmentat el nombre d’habitants durant aquest decenni, el nombre absolut de persones que diuen entendre català i saber-lo parlar ha disminuït, cosa que s’explica pels canvis demogràfics: s’ha reduït la població autòctona i ha crescut la població estrangera. Les dades posen en relleu, doncs, que l’evolució dels coneixements a la Franja va lligada “especialment a l’evolució del paper en la llengua en el seu sistema escolar, però també a les relacions que s’estableixin amb els territoris de llengua catalana veïns, especialment pel que fa a educació”, conclouen Joan Solé Camardons i Anna Torrijos.
Els usos lingüístics
El català és la primera llengua que ha après el 52,2% de la població de la Franja. Aquest és un dels resultats principals pel que fa als usos lingüístics de l’enquesta. El 33,8% restant ha après el castellà i els que tenen tant el castellà com el català com a llengua inicial són un 2,5%. Finalment, l’11,6% de la població té altres llengües com a primera llengua apresa.
En relació amb la llengua d’identificació, el català és la llengua que la majoria dels enquestats consideren com a seva amb un 50,7% de la població, tot i que, respecte de l’enquesta del 2004, aquest percentatge s’ha reduït un 1,5%. El segueix el castellà amb un 38,6%, que augmenta un 4,8% respecte del 2004. Només un 2,7% de la població considera el català i el castellà les seves llengües d’identificació. Una altra dada interessant és que si es creua la llengua d’identificació amb l’inicial es pot veure que tant els catalanoparlants com els castellanoparlants s’identifiquen amb la seva llengua inicial (85,2% i 84,6%, respectivament), però els bilingües inicials s’identifiquen amb el castellà (29,3%) i cap no s’identifica amb el català.
El català també es manté de manera majoritària com a llengua habitual (49,6%), seguida pel castellà, que l’utilitza el 40,6% de la població. Ambdues llengües són les habituals per al 6,3%, i les altres llengües només per al 3,6% dels parlants. “Queda manifest que el català descendeix gairebé 3 punts en relació amb la llengua inicial, el castellà n’augmenta gairebé 7, i l’ús bilingüe, 3,8”, constaten Javier Giralt i Maria Teresa Moret.
La transmissió intergeneracional
“Hi ha tendències demogràfiques que enceten certes alarmes”, argüeix Natxo Sorolla, ja que, d’una banda, el català s’ha reduït de forma matisada en l’entorn familiar i, de l’altra, el castellà ha recuperat algunes pèrdues que tenia una dècada abans i hi ha anat penetrant. Les dades revelen que la transmissió del català passa del 92,8% entre els més grans al 86,1% entre les persones de 30 a 44 anys, i també disminueix l’afavoriment que els bilingües familiars fan transmetent el català. En canvi, “entre els castellanoparlants la taxa de transmissió del castellà és baixa entre els grans (80%) però s’ha anat incrementant al llarg de les generacions fins a igualar-se a la dels catalanoparlants en el grup de 45 a 65 anys (88,8%) i superar-la entre els joves (94,7%)”, observa el sociolingüista.
D’altra banda, hi ha certes tendències que mostren una certa estabilitat o estancament en l’ús del català, que és similar en les tres generacions (avis, pares, fills): un 50,5% dels enquestats usen només o més el català amb els avis, un 52,7% amb els pares i un 54,3% amb els fills. L’ús del castellà, però, també creix en la transmissió intergeneracional: un 27,6% amb els avis, un 29,4% amb els pares i un 32,1% amb els fills.
Els usos lingüístics en l’àmbit del consum i els serveis
El català i el castellà són les dues llengües que vertebren els usos interpersonals a la Franja amb el 49,9% i el 46,5% respectivament, segons l’EULF, tot i que només el 9,4% i el 16,2% parlen de manera exclusiva les dues llengües. Les altres llengües estrangeres, amb una mitjana del 3,6%, són utilitzades sobretot pels estrangers en àmbits privats.
Si es comparen aquestes dades amb les del 2004, l’ús del castellà ha pujat un 10,9% mentre que el català s’ha vist reduït un 14,1% fins a gairebé igualar-se. A aquest fet, se n’hi suma un altre: un 22,8% de la població afirma no parlar mai en català i només un 9,8% assegura que no utilitza mai el castellà. De manera general, s’evidencia una tendència a distribuir l’ús oral del català i el castellà entre àmbits privats i àmbits públics: el català preval en els àmbits més informals i el castellà, en els més formals. “Mentre que els monolingües castellanoparlants i els al·loglots tenen l’opció de viure només en castellà, difícilment és factible per als catalanoparlants fer-ho en català”, asseguren Maria Teresa Monet i Javier Giralt.
Actituds i representacions lingüístiques del català
L’EULF14 evidencia que l’actitud majoritària en les converses bilingües “és la convergència cap a la llengua de l’interlocutor”, conclouen Anchel Reyes, Chabier Gimeno i Miguel Montañés. El manteniment del castellà (32,3%) és més gran que el del català (6,6%), i la convergència també és més gran cap al castellà (68,5%) que cap al català (46,4%). Si aquestes actituds es comparen amb les del 2004, el percentatge de manteniment del català en les converses és similar al de fa deu anys, però en el castellà hi ha canvis: s’ha quadruplicat el nombre de persones que mantenen el castellà i s’ha reduït 29 punts la persones que convergeixen al català. “Aquests indicadors evidencien un clar retrocés de les actituds d’ús del català en els últims anys”, observen i consideren que estar relacionat amb l’arribada d’immigració.
Tot i que només el 59,9% està d’acord amb el fet que la llengua que es parla a Catalunya, País Valencià, Illes Balears i Aragó és la mateixa llengua (un 6,8% menys que el 2004), la denominació culta de la llengua (català), en detriment de formes pejoratives com chapurriau o localismes, com fragatí o favarol ha crescut i un 45,6% s’hi refereix d’aquesta manera, mentre que el 27,7% i 26,7% fan servir formes locals o pejoratives.
