Skip to content

Archive

Category: Llei de llengües

Sonido aragonés en el Congreso – Opinión – El Periódico de Aragón.

Todavía se está desarrollando en el Congreso el Debate sobre el Estado de la Nación, con las propuestas de los grupos y las correspondientes votaciones. Ayer, el diputado de CHA, Chesús Yuste, integrado en Izquierda Plural, tras exponer sus demandas concluyó su alocución con una parrafada en aragonés, en defensa de la Carta Europea de las Lenguas Minoritarias y recordando al Gobierno de Rudi que está destrozando la Ley de Lenguas en Aragón.

La consciència, visitadora social és el títol d’un esplèndid relat de Pere Calders sobre un «assassí professional correcte i puntual». Es tracta de Depa Carel•li, un pervers al llindar de la vellesa i més pelat que una rata, que  s’entossudeix a matar a sang i fetge una humil velleta que dorm plàcidament. En la versió original, inclosa en el llibre Cròniques de la veritat oculta, Depa Carel•li apunyala sense escrúpols a l’anciana, malgrat que un àngel de la guarda, en funcions de veu de la consciència, s’escarrassa per dissuadir-lo. En l’instant en què el professional «correcte i puntual» enlaire el ganivet, l’àngel s’interposa en va entre el criminal i el llit on descansa la malaguanyada senyora. Ras i curt, és una trobada entre el bé i el mal, els quals tracten convèncer-se mútuament.
Si l’autor hagués deixat l’opció al lector, com darrerament permeten alguns llibres de contes, de poder decidir el final, un servidor no hauria dubtat a emfatitzar el tram final. L’objectiu seria que l’intent de l’àngel protector per salvar la dona aixequés tan d’esvalot, fruit d’una tensa discussió entre ambdós protagonistes, que la dorment es desvetllés sobresaltada. Arribats a aquest punt, Depa Carel•li ho tindria pelut per enllestir la brutal feina, amb la qual cosa acabaria desistint i tocant pirandó amb la cua entre cames.
A camins, la tasca d’un vetllador és desvetllar a algú que la vida li penja d’un fil. Però també desvetllar els parlants d’una llengua quan no s’adonen que són esborrats com a grup diferenciat.
Quan hi ha un risc, avalat pels entesos, que una identitat lingüística es degrada perillosament, no és cap disbarat destapar la capsa dels trons. I és que tot apunta que en el decurs del segle XXI bona part de les llengües del planeta desapareixeran. Això explica que Amin Maalouf parli en un dels seus assajos de les identitats que maten. El nostre patrimoni lingüístic no se n’escapa. De fet, Esplucs i Binèfar, La Llitera, i Oriola, Baix Segura, foren catalanoparlants segles enrere. A hores d’ara, els tres municipis són castellanoparlants. A propòsit de la Franja de Ponent, el sociolingüista Natxo Sorolla diu que, entre els nascuts la dècada dels 90, l’ús del català ha passat a ser molt minoritari: «estem en el moment del punt d’inflexió». Així doncs, no ens ha de saber greu, entre els catalanoparlants lingüísticament actius, remoure cel i terra fins aconseguir espavilar els endormiscats. Suscitar preguntes, posar en dubte certes creences, fer reflexions, fomentar l’acostament entre els territoris del nostre àmbit lingüístic… són estímuls perquè els Països Catalans, definits simbòlicament per algú com un elefant adormit, quedin d’una vegada activats. Desvetllar consciències és un exercici que ens fa més humans.
El Casal Jaume I de Fraga, amb el suport diferents institucions culturals, organitza els dies 8, 9 i 10 de març, a la capital del Baix Cinca, una nova edició de les jornades per la dignificació lingüística, que enguany arrodoneix el cicle que vincula llengua i seducció. La historiadora fragatina Mari Zapater; l’escriptor Màrius Serra; el psicòleg Ferran Suay, entre d’altres, formen part del cartell de la convocatòria, que també contempla visites guiades a Lo Castell (antiga església de St. Miquel de Fraga) i els monestirs d’Avinganya i d’Escarp, en el Baix Segrià.
Hi ha un brogit sa i estalvi. Aquell que atura un fatal desenllaç. I, de retruc, treu el son de les orelles a la possible víctima. És un rebombori susceptible d’originar una convulsió social i personal. «Vat astí», que diuen a Fraga, el repte.
Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

Las Cortes de Aragón inician la elaboración de su informe sobre el proyecto de ley de Uso, Protección y Promoción de las Lenguas y Modalidades Lingüísticas Propias de Aragón: Cortes de Aragón – Parlamento.

 

Educación, Universidad, Cultura y Deporte

 

Las Cortes de Aragón inician la elaboración de su informe sobre el proyecto de ley de Uso, Protección y Promoción de las Lenguas y Modalidades Lingüísticas Propias de Aragón

 

La parlamentaria popular María José Ferrando coordinará el grupo de trabajo formado por Maite Pérez (PSOE), María Herrero (PAR), Nieves Ibeas (CHA) y Adolfo Barrena (IU), que deberán analizar un total de 171 enmiendas con las que los grupos pretenden modificar el texto inicial

 

 

Zaragoza, 15/02/2013.- Las Cortes de Aragón han puesto en marcha esta mañana el grupo de trabajo que elaborará el proyecto de ley de Uso, Protección y Promoción de las Lenguas y Modalidades Lingüísticas Propias de Aragón, presentado el pasado mes de agosto por el Gobierno de Aragón.

 

La ponencia estará formada por Maite Pérez, en representación del PSOE, María Herrero, designada por el PAR, Nieves Ibeas, en nombre de CHA, Adolfo Barrena, para defender las posiciones de IU, y por la parlamentaria popular María José Ferrando, que ha sido elegida coordinadora de los trabajos.

 

Este nuevo paso en la tramitación de este proyecto de ley se produce tras el debate y votación de dos enmiendas a la totalidad el pasado mes de diciembre, defendidas por CHA e IU, en este caso con texto alternativo. Ahora, los cinco parlamentarios aragoneses deberán presentar ante la Comisión de Educación, Universidad, Cultura y Deporte su informe después de estudiar las 171 enmiendas parciales que pretenden modificar el documento inicial.

 

En este sentido, el grupo que más propuestas de modificación defenderá será el socialista, con 74, seguido por CHA e IU, con 53 y 42, respectivamente. Las dos enmiendas que quedan para completar la cifra global llevan la firma del PP.

 

Marxem, papà. Aquí no ens hi volen.

Foto Familia Premios Música Aragonesa 2012Premios de la música aragonesa

Una fiesta fantástica y entrañable. La caña inicial que metieron los soulferos de Faith Keepers, la impresionante aparición de Loquillo y Gabriel Sopeña interpretando un poema de Jaime Gil de Biedma, y el alucinante cierre de Gavy Sander’s que recibió el Premio a toda una trayectoria, acompañado de Los Vibrants, despidiéndose de los escenarios a los 68 años en presencia de sus nietos con dos “vibrantes” rock&rolls clásicos de finales de los 50 y principios de los 60 fueron, para mí, los momentos más mágicos de la noche.

De la música en “otras lenguas aragonesas”, bien, gracias. Al parecer, “autóctona no hay más que una y al catalán lo encontré en el arroyo”. Ya en el título de este apartado aparece la expresión: “Mejor Canción en Lengua Autóctona Aragonesa”, así, en singular. La persona que entregó el premio (fallaron los de Biella Nuey, cachis), María de Miguel: sí, sí, la del programa televisivo ”Bien dicho”, saludó con un inequívoco “Buena nuey, mesaches!”. Y los compañeros de Prau, ganadores con la hermosa canción “Os pietzs en a tierra” hablaron solamente del y en aragonés. No mencionaron la palabra maldita no fuera que se enfadara el Gobierno aragonés, que este año dejaba de subvencionar la fiesta. Entre las canciones finalistas había una en catalán: “Olivera d’Aragó” , de Àngel Villalba, pero en ningún lugar decía en qué lengua estaba cantada. A mí, viendo todos estos detalles, me vino a la cabeza el título de una novela de la escritora leridana Imma Monsó: “Marxem, papà. Aquí no ens hi volen” (“Vámonos, papá. Aquí no nos quieren”).

mitjançantMarxem, papà. Aquí no ens hi volen. | Mas de Bringuè.

¡Esa lengua! – Opinión – El Periódico de Aragón.

¡Esa lengua!

El derecho a la propia lengua es inseparable del que tenemos todos a la libre expresión

JOSÉ Bada, Filósofo 21/02/2013

No es un placer sacar hoy la lengua contra el Gobierno, acaso es un peligro que te la corten pero tampoco y tan siquiera un deber. Ni una impertinencia, que hoy es el Día Mundial de la Lengua Materna y no solo de pan vive el hombre. Ni todo es economía en esta crisis. Sacar la lengua y hablar de las lenguas minoritarias de Aragón, es hoy para mí una obligación moral como expresidente que fui del Consejo Superior de las Lenguas Aragonesas.

Soy consciente de que la lengua que se habla en las comarcas orientales de Aragón –muy a pesar de quienes hablan solo aragonés occidental y escuchan solo en cristiano— sobrevivirá. Lo que celebro y es parte de mi satisfacción. En cambio la lengua aragonesa en sentido estricto, el aragonés, me parece ya un cadáver legado a la ciencia, a los lingüistas, y una reliquia para sus devotos. Lo lamento. Créanme si les digo que para mí es una pérdida irreparable, mayor que la extinción delurogallo en los Pirineos. Pero no lo puedo evitar, y los que podrían no saben o no quieren: mientras unos discuten si galgos o podencos y dejan escapar la última oportunidad, otros se alegran y fomentan esa algarabía desde el Gobierno. Para que me entiendan o me entienda mejor la que más debe , permitidme que lo diga clar i català y sin morderme la lengua:

 

EIXA COSA que no pot anomenar-se és per a alguns castellans aragonesos com l’Eccehomo de Borja INRI d’Aragó. I l’altra llengua, l’aragonès, com un ‘mañico’ de calça curta i mocador lligat al cap. M’avergonyeix la imatge que projectem d’Aragó al món i el posa en el mapa. Em fa pena. I el pitjor de tot és que així i ací no ens puguem entendre amb ningú: ni entre nosaltres, ni amb els nostres veïns, ni amb ningú del món

Conozco a más de uno que ha hecho carrera política sin aprobar antes lo que hoy llamamos Educación para la Ciudadanía o su equivalente en formación general básica; como por ejemplo, urbanidad o modos y crianza que diría la abuela. Conozco a más de uno que no sabe que los ciudadanos tienen derecho a hacer preguntas y los gobernantes el deber de responderlas. Y si lo saben y no practican, tanto peor: dejan de ser presuntos ignorantes para ser obviamente demócratas que no practican. En este país de la real gana la justicia puede menos contra el poder que el poder contra el dinero, que ya es decir. Pero aunque comprendamos algunos recortes económicos para salir de la crisis cuando los mercados mandan, no podemos admitir que nos recorten los derechos civiles para hundirnos en el antiguo régimen. El derecho a la propia lengua es inseparable del que tenemos todos a la libre expresión. Y un pueblo que no puede expresarse en su propia lengua es un pueblo colonizado en su propia tierra. No somos súbditos ni vasallos, basta ya, ha llegado la hora de los ciudadanos. Cuando era niño y me pasaba, me advertían los mayores: ¡Eixa llengua!, y el niño se callaba. Hoy no puedo, y digo lo que quiero aunque nadie me escuche. En eso hemos ganado.

Otra cosa es que nos respondan, o que le saquemos los colores a quien sacamos la lengua. Nada, no se inmutan. A mediados de abril del año pasado el Consejo Superior de las Lenguas Aragonesas envió una carta al departamento correspondiente reclamando el borrador de un proyecto de ley sobre la materia en la que se supone tendría que aconsejar al Gobierno : “Todos los miembros de este Consejo –se decía en ella– se sienten particularmente responsables ante los ciudadanos aragoneses (-.) por la falta de cumplimiento de la Ley vigente y la tardanza inexplicable en tal situación para cumplir lo prometido”, es decir, el envío del borrador aludido. Esa carta, cuyo texto fue redactado y aprobado por unanimidad en el Pleno del 16 de abril, no obtuvo respuesta. Y los consejeros decidimos el 18 de mayo, unos, dimitir de los cargos orgánicos y todos permanecer en el Consejo para asumir la responsabilidad colegialmente y desempeñar las funciones asignadas por la Ley dentro de lo posible.

Muchos pensarán que ese tema, eso del catalán, ya huele, y algunos dirán incluso que ese bien inmaterial –si lo es para ellos– vale menos que los bienes de la Franja. Y con lo que está cayendo no tiene sentido volver con la tabarra. Mejor aprender inglés, francés y alemán, que eso sí que puede reducir el paro y preparar a los jóvenes aragoneses para encontrar trabajo aunque sea en el extranjero. Vale, reconozco que eso del catalán es una anécdota. Y otra lo del aragonés. Pero cuidado, lo que se critica no es un hecho cualquiera sino el desprecio de una ley vigente, el ninguneo de una institución pública y el recorte de unos derechos. Y lo que se dice es que nadie está por encima de la ley. ¿O sí? Pero en este caso apaga y vámonos : ¡Se ha feito de nuey! Y la categoría brilla por su ausencia.

Temps de Franja-digital 7.

El Gobierno de Aragón elabora un programa integral para potenciar el bilingüismo.

Des de la frontera amb afecte « Lo finestró del Gràcia.

 

 

francisco-domenech

Recomano la lectura de l’article de Francisco Domenech, alcalde de Favara, publicat ahir a “La Comarca” d’Alcanyís, i a www.lacomarca.net  sobre el govern d’Aragó i la Franja. Entreu aquí per llegir-lo.

Desde la frontera con afecto

Francisco Domenech



Desde la frontera con afecto

Hola! Soy Paco y escribo desde Fabara, en la Franja Oriental de Aragón. ¡Qué! No está mal como presentación de lo que puede ser el comienzo de una larga colaboración con este periódico que, según parece, quiere ser nuestro y sólo nuestro. La frase no es alambicada y ni siquiera muy elaborada, pero contiene dos elementos que sin duda gustarán a la mayoría de los habitantes del Bajo Aragón Histórico, el territorio que cubre este periódico. Uno: “Oriental”, el otro, “Aragón”. Gracias a ellos, los nacionalistas de todo pelaje ya respirarán tranquilos. Somos aragoneses, o sea, suyos, y nos han ubicado geográficamente. Ya tenemos contentos a los aragonesistas.
Sin embargo, también hubiera podido presentarme: ¡Hola! Soy Paco y escribo desde Favara del Matarranya, en la Franja del Poniente de los Países Catalanes. Nada podría reprochárseme. Al menos, desde un punto de vista filosófico. Sería, salvando las distancias, como la traslación a nuestro caso del ejemplo que plasmó Ortega y Gasset en su libro ‘El Espectador’. Decía Ortega que la visión que se tiene de la Sierra del Guadarrama desde la solana no es la misma que cuando se mira desde la umbría. Y, sin embargo, es la misma. Porque la Sierra del Guadarrama tal vez sea la misma desde la umbría o la solana, pero nuestra Franja no es la misma si vista como oriente o como poniente. Sarpullido les sale a los buenos hombres de Aragón con solo mentar el poniente.
La razón de esta erupción cutánea reside en las ansias expansionistas de una Catalunya que, es obvio, no parará hasta conseguir anexionársenos. Debo decir que hubo un tiempo en que esta idea, aun sin gustarme, me reconfortaba. Siempre es bonito saber que alguien te desea. Porque, ¿quién y para qué querría algo que fuese de poco valor, inservible o inútil? Pero, más adelante comenzaron a surgirme dudas. No sé yo si tenemos tanto valor como para que Catalunya se meta en un fregado de calado por conseguirnos. No tenemos ni recursos ni población. Y, para remate, con muy poquita industrialización porque el día que explicaron en clase las teorías sobre el desarrollo económico armónico y las políticas de reequilibrio territorial, nuestros dirigentes hicieron pirola.
Al aumento de estas dudas fue contribuyendo con sus actuaciones nuestro Gobierno de Aragón. Pues resultaba fácil concluir que, si en verdad valiésemos mucho, Aragón, en vez de insultarnos y despreciarnos, nos mimaría para que deseáramos permanecer aquí. Y, sin embargo, en lo que es nuestro rasgo diferencial, el que nos distingue y eleva por encima de los otros pueblos de nuestra Comunidad Autónoma, es decir, que hablemos catalán en territorio castellano parlante, el insulto ha llegado al extremo de equipararnos con los niños en su etapa de aprendizaje de su lengua materna. De éstos, se dice que chapurrean; de nosotros, se afirma que somos los del chapurreau. Y, por si faltaba algo, estamos en unos momentos en que, una supuesta Consejera de Cultura del Gobierno de Aragón, asesorada por algún presunto experto en geografía, pero a la vez, ignorante de la filología, acaba de laminar la ley de lenguas que tanto nos costó que promulgara Marcelino Iglesias. Ahora ya no chapurreamos. Hemos pasado a hablar no sé qué variedad de una presunta lengua aragonesa primitiva. No podemos estar contentos, claro.
Pero tampoco estamos enfadados o indignados. Nuestra autoestima debe seguir intacta. No han sido los hombres de ciencia quienes nos han despreciado, sino unos políticos provincianos que, llevados de su tonta temeridad, se han metido en camisa de once varas para pontificar sobre asuntos que no entienden. Seguimos estando orgullosos de ser lo que somos. Pero el daño que pueda hacer al futuro de nuestra lengua la política adoptada por el Gobierno de Aragón, no debemos subestimarlo. Debe preocuparnos y debe motivarnos para una batalla que se presenta seria. ¡Bueno! Por fortuna, muy seria tampoco. No deja de tener un toque divertido saber que quienes te insultan son unos imbéciles. Yo, por mi parte, seguiré escribiendo acerca de nuestras cosas con el afecto que he proclamado en el título. Tal vez porque crecí en una casa en la que solía repetirse aquello de que, puede más una gota de miel que un barril de hiel. Y prometo hacerlo aun cuando tenga que referirme a esos políticos provincianos que, en su ignorancia, se han embutido en una camisa de once varas, ¡Pobrecillos!

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona « Lo finestró del Gràcia.

Carles Terès presenta Licantropia a Barcelona

 

 Licantropia 1

 

Licantropia 2A la llibreria Laie de Barcelona, carrer Pau Clarís, 85, el 22 de gener es va presentar la novel·la Licantropia, l’opera prima important de Carles Terès, editada per “Edicions de 1984”. L’espai era ple de gom a gom. Aquesta novel·la va rebre el Premi Guillem Nicolau 2011 del govern d’Aragó (tal vegada l’últim, per ara, atesa la decisió d’aquest govern de no convocar-lo). La primera edició de l’obra —només uns dos cent exemplars— va sortir el 2012 en “Literaturas de Aragón”, d’acord amb l’estipulat en la convocatòria del Premi. L’edició actual correspon a una revisió en profunditat de la primera, amb Licantropia 3algunes ampliacions que l’arrodoneixen. Pot ser que el lector de la primera edició, al llegir aquesta segona, notarà una major fluïdesa i lògica narrativa.

 

Artur Quintana, amb la seu mestria, va fer la presentació de l’obra i del autor. I ens parlà de la etimologia del mot “licantropia”, del seu tractament en la literatura universal i dels casos d’hòmens llop en la literatura popular del Matarranya. I va fer esment dels antics llobaters que impedien l’atac Licantropia 4dels llops als ramats, preguntant-se en acabar: en queden de llops al Matarranya? No goseu demostrar el contrari, es respongué. Amb la història de la Punta de la Samarreta, els paisatges de l’Alt Matarranya, realitat i mite, passat i present, Licantropia li bullir al cap d’en Carles Terès. Un aspecte força important de l’obra és la utilització que fa de la llengua, des del estàndard barceloní fins al català més matarranyenc, i així ho destacà Artur Quintana.

 

Licantropia 5Carles Terès ens va parlar de la seua íntima motivació de la novel·la, però no tancà cap camí al lector per a la interpretació personal de cadascú. Miquel Adam, representant de l’editora tancà l’acte.

 

El gran interès que van demostrar les persones que hi van assistir i la quantitat de les que van demanar la signatura de l’autor, ens fan preveure l’èxit de la novel·la per terres catalanes i més enllà. El nostre desig d’èxit és més que evident.

 

Síntesi de l’obra escrita a la contraportada

 

L’hivern de 1759, mossèn Magí fa nit en un mas allunyat de tot i de tothom, d’una dignitat senyorial que contrasta amb les desolades terres de la Pobla de Llobosa a l’Alt Matarranya. Habiten la serra gent rústega, de poques paraules i expressió bestial, despullada de l’abric de la fe. Són llobaters, com els seus senyors Torrent de Prats. Si el bestiar pot sobreviure a l’amenaça del llop és gràcies a l’estranya comunió que lliga aquests homes als animals que tothom tem. La sensació d’anomalia, d’horror a penes esmussat que batega en tot el mas i els seus entorns li esdevé de mica en mica insuportable. Segles més tard, en Llorenç té la mateixa sensació que va apoderar-se de l’esperit d’aquell mossèn quan puja a la serra de la Pobla a fotografiar aquell casalot abandonat. Ell encara no ho sap, però un vincle que s’enfonsa en les seves arrels el lliga a una nissaga i a un poble que bressola un secret antic, el deliri de la licantropia.
Carles Terès neix el 1962 a Barcelona. Els seus orígens se situen a la Franja, on viu i treballa entre Torredarques (el Matarranya) i Alcanyís (el Baix Aragó) des del 1993. L’esperit i el registre lingüístic d’aquestes terres de frontera són ben vius en aquest llibre. Dissenyador gràfic de formació i ofici, no ha deixat mai d’escriure, ja sigui publicant articles a La Comarca d’Alcanyís i a Temps de Franja, ja sigui publicant contes a Cavall Fort i Sorolla’t o participant en el recull Deu anys de «Viles i gents» (2007). Licantropia, guanyadora del premi Guillem Nicolau de l’any 2011, és la seva primera novel·la.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”. – LIGALLO DE FABLANS DE ZARAGOZA.

EL ARNAL CAVERO Y EL GUILLÉN NICOLAU “SE VAN A FUSIONAR EN UN SOLO PREMIO”.

[….] El Ejecutivo autonómico asegura que está ultimando la convocatoria del Premio de las Letras Aragonesas, uno de los más jugosos de la comunidad por sus 12.000 euros, que otros años a estas alturas ya estaba en el Boletín Oficial de Aragón. Igual ocurre con los que llevan los nombres de Miguel Labordeta (poesía en castellano), Arnal Cavero en aragonés y Guillén Nicolau en catalán.

 

Desde la DGA se limitan a confirmar su continuidad. La única variación que avanzan es que el Arnal Cavero y el Guillén Nicolau «se van a fusionar en un solo premio, que será para obras escritas en cualquiera de las lenguas o modalidades lingüísticas de nuestra comunidad», apuntan fuentes del departamento de Educación y Cultura del Ejecutivo.
Una decisión que, sin duda, tendrá una lectura política controvertida. Chunta Aragonesista criticaba recientemente que no se supiera nada de ellos.«No convocar estos premios da cuenta de lo que es para el Gobierno de Aragón nuestra riqueza lingüística: un problema del que intentan deshacerse desde hace años». En este sentido CHA aseguraba que después de once años «se habían convertido en un orgullo al ser los únicos que reconocían nuestra realidad bilingüe». [….]

Fuente: Heraldo de Aragón (edición papel)

Os premios ta literatura en aragonés y catalán d’o gubierno se fusionarán en uno solo | Arredol.

 

O gubierno contina fendo tot lo posible ta no negar a realidat trilingüe d’Aragón

 

Os ganadors d'os premiosde 2011 chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)

Os ganadors d’os premios chunto a Humberto Vadillo (Foto: Marc Martí)

 

O gubierno d’Aragón tien a intención de fusionar os premios Arnal Cavero y Guillen Nicolau, t’a literatura en aragonés y catalán respectivament, en un solo premio, seguntes informa Heraldo de Aragón en a suya edición impresa. Iste premio “será ta obras escritas en qualsiquiera d’as luengas u modalidatz lingüisticas d’a nuestra comunidat”. L’articlo no i aclara si se bi incluye o castellano y as suyas modalidatz.

 

Istos premios yeran convocaus todas as anyadas ta obras escritas en as dos luengas propias d’Aragón. En a zaguer edición Carles Téres y Óscar Latas estioron os ganadors a qui les entregó o premio o director cheneral de cultura Humberto Vadillo. En o suyo discurso, o politico dició que caleba esfender un “patrimonio milenario”, encara que evitó nombrar a las luengas por o nombre suyo.

 

Fa bells diyas, Chunta Aragonesista ya s’alarmó de que no s’hese feito a convocatoria que, por un regular, yera feita en istas calendatas, y demandaba explicacions t’o gubierno. As suyas temors pareix que teneban razón y que o gubierno continará a politica lingüistica anti scientifica replegada en a lei de no luengas.

Petits i/o humiliats « L’esmolet.

La Comarca, columna «Viles i gents», 18 de gener de 2013
«We are too little to be humiliated» («Som massa petits per a ser humiliats»). Llegeixo aquesta frase de Graham Greene en un article de l’editor Miquel Adam i em fa reflexionar sobre la situació de les dues llengües patrimonials aragoneses. D’una banda l’aragonès, relegat a un ús molt minoritari, malgrat els esforços i la titànica feina de tants activistes. De l’altra la nostra, estigmatitzada a causa del nom que li dóna tota la comunitat filològica mundial: català. L’altre pecat de la nostra llengua és que la compartim amb uns quants milions de persones escampats per tres comunitats autònomes i algun territori extraespanyol. L’aragonès no pateix aquesta “xacra”: la seua debilitat, la reduïda producció literària, el minso nombre de parlants i, sobretot, el seu nom —aragonès—, fa que no calgui humiliar-la. Fins i tot queda bé mostrar-hi simpatia. El català, en canvi, a banda del remarcable nombre de parlants, té una literatura consolidada i moderna —abastament traduïda a moltes llengües— i unes lleis que el protegeixen (a les esmentades comunitats veïnes, no pas a la nostra). Ja no és tan petit, i la gent el parla majoritàriament tant dins les nostres comarques franjenques com quan es desplaça a les terres catalanes i valencianes veïnes. És un trist consol, però si més no, l’aragonès s’estalvia els atacs continuats dels poderosos mitjans editats fora de Catalunya. I les falsedats que alguns professors, amarats d’aquestes agressions, aboquen sense recança —segurament, espero, per ignorància— sobre els seus alumnes. L’aragonès és massa petit per a ser humiliat: als rampants monolingües només els cal esperar-ne desaparició. Per al català, en canvi, una bona esbatussada als tribunals i a les tribunes públiques per a deixar-lo ben estabornit. Així, d’aquí a ben poc, també serà massa petit per a odiar-lo. I tots contents i monolingües. Quin avorriment. Quina grisor.

Desconvocats els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero 2012 | Mas de Bringuè.

La Conselleria d’Educació, Cultura i Esports de la DGA no ha convocat els Premis Guillem Nicolau, Arnal Cavero i Miguel Labordeta corresponents a 2012.

Aquests premis, atorgats a obres escrites en català, aragonès i poesia en castellà respectivament, es convocaven anualment el més de juny de l’any anterior, cosa que en aquest cas no es va fer, i al desembre es reunia el jurat per a fallar els premis. Durant el passat mes de gener, en torn a la data de l’aniversari de naixement de Baltasar Gracián es donava a conèixer els noms dels premiats i les obres guardonades.

 

Fons de la Direcció General de Cultura de la DGA ens van informar que dins del Departament d’Educació, Cultura i Esports “estan redactant les bases d’uns nous premis que es convocaran més endavant”.

Des d’els sectors culturals que defenen i treballen per les llengües aragoneses no oficials s’està estenent  el temor que els actuals Premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero “es convertiran probablement en un únic  premi  de Literatura “en lengua o lenguas aragonesas” on es podran presentar treballs en “modalitats orientals i septentrionals”-

L’anunci i la convocatòria d’aquests nous premis podrien esperar a que fos aprovada la nova Llei de Llengües que ara està passant el prescriptiu tràmit parlamentari a les Corts aragoneses. Una altra possibilitat és que els Premis es convoquen abans de l’aprovació de la dita Llei , com una manera d’ obrir pas i aplanar el camí del nou marc jurídic que aquesta marcaria.

Els premis Guillem Nicolau i Arnal Cavero van ser creats per la DGA a la meitat dels anys 80 sent president Santiago Marraco i conseller de Cultura José Bada. Posteriorment, van ser suprimits durant lo govern d’Hipólito Gómez de las Roces  (PAR) i van tornar a convocar- se l’any 1995, mantenint una continuïtat fins l’any passat.  El primer Premi Guillem Nicolau el guanyà  l’escriptor Josep Antoni Chauvell l’any 86, amb la novel·la “L’home de França”. L’últim Premi convocat fins ara va ser guanyat per Carles Terés el 2011, amb la novel·la “Licantropia”.

Moviment Franjolí per la Llengua: Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja.

 

Crit d’alarma sobre la llengua a la Franja

 

Sempre s’ha dit i venut que la Franja n’era el territori catalanoparlant on es parlava més la llengua en relació amb els seus habitants, una mena d’oasi lingüístic que molts estan veient ara que no responia ben bé a la realitat, per molt que la majoria de la població franjolina hi visqués (i en gran part hi visqui) assiduament en català.
Aquesta realitat sociolingüística i aquest miratge idíl·lic han estat tombats i desmentits, i avui dia les noves condicions de vida i costums del territori sumat a la nova immigració rebuda (que s’expressa en castellà i en altres llengües), i, per suposat, amb l’agravant de la política lingüística del govern aragonès, discriminatòria i negadora de la diversitat cultural present a l’Aragó, està fent que el futur de la Franja ja no parli en la llengua pròpia sinó es reverteix aquesta tendència en la situació actual, on la diglòssia ja es fa (encara) més palesa i les noves generacions adopten el castellà com a lingua franca d’ús social. Molts són els senyals d’alarma que ens hi arriben des de moltes veus amb autoritat en la matèria que, sense cridar al catastrofisme, avisen del dramatisme de la situació de la llengua catalana a la Franja de seguir aquest procés d’aculturització i d’autoodi imperant avui dia al territori.
Ací en tenim uns quants exemples i un veritable avís per a navegants:

*Natxo Sorolla (sociolingüista franjolí): “Entre els nascuts als anys 90 l’ús és molt minoritari, estem en el moment del punt d’inflexió”  
“L’ensenyament optatiu pot dependre de professors que han vingut de fora i només són castellanoparlants; per tant, s’hi poden oposar només pel fet que vegin perillar el seu lloc de treball”, conclou.

A l’article “Del txapurreau a l’aragonès oriental” s’acaba dient:  “La Franja ha superat tres dècades d’irresolta normalització lingüística en un entorn rural i sense immigració que permetia anar tirant. Però totes les societats, fins i tot les més tradicionals, pateixen canvis i a les cinc comarques catalanoparlants de l’Aragó hi ha ara mateix un ascens important de la immigració vinculada a l’economia agrària, tot i que el punt de canvi es basa en el comportament dels autòctons o d’immigració provinent de la resta de l’Estat.” 

*El president de la veïna Diputació de Lleida, Joan Reñé, alertava el passat estiu de com podia influir aquesta nova política lingüística del govern aragonès en les relacions amb els seus veïns lleidatans: “Trenca el nivell de convivència absolut i necessari que la gent de Lleida vol seguir tenint amb la gent de la Franja”, forçant situacions i plantejaments “que van més del que és la realitat quotidiana dels veïns de la Franja”, va explicar. Tot i el contingut de l’esborrany, Reñé s’ha mostrat confiat en què imperarà el “sentit comú” i molts dels veïns de la Franja “seguiran parlant i pensant en català”, com ho han fet durant moltes generacions.” L’encapçalament de la notícia deia: “El català, en perill a la Franja de ponent”.

*Quim Gibert, psicòleg i membre de “Tallers per la llengua” alertava de la situació social a la Franja vers la llengua i condicionava la possibilitat “d’un futur per la Franja de Ponent” al canvi d’aquesta mentalitat imperant de la majoria de població franjolina: “L’evident retrocés lingüístic és una qüestió vista amb força indiferència. Per a la majoria de veïns de Fraga, la llengua que compta, la de debò, és el castellà, que suposadament també és nostra. A l’escola, tant abans com ara, s’inculca, amb burles i males cares, que la llengua dels pares és quelcom obsolet i condemnat a l’extinció. No passem per alt que bona part dels habitants de la Franja són analfabets en la llengua que han popat, de la mateixa manera que també ho van ser les generacions catalanes del franquisme. Amb el panorama que hi ha, l’existent manca de consciència lingüística no és gens estrany.” 

*Per últim, un estudi publicat a la UOC de l’Institut de sociolingüística catalana sobre “el català a la Franja d’Aragó”, concloïa amb aquestes afirmacions: 
 

 

El prestigi social del castellà, unes actituds diglòssiques molt arrelades i les relacions ambígües entre lleialtat lingüística i identitat regional han portat la majoria dels habitants de la Franja ha acceptar la preponderància del castellà i a percebre la seva llengua com a un instrument de comunicació merament local i familiar.

 

Fins ara, el govern aragonès ha fet molt poc per corregir aquesta situació. El fet que el català no sigui oficial a l’Aragó l’exclou de molts àmbits d’ús on és present a les altres comunitats catalanoparlants de l’Estat.

 

La presència del català clarament insuficient en l’ensenyament i l’ús del català com a llengua vehicular del sistema escolar no permeten garantir als joves que segueixen les classes facultatives de català un nivell de competència en català que els permeti utiloitzar la seva llengua d’acord amb les necessitats de la societat actual. D’aquí que la transmissió intergeneracional del català, que fins ara semblava assegurada, corri el perill de desaparéixer.”

 

 

 

Resumint, com podem observar en aquests quatre exemples d’entre molts, la situació de la llengua catalana a la Franja ha passat d’aquell típic “a la Franja tothom parla en català” a l’actual “els nens i els joves cada colp en parlen menys, de català”. És evident que molts factors han portat fins aquí però revertir aquesta situació serà molt difícil, més ara que s’han trencat els xicotets avenços aconseguits anteriorment. Esperem que tota la catalanitat es faci seu aquest neguit, és l’única manera d’ensortir-nos, tots plegats, almenys xerrant en català.

 

 

Temps de Franja 116.

Social Widgets powered by AB-WebLog.com.