Aragó, Catalunya i el País Valencià han discutit sobre el recorregut de l’Autovia 68. Saragossa és un pol d’atracció menor, però central, entre la costa catalana, la “Y basca” i la capital del regne. Lo recorregut entre Saragossa i Alcanyís no s’ha discutit. Però en arribar a les Ventes de Valdealgorfa los de la Corona d’Aragó no es posen d’acord. I no es posen d’acord perquè és històric, esperable, habitual i pronosticable que mai mos posarem d’acord.
Les elits polítiques valencianes diuen “’eixida per Vinaròs”. Per tres raons de pes: perquè Vinaròs és valencià, perquè el govern valencià és del PP i perquè fent defensar posicions contràries a dos govern autonòmics socialistes pot fer la pinça al govern estatal. Catalunya diu “eixida per Tarragona”. Per dues raons: perquè Tarragona és catalana i perquè Catalunya és catalana. I el tercer en disputa, Aragó, diu “eixida per Vinaròs”. Tant clar ho té que suma quatre raons: perquè Vinaròs no és català, perquè Tarragona és catalana, perquè el govern valencià no és català i perquè el govern català és català. Com dirie Sabina, “nos sobran los motivos”. Fora conyes, tot l’arc parlamentari aragonès, des de la seua ala dreta espanyolista fins l’ala esquerra aragonesista, no vol fer passar l’autovia per Salou. Com s’entén que no vulguen baixar rapidet a l’apartament de la platja?
Des del Matarranya, m’encante la idea d’obrir un nou pol d’atracció econòmica a les abandonades Terres de l’Ebre, i obrir-me el món passant per Morella. La potencialitat econòmica de Vinaròs –Amposta – Tortosa és forta. A més, lo govern català està reparant lo greuge històric en que havie deixat la carretera Vall-de-roures – Tortosa. Així que escomencen a construir-se unes Terres de l’Ebre potents que enllaçon millor Castelló en Tarragona, València en Barcelona, i per tant, lo Matarranya en lo món.

(Publicat al Diario de Teruel, el dissabte dia 29 del 2009)

El dia 15 d’agost ens hi varem reunir a Bellmunt un grup nombrós de persones, la majoria de la pròpia vila, és clar, per llegir el llibre Si les pedres parlaren… d’en Jesús Pallarès i jo mateix. No faré una crònica de la jornada, entre altres raons, perquè ja va estar feta al seu moment, en alguns mitjans de comunicació i blocs personals diversos. El meu interès en escriure aquestes línies, en primer lloc, és el d’agrair en Ramon Mur la dedicació, l’entusiasme i el savoir faire en aquests tipus d’actes. L’any passat va marcar l’inici de les jornades de lectura amb el llibre El porvenir de mi pueblo de Juan Pío Membrado. Segons em va comentar ja té mig pensada la jornada de l’any vinent.
Em plau comentar també que vaig tenir un munt de sorpreses segons s’hi anaven llegint els poemes, tant en català com en castellà: alguns d’ells que en considerava magres de contingut i menys encara irònics o graciosos, rebien aplaudiments amb els rostres explícitament somrients. A la inversa, uns altres que havia escrit amb un volgut animus jocandi, passaven força desapercebuts. Alguns altres més, els quals sense arribar a la irreverència expressa, però fora d’allò que s’entén com reverible, produïen complaença entren les oients entrades en anys i de conviccions explícitament catòliques —havien arribat d’escoltar missa.
No voldria deixar-me al tinter l’esplèndida lectura que van fer en català dues o tres persones, habituals estiuejants de Bellmunt i nascudes a la vila, que mai s’havien destacat per la defensa de la unitat del català; més encara, semblaven tenir tendències clares envers el castellanisme. El primer sorprès va estar el mateix Ramón Mur. I jo més encara de la bona dicció en català d’en Ramón i del obert, fluid i estudiat català de la Codonyera de la Elsa i del Germán, joves germans codonyerencs, amb la joia dels seus pares. Una petita confidència: no m’estranyaria gens ni mica que l’amic Ramon s’animés un dia d’aquets a sorprendre’ns amb algun petit escrit en català.
La lectora de més edat, ultrapassava els noranta anys i la més jove, potser no arribava al set. Moltes gràcies als bellmuntans, especialment als membres de l’associació cultural Amigos del Mezquín.

José Miguel Gràcia